dijous, 23 de novembre del 2017

Els mites del cafè

Escrivia fa uns dies al blog que un estudi científic havia conclòs que beure tres tasses de cafè al dia, a diferència de la creença comunment instal·lada a la nostra societat, era beneficiós per a la salut.


Ara aquesta dada s'ha vist confirmada per l'estudi més important sobre els efectes del cafè que s'ha fet mai a la història. La prestigiosa revista científica "Annals of internal medicine"( http://annals.org/aim)  acaba de publicar l'estudi que s'ha fet durant 16 anys sobre un col·lectiu de més de mig milió de persones, en concret 520.000, de diversos països europeus (deu, en concret), inclosa Espanya, i ha estat conduït per a professionals de l'OMS (Organització Mundial de la Salut).

Algunes de les conclusions de l'estudi són que el cafè, cafeïnat o descafeïnat, allarga la vida, en disminuir l'afectació de malalties cardiovasculars i del sistema digestiu. Milllora la regularitat de la tensió arterial (a diferència del que diu el tòpic: "el cafè accelera el ritme cardíac").

L'estudi demostra també que la ingesta regular de cafè disminueix la incidèndia de determinats càncers com el de colon, páncreas i mama.

Només semblaria no ser recomanada per a dones en gestació o amb fills lactants.

 Un segon treball, realitzat amb 185.000 ciutadans d'Estats Units de diverses ètnies, també durant un periode de16 anys, ha arribat a conclusions similars, per la qual cosa, tractant-se d'universos estadístics molt semblants, o com a mínim, amb variances poc significatives, semblen, segons els experts, terriblement interessants.

Són doncs conclussions terriblement recomfortants per a bevedors de cafés com ara jo (avui en Basté a RAC 1 només donava gràcies a Déu... per aquesta noticia que el reconcilia amb el món) i que obren el ventall de perspectives respecte del cafè completament contràries al que se sabia i s'havia difòs fins a una certa data.

dimecres, 22 de novembre del 2017

Polítics poc preparats

Ara sembla que l'estratègia dels polítics empresonats per la proclamació de la independencia és la de dir que tot allò era "virtual" i polític i que tothom acata l'aplicació de l'article 155 de la constitució espanyola....A bones hores...

Aquí tothom s'afanya a canviar d'estratègia com el canvi de direcció del vent i tot el que s'ha cuit abans doncs ja compta poc...

Els Junqueras i companyia, però especialment aquests, ens han portat a una situació com la que avui tenim: molt pitjor que fa un any en tots els sentits. Qui no ho vulgui reconèixer és que és cec o fanàtic. El que més m'emprenya de tot plegat és que prenguin als votants, als pagadors d'impostos, per imbècils. L'Oriol Junqueras era aquell home tranquil que anava dient que farem la indendència "com fem nosaltres les coses, amb tranquilitat, sense fer res mal fet, arribant allà on hem d'arribar...". Jo mai li vaig sentir una concreció: com tenim les estructures d'estat, les duanes, com controlarem els aeroports i el port de Barcelona? com negociarem la liquiditat necessària durant el periode de transició amb la Unió Europea?...En fi, coses bàsiques que un, sense ser polític -però sí gestor de pressupostos- pensa que si parlen amb tanta convicció és que ho deuen tenir tot a punt. O al menys que tenen un "Pla B".

Doncs no. No hi havia res a punt, com la realitat ha demostrat. No jutjo la bona fe, que segur que hi era tota, per part dels que ens volien portar a Ítaca, però sí la preparació política, estratégica i fins i tot Intel·lectual del personal que se suposava que havia de permetre, facilitar i accelerar l'adveniment de la república catalana.

Com a gestors ho han fet no malament, sino pitjor. Segurament -insisteixo- sense cap mala fe, però sense la preparació que se li ha d'exigir a algú que vol canviar de forma substancial el status quo.  Fins aquí, un final d'etapa. Un Procés accelerat, precipitat que ha acabat no portant enlloc i generant frustració i divisió.

El que em fascina és que els que han provocat el caos tinguin la santa barra (per no utilitzar paraules majors) de tornar-se a presentar. Conec un munt d'independentistes que están frustrats, emprenyats i decebuts (jo també ho estic, de tanta imbecilitat, i no estic en absoluta en contra de la independència, però en canvi sóc un radical enemic de l'estupidesa).

A l'empresa privada tots haguessin estat tots acomiadats fulminantment (jo ho hagués fet sense dubtar-ho), però aquí, com a allí, no plega ni el "Tato". Es el problema que té la "Res Publica", que qualsevol "cantamanyanes", i perdonin-me l'expressió, s'hi pot presentar i pot regir els nostres destins durant una estona.

No és però un fenòmen que només poguem veure a Catalunya. Aquest cap de semana passat amb pogut gaudir també de la interessant conversa de la senyora De Cospedal amb suposats ministres d'afers exteriors dels països de l'est, que li diuen -i ella s'ho empassa- que la meitat dels turistes rusos a Barcelona són espíes i que en Puigdemont, nom clau "Cipollino" és un espai al servei del Kremlin.

El que és més fascinant de tot és que aquesta senyora, a dia d'avui, encara sigui ministre de defensa. Com que ella no tindrà la dignitat personal de plegar, algú de sobre seu li hauria d'exigir...però ja se sap com van les coses a Sefarat....





Una de realitats

La derrota de la candidatura de Barcelona com a seu de l'Agència Europea del Medicament (EMA, en el seu acrònim en Anglès), és -es miri com es miri- una pèrdua per la ciutat i per Catalunya de mangnituts col·losals.

Aquí tothom hi diu la seva. Els unionistes, que ja advertien: el "Procés" i la inestabilitat que el mateix provoca han generat una pèrdua de confiança que ha descavalcat Barcelona de la cursa. Són els mateixos -encapçalats per una ministra de sanitat que a més a més de ser el "cupo catalán" del PP al govern d'Espanya és una broma de mal gust- que en cas que Barcelona hagués acabat guanyant, dirien que Barcelona ha obtingut l'adjudicació "malgrat" el "Procés" i gràcies a la seva intervenció i bones arts.

Els independentistes afirmen que són les imatges de violència difoses urbi et orbi via internet que han acabat refredant una candidatura que, a priori, era la millor preparada tècnicament i que comptava ja amb un edifici a punt per a allotjar la seu, la torre Glòries.

En aquest cas hem de coincidir en que ambdues parts tenen raó. La inestabilitat política és mala companya de decisions d'inversió -i aquesta, al capdevall, encara que indirectament, ho és- i la violència que pot arribar a acompanyar la dita inestabilitat política ho acaba de reblar.

La realitat però és que no hagués tingut cap sentit -al menys si jo hagués estat un dels votants així ho hagués expressat- que la selecció d'una seu nova per a substuir la seu a un país que abandona la Unió Europea hagués acabant recaient sobre una ciutat capitat d'un país que està amenaçat per sortir de la Unió Europea en cas de secessió d'Espanya (dit per Espanya i dit per la Unió Europea). De fet seria una ironia i fins i tot una paradoxa, per això i només per això, la candidatura de Barcelona no tenia cap possibilitat objectiva de prosperar. Diguin el que diguin els polítics, que mentenixen i exageren de forma sistemàtica i malaltissa.

Què hagués passat sense consulta 1-O i no enfrontament amb l'estat? Home, fa de molt mal dir. De fet la ciutat guanyadora és una gran ciutat europea, cosmopolita i en la que es pot viure i treballar en Anglès tranquilament. Però aquests mateixos qualificatius es poden perfectament aplicar a Barcelona.

Tinc clar que el lobby de tots els polítics catalans i espanyols ha estat coordinat i -honestament- "net" durant la promoció de la candidatura, però el mal, per part dels uns i dels altres, ja està fet.

Barcelona ha perdut senzillament per manca d'estabilitat política i per la incertesa del futur a curt termini. I qui no ho vulgui reconèixer és que porta una vena als ulls.











diumenge, 19 de novembre del 2017

Exageracions, mentides i exabruptes

Els polítics que -suposadament- ens representen, cobrant dels impostos que paguem religiosament, acostumen a fer de la mentida o l'exageració o l'afirmació fora de contexte, una part important del seu discurs.

A finals de la setmana passada, Marta Rovira, secretària general d'Esquerra Republicana, feia  a RAC1 unes declaracions que només es poden catalogar com de molt bèsties. Afirmava que si finalment el sobiranisme s'havia fet enrere de la DUI era perquè tenien notícies de fonts molt solvents que la reacció de l'Estat seria molt i molt contundent, res comparat amb la de l'u d'octubre i que a més a més en aquesta ocasió no hi hauria pilotes de goma.

Francament em sembla una postura errònia. En primer lloc perquè si és cert i en tenen proves, aleshores cal presentar una denúnia amb caràcter immediat a la justícia espanyola, al tribunal de drets humans d'Estrasburg i fins i tot a l'ONU. Si no és cert i el que es pretén és fer una exageració en clau de pre-campanya electoral, aquesta senyora va mal assessorada perquè declaracions com aquestes sense proves solen ser un tret que surt per la culata. I si és cert però no es pot provar, aleshores el millor és no dir res i amb discreció intentar buscar-ne més indicis o alguna prova. En la meva humil opinió, ERC s'ha ficat de peus a la galleda amb aquestes declaracions, perquè difícilment ningú dels cossos de l'estat haurà estat tant beneit com per a fer una tal afirmació.

El ministre d'afers exteriors Alfonso Dastis s'ha anat passejant per Europa des de l'u d'octubre dient directament mentides. Malgrat que és una persona que parla amb fluïdesa i agilitat tant el Francès com l'Anglès (segurament el primer ministre fluent en ambdues llengues des del -també excepcional- Javier Solana), aquestes llengües les ha utilitzat per a difondre directament mentides. No és cert que la policia no actués amb brutalitat el dia del referèndum, ho va veure el món sencer. No és cert que a les escoles de Catalunya s'ensenyi l'Anglès o el Francès però no el Castellà. No és cert que el Castellà estigui perseguit a Catalunya. El ministre menteix deliberadament tot i saber -o al menys intuir- que les seves paraules acabaràn essent conegudes aquí i esdevenient virals, com així ha estat. Però ell no ha variat ni un mil·límetre la seva postura.

El president del govern espanyol Mariano Rajoy, entrevistat per la premsa espanyola a la cimera de presidents europeus sobre la primera sentència respecte de la branca valenciana de la Gürtel diu senzillament que "ja s'han depurat les responsabilitats que tocava" i es queda tan ample, a pocs dies que l'inspector en cap de la UDEF, Manuel Morocho assegurés a la Comissió d'investigació del Congrés de Diputats per pressumpte finançament irregular del PP, que "existeixen indicis que l'estructura del PP responia al perfil d'una organització delictiva per les seves operacions amb la "Gürtel"" i que existeixen "indicis que Mariano Rajoy va cobrar de la Caixa "B" del PP".

Són només tres exemples, però que no deixen de demostrar al ciutadà de carrer el lamentable perfil personal i polític de molts dels que suposadament ens representen.

dissabte, 18 de novembre del 2017

Canvis imparables

Llegeixo en premsa -digital- que el kiosk de la facultat de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona ha tancat les seves portes després de trenta anys d'activitat. No deixa de ser una paradoxa que la botiga que ven diaris a la facultat que forma els periodistes que escriuren els diaris tanqui, per sempre, les seves portes.

La raó és senzilla i contundent: no es venen diaris en format de paper, al menys de dilluns a divendres que és quan el kiosk tenia obert, o al menys no se'n venen prou com per a garantir la viabilitat d'un negoci que es base fonamentalment en la venda molts diaris amb un marge unitari molt petit.

Recordo molt i molt bé el kiosk perquè durant els cinc anys que vaig passar a la factultat hi vaig comprar la prensa pràcticament cada dia. Aleshores a la segona meitat dels vuitanta, "El País" era el diari de referència pels estudiants d'Econòmiques i Empresarials, perquè la seva secció d'economia era senzillament brillant.

Òbviament en vint-i-cinc anys el canvi de paradigma ha estat brutal. Ni "El País" és el que era -ha passat de ser un diari de referència a Espanya i al món a un diari de la caverna- ni el periodisme és el que era (i de fet, la carrera de periodisme com a grau va nèixer no fa tants anys, a primers dels setanta), ni el lector de diaris és el que era (no vol pagar per continguts de qualitat).

El periodisme ha experimentat, i està encara experimentant un canvi brutal. Els grups editorials, amb necessitats creixents de diners i resultats econòmics minsos, acaben tendint a esbiaxiar, a "orientar" la informació a gust del grup inversor que els finança (darrerament s'ha popularitzat el fenòmen de la post-veritat: sempre ha existit però no pas amb la intensitat actual...). La transformació digital ha multiplicat els mitjans disponibles per a obtener informació i -en la majoria dels casos- els continuts bàsics són en obert i per tant només la publicitat genera ingressos a les plataformes digitals dels diaris.

Però és que a més a més, el fenòmen de la globalització, la immediatesa informativa -i de tot plegat- i el fenòmen "low cost" també implantat a les editores de premsa (forçades per la peremptorietat de garantir una mínima viabilitat econòmica)- fa que als periodistes que comencen se'ls paguin salaris de misèria.

Hem entrat doncs en el cercle viciós al que han acabat caient tants sectors econòmics: no es venen diaris de paper, les visites a internet són majoritàriament de franc, les editores tendeixen a reduir personal o a contractar-ne de nou amb salaris molt baixos, la qual cosa fa que la qualitat se'n ressenteixi (i en alguns casos, de quina manera!).

Al final, probablement s'acabarà imposant un sistema massiu de subscripció universal però més barat que el diari de paper, però per arribar aquí encara s'hauran de tancar moltes portes i haurem d'aguantar molt baixa qualitat i molta post-veritat.


dijous, 16 de novembre del 2017

Black Fridays i derivats

Des de fa uns quants anys, quan s'acosta el "Thanksgiving" que era un fenòmen exclussivament dels iankees fins fa quatre dies, els publicitaris de mig planeta s'exciten sobremanera. Primer van ser les proliferacions de carbasses amb ulls, nas i boca de fer por, després les disfresses de "Halloween" i finalment -i aquí és on entren els publicitaris- la bogeria del consum massiu, indiscrimitat, desaforat, irresponsable, insostenible i foll.

L'any passat, per motius professionals, vaig tenir l'ocasió de veure aquest fenomen antropològic en persona en un dels "Malls comercials" més grans dels Estats Units, a King of Prusia, Philadelphia. I de fet, va ser pura bogeria, en un d'aquests centres (on s'hi podia trobar des d'una "Apple Store" fins a un concessionari de "Tesla") moltes botigues van tenir obert tota la nit, per tal de "facilitaR" l'acte impulsiu de compra compulsiva. Veure cues de persones esperant davant les botigues que anunciaven l'obertura a partir de les sis del matí era no lamentable sinó directament patètic.

Els xinesos, experts en còpies barates de tot allò que triomfa a Occident, ja fa alguns anys van calcar el fenòmen però això sí, descontextualitzant-lo de tota excusa històrica o religiosa: és el comprar per comprar; es van inventar el "Bachelors day" (dia del solter), que "celebren" el 11 de novembre (eleven eleven, en diuen, fins i tot els xinesos). L'any passat vaig dedicar una entrada de blog a aquest fenònem (28 de Novembre "Consumisme desaforat"), que aconsegueix en un sol dia vendes per un import superior al pressupost de la Generalitat de Catalunya de tot un any (de quan encara hi havia Generalitat i de quan encara hi havia pressupost).

I mentre els nord-americans esmolen sense descans les seves targetes de crèdit, aquí el fenòmen s'ha popularitzat de tal manera que hem passat de no saber què era a estar completament impregnats del fenòmen "Black Friday". N'hi ha a l'automoció (Black Friday Kia Days, Volkswagen week, o Sum Sum Corda days), a les colònies i perfums, a les bicicletes, als articles esportius, a electrodomèstics, a la roba i fins i tot als seveis turístics.

Emissores de ràdio i canals de televisió es fan tips de pasar anuncis de promocions de tota mena de fet des de primers de novembre i que duren fins que comencen els primers anuncis ja directament relacionats amb el Nadal.

Cada vegada tinc més la sensació de que el món s'acabava -ben depressa- però a diferència del que deia en Xavier Grasset, no tinc clar que s'acabi bé.




Masclisme i comportaments aberrants

Aquests dies s'està jutjant a Pamplona el cas de la violació múltiple d'una noia madrilenya de 19 anys per part de cinc energúmens australopitecus (no mereixen ni tan sols la condició de Sapines Sapines) entre els quals un guàrdia civil i un militar.

Sembla que, en un país de merda on la veritat de veritat esdevé qüestionable i la mentida i el "dubte raonable" campa amb tota la tranquilitat del món, hi ha determinades conductes que són més delictives i punibles que d'altres. Un país on una anomalia post-feixista anomenada Audiencia Nacional continua actuant com un Tribunal de Orden Público franquista -i no passa res- que segueix posant a la presó persones que no han comès cap delicte. Però en aquest mateix país, si violes una noia, tens una Caixa B per pagar sobresous, o si treus l'ull a un votant amb una pilota de goma, ets d'entrada innocent fins que no es demostri el contrari. I justament al contrari, et poden acabar condecorant.

“Follar-nos una noia entre els cinc”. Això és que el consta en una conversa del grup de WhatsApp dels cinc acusants per violació múltiple. Una vegada consumat el seu crim aberrant i desgraciat, els salvaltges continuaven la seva conversa descrivint la violació com a un "puta passada de viatge” i acabaven de reblar el clau considerant que  “tot el que expliqui és poc”.

Els acusants, com no podria ser d'altra manera, es declaren innocents, i ara, la seva defensa  sosté que les relacions van ser "consentides" (cosa que no es creuria ni l'extraterrestre Danielle que va baixar de la mà d'Amenábar per a comprar "lotería nacional").

Fiscals i acusació particular demanen 22 anys de presó (fa 16 mesos que hi són a la presó, i sense fiança), però jo en demanaria 30, el màxim que estableix el codi penal vigent, i hi afegiria castració química, per tal que els salvatges no poguessin, mai més de les seves vides violar una altra noia.

M'indigna la laxitud amb la que encara ara s'estàn jutjant les actituds violentes i masclistes contra les dones. El famós "la maté porqué era mía", que jo em pensava que havia passat als anals de la història, segueix malhauradament campant massa alegrement per aquests móns de déu.


dimecres, 15 de novembre del 2017

Danielle y Daniel

Com gairebé cada any, l'anunci de la Lotería de Navidad suposa un esdeveniment de gran transcendència en els mitjans publicitaris espanyols. Hom podria dir que actualment, en un entorn de gran fragmentació de les audiències televisives i de progressiva creixent representativitat dels canals alternatius (via internet), l'anunci de la Lotería Nacional a l'hivern i el d'Estrella Damm a l'estiu, continuen essent els grans referents publicitaris que encara tenen la repercussió que tenia la publicitat en el món dels canals únics o si més no, limitats.

Durant un temps (molt), per Nadal, van ser els anuncis de cava (Freixenet, Codorniu i Delapierre, bàsicament), quan Espanya encara era Espanya i el "Procés" ni  tan sols es podia intuir. Després del boicot al cava arran de la "performance" de Carod Rovira, aquests van perdre protagonisme en favor de quelcom tan nostrat com la loteria nacional (i el seu calb de referència, britànic, per a més senyes).

Però des de fa tres o quatre anys, els anuncis de Loterías, han esdevingut un fenòmen digne de menció. A l'igual que els de la cervesa Damm per Sant Joan, Loterías ha estat capaç de monopolitzar l'atenció mitjançant anuncis que trenquen la tendència i que tenen un pressupost de producció que surt dels standards televisius actuals.

Si l'any passat l'anunci de la "fàbrica de maniquis" va arribar al cor de moltes persones (especialment una banda sonora excepcional), aquest any, el curtmetratge d'Alejandro Amenábar (atenció, estem parlant de paraules majors), que dura ni més ni menys que 19 minuts, és d'una factura absolutament impecable. L'anunci es va presentar en societat ahir, i avui en comencen les emissions. Com que jo ha no miro la tele excepte en comptades excepcions he decidit visionar-lo per YouTube (versió reduïda de 3,5 minuts).

Amb el resultat final s'hi pot estar més o menys d'acord però cal reconèixer objectivament que Amenábar fa una feina extraordinària com a director. L'anunci és un cant a l'optimisme, a la joventut, a la candidesa, a la innocència, a l'amor. Les primeres crítiques que he llegit el deixen més aviat en mal lloc, titllant-lo de "nyonyós i previsible", però en la meva opinió es tracta d'un anunci de factura absolutament impecable, amb un guió potentíssim i que al damunt fa una contribució important al trencament de gel entre Catalunya i Espanya (el prota té un company de pis Català, que té un caganer al pis i que brinda amb cava...).

No sé si aquesta superproducció es justifica per se o és que "Loterías" ha volgut fer una campanya especial enguany per a contrarrestar l'anunciat boicot a la compra de loteria espanyola per part dels Catalans, però sigui com sigui jo penso que ho han brodat.

Per molt nyonyo que sigui l'anunci, que ho és, se li ha de reconèixer una factura intatxable, i només per això, val la pena passar a You Tube els 19 minuts que dura.

Jo no faig boicot a res,  perquè no ho he fet a la meva vida (ho trobaria del gènere estúpid), però tampoc crec gens en l'atzar, ara bé per si de cas, aquest any compraré loteria més enllà del número del a feina (gairebé oblidat), no fos cas que Déu estigués al costat dels Catalans, en aquesta lluita desigual.

dimarts, 14 de novembre del 2017

Mediocritat elevada a l'enèssima

Cada vegada estic més convençut que hauríem de jubilar els polítics i gestionar la "res publica" d'una altra manera. No tinc la solució, però segur que hi ha d'haver una manera més edificant de fer les coses.  Volia titular aquesta entrada "disfuncions de la realitat i del sistema" però el que he acabat triant penso que se li escau més. És que no se'n salva ni un....per desgràcia per a nosaltres, miserables votants i pagadors d'impostos.

Avui a la "COPE", el grandíssim Mariano Rajoy, entre moltíssimes altres banalitats i moltes mentides ha fet les següents afirmacions (atenció, literals):
- "Estoy en un buen momento"
- "En alta velocidad sólo nos gana China"
- "Creo que podemos ganar el mundial".
I el "Gurtel"?, doncs "bien gracias, ya le daré recuerdos".
Aquest tipus, encara que sembli increïble, és el president del govern d'un dels estats més grans de la Unió Europea. "Manda huevos".

Els nois de la CUP, que deien que mai més es presentarien a unes eleccions autonòmiques i que des del 26 d'octubre estàn sorprenentment calladets i continguts, diuen que "l'assemblea ha decidit participar-hi, malgrat no reconèixer-ne la legitimitat". Tot un ("puto" dirien ells) exercici de coherència.

Els "Comuns" de la Colau, que si no fossin tan nostrats hom els titllaria de gallecs, car no se sap mai si baixen, pugen o estat quiets, però això sí, no deixen de marejar la perdiu, pensen treure peix de les aigües tèrboles i remenades i comencen la campanya (òbviament ells ho neguen) comprometent la governabilitat i els pressupostos de Barcelona. Un altre exercici de grandíssim sentit comú. 11 regidors i la negativa a arribar a cap acord amb ERC i PDCat demostren clarament que el principal interès de Domènec i Colau són els barcelonins. Bravo.

En Miquel Iceta, que, en la seva -personal- coherència i visió estratègica de país (gran discurs de començament de campanya, i no ho dic amb sorna) està més sol que la una, s'associa amb socis que han fracassat estrepitosament en la seva poc concisa tercera via. Sembla que vulgui reforçar el partit amb fitxatges per tal de suplir les estripades de carnet de militants i alcaldes que van fugint del vaixell.

Esquerra Republicana, reconeix que "segurament" no estaven preparats per arribar a Ítaca. Doncs si és així, que ho és, no calia un exercici de funambulisme tan estèril que acaba demostrant una irreponsabilitat extrema (i altra vegada pensant només en interessos partidistes). Els que han provocat el merder -i segueixo clarament a favor del dret a decidir, i que no hi ha d'haver ningú a la presó per motius polítics, que consti- s'han de retirar de la partida i deixar pas a cares noves i formes noves. És el mínim que per dignitat haurien de fer, però dubto molt que ho facin.

El PDCat, perdut entre en Tintin i el Capità Haddock, ens hauria d'explicar de debò algun dia a què caram respon tota la moguda de l'exili. O tenen una carta molt ben guardada (a aquestes alçades de la pel·lícula i després del que hem vist fins ara em sembla del tot impossible), ho estàn aprofundint en un ridícul espantós. Com a Català militant, he de reconèixer que tot això ja em fa una mica de vergonya. I continuo contestant un estat espanyol demofòbic i autoritari, que una cosa no té a veure amb l'altra.

De l'Albiol i de l'Arrimadas millor ni parlar-ne. L'Albiol directament em provoca arcades cada vegada que obre la boca. L'arribisme i l'oportunisme del neofeixisme ultraliberal i ultranacionalista espanyol de l'Arrimadas i -especialment- del seu cap, Albert Ribera em genera un fàstic tan insuportable que si els veig a la tele he de canviar de canal.

I així anar fent, anar fent, com diria l'anyorada Trinca: "In secula, seculorum, Amen".




diumenge, 12 de novembre del 2017

Dol palamosí: ha tancat el Cinema Arinco

Aquest cap de setmana m'han donat una d'aquelles notícies que hom pensa que no les arribarà a sentir o a llegir mai. El cinema "Arinco", l'"Arinco" de tota la vida, tancava les seves portes el divendres 10 de novembre per no tornar-les a obrir mai més. Es va acomiadar de Palamós al l'òpera "La Traviata", de Guiseppe Verdi. Com prenent l'argument de l'òpera, l'Arinco mor davant dels palamosins com la Violetta Valery mor als braços del seu amor, Alfredo Germont.

Admeto que se'm van humitajar els ulls. És impossible recordar l'adolescència de diverses generacions de palamosins sense l'"Arinco". Llegint finalment la notícia en premsa (el "PuntAvui" se'n feia ressó), he sabut d'un caram venia el nom, que com en tants i tants altres casos es tracte d'un acrònim que quan es llegeix senser perd tot el "glamour" d'una revolada. Així doncs Arinco responia a l'acrònim "Arrendamientos, inversiones y comercio".

L'Arinco va néixer el 1961 i els de la meva generació hi tindrem indissociablement presents els records de la joventut i l'adolescència. Les grans pel·lícules de la meva vida les vaig veure allà per primera vegada. Recordo en particular algunes de les estrenes més esperades i extraordinàries, com ara "E.T.", "La guerra de les galàxies" o "A la recerca de l'arca perduda".

A l'Arinco, molts dels de la meva edat hi vam fer el primer petó, confabulats amb la foscor d'aquella sala immensa (durant molts anys no va ser multisala, sino que n'hi havia una de sola de, crec recordar, unes mil butaques), o els divendres a la tarda de quan en teníem 15 vam poder veure, mig clandestinament els primers nus integrals femenins, quan van començar a projectar les primeres pel·lícules eròtiques (les de la Susana Estrada i companyia) i nosaltres falsificàvem l'edat en una còpia del carnet d'identitat. Tothom ho sabia però ningú no ens va aturar mai. Les projeccions del divendres tenien tema per a tot el cap de setmana.

Llavors, superada l'adolescència l'Arinco va ser la cita gairebé obligada dels diumenges a la tarda d'hivern, amb la parella, per a protegir-nos de la foscor, el fred i la tramuntana. Sí, definitivament l'Arinco està associat a moltes tardes de felicitat de l'adolescència i joventut de molts palamosins.

I ara Palamós es queda orfe de cinemes. Primer va ser, ja fa molts anys el teatre Carme -reconvertit a cinema- després el cinema "Congs" -reconvertit en "La Gorga", equipament municipal- més tard, el cinema "Kyton", ja demolit i on hi construiràn -què si no- pisos i un supermercat a la planta baixa, com si no n'hi haguessin prou de supermercats a Palamós.

L'exhibició de cinema en sales és una d'aquelles activitats que malhauradament es va perdent, com ho estàn fent quioskos i llibreries (trobar on comprar el diari en paper els diumenges està esdevenint una tasca difícil) dels quals ja he escrit en altres ocasions.

Sembla paradoxal que tant pel·lícules com diaris o llibres, que gaudeixen encara avui d'una gran popularitat i acceptació, hagin trobat -o hagin hagut de trobar- altres suports que els permetin arribar a la viabilitat com a activitat empresarial.

Part del món que hem conegut s'està extinguint, i ho fa amb molta cel·leritat i poca glòria. Una veritable pena.



dimecres, 8 de novembre del 2017

Una realitat que s'acosta

Una de les meves pel·lícules preferides de sempre és sense dubte "Blade Runner" del immens Ridley Scott. Entre d'altres aspectes els cotxes sense conductor que "volen" sobre la ciutat de Los Angeles em va fascinar la primera vegada que la vaig veure (i després la he tornat a veure no menys de deu vegades). El que fa poc era pura ciència ficció és a les portes d'esdevenir una realitat. Però es tracta d'una realitat ja tant propera que no trigarem ni una dècada a veure-la popularitzada, i si no, temps al temps.

Aquests dies ha estat notícia que en un suburbi de Phoenix (Arizona), Waymo (filial de Google) està ultimant els darrers tests de taxis sense conductors (amb passatgers voluntaris que no paguen pel trajecte) en una darrera prova pilot abans d'iniciar la comercialització massiva de la tecnologia de la conducció sense pilot.

Però és que gairebé en simultanietat d'acte Uber està desenvolupant una altra iniciativa molt semblant a la ciutat de Pittsburg.

Una tercera notícia relacionada, ens situa a París, on l'empresa francesa Easymmile està experimentant amb vehicles elèctrics de 6 places sense conductor (només un observador humà per asegurar que tot rutlla), que, de moment, transporta passatgers voluntaris de franc des de la Gare d'Austerlitz a la Gare de Lyon.

Un test similar s'ha estat portant a terme a Singapur, i els Tesla amb pilot automàtic que permeten que el conductor es dediqui a llegir el diari mentre el cotxe condueix tot solet és ja una realitat. Fins i tot la companyia italiana Lamborghini i el Massachussets Institute of Technology (MIT) estàn duent a terme un estudi sobre el nou model de la marca de luxe, totalment elèctric.... 

Tot plegat ens porta a tres realitats que semblen imparables i que gairebé es poden enunciar com a veritats a molt curt termini:
  • El cotxe del futur és clarament elèctric (potser es tracta d'un estat intermedi abans del cotxe d'hidrògen -sobre el que s'estan fent ja moltes proves-) i en aquest sentit la dependència dels combustibles fòssils en el sector de l'automoció tenen els dies comptats.
  • El cotxe del futur és clarament un vehicle autònom que no requerirà de conductor.
  • Això només és el començament. Els cotxes que deixaran d'anar per carreteres no seran d'aquí poc un producte de ciència ficció.
Aquesta situació suposa un canvi de paradigma en relació al petroli, essent segurament aquest el motiu principal que ha portat el príncep hereu de l'Aràbia Saudita a accelerar el seu programa de reformes, lluita contra la corrupció i diversificació econòmica per evitar una dependència del petroli gairebé total.

Però també suposa un veritable repte en relació a les feines que la tecnologia destruirà en els propers anys. En pocs anys, en el sector del transport privat de passatgers hem passat del taxista tradicional (que coneixia a la perfecció la ciutat per la que conduia) a les plataformes tecnològiques de "car sharing" i "low cost taxi" i estem a punt d'entrar a l'era del taxi sense conductor.

Llegia fa poc que més de la meitat de feines que es faran d'aquí a deu anys encara no estàn inventades, però moltes de les que desapareixeran en els propers deu anys estàn perfecament identificades.




dimarts, 7 de novembre del 2017

Terra Santa (3)

Al bell mig de Jerusalem, al nord-oest de l'Ajuntament, entre el mercat de Machane Yehuda (una veritable sensació pels sentits, vista, olfacte i tacte, on una profusió d'olors, colors i textures es posen a disposició del visitant, tant local com turista) i la porta de Damasc de la Ciutat Vella es troba el barri de Mea She'arim.

Mea She'arim és la part de la ciutat on hi viuen de forma exclussiva i totalment aïllada de la resta d'habitants de  Jerusalem els jueus ultraortodoxes, els jaredim (o haredim). Entrar en aquest barri és com una mena d'immersió a mitjans del Segle XX. Està perfectament delimitat i diferenciat de la resta de barris de la ciutat. Un cartell a les entrades indica al visitant que està entrant en una zona reservada a la població local i diferent de la resta de veïnats de la ciutat. 

Els jaredim són ultraortodoxes en les creences, no reconeixen l'Estat d'Isarel ni el Sionisme, i de fet, encara que sembli paradoxal, donen suport a la constitució de l'estat de Palestina. L'única autoritat que reconeixen és la de Déu i de les normes de culte que procedeixen de la Torà (els 613 manaments).

Els més ultraortodoxes -la majoria, i en particular els habitants del barri- formen una comunitat extraordinàriament tancada que defuig de barrejar-se amb la resta de la població, per evitar "contaminar-se" del pecat i de la temptació. Són profundament devots, no tenen televisió i és molt curiós veure les parets del barri plenes de cartells que constitueixen la forma de comunicació de la vida del barri més eficaç en absència de televisió i internet. Això sí, la densitat de telèfons mòbils al barri és semblant a la de Hong Kong. Tothom al carrer parla per telèfon a totes hores. Amb qui? Possiblement amb Déu. A diferència dels "Amish" poden conduir cotxe i accepten l'energia elèctrica (excepte durant el Sabbat).

Els homes no treballen, ja que dediquen la vida a l'estudi de la Torà i a l'oració. Tenen un promig de 7 fills i estàn exhonerats del servei militar, degut a una mena d'objecció de conciència que els impedeix portar armes. Com sigui que viuen de les subvencions de l'Estat i aquest les ha anat retallant des de 2005, la situació econòmica d'aquesta comunitat s'ha anat deteriorant, i la sensació de pobresa en passejar pel barri, es fa ben palesa. Caminar pel barri possibilita copsar sense esforç aquesta deixadesa una mica sòrdida. Homes i dones passejen separats pel carrer i els dissabtes  no poden fer absolutament res, ni encendre el llum, ni cuinar, ni conduir.

Tots van vestits de forma molt similar, estiu i hivern, amb pantaló negre, sabates negres, camisa blanca, levita, kipa i barret negre de vellut al damunt . A una part del barri, la més oriental, vam poder constatar una indumentària lleugerament diferent, la levita era de ratlles blanques i negres, lligada amb un cinturó al voltant de la cintura, els pantalons eren negres però "bombatxos" i els mitjons blancs. Els haredim estàn dividits en diversos subgrups, i no sempre es porten bé entre tots.

Tots llueixen els famosos tirabuixons al costat d'ambudes orelles -des de ben petits- que es toquen constantment per a definir encara més el rínxol (el barri, i la ciutat en general, està farcida de perruqueries masculines).

Mea She'arim és una visita obligada si hom fa cap a Jerusalem ja que aquesta experiència és una de les més autèntiques que, juntament amb el Mur de les Lamentacions, es poden veure a la part jueva de la ciutat. Una veritable experiència antropològica, un viatge al passat.




dilluns, 6 de novembre del 2017

Terra Santa (2)

Una realitat diferent de l'esplendor que es viu a Tel Aviv o la multiculturalitat i l'activitat frenètica tan religiosa com económica a Jerusalem -la religió probablement deu suposar una part més que significativa del PIB de la ciutat de Jerusalem vistes les gernacions i les cues que hem hagut de fer en alguns monuments i en algunes carreteres- és la dels territoris ocupats, de Cisjordània (de fet aquesta és exactament la situació, ja a l'altra part de Palestina, la franja de Gaza, segons la divisió de fronteres després de la guerra de àrab-israeliana de 1948,l és totalment sota gestió de l'Autoritat Nacional Palestina i Israel la considera literalment "territori hostil", per la qual cosa, no hi ha presència de cap mena en aquella regió, amb una de les densitats de població més elevada del planeta).



Escrivia en el blogg anterior que a Israel hi viuen uns dos milions de Palestins, dels quals uns 500.000 a Jerusalem i la seva àrea metropolitana. La realitat del poble Palestí, malgrat viure en uns situació precària segurament tant econòmica com de drets polítics i de representació (als Palestins a Israel, excepte la minoria  que tenen passaport isrealià, no poden ni tan sols votar) és d'una certa resignació. No puc parlar d'experiments empírics, però sí de la nostra experiència com a viatgers en el grup de quatre persones que èrem: els dos taxistes que vam contractar durant el viatge, per anar respectivament a Betlem i a Masada, a l'extrem inferior del Mar Mort, eren tots dos Palestins, amb passaport Jordà i amb permís de residència a Jerusalem. Casualitat? Potser, però penso que aquesta deu ser la situació de bona part dels Palestins que viuen a la ciutat.



En ambdos casos, tots dos taxistes estaven descontents amb la situació política del poble Palestí, però semblaven acceptar-la amb un cert fatalisme i la convicció que hi havia ben poc a fer per canviar les coses. També a Betlem ens hem trobat Palestins molt descontents amb el que succeeix a Israel (i informats de la situació a Catalunya), els Checkpoints per entrar a Cisjordània, els assentaments il·legals -només sortir de Jerusalem en direcció a Betlem n'hi havia un d'imponent, encara amb moltes grues de construcció plantades, i el nostre taxista, l'Ahmed, ens ho senyalava amb la mà bellugant el cap a esquerra i dreta en senyal de desaprovació: "This is our  Land, look at what they are doing....they keep going with illegal settlements".



Travessat el Checkpoint una mica més enllà de Jerusalem, hi ha grans rètols de color vermell que adverteixen de la perillositat d'endinsar-se en "territori ocupat" i la part final de l'advertiment va adreçada a ciutadans israelians: els en prohibeix directament l'accés. La realitat doncs és que a Cisjordània no hi ha molta presència israeliana, però és una presència clau: en forma d'assentaments il·legals, en forma de Kibbutz (per fi he pogut veure de primera mà què és un kibbutz: un conjunt agrícola i ramader isreaelià envoltat de territori palestí i protegit per soldats isralians), en forma de complexes de lleure al Mart Mort (a Qalya, el complex turístic on ens vam banyar i vam pringar-nos de fang, la gestió és completament israeliana), o en forma de parcs nacionals, com el de Masada que vam visitar -magnífic assentament mil·lenari jueu i romà on hi va haver el palau d'Herodes i on s'accedeix amb un telefèric que ofereix unes impressionants vistes sobre el Mar Mort, Jordània i el desert de Cisjordània-.



Per tant la realitat és que l'Autoritat Nacional Palestina tampoc no controla el seu territori completament i a més a més sembla estar desposseïda de la capacitat d'obtenir uns ingressos turístics que també van a parar a les arques israelianes.



Què els queda als Palestins? La ramaderia i l'agricultura bàsicament (dàtils, vi, oli, formatges) i l'explotació turística de Betlem (que aquesta sí, és una màquina de divises en mans Palestines: un litre d'oli a la botiga de souvenirs on acaben fent anar a raure a tots els turistes, fins i tot els que agafen un taxi privat, 48 dòlars, una ampolla de vi -de raïms cultivats per pares Salesians, 30 dòlars). Una altra de les grans sorpreses, continuant a Betlem, és la coexistència pacífica de la religió musulmana i la catòlica -vam passar per davant la sortida d'un col·legi catòlic on en sortien nens i nenes abillats amb uniformes que podrien portar els nens de les escoles catòliques de Catalunya-, cosa que em va sorprendre positivament (constatar que malgrat la situació, la vida i l'educació continúen).



I també es palpa a l'ambient una enorme divisió entre ells mateixos (això va possibilitat també en part el triomf fulgurant dels israelians a la "Guerra dels 6 dies" de 1967) que fa que no hi hagi gens de convicció respecte de Mahmud Abbas, màxima autoritat. Alguns el consideren un corrupte, els altres, massa condescendent amb els israelians. En qualsevol cas, després d'una certa estabilitat i tranquilitat, les aigües tornen a baixar agitades amb la celebració isrealiana del centenari de la Declaració de Balfour, que va donar el tret de sortida a la futura creació de l'estat d'Israel el 1948.






dissabte, 4 de novembre del 2017

Terra Santa (1)

He d'admetre que malgrat tenir un acceptable nivell de coneixement de la història del conflicte Israel-Palestina durant el Segle XX no només no havia estat mai al país, sinó que a més a més estic constatant que el meu desconeixement de la seva realitat és palmari. 

De totes les impressions que he copsat durant els quatre dies que porto al país n'hi ha unes quantes que m'han colpit poderosament, en part pel desconeixement, en part per la potència que se'n desprèn. 

La primera d'elles és que, malgrat ser el país un garbuix de races i llengües (des dels jueus etíops, o als recentment arribats russos, fins als procedents de l'Europa Central després de la Segona Guerra Mundial) es tracta d'un col·lectiu unit per una força molt poderosa que es capta gairebé immediatament, gairebé després d'aterrar. 

La segona és que Israel és sense cap gènere de dubte un país armat. Ho és en el sentit literal de la paraula: soldats, homes i dones -molt joves i armats fins les dents- són ben presents per tot arreu i conviuen amb naturalitat amb una població que els té perfectament interioritzats com a part del paisatge. Però Israel també és un país armat de la convicció de supervivència i del futur. Tenen clar que Palestina és la seva terra, la Terra Santa, la terra de David i dels profetes, la terra promesa, i també tenen completament interioritzat que ningú no els en tornarà a treure mai més. En un següent bloc, abordaré la meva impressió sobre la situació de Cisjordània i del mig milió de palestins que viuen a Jerusalem, però no és aquest l'objecte de l'entrada del blog d'avui.

La tercera gran carta dels jueus és la religió. He quedat corprès i esmaperdut en constatar la religiositat -en termes generals- d'un país en el que em pensava que les minories religioses ultraortodoxes eren purament testimonials. Res més lluny de la realitat. El ciutadà mig, la persona de carrer, que té una vida normal, que estudia, que treballa és molt més religiós del que ho som els Europeus. En vam trobar una mostra més que representativa al Mur de les Lamentacions, a l'inici del Sabbat, ahir a la tarda, i amb el meu company de viatge ens van acollir com si fóssim dels seus, ens van fer entrar en una rotllana i vam ballar i cantar amb ells. En un costat del Mur, els ultraordoxes, els jaredís -que dediquen la vida a l'estudi i el res- vestits tot de negre, amb levita, barret de vellut o barret cil·líndric de pèl i els preceptius rínxols a cantó i cantó de la cara, resant, recitant la Torà, asseguts en cadires o davant el Mur, balancejant el tors endavant i endarrere, rítmicament i armònica, a l'altre, jueus israelites i de tot el món, resant i cantant amb alegria i devoció, amb una emoció que s'encomana i es transmet a tots els presents encara que no hi combreguin. És màgic i difícil de descriure. L'ambient del Sabbat al Mur de les Lamentacions t'embriaga com una dolça metzina. Tots units, un sol poble compromès en la lluita i l'agraïment per have tornat a la Terra del profeta, la Terra de promisió.

La segona gran impressió és precisament la del Sabbat. És una celebració que es respecta amb un nivell d'escrupulositat que ratlla el fanatisme i -sorprenentment- de forma massiva. Només en posaré dos exemples, ben frescos ja que són d'avui mateix: a l'hotel on ens estem, les torradores i les màquines de cafè no funcionaven (perquè van amb electricitat), en preguntar a l'hotel, amb tota naturalitat ens han contestat que és a causa del Sabbat. El segon és encara més palmari: al centre comercial segurament més luxós de Jerusalem, anomenat "Mamilla", que seria impossible distingir de qualsevol centre comercial de luxe de les més modernes ciutats del planeta, el parking subterrani (7 plantes), resta tancat durant 24 hores. La sorpresa quan aquest matí hem anat a buscar el cotxe i en tota la planta -4 només hi havia dos vehicles -el nostre i el d'algun altre despistat- és una clara indicació de la potència de la celebració. No és fàcil trobar establiments oberts durant el Sabbat, sobre tot d'israelians; els carrers es buides i trobar restaurants oberts és un miracle.

Armes, fe i convicció, tres puntals que conformen les potes de la potència de l'Estat d'Israel. En els dos següents blogs abordaré el fenòmen dels jueus ultraortodoxes i del territoris ocupats.



divendres, 3 de novembre del 2017

LLenya al foc i internacionalització

Segueixo estupefacte el que està succeint a Catalunya des de la distància d'unes curtes vacances a Israel.  Em preocupa profundament que des de Madrid, fiscalia i judicatura continuint tirant llenya al foc. Si tenia pocs dubtes que -en aquest cas- justícia i govern feien un bloc monolític, ara se m'han acabat de dissipar,

Algú dirà, no exempt de raó, "ja sabien al que s'exposaven". Cert. Però també ho és que des de Madrid s'ha ignorat sistemàticament el clam de moltes, moltíssimes persones que han vingut reclamant que se les escolti, per a aprofundir en el marc de relació entre Catalunya i Espanya, començant per l'admissió de la bilateralitat d'aquesta relació, amb tots els respectes per Múrcia, Extramadura o Castilla La Macha, per posar alguns exemples. L'encaix de Catalunya amb Espanya és una qüestió que requereix, per ambdues bandes, mà estesa, mà esquerra i sobre tot, molta política i poca publicitat.

Exactament tot el contrari que s'ha vingut practicant els darrers anys. Posar polítics a la presó invocat risc de fuga no fa res més que encendre els ànims de moltes persones que ja havien assimilat que el que tocava era anar a votar el 21 de desembre. Perquè la mesura cautelar es pot executar sense necessitat que s'hagi de passar per la presó sense judici, tot i la suposada gravetat dels fets que se'ls imputa (sota aquest principi, molts estats sobirans que avui existeixen, no haurien existit mai).

I queda clar una vegada més que aquesta inestabilitat que es torna a descomptar (avui l'IBEX 35 ha tornat a caure) torna a posar en primera plana Catalunya i el Procés independentista. Només un exemple, a Betlem, a la Cisjordània Palestina, ens preguntaven ahir per l'afer Català i ens deien que ells no haurien permès al seu president sortir del país, que el poble l'hagués defensat) i ens en demanaven detalls. Aquesta mateixa nit a l'hotel, un canals de notícies de Xina es feia ressó de l'ordre de recerca i captura per a Puigdemont.

A la resposta "8 milions" a la pregunta dels Palestins "Quants sou?", giraven el cap amb admiració i es posaven les mans també al cap. Ells haguessin defensat el seu president (ometen dir però és que passaria amb el 50% de població que no el vol veure ni amb pintura....).

Potser al capdevall, l'anada a Bèlgica és prou meditada: mantenir la tensió informativa internacional sobre el Procés fins a la fi de votació del 21 de desembre.

En tot cas, s'han fet moltes coses molt mal fetes, però pel que fa a posar Catalunya sobre el mapa, la feina s'ha fet amb escreix.

dimecres, 1 de novembre del 2017

Aprenentatges i camí

Passat el dol inicial i la perplexitat per com s'ha portat la darrera part del viatge a Itaca, ara toca fer una recapitulació i sobre tot, preparar-se pel següent episodi (això ja comença a semblar la "Guerra de les Galàxies", servida a capítols). Encara avui però intentava explicar a algú que no ho entenia que la república líquida és com un gelat d'aire de tramuntana: sembla molt bonic però és una pura ficció.

Una vegada la decepció comença a ser assumida per a molts que s'havien cregut que allò de la república, amb un suport popular màxim del 50% de la población, anava de debò (somiar és saludable i no costa diners), es tracta de refer-se (els d'un bàndol i els de l'altre) i decidir com continua la partida d'escacs. La convocatòria és clara: 21 de desembre de 2017.

Mentrestant, aparença de seminormalitat tot i uns quants primers indicis que hi ha algú a Castella que li té moltes ganes a les institucions catalanes, però en fi, això ara no ve al cas.

El primer que em queda clar després d'aquests dos dies és que el 155 descafeïnat no és obra ni de l'Iceta ni de l'Esperit Sant. Entenc més aviat que es tracta de les admonicions de Brussel·les després d'haver vist com les gasten els "picoletos" i els "robocops". Ningú vol que al Sud de la Unió s'hi projectin els dubtes d'una Turquia reencarnada. Per tant, suport al 155 sí però no a qualsevol preu, sinó en condicions.

El següent que cal dir és que hi ha una massa de persones sobiranistes, de bona fe, que se senten enganyades. Que es pensaven que els polítics pels que van votar tenien les coses molt més ben preparades. De fet, ho van demostrar amb el referèndum de l'1 d'octubre. El fiasco del que va venir a continuació a generat encara més frustració.

En tercer lloc, l'esperpent de l'exili a Brussel·les de Puigdemont és també una papereta de difícil comprensió per als mortals que li havien fet confiança. Que fiscalia no és neutral ho sabem tots i fins i tot ho entenem; que s'exposen a penes de presó, també; que els "Jordis" són en presó preventiva per una acusació que no s'aguanta ni amb guetes, certament; però ningú no podrà dir que no estaven avisats ni sabien al que s'exposaven. Això seria un insult a la intel·ligència.

Per tant, el sobiranisme, que no ha trigat ni 24 hores en confirmar la concurrència a les eleccions de desembre té molt poc temps per a construir un relat, per demanar disculpes, per a explicar un nou camí, un nou full de ruta,  i que la massa emprenyada i decebuda se'l cregui. Certament els partits anomenants constitucionalistes han fet els deures, recolzats per la brigada Aranzadi i el 155.

Seria molt fort que hi hagués una derrota per incompareixença, o que finalment es perdés per no fer una campanya amb tots els ets i uts, demanant, si s'escau -no em toca a mi dir-ho- perdó pel mal que s'ha fet -en alguns casos de difícil reparació-.

Una vegada reconduït el caos, ara toca salvar l'autogovern, que en mans del PP i/o de Ciudadanos, es descafeinaria més que l'autonomia de Múrcia. I si s'obté la majoria suficient, governar per a tothom aprenent dels errors (que vol dir no tornar-los a cometre), i preparant una negociació sense apriorismes ni línies vermelles amb Madrid per a, com a mínim, millorar allò que ens preocupa a tots, siguem o no nacionalistes.