dissabte, 7 d’octubre del 2017

Amb l'ai al cor

Deia en Basté aquesta setmana en un dels seus "davantals" de les vuit del matí que si només fa sis anys algú li hagués narrat la pel·lícula que estem vivint aquests dies ningú no se l'hauria cregut. Certament, el crescendo que tot plegat ha anat agafant, en particular les darreres dues setmanes fa que la incertesa a Catalunya i sobre Catalunya sigui més gran que mai.

Certeses

Què hem constatat fins ara?
  • Que gairebé tres milions de persones van sortir a exercir el dret a decidir.
  • Que gairebé dos milions i mig de persones no ho van fer.
  • Que el referèndum no és homologable perquè no era acordat i per tant no es va fer amb tota la seguretat jurídica per a tothom.
  • Que la votació que es va portar a terme l'u d'octubre va demostrar una capacitat d'organització, col·laboració, astúcia i tenacitat extraordinarism del tàndem Generalitat-ANC/Ómnium.
  • Que l'aparell de l'Estat Espanyol està disposat al que sigui per a impedir la independència de Catalunya, fins i tot, com tot el món va veure, utilitzant la violència contra els seus propis ciutadans, que els paguen els sous amb els seus impostos.
  • Que hi ha molta gent a Espanya que suporta els Catalans en el seu dret a decidir.
  • Que hi ha molta més gent a Espanya que no accepta la idea de la independència de Catalunya.
  • Que una minoria de gent a Espanya, està d'acord amb l'"A por ellos, oeeee".
  • Que el rei d'Espanya no és neutral, ni té cap voluntat de dialogar. S'ha alineat clarament amb el partit del Govern, i això suposa un trencament de neutralitat inèdit en la democràcia espanyola.
  • Que el capital no té pàtria i només busca seguretat jurídica. La imatge de l'edifici de CaixaBank marxant com si es tractés d'un cohet espacial s'ha fet viral.
Incerteses

El Català emprenyat (aquell que llegia "La Vanguardia" i votava Convergència i Unió) ha donat pas al Català mobilitzat (que vota Esquerra o PDCAT o la CUP o En Comú Podem, i que a més a més de "La Vanguardia" llegeix l'"Ara" i mira "Salvados" a "La Sexta" i que fins fa dos dies deia que no tenia por).

Fins ara, en una narració de crescendos festius i èpics envers la causa independentista,  tot això tenia un caire de lluita mística, diguem-ne "robinhoodiana" dels bons contra els dolents, en la que els "bons" estaven imbuïts de raó (Catalans que volien votar), i fins i tot feina gràcia dir que es va defensar una escola que era col·legi electoral passant-hi la nit.

Però arriba un moment en el que en una tempesta perfecta catalana, espanyola i europea, l'Estat Espanyol (que havia perdut clarament el relat durant el dia 1 d'octubre) pren consciència que la situació ha agafat un caire que se'ls pot escapar de les mans (malgrat que ho neguin de forma sistemàtica) i contràriament al que predica, invoca allò de l'espai sideral que defensava el ministre García Margallo si Catalunya declara l'independència. L'efecte dominó triga molt poc a produir-se: atacs borsaris sistemàtics als bancs amb seu a Catalunya (Sabadell, ja tocat de per sí, i Caixabant) que provoca la major caiguda a la borsa espanyola des de Juny de 2016.

Sortides molt importants de dipòsits que, de continuar, posarien clarament en risc la solvència i continuïtat de les dues entitats. Cal frenar de socarrel la sangonera i això només es pot fer anunciant un trasllat de seu social fora de Catalunya. L'efecte que aquestes mesures, pràcticament inòcues en termes pràctics han provocat entre el ciutadà de carrer ha estat tan o més fort que el de les porres dels robocops. Als dos bancs els han seguit moltes altres empreses de referència....

Ha estat un bany de realitat: la constatació que això va de debò. La fi de la innocència ha arribat, amb tota la seva cruesa, i ha estat molt més efectiu i demolidor per a molta gent que l'aplicació d'un "155" del que tothom parla però que ningú sap quines implicacions practiques té perquè el 40 anys de constitució no s'ha aplicat mai.

Posicions

I a la pregunta....I ara què? Què passarà dimarts de la setmana entrant? Tothom posa cara d'absolutes circumstàncies, i més d'una i més d'un, de pur acolloniment. Hi ha neguit, molt de neguit. Les incerteses històricament han generat ansietat i neguit, però quan aquestes et toquen molt de prop (el Brexit ens agafava, malgrat tot, força lluny), la situació es complica. I si potencialment et toquen la butxaca, encara més.

Hi ha molts dubtes entre els que van anar a votar diumenge passat sobre si cal o no proclamar la ja mundialment famosa DUI (no confondre amb DIU, dispositiu intrauterí). Cert és que també n'hi ha molts que diuen que la por és un concepte superat.

Moltes de les persones amb les que parlo, però,  tenen aquesta sensació de neguit, d'abisme, especialment després de veure com les gasta la democràcia espanyola, i que les furgones dels robocops segueixen instal·lades a Catalunya (aquesta setmana n'he vist moltes més que abans de l'1 d'octubre). Afegim-hi al còctel unes gotes d'incertesa econòmica i l'enfonsament està servit.

Òbviament, entre els independentistes més convençuts hi ha els que continúen considerant que si hi ha entitats que canvïen de seu social i se'n van literalment de Catalunya, és que la cosa va molt de debò i que Madrit vol fer encara més por per -en un moviment final de desesperació- mirar d'aturar-ho. Que la cosa està a tocar. Però això no és cert. Ni és a tocar ni serà de franc.

Jo, que sóc fill de la "realpolitik" penso que Catalunya ha mostrat al món una muntanya de determinació i coratge, però que ara, veient el percal,  cal fer una aturada i sentar-se a la taula de parlar, o provar una estratègia potencialment menys perillosa (noves autonòmiques per a tornar-nos a comptar, però de forma correcta). Avui en Pablo Iglesias, al programa "Preguntes Freqüents" de TV3 parlava amb una coherència que subscric al 100%, tot i que les piulades que passaven per la part inferior de la pantalla, en la seva majoria li anaven a la contra amb l'argument que invocava la por.

Una DUI ens aboca a un terreny totalment desconegut i perillós (especialment perquè el referèndum no es va fer amb les garanties jurídiques que calien), en un contexte en el que sabem -ara ja amb certesa- que ningú d'Europa no sortirà a donar cap cop de mà, i que la part de Catalunya que proclama la independèndia estarà més sola que mai.



















1 comentari:

  1. Amic Burgell, crec que us equivoqueu d'estratègia. No em puc creure que la gent que ha anat participant en totes les convocatòries de mobilització, que ha participat en referèndums, etc, no veiés que arribaria un punt en que s'hauria de fer una DI, i que per tant hi hauria unes incerteses, i una mica de daltabaix.
    La gent que va atravessar el mur de Berlin, vols dir que ho van rumiar tant? Crec que de la situació actual hi ha un parell o tres de coses importants a destacar.

    1.- Creure que cal aturar-nos és donar la raó a la violència. També és acceptar i interioritzar el discurs, a primer cop d'ull incoherent, però que va calant al subconscient.

    2.- L'alternativa a la independència és un estat totalment embogit en l'expanyolisme més ranci i feixista dels que ens hauriem imaginat mai. Continuar en aquest estat és continuar aguantant la humiliació diària ja no només dels governants xulescos del Madrit "concepte". És aguantar una societat intolerant, anclada al segle XIX.

    3.- Tornar al pactisme, al peix al cove és faltar a la memòria d'aquells que no s'haurien imaginat mai que al 2017 ho tindriem tant a prop.

    Cal parlar, sí, però de com implementem el resultat d'un referèndum que els que avui reclamen parlar no van voler acceptar.

    Penso que ho tenim tan a prop que potser ni ens n'adonem. Que no hem de tenir por de les amenaces. Cal anar-hi, mostrar fermesa i coratge, i creure que realment som un poble collontu, que hem fet coses que cap altre podria fer, i és així.

    Ara cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. L'alternativa és la humiliació i la mort com a poble.

    ResponElimina