divendres, 29 de setembre del 2017

Catalexit: Procés Internacionalitzat.

Quan avui he vist que fins i tot el proveïdor de serveis financers i notícies econòmiques "Bloomberg" parla de "Catalonia", he entès per fi que el "Procés" ha desbordat finalment les nostres fronteres. Òbviament, a "Bloomerg" li importen tres bledes les raons de fons i el perquè som on som, el que li interessa més aviat és què pot passar des d'un punt de vista dels inversors. En l'article d'avui de Charles Penty, un dels paràgrafs diu literalment: "Heus aquí algunes raons perl les quals els inversors s'haurien de preocupar respecte de Catalunya". I entre d'altres cita que "Catalonia" és un ens on viuen 7,5 milions de persones que suposen el 16% de la població d'Espanya i generen el 20% del PIB.

Per primera vegada en tot aquest entotoll que suposa aquest Procés que estem vivint he llegit (o sentit) la paraula "Catalexit", però això ja esdevé, sense paliatius, un element molt poderós, perquè vol dir clarament que l'afer ha deixat de ser, estrictament parlant, una "qüestio interna" de l'Estat Espanyol, com encara fa quatre dies tant des de Madrit -contepte imperial i colonitzador- i Brussel·les, es referien al "refèndum il·legal de Catalunya" com a un afer intern espanyol. El peu de foto que acompanya la noticia d'avui és prou reveladora: "Rebel Catalonia goes to vote".

Els anglosaxons de Bloomberg no es pronuncien sobre si el referèndum és legal, il·legal o de Vladivostock, només adverteixen que és un moviment tan potent que pot tenir conseqüències per l'economia i la inversió, i que per tant, cal pensar-ne bé els moviments.

En la mateixa línea, ahir la ONU publicava al seu lloc web (link adjunt) http://www.ohchr.org/EN/NewsEvents/Pages/DisplayNews.aspx?NewsID=22176&LangID=E una recomanació d'experts en drets humans  en el que demanava literalment: "Spain must respect fundamental rights in response to Catalan Referendum".

Per no parlar de la tebior amb que el govern dels Estats Units es va pronunciar sobre la qüestió arran de la visita de Rajoy Brey, digui el que digui la premsa cavernària.

Impressiona la teatralització del portaveu del Govern Espanyol, Iñigo Méndez de Vigo a la roda de premsa posterior al Consell de Ministres d'aquest divendres en la que primer, ha glosat les grandeses d'Espanya, desprès les grandeses de la unitat d'Espanya i finalment ha dedicat dos minuts a parlar de la resta de temes que s'han aprovat avui, entre d'altres portar al Tribunal Constitucional tres lleis de la Generalitat de Catalunya.

Òbviament, les preguntes de tota la premsa -la major part dels periodistas acreditats semblaven afins al règim o clàrament contraris al Procés, cosa que tampoc entenc d'un periodista- s'han referit de forma monogràfica al Procés, i en gairebé tots els casos, excepcions fetes d les periodistas de "El Periódico" i "La Vanguardia", de forma totalment negativa i preconstituint la resposta de l'entrevistat, és a dir, antiperiodisme en estat pur.

El que sobta de tot plegat és que allò que ara s'anomena "el relat" hagi estat portat tan malament des de totes dues bandes (la colla sobiranista es va cobrir de glòria en l'aprovació de les lleis del referèndum i la desconnexió), però en particular de la part Castellana (insisteixo i no pararé de fer-ho, que això no va d'Espanya contra Catalunya o a l'inrevés, sinó de Castella Imperial contra una Catalunya que volen sotmesa). Rajoy Brey i la panda d'ineptes que l'envolten, començant pel hipernacionalista espanyol Moragas, no han entès res de res de la partida que s'està jugant. L'única excepció deu ser probablement l'única persona intel·ligent del Govern Espanyol, Soraya Saez de Santamaría, que probablement fa només el paper que li deixen fer.

Jo no sé què passarà diumenge ni el dia 2, però definitivament el Govern Espanyol ha perdut la partida de la comunicació, del relat: "Piolins, creuers als ports de Barcelona i Tarragona, queixes dels guàrdia civils, 155 aplicat sense garanties, detencions, registres sense ordres judiciasl, persecucions d'urnes i paperetes, jutges que són utilitzats de forma descarada, "tumultos", "sediciones",....", com si estiguéssim a l'any 1974...i tot això és veu de forma instantània a tot el Planeta. No deixa pas Espanya (i a mi particularment em sap greu) en una posició gaire galdosa...

La diferència entre el 1974 i el 2017 és que aleshores els que anaven vestits de verd feien por (també és cert que repartien òsties indiscriminadament) i ara se'ls ha perdut tot el respecte. L'Estat ha menystingut la força d'un munt de gent que suporta el Procés, i s'ha pensat que fent por acabaria amb la insummissió amb derrota humiliant pels súbdits de les colònies rebels....En el cas de Cuba els errors van ser sistemàtics i paradoxalment molt semblants als que Castella està cometent ara, és a dir, la negació sistemàtica del problema i la nul·la voluntat de negociació. La roda de premsa de Méndez ha estat entre patètica i esperpéntica, digna del millor Valle Inclán.

Però malgrat el que digui Rajoy i Méndez Vigo, el diumenge premsa i televisions de tot el món seran a Catalunya. Caldrà que tothom mesuri molt bé fins on està disposat a arribar, però una vegada desmuntada la infrastructura del Referéndum posar policies precintant col·legis electorals serà una imatge internacional per Espanya absolutament nefasta, especialment quan ja avui tothom admet que a partir del dia 2 d'Octubre tocarà negociar i mirar de cosir ferides, perquè ni hi ha sobre la taula una DUI ni el referèndum tindrà cap garantia.

Esperem que hi hagi seny i que no prenguem mal...Insisteixo però en el fet que passi el que passi, res no serà mai més igual.




dilluns, 25 de setembre del 2017

"Salvados" Évole-Puigdemont

Si haguéssim de parlar en termes de debat electoral, hauríem de reconèixer que l'Évole va guanyar clarament a Puigdemont al "Salvados" d'ahir diumenge 24 de Setembre de 2017, a 7 dies del Referèndum de l'1 d'Octubre. En alguns moments de l'entrevista fins i tot per golejada. 

Va ser la d'ahir una entrevista en la que al capdevall s'enfrontaven dos animals del periodisme. Dos cronistes de l'actualitat apassionats i professionals. El gran encert d'Évole és que va fer d'Évole, que té detractors i adminadors, però que es caracteritza per un estil punyent que no deixa indiferent ningú i que en moltes ocasions acaba "derrotant" els seus entrevistats, emulant aquell estil "gamberro" que el va popularitzar als anys 2000 al programa de l'Andreu Buenafuente "La cosa nostra" en la interpretació del seu personatge "el follonero". La gran errada de Puigdemont és que va voler fer de Puigdemont periodista i no va acabar d'estar a l'alçada del Puigdemont president en un paper que moltes vegades ha jugat de forma magistral.

En determinants moments de l'entrevista, Carles Puigdemont no va convèncer ni als seus, especialment en la part en la que el periodista de "La Sexta", molt hàbil, demanava per què les lleis del referèndum i la desconnexió no s'havien aprovat per majories qualificades (90 diputats dels 135, 3/4 parts del Parlament). La cara de circumstàncies del President en els segons que precedien la seva resposta, eren tota una resposta per sí mateixa.

L'Évole portava, com de costum, una entrevista molt ben preparada, que farcia amb constants citacions de moments anteriors de persones afins al procés que posaven a Puigdemont en una situació d'evident incomoditat per les contradicions en les que acabava incorrent per una frase que acabava de dir un minut abans. 

Incomoditat d'altra banda molt hàbilment reforçada per una realització amb primers plans, molt i molt propers, que permetien visualitzar l'estat d'incomoditat de l'entrevistat versus un entrevistador que no feia altra que cenyir-se al seu paper.

Val a dir però, en desgreuge del President, que el principal mèrit de tot plegat és que el President, amb la tensió que ha viscut aquesta setmana i amb els pollastres que ha hagut de lidiar, va acceptar ser entrevistat per l'Évole -que fins i tot el "Tato" sap que és un os dur de mastegar- el divendres 22 de Setembre només dos dies després de la intervenció de facto de l'autonomia catalana i l'empresonament de 14 alts càrrecs del Govern de la Generalitat.

També val a dir que Jordi Évole va oferir a Moncloa que algun alt representant del Govern Central fós a l'entrevista i així poder contrastar posicions, però....és clar, Moncloa s'hi va negar, com no es podia esperar altrament.

En síntesi, una entrevista apassionant en la que es van posar de manifest algunes de les errades -que al meu entendre s'havien d'haver evitat- que el bloc sobiranista ha comès durant aquesta darrera part del Procés, però també -i aquí Puigdemont va estar encertat- com el Govern Central ha estat menystenint i refusant de forma sistemàtica totes les propostes que han vingut de Catalunya, començant per la reforma de l'Estatut de 2006.

La valoració final: diumenge 1 d'octubre.

Trencar la tensió

Diria que és la primera vegada en cinc anys que utilitzo un infinitiu en un títol d'article, que dit sigui de passada, no és d'una excessiva ortodòxia periodística, però en aquests temps de fatalisme, fanatisme i polarització, una mica d'anàlisi optimista crec que es fa del tot necessària, en aquesta partida d'escacs Rajoy-Puigdemont, "status quo" versus "trencadís gaudinià" que s'està jugant en -ara ja- tot el territori peninsular ibèric (el terreny de joc ja ha saltat, entre algunes d'altres, a Madrid - ciutat- i a Saragossa -ciutat-).

Moltes persones em demanen l'opinió respecte de si aquest diumenge es podrà votar o no. Evidentment votar amb garanties és absolutament clar que no (no ho pot ser un un referèndum no acordat amb l'Estat). Madrit -concepte- ja ha guanyat la partida desmuntant, maldestrament, però desmuntant en definitiva, la infrastructura del referèndum. Aquesta és una realitat i qui no ho vulgui veure és que és cec. Jo pensava fa uns quants dies, després de veure imatges de l'espectacular desplegament de policia i guàrdia civil a Catalunya, que el que es disposaria és un operatiu bloquejant l'entrada als col·legis electorals per evitar que les meses es puguin constituir. Però ara no tinc tan clar. No volen la mala imatge de policies vetant les urnes (especialment després de la darrera instrucció de Fiscalia als mossos demanant la identificació dels membres de les meses electorals) però saben que el resultat no serà homologable internacionalment... 

Malgrat la tensió, malgrat una certa (o gran) polarització i divisió, malgrat les mitges veritats dels uns i dels altres (i la vergonya de la premsa cavernària que no para de dir mentides) no deixa d'haver-hi al cim de tot plegat una pàtina d'histrionisme i conya que resta un munt de dramatisme.

Circulen per la xarxa whatsApps suposadament transcendents sobre ideologia (en Català i en Castellà), que després d'una gran parafernàlia tipus "yo últimamente he opinado muy poco en este grupo de wasap que compartimos por diferentes razones,....pero hay cosas que me indignan y me obligan a expresar mi personal opinión, y que espero que no ofenda a los miembros del grupo que piensen de forma distinta......y sin ningún interés ni afán de ofenden a nadie, ni a los que no estén de acuerdo a mi criterio y punto de vista.......sin intención de polemizar, yo sinceramente pienso que" i quan t'esperes la traca final, acaba dient: "es ilógico que haya gente a la que no le gusten los chicharrones". En Català, el final diu "penso que és lògic que hi hagi gent que no li agradi però a mi, el fitxatge de Pauhinho em convenç"...

Afegim-hi les conyes sobre el creuer Piolet (promugudes fins i tot per membres de la guàrdia civil) i els vídeos i centenars d'acudits que se n'han fet. Sumem-hi els clavells oferts als membres de policia i guàrdia i l'estoïcisme amb que aquests aguanten el tipus -segurament més d'un tindria ganes de començar a arriar un jec d'òsties....- i barregem-ho tot plegat amb la conya que fins i tot es fa a la resta d'Espanya (el "Despacito" d'en Luís Fonsi sobre el Procés -divertidíssim-; un company de feina em parlava de xavals d'un poble proper a Calataluy que cubata en mà aquest cap de setmana saltaven als bars a crits de "Votarem, votarem").... i tindrem un còctel anomenat "desdramatització".

Sóm al Segle XXI, el segle de la immediatesa, de les xarxes socials, on posar portes al camp és del tot absurd, on si es clausura un canal, aquest és accessible al cap de cinc minuts per internet; si es tanca un lloc-web, i haurà un servidor fora de la jurisdicció d'un determinat estat que la tornarà a divulgar. Malgrat la manipulació i la mentida, sempre hi ha finestres per les que saltar, tan d'un cantó com de l'altre.

Prova també que el Procés no acaba de fer por a ningú és que les borses europees en general i l'espanyola en particular no s'han ressentit dels esdeveniments (la baixada d'avui obeeix més als mals resultats d'Inditex que a altra cosa), i que malgrat les declaracions, contra-declaracions, fiscalies, veritats, post-veritats i mentides, la vida continua girant.

Continuarà.


dijous, 21 de setembre del 2017

Canvi de paradigma

Dues de les notícies econòmiques d'aquesta setmana, potser eclipsades per l'enrenou i els despropòsits de procés, jutges i rajoys, han estat sense dubte la suspensió de pagaments de la multinacional de venda de joguines "Toys'R Us" i la cancel·lació de vols de la també multinacional irlandesa Ryanair.

Segurament algú es preguntarà què tenen en comú ambdues notícies. La veritat és que tot i que aparentment no tenen res a veure, en el fons hi ha molta correlació entra totes dues.

La suspensió de pagaments de Toys'R Us  era de fet la crònica d'una mort anunciada. No es tracta d'una fallida (regulada pel Chapter 7 als Estats Units) sinó d'una suspensió temporal (Chapter 11) que el que pretén és guanyar temps per a intentar superar el periode de il·liquiditat suposadament transitori.

Però la cosa no serà fàcil. Que una empresa com aquesta hagi hagut de tancar (per estalviar costos, ja fa ara més de dos anys) la més que icònica botiga de la Cinquena Avinguda de Manhattan (jo recordo haver-hi passat moments màgics per Nadal en més d'una ocasió, només gaudint de l'ambient...) i que les vendes no parin de baixar i el deute de pujar (es situa actualment en més de 5.000 milions de dòlars), és un mal auguri per a la continuïtat de l'empresa i diu molt de les dificultats associades al canvi de paradigma del títol d'aquesta entrada de blog.

Què ha passat? Doncs que les vendes per internet (del compatriota gegant "Amazon" sobre tot) amb "dumping" i el canvi de tendència dels nostres cadells en la manera de jugar (han passat en pocs anys de forma massiva de la joguina  convencional de tota la vida a les PS i als jocs de mòbil i tauleta "on line") fan que l'aposta pel salvament de "Toys'R Us" sigui un repte d'una magnitud col·losal. Amazon, en la seva desaforada carrera per a "comprar" distribuïdors o assassinar-los està aconseguint allò que la crisi de les "subprimes" no va aconseguir: acabar amb bona part del comerç tradicional nord-americà. És sà això? Doncs la veritat és que no....però el mercat mana i si això és el que el mercat demana, aquesta serà la tendència fins que s'imposi -tal com succeirà- una correcció. Se'n sortirà "Toys'R Us"? La meva aposta és que no, al menys amb el model de companyia actual.

L'altra gran notícia és la fuita de talent de Ryan Air cap a Norwegian Airlines. Que una companyia com la irlandesa pugui esdevenir líder a Europa fent "dumping" salarial era una mala notícia per Europa, el continent que va inventar, i fomentar i alimentar, l'estat del benestar.

No podia ser que la competitivitat de Ryan Air estigués basada exclussivament en pagar els seus traballadors amb sous de vergonya (els cas dels treballadors de terra de l'aeroport de Copenhagen del que vaig parlar al blog fa temps és paradigmàtic) i fer "dumping" de preus gràcies al xantatge de les subvencions rebudes de governs regionals (entre d'altres el de la Generalitat de Catalunya). 

Norwegian, empresa diguem-ne "semi" low cost però amb una clara visió estratègia de mig/llarg termini ha "pispat" gairebé 150 pilots de Ryan Air i la companyia irlandesa s'ha vist obligada a fer la cancel·lació de vols més gran de la seva història, només al Prat, 2.000 vol en els propers 45 dies, a raó de 50 vols per dia.

Com resa la dita Castellana, "A cada cerdo le llega su San Martín" i a Michael O'Leary, per moltes disculpes públiques que demani, i ha arribat el seu particular Sant Martí. Això d'explotar pilots joves pagant salaris de misèria en una professió d'altíssima responsabilitat, menystenint el client, fent trampes amb l'assignació de seient i altres trepelleries indignes de la Unió Europea del Segle XXI, han acabat imposant la seva lògica. Com a model de negoci de "low cost" basat en l'explotació dels treballadors i el menyspreu dels clients, Ryan Air ha tancat -definitivament- un capítol de la seva curta -i fins ara- exitosa història (suportada pels "mil·lènials" i per aquells consumidors que, com els xais, aguanten tota mena de menysteniments i humil·liacions). Jo fa molt temps que vaig decidir deixar-los de fer el joc. O viatjo com un ésser humà o senzillament em quedo a casa.

Els models de negoci 4.0 tenen aquests efectes col·laterals, ens acaben empobrint a tots plegats i al damunt ens roben la dignitat. En Cristià Paladí això es tradueix com a "Se'ns pixen al cim i diuen que plou".











dimecres, 20 de setembre del 2017

I una mica d'humor: veganisme

Ahir al vespre un sopar de feina em va portar amb un company i dues convidades -una d'elles vegetariana- a un restaurant de Tarragona que porta per nom "El vergel", que no només és vegetarià sino que va una passa més enllà: és vegà. 

El veganisme no només és una pràctica consistent en no menjar cap producte d'origen animal (i per tant exclou a més a més de la carn i el peix, tan lactis com ous), sino que constitueix veritablement una filosofia de vida en la que el respecte envers els animals constitueix una part fonamental.

"El Vergel" doncs, en ple cor del casc antic de Tarragona, al carrer Major de la ciutat, és una declaració d'intencions des de la mateixa entrada, on s'informa que hom és a punt d'entrar en un restaurant vegà.

Per tal que es facin una idea, aquest restaurant es va fer famós fa temps perquè els seus propietaris es van negar a escalfar un biberó de llet infantil perquè contenia llets preparades i no llet materna.

La paret de les escales que immediatament hom troba a mà esquerra per pujar cap al primer pis -on hi ha el restaurant pròpiament- és plena de retrats en blanc i negre de bucòliques vaques, porcs, cavalls i galls dels que un requadre també emmarcat explica la seva joliu història. Així doncs, hom es pot informar sobre la vaca Gabriela o el porquet Gregori....La cosa és tan radical que fins i tot hi ha pinso vegà per a gats i gossos, això sí, a uns preus que dubto que molts -vegans o no vegans- puguin pagar.

El restaurant en sí és petit i bufó, ubicat en un antic pis residencial, decorat, si se'm permet el símil, estil "IKEA", diàfan, amb molt de color, cadires blanques i taules de fusta de pi, lleixes de fusta i quadres a les parets per estímuls dels militants de la causa.

Amb tots els respectes i tot i tenir una vegetariana al grup que érem, la meva opinió és que erem els únics clients "normals" del restaurant. Una clara mostra del que dic és que tots els miraven com si fossim bitxos raros -i és evident que allà ho èrem.

El sopar va ser correcte, més del que em pensava, ho he de reconèixer, i en el meu cas va consistir en carxofes de primer i arròs amb algues de segon, regat amb un cabernet franc de Còsmic Vinyaters veritablement espectacular i que feia la menja de més bon entrar. A la nostra clienta vegetariana se li va començar a posar malament el seu arròs quan van entrar quatre persones amb un cadell de gosset que no parava de bellugar-se i al que als cambrers li van portar un vol de menjar i aigua abans de servir a cap dels humans. 

Com a curiositat final, el servei. Un noi i una noia molt amables que deuen ser militants de la causa experimentats perquè eren prims com escuradents i amb aspecte de la línea dura dels cupaires de l'Anna Gabriel.

En paraules d'una de les convidades: "me gustó la experiencia pero no para repetir". Doncs amb això ja està tot dit. Altra vegada, antropologia pura.


Estupor i tremolors

Em permeto, en aquesta entrada de blog d'emergència, apropiar-me del títol d'un excel·lent assaig de l'escriptor belga Amélie Nothomb per descriure el que ha passat avui a Barcelona. Feia molt de temps que no sentia, veient la successió d'esdeveniments que s'han produït durant tot el dia i que hores d'ara -passades les deu de la nit- encara continuen.

És inaudit haver sentit durant el dia d'avui (en ple segle XXI a la Unió Europea) crits de manifestants que no havia sentit des que era petit, quan encara existien els "grisos" i la dictadura del general Franco deixava anar les seves darreres raneres mentre s'acabava de morir lentament: "fora les forces d'ocupació", "passi-ho-bé" o "no passaràn" a la Guàrdia Civil, o el més bèstia "fora les forces d'ocupació"; així com detencions de funcionaris de la Generalitat, intervenció de facto de l'economia, imatges insòlites de clavells llançats a la Guàrdia Civil i als seus vehicles, manifestacions de suport a les Balears i a València..., a Madrid...

La pregunta és una vegada més com s'ha pogut arribar fins aquí. Hi errors significatius d'ambdues parts, i cal reconèixer que la convocatòria exprés del referèndum no és, ni de bon tros, la manera en que cal fer les coses, però és possible que no hi hagués cap altra possibilitat. Una clara infravaloració de forces d'ambdues parts ha portat a un carreró sense sortida, però la infravaloració de la situació per part de l'Estat demostra un desconeixement que fa una mica de basarda. Calia política per ambdues parts, però sobre tot per part de l'Estat.

Perquè és ben evident que tot això de la legalitat vigent té una gran relativitat. La legalitat depèn del temps i l'espai. Totes les lleis que durant el franquisme eren legals, es van desmantellar sense gaire excepcions l'any 1976, després de 40 anys de vigència.

La intervenció de facto de la Generalitat per la via d'un cos militaritzat (no oblidem que la Guàrdia Civil és un cos militar) i els preparatius en vaixells als ports de Barcelona i Tarragona per allotjar més guàrdies (notícia de "El País" d'aquest vespre:"Interior fleta creuers per allotjar 5.000 policies al port de Barcelona") demostren però que la Castella "imperial" no ha volgut entendre mai res de la realitat de Catalunya, i augura que això no és més que un tastet del que vindrà durant els propers deu dies.

És evident que la imatge de la confiscació de paperetes i cartells és insòlita en una democràcia moderna, malgrat tots els arguments de legalitat vigent que es vulguin donar, i no deixa en gaire bon lloc les institucions espanyoles. Quan comenci la confiscació d'urnes i possiblement el tancament o la intervenció de TV3 (que tot és possible, ja que continuen passant publicitat de la Generalitat sobre el referèndum de l'1 O) la cosa encara serà pitjor.

Tot això però portarà a una situació en la que no es podrà votar amb normalitat (sobres bloquejats a correus, paperetes confiscades i reforç massiu de la policia espanyola), perquè la vergonya per l'Estat Espanyol de passar un segon 9-N seria letal, especialment internament. O senzillament no es podrà votar del tot, però el trencament ja està servit. Tots els mitjans de comunicació del món occidental s'han fet ressó del dia d'avui i Espanya, malhauradament, no queda en gaire bon lloc.

La qüestió que tothom té en boca és doncs, què passarà el dia 2 d'Octubre. Una declaració unilateral d'independència? Pot ser, tot i que no tindria cap mena de legitimitat, malgrat l'abús evident de l'Estat Espanyol invocants jutges i fiscals. Eleccions autonòmiques? Potser, però...què passarà si l'independentisme guanyés unes autonòmiques massivament? O pitjor... què passaria si Comuns, PDCAT, ERC i CUP no hi participen? Seràn vàlides unes eleccions amb una participació del 20% del cens català? Són preguntes hores d'ara sense resposta.

Hi ha dues coses que semblen clares: cada vegada que l'Estat fa moviments de la magnitud que està fent (que tenen clarament l'oposició de molta gent de la resta d'Espanya) l'independentisme guanya adeptes, i que passi el que passi, ja mai més res no serà igual.

Antropologia en estat pur.


dilluns, 18 de setembre del 2017

Ve de lluny

El diumenge és dia de llegir premsa escrita. És un extraordinari plaer poder fer un esmorzar sense pressa, amb uns quants diaris al cim de la taula i degustar en paral·lel el suc de taronja i els articles d'opinió, o bé un aperitiu davant el mar amb l'adequada proporció d'olives, escopinyes, patetes xip i vermut de Reus (perquè el vermut només pot ser de Reus, sinó estem parlant d'una altra cosa).

Malgrat que entre setmana només llegeixo premsa digital, el plaer d'extendre els diaris i fullejar-los, és difícilment substituible. Cap "tablet" podrà mai aconseguir el mateix resultat, malgrat tots els efectes positius d'immediatesa, estalvi de paper, i d'altres.

Així doncs, el diumenge m'entretinc amb la premsa. I ahir, fullejant l'"Ara" vaig trobar una perla que em ve de gust compartir. Una secció del diari que es titula "Abans d'Ara" té cura de la publicació d'articles històrics a càrrec del catedràtic Josep Maria Casasús. Casasús és un home moderat i que fa un esforç per publicar articles històrics que tenen quelcom amb comú amb la més estricta actualitat, en una clara referència a que la humanitat avança en cercles i que molt del que ens pensem que és rabiosa actualitat ja ho va ser fa una eternitat.

Aquest diumenge doncs, va publicar un article de l'advocat, periodista i polític Valentí Almirall datat de 1879 a L'Aureneta (Buenos Aires, 05/01/1879), arran de la llei d'imprempta promulgada pel govern de Cánovas del Castillo. 

Faig un extracte de l'article per veure si el lector hi reconeix algun tipus de similitud amb la situació d'avui:

..."D'això resulta, ¡vergonya ens dóna el dir-ho!, que en Espanya la veu del patriotisme és ofegada per la torçada actuació dels tribunals, això vol dir que, en Espanya els governants han perdut honestetat del bon govern i això vol dir, per fi, que en Espanya és un crim vanagloriar-se d'ésser català i procurar lo benestar de la nostra aimada Catalunya, ¿Per què aquest odi, aquesta reconcentrada sanya contra un afecte tan sant i tan elevat com el del catalanisme?.."
...."És la primera la necessitat amb què es troba el govern de Madrid d'imposar-se a Espanya per lo terror...."
..."La premsa catalana ha sigut sempre enemiga de la tirania i dels tirans, sigui quin sigui el color amb què es disfressin.....Es coneix que es vol matar l'esperit catalanista de què La Renaixensa i Revista Catalana eren tornaveu digníssim, i per aconseguir-ho, ¡infeliços!, les castiguen prohibint-les i inflingint a sos autors penes desusades, arbitràries, excessives i il·legals...."
..."El catalanisme viurà vida més exuberant quant més se castigui l'arbre de nostres llibertats amb cops dictatorials i de força, que no és l'opressió ni la injustícia qui ens fa més por...."
..."¡El Govern els ha suspès! Això vol dir que el Govern els tem i tem al catalanisme per ells manifestat: ¿volen, per ventura, satisfacció més honrosa?"

Han passat 138 anys, però hi ha coses que no canvïen....O sí?

dissabte, 16 de setembre del 2017

Abduccions i d'altres perles

Des de la legítima diferència ideològica tenia al fiscal general de l'Estat, el senyor  José Manuel Maza, per una persona sensata i intel·ligent, però les declaracions que va fer ahir em fan dubtar dels més elementals principis de l'equitat, de la neutralitat i fins i tot de la intel·ligència.

El senyor Maza va fer dues afirmacions que una em sembla un insult i l'altra una amenaça i això crec que és un comportament indigne d'un fiscal general. No jutjo l'actuació de la fiscalia a instàncies del govern espanyol, això és una altra cosa. Aquí cadascú utilitza les armes que considera legítimes i/o legals. El que jutjo és el menyteniment i el menyspreu, especialmente en boca d'un alt funcionari de l'Estat al que jo també pago amb els meus impostos.

Maza considera que molts Catalans estan abduïts, literalment. Com que no sé si el senyor Maza entén el Català, he anat a buscar el significat d'aquesta paraula (al diccionari de la "RAE" per tal que no hi hagi dubtes), i diu. de l'infinitiu "abducir": Verbo transitivo. Secuestrar extraterrestres o espíritus a una persona. Home, que hi hagi com a mínim un quaranta per cent de ciutadans de Catalunya que estiguin segrestats per extraterrestres o esperits seria notícia d'abast mundial.

Però no en té prou amb la desqualificació sino que a més a més amenaça a les persones que col·laborin o fins i tot a les que vagin a votar que estaràn fora de la llei. Em sembla un desproposit que només pot ser fruit d'un acte de desesperació.

Desesperació compartida per tot el "establishment" de Madrit (concepte). I aquest és el problema. No es creuen el que estàn veient. El "Pla Ibarretxe" es va desmantellar a la Carrera de San Jerónimo a primers de febrer de 2005 (en dues sessions). Però els bascos mengen d'un altre plat. No se n'ha parlat mai més.

A aquestes alçades de la pel·lícula, amb la cançó "passi-ho bé" esdevinguda hit a les llistes de popularitat i cantada amb joia a la Guardia Civil quan surt de registrar l'enèmissa impremta (una Guardia Civil que no té cap culpa de res i que segur que a molts aquesta papereta els incomoda de mala manera -i parlo amb coneixement de causa-), amb impressores al Congrés dels Diputats, amb els diaris de la "caverna" atiant el foc i amb els d'aquí desobeïnt les instruccions de Madrit, el merder està servit.

Una vegada més l'Estat ha errat en l'apreciació de la magnitud de la tragèdia (perquè crec que aquest és el qualificatiu que cal utilitzar). Ningú d'allà es pensava que això podria succeir, que podria arribar tan lluny (em pregunto què fan els serveis d'intel·ligència i els dels gabinets d'estudis...), i per això l'aplicació del famós article 155 quedava lluny de les previsions inicials.

El 155, la policia al carrer, les detencions, les confiscacions d'urnes..., eren mesures que l'Estat volia evitar, per allò de la repercussió internacional (i atenció, interna també, que hi comença a haver més contestació de la que es podia pensar). Ara diria jo que veuen que no hi haurà altre remei, perquè l'estratègia de la por tampoc no ha funcionat.

Difícil de predir què passarà les properes dues setmanes, però està cantat que l'Estat voldrà prendre el control de la Generalitat, com a última -i desesperada- mesura per intentar evitar allò que en aquests moments em sembla ja força inevitable: una desafecció recíproca que sembla difícil de refer, al menys a curt termini.

El prestigi internacional d'Espanya però, passi el que passi, quedarà fortament tocat perquè només podrà aturar aquest moviment amb una forta repressió. I encara que es vulgui sileciar i catalogar d'un estricte afer intern, mig món parla del referèndum Català.

Al capdevall no es pot oblidar que tot això, en última instància va començar el 31 de Juliol de 2006, quan el PP va presentar un recurs d'inconstitucionalitat sobre 114 articles dels 223 que tenia l'Estatut de Catalunya, votat en referèndum a Catalunya i aprovat per les Corts Espanyoles.


















dilluns, 11 de setembre del 2017

Revival sorprenent

Aquesta semana hem sabut de la desaparició de l'únic kiosk que quedava a Port-Bou. No he estat capaç d'aprofundir  per tal de saber si es tracta del darrer tancament (il·lustrant un degotall de tancament de llibreries a tot arreu) o senzillament ha estat un tancament per jubilació dels propietaris que no han trobat un relleu en aquesta feina tan ingrata com és vendre diaris, revistes i llibres.

Al meu barri, a la Devesa de Girona, després del tancament de la mítica llibreria "Carlemany" de la que ja vaig escriure en aquest blog fa un any i mig aproximadament, ara cal sumar-hi -aquesta vegada per jubilació- la llibreria "Helmántica" del carrer Pau Casals, un altre referent de la cultura del barri, que no només venia diaris sino que apostava molt fort per la promoció de llibres, en particular, d'autors locals (jo hi vaig tenir exposar el "Doble parella" durant més d'un any). La Inés de l'"Helmántica" ha plegat i no ha pogut trobar ningú que li prengui el relleu. La dona em deia amb pena inmensa que els interessats no trobaven bé treballar en cap de semana - que és quan precisament més premsa i llibres es venen-. Amb aquestes premises, poc més cal afegir: la conclusió és sòlida. La cultura escrita en paper es mor, espero que en favor de la cultura de la que s'escriu en mitjans digitals.

La premsa escrita defalleig moribunda, i els punts de venda es van morint a poc a poc, però ves per on, aquests darrers dies he entès que no tot està perdut.

Quan jo era petit, recordo perfectament el bombardeig d'anuncis a la televisió única (TVE1) de col·leccionables a la tornada de les vacances. Tot plegat tenia sentit. Curs escolar nou, col·lecció nova. Les recordo de tota mena, des de joies a cursos de pintura, passant per muntatges de tota mena de ginys, pedres precioses, col·leccions de literatura de clàssics i imprescindibles de la filosofía.

Em pensava jo que, en el món 4.0 aquesta dèria per les col·leccions havia mort,... però...ai las!!!! res   més lluny de la realitat: les col·leccions continúen vigents i amb més força que mai. Feia molts anys que no veía tants anuncis de col·leccions a la tele (a TV3, en aquest cas), des de la moto de'n Valentino Rossi en cinquanta fascicles, fins al ja clàssic esquelet i cos humà de tamany metre deu, passant per excentricitats d'allò més gratificants, antropològicament parlarnt.

Curiosament, aquest diumenge, les pàgines d'economia de l'"Ara" en parlen precisament. Sembla estrany que quelcom tan poc moderm com anar cada setmana a la llibria (o quiosk) a buscar el teu fascicle, tingui encara  tanta  acollida. Doncs bé, els números canten i pel que sembla, "Planeta, Salvat i RBA" es mengen un pastís que cada vegada és més europeu i menys espanyol (tot i que les tres empreses anteriors tenen seu a Catalunya).

Tinc una bona amiga treballant en una d'aquestes tres editorials i em deia fa temps que una col·lecció que comencen 80.000 persones (i que dura un mínim de 12 setmanes) amb prou  feines l'acaben 2.000, és a dir, un 3,5% dels que l'han començat, però aquesta fidelitat dels pocs supervivents és a prova, fins i tot de tancament de quiosks.

Que una col·lecció després de 6 setmanes sigui viva és tota una declaració de principis.I això és una prova inequívoca que encara no tot està perdut. Els nens preparen les motxilles per demà, i em pregunten si no em faria il·lusió la moto d'en Valentino Rossi (que pel que sembla tenia governants locals), com també un fan unes simpàtiques teleoperadores a les que he engegat a pastar directament amb una no gens subtil amenaça de demanar-los número d'empleada si mai més de la vida se'ls acudeix presentar-me res.

Conclusió: tornem a tenir una eclosió singural de col·leccions que no s`havien vist en molt de temps. La PS, l'internet de les coses i les impressores virtuals poden esperar....Tan de bo aquesta moda restaurada hagi vingut per quedar-se. Voldrà dir que no tot està perdut, que hi ha feina per a noves generacions (encara que sigui una feina singular i especialitzada)....










divendres, 8 de setembre del 2017

La síndrome post-vacances

Hem llegit aquests darrers dies (abans dels debats del Parlament, és clar) - una temporada més- sobre la síndrome post-vacances. Jo entenc perfectament que omplir un diari cada dia és dur, i que el mes d'agost, amb redaccions farcides de becaris de guardia, qualsevol fet és noticiable, si es tracta adequadament. Tan li fa que sigui d'una recurrència temporal esgotadora (divorcis a final d'estiu, gossos abandonats, plagues de medusses, alcohol a dojo a les zones de platja....no per conegut, no deixa de ser un tema del que es pot escriure any rere any). Hom té la tendència a pensar, amb bona part de raó, que la ment humana té una gran facilitat per a oblidar.

I la síndrome post-vacances és un tema d'allò més xulo! Si no hem deixat la parella (o la parella no ens ha deixat) després de la convivènvia seguida durant dues o tres setmanes, ni abandonat el gos, ni assassinat alguna criatura, ni llançat des del terrat algun dels veïns de Can Fanga de l'apartament de la platja, aleshores només queden dos temes importants: com treure'ns del cim els quilos de més que hem acumulat en quinze dies o tres setmanes degut a l'excés de xefles, ben acompanyades de gelats i pastissos i generosament regades amb alcohol i com sobreviure la síndrome post-vacances.

Els diaris, aquest any, per no caure en la vil i aborrida repetició aquest any hi afegeixen alguna variant divertida. Vegem-la. La cosa diu literalment així: "El síndrome posvacacional, que causa ansiedad, tristeza, apatía o insomnio en muchas personas mayores, también afecta a los niños cuando vuelven a la rutina escolar".

Aquesta doncs és una novetat que, al menys per a mi, era una gran desconeguda. Però si ho afirma una reconeguda psicòloga de la UOC, aleshores, cal prendre-la amb molta consideració. Jo de fet, n'havia observat símptomes de forma preocupant en els meus dos cadells, i francament, no sabia pas què fer. Els tinc tots dos ben trasbalsats i fins que no he llegit la notícia en premsa estava completament perdut. Ara, gràcies a aquestes edificants lectures ja sé la diagnosi i per tant podré anar amb ells al meu psicòleg de capçalera per intentar trobar remei aital mal de l'esperit.

La segona variant, també d'una profunditat que et fa llegir la notícia dues vegades és que, ai las! la síndrome no ens afecta tots per igual, sinó que les franges d'edat són un factor diferencial, també en aquesta dolència del cor. Resulta que si hom té menys de 45 anys, la cosa li afecta més que si ja comença a fer figa. Ja deia jo que no havia notat res d'estrany després dels meus preceptius quinze dies de vacances quan em vaig reincorporar a la feina. És clar, no m'afecta....tant...., deu ser que haver-ne fet 51 ajuda d'alguna manera.

Però, gràcies a Déu, la mateixa psicòloga ens instrueix sobre com combatre aquesta xacra que tant mal ens fa, i diu, a tenor literal: "Para evitar el síndrome posvacacional Cabero recomienda: programar el regreso a casa de manera anticipada y relajada; emprender antes las tareas más gratas; mantener una actitud proactiva y positiva; no llevarse trabajo a casa y respetar los horarios; y practicar ejercicio físico moderado".

Ara sí que, abans de tornar a la feina el dimarts 12, podré dormir tranquil.



Constantí em fa patir

La cosa és tan kafkiana que aquests dies estem tots vivint un procés de convulsió (paraula "procés" utilitzada en sentit literal i no pas en el sentit de l'inciat pel Parlament de Catalunya) tan gran que sembla talment que ens estiguem tornant bojos.

Entre  notícies de vidents que no hi veuen més d'un pam (si jo fos el pare de la Pilar Abel segurament renunciaria a la meva paternitat, de dret...tenir una filla així és un càstig de Déu), d'assatjos nuclears des de Corea del Nord i de terratrèmolts i huracans que assoten Amèrica Central i del Nord, aquí a Catalunya i a Espanya estem ben divertits en una batalla parlamentària amb ús i abús del que darrerament s'ha rebatejat com "filibusterisme" i d'argúcies de baixa estopa per tal d'arribar als objectius que cada bàndol s'ha proposat.

Hem viscut la setmana parlamentària del tacticisme, de la metodologia, de la puta i la ramoneta  en el seu sentit més literal. Un gran exemple del que no ha de ser la tan reclamada conciliació de la vida laboral i familiar.

Era fantàstic per exemple, ahir mateix observar al Parlament de Catalunya  com en Fernando de Páramo i l'Oriol Junqueras jugaven al joc de les pilotes fora i dels disbarats. El millor però -de fet l´únic que a mi m'interessa- és que tot va succeir amb un nivell de civilització com cal. No hi va haver cap sortida de to seriosa, i en aquest sentit, crec que tenim molt a agraïr a tots els membres del Parlament de Catalunya, siguin independentistes o unionistes.

És curiós però, constatar que avui dia. la immediatesa de les notícies, converteix en obsolet allò que era noticia de portada la setmana anterior. L'exemple més clar és que en els tres darrers dies no s'ha parlat ni un moment (ni a la premsa, a la ràdio, a les televisions) de tot el merder generat amb els mossos d'esquadra i la seva suposada negligència professional destapada pel grandíssim Enir Hernández, director d'un diari que un dia es va autodenominar d'esquerres.

De tota l'aborrida i poc edificant  tramitació i votació de la llei del Referéndum -culpa dels uns i els altres-,  l'única nota divertida és precisament extra-parlamentària. La imatge de dues patrulles de la Guàrdia Civil escorcollant els treballadors de l'impremta "Indugraf Offset" en sortir de l'empresa. La nota d'humor macabre digne de la Morticia Addams (la de la pel·lícula de terror còmic, és clar) va ser el registre de la bossa de brossa d'un treballador que s'havia descuidat de reciclar les escombreries que portava de casa abans d'entrar a treballar i la Guàrdia Civil les hi va escorcollar. Tot plegat, de traca i mocador. Com resa el refrany Castellà: "Pa mear y no echar gota". 

Un comentari d'un lector de premsa m´ha semblat la millor definició de l'esperpent i la transcric literalment: "Uno se hace GC para ayudar a la gente, no para estas imbecilidades. Yo no dudaría en pedirles ayuda. Ni a ellos, ni als mossos ni a la la policia nacional si lo necesitara. Pero esto es de Torrente". Doncs no hi podria estar més d'acord, però doctors té l'església.

El pols dels uns i els altres anirà apujant de to des d'ara mateix i durant els propers quinze dies. L'Estat, ja plenament conscient que als de Junts pel Si les sancions del Tribunal Constitucional els fan tanta por com la pel·lícula de la família Addams, i amb la idea clara que treure tancs i policia nacional només se'ls giraria en contra, té com a objectiu continuar fent por als alcaldes i intentant trobar urnes i paperetes per evitar que arribin als col·legis electorals. Abortar de forma fáctica, en definitiva, la possibilitat de votar.  Junts pel Si fent-se els longuis i demostrant (al menys fins ara), que tenen un Pla A, un Pla B i possiblement un Pla C.

Conclusió? No la sé, però com a partida d'escacs segur que s'escriurà als llibres d'història durant molts anys. La crònica continuarà. És un interessantíssim exercici d'antropologia.




 

 

dijous, 7 de setembre del 2017

La vident visionària que no hi veu

De totes les notícies d'ahir 6 de Setembre a Catalunya, dia intens, des d'un punt de vista polític i mediàtic (però això és mereix entrada a part al blog), la premsa internacional s'ha fet més ressó de la mai prou ben ponderada Pilar Abel -companya de professió de l'Aramís Fuster, una altra bruixa que no té desperdici.... (www.aramisfuster.es/inicio.html)- que no pas de l'aprovació de la llei del referèndum de l'1 d'octubre.

El fet és comprensible donat que qualsevol afer relacionat amb en Salvador Dalí continua acaparant gran antenció mediàtica, especialmente després del rebombori mundial que va suposar l'obertura de la cripta per a extreure mostres d'ADN del cadàver embalsamat del geni de Cadaqués.

Bé, fins aquí cap sorpresa. A aquestes alçades de la pel·lícula i només de furgar lleugerament en el currículum del personatge, m'hi jugo un pèsol que segurament ningú no dubtava que el resultat de les proves d'ADN acabarien confirmant que la senyora Pilar Abel és purament i simplement una impostora. Només cal veure-li la cara. Només cal sentir com parla, la seva vulgaritat extrema, i la pobresa conceptual dels seus arguments (l'entrevista telefónica que li van fer ahir des de RAC1 és una mostra que parla per si sola).  Segur que l'escriptor Javier Cercas (i en Dalí des d'allà on sigui el seu esperit surrealista), també.

Però el que no em puc explicar és el per què la cosa ha arribat fins aquí. En deu dies hi haurà judici i la causa quedarà arxivada i la petició de paternitat desestimada. Em diu un amic que la senyora Abel ja s'ha declarat insolvent..., vaja! quina sorpresa! Els de la Fundació Gala-Dalí hauran d'anar a reclamar els danys i perjudicis al mestre armer....

No puc entendre que el sistema judicial espanyol permeti a una impostora que té tota la pinta d'impostora, que té uns arguments i aporta proves d'impostora i que parla com una vulgar impostora (com m'agrada recordar de tant en tant aquella dita que tant s'utilitza a Madrid -ciutat-: "Blanco y en botella, leche") aconseguir arribar al Tribunal Suprem, l'obertura de la cripta d'un geni intocable com Salvador Dalí (que té un dels millors buffets d'advocats de Catalunya - Cuatrecases- i acaparar l'atenció mundial durant moltes setmanes.

Segurament que es tracta d'una estretègia processal molt ben ordida per part dels advocats de la vident, i per tant Cuatrecases faria bé en fer-los una oferta, però segueixo sense entendre, per pur sentit comú, com es va arribar fins aquí.

Si jo fos l'administrador de la Fundació Gala-Dalí tinc clar a qui adreçaria la demanda de danys i perjudicis: als jutges que van admetre a tràmit la demanda de la pitonissa.


 

divendres, 1 de setembre del 2017

"El Periódico de Catalunya" o com es fabrica la postveritat

No puc deixar de mostrar la meva enorme perplexitat per aquest exercici de postveritat que s'ha entestat en inventar i defensar a mort el diari "El Periódico de Catalunya" en relació a la informació que suposadament els serveis secrets nord-americans van passar als Mossos d'Esquadra i d'altres cossos i forces de seguretat de l'Estat alertant d'un possible i imminent atac terrorista a Les Rambles de Barcelona.

Em costa creure que no s'adonin del ridícul que Grup Planeta, propietària del diari, està fent amb tot aquest entestament d'una noticia que, enxampada la manipulació (per no dir directament la falsetat), segueixen manipulant per fer-ne la bola més grossa, i per tant, cada vegada menys creïble. Es pensen els de "El Periódico" que els ciutadans som idiotes? Ens tracten com a tals? No tinc resposta clara però m'inclino a pensar que alguna cosa hi ha, de menyspreu intel·lectual envers els seus lectors.

D'entrada, perquè malgrat el seguit de contradiccions i evidents manipulació de continguts, continuen insistint. Aquest és un fragment de la notícia que apareix a la portada digital del diari de fa uns minuts, i que reprodueixo literalment:

"Este fragmento corresponde a la comunicación original remitida por los servicios de inteligencia de Estados Unidos al CITCO (Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el Crimen Organizado) que confirma que los Mossos d'Esquadra fueron avisados por ellos el 25 de mayo sobre el riesgo de atentado en la Rambla y otros lugares turísticos de Barcelona. Por expreso deseo de la fuente informativa de este diario y para proteger su identidad, EL PERIÓDICO accedió este miércoles a difundir en su edición 'online' y en la edición impresa de este jueves la misma nota, pero retocada tipográficamente. La fuente informativa hizo el miércoles dos demandas al respecto. La primera era omitir o tachar el resto del texto original, que incluye determinados códigos y números de referencia. La segunda petición de la fuente, recibida a última hora del miércoles, poco antes de la publicación de la información en la edición 'online' y del cierre de la edición impresa, fue sustituir la familia de letra original por otra cualquiera. EL PERIÓDICO consideró razonable acceder a ambas demandas y así lo hizo."

Home, la notícia en sí, ja fa un evident farum de manipulació, però si es llegeixen les notícies anteriors que sobre el mateix afer ha vingut publicant el diari, la cosa ja directament put  a "fabricació de notícia en un exercici de postveritat de becari de primer any de periodisme en practiques estivals".

A més a més, deixem-nos d'històries i posem-nos a donar quatre arguments raonables:
1. Els serveis d'intel·ligència americans no contacten amb una policía autonòmica catalana ni amb la de Bolullos de la Mitación (Sevilla), per pur sentit comú, ho fan en tot cas amb els serveis d'intel·ligència espanyols (CNI).
2. Recordem que posats a no ser ningú en el panorama internacional, els Mossos ni tan sols formen part de l'Europol.
3. L'atemtat de La Rambla no era el pla "A" dels terrorites, sinó el pla "B", per tant, tot i que els serveis d'intel·ligència americans són molt Intel·ligents (en majúscules), valgui la broma, no podien saber que als "xapusserus" d'Alcanar els explotarien les 120 bombones de butà que pensaven fer esclatar a la Sagrada Familia.
4. El ministre de l'interior espanyol i el conseller d'interior català, han anat a l'únison per defensar la coordinació dels diferents cossos policials, i no he sentit ningú del ministeri dir que el 25 de maig es va informar als Mossos d'una alarma d'atemtat creïble que procedia dels serveis d'intel·ligència dels USA.
5. L'actuació dels Mossos post-atentat va merèixer l'aprovació de tothom, sense excepció.
6. I encara que això de la CIA fos cert, que no ho és, .....per què "El Periódico" s'entesta en desacreditar l'actuació dels Mossos? Què hi guanya? Qui hi guanya? Que no han de continuar protegint-nos contra possibles futurs atacs gihadistes?

És que a l'Enric Hernández -que no va tenir cap problema en publicar a tota pàgina i en portada una foto de Les Rambles amb víctimes acabades d'assassinar- ha tingut un atac de gelosia per l'inesperat protagonisme assolit pel major dels Mossos?

O no serà pas un possible cas de clavegueres del periodisme contra el moviment independentista? No m'agrada pensar malament, però tot aquest afer fa tanta pudor de socarrim que m'inclino a pensar que això de les clavegueres té força plausibilitat.

Sort que d'una forma o altra, al Procés, al menys informativament parlant, li queden tres telenotícies.