Futbol, inflació i d'altres bestieses

La noticia més interessant de la jornada d'avui és que finalment es tancarà (a mitjanit si no vaig errat), el mercat europeu de fitxatges futbolístics.

És sense dubte una gran fita perquè els mortals als que això del futbol ens agrada només com a espectable però no tenim allò que el britànic Nick Hornby va publicar l'any 1993 en un assaig amb el nom de "Fever Pitch" -que es podria traduir com a "passió desbordada", pel futbol, s'entén, tot i que el títol no ho digués- hem quedat d'aquest inici de temporada més que saturats.

Sense voler-ho, perquè com acabo d'escriure els afers del futbol només m'interessen col·lateralment i de forma exclussivament antropològica, he quedat fins a la gorra de Neymars, Coutinhos, Dembelés, Di Marias i assimilats. Em sembla increïble -però cert- que es puguin dedicar tantes i tantes pàgines i tantes i tantes hores de ràdio i televisió a especular, criticar, regirar i furgar tan i tan en aquest afer dels fitxatges.

D'entrada, les xifres dels traspassos em semblen d'una immoralitat tan flagrant que tot i que estem en una economia de mercat lliure penso que, pel bé de la supervivència d'aquest esport, algú hi hauria de posar una mica de seny. La inflació desaforada que s'ha vingut generant els darrers anys, que s'ha vist accelerada pel pagament per part del PSG de la clàusula de rescisió de Neymar per import de 222 milions d'Euros, em sembla que pot arribar a enfonsar el propi negoci.

El futbol genera ingressos fonamentalment via drets televisius, merxandatge i venda de tickets, i els clubs més "rics" d'Europa tenen pressupostos que superen en poc entre 450 i 600 milions d'Euros anuals (Madrid, Barça, PSG, Bayern, United, City, Arsenal...). No cal ser un geni de la gestió econòmica o financera -malgrat que els drets de traspàs no s'imputen a un sol exercici sinó que, en ser amortitzables es periodifiquen a varis anys (en funció de la durada del contracte)- per entendre que aquestes espirals inflacionistes porten a la perversió del model. El traspàs d'un sol jugador no pot suposar un import equivalent al 30 o al 40% del pressupost anual d'un club. És imposible d'aguantar a mig termini, encara que els diners vinguin de Qatar.

Perque un dels primers efectes adversos (entre molts d'altes) que això provoca és que un jugador francés de 20 anys que en fa només 2 que és profesional acabi costant al Barça 105 milions d'euros més 40 milions més addicionals de variables. És a dir, un xaval que em prou feina fa quatre dies que s'afaita pot arribar a costar a un club com el Barça...145 milions d'euros!!! Escandalós conceptualment i des d'una perspectiva de gestió esportiva.

I aquí entra la darrera reflexió: el dia que el directiu del Barça Jordi Mestre, Vice-president esportiu, va dir (18 de Juliol de 2017, literalment: "El Neymar no se'n va del Barça, garantit al 200%") la poca credibilitat que tenia per mi aquesta Junta Directiva presidida per Bartomeu i hereva del pressupte delinqüent Sandro Rosell, em va caure del tot, perquè només era qüestió de dies que s'anunciés la marxa definitiva del jugador.

Si els directius del Barça em rendissin comptes a mi, estarien tots acomiadats des de fa molts mesos. No cal ni aclarir que el directiu Jordi Mestre continua exercint les seves funcions com a executiu del Club. I ja se sap que qui dia passa, any empeny...

 

Atemtat del 17 d'Agost: algunes reflexions

De la manifestació a Barcelona d'ahir dissabte s'ha publicat gairebé tot a la premsa i se n'han fet ressó totes les cadenes de televisió, no només a Espanya, sino a tot el món, a partir del senyal de televisió que oferia TV3, cadena experta en realització de manifestacions multitudinàries gestada a partir de tants i tants onzes de setembre. No cal afegir res més en relació a la masiva assistència, pacífica, cívica i ordenada i de la contundència del missatge enviat, no només al món del gihadisme, sinó també a la classe política en general, potser només denunciar la manipulació que en va fer TVE seleccionant només imatges dels polítics espanyols, difuminant estelades i eliminant el so directament per a no transmetre els xiulets al rei i a Mariano Rajoy.

Però la lectura política que se n'ha fet sobre tot des del Madrit cavernari - concepte-, (ull, que no té res a veure amb el Madrid real, el de la gent que donava suport a la manifestació de Barcelona, encapçalada per la seva alcaldessa), és d'una barroeria i d'un cinisme extraordinaris, que a més a més, ha anat "in crescendo" conforme s'anaven comunicant els resultats de la investigació i el desmantellament de l'escamot terrorista. La conclusió sembla ser: Catalunya se n'està sortint sola sense la presència mediática -ni la direcció- del govern central, i això no es pot tolerar.

Barrejar gihadisme i procés, i fer-ne una lectura en clau de relació causa-efecte és d'una baixesa moral i d'una falta de respecte apoteòsics. El missatge que es dóna des de "El Mundo" i "La Razón", per exemple, no se l'empassen ni els seus.

La realitat és que la gestió de la comunicació del malhaurat atemptat terrorista que s'ha portat plenament des de Catalunya ha estat brillant, encertada i objectiva (es pot qüestionar si calia matar els gihadistes amb tanta facilitat, però aquí vull parlar exclussivament de comunicació i política; aquest debat mereix una entrada de blog a part). I que en tot moment hi ha hagut coordinació amb el govern central és un fet que no es nega ni des de Moncloa.

Si analitzem com s'ha comunicat l'atentat i les gestions policials a la ciutadania hi ho comparem per exemple amb la comunicació del desastre del Prestige l'any 2002 (ja saben: aquell "petit incident" de los "hilillos de plastilina"; Rajoy va trigar 15 dies a acostar-se per Galicia), la comunicació del desgraciat accident del Yakolev 42 el 2003 amb 48 militars espanyols a bord, encapçalada per Federico Trillo, o la comunicació -i directament la desinformació i les mentides- que Ángel Acebes va orquestrar arran dels atentats de l'11 de maig de 2004 ("estamos casi convencido que ha sido obra de ETA"), doncs senzillament no hi ha color. I al Madrit cavernari això no s'ho poden empassar i barregen "xurres amb merines" amb titulars del tipus "Puigdemont dinamita la unidad en la manifestación de Barcelona".

Davant la falta d'arguments, fan anar el ventilador, però la cosa és tan burda, que només cal fer un repàs al ressó de la premsa internacional respecte de la manifestació per si algún extraterrestre només hagués tingut ocasió de llegir la premsa de Madrit.

Durant la setmana que ha seguit a l'atemptat a quedat palès que hi ha hagut un clar protagonisme de la societat civil, i de la policía i de les institucions catalanes. I això són fets contrastats. Òbviament que el govern central i el rei havien de participar a la manifestació (tot i segurament sense tenir-ne cap ganes, però sabent que la seva absència probablement hagués tingut una lectura molt contundent a Catalunya), i el rei ha demostrat coratge, quan sabia que seria xiulat i que la seva participació seria molt mal rebuda per bona part dels assitents (les pancartes amb la menció -en Català, Castellà i Anglès "Felip VI, qui vol la pau no trafica amb armes" corrien a centenars), però el que sobre tot es desprèn és una distància (mental) que té a veure cada vegada més amb aquesta desconnexió recíproca que sembla haver-se instalat des de fa temps entre les dues parts. Recel i desconfiança mutus (en Puigdemont i en Rajoy paguen amb la mirada). Només cal contestar una pregunta per entendre que tot és pura política: per què l'Ertzainza forma part de l'Europol i els Mossos no? Molt senzill: perquè els vots bascos eren imprescindibles per a aprovar els pressuposts de l'Estat.

Només la gravetat i irreversibilitat de les conseqüències econòmiques d'una separació de Catalunya d'Espanya són les que forcen l'actitud del govern central: apel·lació constant a la legalitat vigent i el recurs a la justicia: no hi ha altres arguments). M'hi jugo un pèsol que tal com està el pati, si Catalunya fos Melilla o Extremadura, el referèndum s'hauria pactat ja fa molt de temps.

Jo no sé què passarà l'1 d'Octubre -i intueixo que com jo, una immensa majoria- , però el que és evident és que la fractura està ben instalada i ningú sembla sentir-s'hi del tot malament, i això és, certament, molt preocupant.

Precarietat laboral

Més anuncis de vagues. A la dels conductors d'ambulàncies a Girona i Maresme se li ha afegit la dels informadors de museus a Barcelona (fet insòlit que molts museus de la ciutat hagin hagut de tancar portes alguns dies per primera vegada a la seva història), i ara la possible amenaça de vaga (d'avui mateix) dels controladors de seguretat de l'aeroport de Madrid (ciutat) on vés per on, una altra gran empresa "multiproducte/multiservei" que tan et fa la neteja d'una escala de comunitat de veïns com la seguretat d'una urbanització privada o d'un camp de futbol, resulta ser "Prosegur".

Ai las! Em costa d'entendre, tal vegada perquè em faig gran, que aquesta cadena de subcontractacions desaforades en molts àmbits d'activitat: en la vigilància i seguretat, en la construcció, en les contractes de serveis públics, en l'hoteleria i restauració, en les activitats industrials no bàsiques, puguin redundar en favor del creixement econòmic global. Només una minoria molt minoritària en surt beneficiada. Però així no creix el PIB, creix la precarització i la progressiva desaparició de la classe mitja, la que va convertir Europa Occidental en el mirall de la resta del món durant la segona part del Segle XX, després de l'acabament de la Segona Guerra Mundial.

El model actual és ben clar. Es tracta de fragmentar, de diluir, de complicar la cadena de valor afegitI  tan com sigui possible per tal que els col·lectius de treballadors siguin el més reduït i febles possibles i que l'amenaça d'acomiadaments a tots aquells que no acceptin el pensament únic de l'empresa mantingui els més "rebels" a ratlla. La por a perdre el lloc de treball ha contribuït notablement a aquesta situació durant els darrers deu anys...

És evident que aquesta fragmentació de drets dels treballadors -perquè aquesta és, en definitiva, la conclusió- només afavoreix les grans empreses, que veuen augmentar els seus beneficis a costa, no d'augmentar la productivitat, que seria totalment legítim i el que de fet tocaria, sino a base de reduir els seus costos laborals. Com? Senzill, fent contractes a sou fix que sobre el paper semblen decents, però que a la pràctica, comporten horaris extesos de vegades de més de dotze hores i pels quals no es liquida ni una sola hora extra (entre d'altres perquè la legislació laboral vigent no permet a la pràctica fer hores extra).

I així ens trobem treballadors d'Eulen que treballen 14 i 16 hores al dia per un salari de 1.200 Euros bruts. Què surt això a l'hora? Doncs en aquest cas contret, per 14 hores de treball 5 dies a la setmana, a 5 euros l'hora. És evident que amb aquest salari no es pot pagar una hipoteca, ni un lloguer, ni mantenir una família.

I aquest és el drama, que reprenc d'una entrada anterior del blog. El model està cronificant la pobresa. Fa uns anys -pocs- era pobre aquell qui no treballava (fonamentalment perquè no volia treballar). Avui hi ha molts pobres que treballen. Treballadors que amb el que cobren no arriben a final de mes.

Amb aquesta situació el drama està servit. Per això hi torna a haver contestació social. Mentre els polítics de la Unió Europea viatgen en avió en primera classe i les empreses augmenten any rera any els seus beneficis, una gran majoria de la població veu reduïts els seus drets i la seva capacitat de viure amb dignitat. 

El model de repartiment actual no té res a veure amb el que va implantar la socialdemocràcia europea fa 60, 70 anys. Hi ha un risc real que la inestabilitat laboral acabi en més vagues i més conflictes. N'hi ha que, com que no tenen gaire res més a perdre, han començat a dir prou. I en bona part els entenc.

Periodisme i ètica

He de reconèixer que veure la portada de "El Periódico" el dia vint-i-tres d'agost, la foto de pàgina sencera amb les víctimes de l'atentat terrorista del dia abans a tamany gegantí em va provocar esgarrifances i repulsió, per aquest ordre. Aquesta mateixa foto va ser distribuïda, entenc que per agències de premsa i alguns diaris internacionals, sobre tot edicions digitals, també la van reproduir.

El tractament informatiu de la tragèdia per part d'alguns mitjans, aquest diari i "El País" per exemple, em sembla, si més no, poc encertat des d'una perspectiva exclussivament periodística. El periodisme ha de difondre, contrastar, exposar diferents punts de vista, analitzar, matitzar, però sempre des d'una òptica presidida per l'ètica i amb l'objectiu d'informar, idealment amb la màxima objectivitat possible ....(malgrat que ja sabem que això és gairebé impossible perquè en totes les capçaleres la línea editorial ve -poc o molt- inspirada pel grup empresarial que hi ha al darrere).

No és periodisme el tractament sensacionalista i maximalista d'una notícia, sobre tot si aquest no aporta cap valor afegit a la mateixa. Un altre exemple d'això que escric el tenim en moltes de les cròniques televisives de les cadenes que no fan periodisme sinó soroll buit de contingut, segurament tothom sap a quines cadenes faig referència. García Farreras de "La Sexta" ens va fer el favor de la seva vida interrompent les vacances i corrent cap a Barcelona per fer una primera crònica sobrera, extemporània, sensacionalista, exagerada i sense cap valor informatiu. Semblava que només havia interromput les vacances perquè tothom sabés que ell hi era (l'heroi de la informació, l'home que renuncia fins i tot a la seva vida personal i privada per estar sempre al servei de la notícia...).

Una mica -amb tots els matisos que es vulgui- en el mateix estil que Jordi Basté a RAC1 (sembla que si passa algún fet important i ell no hi és, s'acabi el món), que també ha d'acabar les vacances abans d'hora per posar-se al capdavant de la informació, donant una impressió d'imprescindibilitat que fa a la cadena més mal que bé (malgrat que les dades d'audiència l'avalin plenament no em sembla la millor política. Ningú no és imprescindible, ni tan sols en Jordi Basté).

No és periodisme plantar-se amb un micròfon i una càmera a Les Rambles i entrevistar a l'amiga de la cosina segona de la senyoreta cubana desapareguda i preguntar per les més inversemblants -i altra vegada extemporànies- futilitats, només per poder dir que s'està fent periodisme, que s'està informant, quan en realitat no només no s'aporta cap informació de valor sinó que es fa periodisme rosa, vulgar, sobrer i es furga en el dany de les pobres víctimes.

I finalment no és periodisme donar publicitat i fer-se ressó dels canalles sense ànima que via "Twitter" o "Facebook" aprofiten la immediatesa i la -gairebé sempre- impunitat, per proferir les més grans obscenitats i/o baixeses, sia contra els catalans, l'islam, els musulmans, l'estat espanyol, el procés, o qualsevol altre col·lectiu. Espectacles lamentables com per exemple l'intercanvi de "Twits" d'Enric Hernández, director de "El Periódico de Catalunya " i el professor Sala i Martin, s'haurien d'evitar, en benefici de la creença que els éssers humans poguem gaudir -encara uns anys més- de la capacitat de seguir-nos considerant com a tals.

Un vell periodista de "El Periódico de Catalunya" precisament, l'Arturo San Agustín, deia ja fa molt temps -arran de la primera Guerra del Golf-, que moltes vegades els humans no som altra cosa que "monos vestits", literalment.

Doncs això, em quedo amb aquesta afirmació, que encara avui, com s'està malhauradament demostrant dia a dia, segueix plenament vigent.

Redescobrint Irène Némirovsky

Vaig descobrir l'escriptora ucraïnesa afincada a Paris, Irène Némirovsky de la mà d'una amiga, erudita i lletraferida, que em va fer descobrir un llibre passional i deliciós que porta per títol "El ardor de la sangre", Editorial Salamandra.

La vida de Némirovsky (1903-1942), jueva ucraïnesa que va fugir de la seva ciutat natal, Kiev, juntament amb la seva família l'any 1919, després del triomf de la revolució bolxevic, no va ser en absolut feliç. Malgrat rebre a Paris una educació exquisida - es va llicenciar en Lletres a la Sorbonne- va estar marcada pel seu passat, les seves arrels jueves, i l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

Amb només 26 anys, va aconseguir publicar la seva primera novel·la, i la seva segona obra, David Golder, la va catapultar ràpidament a l'èxit, començant una carrera brillant que li va permetre la publicació en vida d'una quinzena d'obres que la van consagrar com una de les grans escriptores contemporànies en llengua francesa. L'esclat de la Segona Guerra Mundial però va estroncar de forma radical i dramàtica la seva carrera. Tot i convertir-se al catolicisme juntament amb les seves dues filles, el govern francès li va negar la nacionalitat francesa i va acabar detinguda el juliol de 1940 i deportada al camp de concentració d'Auschwitz, on va morir assassinada només un mes després d'entrar-hi. El seu marit, banquer i també jueu, va morir també a Auschwitz l'octubre de 1942.

Amb Nemirovsky ha passat una veritable rara avis literària. Un bagul que les seves dues filles van conservar contenia el manuscrit de la novel·la "Suite Francesa", publicada pòstumament l'any 2004 i que va desencadenar un fenòmen editorial sense precedents no només a França sinó a tot el món occidental. La novel·la es va traduir a 30 idiomes i va obtenir el prestigió premi literari Renaudot, que per primera vegada es va atorgar a un autor mort. "Suite Francesa" ha venut més d'un milió de còpies a tot el món.

Aquests dies d'estiu he rellegit "Los perros y los Lobos", Editorial Salamandra, una de les darreres novel·les que va publicar en vida (1940) i que pot considerar-se parcialment autobiogràfica ja que narra les peripècies de part d'una família de jueus de Kiev que han d'emigrar a Paris en començar els pogroms que van precedir la revolució bolxevic. Némirovsky retrata de forma extraordinàriament fidel el sentiment jueu, la difícil adaptació a la nova vida francesa, l'enyorança, les rigideses familiars, el caràcter apassionat i sobre tot la determinació d'un poble, que malgrat persecucions, deportacions massives i la campanya d'extermini sistemàtic perpetrat pel règim Nazi entre 1940 i 1945 han aconseguit sobreviure totes les adversitats. Un exercici d'antropologia altament instructiu i recomanable.

Terrorisme Islamista a Barcelona: Estupor i perplexitat

Postulava el filòsof, pensador, humanista i psicoloanalista alemany Erich Fromm al seu clàssic "La condició humana actual" (1968), que els homes són cada vegada més autòmates que fabriquen màquines que actuen com a homes i que produeixen homes que funciones com a màquines. Afirma que a la condició humana actual la raó humana es deteriora al mateix temps que creix la seva intel·ligència. Grans veritats reflexionades i escrites gairebé fa cinquanta anys.

I de fet, em produeix gran estupor pensar que una sola persona, un predicador religiós, un imam, hagi estat capaç, en molt poc temps, de convertir éssers humans normals - com vostès o com jo: que van a l'escola, que parlen Català i Castellà, que juguen a futbol als equips locals, que treballen en feines normals, que estimen, que riuen, que ploren, que viuen, en definitiva, una vida normal- en màquines alienades que deixen de fer servir la raó i que són manipulats fins al punt d'esdevenir autòmates capaços de matar i d'immolar-se. Homes que funcionen com màquines.

Em provoca un profund trasbals pensar que un líder religiós embogit hagi estat a punt de crear tres furgonetes bomba amb una quarantena de bombones de butà cadascuna d'elles, que haguessin pogut provocar una inimaginable tragèdia humana a la Sagrada Família, a les Rambles i a Salou. Defensava Fromm en el llibre citat que, malgrat tot, no hi ha éssers humans infinitament dolents. Ho nego rotundament, Abdelbaki Es Satty era infinitament dolent, i com ell tots aquells als que la vida humana els importa un rave. No mereixen formar part de la nostra societat. Han d'estar tancats a la presó, al meu parer, durant molts anys. Potser, perpètuament. 

Em causa una gran perplexitat constatar que ningú va ser capaç de detectar-ho. Ningú ho va saber impedir. Només una concatenació de casualitats, que van confluir en l'explossió inesperada de part de l'arsenal de l'urbanització d'Alcanar, van evitar una catàstrofe per un pur i simple miracle. Torno a creure en Déu. Ningú no ens tornarà les quinze víctimes innocents assassinades per aquests animals irracionals, però la seva imperícia va evitar una catàstrofe d'una magnitud inimaginable.

Perplexitat en positiu per l'actuació de la societat civil, dels equips d'emergència, dels voluntaris, dels hospitals de la policia local, dels mossos d'esquadra. I vull aquí fer un públic acte de contricció perquè aquells que pensava fins la setmana passada que tenien a la vida com a missió principal la imposició de sancions de trànsit i la retirada de punts del carnet de conduir (bàsicament) s'han comportat amb una professionalitat i una diligència digne de les millors policies d'Europa.

Perplexitat també en positiu perquè el bonisme imperant en determinats col·lectius d'esquerra -no només però sí especialment- que fa que quan un policia aixeca la mà estan a punt per a presentar una denúncia i per córrer a les xarxes socials a defensar la brutalitat policial (CUPS, Podemos i assimilats), han callat aquesta vegada en una actuació policial brillant i rapidíssima en la que s'han "abatut" (terminologia oficial de la nova estrella mediàtica, el major Trapero:  ja saben, el del  "Bueno, pos molt bé, pos adiós") a 8 dels 12 terroristes de la xarxa jihadista. Ningú s'ha queixat que es disparés a matar. Ningú no ha demanat explicacions. I és que quan es tracta de casos d'alarma social, el sentit comú s'imposa. Conmociona i fins i tot emociona veure ciutadans del carrer abraçar els membres del cos de Mossos d'Esquadra. El meu particular reconeixement.

Perplexitat finalment, aquesta vegada en negatiu, en constatar que l'estupidesa humana i l'estultícia no tenen límits. Odi vomitat des de les xarxes socials per unes minories que malgrat tot no fan altra cosa que incendiar els canals. Bilis vessada des de la premsa afí a la caverna mediàtica de Madrit (concepte, no ciutat, que la ciutat està magníficament i dignament representada per una alcaldessa, Manuela Carmena, que és tot una Senyora, amb majúscules) que aprofita aquest desgraciat incident per barrejar "xurres amb merines" i demanar la fí del Procés, o acusar directament el Procés com a la causa principal de l'atentat terrorista. O que aprofita per polemitzar amb falsetats sobre la llengua que s'utlitza en les rodes de premsa. Estupor també en constar que part del sobiranisme també ha aprofitat la situació per fer anar el ventilador contra Madrid. Hi ha fets objectius que parlen per si mateixos, i això ho ha vist tothom. No cal reblar el clau ni fer propaganda, és del tot innecessari.

Ens queda molt camí a fer plegats per eradicar la barbàrie (tasca titànica per un problema molt complexe que no té solucions fàcils). I només o podrem fer si, col·lectivament, hi apliquem el sentit comú. No costa tant, és només qüestió de voluntat.

Turismefòbia

Continuant amb la reflexió de l'entrada anterior al blog, que fa referència a la precarietat de les condicions laborals d'una significativa part dels treballadors assalariats d'aquest país, penso que els exemples de turismefòbia (neologisme que s'està utilitzant de forma massiva per part dels mitjans aquestes darreres setmanes) que ens estàn mostrant darrerament cadenes de televisió i diaris tenen molt a veure amb el mateix problema.

El gran pensador Mariano Rajoy afirma que el turisme és un sector d'activitat que cal preservar, protegir i fomentar especialment, ja que contribueix en un 11% en la generació del PIB español. Puc estar-hi d'acord: hi ha moltes famílies que viuen del turisme, cada vegada més i en algunes zones és pràcticament l'únic recurs econòmic a l'abast de molts. No podem oblidar que l'Estat Espanyol és una de les principals destinacions turístiques del planeta, amb un número de visitants l'any passat que va superar la xifra de 83 milions de persones i pel que sembla aquest any va en camí de superar les xifres del 2016.

El problema és que les rendes que genera el turisme, aquest 11% de Don Mariano, estàn, una vegada més, molt mal repartides. En gaudeixen principalment els grans grups hotelers, de restauració i de viatges, i tots aquells que hi estàn relacionats a través del sector immobiliari. El fenòmen AirBnB, un exemple pervers de suposada economia col·laborativa, fa aque els propietaris de pisos a zones ben situades a les ciutats de moda es puguin treure unes rendes quantioses sense fer pràcticament res, i amb una despesa de neteja, gestió i manteniment mínima i subcontractada, mentre que als cambrers, treballadors de la industria hotelera en general i prestadors de serveis els toquen només les engrunes.

Alguns casos que s'han desvetllat aquests dies posen de manifest que en algunes ocasions, els salaris reals que s'estàn pagant al sector no superen en cap cas els 5 euros l'hora (800 euros al mes si no es fan hores extra, teòricament prohibides per llei....), la qual cosa vol dir que per treure's un salari mínimament decent -sempre mileurista, és clar- cal fer-ho a base de posar-hi moltíssimes hores.

El col·lectiu de cambreres d'habitació de Madrid -ciutat- denuncia que cobren 2 euros per habitació i que en conseqüència, per treure un salari que permeti pagar les factures, cal treballar a preu fet, sense descans, sense gairebé cap dret.

Així doncs, la tan desigual distribució de les rendes que genera el turisme porta associades aquestes disfuncions, que tard o d'hora han d'acabar generant efectes col·laterals indesitjats per la classe política i els grans empresaris. Com també ho és un model turístic que amb la pressió immobiliària dels anomenats pisos turístics, expulsa als residents de les seves ciutats i acaba convertint ciutats on es viu a ciutats de cartró-pedra, com s'ha convertit, per citar l'exemple més clàssic, la ciutat de Venècia, que en pocs anys ha passat de 200.000 habitants a 30.000.

És molt fàcil fer demagògia, en sóc conscient i no és la meva pretensió, però cal anar a un canvi de model, encara que només sigui per evitar el col·lapse del sistema.

Si no, temps al temps.

La misèria del "low cost" aplicat als salaris

Era d'esperar que aquest estiu esclatés algún gran conflicte laboral associat a la creixent precarització de les condicions laborals dels treballadors que treballen per compte d'altri, vulgarment coneguts com a "assalariats".

El conflicte i vaga dels treballadors d'Eulen, concessionària d'AENA a l'Aeroport del Prat en les tasques d'execució dels controls de seguretat previs a l'accés a les instal·lacions de la Terminal, posa de manifest quelcom que és -malhauradament- pràctica més que habitual des que va començar una crisi econòmica que, no tan sols no s'ha acabat, sino que ha degenerat en crisi moral, o crisi de valors.


De res em serveix les excuses dels polítics que des d'una banda i des de l'altra aprofiten per fer anar el ventilador. Segurament que El Prat és l'únic aeroport afectat per la vaga, però també segurament això no té res a veure amb el Procés. Es tracta d'un conflicte laboral, ni més ni menys.


Des que la crisi es va manifestar amb tota la seva virulència a partir de l'any 2007, el col·lectiu clarament més perjudicat ha estat el dels treballadors. Amb l'excusa de la manca de competitivitat relativa, els salaris i -per extensió- el poder adquisitiu de la classe treballadora ha mermat en general de forma significativa, i en alguns casos, molt significativa. Mentre la crisi estava tan fortament instalada, ningú no gosava cridar gaire ni reivindicar res més que un salari a final de mes, per minço que fos.


És innegable que els indicadors confirmen que la recuperació econòmica fa temps que s'ha iniciat i les observacions empíriques ho confirmen: rondes de Barcelona col·lapsades, a la T1 l'altre dia vaig haver d'anar a aparcar al terrat, restaurants plens a vessar, i com més cars, més difícil trobar una reserva, venda de pisos nous, etc., etc. Però també ho és que la sortida de la crisi, a diferència d'altres que s'han viscut els darrers 50 anys, s'està fent de forma totalment diferent que les anteriors: el poder adquisitiu de la classe mitja i baixa no s'ha recuperat en la mateixa proporció que els beneficis empresarials...ni de bon tros.


De fet, i només per posar un exemple ben il·lustratiu, IDESCAT publicava fa poc una estadística que afirmava que l'any 2016 el 34% de les famílies catalanes no van tenir la capacitat de pagar-se ni una setmana de vacances fora de casa. Abans la pobresa solia estar associada a la manca de treball. Ara ha canviat el paradigma: hi ha un significatiu percentatge de treballadors que són pobres tot i rebent una nòmina a final de més. És el "low cost" aplicat als salaris, la cronoficació de la pobresa malgrat tenir el privilegi de gaudir d'un lloc de treball.


El model econòmic que han fomentat -i continua fomentant- la dreta està associada precisament a aquest "low cost": mentre uns augmenten de forma exponencial els beneficis, la gran majoria s'empobreix cada vegada més malgrat treballar (amb salaris de misèria moltes vegades).


La trampa de la competitivitat basada en salaris baixos està molt i molt ben estudiada i documentada per economistas de prestigi com ara Paul Krugman, Jordi Angusto o Sala i Martín, només per posar tres exemples ben coneguts. Aquest és un model que no fa altre que perpetuar la precarietat. Les cascades de subcontractacions, prohibides sobre el paper, no fan altra cosa que reportar grans beneficis a les grans empreses a costa de fragmentar feines i drets dels treballadors. L'exemple d'Eulen com a contractista d'AENA a l'Aeroport del Prat n'és una clara mostra, tot i que només és la punta de l'iceberg.


Les situacions d'abús han portat al problema (greu) que es viu avui a El Prat i continuaràn i segurament s'incrementaràn a curt termini. De moment, els conductors d'ambulàncies de Girona acaben d'anunciar una altra vaga.