Tot està connectat...

I quan es tracta de corrupció o mitja corrupció o corrupció en petit comité, encara més.

Llegeixo avui a "La Vanguardia" d'avui que un informe extern encarregat per la FIFA a l'exfiscal general dels Estats Units, Michael J. Garcia -que va presidir la comissió d'ètica de la mateixa FIFA- el juliol del 2012, s'acaba de fer públic avui (al lloc web de la mateixa FIFA), no per transparència en la governança corporativa, sino senzillament perquè el diari alemany "Bild" en va obtenir un exemplar i va començar a filtrar-lo, avançant parts "significatives" del mateix, prometent noves revelacions en propers lliuraments, al més pur estil "converses entre Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso, primera part (c) Público".

Si volen accedir als informes (són diverses descàrregues), ho poden fer a través del link: https://www.fifa.com/governance/news/y=2017/m=6/news=fifa-statement-on-recent-media-coverage-regarding-the-garcia-report-2898791.html?intcmp=fifacom_hp_module_news.

Endevinen de què pot anar l'informe del senyor Garcia? Doncs efectivament, pensem malament i encertarem: de l'adjudicació del Mundial de Futbol de l´any 2022 a Qatar. De tots és conegut que Qatar, mirat objectivament i sense apassionaments, és un paradís climàtic per a celebrar un campionat de futbol en els mesos d'estiu en què els campionats de futbol s'han celebrat des que el Sapiens Sapiens va inventar el futbol. La temperatura només arriba als 40 graus, amb permís del senyor Donald Trump, aquell que postura que el canvi climàtic és una camama dels xinesos per desestabilitzar l'economia mundial.

Que Qatar va pagar a membres de la FIFA una morterada per a aconseguir el Mundial de futbol del 2022 sembla una obvietat de nen petit, però quan es comencen a saber-ne detalls, la ràbia acaba aflorant i fent sortir bilis per la boca. Tots sabem que els Platinis, els Blatters i els Havelanges, entre d'altres són personatges foscos als que els agraden molt els diners, però de vegades, les realitats superen les ficcions.

El que més em sorprèn d'aquest cas però, és que l'investigador Garcia acabés renunciant perquè després de lliurar un informe de 400 aclaparadores pàgines plenes de revelacions d'irregularitats el setembre de 2014, un jutge alemany que respon al nom de  Hans-Joachim Eckert, president de l'organ decisori de la "comissió d'ètica" de la FIFA, en comptes de publicar l'informe en va fer un resum de 42 pàgines i va concloure que no hi va haver cap irregularitat en la concessió dels munidals de futbol a Rússia (2018) i Qatar (2022), sembla impossible aquesta conclusió després de llegir l'informe de Garcia, però la meva particular assumpció és que Eckert també debia xuclar dels qatarís d'una manera o altra.

L'altre interessant punt de la història és que el nostre emèrit resident a Soto del Real, Sandro Rossell, en surt esquitxat fortament (quines casualitats que ens dóna la vida...), on també en surt malparat el seu company de cobrament de comissions Ricardo Teixeira, perseguit tant per la justícia brasileira com per la nord-americana.

Rosell cobrava de Qatar 2.000 Euros per dia de consultoria (hi ha dies que no els porto a la butxaca...). Curiosament l'informe de Garcia rebela que la filla de 10 anys de Teixeira va rebre dos milions de lliures a la seva llibreta d'estalvis, de fons procedents de Qatar, i encara més curiosament, l'emissor de la transferència va ser.....taxan, taxan.....doncs sí, ho han endevinat: Sandro Rosell!!!

En fi,...respectant sempre la presunció d'innocència, m'agrada en aquests casos recordar aquella dita que tan es fa servir a Madrit -ciutat i concepte-: "Blanco y en botella: leche".

D'estibadors i altres privilegis

Per una vegada, per una vegada, he d'estar d'acord amb la proposta del PP de modificació del reglament de l'Estiba (que fins ara ha estat tombada per la resta de grups del Parlament en una votació el mes de març d'aquest any).

Primer de tot perquè es tracta de complir amb una disposició de la Unió Europea de l'any 2014 (tres anys de retard) de liberalització del treball en ports mercants (la situació als ports espanyols no deixa de ser una de tantes reminiscències del franquisme) és una mesura que clama al cel.

Per posar-hi xifres, la plantilla d'estibadors als ports espanyols està composta de 6.150 persones i les condicions d'accés a aquesta professió són d'un obscurantisme de difícil comprensió. Els estibadors reclamen els seus privilegis en base a vagues que es venen repetint des de fa molts dies i que afecten empreses, com la meva, en la que la nostra producció depèn en gran manera de l'arribada puntual de mercaderies que importem des d'Àsia amb arribada al port de Barcelona.

És paradoxal que des de la classe treballadora i des dels mateixos sindicats, sorgeixin moltes veus que defensen aquest col·lectiu (amb salaris mitjos que, amb hores extra, superen fàcilment els 70.000 € de sou brut anual). El seu argument és que no cal continuar amb la precarització salarial i que la reforma del sector de l'estiba comportarà una dràstica reducció de salari dels treballadors.

Home, doncs no puc estar més en desacord. Una cosa és la precarització generalitzada de salaris, especialment en el sector serveis, cert i com defensen economistes de prestigi com en Jordi Angusto, és una via completament equivocada que a mig i llarg termini resulta totalment contraproduent des d'un punt de vista macroeconòmic, i l'altra és la reminiscència de col·lectius laborals que, en virtud de raons històriques -difícilment justificables a dia d'avui- no acceptin la renúncia a cap dels seus privilegis: és el cas dels estibadors, però també dels controladors aeris, o dels treballadors del metro, tres col·lectius que no tenen cap mena d'escrúpul quan es tracta de perjudicar a un gran número de ciutadans (això del metro de Barcelona -i ara de Madrid, ciutat no concepte- clama al cel...).

Si aquesta fóra la situació normal, aquest col·lectiu seria també present als ports de la resta d'Europa, però no és el cas, com tampoc resulta difícil d'entendre que l'estiba als ports espanyols és la més cara d'Europa (segons un estudi de PriceWaterhouse). És normal que un estibador cobri molt més que un metge o un enginyer? Home, això fa de mal generalitzar, però per regla general, valgi la redundància, jo m'atreviria a dir que no.

Entenc i respecto profundament l'inalienable dret de vaga, i em sembla comprensible i fins i tot encomiable que tothom lluiti pels seus drets laborals (adquirits), però sense oblidar que la llibertat d'un acaba quan perjudica la llibertat -o la situació econòmica- d'un altre. I aquest és exactament el chantatge que practiquen estibadors, controladors aeris o conductors i treballadors del metro de Barcelona, que també vam saber al seu dia que tenen uns salaris que ja als agradarien als treballadors de Mercadona, posem per cas.

Dret a l'autodeterminació: dret universal

Fa més o menys un any vaig dedicir escriure ben poc (gairebé gens) sobre el Procés, i els que segueixen "Reflexions de Taverna" amb assiduïtat -des d'aquí molt agraït pel seu suport- ho poden acreditar. Ni tan sols recordo la darrera entrada en la que hi vaig fer referència directa.

Un cert cansament al que s'hi afegeix la recurrència dels arguments dels uns i els altres em va fer decidir aplicar la màxima anglosaxona del "wait and see". Amb això no vull dir que m'hagi deixat d'apassionar la política, que malgrat decepcions descomunals en tots els sentits, em continua interessant molt.

Ni tampoc vol dir que no n'escriuré mai més sobre política o sobre el Procés. Seria impossible: ens esperen temps fascinants amb esdeveniments que ni el més fi dels analistes o taumaturgs és capaç no tan sols de predir, sinó ni d'intuir. Del "Tot està per fer i tot és possible" del magnífic poema de Miquel Martí i Pol "Ara mateix", em quedo amb la segona part: "Tot és possible" i afageixo: passi el que passi, res no serà mai més com fins ara.

Avui faré una excepció i parlaré del Procés, o més ben dit, del que en definitiva el Procés reclama: el dret a decidir. I ho faré arran de l'editorial de "The New York Times" de divendres. Malgrat els intents del govern espanyol de voler minimitzar el problema, fins al punt d'ignorar-lo amagant el cap sota l'ala del Tribunal Constitucional, que el diari més prestigiós del planeta parli concretament del cas Català en el seu editorial hauria de fer obrir els ulls a més d'un. És un cop fort a la línia de flotació de l'artilleria que la diplomàcia espanyola va posar fa temps en marxa per intentar anular el ressó internacional que el govern de Catalunya pretenia. Adjunto l'enllaç a la pàgina del TNYK perquè paga la pena llegir-lo.

https://www.nytimes.com/2017/06/23/opinion/catalonias-challenge-to-spain.HTML

El diari, considera amb bon criteri que s'hauria d'acceptar el referèndum ja que reconeix la natura política del problema que hi ha al darrere del Procés. També és cert que considera -a l'igual que el govern britànic quan va aprovar el referèndum d'autodeterminació d'Escòcia el setembre de 2014- que el que tindria més sentit seria votar no. Es postula clarament i afirma, amb coneixement de causa documentat que: "...many Catalans see clear advantages in remaining a part of Spain, such as membership in the European Union."

I de fet, la conclusió del "New York Times" és aclaparadorament lògica. És més que probable que en un referèndum pactat, el No a la independència acabés imposant-se, potser per molt poc, però imposant-se en definitiva (aquesta és també la meva opinió sobre el que passaria). L'editorial acaba precisament amb aquesta afirmació: "The best outcome for Spain would be to permit the referendum, and for Catalan voters to reject independence — as voters in Quebec and Scotland have done. Otherwise, Madrid’s intransigence will only inflame Catalan frustrations". Es pot dir més alt però no més clar. La diplomàcia madrilenya encara deu estar de revetlla de Sant Joan.

És tan clar que dels quatre grans diaris generalistes de Madrid (ciutat), dos ni tan sols n'han fet cap mena de referència a les seves pàgines.

Mediterràniament

Avui, que és la revetlla de Sant Joan, m'he agafat festa. No és que sigui un gran amant de la festa del solstici d'estiu, però tenia ganes d'agafar-me un cap de setmana de tres dies. I no en sóc un gran amant perquè tinc una particular predisposició negativa envers els petards, coets i pirotècnia casolana en general (altra cosa són els castells de focs artificals organitzats i executats per profeesinals).

El que m'ha fascinat sempre però d'aquest nostre país petit, és aquesta mediterrània capacitat de fer sortir els negocis com bolets. Tres setmanes abans de la revetlla comencem a aflorar del no-res, als marges de carrers, rotondes i carreteres les casetes metàl·liques que venen pirotència d'estar per casa. Són cabanes que no fan més de tres o quatre metres quadrats  Avui he anat a córrer ben d'hora ben d'hora, en el més pur estil guardiolià, des de Sant Antoni de Calonge a la Fosca i de la Fosca a Marina Palamós i des d'allí altra vegada a Sant Antoni. Doncs bé, en aquest recorregut de poc més de vuit kilòmetres, m'he trobat quatre casetes de venda de petards (òbviament tancades).

Aquesta capacitat tan mediterrànea de treure quartos  de sota les pedres, m'ha fet pensar també en el que succeeix al que en èpoques pretèrites era tardor ben entrada i ara -efecte Trump- és estiuet continuat, i que es diu Tot Sants. Quan em vaig instalar a Girona, ara fa vint anys, em va fascinar la primera edició de Fires que vaig viure d'adut per la proliferació extraordinària de llocs de torrar i vendre castanyes. Tots ells, a més a més, regentats per persones d'etnia gitana a les que curiosament, durant la resta de l'any no se'ls veu el pèl ni pel centre de Girona ni pel barri de La Devesa.

I d'aquests exemples en trobaríem molts i molts més. Només cal recordar les fires d'estiu als carrers i places del país, en les que es poden trobar des de joguines usades -els meus dos fills se n'han fet un tip de vendre cotxes de  Scalextric i Clics de Famobil a la fira d'estiu de nens menors de catorze anys a Palamós- fins a antiguitats de tota mena, segells, monedes i xapes de cava (recomano vivament la fira de Girona, a les porxades del carrer Sant Francesc, a tocar de plaça Catalunya).

I és que som un país tan mediterrani i amb tanta imaginació que fins i tot llegia ahir a Vilaweb que és plausible pensar que el mai prou ben ponderat Enric Millo, il·lustre Delegado del Gobierno Central en Barcelona, pugui arribar a ser president de la Generalitat de Catalunya post inhabilitació de Carles Puigdemont, i pugui en virtud d'aquest càrrec i les atribucions que li'n són pròpies, convocar noves eleccions autonòmiques a Catalunya. No és fantàstic? Imaginació i mediterranitat en estat pur!!!

"Aunque caminen por el valle de la muerte": Álvaro Colomer

Feia temps que no gaudia d'una novela en Castellà tan ben escrita. Llegir "Aunque caminen por el valle de la muerte", Random House, del periodista i escriptor Álvaro Colomer (Barcelona, 1973) és un vertader plaer literari, és un retorn a una riquesa lèxica, descriptiva i introspectiva inusual en aquests temps que córren en els que tot, fins i tot la literatura, pateix de la malaltia de la pressa, la immediatesa, la caducitat, el consum instantani. "Aunque caminen por el valle de la muerte" és una novel·la per llegir a poc a poc, per degustar.

Vaig conèixer l'Álvaro al casament de la seva germana l'any passat i em va parlar del projecte que estaba enllestint. Òbviament vam parlar de literatura, com no podia ser d'altra manera. Al cap de poc temps he tingut el plaer de llegir el llibre, dedicatòria inclosa. El resultat supera totes les meves expectatives.

Colomer fabula parcialment sobre un fet històric que va passar força desapercebut aleshores (al menys per a mi) i que s'ha anomenat a posteriori "la Batalla de Najaf", ciutat santa de l'Iraq, l'any 2004, concretament el 4 d'abril. El contexte històric (encara que dels fets fa quatre dies) és la ocupació de l'Iraq post invasió de la Coalicció Occidental despres de la Segona Guerra del Golf al 2003 que va acabar amb la caiguda del règim de Saddam Hussein.

Els fets es situen a la base militar Al-Andalus, a la que hi ha acuarterades tropes espanyoles (Brigada Plus Ultra II), forces d'elit de l'exèrcit de El Salvador (Batallón Cuscatlán II), Autoritat Diplomàtica de la Coalicció (nord-americans), tropes nord-americanes del Marines Corps (Combined Joint Task Force-7) i del 711th Signal Battalion de la guàrdia nacional d'Alabama, i mercenaris de la tristement famosa companyia militar privada Blackwater. Colomer fa una extraordinària tasca de documentació i ambientació entrevistant més de dues-centes persones que directament o indirecta van participar o tenir coneixement molt proper dels fets, a diferents escenaris.

A partir d'aquesta base històrica, Colomer, en un exercici literari digne de Wilkie Collins a "La Dama de Blanc" s'embarca en narratives múltiples, perquè, en paraules del mateix autor "en la guerra hay tantas verdades como puntos de vista". Absolutament cert, en la guerra i en la vida. L'autor, en boca i en el pensament de set protagonistes, incloent un adolescent membre de l'exèrcit del Mahdi, comandat pel clerge Muqtada al Sadr, va reconstruint amb gran plausibilitat (el que en realitat va passar en una batalla que va durar un sol dia només ho saben els protagonistes, més enllà dels fets històrics provats) el que podria haver passat durant aquell dia.

Els punts de vista dels protagonistes revelen visions completament contraposades de la vida, la guerra, l'honor i del codi ètic dels militars i, en definitiva, d'una forma de deontologia que cadascun dels personatges interpreta de manera diferent. La construcció que Colomer fa dels personatges té gran versemblança i, en conseqüència, confereix als protagonistes una personalitat molt marcada, creïble i apassionant.

Mot interessant també, des d'un punt de vista històric, la narració del controvertit paper que juga el contingent espanyol en ple procés de transició entre el govern d'Aznar (que perd les eleccions generals del 2004) i el govern entrant de Rodríguez Zapatero (que es desentén completament de la participació espanyola a la Coalicció internacional, vista l'oposició de la població a la guerra de l'Iraq). Els soldats espanyols, i en particular els seus comandaments, van ser acusats per part de les tropes nord-americanes i salvadorenyes gairebé de traïdors, davant la passivitat dels comandaments militars espanyols durant bona part de la batalla. La novel·la també retrata de forma molt creïble la relació entre els diferents exèrcits davant aquest fet.

Un exercici literari de gran qualitat. Una novel·la altament recomanable.

Afer Banc Popular: per fi Europa

Feia setmanes que el Banc Popular estava condemnat. De fet, en pocs anys ha passat de ser un dels bancs més rendibles de la Unió Europea a fer virtualment fallida.

Molts anys de polítiques de creixement equivocades, basades fonamentalment en la cultura del "totxo" (en el país del "totxo"), agreujades per la compra d'un altre cadàver, el Banco Pastor i del manteniment d'actius tòxics (bàsicament préstecs concedits de dubtosa solvència) que en el seu dia l'equip directiu del Popular va decidir no traspassar a l'anomenat "banc dolent", la Sareb , van acabar provocant la necessitat de contínues ampliacions de capital (que fins i tot anunciava en Pau Gasol, jugador de bàsket icona de la publicitat del Popular) que finalment no han pogut contenir l'hemorràgia. El Popular tenia registrats al seu balanç crèdits dubtosos per import de, atenció, més de 37.000 milions d'euros.

Aquesta situació, insisteixo, estava cantada, però el més interessant del que ha acabat passant és que Europa ha actuat com a un tot, i diria que en una actuació ràpida, coordinada, contundent, i, el més important, encertada. És una bona notícia, que no fa altra que confirmar que una altra realitat europea (en tots els sentits òbviament, no només en el financer) seria possible si hi hagués voluntat política (també ho hauria de ser per a salvar vides a la Mediterrània i per donar una sortida digna a la crisi dels refugiats demandants d'asil polític dins les nostres fronteres).

En només un cap de setmana, el Banc Central Europeu i el Mecanisme Únic de Resolució (MUR), una vegada confirmat que el banc estava fallit i que una nova crisi bancària era a punt d'aflorar, han estat capaços d'organitzar una subhasta que ha culminat amb l'adjudicació del Banco Popular al Banco Santander per un euro. Només han calgut 72 hores. Avui a les 7 del matí la Patricia Botín signava la compra.

La gran diferència d'aquesta operació amb d'altres rescats lamentables que s'han viscut a Europa (Xipre, Espanya, Irlanda, Itàlia, Bèlgica) és que, no només ha estat dirigida des de Brussel·les amb una visió molt europea, sinó que a més a més, no ha costat ni un cèntim d'euro de diner públic, i que garanteix els dipòsits i estalvis dels impositors. La contrapartida (natural, d'altra banda), és que els accionistes, bonistes i preferentistes del Banco Popular hauran perdut completament la seva inversió. Segur que els d'"Arriaga Asociados" i similars ja s'estan fregant les mans pensant en les demandes potencials que se'ls ofereixen com a oportunitat.

Europa ha intervingut amb una sola veu, i amb discreció i eficàcia ha solventat un pollastre que els italians no van estar capaços de fer amb Monte dei Paschi, que ha acabat costant una fortuna a l'erari públic, o que no es va fer en el cas de Bankia. En fi, tot això reflexa que una altra manera de fer és possible.

Sense dubte, aquesta actuació pot marcar una pauta especialment per fer front a l'altre pollastre que lentament es va acostant i que hom ha anomenat "Brexit".

Carles Capdevila: In Memoriam

No sé com de llarg és el trajecte, però quan arribis al Cel segur que tindràs l'oportunitat de llegir l'Ara d'avui dissabte 3 de juny, i en fer-ho estaràs orgullós dels teus companys, del teu diari, el que vas fundar el 2009, del teu país, de la quantitat de ciutadans anònims com jo que ahir ens vam despertar trasbalsats per la teva mort, Carles.

No me'n sabia avenir quan la Mònica Terribas ho va anunciar a l'editorial de les sis del matí de Catalunya Ràdio. De fet no m'ho podia creure, no m'ho volia creure. I t'he de confessar que quan vaig aparcar a la feina, mentre la Marta Romagosa et dedicava un magnífic reportatge entre poesia i cançons del teu amic Lluís Gavaldà, vaig acabar plorant, abans d'entrar a treballar. Semblava que t'havies curat. Que tornaves a escriure. Vas publicar per Sant Jordi i vas anar a firmar llibres a les Rambles, al costat d'en Xavier Bosch. Confesso que a mitja feixa, quan vas deixar d'escriure per un temps, vaig veure clar que no te'n sortiries. Ho vam comentar amb el meu germà. Però ara? Mai no hagués dit que pocs dies després d'escriure el teu darrer article, ens deixaries per sempre.

Ahir ho escrivia també d'urgència l'Antoni Bassas, un altre dels teus grans amics "si jutgem els missatges, milers i milers de persones van plorar ahir al matí a llàgrima viva quan van seber que el Carles havia mort". Jo em compto entre ells. Vaig plorar a llàgrima viva.

És impressionant veure el consens que despertaves i despertes, Carles. Els que no vam tenir la sort de conèixer-te personalment et sentim tan a prop que és com si et coneixéssim de tota la vida. Jo et vaig descobrir molt abans de la fundació de l'Ara, del que en sóc subscriptor des de gairebé el primer dia. Justament quan amb en Bassas feies l'"Alguna pregunta més" a Catalunya Ràdio, i fascinava la teva lucidesa, fina ironia, sentit del que estava bé i del que pagava la pena.

Avui els teus amics et fan un sentit homenatge, mai més ben dit: els has deixat una mica orfes. Els seus articles m'han tornat a remullar els ulls. Tant l'Àlex Gutiérrez, com l'Antoni Bassas, o la contra de l'Albert Om, que és una oda a l'admiració des de l'amistat profunda. En Toni Soler fins i tot s'atreveix a reclamar a Déu el lucre cessant de la teva mort en un article que es fa imprescindible de llegir, com gairebé tots els que et dediquen avui els teus col·laboradors, amics i socis.

Aquest consens és tan difícil d'assolir en un país tan petit i tan especial, tan "malparit" com és aquesta nostra Catalunya, que per força havies de tenir un do especial per sumar, per unir voluntats. Fixa't que diu de tu en David Fernández, col·lega periodista i membre de la CUP: "ennuega i emmudeix  sempre el mal de dir adéu". Però és que, a les antípodes, l'Enric Millo també diu: "lamento molt la desaparició d'en Carles Capdevila. No oblidaré mai la seva actitud davant la vida". O la mateixa Ada Colau: "...amb el teu record cridarem sempre: visca la vida!". Fins i tot el president de la Generalitat, en Carles Puigdemont, periodista com tu, et dedica unes paraules en un artícle magnífic en el que rebla el clau. Diu: "....la mort prematura, en plena madurasa creativa, ens priva d'ell quan més falta ens feia". Quanta raó tens President.

Carles, te'n vas quan tenies encara tantes coses per ensenyar-nos, tants articles per compartir a la teva columna que havia esdevingut ja una icona del periodisme ètic i de qualitat, el periodisme de la vida ben entesa, del sentit comú, del positivisme, de les persones que cuiden persones, de les mares, dels pares, de la bona gent...."Ara i aquí" continuarà essent un referent, com tots els teus discursos penjats a "YouTube" dels que seguirem gaudint i amb els que seguirem intentar aprendre a ser millors persones.

Una mort prematura, efectivament, com la de la malaguanyada Tati Sisquella, també periodista i també col·laboradora de l'"Ara" i també morta abans d'hora per un maleït càncer de mama. Un altre referent de vida, de l'ètica, de les ganes de viure, de la professionalitat. Què ho fa que els que més gaudiu de la vida i de les ganes de viure, la mort se us endugui tan joves? Deu ser una enveja imposible de païr. Sóu massa bons....

Te'n vas, Carles, quan més et necessitàvem. Estem en un món en transició, en un país també en transició, no sabem pas cap a on, però de ben segur, que res no serà mai més com era. Però el teu llegat ens quedarà per sempre. Avui quan l'hagi llegit i rellegit, guardarè l'"Ara" de paper d'aquest dissabte 3 de juny de 2017, perquè vull tenir-lo a mà, vull protegir aquestes paraules tan boniques que et dediquen els teus amics, dels hackers i de les males passades que de vegades fa la xarxa, el món virtual. 

Hi ha articles, dels centenars que has escrit, que ja han esdevingut un clàssic de la literatura periodística. La teva confessió pública del càncer (agost 2015) o un article que encara ara en rellegir-lo em posa la pell de gallina: "Petons d'una mare, el més gran del món" han esdevingut ja part de la meva vida, de les nostres vides (la meva, de mare, em va trucar per dir que comprés l'Ara i llegís aquest article teu, imagina'm quan arribes de lluny...). O aquella de la taula de pingpong que els Reis d'Orient li van encarregar al teu pare -el millor fuster del món- per el regal de Reis, quan tu tenies 8 ó 9 anys.

Allà on siguis Carles, pensa que molts de nosaltres no t'oblidarem mentre visquem. I farem el que poguem per difondre i mantenir el teu llegat.

Una altra sessió d'anacronismes

El bisbe de Cervera, Xavier Novell, té una imatge de persona normal, fins i tot hom el podria qualificar de bisbe jove i modern però això només és aparença. La polèmica desfermada arran de les seves declaracions i una glosa del passat 21 de maig sobre l'homosexualitat es va tancar aquest dimarts amb una declaració per part de l'Ajuntament de Novell declarant-lo "persona non grata". Home, que l'ajuntament de la ciutat capital de la diòcesi de la qual Novell n'és el bisbe li declari obertament la guerra és per a fer-s'ho mirar i llogar-hi cadires.

És clar que el bisbe va declarar a la seva glosa -literalment- que "l'homosexualitat a l'adolescència estaria relacionada amb el fet que, en la cultura occidental, la figura del pare estaria simbòlicament absent, desvida, difuminada, i la virilitat semblaria qüestionada".

Sense dubte la posició del bisbe és anacrònica, acientífica, arcaica i segurament no reflexa la posició oficial de l'església (no ho sé, però ho imagino) i malgrat l'allau de critiques que li han plogut de totes bandes no ha tingut nassos de rectificar en temps i en forma (sembla que ho ha acabat fent, a mitges i tard). Però al capdevall és la seva opinió personal. És clar que és una persona amb rellevància pública i que en aquest sentit una persona pública hauria de tenir més cura del que diu o escriu precisament per la seva capacitat d'arribar a moltes persones. Davant el fanatisme o la ignorància la recepta és indiferència; una moció per declarar-lo "persona non grata" és posar-se a l'alçada del cavernícola: un altre anacronisme.

Però la cosa no acaba aquí. A l'Espanya cavernícola també continuen succeint-se fets dignes del segle XIX. Un dia es canta el "Cara al Sol" en el comitat-enterrament d'un ex-ministre franquista (amb presència del seu gendre, Ruíz Gallardón, i es fa sentida exhibició de símbols falangistes i ultradretans (i pel que es veu això és d'allò més normal, i no té cap espurna d'anticonstitucional), i el següent, transcendeix, via denuncia de la AUGC (Associació unificada de Guàrdies Civils), que militars, guàrdies civils, capellans i gendarmes francesos, vaja....el milloret de cada casa, post-moderinitat en estat pur, van ballar a Lourdes -en una peregrinació entre el 18 i 22 de maig- una conga al ritme de "Que viva España".

Com a mínim, el sindicat hi posa seny (alguna cosa ha començat a canviar a l'Espanya canyí...), i denuncia que la peregrinació s'ha pagat amb diners públics ("manda huevos", que diria aquell), i això, també és d'allò més normal.

Pel que es veu aquí però  l'única cosa que sembla ser inconstitucional és la compra d'urnes.