No és la primera ni la segona vegada que ho escric en aquest bloc, però cal tornar a dit ben clar i ben fort que si una institució rutlla en aquest Estat és l'administració de Justícia (que no és el mateix que les lleis, que fan i aproven els polítics segons el vaibé de les majories). Ull, no confondre la justícia ordinària (o extraordinària) amb la Fiscalia (un clar exemple d'utilització política del sistema judicial en molts de casos, sobre tot els relacionats en Catalunya o amb el Tribunal Constitucional, que aquest sí que és un veritable tribunal polític, escollit segons les majories polítiques i mediatitzat de manera tosca i indissimulada al servei del poder governant i utilitzat generalment també contra Catalunya (encara que per a cobrir-ho diguin que la Generalitat ha guanyat en aquest tribunal més causes de les que ha perdut: la Generalitat no ha guanyat al Constitucional cap causa seriosa des de la desarticulació de la LOAPA l'any 1983)).
L'administració de Justícia està, sense dubte, mancada de pressupost i per extensió de recursos personals i mitjans tècnics i això la fa esdevenir una institució lenta i per tant menys justa del que se li hauria de suposar.
Tot i això, cal reconèixer que (obviant el cas de l'Instituto Noos, on també es va tocar una altra de les -poques- "Patums" que encara queda a la Hispània eterna, és a dir la Monarquia dels Borbons, que recordem que descendeixen d'un malalt d'esquisofrènia que portava per nom Felip V....) està actuant de manera implacable. Lenta però implacable.
Ja fa molt temps que hom té la sensació que la festa està arribant, de forma irreversible, a un final de cicle, i que aquells que es pensaven que, amb total impunitat, podien robar a cor que vols, s'estan adonant que -en aquest cas sí- la justícia és cega i igual per a tothom.
L'entrada en presó aquests darrers dies de l'Ignacio González (Ex-president de la Comunitat de Madrid) i la de Jordi Pujol Ferrussola (fillíssim de l'Ex-president de la Generalitat) marquen un significatiu punt d'inflexió en el particular Tangentopolis peninsular.
Han caigut dos pesos pesats de debò, que dominaven com ningú els resorts del poder i fins i tot de part de la judicatura (sentir les gravacions del mafiós Ignacio González parlant amb l'Enrique Cerezo, president de l'Atlético de Madrid no tenen en absolut desperdici: "El Padrino" d'en Mario Puzzo es queda molt però que molt curta).
Trigarà encara el que trigarà, segurament molt més del que caldria degut a aquesta acuciant manca de mitjans que malhauradament tots coneixem, però és probable que tots el grans capitostos del PP, del PSOE i de CiU acabin caient sota l'acció implacable de la Justícia, que farà que segurament personatges de tan dubtosa reputació com Esperanza Aguirre, Alberto Ruiz Gallardón, Cristina Cifuentes i molts d'altres acabin de veure's obligats a rendir comptes amb la Justícia.
Quan això passi, i quan mafiosos com en Rodrigo Rato, en Félix Millet i d'altres de la seva calanya entrin a la presó, llavors podrem parlar d'un veritable fi de cicle, d'un veritable acabament de la Transició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada