Ai, ai, ai....la France

Davant l'evolució de les enquestes durant aquesta setmana s'han començat a sentir algunes alarmes sobre la possibilitat que Marine Le Pen pugui assolir la Presidència de la República Francesa. És cert que la suma dels vots dels que diumenge passat van votar socialita, Macron, Fillon, haurien de ser suficients per a derrotar Le Pen, però sorpresas més grans hi van haver a Anglaterra i als Estats Units.

Diu el sociòleg Edgar Morin avui a "Le Monde": "Cette election est un saut dans l'inconnu". Pot pasar de tot perquè no és una elecció en la que s'enfronten les dretes a les esquerres, ni el liberalisme a l'ultradretisme; s'enfronten dues concepcions del món, que han ultrepassat la barrera convencional entre conservadors i socialistes que ha presidit França des de l'inici de la Segona República.

Avui mateix el "Midi Libre" diu: "Macron toujours en tête face à Le Pen...mais", on diu que l'avantatge de Macron és encara molt alt, però la intenció de vot de Le Pen ha pujat de 9 punts en una setmana de campanya.

Les paraules del sociòleg francés són encertades: ens enfrontem a allò desconegut. Des que la classe mitja ha estat l'objecte del càstig tant de la pressió fiscal per un cantó, com per les diverses crisis econòmiques que amb regularitat ens han vingut afectant des de la primera crisi del petroli al remot any de 1973, hi ha hagut un deteriorament creixent del teixit social que garantia el model del bipartidisme i de l'estabilitat en l'intercanvi d'eleccions entre la dreta i l'esquerra.

El canvi de paradigma, amb l'empobriment progressiu i fins i tot accelerat del que s'anomenava la classe mitja baixa -formada per l'estracte social de classe treballadora amb feina estable i relativament ben remunerada, que permetia l'accés a hipoteques i a la possibilitat de gaudir de vacances i permetre l'educació superior dels fills- ha provocat l'aparició de fenòmens als extrems de l'arc polític.

Només així es poden explicar fenòmens com Syriza a Grècia, 5 Estelle a Itàlia, Podemos a Espanya o les seves contreparts: els partits ultradretans com el Front Nacional a França, l'UKIP a Anglaterra, o el Partit de la Llibertat a Holanda.  

Una radicalització basada en la desconnexió amb el sistema de partits polítics tradicionals fortament arrelada en el populisme, l'oportunisme i el xoc.

Continuo defensant que la victòria de Le Pen em sembla gairebé impossible, però també és cert que la setmana passada, m'ho semblava més...

Desvergonya

Jordi Pujol Ferrusola, li ha dit literalment al jutge De la Mata que no té diners per viure. Aquesta noticia figura avui als titulars de portada dos de les capçaleres catalanes de referència: "El Periódico" i "La Vanguardia". És fascinant com el personatge corrupte construeix el seu relat, el seu personatge.

És aquest el mateix personatge que fa uns mesos, en una compareixença el mes de febrer del 2015 va deixar tothom astorat quan va fer una dissertació, cínica, gairebé histriònica, a cavall entre la burla i la fatxanderia, en la que relatava els membres de la comissió la composició de la seva col·lecció de cotxes clàssics de luxe. Un veritable exemple de desvergonya. A aquells que no hagin tingut mai l'ocasió de veure i/o sentir aquesta declaració els la recomano vivament perquè el títol de la notícia que firmava Vicent Partal és una definició exacta de com es van quedar els membres del Parlament després de constar en carn i ungles la fatxenderia del personatge. N'adjunto l'enllaç a continuació amb la -insisteixo- recomanació que es visualitzi el vídeo en el que parla dels cotxes: són cinc minuts d'or.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4233046/20150224/jordi-pujol-ferrusola-deixa-retratat-parlament.html

Un veritable retrat de com són aquells que com en Féleix Millet, en Francisco Correa, l'Ignacio González, l'Esperanza Aguirre, en Prenafeta, en Macià Alavedra, en Francisco Camps, en Carlos Fabra, en Jaume Matas, en "Barto" Muñoz, i tants i tants altres és creien per damunt de la llei i de la justicia. Es pensaven intocables, invencibles, i només en volien més (algunes revelacions d'avui a "El País" respecte de la voracitat de l'Ignacio González són entre esperpèntiques i fastigoses).

Ho escrivia en el blog d'abans d'ahir, aquesta impunitat està arribant a la seva fi, però tot i així, aquests personatges, es continuen creient tocats pel dit de Déu, com ho demostren les declaracions de Pujol júnior, a qui recordo, la primera vegada -i única- que el vaig veure en persona, sortint d'un Masserati vermell a la Diagonal de Barcelona, al costat de Banca Catalana. Eren els anys daurats de l'hereu, en els que amb la protecció activa de la mare i la mirada del pare cap a un altre costat, el noi feia i desfeia a cor que vols.

Afortunadament per ell, a la presó, hi podrà viure sense diners, i segurament, segurament, si si passa una bona temporada, com seria de rebut, trobarà més d'una ocasió per a fer-ne algun més, escribint llibres o fer conferències sobre cotxes clàssics.

Fi de cicle ("La merda se'ns menja")

No és la primera ni la segona vegada que ho escric en aquest bloc, però cal tornar a dit ben clar i ben fort que si una institució rutlla en aquest Estat és l'administració de Justícia (que no és el mateix que les lleis, que fan i aproven els polítics segons el vaibé de les majories). Ull, no confondre la justícia ordinària (o extraordinària) amb la Fiscalia (un clar exemple d'utilització política del sistema judicial en molts de casos, sobre tot els relacionats en Catalunya o amb el Tribunal Constitucional, que aquest sí que és un veritable tribunal polític, escollit segons les majories polítiques i mediatitzat de manera tosca i indissimulada al servei del poder governant i utilitzat generalment també contra Catalunya (encara que per a cobrir-ho diguin que la Generalitat ha guanyat en aquest tribunal més causes de les que ha perdut: la Generalitat no ha guanyat al Constitucional cap causa seriosa des de la desarticulació de la LOAPA l'any 1983)).

L'administració de Justícia està, sense dubte, mancada de pressupost i per extensió de recursos personals i mitjans tècnics i això la fa esdevenir una institució lenta i per tant menys justa del que se li hauria de suposar.

Tot i això, cal reconèixer que (obviant el cas de l'Instituto Noos, on també es va tocar una altra de les -poques- "Patums" que encara queda a la Hispània eterna, és a dir la Monarquia dels Borbons, que recordem que descendeixen d'un malalt d'esquisofrènia que portava per nom Felip V....) està actuant de manera implacable. Lenta però implacable.

Ja fa molt temps que hom té la sensació que la festa està arribant, de forma irreversible, a un final de cicle, i que aquells que es pensaven que, amb total impunitat, podien robar a cor que vols, s'estan adonant que -en aquest cas sí- la justícia és cega i igual per a tothom.

L'entrada en presó aquests darrers dies de l'Ignacio González (Ex-president de la Comunitat de Madrid) i la de Jordi Pujol Ferrussola (fillíssim de l'Ex-president de la Generalitat) marquen un significatiu punt d'inflexió en el particular Tangentopolis peninsular.

Han caigut dos pesos pesats de debò, que dominaven com ningú els resorts del poder i fins i tot de part de la judicatura (sentir les gravacions del mafiós Ignacio González parlant amb l'Enrique Cerezo, president de l'Atlético de Madrid no tenen en absolut desperdici: "El Padrino" d'en Mario Puzzo es queda molt però que molt curta).

Trigarà encara el que trigarà, segurament molt més del que caldria degut a aquesta acuciant manca de mitjans que malhauradament tots coneixem, però és probable que tots el grans capitostos del PP, del PSOE i de CiU acabin caient sota l'acció implacable de la Justícia, que farà que segurament personatges de tan dubtosa reputació com Esperanza Aguirre, Alberto Ruiz Gallardón, Cristina Cifuentes i molts d'altres acabin de veure's obligats a rendir comptes amb la Justícia.

Quan això passi, i quan mafiosos com en Rodrigo Rato, en Félix Millet i d'altres de la seva calanya entrin a la presó, llavors podrem parlar d'un veritable fi de cicle, d'un veritable acabament de la Transició.

100 dies de Donald Trump

La setmana passada la vaig passar als Estats Units per motius professionals. Concretament vaig anar a Columbus, Ohio, al bell mig del Midwest. Em va fer gràcies que aquest viatge coincidís amb la celebració dels primers 100 dies de govern de la nova administració de Donald Trump. No per res de particular, sino perquè els americans hi confereixen una importància especial.

A l'hotel al que m'allotjava vaig aprofitar per anar al gimnàs cada dia i com sigui que les instal·lacions disposaven de cintes amb pantalla de televisió, aprofitava per, mentre corria, veure les notícies de la Fox, de la CNN (ambdues a les antípodes pel que fa a la manera d'entendre política i societat) i em donava la sensació que els Estat Units -i per extensió el món civilitat i al final el planeta Terra- se n'havia d'anar en orris al moment menys pensat.
L'apocalipsi es presentava en forma de potencial revenja per part dels agfanesos als que s'havia llençat  la mare de totes les bombes uns dies abans-en un túnel, si ens hem de cenyir a les informacions proporcionades per la premsa dels Estats Units- o en forma de represàlia per les actuacions de França o en forma de resposta a l'atac de l'aerodrom militar d'Alep a Síria.

Sigui com sigui, és fascinant la diferència entre aquesta Amèrica mediatitzada, profundament preocupada per un entorn de política internacional que els  importava tres pitus fins fa quatre dies, que eleva a la categoria de notícia catastròfica cada paraula o gest que pronuncia un membre de la Casa Blanca,  versus l'Amèrica real.

La realitat del carrer, és la que he palpat aquesta setmana a través de la Cambra de Comerç de l'Estat d'Ohio. La realitat és que la gent de carrer, a Ohio, i per extensió em diuen que a tota la regió del Midwest, és que hi ha una situació de feina que ratlla la plena ocupació (3,5% en promig a tot l'estat). La realitat és que s'està invertint en infrastructura, i que el model industrial que s'està desenvolupament és el que li cal a la regió, basat en alta tecnologia i en indústries de valor afegit (per posar-ho en contrast amb la feina a qaulsevol preu, probablement de molt baixa qualitat que reclamava en Donald Trump).

Aquest nou concepte és el que caldria importar a tots els nivells al món mundial, començant per Catalunya.

La realitat del carrer -almenys al Midwest dels Estats Units i probablement a la resta del món civilitat- és que la gent vol feina i no pas problemes ni molt menys corrupción, i que cada vegada està més allunyada de la clase política que suposadament li ha de facilitar la vida.
 

El repte francès

Després de fer-se públics els resultats de la primera volta de les presidencials franceses els mercats avui han "respirat" i han respost amb una pujada significativa de totes les borses continentals i com a conseqüència natural, l'Euro s'ha enfortit en relació al dòlar de pràcticament un 2,5%.

Es curiós però com s'estan desenvolupant els esdeveniments en aquest món global en el que un estornut a Beijing té conseqüències a Paris. Una de les lliçons de la primera volta francesa és que per primera vegada en la història de la Segona República des de l'any 1958, a la segona volta no hi haurà representat cap dels dos partits que han detentat la presidència de la República Francesa de forma ininterrompuda, ni el Partit Socialista ni Els Republicans. 

I això entronca fortament amb els missatges del que va passar amb el Brexit el Juny de l'any passat i amb l'elecció de Donald Trump el passat novembre. Bona part de la població està cansada de les promeses insatisfetes de les "elits" politiques franceses en particular i de les europees en general.

Una molt bona part d'aquesta població, que ha patit fortament -i en molts casos encara pateix- les seqüel·les de la crisi econòmica, els efectes de les retallades econòmiques i socials (la retrocessió de drets guanyats a pols per la classe mitja i la classe treballadora des de la fi de la Segona Guerra Mundial), la pèrdua de poder adquisitiu, i fins i tot de la dignitat com a ciutadans, estan no només tips de corrupció i d'incompliments dels polítics que suposadament els representen, sinó també de veure com aquestes "elits" fan el que calgui -això sí, en nom de l'estabilitat- per a continuar les retallades mentre ells continuen perfectament i permanentment asseguts a les poltrones ja sigui de l'Elisi, ja sigui de Brussel·les, ja sigui de Frankfurt (Banc Central Europeu).

És allò del retallem per tal que nosaltres ens seguim mantenint i poguem alimentar la burocràcia que omple de sentit les nostres butxaques i el nostre dia a dia de servidors dels nostres interessos.

Per això s'entén que els dos vencedors de la primera volta de les presidencials siguin un polític sense partit, Emmanuel Macron, que fa quatre dies va posar en marxa un moviment anomenat "En Marche" (que curiosament coincideix amb les inicials del seu nom i cognom) i una antisistema ultranacionalista i xenòfoba anomenada Marine LePen, de la que no cal parlar gaire ja que a aquestes alçades de la pel·lícula tothom coneix.

El fet que Macron s'hagi imposat i que Fillon i Hamon (atenció el Partit Socialista, que ocupa la presidència de la República ha obtingut només un 6% dels vots, en una deriva que ja sembla la del nostrat PSC!!!) hagin anunciat públicament que demanen el vot per Macron ha provocat la reacció tan positiva dels mercats com de tot l'"establishment" polític i funcionarial de Brussel·les, d'Alemània i del Banc Central Europeu.

Però atenció, no despreciem el poder del missatge del combat contra els polítics de Marine LePen. 

Amb el seu llenguatge populista, el discurs de la restauració del poder del poble i de retornar a França el que "Europa li ha pres", pot encara jugar les seves cartes amb l'habilitat de la que la sabem capaç, i aquest missatge, combinat amb la desgana dels que podrien decir anar a votar l'altre candidat amb el nas tapat i com a mal menor (com molts del votats que van optar per Hillary Clinton el novembre passat als Estats Units), o simplement finalment abstenir-se, pensant-se que el seu vot no serà necessari, aquest missatge doncs, podria portar a una sorpresa majúscula. Majúscula, apocalíptica i irreversible per l'Europa que coneixem. Seria sense dubte la fi del Projecte Europeu que van somiar els pares fundadors del Tractat de Roma, l'any 1957.

No m'entusiasma un polític sense partit, tot i que reconec en Macron un gestor capaç, amb talent i marcadament europeista (que és precisament el que Europa necessita ara), però és que l'alternativa significaria, probablement de forma irreversible, la destrucció de l'idea de l'Europa que molts hem somiat -i somiem encara-.

Creuaré els dits i espero, espero, amb més neguit que mai, que el dia 7 de maig poguem tots anar a dormir tranquils.

Natàlia Denoix Güell: In Memoriam

Tinc el cor trencat. Fa pocs dies vaig haver d'escriure una entrada al blog que es deia "Quan a la mort no se l'espera" en relació a la notícia de la mort sobtada de la Carme Chacón. Aquest migdia he tornat de viatge d'una semana als Estats Units i m'he assabentat de la trista notícia de la mort de la Natàlia Denoix.

Una inversemblant repetició del cas de la mort de Carme Chacón. Com la Carme, la Natàlia també tenia una malaltia congènita,  La Natàlia era també una persona jove i com a element encara més dolorós, una persona a la que coneixíem d'aprop. Una palamosina, la filla d'un gran amic, en Roger Denoix, que no havia de morir encara. No li tocava, però els Déus l'han fet marxar abans d'hora.

Massa aviat, massa injust, massa inesperat. El Destí ha estat inmoral una vegada més, si és que es pot parlar de moralitat. La Natàlia només tenia 44 anys, era Càncer, del mes de Juliol, com el seu pare o jo  mateix.

Feia molt de temps que no en sabia gaire res de la Natàlia, més enllà del que en Roger m'havia explicat. Sabia que vivia i treballava a França, i que les coses li anaven bé. He entrat a Facebook i al seu compte he vist una fotografia seva, la única, de fa 4 anys en un concert. Conservava aquella vivacitat a la mirada que li recordo de petita.

Els meus records de la Natàlia es remunten a quan jo era molt jove i ella una nena. La recordo fresca, inquieta, tímida i coqueta, passejant el gos que aleshores la família Denoix-Güell tenien. Erem pràcticament veïns i en aquells temps, quan encara gairebé tothom es coneixia a Palamós, el contacte era freqüent.

D'aquelles èpoques recordo en particular unes vacances junts, a França, amb en Roger i la Natàlia. Vàrem passar una setmana plegats i vam visitar la campinya, París i també vàrem compartir taula al restaurant del Paul Bocuse, a Collonge au Mont d'Or, al costat de Lyon, una experiència iniciàtica, d'aquelles que es recorden tota una vida. Va ser un gran viatge a meitats dels vuitanta, jo debia tenir uns 16 o 17 anys, però m'en va quedar una gran emprempta.

Avui, tot just assabentar-me'n he trucat en Roger, i he plorat desconsoladament mentre intentava donar-li consol. No sóc capaç d'imaginar com ha de ser de dur per un pare enterrar una filla.

Descansa en pau Natàlia, allà on siguis.

 

Secularització accelerada

Quan era petit m'esperava amb pam de candeletes la Setmana Santa, unes festes per les que tenia una especial predilecció: estrenava la roba d'estiu el diumenge de Rams, quan anàvem a beneir la palma, hi havia la processó de Verges, a la que anàvem cada any amb la familia (hi teníem parents allà), les ties, les àvies i la mare feien "brunyols" i els padrins donaven la mona (que sempre eren dinens que amb dotze, tretze o quinze anys, anaven la mar de bé), i per acabar-ho d'arrodonir, hi havia una setmana de vacances de cole, preludi de les vacances d'estiu. Era una celebració molt marcada al calendari, i jo la sentia de molt a prop.

No han passat tants anys, trenta o trenta-cinc a tot estirar, però d'allò de la meva infantesa i pre-adolescència, en queda molt poc.

Ahir el diari "Ara" dedicava un monogràfic a analitzar el fet religiós a Catalunya, Espanya i Europa, i concloia que hi ha una secularització creixent a la nostra societat, i que, de fet, el percentatge de catòlics practicants a Catalunya és del voltant del 26% de la població.

Jo no vull negar la validesa de treballs de recerca que segurament estan més que contrastats, però la meva opinió és que la xifra que dóna l'"Ara" és, de llarg, exagerada.

Ho miro des del meu entorn proper, des del meu cercle. Aquest 26% és exageradíssim si ho contrasto amb la meva família, amics i companys de feina. Diria que a tot estirar, no supera el 5%, però és que a més a més, a l'entorn en el que em bellugo, la cosa no millora de cap manera. No sé si això és bó o dolent (després hi tornaré per una reflexió) però el que em sembla evident és que la secularització de la població Catalana i Espanyola és accelerada i extrema. A la ràdio i a la televisió només fan menció de les "vacances de Setmana Santa" i tot el que envolta la notícia fa relació a un mini-periode vacacional que res té a veure amb el fet religiós ni tan sols cultural. Són vacances i punt. Les que venen abans de les vacances llarges d'estiu. Es parla de cues, de percentage d'ocupació d'hotels, de vols a l'aeroport del Prat, i poca cosa més. Només a tall folklòric es mencionen, a toc de pitu, les processons més característiques: Verges, Hospitalet, Tarragona, Cervera, i para de comptar.

En Josep Ramoneda suggeria en aquest monogràfic de l'"Ara" que la secularització "express" podria ser conseqüència de l'associació d'església catòlica i franquisme durant quaranta anys...és possible, però jo estic segur que aquest mateix fenomen que vivim aquí també el pateixen França, Itàlia o Portugal, per posar tres exemples. Jo crec que té més a veure amb  l'eclosió de les noves tecnologies, la globalització i la creixent "tecnificació" de les noves generacions, que associen coneixement i tecnologia i pels que és molt difícil entendre una espiritualitat basada en la fe i en un conjunt de tradicions i una manera d'explicar-les que segurament, segurament, han quedat una mica -força- obsoletes.

Quin és el perill, o la conseqüència d'això? Ho alertava al mateix monogràfic en Vicenç Villatoro: que, entre d'altres, perdem una part de la nostra tradició cultural i per extensió de la nostra identitat com a col·lectiu. Advertia Villatoro que hi ha molta gent que avui dia no entén què vol dir "fer Pasqua abans de Rams", perquè  per entendre-ho cal saber què és la Pasqua, què és el Ram i com s'intercalen al calendari. Crec que en Villatoro té raó, però segurament no cal menystenir altres aprenences que anem fent a diari, i que no estan relacionades amb el nostre llegat judeo-cristià.

Insisteixo, no sé si és bo o dolent, però és una constatació empírica que de la tradició catòlica cada vegada en queda menys, per falta de practicants, i que, tot i reconèixer l'empobriment que això comporta, és un fet innegable, i des del meu humil punt de vista, irreversible.

Dia mundial de....

Avui 15 d'abril és el dia mundial del ciclista, demà 16 és el dia internacional contra l'esclavatge infantil i a més a més és el dia mundial de la veu -han llegit bé, sí, el dia mundial de la veu-, que té com a objectiu crear consciencia sobre la importància de tenir cura de la veu i de la detecció oportuna de les malalties que afecten les cordes vocals. El dilluns 17 és el dia mundial de l'hemofília i el dimarts 18 el dia europeu del dret dels pacients....En fi.

Hi ha un dia mundial i/o internacional per a les coses més inversemblants del món. Jo recordo quan era petit que hi havia el dia mundial del treball, el dia del pare (altrament conegut també com el "Dia del Corte Inglés"), el dia de la mare (amb el mateix sobrenom), i el dia dels enamorats (que era una celebració més aviat importada, ja que a Catalunya sempre havíem festejat el Dia de Sant Jordi).

Segurament hi ha el dia mundial de les formigues maltractades i un dia internacional de nens petits amb grans de pus al cul, però en mig de tants i tants dies i temes per celebrar, i vista la descoberta que en un sol dia de calendari hi ha més d'una celebració d'aquestes internacionals, escriuré a les Nacions Unides per tal que es puguin institucionalitzar alguns dies que, al meu modest entendre, ens farien a tots un gran be:

• Dia mundial sense Mariano Rajoy
• Dia mundial sense Trump
• Dia mundial sense hipocresia sobre de la Guerra de Síria
• Dia mundial sense Marinne Lepen
• Dia mundial sense el PDCAT i ERC
• Dia internacional sense parlar del Procés (en Anglès en diríem "Process-free international day)
• Dia mundial sense Soraya Saez de Santamaría
• Dia mundial sense Puigdemont
• Dia mundial de la veritat (en Anglès en diríam "Polititian-free international day), però sobre tot, sobre tot,
• Dia mundial sense Xavier García-Albiol.

Amb aquests 10 dies, segurament, segurament, el món seria un lloc una mica més tranquil (al menys durant aquests 10 dies).

Gent sense ànima

Aquesta setmana ha estat prolífica en notícies sobre estafes, d'aquelles que trenquen l'ànima i que el fan dubtar a un -encara més- d'allò que anomenem raça humana.

Els mitjans es feien ressó de tres notícies molt relacionades el rerafons de les quals posa els pèls de punta. Els mossos d'esquadra, després de molts mesos d'investigació han aconseguit desarticular dues bandes i a una noia dedicats a estafar a persones.

El que remou els budells però, el que fa fàstic, és que es dedicaven a enganyar persones grans.
Gent sense ànima, sense escrúpols sense consciència. La noia, de 29 anys, cuidadora d'una persona amb la malaltia d'alzheimer -maleïda malaltia, la pitjor, la que roba l'ànima, la memòria, les paraules, la identitat- li va robar del compte corrent ni més ni menys que 98.000 €! Eric Fromm va escriure que ningú és infinitament dolent, però després de saber notícies com aquestes tinc molt seriosos dubtes al respecte.

Una de les dues bandes desarticulades es dedicava a la malhauradament molt coneguda estafa de la revisió dels suministres. Amb una base de dades de gent gran, persones soles, una banda organitzada de malparits sense ànima es dedicava a robar a avis -la nostra gent gran, la gent més sensible, la més indefensa, amb, la majoria de les vegades, pensions miserables- per la via de les falses revisions de les calderes, entre 200 i 300 € per falsa visita i si podien, a més a més, un dels estafadors (solien anar en parella) aprofitava la distracció de l'àvia o l'avi per entrar a dins el pis i sostreure tot allò que podien.  La segona banda es dedicava a esperar gent gran a la sortida dels centres d'atenció primària, i amb el pretexte de fer una enquesta sobre sanitat s'assabentaven de les malalties que patien aquestes persones i els venien falsos medicaments a preus d'or.
És possible més mesquinesa? Jo penso que no. No sé què és el que el codi penal preveu per miserables d'aquesta calanya, segurament ben poc, perquè al capdevall la quantia total estafada és ben petita, però el codi penal hauria de contemplar un càstig exemplar pels que roben als més vulnerables. Amb gent com aquesta venen ganes de plegar de creure en res.

 

Quan a la mort no se l'espera

La notícia de la mort de la Carme Chacón ahir al vespre em va colpir profundament. I a la meva dona, que acaba de creuar la línia dels cinquanta, també. Aquest matí comentant-ho a la feina o llegint la notícia a prensa i escoltant-la a la ràdio, hi ha gairebé unanimitat: estat de xoc. Això sol passar quan es moren persones més joves que nosaltres i molt conegudes. Símptoma inequívoc que ens fem grans...

De la Carme es poden dir moltes coses, en sentits segurament ben divergents perquè era una dona que no deixava indiferent, ans al contrari, despertava passions, i de quina manera. A la meva època a Barcelona vaig coincidir amb moltes persones properes al PSC que la coneixien bé, i ja fa vint-i-cinc anys, tenia les idees clares i una personalitat molt forta. I així l'ha sorprès la mort. Amb el temps les personalitats no solen canviar, malgrat que alguns pensin o diguin el contrari.

Per què ens colpeix doncs la seva mort? Jo crec que bàsicament per tres motius: perquè era jove, perquè era mare d'un nen de 8 anys i perquè era poc coneguda la seva cardiopatia congènita.

Malgrat que ella no se n'havia amagat mai, i fins i tot havia participat en campanyes de sensibilització sobre cardiopaties com la seva, portava un estil de vida completament normal, o més aviat força accelerat, tenint en compte que compaginava la seva feina a un bufet d'advocats de Madrid, la docència en una universitat de Miami i la seva feina política, quan en realitat, si hagués seguit la prescripció mèdica, hagués hagut de portar marcapassos i fer repòs.

A mi personalment la línia de pensament de Carme Chacón no m'agradava gens, i més quan va prendre la decisió d'allunyar-se obertament del PSC i traslladar-se a Madrid (especialment a l'època en que el PSC pateix una veritable escisió política encoberta). Penso que el més important per la Chacón era la Chacón mateixa i així ho acredita la seva carrera política. Certament, com a política no era sant de la meva devoció.

Però això no li resta mèrits. Era una lluitadora nata i una persona amb talent. A més a més de ser molt valenta (va viatjar 18 vegades a l'Afganistat, la primera embarassada de 7 mesos). De fet, he llegit en algún lloc avui que va dir que considerant l'estat del seu cor, cada dia era un regal.

Ho ha aprofitat fins al final, que ha estat prematur per a una persona normal, però un gran "bonus track" per a una persona amb una malaltia congènita com la seva. Va acabar classes el divendres 7 d'abril a Miami i va morir el diumenge 9 d'abril a Madrid.

Però sobre tot, sobre tot, la seva mort em sap greu per en Miquel, el fill de 9 anys que deixa, que no haurà tingut temps de gaudir d'una mare amb una personalitat de les que no abunden.

Descansa en pau.