Adéu i gràcies

Aquest serà, ja ho anticipava fa un moment, el meu darrer escrit penjat a Reflexions de Taverna el 2017, però també serà el meu darrer blog. He decidit penjar el teclat, al menys en la forma que ho he vingut fent als darrers anys.

Vaig començar aquesta aventura apassionant d'escriure, arrogant-me les virtuts d'objectivitat i de cronista que es solen atribuir als periodistes de debò (jo no ho sóc tot i que m'hagués agradat molt ser-ho) l'any 2011. Poca broma!

Vaig escriure la meva primera entrada a Reflexions de Taverna el dia 6 de novembre de 2011 (New York, New York), poc després de la mort del meu avi Miquel i de saber que el meu pare patia un càncer de páncreas. Escric ara mateix el meu darrer blog, el 31 de desembre de 2017, a un quart de nou del vespre. Han passat més de 6 anys. Al llarg de tot aquest temps han passat al món, a Catalunya i a Espanya coses extraordinàries que he mirat de comentar i reflexionar sempre des de l'objectivitat, el rigor i el respecte. Pel alguns he estat massa distant, per d'altres massa implicat. El cert és que he estat, sóc i seré sempre una ànima lliure i crítica i quan cal dir que alguna cosa no m'agrada, no em fa por dir-ho. 

Des que vaig començar he escrit gairebé 950 articles al blog, amb un promig d'unes 15 entrades per mes. Algunes, molt poques, les vaig retirar jo mateix després de rellegir en fred alguna cosa que havia escrit massa en calent o arran d'algun comentari d'algun dels meus admirats lectors. Una, només una la vaig retirar jo a petició d'una familiar d'una persona a la que em vaig referir en un dels meus articles. Ha estat l'única vegada, perquè vaig entendre perfectament les raons de la persona que m'ho demanava.

Els meus articles s'han llegit gairebé 65.000 vegades des que vaig començar i alguns dels meus lectors em són absolutament fidels des de l'inici d'aquesta meravellosa aventura.

Ho deixo perquè no tinc tot el temps que m'agradaria tenir i aquesta "professió" (no remunerada, afegeixo) és molt exigent i requereix de més temps del que malhauradament hi puc dedicar a l'actualitat. Els projectes professionals de l'any 2018, amb l'obertura d'una fàbrica als Estats Units, m'exigiran molta més dedicació i molts més viatges dels que segurament desitjaria. Però la vida és així i no és fàcil canviar-la.

Malgrat això no deixo l'escriptura del tot. Espero durant l'any 2018 ser capaç de completar el recull de les millors "Reflexions" del 2011 al 2017, que publicaré en format digital (segurament a "Seebook") i que espero tenir enllestida abans de l'estiu. El segon projecte al que espero dedicar temps és  acabar la meva quarta novel·la "Segona Oportunitat", tot i que d'això encara no n'estic segur...

Tampoc descarto escriure alguna entrada al blog esporàdicament. Val a dir que no tanco "Reflexions de Taverna", només el deixo "força" inactiu, però si alguna notícia em fa bullir la sang, hi tornaré (com ha fet esporàdicament en Lluís Llach des que ho va deixar).

Ha estat un plaer saber que molta gent m'ha llegit i ha gaudit de les meves "reflexions".

A tots i a totes, moltíssimes gràcies pel vostre suport i molt Bon Any 2018.

Una forta abraçada i fins a sempre.

Jaume Burgell

Balanç d'un any trepidant

Crònica d'urgències. Escric aquest penúntim blog de l'any en aquestes hores prèvies al Cap d'Any en què els WhatsApps dels típics bons desitjos d'any nou esclaten de tothom per a tothom i en què es fan les trucades anticipades dels més íntims per evitar la saturació de xarxa de la mitja hora posterior a la mitja nit.

 

La veritat és que un any tan intens com aquest donaria per a un munt d'entrades temàtiques al blog, ordenades per capítols. Hi és que 2017 ha estat, sense dubte, un any especialment transcendental pels catalans i els espanyols, però per extensió ho ha estat pels nord-americans, pels francesos i pels sirians, per exemple.

 

Si hagués de destacar algunes de les coses més importants que ens han passat, òbviament des de la meva perspectiva, m'atraviria a nomenar els següents:

• Procés: fi de cicle. La votació de l'1 d'octubre, en un referéndum que va ser i no va ser al mateix temps, i que va ser una victòria i una derrota. 
• Procés: la judicialització de la política -per la incapacitat de Rajoy i la seva patuleia-  i la constatació que, malgrat que crec en una justícia, generalment independent i molt professional, disfuncions com una fiscalia embogida i una anomalia post-franquista anomenada Audiencia Nacional, han complicat de forma difícilment solventable a curt termini un afer que hagués estat molt més fácil d'abordar fent política.
• Catalunya: Les eleccions del 155, amb la constatació que els vots del no-referèndum es van mantenir fidels a una manera d'entendre Catalunya, i la constatació també que el vot unionista, ha sortit definitivament de l'armari i que per tant, només queda una solució: negociar i posar-se d'acord, primer entre catalans i després amb Espanya.
• Espanya: els judicis contra els afers de corrupció han continuat, però malgrat haver-hi 900 imputats del PP (sobre tot el l'afer Gürtel i derivades), n'hi ha molt pocs a la presó. 
• Espanya/Europa: el trencament definitiu dels eixos clàssics esquerra-dreta.
• Europa: l'elecció de Macron, un nouvingut, sense partit, de 39 anys, amb poca ideologia, però moltes idees, en paraules del filòsof Josep Ramoneda, "un triomf que semblava imposible", la constatació de la crisi de governança a nivell europeu.uropa: el populisme i la indisciplina d'alguns països d'Europa de l'Est, en particular Polònia, mostren la dificultat del projecte europeu.
• Europa: la negociació del "Brexit" demostra també que Europa és una realitat inconclosa.
• Món: el desastre global que està suposant la presidència de Donald Trump que "perpetra" en comptes d'executar. Les seves actuacions, juntament amb els escàndols i sospites, l'han portat a la popularitat més baixa que hagi tingut mai un president nord-americà només en 11 mesos.
• Món:  la crisi de Corea del Nord, irresolta, pot suposar un greu conflicte polític, diplomàtic i militar l'any 2018.
• Món: Rússia ha aconseguit que el seu protegit "Al Assad" hagi guanyat, de facto, la guerra civil a Síria, amb l'acceptació tàcita del món occidental.
• Món: l'eliminació territorial d'Estat Islàmic ha estat sense dubte una bona notícia, embrutada per la gran mortandat de civils que la reconquesta ha suposat.
• Economia: la irrupció a escala planetària de les criptomonedes, en particular en "bitcoin". Les criptomonedes canviaran en pocs anys la manera com ens relacionem econòmicament. Temps al temps.
• Economia: el cotxe sense conductor ja és una realitat a la que li queden molt pocs anys per a esdevenir un fenòmen global i quotidià. Temps al temps.
• Societat: em van impactar de forma especial dues morts. Dues persones joves a les que admirava profundament: Carme Chacón, als 46 anys, a causa d'una malaltia congènita del cor i en Carles Capdevila, als 52 anys, a causa d'un maleït càncer. En Carles em va ensenyar a estimar el periodisme, ja fa molts anys, com també ho havia fet la Tatiana Sisquella.

Les lliçons del 21-D

Analitzats els resultats amb una mica més de calma, tot i el pòsit que provoca l'orgiàstica celebració gastronòmica d'aquests dos darrers dies, hi ha algunes conclusions que hores d'ara semblen clares.

L'ordre d'aparició no té cap implicació pel que fa a la prelació, totes tenen, al meu entendre, la seva particular transcendència, sense que a una se li pugui atribuir el valor de "la més important".

1. El 155 ha estat derrotat de forma clara. Ho diuen els resultats, malgrat les interpretracions que des de la caverna madrilenya se'n puguin fer (cal però reconèixer que aquesta vegada han estat més objectius que mai reconeixent la "resistència" del sobiranisme). Ho diu també de forma unànime la premsa internacional, que he repassat de forma exhaustiva aquests darrers dies. El gran derrotat doncs, el govern i el partit del PP, que malgrat l'assignació d'un escó addicional a Tarragona, després del recompte definitiu del vot exterior, esdevé un partit marginalitzat a Catalunya.

Només per a fer-nos una idea de quan certa és aquesta afirmació, es pot il·lustrar explicant que el PP ha tret a Catalunya 184.000 vots, només 135.500 més que el PACMA, tot i que això que dic sembla una barbaritat, comparem els pressupostos de campanya: 1,8 milions d'Euros el PP, per 1.800 Euros el PACMA. Si ho analitzem en termes de rendibilitat econòmica, la inversió del PP és ruinosa: 14,45 € per vot, versus 0,07 € per vot del PACMA.

Malgrat aquesta contundent derrota, és extraordinari - i així ho destaca part de la premsa internacional, en particular la británica - que ningú no hagui dimitit. Que hores d'ara García Albiol segueixi essent president del Partido Popular a Catalunya i Enric Millo el delegat del govern espanyol (del 155) no deixa de ser un reflex més de l'extraordinària mediocritat humana i política d'ambdós personatges.

2. La victòria de Ciudadanos, partit encapçalat per una Inés Arrimadas que ha demostrat una talla política que molts li negaven (fins i tot ha deixat en evidència el fundador del partit, Albert Rivera), ha estat molt important i ha capitalitzat el vot principalment de les grans ciutats i del -en un altre temps- ciuturó roig metropolità. Arrimadas ha estat capaç d'atreure el vot dels emigrants dels anys 60 i 70 que durant elecció rere elecció havien votat sempre PSOE (atenció, més PSOE que no pas PSC, convé deixar clar aquest matís). Els fills d'aquesta immigració, ciutadans nascuts a Catalunya, han comprat de forma molt important el missatge dels que durant molts anys es van sentir exclosos de la política catalana, dominada de forma gairebé monopolística pels partits nacionalistes catalans.

Ciudadanos, amb 1.109.000 vots ha esdevingut la força més votada de Catalunya, i això (un 25,4% de vots) no és en absolut menor. Quan Arrimadas deia en els seus cartells electorals "Ara sí votarem", segurament s'esperava quelcom més, però ha quedat clar que l'anomenada durant molt temps "majoria silenciosa" ha deixat de ser silenciosa, però també ha quedat meridianament clar que no és majoria. Molt important, sí, majoria, rotundament no.

3. El sobiranisme, dividit aquesta vegada, en condicions més aviat complicades i de cap manera "normals", ha aconseguit 2.063.000 vots (participació del 81,94%), el més gran resultat obtingut pel bloc independentista en unes eleccions, es llegeixi com es llegeixi. El 9 de novembre de 2014, el SI-SI va obtenir 1.897.000 vots. Junts per Catalunya més la CUP van obtenir, a les eleccions del 2015 (participació del 74,95%), 1.966.500 vots, gairebé 100.000 vots més. Utilitzant paraules de la cançó d'en Lluís Llach, hi ha una bona part del país que continua "tossudament alçat", i si hores d'ara algú parla d'adoctrinament i que hi ha 2,1 milions d'aduls catalans que estàn abduïts i que són beneïts, és que no ha llegit bé el que està passant a Catalunya. Possiblement el recorregut d'aquest vot hagi assolit un màxim difícil de trencar, però tampoc no cal oblidar que l'independentisme no sumava gairebé més del 14% dels vots a les eleccions del 2006 (els 414.000 vots que va obtenir ERC). Catalunya i Espanya tenen un problema que cal reconèixer primer i abordar després, per totes dues parts, de forma generosa i pensant en el futur de tots. Empresa difícil, sí, però no impossible.

Tot i que amb molta cautela, es comencen a sentir veus d'ambdues bandes que criden al diàleg amb amplitud de mires i intel·ligència. Fins i tot el Borbó va canviar el seu discurs en relació al que li van escriure el dia 3 d'octubre. El 24 de desembre parlava de "recuperar la serenitat, l'estabilitat i el respecte mutu...", res a veure amb el discurs alarmista i legalista del 3 d'octubre.

4. Amb totes les prevencions del món, sembla plausible pensar -fa 8 dies jo no ho creia factible- que hi haurà un govern sobiranista però que actuarà havent après la lliçó: no es repetiràn actes d'unilateralitat ni haurem de tornar a passar per l'espectable lamentable que va suposar l'aprovació de la llei del referèndum i de la llei de transitorietat nacional. La gran incògnita és qui presidirà aquest govern, perquè el diàleg amb Madrid requerirà un temps que ara mateix no es pot comptar donats els terminis legals per a constituir el nou Parlament.

5. En clau espanyola, la victòria de Ciudadanos i l'aclaparadora derrota del PP, tindrà sense cap mena de dubte, un impacte significatiu en la política parlamentària i en els moviments dels propers mesos. Si el PP no aconsegueix ben aviat una aprovació definitiva dels pressupostos generals de l'estat pel 2018, no és gens descartable un escenari d'eleccions anticipades a Espanya. Si això passés, no està clara una revalidació de la victòria del PP.

Àngel Solé Guash: In memoriam

Aquest matí he rebut una de les notícies més tristes que recordo en molt, moltíssim temps. De fet, he estat mig matí en estat de shock. He perdut una persona molt especial, l'Àngel Solé, cuiner de Valls. L'Àngel ha mort en un desgraciat accident de trànsit a l'entrada del polígon industrial Palau de Reig de Valls. Un camió li ha llevat la vida a les 7 del matí d'avui 23 de desembre. I ho ha fet en les pitjors dates en que això li pot passar a una familia. Maleït destí.

Tenia només 48 anys, i era una de les persones més bones, afables i optimistes que he conegut mai de la vida. L'Àngel, a qui vaig conèixer de casualitat fa cinc anys quan ell regentava el restaurant El Tast de l'Àngel a l'Hotel Class de Valls, em va copsar de seguida per la seva vitalitat i l'energia positiva que destil·lava el seu cos i el seu cor. Era l'optimisme fet persona. Sempre tenia un somriure per oferir, fins i tot en les circumstàncies més adverses. Mai un mal gest, mai una paraula fora de to, fins i tot quan el més pacient i educat hagués perdut el nord.

Actualment, juntament amb la seva dona, la Marga, compaginava dos restaurants, Ca l'Àngel, a Valls, on també hi ha la seva germana Judit, enòloga i experta en vins, i El petit cup a Alió, que és el que porta amb mestresa i excepcional savoir faire la Marga.

L'Àngel era sobre tot una gran persona, com em deia avui literalment el meu cap, "es feia estimar", i aquesta és una manera encertadíssima de definir-lo. Es feia estimar.

Com a cuiner era també un mestre. Modest i humil, no va arribar al cim dels cuiners mediàtics perquè senzillament no ho va voler, tot i estar-ne perfectament capacitat. No va voler sacrificar més enllà del que fos necessari la seva vida personal i familiar, i això també l'honora. L'Àngel feia cuina honesta amb ingredients del territori de primera qualitat. Era l'ambaixador del calçot de Valls i alguns dels seus plats eren un plaer pel cos i l'esperit, molt difícils de trobar enlloc més.

Àngel, amic, espero que quan arribis al cel, els treguis a tots de l'ensopiment amb el teu pop a la brasa amb parmentier de patata o els teus calamarcets amb ou ferrat. Allà et diran que avui el teu estimat Barça li ha clavat aquest migdia tres gols al Real Madrid (i un l'ha fet l'Aleix Vidal, de Puigpelat, del costat deValls, que segur que si et coneixia, te l'ha dedicat), i en saber-ho et faràs un fart de xalar.

Et trobarem a faltar i no saps de quina manera. Descansa en pau. Els que et vam conèixer et recordarem sempre.

Eleccions 21D-Anàlisi d'emergència

Sense passió, i més per força que per ganes, hem seguit - de reüll- els resultats electorals de les eleccions autonòmiques d'aquest 21 de desembre.

I com de costum, segurament moltes formacions diran que són la guanyadora.

Més enllà dels guanyadors, que després abordarem, el que hi ha en aquestes eleccions són perdedors. I n'hi ha sobre tot dos, de molts clars. En aquestes eleccions ha perdut la radicalitat absoluta, representada en un extrem pel PP, artífexs les trampes amb fiscalia, audiència nacional, abús de posició dominant i impulsora de la repressió policial de l'1 d'Octubre i de l'aplicació del 155. Si demà al matí Xavier García Albiol continua sent el president del PP de Catalunya és que no hi ha ni un mínim de decència a les files del PP: o plega o el fan plegar. En "limpiando Badalona" i en "A por ellos" ha estat clarament derrotat, com ho ha estat per extensió, el seu amo, Mariano Rajoy Brey. M'ha fet una mandra terrible posar la tele per a veure els resultats, per això no puc ni vull imaginar-me com TVE justifica la derrota del PP (segurament invocant, com a mal menor, la victòria de Ciudadanos...). Però això, l'anàlisi de com els mitjans de la resta d'Espanya han tractat el resultat, serà objecte del meu Blogg de demà. Han perdut els 73% dels vots que van obtenir el 2015.

A l'altre extrem ha perdut la CUP. La radicalitat del nihilisme, del trencar-ho tot, de la via unilateral, dels principals causants de l'abisme en el que ens trobem a dia d'avui.  Els Fernàndez, Arrufats, Gabriels, Reguants, Salellas, Bolaños i companyia, han portat a forçar una via unilateral i amb terminis imposats que han acabat provocant el desastre més absolut. Quan la CUP va amenaçar el 2015 a no aprovar els pressupostos, el millor que podia haver fet l'Artur Mas era convocar eleccions. En una altra situació ens trobaríem avui. És impossible afirmar-ho, però molt plausible fer-ne hipòtesis. Han perdut el 60% dels vots que van obtenir el 2015.

A l'altra banda de la balança hi ha els guanyadors absoluts: Inés Arrimadas de Ciudadanos, que es catapulta fins als 37 diputats, guanyant-ne 12 respecte al 2015, i esdevenint la primera força política de Catalunya. I en segon lloc, L'estranya coalicció "Junts per Catalunya", el partit de Puigdemont, que contra pronòstic, és capaç de consolidar-se amb 34 diputats com a segona força política, amb un canditat a l'exili fugitiu de la justícia espanyola. Esperpent en estat pur tot això que està passant.

Conclusió de conclusions. Res no ha canviat. Del 48% del bloc independentista el 2015 s'ha passat al 47,54% d'ara. I el bloc unionista conserva el 43%: el dia de la marmota. El 155 no ha servit absolutament per res: ni minoria silenciosa ni majoria independentista. Divisió absoluta.

Conclusió de conclusions. Estem obligats a entendre'ns entre Catalans, estem obligats a fer un esforç d'entesa i de diàleg. De moment, qui més ha remat en aquesta direcció és en Miquel Iceta (amb poc ajut dels seus col·legues del PSOE, tot sigui dit). Unes noves eleccions ens porten a la paràlisi i, per extensió a l'abisme. Un govern independentista a les mans d'una CUP més radicalitzada i més minoritzada que mai ens porten a l'abisme.

Me'n vaig a dormir demanant en somnis un desig de sentit comú que em fa l'efecte que no em serà concedit....

Les trampes del redemptor

Rajoy va impulsar l'aplicació d'un article 155 que mai no s'havia aplicat de debò a Espanya -més enllà d'una tímida insinuació a les Illes Canàries- perquè segurament no tenia més remei. També va decidir convocar eleccions autonòmiques al primer dia hàbil des de l'aprovació del 155 i no intervenir la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió segurament perquè li va venir imposat d'Europa. Segurament no ho sabrem mai, però no cal ser gaire despert per a intuir-ho.

De què sinó, a un estat on la separació de poders -al menys entre fiscalia, audiència nacional i govern- és manifestament i escandalosament escassa o bé inexistent, s'haurien convocat unes eleccions sense temps material per desarticular de debò les institucions catalanes (més enllà de la policia i les finances que això sí que ho han fet, i en ambdós casos, abans de la mateixa aplicació del 155).

Però el redemptor, que ha fet tot el que ha fet sobre tot en clau espanyola, ja ha perdut a Catalunya. Tot i fer tramptes. De fet, ja ha perdut Catalunya.

Malgrat l'evident manipulació al seu favor de la junta electoral (no es poden portar peces grogues i s'amonesta TV3 per passar-se amb la informació de la manifestació a Brussel·les però TVE omet part dels missatges de la CUP i no passa res, o no es pot fer campanya durant l'estúpida jornada de reflexió però Mariano Rajoy fa campanya a Madrid com si sentís ploure...) els sondejos li auguren els pitjors resultats de la història. Cert és que Xavier García no era el candidat de Rajoy (era la tieta, Dolors Montserrat), però probablement aquí tampoc ha tingut la capacitat suficient per a imposar la tieta i generar una crisi interna al partit a Catalunya en el moment més inapropiat.

Les trampes poden ser de tal magnitud, que el concurs d'urgència per assignar el recompte de vots ha estat adjudicat a Indra, empresa amb majoria de capital públic, i que és tan segura que uns hackers espanyols d'Anonymus anomenats "La Nueve" van accedir a la plataforma de computació deduint-ne la contrassenya. Així de fàcil, així d'esgarrifós. Estem arreglats com als col·legis no hi hagi una muntanya d'interventors que vigilin el recompte (de tots els partits, inclòs el PP).

La trampa més gran però, és l'amenaça que el 155 continuarà en vigor si els resultats de les eleccions no agraden al govern. Si el bloc sobiranista obté la majoria absoluta pot passar qualsevol cosa, i Rajoy ja va llençant missatges per a navegants. Si això és respectar les regles del joc, que baixi Déu i ho vegi.

Perfil acadèmic dels candidats

Aquests dies als mitjans escrits hi ha un empatx de dades, enquestes i anàlisis sobre les eleccions i els candidats a les eleccions autonòmiques del 21 de Desembre, com no podia ser d'altre manera. Més del que seria normal en d'altres eleccions donada la concurrència de circumstàncies tan especials com les que s'esdevenen actualment.

Em crida particularment l'atenció el baix nivell acadèmic d'alguns de candidats que es presenten a les eleccions. Tots han passat per la Universitat, però no tots han acabat. En aquest sentit, hi ha molt poca informació disponible (al menys a l'abast del gran públic i de fàcil accés). Les dades han estat contrastades consultant diverses fonts que són coincidents en la qüestió.

Com a mínim n'hi ha tres -pesos pesats de la política catalana dels darrers anys- que no tenen estudis universitaris complerts. Vegem-ho:

1. Xavier Garcia Albiol: en el millor dels casos el que he pogut trobar diu: "va començar la carrera de dret però no la va acabar...". Sense dades de si va cursar un curs acadèmic o va deixar la carrera a quart. Cobra salaris de la Res Publica des de fa 26 anys.

2. Miquel Iceta Llorens:  En una de les pàgines diu, literalment: "Aunque inició la carrera de Ciencias Químicas, Miquel Iceta abandonó sus estudios para entrar en las Juventudes Socialistas de Cataluña y dedicarse de lleno a la vida política.". Cobra salaris públics des de fa 30 anys.

3. Carles Puigdemont i Casamajó: Les seves dades bibliogràfiques a Viquipèdia diuen: "Va cursar estudis de Filologia catalana al Col·legi Universitari de Girona, una carrera que va compaginar amb algunes col·laboracions amb mitjans de comunicació locals, fins que els va abandonar per dedicar-se plenament al periodisme". Cobra salaris públics des de fa 7 anys.

Dels altres 4 "caps de cartell", la situació és diferent:

1. Carles Riera Albert: és llicenciat el sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (tot i que hi ha molt poques dades disponibles al respecte).

2. Inés Arrimadas García: és llicenciada en dret i administració d'empreses per la Universitat Pablo Olavide de Sevilla.

3. Marta Rovira Vergés: és llicenciada en dret per la Universitat Pompeu Fabra i en Polítiques i Administració Pública per la UOC.

4. Xavier Domènech Sampere: el que té semse dubte la millor preparació academia. És doctor en història per la Universitat Autònoma de Barcelona (amb premi extraordinari de doctorat).

Així doncs, sense que això tingui cap mena de valor estadístic, podríem afirmar que la millor preparació rau en les dones i la gent d'esquerres alternatives.

No deixa de ser curiós.

Vicent Sanchís i l'objectivitat

He seguit poc la campanya electoral de les eleccions forçades del 21 de Desembre. D'entrada perquè segueixo poc les campanyes electorals des que tinc ús de raó. El que un partit, i els seus líders, no hagin demostrat en una trajectòria d'un determinat número de mesos, com a mínim 24 o 36, no ho capgiraràn en 10 dies.

I en segon lloc perquè estic saturat fins a límits malaltissos del Procés, de l'Unionisme i de tots els "ismes" que campen per aquests móns de Déu.

Però un mínim d'informació sí que em sembla saludable de tenir, encara que sigui la defensa dels programes electorals per part dels principals candidats. En aquest sentit, i, com que ho fan a l'hora de sopar, he seguit fins ahir les entrevistes que el director de TV3 Vicent Sanchís ha anat fent als canditats a la presidència de la Generalitat.

I el primer que he de dir és que he sentit vergonya aliena. En determinats moments he tingut ganes d'amagar-me sota la meva taurla o darrere del meu sofà. L'actitud de Sanchís no ha estat a l'alçada de les circumstàncies. O al menys no a l'alçada de les circumstàncies d'un mitjà públic com és TV3, pagat amb diners públics, de tots els Catalans, i quan dic tots, vull dir tots, els que pensen com en Sanchís i els que pensen exactament el contrari.

Sanchís ha actuat amb una conducta impròpia d'un director de TV3: ha estat mal educat, tallant constantment el seu interlocutor, desagradable en el plantejament de les hipòtesis, extremadament impertinent quan la resposta de l'entrevistat no era del seu gust.

Es pot ser independentista i ser director de TV3, i fins i tot budista, troskista o hermafrodita, però cal no perdre mai el sentit del servei públic i de la deontologia profesional. Sanchís és director de TV3, una tele que ha fet -i fa- una gran feina en matèria de normalització lingüística, però això no justifica que tot s'hi valgui. El director de TV3 s'hauria de mostrar exquisit en els seus plantejaments, i em sembla que això no està succeint actualment: Sanchís és partidista (molt) i maleducat (molt) i a sobre adopta una actitud xulesca que hom diria que pretén estar per damunt del bé i del mal.

No em sento representat per un director així, i passi el que passi amb les eleccions del 21 de Desembre, espero que canvïin el personatge per algú que, com a mínim, tingui la decència i la deontologia de conserva l'equidistància, i d'exercir efectivament de periodista, amb tot l'esforç d'objectivitat que això comporta.

"Tu rentes la roba que jo arreglo la tele...."

Si alguna cosa té de bo el "Presidente del Partido Popular de Cataluña", el grandíssim -per envergadura- Xavier García Albiol, és que les diu tal com raja. Va de cara, tant si "escombra la brutícia de Badalona" (se'n recorden?), com si en un míting electoral a Cerdanyola del Vallès acaba convidant a la concurrència a votar-lo amb un "A por ellos!!!" (molt coherent amb la idea que defensen, literalment, de "abrir una nueva etapa en la que la reconciliación y la recuperación sean los objetivos principales del nuevo Gobierno".

Amb la Terribas a Catalunya Ràdio ahir va acabar contestant una pregunta-trampa formulada per el candidat de la CUP, en Carles Riera (l'entrevistat no sap quin candidat a la presidència de la Generalitat ha formulat la pregunta). La pregunta tenia relació amb la menció que va fer García Albiol sobre les urnes del referèndum de l'u d'octubre, equiparant-les a un cubell de roba bruta.

I d'una cosa va passar a l'altra, i l'Albiol, es va quedar tan ample a l'afirmar que a casa seva, la seva dona renta la roba i ell té "altres qualitats" com una "certa habilitat en equips electrònics i elèctrics". Com en el cinema, la realitat supera sempre la ficció.

Ara entenc per què en la propaganda electoral que he rebut avui del PP a casa l'Albiol se m'adreça com a "Querido amigo" i a la meva dona també se li adreça com a "Querido amigo". És una certa idea d'Espanya, en que el que compta són els mascles ja que a les femelles se les suposa planxant i rentant la roba (tot i que, això sí, Albiol confessa -segurament amb certa vergonya o resignació- que sí que sap posar la rentadora, i afegeix que l'ha posat més d'una vegada...).

El "querido amigo", que fa la carta exclussivament en Castellà -no fos cas que a l'escriure-la en Català també li entrés un atac d'urticària o d'independentisme-, diu al seu missatge -vulgar, recurrent, predictible, sense una sola paraula del programa electoral que proposa el PP- a tenor literal: "vamos a seguir garantizando la unidad de España y el crecimiento del empleo". De fet, l'única menció a Catalunya la fa amb ñ, mentre que fins i tot a la carta de Mariano Rajoy, Catalunya l'escriu amb ny.

Tanta eloqüència i intel·ligència emocional per part de Xavier García és extraordinària. Probablement dec tenir alguna neurona de sexe femení al meu petit cervell, perquè no acabo d'entendre què té a veure garantir la unitat d'Espanya amb la creació d'ocupació....

Però segurament, segurament, dec tenir una visió massa femenina de les coses que només saben solventar els mascles. Com diu el seu company de files Mariano, a l'anvers de la mateixa missiva: "España nunca ha sido el problema. España es la solución". Doncs això.

  

Estupor i tremolors

Revisava ara mateix els dies que feia que no escrivia cap entrada en el blog i observo que són exactament 20 dies, 10 més que els que fa que ha començat la campanya electoral. He estat literlament desobordat per feina i -especialment- viatges a l'estranger i quan hom torna, es trova una realitat que costa de païr.

La veritat és que hi ha tants temes sobre els que escriure, tantes anomalies, tantes disfuncions i tan poc temps, que costa centrar-se en la prelació d'allò que és més important.

En moments d'estupor i tremolors -he gosat prendre'm la llicència d'utilitzar el títol d'una brillant novel·la de la meva admirada escriptora belga NAmélie Nothom, "Stupeur et Tremblements" en la seva edició original en Francès- per a descriure de manera curta la situació en la que ens trobem com a país. I per fer-ho en un sol paràgraf, la cosa quedaria més o menys així.

Un país dividit literalment en dues meitats, humiliat per l'aplicació implacable d'un article 155 que, no podem oblidar-ho, era probablement l'única opició que li quedava a Madrid després del comportament absolutament kafkià i irracional del bloc sobiranista; un govern i unes finances intervinguts; una justícia partidista fins i tot en qüestions com unes obres d'art del museu de Lleida que la Generalitat va comprar en el seu dia de manera completament legal; uns delictes de sedició ("explosión violenta" a tenor literal segons interlocutòria del jutge Llarena) que fan riure; un dèficit fiscal que no para d'engrandir-se; un clima de convivència enrarit i deteriorat; un ex-president de la Generalitat -cal dir les coses com són i deixar-nos d'una vegada per totes de ficcions- que fa campanya des de Brussel·les com si no hagués passat res; un directiu de la policia nacional condecorat per la seva dirección de la repressió de l'1 d'Octubre; un Ajuntament de Girona que fot llenya al foc canviant el nom de la "Plaça de la Constitució" per "Plaça 1 d'Octubre"; un estat que dictamina el rescat de les autopistes radials fallides i n'elimina el peatge amb efectes 1/01/2018.

Aquest és el panorama i el problema és que els auguris i la demoscòpia no vaticinen res de bo, probablement perquè per primera vegada, en unes eleccions en les que s'espera una massiva participació i ningú ja no s'amaga del seu perfil de votant, tothom contesta les esquestes amb sinceritat (ho deia un expert, José Juan Toharia, fundador de Metroscopia,  a la Contra de "La Vanguardia" d'ahir dilluns.

Fa por pensar que, a menys que no succeeixi un miracle, la cosa quedarà en un nivell de fragmentació que farà de Catalunya un país encara més ingovernable, fins a l'extrem, ben plausible, que vaticina Toharia: "no descarti una repetició d'eleccions".

Vist això, queda clar que entre la indignitat d'un 155 i el ridícul de la DUI i dels que amenacem amb la unilateralitat (em fa gràcia la CUP quan diu en un míting: "Exigim a Junts per Catalunya....", ells, que són els que han provocat tot el merder i els únics que n'han sortit indemnes), cal un canvi d'actitud d'aquells que sembla que per fi són capaços d'entendre que les coses es van fer malament (Junts per Catalunya i ERC) i aquells que creuen en una Catalunya amb més autogovern en una Espanya i una constitució reformades (PSC i En Comú Podem).

El gran drama per Catalunya (i per Espanya) seria una conjunció astral que permetés un govern de la Inés Arrimadas amb el suport de l'Albiol i -eventualment- en Miquel Iceta, però això, pel bé de tots, és millor ni tan sols pensar-ho, perquè si això succeís, la guerra de blocs està servida durant anys i anys.

Els mites del cafè

Escrivia fa uns dies al blog que un estudi científic havia conclòs que beure tres tasses de cafè al dia, a diferència de la creença comunment instal·lada a la nostra societat, era beneficiós per a la salut.

Ara aquesta dada s'ha vist confirmada per l'estudi més important sobre els efectes del cafè que s'ha fet mai a la història. La prestigiosa revista científica "Annals of internal medicine"( http://annals.org/aim)  acaba de publicar l'estudi que s'ha fet durant 16 anys sobre un col·lectiu de més de mig milió de persones, en concret 520.000, de diversos països europeus (deu, en concret), inclosa Espanya, i ha estat conduït per a professionals de l'OMS (Organització Mundial de la Salut).

Algunes de les conclusions de l'estudi són que el cafè, cafeïnat o descafeïnat, allarga la vida, en disminuir l'afectació de malalties cardiovasculars i del sistema digestiu. Milllora la regularitat de la tensió arterial (a diferència del que diu el tòpic: "el cafè accelera el ritme cardíac").

L'estudi demostra també que la ingesta regular de cafè disminueix la incidèndia de determinats càncers com el de colon, páncreas i mama.

Només semblaria no ser recomanada per a dones en gestació o amb fills lactants.

 Un segon treball, realitzat amb 185.000 ciutadans d'Estats Units de diverses ètnies, també durant un periode de16 anys, ha arribat a conclusions similars, per la qual cosa, tractant-se d'universos estadístics molt semblants, o com a mínim, amb variances poc significatives, semblen, segons els experts, terriblement interessants.

Són doncs conclussions terriblement recomfortants per a bevedors de cafés com ara jo (avui en Basté a RAC 1 només donava gràcies a Déu... per aquesta noticia que el reconcilia amb el món) i que obren el ventall de perspectives respecte del cafè completament contràries al que se sabia i s'havia difòs fins a una certa data.

Polítics poc preparats

Ara sembla que l'estratègia dels polítics empresonats per la proclamació de la independencia és la de dir que tot allò era "virtual" i polític i que tothom acata l'aplicació de l'article 155 de la constitució espanyola....A bones hores...

Aquí tothom s'afanya a canviar d'estratègia com el canvi de direcció del vent i tot el que s'ha cuit abans doncs ja compta poc...

Els Junqueras i companyia, però especialment aquests, ens han portat a una situació com la que avui tenim: molt pitjor que fa un any en tots els sentits. Qui no ho vulgui reconèixer és que és cec o fanàtic. El que més m'emprenya de tot plegat és que prenguin als votants, als pagadors d'impostos, per imbècils. L'Oriol Junqueras era aquell home tranquil que anava dient que farem la indendència "com fem nosaltres les coses, amb tranquilitat, sense fer res mal fet, arribant allà on hem d'arribar...". Jo mai li vaig sentir una concreció: com tenim les estructures d'estat, les duanes, com controlarem els aeroports i el port de Barcelona? com negociarem la liquiditat necessària durant el periode de transició amb la Unió Europea?...En fi, coses bàsiques que un, sense ser polític -però sí gestor de pressupostos- pensa que si parlen amb tanta convicció és que ho deuen tenir tot a punt. O al menys que tenen un "Pla B".

Doncs no. No hi havia res a punt, com la realitat ha demostrat. No jutjo la bona fe, que segur que hi era tota, per part dels que ens volien portar a Ítaca, però sí la preparació política, estratégica i fins i tot Intel·lectual del personal que se suposava que havia de permetre, facilitar i accelerar l'adveniment de la república catalana.

Com a gestors ho han fet no malament, sino pitjor. Segurament -insisteixo- sense cap mala fe, però sense la preparació que se li ha d'exigir a algú que vol canviar de forma substancial el status quo.  Fins aquí, un final d'etapa. Un Procés accelerat, precipitat que ha acabat no portant enlloc i generant frustració i divisió.

El que em fascina és que els que han provocat el caos tinguin la santa barra (per no utilitzar paraules majors) de tornar-se a presentar. Conec un munt d'independentistes que están frustrats, emprenyats i decebuts (jo també ho estic, de tanta imbecilitat, i no estic en absoluta en contra de la independència, però en canvi sóc un radical enemic de l'estupidesa).

A l'empresa privada tots haguessin estat tots acomiadats fulminantment (jo ho hagués fet sense dubtar-ho), però aquí, com a allí, no plega ni el "Tato". Es el problema que té la "Res Publica", que qualsevol "cantamanyanes", i perdonin-me l'expressió, s'hi pot presentar i pot regir els nostres destins durant una estona.

No és però un fenòmen que només poguem veure a Catalunya. Aquest cap de semana passat amb pogut gaudir també de la interessant conversa de la senyora De Cospedal amb suposats ministres d'afers exteriors dels països de l'est, que li diuen -i ella s'ho empassa- que la meitat dels turistes rusos a Barcelona són espíes i que en Puigdemont, nom clau "Cipollino" és un espai al servei del Kremlin.

El que és més fascinant de tot és que aquesta senyora, a dia d'avui, encara sigui ministre de defensa. Com que ella no tindrà la dignitat personal de plegar, algú de sobre seu li hauria d'exigir...però ja se sap com van les coses a Sefarat....

Una de realitats

La derrota de la candidatura de Barcelona com a seu de l'Agència Europea del Medicament (EMA, en el seu acrònim en Anglès), és -es miri com es miri- una pèrdua per la ciutat i per Catalunya de mangnituts col·losals.

Aquí tothom hi diu la seva. Els unionistes, que ja advertien: el "Procés" i la inestabilitat que el mateix provoca han generat una pèrdua de confiança que ha descavalcat Barcelona de la cursa. Són els mateixos -encapçalats per una ministra de sanitat que a més a més de ser el "cupo catalán" del PP al govern d'Espanya és una broma de mal gust- que en cas que Barcelona hagués acabat guanyant, dirien que Barcelona ha obtingut l'adjudicació "malgrat" el "Procés" i gràcies a la seva intervenció i bones arts.

Els independentistes afirmen que són les imatges de violència difoses urbi et orbi via internet que han acabat refredant una candidatura que, a priori, era la millor preparada tècnicament i que comptava ja amb un edifici a punt per a allotjar la seu, la torre Glòries.

En aquest cas hem de coincidir en que ambdues parts tenen raó. La inestabilitat política és mala companya de decisions d'inversió -i aquesta, al capdevall, encara que indirectament, ho és- i la violència que pot arribar a acompanyar la dita inestabilitat política ho acaba de reblar.

La realitat però és que no hagués tingut cap sentit -al menys si jo hagués estat un dels votants així ho hagués expressat- que la selecció d'una seu nova per a substuir la seu a un país que abandona la Unió Europea hagués acabant recaient sobre una ciutat capitat d'un país que està amenaçat per sortir de la Unió Europea en cas de secessió d'Espanya (dit per Espanya i dit per la Unió Europea). De fet seria una ironia i fins i tot una paradoxa, per això i només per això, la candidatura de Barcelona no tenia cap possibilitat objectiva de prosperar. Diguin el que diguin els polítics, que mentenixen i exageren de forma sistemàtica i malaltissa.

Què hagués passat sense consulta 1-O i no enfrontament amb l'estat? Home, fa de molt mal dir. De fet la ciutat guanyadora és una gran ciutat europea, cosmopolita i en la que es pot viure i treballar en Anglès tranquilament. Però aquests mateixos qualificatius es poden perfectament aplicar a Barcelona.

Tinc clar que el lobby de tots els polítics catalans i espanyols ha estat coordinat i -honestament- "net" durant la promoció de la candidatura, però el mal, per part dels uns i dels altres, ja està fet.

Barcelona ha perdut senzillament per manca d'estabilitat política i per la incertesa del futur a curt termini. I qui no ho vulgui reconèixer és que porta una vena als ulls.

Exageracions, mentides i exabruptes

Els polítics que -suposadament- ens representen, cobrant dels impostos que paguem religiosament, acostumen a fer de la mentida o l'exageració o l'afirmació fora de contexte, una part important del seu discurs.

A finals de la setmana passada, Marta Rovira, secretària general d'Esquerra Republicana, feia  a RAC1 unes declaracions que només es poden catalogar com de molt bèsties. Afirmava que si finalment el sobiranisme s'havia fet enrere de la DUI era perquè tenien notícies de fonts molt solvents que la reacció de l'Estat seria molt i molt contundent, res comparat amb la de l'u d'octubre i que a més a més en aquesta ocasió no hi hauria pilotes de goma.

Francament em sembla una postura errònia. En primer lloc perquè si és cert i en tenen proves, aleshores cal presentar una denúnia amb caràcter immediat a la justícia espanyola, al tribunal de drets humans d'Estrasburg i fins i tot a l'ONU. Si no és cert i el que es pretén és fer una exageració en clau de pre-campanya electoral, aquesta senyora va mal assessorada perquè declaracions com aquestes sense proves solen ser un tret que surt per la culata. I si és cert però no es pot provar, aleshores el millor és no dir res i amb discreció intentar buscar-ne més indicis o alguna prova. En la meva humil opinió, ERC s'ha ficat de peus a la galleda amb aquestes declaracions, perquè difícilment ningú dels cossos de l'estat haurà estat tant beneit com per a fer una tal afirmació.

El ministre d'afers exteriors Alfonso Dastis s'ha anat passejant per Europa des de l'u d'octubre dient directament mentides. Malgrat que és una persona que parla amb fluïdesa i agilitat tant el Francès com l'Anglès (segurament el primer ministre fluent en ambdues llengues des del -també excepcional- Javier Solana), aquestes llengües les ha utilitzat per a difondre directament mentides. No és cert que la policia no actués amb brutalitat el dia del referèndum, ho va veure el món sencer. No és cert que a les escoles de Catalunya s'ensenyi l'Anglès o el Francès però no el Castellà. No és cert que el Castellà estigui perseguit a Catalunya. El ministre menteix deliberadament tot i saber -o al menys intuir- que les seves paraules acabaràn essent conegudes aquí i esdevenient virals, com així ha estat. Però ell no ha variat ni un mil·límetre la seva postura.

El president del govern espanyol Mariano Rajoy, entrevistat per la premsa espanyola a la cimera de presidents europeus sobre la primera sentència respecte de la branca valenciana de la Gürtel diu senzillament que "ja s'han depurat les responsabilitats que tocava" i es queda tan ample, a pocs dies que l'inspector en cap de la UDEF, Manuel Morocho assegurés a la Comissió d'investigació del Congrés de Diputats per pressumpte finançament irregular del PP, que "existeixen indicis que l'estructura del PP responia al perfil d'una organització delictiva per les seves operacions amb la "Gürtel"" i que existeixen "indicis que Mariano Rajoy va cobrar de la Caixa "B" del PP".

Són només tres exemples, però que no deixen de demostrar al ciutadà de carrer el lamentable perfil personal i polític de molts dels que suposadament ens representen.

Canvis imparables

Llegeixo en premsa -digital- que el kiosk de la facultat de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona ha tancat les seves portes després de trenta anys d'activitat. No deixa de ser una paradoxa que la botiga que ven diaris a la facultat que forma els periodistes que escriuren els diaris tanqui, per sempre, les seves portes.

La raó és senzilla i contundent: no es venen diaris en format de paper, al menys de dilluns a divendres que és quan el kiosk tenia obert, o al menys no se'n venen prou com per a garantir la viabilitat d'un negoci que es base fonamentalment en la venda molts diaris amb un marge unitari molt petit.

Recordo molt i molt bé el kiosk perquè durant els cinc anys que vaig passar a la factultat hi vaig comprar la prensa pràcticament cada dia. Aleshores a la segona meitat dels vuitanta, "El País" era el diari de referència pels estudiants d'Econòmiques i Empresarials, perquè la seva secció d'economia era senzillament brillant.

Òbviament en vint-i-cinc anys el canvi de paradigma ha estat brutal. Ni "El País" és el que era -ha passat de ser un diari de referència a Espanya i al món a un diari de la caverna- ni el periodisme és el que era (i de fet, la carrera de periodisme com a grau va nèixer no fa tants anys, a primers dels setanta), ni el lector de diaris és el que era (no vol pagar per continguts de qualitat).

El periodisme ha experimentat, i està encara experimentant un canvi brutal. Els grups editorials, amb necessitats creixents de diners i resultats econòmics minsos, acaben tendint a esbiaxiar, a "orientar" la informació a gust del grup inversor que els finança (darrerament s'ha popularitzat el fenòmen de la post-veritat: sempre ha existit però no pas amb la intensitat actual...). La transformació digital ha multiplicat els mitjans disponibles per a obtener informació i -en la majoria dels casos- els continuts bàsics són en obert i per tant només la publicitat genera ingressos a les plataformes digitals dels diaris.

Però és que a més a més, el fenòmen de la globalització, la immediatesa informativa -i de tot plegat- i el fenòmen "low cost" també implantat a les editores de premsa (forçades per la peremptorietat de garantir una mínima viabilitat econòmica)- fa que als periodistes que comencen se'ls paguin salaris de misèria.

Hem entrat doncs en el cercle viciós al que han acabat caient tants sectors econòmics: no es venen diaris de paper, les visites a internet són majoritàriament de franc, les editores tendeixen a reduir personal o a contractar-ne de nou amb salaris molt baixos, la qual cosa fa que la qualitat se'n ressenteixi (i en alguns casos, de quina manera!).

Al final, probablement s'acabarà imposant un sistema massiu de subscripció universal però més barat que el diari de paper, però per arribar aquí encara s'hauran de tancar moltes portes i haurem d'aguantar molt baixa qualitat i molta post-veritat.

Black Fridays i derivats

Des de fa uns quants anys, quan s'acosta el "Thanksgiving" que era un fenòmen exclussivament dels iankees fins fa quatre dies, els publicitaris de mig planeta s'exciten sobremanera. Primer van ser les proliferacions de carbasses amb ulls, nas i boca de fer por, després les disfresses de "Halloween" i finalment -i aquí és on entren els publicitaris- la bogeria del consum massiu, indiscrimitat, desaforat, irresponsable, insostenible i foll.

L'any passat, per motius professionals, vaig tenir l'ocasió de veure aquest fenomen antropològic en persona en un dels "Malls comercials" més grans dels Estats Units, a King of Prusia, Philadelphia. I de fet, va ser pura bogeria, en un d'aquests centres (on s'hi podia trobar des d'una "Apple Store" fins a un concessionari de "Tesla") moltes botigues van tenir obert tota la nit, per tal de "facilitaR" l'acte impulsiu de compra compulsiva. Veure cues de persones esperant davant les botigues que anunciaven l'obertura a partir de les sis del matí era no lamentable sinó directament patètic.

Els xinesos, experts en còpies barates de tot allò que triomfa a Occident, ja fa alguns anys van calcar el fenòmen però això sí, descontextualitzant-lo de tota excusa històrica o religiosa: és el comprar per comprar; es van inventar el "Bachelors day" (dia del solter), que "celebren" el 11 de novembre (eleven eleven, en diuen, fins i tot els xinesos). L'any passat vaig dedicar una entrada de blog a aquest fenònem (28 de Novembre "Consumisme desaforat"), que aconsegueix en un sol dia vendes per un import superior al pressupost de la Generalitat de Catalunya de tot un any (de quan encara hi havia Generalitat i de quan encara hi havia pressupost).

I mentre els nord-americans esmolen sense descans les seves targetes de crèdit, aquí el fenòmen s'ha popularitzat de tal manera que hem passat de no saber què era a estar completament impregnats del fenòmen "Black Friday". N'hi ha a l'automoció (Black Friday Kia Days, Volkswagen week, o Sum Sum Corda days), a les colònies i perfums, a les bicicletes, als articles esportius, a electrodomèstics, a la roba i fins i tot als seveis turístics.

Emissores de ràdio i canals de televisió es fan tips de pasar anuncis de promocions de tota mena de fet des de primers de novembre i que duren fins que comencen els primers anuncis ja directament relacionats amb el Nadal.

Cada vegada tinc més la sensació de que el món s'acabava -ben depressa- però a diferència del que deia en Xavier Grasset, no tinc clar que s'acabi bé.

Masclisme i comportaments aberrants

Aquests dies s'està jutjant a Pamplona el cas de la violació múltiple d'una noia madrilenya de 19 anys per part de cinc energúmens australopitecus (no mereixen ni tan sols la condició de Sapines Sapines) entre els quals un guàrdia civil i un militar.

Sembla que, en un país de merda on la veritat de veritat esdevé qüestionable i la mentida i el "dubte raonable" campa amb tota la tranquilitat del món, hi ha determinades conductes que són més delictives i punibles que d'altres. Un país on una anomalia post-feixista anomenada Audiencia Nacional continua actuant com un Tribunal de Orden Público franquista -i no passa res- que segueix posant a la presó persones que no han comès cap delicte. Però en aquest mateix país, si violes una noia, tens una Caixa B per pagar sobresous, o si treus l'ull a un votant amb una pilota de goma, ets d'entrada innocent fins que no es demostri el contrari. I justament al contrari, et poden acabar condecorant.

“Follar-nos una noia entre els cinc”. Això és que el consta en una conversa del grup de WhatsApp dels cinc acusants per violació múltiple. Una vegada consumat el seu crim aberrant i desgraciat, els salvaltges continuaven la seva conversa descrivint la violació com a un "puta passada de viatge” i acabaven de reblar el clau considerant que  “tot el que expliqui és poc”.

Els acusants, com no podria ser d'altra manera, es declaren innocents, i ara, la seva defensa  sosté que les relacions van ser "consentides" (cosa que no es creuria ni l'extraterrestre Danielle que va baixar de la mà d'Amenábar per a comprar "lotería nacional").

Fiscals i acusació particular demanen 22 anys de presó (fa 16 mesos que hi són a la presó, i sense fiança), però jo en demanaria 30, el màxim que estableix el codi penal vigent, i hi afegiria castració química, per tal que els salvatges no poguessin, mai més de les seves vides violar una altra noia.

M'indigna la laxitud amb la que encara ara s'estàn jutjant les actituds violentes i masclistes contra les dones. El famós "la maté porqué era mía", que jo em pensava que havia passat als anals de la història, segueix malhauradament campant massa alegrement per aquests móns de déu.

Danielle y Daniel

Com gairebé cada any, l'anunci de la Lotería de Navidad suposa un esdeveniment de gran transcendència en els mitjans publicitaris espanyols. Hom podria dir que actualment, en un entorn de gran fragmentació de les audiències televisives i de progressiva creixent representativitat dels canals alternatius (via internet), l'anunci de la Lotería Nacional a l'hivern i el d'Estrella Damm a l'estiu, continuen essent els grans referents publicitaris que encara tenen la repercussió que tenia la publicitat en el món dels canals únics o si més no, limitats.

Durant un temps (molt), per Nadal, van ser els anuncis de cava (Freixenet, Codorniu i Delapierre, bàsicament), quan Espanya encara era Espanya i el "Procés" ni  tan sols es podia intuir. Després del boicot al cava arran de la "performance" de Carod Rovira, aquests van perdre protagonisme en favor de quelcom tan nostrat com la loteria nacional (i el seu calb de referència, britànic, per a més senyes).

Però des de fa tres o quatre anys, els anuncis de Loterías, han esdevingut un fenòmen digne de menció. A l'igual que els de la cervesa Damm per Sant Joan, Loterías ha estat capaç de monopolitzar l'atenció mitjançant anuncis que trenquen la tendència i que tenen un pressupost de producció que surt dels standards televisius actuals.

Si l'any passat l'anunci de la "fàbrica de maniquis" va arribar al cor de moltes persones (especialment una banda sonora excepcional), aquest any, el curtmetratge d'Alejandro Amenábar (atenció, estem parlant de paraules majors), que dura ni més ni menys que 19 minuts, és d'una factura absolutament impecable. L'anunci es va presentar en societat ahir, i avui en comencen les emissions. Com que jo ha no miro la tele excepte en comptades excepcions he decidit visionar-lo per YouTube (versió reduïda de 3,5 minuts).

Amb el resultat final s'hi pot estar més o menys d'acord però cal reconèixer objectivament que Amenábar fa una feina extraordinària com a director. L'anunci és un cant a l'optimisme, a la joventut, a la candidesa, a la innocència, a l'amor. Les primeres crítiques que he llegit el deixen més aviat en mal lloc, titllant-lo de "nyonyós i previsible", però en la meva opinió es tracta d'un anunci de factura absolutament impecable, amb un guió potentíssim i que al damunt fa una contribució important al trencament de gel entre Catalunya i Espanya (el prota té un company de pis Català, que té un caganer al pis i que brinda amb cava...).

No sé si aquesta superproducció es justifica per se o és que "Loterías" ha volgut fer una campanya especial enguany per a contrarrestar l'anunciat boicot a la compra de loteria espanyola per part dels Catalans, però sigui com sigui jo penso que ho han brodat.

Per molt nyonyo que sigui l'anunci, que ho és, se li ha de reconèixer una factura intatxable, i només per això, val la pena passar a You Tube els 19 minuts que dura.

Jo no faig boicot a res,  perquè no ho he fet a la meva vida (ho trobaria del gènere estúpid), però tampoc crec gens en l'atzar, ara bé per si de cas, aquest any compraré loteria més enllà del número del a feina (gairebé oblidat), no fos cas que Déu estigués al costat dels Catalans, en aquesta lluita desigual.

Mediocritat elevada a l'enèssima

Cada vegada estic més convençut que hauríem de jubilar els polítics i gestionar la "res publica" d'una altra manera. No tinc la solució, però segur que hi ha d'haver una manera més edificant de fer les coses.  Volia titular aquesta entrada "disfuncions de la realitat i del sistema" però el que he acabat triant penso que se li escau més. És que no se'n salva ni un....per desgràcia per a nosaltres, miserables votants i pagadors d'impostos.

Avui a la "COPE", el grandíssim Mariano Rajoy, entre moltíssimes altres banalitats i moltes mentides ha fet les següents afirmacions (atenció, literals):

- "Estoy en un buen momento"

- "En alta velocidad sólo nos gana China"

- "Creo que podemos ganar el mundial".

I el "Gurtel"?, doncs "bien gracias, ya le daré recuerdos".

Aquest tipus, encara que sembli increïble, és el president del govern d'un dels estats més grans de la Unió Europea. "Manda huevos".

Els nois de la CUP, que deien que mai més es presentarien a unes eleccions autonòmiques i que des del 26 d'octubre estàn sorprenentment calladets i continguts, diuen que "l'assemblea ha decidit participar-hi, malgrat no reconèixer-ne la legitimitat". Tot un ("puto" dirien ells) exercici de coherència.

Els "Comuns" de la Colau, que si no fossin tan nostrats hom els titllaria de gallecs, car no se sap mai si baixen, pugen o estat quiets, però això sí, no deixen de marejar la perdiu, pensen treure peix de les aigües tèrboles i remenades i comencen la campanya (òbviament ells ho neguen) comprometent la governabilitat i els pressupostos de Barcelona. Un altre exercici de grandíssim sentit comú. 11 regidors i la negativa a arribar a cap acord amb ERC i PDCat demostren clarament que el principal interès de Domènec i Colau són els barcelonins. Bravo.

En Miquel Iceta, que, en la seva -personal- coherència i visió estratègica de país (gran discurs de començament de campanya, i no ho dic amb sorna) està més sol que la una, s'associa amb socis que han fracassat estrepitosament en la seva poc concisa tercera via. Sembla que vulgui reforçar el partit amb fitxatges per tal de suplir les estripades de carnet de militants i alcaldes que van fugint del vaixell.

Esquerra Republicana, reconeix que "segurament" no estaven preparats per arribar a Ítaca. Doncs si és així, que ho és, no calia un exercici de funambulisme tan estèril que acaba demostrant una irreponsabilitat extrema (i altra vegada pensant només en interessos partidistes). Els que han provocat el merder -i segueixo clarament a favor del dret a decidir, i que no hi ha d'haver ningú a la presó per motius polítics, que consti- s'han de retirar de la partida i deixar pas a cares noves i formes noves. És el mínim que per dignitat haurien de fer, però dubto molt que ho facin.

El PDCat, perdut entre en Tintin i el Capità Haddock, ens hauria d'explicar de debò algun dia a què caram respon tota la moguda de l'exili. O tenen una carta molt ben guardada (a aquestes alçades de la pel·lícula i després del que hem vist fins ara em sembla del tot impossible), ho estàn aprofundint en un ridícul espantós. Com a Català militant, he de reconèixer que tot això ja em fa una mica de vergonya. I continuo contestant un estat espanyol demofòbic i autoritari, que una cosa no té a veure amb l'altra.

De l'Albiol i de l'Arrimadas millor ni parlar-ne. L'Albiol directament em provoca arcades cada vegada que obre la boca. L'arribisme i l'oportunisme del neofeixisme ultraliberal i ultranacionalista espanyol de l'Arrimadas i -especialment- del seu cap, Albert Ribera em genera un fàstic tan insuportable que si els veig a la tele he de canviar de canal.

I així anar fent, anar fent, com diria l'anyorada Trinca: "In secula, seculorum, Amen".

Dol palamosí: ha tancat el Cinema Arinco

Aquest cap de setmana m'han donat una d'aquelles notícies que hom pensa que no les arribarà a sentir o a llegir mai. El cinema "Arinco", l'"Arinco" de tota la vida, tancava les seves portes el divendres 10 de novembre per no tornar-les a obrir mai més. Es va acomiadar de Palamós al l'òpera "La Traviata", de Guiseppe Verdi. Com prenent l'argument de l'òpera, l'Arinco mor davant dels palamosins com la Violetta Valery mor als braços del seu amor, Alfredo Germont.

Admeto que se'm van humitajar els ulls. És impossible recordar l'adolescència de diverses generacions de palamosins sense l'"Arinco". Llegint finalment la notícia en premsa (el "PuntAvui" se'n feia ressó), he sabut d'un caram venia el nom, que com en tants i tants altres casos es tracte d'un acrònim que quan es llegeix senser perd tot el "glamour" d'una revolada. Així doncs Arinco responia a l'acrònim "Arrendamientos, inversiones y comercio".

L'Arinco va néixer el 1961 i els de la meva generació hi tindrem indissociablement presents els records de la joventut i l'adolescència. Les grans pel·lícules de la meva vida les vaig veure allà per primera vegada. Recordo en particular algunes de les estrenes més esperades i extraordinàries, com ara "E.T.", "La guerra de les galàxies" o "A la recerca de l'arca perduda".

A l'Arinco, molts dels de la meva edat hi vam fer el primer petó, confabulats amb la foscor d'aquella sala immensa (durant molts anys no va ser multisala, sino que n'hi havia una de sola de, crec recordar, unes mil butaques), o els divendres a la tarda de quan en teníem 15 vam poder veure, mig clandestinament els primers nus integrals femenins, quan van començar a projectar les primeres pel·lícules eròtiques (les de la Susana Estrada i companyia) i nosaltres falsificàvem l'edat en una còpia del carnet d'identitat. Tothom ho sabia però ningú no ens va aturar mai. Les projeccions del divendres tenien tema per a tot el cap de setmana.

Llavors, superada l'adolescència l'Arinco va ser la cita gairebé obligada dels diumenges a la tarda d'hivern, amb la parella, per a protegir-nos de la foscor, el fred i la tramuntana. Sí, definitivament l'Arinco està associat a moltes tardes de felicitat de l'adolescència i joventut de molts palamosins.

I ara Palamós es queda orfe de cinemes. Primer va ser, ja fa molts anys el teatre Carme -reconvertit a cinema- després el cinema "Congs" -reconvertit en "La Gorga", equipament municipal- més tard, el cinema "Kyton", ja demolit i on hi construiràn -què si no- pisos i un supermercat a la planta baixa, com si no n'hi haguessin prou de supermercats a Palamós.

L'exhibició de cinema en sales és una d'aquelles activitats que malhauradament es va perdent, com ho estàn fent quioskos i llibreries (trobar on comprar el diari en paper els diumenges està esdevenint una tasca difícil) dels quals ja he escrit en altres ocasions.

Sembla paradoxal que tant pel·lícules com diaris o llibres, que gaudeixen encara avui d'una gran popularitat i acceptació, hagin trobat -o hagin hagut de trobar- altres suports que els permetin arribar a la viabilitat com a activitat empresarial.

Part del món que hem conegut s'està extinguint, i ho fa amb molta cel·leritat i poca glòria. Una veritable pena.

Una realitat que s'acosta

Una de les meves pel·lícules preferides de sempre és sense dubte "Blade Runner" del immens Ridley Scott. Entre d'altres aspectes els cotxes sense conductor que "volen" sobre la ciutat de Los Angeles em va fascinar la primera vegada que la vaig veure (i després la he tornat a veure no menys de deu vegades). El que fa poc era pura ciència ficció és a les portes d'esdevenir una realitat. Però es tracta d'una realitat ja tant propera que no trigarem ni una dècada a veure-la popularitzada, i si no, temps al temps.

Aquests dies ha estat notícia que en un suburbi de Phoenix (Arizona), Waymo (filial de Google) està ultimant els darrers tests de taxis sense conductors (amb passatgers voluntaris que no paguen pel trajecte) en una darrera prova pilot abans d'iniciar la comercialització massiva de la tecnologia de la conducció sense pilot.

Però és que gairebé en simultanietat d'acte Uber està desenvolupant una altra iniciativa molt semblant a la ciutat de Pittsburg.

Una tercera notícia relacionada, ens situa a París, on l'empresa francesa Easymmile està experimentant amb vehicles elèctrics de 6 places sense conductor (només un observador humà per asegurar que tot rutlla), que, de moment, transporta passatgers voluntaris de franc des de la Gare d'Austerlitz a la Gare de Lyon.

Un test similar s'ha estat portant a terme a Singapur, i els Tesla amb pilot automàtic que permeten que el conductor es dediqui a llegir el diari mentre el cotxe condueix tot solet és ja una realitat. Fins i tot la companyia italiana Lamborghini i el Massachussets Institute of Technology (MIT) estàn duent a terme un estudi sobre el nou model de la marca de luxe, totalment elèctric.... 

Tot plegat ens porta a tres realitats que semblen imparables i que gairebé es poden enunciar com a veritats a molt curt termini:

• El cotxe del futur és clarament elèctric (potser es tracta d'un estat intermedi abans del cotxe d'hidrògen -sobre el que s'estan fent ja moltes proves-) i en aquest sentit la dependència dels combustibles fòssils en el sector de l'automoció tenen els dies comptats.
• El cotxe del futur és clarament un vehicle autònom que no requerirà de conductor.
• Això només és el començament. Els cotxes que deixaran d'anar per carreteres no seran d'aquí poc un producte de ciència ficció.

Aquesta situació suposa un canvi de paradigma en relació al petroli, essent segurament aquest el motiu principal que ha portat el príncep hereu de l'Aràbia Saudita a accelerar el seu programa de reformes, lluita contra la corrupció i diversificació econòmica per evitar una dependència del petroli gairebé total.

Però també suposa un veritable repte en relació a les feines que la tecnologia destruirà en els propers anys. En pocs anys, en el sector del transport privat de passatgers hem passat del taxista tradicional (que coneixia a la perfecció la ciutat per la que conduia) a les plataformes tecnològiques de "car sharing" i "low cost taxi" i estem a punt d'entrar a l'era del taxi sense conductor.

Llegia fa poc que més de la meitat de feines que es faran d'aquí a deu anys encara no estàn inventades, però moltes de les que desapareixeran en els propers deu anys estàn perfecament identificades.

Terra Santa (3)

Al bell mig de Jerusalem, al nord-oest de l'Ajuntament, entre el mercat de Machane Yehuda (una veritable sensació pels sentits, vista, olfacte i tacte, on una profusió d'olors, colors i textures es posen a disposició del visitant, tant local com turista) i la porta de Damasc de la Ciutat Vella es troba el barri de Mea She'arim.

Mea She'arim és la part de la ciutat on hi viuen de forma exclussiva i totalment aïllada de la resta d'habitants de  Jerusalem els jueus ultraortodoxes, els jaredim (o haredim). Entrar en aquest barri és com una mena d'immersió a mitjans del Segle XX. Està perfectament delimitat i diferenciat de la resta de barris de la ciutat. Un cartell a les entrades indica al visitant que està entrant en una zona reservada a la població local i diferent de la resta de veïnats de la ciutat. 

Els jaredim són ultraortodoxes en les creences, no reconeixen l'Estat d'Isarel ni el Sionisme, i de fet, encara que sembli paradoxal, donen suport a la constitució de l'estat de Palestina. L'única autoritat que reconeixen és la de Déu i de les normes de culte que procedeixen de la Torà (els 613 manaments).

Els més ultraortodoxes -la majoria, i en particular els habitants del barri- formen una comunitat extraordinàriament tancada que defuig de barrejar-se amb la resta de la població, per evitar "contaminar-se" del pecat i de la temptació. Són profundament devots, no tenen televisió i és molt curiós veure les parets del barri plenes de cartells que constitueixen la forma de comunicació de la vida del barri més eficaç en absència de televisió i internet. Això sí, la densitat de telèfons mòbils al barri és semblant a la de Hong Kong. Tothom al carrer parla per telèfon a totes hores. Amb qui? Possiblement amb Déu. A diferència dels "Amish" poden conduir cotxe i accepten l'energia elèctrica (excepte durant el Sabbat).

Els homes no treballen, ja que dediquen la vida a l'estudi de la Torà i a l'oració. Tenen un promig de 7 fills i estàn exhonerats del servei militar, degut a una mena d'objecció de conciència que els impedeix portar armes. Com sigui que viuen de les subvencions de l'Estat i aquest les ha anat retallant des de 2005, la situació econòmica d'aquesta comunitat s'ha anat deteriorant, i la sensació de pobresa en passejar pel barri, es fa ben palesa. Caminar pel barri possibilita copsar sense esforç aquesta deixadesa una mica sòrdida. Homes i dones passejen separats pel carrer i els dissabtes  no poden fer absolutament res, ni encendre el llum, ni cuinar, ni conduir.

Tots van vestits de forma molt similar, estiu i hivern, amb pantaló negre, sabates negres, camisa blanca, levita, kipa i barret negre de vellut al damunt . A una part del barri, la més oriental, vam poder constatar una indumentària lleugerament diferent, la levita era de ratlles blanques i negres, lligada amb un cinturó al voltant de la cintura, els pantalons eren negres però "bombatxos" i els mitjons blancs. Els haredim estàn dividits en diversos subgrups, i no sempre es porten bé entre tots.

Tots llueixen els famosos tirabuixons al costat d'ambudes orelles -des de ben petits- que es toquen constantment per a definir encara més el rínxol (el barri, i la ciutat en general, està farcida de perruqueries masculines).

Mea She'arim és una visita obligada si hom fa cap a Jerusalem ja que aquesta experiència és una de les més autèntiques que, juntament amb el Mur de les Lamentacions, es poden veure a la part jueva de la ciutat. Una veritable experiència antropològica, un viatge al passat.

Terra Santa (2)

Una realitat diferent de l'esplendor que es viu a Tel Aviv o la multiculturalitat i l'activitat frenètica tan religiosa com económica a Jerusalem -la religió probablement deu suposar una part més que significativa del PIB de la ciutat de Jerusalem vistes les gernacions i les cues que hem hagut de fer en alguns monuments i en algunes carreteres- és la dels territoris ocupats, de Cisjordània (de fet aquesta és exactament la situació, ja a l'altra part de Palestina, la franja de Gaza, segons la divisió de fronteres després de la guerra de àrab-israeliana de 1948,l és totalment sota gestió de l'Autoritat Nacional Palestina i Israel la considera literalment "territori hostil", per la qual cosa, no hi ha presència de cap mena en aquella regió, amb una de les densitats de població més elevada del planeta).



Escrivia en el blogg anterior que a Israel hi viuen uns dos milions de Palestins, dels quals uns 500.000 a Jerusalem i la seva àrea metropolitana. La realitat del poble Palestí, malgrat viure en uns situació precària segurament tant econòmica com de drets polítics i de representació (als Palestins a Israel, excepte la minoria  que tenen passaport isrealià, no poden ni tan sols votar) és d'una certa resignació. No puc parlar d'experiments empírics, però sí de la nostra experiència com a viatgers en el grup de quatre persones que èrem: els dos taxistes que vam contractar durant el viatge, per anar respectivament a Betlem i a Masada, a l'extrem inferior del Mar Mort, eren tots dos Palestins, amb passaport Jordà i amb permís de residència a Jerusalem. Casualitat? Potser, però penso que aquesta deu ser la situació de bona part dels Palestins que viuen a la ciutat.



En ambdos casos, tots dos taxistes estaven descontents amb la situació política del poble Palestí, però semblaven acceptar-la amb un cert fatalisme i la convicció que hi havia ben poc a fer per canviar les coses. També a Betlem ens hem trobat Palestins molt descontents amb el que succeeix a Israel (i informats de la situació a Catalunya), els Checkpoints per entrar a Cisjordània, els assentaments il·legals -només sortir de Jerusalem en direcció a Betlem n'hi havia un d'imponent, encara amb moltes grues de construcció plantades, i el nostre taxista, l'Ahmed, ens ho senyalava amb la mà bellugant el cap a esquerra i dreta en senyal de desaprovació: "This is our  Land, look at what they are doing....they keep going with illegal settlements".



Travessat el Checkpoint una mica més enllà de Jerusalem, hi ha grans rètols de color vermell que adverteixen de la perillositat d'endinsar-se en "territori ocupat" i la part final de l'advertiment va adreçada a ciutadans israelians: els en prohibeix directament l'accés. La realitat doncs és que a Cisjordània no hi ha molta presència israeliana, però és una presència clau: en forma d'assentaments il·legals, en forma de Kibbutz (per fi he pogut veure de primera mà què és un kibbutz: un conjunt agrícola i ramader isreaelià envoltat de territori palestí i protegit per soldats isralians), en forma de complexes de lleure al Mart Mort (a Qalya, el complex turístic on ens vam banyar i vam pringar-nos de fang, la gestió és completament israeliana), o en forma de parcs nacionals, com el de Masada que vam visitar -magnífic assentament mil·lenari jueu i romà on hi va haver el palau d'Herodes i on s'accedeix amb un telefèric que ofereix unes impressionants vistes sobre el Mar Mort, Jordània i el desert de Cisjordània-.



Per tant la realitat és que l'Autoritat Nacional Palestina tampoc no controla el seu territori completament i a més a més sembla estar desposseïda de la capacitat d'obtenir uns ingressos turístics que també van a parar a les arques israelianes.



Què els queda als Palestins? La ramaderia i l'agricultura bàsicament (dàtils, vi, oli, formatges) i l'explotació turística de Betlem (que aquesta sí, és una màquina de divises en mans Palestines: un litre d'oli a la botiga de souvenirs on acaben fent anar a raure a tots els turistes, fins i tot els que agafen un taxi privat, 48 dòlars, una ampolla de vi -de raïms cultivats per pares Salesians, 30 dòlars). Una altra de les grans sorpreses, continuant a Betlem, és la coexistència pacífica de la religió musulmana i la catòlica -vam passar per davant la sortida d'un col·legi catòlic on en sortien nens i nenes abillats amb uniformes que podrien portar els nens de les escoles catòliques de Catalunya-, cosa que em va sorprendre positivament (constatar que malgrat la situació, la vida i l'educació continúen).

I també es palpa a l'ambient una enorme divisió entre ells mateixos (això va possibilitat també en part el triomf fulgurant dels israelians a la "Guerra dels 6 dies" de 1967) que fa que no hi hagi gens de convicció respecte de Mahmud Abbas, màxima autoritat. Alguns el consideren un corrupte, els altres, massa condescendent amb els israelians. En qualsevol cas, després d'una certa estabilitat i tranquilitat, les aigües tornen a baixar agitades amb la celebració isrealiana del centenari de la Declaració de Balfour, que va donar el tret de sortida a la futura creació de l'estat d'Israel el 1948.

Terra Santa (1)

He d'admetre que malgrat tenir un acceptable nivell de coneixement de la història del conflicte Israel-Palestina durant el Segle XX no només no havia estat mai al país, sinó que a més a més estic constatant que el meu desconeixement de la seva realitat és palmari. 

De totes les impressions que he copsat durant els quatre dies que porto al país n'hi ha unes quantes que m'han colpit poderosament, en part pel desconeixement, en part per la potència que se'n desprèn. 

La primera d'elles és que, malgrat ser el país un garbuix de races i llengües (des dels jueus etíops, o als recentment arribats russos, fins als procedents de l'Europa Central després de la Segona Guerra Mundial) es tracta d'un col·lectiu unit per una força molt poderosa que es capta gairebé immediatament, gairebé després d'aterrar. 

La segona és que Israel és sense cap gènere de dubte un país armat. Ho és en el sentit literal de la paraula: soldats, homes i dones -molt joves i armats fins les dents- són ben presents per tot arreu i conviuen amb naturalitat amb una població que els té perfectament interioritzats com a part del paisatge. Però Israel també és un país armat de la convicció de supervivència i del futur. Tenen clar que Palestina és la seva terra, la Terra Santa, la terra de David i dels profetes, la terra promesa, i també tenen completament interioritzat que ningú no els en tornarà a treure mai més. En un següent bloc, abordaré la meva impressió sobre la situació de Cisjordània i del mig milió de palestins que viuen a Jerusalem, però no és aquest l'objecte de l'entrada del blog d'avui.

La tercera gran carta dels jueus és la religió. He quedat corprès i esmaperdut en constatar la religiositat -en termes generals- d'un país en el que em pensava que les minories religioses ultraortodoxes eren purament testimonials. Res més lluny de la realitat. El ciutadà mig, la persona de carrer, que té una vida normal, que estudia, que treballa és molt més religiós del que ho som els Europeus. En vam trobar una mostra més que representativa al Mur de les Lamentacions, a l'inici del Sabbat, ahir a la tarda, i amb el meu company de viatge ens van acollir com si fóssim dels seus, ens van fer entrar en una rotllana i vam ballar i cantar amb ells. En un costat del Mur, els ultraordoxes, els jaredís -que dediquen la vida a l'estudi i el res- vestits tot de negre, amb levita, barret de vellut o barret cil·líndric de pèl i els preceptius rínxols a cantó i cantó de la cara, resant, recitant la Torà, asseguts en cadires o davant el Mur, balancejant el tors endavant i endarrere, rítmicament i armònica, a l'altre, jueus israelites i de tot el món, resant i cantant amb alegria i devoció, amb una emoció que s'encomana i es transmet a tots els presents encara que no hi combreguin. És màgic i difícil de descriure. L'ambient del Sabbat al Mur de les Lamentacions t'embriaga com una dolça metzina. Tots units, un sol poble compromès en la lluita i l'agraïment per have tornat a la Terra del profeta, la Terra de promisió.

La segona gran impressió és precisament la del Sabbat. És una celebració que es respecta amb un nivell d'escrupulositat que ratlla el fanatisme i -sorprenentment- de forma massiva. Només en posaré dos exemples, ben frescos ja que són d'avui mateix: a l'hotel on ens estem, les torradores i les màquines de cafè no funcionaven (perquè van amb electricitat), en preguntar a l'hotel, amb tota naturalitat ens han contestat que és a causa del Sabbat. El segon és encara més palmari: al centre comercial segurament més luxós de Jerusalem, anomenat "Mamilla", que seria impossible distingir de qualsevol centre comercial de luxe de les més modernes ciutats del planeta, el parking subterrani (7 plantes), resta tancat durant 24 hores. La sorpresa quan aquest matí hem anat a buscar el cotxe i en tota la planta -4 només hi havia dos vehicles -el nostre i el d'algun altre despistat- és una clara indicació de la potència de la celebració. No és fàcil trobar establiments oberts durant el Sabbat, sobre tot d'israelians; els carrers es buides i trobar restaurants oberts és un miracle.

Armes, fe i convicció, tres puntals que conformen les potes de la potència de l'Estat d'Israel. En els dos següents blogs abordaré el fenòmen dels jueus ultraortodoxes i del territoris ocupats.

LLenya al foc i internacionalització

Segueixo estupefacte el que està succeint a Catalunya des de la distància d'unes curtes vacances a Israel.  Em preocupa profundament que des de Madrid, fiscalia i judicatura continuint tirant llenya al foc. Si tenia pocs dubtes que -en aquest cas- justícia i govern feien un bloc monolític, ara se m'han acabat de dissipar,

Algú dirà, no exempt de raó, "ja sabien al que s'exposaven". Cert. Però també ho és que des de Madrid s'ha ignorat sistemàticament el clam de moltes, moltíssimes persones que han vingut reclamant que se les escolti, per a aprofundir en el marc de relació entre Catalunya i Espanya, començant per l'admissió de la bilateralitat d'aquesta relació, amb tots els respectes per Múrcia, Extramadura o Castilla La Macha, per posar alguns exemples. L'encaix de Catalunya amb Espanya és una qüestió que requereix, per ambdues bandes, mà estesa, mà esquerra i sobre tot, molta política i poca publicitat.

Exactament tot el contrari que s'ha vingut practicant els darrers anys. Posar polítics a la presó invocat risc de fuga no fa res més que encendre els ànims de moltes persones que ja havien assimilat que el que tocava era anar a votar el 21 de desembre. Perquè la mesura cautelar es pot executar sense necessitat que s'hagi de passar per la presó sense judici, tot i la suposada gravetat dels fets que se'ls imputa (sota aquest principi, molts estats sobirans que avui existeixen, no haurien existit mai).

I queda clar una vegada més que aquesta inestabilitat que es torna a descomptar (avui l'IBEX 35 ha tornat a caure) torna a posar en primera plana Catalunya i el Procés independentista. Només un exemple, a Betlem, a la Cisjordània Palestina, ens preguntaven ahir per l'afer Català i ens deien que ells no haurien permès al seu president sortir del país, que el poble l'hagués defensat) i ens en demanaven detalls. Aquesta mateixa nit a l'hotel, un canals de notícies de Xina es feia ressó de l'ordre de recerca i captura per a Puigdemont.

A la resposta "8 milions" a la pregunta dels Palestins "Quants sou?", giraven el cap amb admiració i es posaven les mans també al cap. Ells haguessin defensat el seu president (ometen dir però és que passaria amb el 50% de població que no el vol veure ni amb pintura....).

Potser al capdevall, l'anada a Bèlgica és prou meditada: mantenir la tensió informativa internacional sobre el Procés fins a la fi de votació del 21 de desembre.

En tot cas, s'han fet moltes coses molt mal fetes, però pel que fa a posar Catalunya sobre el mapa, la feina s'ha fet amb escreix.