De racionalització d'horaris

Només de veure l'hora a la que començo escriure un article sobre la racionalització d'horaris (un quart de dotze) ja m'esgarrifa per l'oxímoron que, sense haver-m'ho proposat, acabo de crear.

Vull comentar en aquesta entrada la notícia que hem sabut avui sobre una primera iniciativa de reforma horària a Catalunya, en aquesta comissió al Parlament de Catalunya que impulsa el diputat Fabián Mohedano, del que ja he escrit en aquest blog en alguna altra ocasió.

El Parlament proposarà a votació que l'horari de les escoles a Catalunya sigui, a partir del curs escolar 2018, de 8 a 12 i de 2 a 4. És una bona iniciativa, i tan de bo sigui reeixida, perquè seria una primera passa, insuficient, tímida, però una primera passa. Sense conèixer en detall tot el ventall d'inciatives en les que la comissió gestora està treballant, crec que, com a mínim en paral·lel, s'hauria d'incidir en els horaris televisius, especialment el "prime time", al menys a la tele pública, en coherència amb la modificació d'horaris de l'escola, malgrat que això pogués tenir un impacte en l'audiència, al menys al principi de la seva implantació (que segur que el tindria).

Segurament també, el que caldria seria abolir d'una vegada el fus horari artificial que el botxí Francisco Franco va establir el març del 1940 "per estar alineat amb l'horari dels règims dictatorials italià i nazi". Des de fa 76 anys bona part d'Espanya està en un fus horari una hora avançada al que li tocaria per llum solar (en el cas de Catalunya, que està tota a la dreta del meridià de Greenwich, això no està tan clar, però hi hauria molt per a debatre).

Però el que cal de debò, és l'alineació i el canvi d'hàbits a les empreses. Aquí sí que cal una reforma en profunditat, i que a les sis de la tarda a la majoria de les empreses no hi quedin ni les rates, i que les botigues tanquin portes com a màxim a les set de la tarda (això sí, que no tanquin al migdia, si us plau). Fins que no fem això, no hi ha racionalització possible, i això malhauradament, encara trigarà molts anys.

Conclusió: una bona passa, que crec avança en la direcció correcta, però cal anar molt més enllà i sobre tot sobre tot, abandonar la idea que els presencialisme a l'empresa fins tard és una garantía de fidelitat, professionalitat i eficacia: en la majoria de les ocasions, és exactament el contrari.

Consumisme desaforat

L'onze de novembre és un dia molt popular a la Xina. És el dia d'"Alibaba". El portal més potent de l'Àsia, dirigit per aquest portent dels negocis anomenat Jack Ma es va inventar fa uns anys el "Single's Day", el dia dels solters. La cosa és absolutament estratosfèrica. Durant aquell dia, les empreses de venda d'articles de tota mena van oferir descomptes que, riguis vostè del "Black Friday" (que és un joc de nens petits en comparació amb la potència d'"Alibaba". Jo acabava d'arribar a Xina aquell dia, i no es parlava -amb molt d'orgull per cert- d'altra cosa. Jack Ma, de professió professor d'anglès, que va ser rebutjat en 30 feines (diu la llegenda) abans de fer fortuna a "Alibaba", és, a més a més de l'home més ric de la Xina, un heroi nacional (els xinesos valoren els diners i l'empreneduria per damunt de qualsevol altra virtud).

La xifra de vendes és tan esgarrifosa que cal llegir-la un parell de vegades per entendre la magnitud de tot plegat cal aturar-se a pair la xifra.

Durant un sol dia (24 hores) "Alibaba" va vendre mercaderia per valor de 16.300 milions d'Euros!!! Per fer-se una idea del disbarat que suposa aquesta xifra, pensi el lector que això suposa facturar en un sol dia més del que facturen durant tot l'any una empresa com El Corte Inglés, o el 80% del que facturen tot l'any monstres com Zara o Mercadona.

O per posar un altre exemple de l'espiral de bogeria que això suposa, cal dir que el "Single's Day" el va instaurar "Alibaba" tot just l'any 2009, i que aquest any 2016 ha superat les vendes conjuntes del "Black Friday" i el "Ciber Monday" de l'any 2015 als Estats Units.

Els deixebles s'estan menjant els Mestres. Malgrat que el "Black Friday" és una orgia consumista que els Estats Units ha aconseguit exportar a gairebé tot el món en molt pocs anys (fa 5 anys només se'n sentía parlar tímidament), res es pot comparar amb com es fan les coses a la Xina.

Durant el dia 11 de novembre, les 16 plataformes de comerç electrònic més potents de la Xina van vendre mercaderia per valor de 23.900 milions d'Euros en un sol dia (és a dir "Alibaba" va tenir una quota total de mercat del 68%) !!! Només una altra xifra comparativa: aquesta facturació suposa l'equivalent al que ven un altre monstre, IKEA, durant tot un any sencer.

No deixa de ser aquesta una dada preocupant en relació a la sostenibilitat del Planeta, i en relació a l'ètica del consum responsable. A la Xina, l'ètica, la responsabilitat i la sostenibilitat els interessen ben poc. Mentra hi hagi RMB i ordinadors, tauletes i telèfons mòbils, ells ja en tenen prou. Les cendres ja se les trobaràn les generacions futures.

 

El món al revés

Torno d'una intensa setmana de feina als Estats Units i he aprofitat aquest matí per repassar la premsa pàtria. D'entre totes les notícies que he anat veient quedo estorat de tot allò relacionat amb la mort de la senadora i ex-alcaldessa de València Rita -caloret- Barberà.

Una vegada més, em sento com en tantes i tantes ocasions en les que et foten una plantufada i qui te l'ha fotut es queixa per què afirma que li has fet mal a la mà. Una altra acepció d'aquesta mateixa sensació, que ja he reproduït en aquest blog innombrables vegades és la máxima "pepera" per excel·lència, ja saben: "Se'ns pixen a sobre i diuen que plou".

Em sembla d'una manca d'escrúpols indefinible que els Mestres (en majúscula) de la currupció sistematitzada i cronificada culpabilitzin de la mort d'aquesta senyora, per infart de miocardi segons llegeixo, de la intensa pressió mediàtica i a la "pena de telenotícies" a la que estava sotmesa.

Home, al respecte només puc dir un parell de coses. Malhauradament es moren moltes persones per infart de miocardi en aquest Estat en el que ens toca viure (i a tot el món, i l'estil de vida que portem tots plegats segur que hi ajuda) i dubto que la causa de la mort de les mateixes estigui relacionada amb la "pressió mediàtica", i la segona és que a la senyora senadora, enxampada per les càmeres endormiscada al seu escó del senat on hi anava a fer exactament no res, molt pressionada i estressada, la veritat no se la veia....

Però els indecents del PP van encara més enllà i sembla que es volen qüestionar ara el pacte anti-corrupció amb els Ciudadanos, per evitar que casos com aquest és puguin arribar a reproduir. Això ja és el súmmum del súmmum dels súmmums. O sigui, que si tu ets un corrupte -pressumptament- millor que et tractem amb cotó fluix, no sigui que te'ns moris d'un infart degut a la pressió de la maleïda premsa i del populatxu que no fa altra cosa que emprenyar....

De fet això és la dreta pura i dura, l'hereva del franquisme i la regent del franquisme sociològic que cada dia es fa més evident, la dreta que encara que estigui emmerdada amb un fotimer de casos de corrupció "subjudice" i que fins i tot tingui el partit  directament imputat, els seus membres no poden evitar comportar-se com si fossin directament els  "putos amos" de tot plegat, i encara gràcies que ens perdonen la vida a cada cantonada.

No m'estranya que les coses vagin tan malament..., governats per gent d'aquesta catadura moral.

La intel·lectual Sara Carbonero

Llegeixo a l'"Ara" d'ahir una notícia que em deixa garratibat, corprès i esmaperdut. La Sara Carbonero ha parlat. I ho ha fet per renyar els pobres membres de la R.A.E., la reial acadèmia de la llengua Espanyola.

Pel que es dedueix de la notícia, la Sara deu haver obert el diccionari, acció que pel que sembla deu haver fet molt poques vegades a la seva atrafegada i pública vida, ja que aquests darrers dies ha llegit el significat de la paraula "mare". Desconec si la senyora Carbonero -de la que només sé que és periodista esportiva, que és esposa d'un tal Iker Casillas, pressumpte porter de futbol que va jugar al Reial Madrid i que ara campa exiliat per Portugal, i que és pressumptament "famosilla"- és mare o no, tal vegada ho hagi estat fa poc per primera vegada i per això ha tirat de diccionari.

Es veu que a la senyora Carbonero ha descobert que la definició de mare al diccionari, és, a tenor literal: "dona o animal femella que ha parit un altre ésser de la mateixa espècie", i que en profund desacord amb la mateixa, ha firmat un "Change.org" per a canviar-ne o ampliar-ne la definició. Diu la mestressa a Instagram: "Com pot ser que una de les paraules més boniques que hi ha, tingui una definició tan assèptica i freda?".

Doncs els acadèmics de la llengua Espanyola han fet una definició extraordinàriament precisa i perfecta del que és una mare. Jo no ho hagués pogut fer millor encara que hi hagués esmerçat moltíssim temps. És senzillament "la definició". Si la senyora Carbonero sabés alguna cosa de biologia o zoologia -cosa que és molt desitjar- estaria capacitada per entendre que una cosa és l'acepció semàntica de mare (impecable al diccionari de la R.A.E.) i una altra la definició cultural de la mateixa, aquella a la que se li podrien aplicar múltiples definicions, des de "mare només n'hi ha una" fins a "l'amor de mare és infinit", i tantes altres, però és clar, no és aquesta la funció d'un diccionari ni la feina dels acadèmics.

No sé si la senyora Carbonero s'ha sentit ferida de mentida, fent allò que ara està tant de moda i que en Castellà s'anomena "postureo" (parlar per parlar i per sortir als mitjans diguent qualsevol xorrada que sembli que té una mica de "sentiment") o és que realment és una absoluta idiota.

Pel poc que sé d'ella, m'inclino directament per la segona possibilitat. I així van les coses a la Península Ibèrica....

Josep Maria Terradellas: In memoriam

Ahir vaig arribar de viatge d'una setmana a Xina i la meva dona em deixa sense alè quan em diu que al matí, mentre jo volava cap a casa, ha anat a l'enterrament d'en Josep Maria Terradellas, una persona que ha format part de la meva vida.

En Josep Maria, "Terri" pels amics, ha sortit d'aquesta vida als seixanta-un anys, ple de projectes i de somnis per complir encara. Ha mort per les complicacions derivades de diversos tumors que l'afectaven. Ha lluitat amb coratge més d'un any i mig, però no va poder superar una intervenció que li van practicar el dijous.

Vaig conèixer en "Terri" quan jo treballava de cambrer al Big Rock de Platja d'Aro, i ell portava la comptabilitat del restaurant (em va fer una clase magistral sobre el marge brut, posant-me com exemple el "rossejat de fideus", que amb un cost -tot comptat- d'unes 50 pessetes per plat, es venia a 850).

Aleshores jo estudiava empresarials a l'Autònoma i ell ja feia uns quants anys que ja treballava. Ens vam entendre de seguida i malgrat el temps i la distància, sempre ens vam sentir molt propers. El recordo i el recordaré com un home pragmàtic, que sempre buscava l'equilibri, i que vivia assedegat de ganes de saber i conèixer. No he conegut persona més treballadora i inquieta intel·lectualment i vitalment que en Josep Maria. La seva passió per la lectura era gairebé exasperant (fins i tot es va llegir les meves tres novel·les!!!).

S'apuntava a totes. Membre del Col·legi d'Economistes des de fa molts anys, va participar molt activament a tot allò que el Col·legi organitzava a la seu de Girona, que venia a ser com una extensió del seu despatx. Recordo un dia, farà un parell d'anys, quan en Jordi Angusto, un altre bon amic, presentava un assaig d'economia a la seu, i li vaig dir demanar que vingués, no només ho va fer, sino que va portar altres persones i al final vam acabar amb una taula rodona impressionant.

En Josep Maria era crític amb l'"establishment" en general, li  venia de mena, i no va tenir mai pèls a la llengua. Però sobre tot, sobre tot, gran apassionat del futbol com era -en particular de l'amateur-, era molt crític amb el Barça, "la màfia del Barça" com a ell li agradava anomenar-lo.

En Terri era un home de principis sòlids, d'una extraordinària noblesa, de caràcter fort, era un gran amic dels seus amics, capaç de qualsevol cosa si calia.

No t'oblidaré mai amic. Descansa en pau.

Déjà vu

Ara es veu que ningú no va votar per Donald Trump. Bé, no és ben bé així, sembla més aviat que ningú de la "gent d'ordre" el va arribar a votar. Tothom sembla esquinçar-se els vestits. Sense anar més lluny el dijous, el meu Conseller Delegat em llegeix un post a Facebook d'un companya seva de carrera que és americana: "I wish to go to bed and wake up tomorrow thinking this was a bad dream...".

La xarxa córre plena de comentaris com aquest. Cap dels americans cosmopolites, globals, oberts, formats i amb sentit comú no el debien pas votar. Però ves per on, Trump va obtener ni més ni menys que gairebé 60 milions de vots, en la confrontació més dividida, agressiva i més confrontada de la historia de les eleccions presidencials als Estats Units.

Però siguem honestos: 60 milions de persones el van votar i més de 100 milions ni tan sols es van registrar per anar-hi, tan poc és l'entusiasme que despertava cap dels dos candidats.

Però ara tot són penediments i tot són estirades de cabells. Exactament igual al que va passar el dia després del referèndum del "Brexit" a la Gran Bretanya. No em crec la totalitat dels votants de Trump siguin xenòfobs, islamòfobs, sexistes, masclistes i racistes. Algun deu tenir formació superior, dos dits de seny, i fins i tot una feina tal vegada ben pagada a Wall Street, Napa Valley o Silicon Valley.

Cal entendre que el que majoritàriament s'ha votat ha estat un vot de càstig contra el "establishment" de Washington i de Wall Street, contra la oligarquia dels buròcrates de classe alta i posició acomodada que están ben allunyats dels problemes de la gent real, de la que ha vist perdre el seu "status" en un món cada vegada més digital, cada vegada més global, i cada vegada més post-industrial.

Les fabriques d'ordinadors, telèfons i de cotxes ja no són majoritàriament als Estats Units sino a Àsia, i abans, un obrer del Midwest nord-americà era soldador, mecànic o operari d'una fàbrica, amb sous que els permetien fer real el somni americà. Ara molts d'ells tenen feines precàries i ja no saben ben bé què són ni quin ofici tenen.

S'ha votat també contra una candidata que no ha sabut convèncer els electors de Pennsilvania, d'Ohio, de Florida, de Texas. Sí, molts dels que van votar a Obama creient en el canvi, han vist que aquest o no és possible o els que manen a Washington (la oligarquia dels Clinton des de fa molts anys, entre d'altres).Tal vegada si Sanders hagués guanyat la nominació, les coses haguessin estat d'una altra manera.

I ara què?

Els apòstols de l'apocalipsi, els opinadors acadèmics i més aviat d'esquerres (la majoria d'europeus amb dos dits de seny - que són menys dels que tots ens pensem-) i els ciutadans de carrer estupefactes amb el resultat electoral d'avui, es pregunten què ha passat? com és possible? per què?

Però això és perquè ho observem i analitzem amb lògica europea i no pas americana, i a Nord-Amèrica, moltes coses -moltes més del que ens sembla- són molt diferents. Encara que a ulls europeus sembli impossible de creure, els 51 estats, federals de veritat (48 continentals, Alaska, Puerto Rico i el Districte Federal de Washington), d'un federalisme que el federal PSOE seria incapaç d'encaixar i acceptar,  són molt diferents els uns dels altres i les poques coses que tenen en comú de debò són: la moneda, la política exterior i l'exèrcit....poca cosa més. Un ciutadà d'Arizona i un de Nova York, a part de l'idioma, s'assemblen tant com un de Bolullos de la Mitación (Sevilla, Espanya) i un de Vladivostok (Federació Russa). 

La xarxa avui va plena d'imatges de plors, incomprensió, desesperació, estatues de la llibertat per terra fent-los el boca a boca, opinadors de 150 € l'article que escriuen cròniques, només posaré tres exemples de pensament "únic": El País: "Lo que nos faltaba", "Fin de ciclo americano", "Un loquero director del manicomio"...La Vanguardia: "El ocaso de los halcones", "El Brexit vuelve a ganar", "En Francés Trump se dice Lepen"...Ara: "Sense casa als Estats Units", "El populisme avança inexorable", "Les seqüeles econòmiques", "Tot el que no ens agrada de Trump"....

A mi, l'elecció de Donald Trump com a President dels Estats Units em sembla un fet insòlit, com ja m'ho va semblar al seu dia la seva elecció com a candidat del Partit Republicà. És un home de negocis, poderós i astut, però un veritable energumen, xenòfob, racista (encara que miri de dissimular-ho), aïllacionista, curt de mires i molts i molts altres defectes que un president del país més poderós del planeta no és pot pas permetre, però una cosa sí és ben certa: la democràcia nord-americana és, juntament amb la britànica, una de les més consolidades del món. 

I en aquest sentit, el mateix somni amercià "itself", es veu reflexat en el resultat de l'elecció d'avui. 

Segurament si l'oponent de Hillary Clinton, Bernie Sanders, hagués guanyat la nominació demòcrata, el número de votants que haguéssin acudit a les urnes ahir hagués estat més alt. Perquè aquest és l'altre gran drama de les eleccions presidencials d'ahir, del que ningú no sembla parlar gaire. Segons el cens de 2016, els Estats Units té una població de 313 milions d'habitats (excloent els immigrants il·legals, estimats en...11 milions de persones!!!), i una població major d'edat, és a dir, amb dret a vot, de 221 milions de persones. D'aquestes, només han votat un total de 119 milions d'electors, és a dir, un 54% del cens electoral. 

En un sistema electoral en el que els votants s''han de registrar per a votar, no sembla que la situació del país i de la seva política sigui tan extrema com per què hi hagi una mobilització massiva del vot. La fredor de les xifres parla per si sola: hi ha hagut més de 102 milions de ciutadans nord-americans amb dret a vot que no han pas anat a votar, i aquesta és la raó principal que ha fet decantar la balança cap a Donald Trump. En Putin es frega les mans amb fruició.

La Hillary Clinton no ha despertat la passió de les masses, i no ha estat capaç d'incorporar el vot dels ciutadans del carrer que  creuen en el sistema i en el seu sentit de l'equitat i la justícia. En Trump, en canvi, ha estat un líder en canalitzar cap a la seva candidatura el vot del cansament, de l'empobriment, del fastigeix.....

Ara toca ballar amb la més lletja i concedir a Donald Trump els 100 dies de gràcia a partir de finals de Gener de l'any vinent. Molt em temo que, per sort per a tots plegats, els marges de maniobra dels presidents dels Estats Units no és, ni de bon tros, el que tenia fa només vint-icinc anys.

The day after

A l'igual que en el cas del referèndum per Escòcia el setembre del 2014 (com passa el temps!!!), em sap molt greu haver-la encertat en el meu pronòstic sobre el que passaria al les eleccions presidencials nord-americanes. 

Algunes persones que segueixen habitualment el meu blog m'escrivien el dia 6 de novembre, quan el vaig publicar: "Tan de bo t'equivoquis", però la realitat és tossuda i el missatge populista ha calat en un nombre considerable d'americans empobrits i decebuts dels seus polítics, i el vot de la por, el vot de la desesperació, el vot de càstig al "Establishment", s'ha acabat imposant.

De fet, en termes de vots individuals emesos, la situació ha estat gairebé d'un empat tècnic: 47,7% per Clinton i 47,5% per Trump, i més de 200.000 vots més per la candidata demòcrata, però els vots de més que Hillary Clinton ha tret a Califòrnia o Nova York no li han servit de res. El sistema electoral nord-americà, d'elecció indirecta, penalitza no guanyar en un nombre prou gran d'estats. I aquest ha estat el drama de la candidata demòcrata.

De tot això però, hi ha dues reflexions d'emergència que voldria fer (avui una bona amiga meva ja em demanava una reflexió d'urgència a les 7 del matí, quan la victòria d'en Trump es veia a venir però encara no estava confirmada) tenen pot a veure amb el nou president electe (això serà objecte d'un altre blog un dia d'aquests).

La primera reflexió és que les empreses d'enquestes electorals acabaran desapareixent dels mapes mundials per fallida tècnica: ningú no comprarà mai més els seus serveis. És absolutament impressionant els flagrants errors de les empreses de demoscòpia. En el cas del "Brexit" no només van ser les empreses d'enquestes electorals, sinó també les cases d'apostes. Ningú no la va encertar. Per tant, cal una revisió profunda de què és el que s'està fent malament per evitar, ara seriosament, que els ciutadans deixem de poder disposar d'enquestes. Els experts en estadística, sociologia i demoscòpia no tenen altre remei que organitzar un congrés mundial extraordinari i fer-s'ho mirar molt seriosament: ningú no havia fallat mai en un pronòstic tan estrepitosament com en els casos del "Brexit" i de les presidencials nord-americanes.

I la segona és aquesta extraordinària capacitat d'adaptació al canvi i a allò inesperat que tenen el que en argot periodístic i econòmic s'acostuma a anomenar: "els mercats". A les sis del matí d'avui en donar-se per més que probable la improbable victòria de Trump, l'or -valor refugi per excel·lència- pujava un 4%, el dòlar s'enfonsava contra les principals divises, els futurs de les borses es fotien castanyes espectaculars, les borses asiàtiques queien en picat i les borses europees obrien amb davallades d'entre el 3 i el 4%,

Però tot ha estat sentit al president electe en el seu primer discurs just després de confirmar-se oficialment el resultat: simpàtic, conciliador, familiar, reposat, felicitant a la rival que insultava i volia tancar a la presó només uns dies abans,,... i "els mercats" han canviat la tendència de forma radical. L'or ha baixat, el dòlar s'ha enfortit, i les borses europees han tancat amb guanys moderats -expecte l'IBEX 35 que ha patit un lleuger descens- i hores d'ara el Dow Jones i el Nasdaq "progressen adequadament" (en verd totes dues). Em recorda també el cas del "Brexit" el dia després: davallades espectaculars de les borses (en particular l'IBEX 35) i desplomament de la lliura esterlina: cinc mesos després, tot a tornat a la normalitat i les borses han més que recuperat aquelles pèrdues. 

Al mateix moment que en Paul Krugman anuncia l'apocalipsi a "The New Yort Times" -article disponible a l'"Ara" en Català- els "mercats" decideixen que mani qui mani, qui mana de debò és el dòlar, o per ser més exactes, les elits que controlen els dòlars (i els euros, i les lliures, i.....), i aquests, ja se sap, no tenen cap pàtria, i per tant no els fa por perdre'n cap.

Quan falsificar el currículum surt de franc

En determinades esferes, sobre tot en les més properes del poder, dels i de les que realment -i perdonin la cruesa de l'expressió- toquen "cuixa" de veritat, dir mentides surt gairebé de franc.

Ho estem veient en tots els afers de corrupció que s'estan jutjant a Espanya en els darrers anys en què, excepte en el cas d'algun pobre pringat sense connexions fermes, tipus Juan Antonio Roca ex-assessor de Puerto Banús, cap de la trama de corrupció "Mayala" que porta ja vuit anys a la presó, o el ex-principito ex-consort Urgangarín que prigarà per la seva ex-reial esposa i acabarà entrant a la presó només per satisfer les ànsies de sang del "populatxu"...., els que de veritat estàn ben connectats, acaben sortint impunes de totes les investigacions, diguin-se Millet, Bárcenas, Griñán o Pujols (pares i fills) per citar-ne només alguns.

Tots, és clar, amb la segona -i interessant- excepció de determinants jutges "anti-sistema" com ara el jutge Elpidio Silva curiosament condemnat a 17 anys i mig d'inhabilitació per haver acusat el veriable (pressumpte) corrupte Miguel Blesa en el flagrants casos de corrupció de Caja Madrid o Baltasar Garzón, també curiosament inhabilitat durant 11 anys per haver permès les gravacions que han acabat desarticulant la trama de corrupció Gürtel, articulada al voltant del PP.

Curiositats que té la vida.... El cas és però, que si hom està molt a prop de les òrbites del poder, falsejar el currículum (és a dir, mentir), bé sigui activament, bé per omissió passiva, no té cap mena de repercussió negativa. 

Alguns exemples clamorosos del passat són, a títol purament de enunciatiu i sense cap ànim d'extensió, la ex-presidenta Joana Ortega, a la que se li atribuïa la llicenciatura en psicologia quan en realitat no havia acabat la carrera, o a l'Alcaldessa Ada Colau, que tot i treure molt bones notes a les assignatures que va cursar de filosofia no va completar la carrera. Un altre cas flagrant va ser el de l'ex-director de la Guàrdia Civil, Luís Roldán, condemnat per corrupció a 31 anys de presó dels quals en va cumplir 10, que es presentava com a enginyer industrial quan en realitat no posseïa cap mena de titulació. Això sí, va aprofitar la presó per llicenciar-se per la UNED en ciències polítiques i sociologia (titulació pagada amb els impostos de tooooooooots els contribuents).

El darrer i també inversemblant cas de falsificació testicular (perdò, volia escriure curricular....) és el del flamant nou ministre Álvaro Nadal, titular d'un "nou" ministeri que porta per títol: "Energia, Turisme i Agenda Digital". Algú m'hauria d'explicar què tenen el comú tan preuats àmbits d'actuació per a posar-los tots juntets en un "ministeri", però això, i perdonin el joc de paraules, és un "misteri" que ja mirarem de resoldre en una posterior entrada d'aquest blog.

El que ens pertoca ara és viralitzar l'exclussiva que publica avui el diari "Ara" i que revela que el senyor Álvaro Nadal, a part de tenir sota les seves ordres la seva cunyada (el seu gemà bessó que, per cert, no va acudir a la cerimònia del seu nomenament com a ministre, presumiblement per gelosia, també treballa per l'administració central....meravellós), va admetent (per omissió i silenci) cada vegada que és presentat en un acte i se li glosen els títols, que és Doctorat per la Universitat de Harvard. Això és cosa sèria de debò (no tothom es pot doctorar a Harvard), però quan hom s'endinsa una mica més i grata a fons es troba que la cosa, és més aviat mentida que no pas veritat, però l'interfecte calla vilment. 

La realitat però és molt més mundana, més vulgar, i aquí voldria transcriure literalment, part de l'article d'avui de l'"Ara" sobre aquest tema: "(...) És a dir, Nadal va rebre una beca de l'executiu mentre ell treballava per al mateix govern espanyol com a assessor del ministeri d'indústria i energia (...), el 1998 va passar a ser assessor del ministeri d'Economia. l'estada a Harvard, per tant, va ser entremig d'aquestes dues etapes i com a molt va durar uns mesos. Així ho corrobora un destacat economista espanyol que viu als Estats Units i que coneix Nadal: "Va estar uns mesos a Harvard, va anar a algunes classes, no va fer ni el primer homework i va deixar d'anar a classe".....".

El problema és que entre l'alt funcionariat del Madrit imperial -concepte no ciutat-, tots van a la una com Fuenteovejuna....L'endogàmia i la màniga ampla en atorgar beques, donar excedències o proposar nomenaments de ministres d'indústria a llocs internacionals com a premi per tenir comptes al Panamà, és una constant de la que no hi ha manera que ens desempellaguem...Una mena d'exercici nacional, vaja.

I avui el CIS publica que la intenció de vot al PP creix en 6 punts percentuals. Aquest Estat no té remei...

La incògnita de les eleccions presidencials nord-americanes

Fa gairebé un mes escrivia en aquest blog ("Donald Trump altra vegada", 10 d'octubre), que malgrat tots els malgrats -aleshores s'acabaven de rebelar les converses de gimnàs en les que parlava vexatòriament de les dones en general- Donald Trump continuava "viu" a les enquestes electorals, sempre per darrere la candidata demòcrata, però viu a la cursa per la presidència.

Aquest cap de setmana tota la premsa va plena d'anàlisis de corresponsals que tots els mitjans han desplaçat als Estats Units per a fer reportatges in situ, per a copsar el sentir de la gent de carrer, la que en definitiva anirà a votar.

Una impressió que tenia ja fa molts dies, i que també vaig escriure aquí, és que el número de votants registrats per a aquesta elecció presidencial seria més alta que mai abans. I la impressió s'ha confirmat: de 221 milions de votants potencials (majors d'edat i amb nacionalitat nord-americana), més de 200 milions s'han registrat, això representa un 90,5% del cens electoral, una xifra del tot insòlita. I a més a més, a dia d'avui, ja han votat anticipadament més de 31 milions d'electors, la qual cosa demostra la transcendència que els nord-americans confereixen a aquestes eleccions.

Però el que és antropològicament més interessant és que a dia d'avui Donald Trump tingui unes possibilitats més que reals de guanyar les eleccions de dimarts vinent. Les enquestes estàn frec a frec i als estats que voten tradicionalment republicà (Midwest, Sud) i els que voten tradicionalment demòcrata (Costes Est i Oest, Illinois) no s'esperen grans sorpreses i sembla que el resultat és més aviat clar. No hi ha gaire dubtes que Califòrnia atorgarà els seus 55 vots electorals a Clinton i Texas els seus 38 vots electorals a Trump. Així doncs, com ja ha succeït en diverses ocasions, determinats estats clau ("swing states") seràn els que finalment atorgaran la victòria a un o altre candidat.

Hi ha quatre estats clau: Florida (29 vots electorals), Pennsilvania (20), Ohio (18) i Michigan (16), que totalitzen 82 vots electorals i que poden decantar la balança cal a Clinton o cap a Truman.

Diu la tradició electoral americana que aquell que guanya a l'estat d'Ohio, tradicionalment guanya les eleccions presidencials als Estats Units. I ahir, a Ohio, Trump tenia a les enquestes un avantatge del 3,3%, a més a més, a tots els mitings fets en aquest estat, l'assistència als actes ha estat discreta en el cas de Clinton i abrumadora en el cas de Trump.

Sóc força mal taumaturg i espero equivocar-me (com ja ho vaig fer, i de ple, en el cas del referèndum sobre el "Brexit"), però el nas em diu que les probabilitats de Trump de guanyar són més altes del que es pensen alguns.

Trump té un missatge barroer, sexista i islamofòbic, però parla el llenguatge real de la gent del carrer, de la classe mitja blanca empobrida i desindustrialitzada, de la gent que considera que la immigració rep massa atenció i "els de casa" molta menys. És un discurs mentider i populista, però la realitat demostra que "cala" en un percentatge significatiu de nord-americans (la Amèrica emprenyada, la que diu prou als impostos, a la burocràcia, a la discriminació positivia, al control sobre les armes, etcètera, etcètera...).

Tan de bo m'equivoqui, però tal vegada estem a les portes d'una sorpresa majúscula. I repeteixo, espero estar equivocat.

Referèndums i poders fàctics (II)

L'altra "gran" notícia de la setmana ha estat l'acceptació per part del tribunal constitucional (per vuit vots a favor i tres en contra) de la reforma de la llei -a instàncies de la majoria absoluta del PP a la legislatura passada- que modifica les atribucions del constitucional, permetent-li la suspensió de càrrec a polítics que estimi que "estan desobeint les seves resolucions". El PP va impulsar aquesta llei clarament per actuar contra el procés sobiranista català.

És també una notícia preocupant, extremadament greu ja que en el fons constitueix un afront a la llibertat d'expressió. Durant els darrers anys hem assistit a una clara involució democràtica i antiautonòmica -en general- via invocació de la majoria absoluta del Partido Popular (LOMCE, Llei mordassa, recentralització de competències, atac frontal a l'autonomia municipal, centrifugació del dèficit a les comunitats autònomes....) que ha aprofitat aquests anys per fer endreça i anular parcialment o totalment bona part del que s'havia anat construint a favor de les llibertats i la justicia social des de l'inici de la transició. Involució pura i dura, que, pel que estem veient, va a més.

És a més a més una clara mostra que, malgrat que des del PP ho pretenguin negar, la separació entre els poders polític i judicial és cada vegada menys diàfana, fins al punt que, hores d'ara ja ningú no es creu que un tribunal nomenat per polítics tingui la necessària independència per a ocupar-se d'afers relacionats, posem per cas amb el procés sobiranista de Catalunya....per expressa delegació del govern central.

Francisco Pérez de los Cobos s'encarrega per tant d'executar les instruccions que li arriben des de Moncloa i conseqüentment, no exerceix d'altre que -com deiem en el blog d'ahir- de guardià de les essències, del "no meneallo", del "hay que restaurar el orden y el sentido común, que es lo que Europa espera de nosotros".

El mantra de "que res canvïi", s'ha instal·lat a Madrit -concepte, no ciutat- des de fa força temps (tots recordem el Wert que deia que calia "espanyolitzar els nens catalans") i fins que no hi hagi un veritable revulsiu electoral que permeti que els partits d'esquerres tornin a assolir majories suficients, la cosa anirà cada dia a pitjor.

I per a mostra, que li expliquin a l'alcaldessa de Berga, a qui els mossos d'esquadra, fent funcions de policia judicial, van anar a buscar a casa seva ahir, de matinada. El "modus operandi" és molt similar al que utilitzava la policia política en temps de Franco. Han passat molts anys però sembla que hi ha mètodes que tornen. I això també és una notícia preocupant.

Referèndums i poders fàctics (I)

Em crida poderosament l'atenció la notícia que va aparèixer en premsa ahir al vespre en relació a la denúncia que dos ciutatans britànics contraris al "Brexit" van interposar en un jutjat de Londres.

Per si algú no s'ha assabentat encara de què va la cosa, es tracta que un jutjat ordinari britànic ha fallat, a petició d'una denúncia d'un grup de particulars encapçalats per una filàntropa i un perruquer (contraris al "Brexit"), que el Parlament Britànic sigui l'orgue que "ratifiqui" el resultat del referéndum del passat 23 de juny.

El filòsof Josep Ramoneda feia, la setmana passada, una interessant reflexió en relació als referèndums, on curiosament analitzava fil per randa la situació que ara s'acaba de produir a la Gran Bretanya, i que podria resumir-se  amb el subtítol del mateix article: "El poder és coacció, i prefereix el conflicte als riscos d’una solució acordada". De fet, com tot lector haurà descodificat ràpidament, la reflexió de Ramoneda està molt inspirada en el procés català i la reiterada petició de referèndum per part de les institucions catalanes.

Diu Ramoneda: "El qüestionament dels referèndums va molt bé a Espanya per deslegitimar la pretensió de l’independentisme. La globalització s’ha convertit en la gran coartada de l’immobilisme: la capacitat de decisió és limitada, anem a espais polítics d’escala més gran, diuen. Les dificultats d’Europa i les incerteses de la mundialització haurien de fer reflexionar".

I aquest és el gran problema de fons, que als poders fàctics, a Madrid, a Londres, a Brussel·les, a Washington, a Moscou,.....tenen una gran resistència al canvi. L'immobilisme i el status quo és la garantia de que tot es farà "com cal", òbviament, com cal als seus interessos. El "mejor no meneallo" l'hem vist de forma vergonyant en l'abdicació covarda del PSOE envers el PP, fent bona la consigna que Rajoy no es va cansar de repetir a Antonio Hernando: "Ustedes son muy parecidos a nosotros", i aquesta és una de les poques veritats que Rajoy ha dit des que va ser investit president del govern español el desembre de 2011. Són la representació del "seny", de l'Europa que demana retallades i la submissió absoluta a unes polítiques que perpetuen la desigualtat i desmunten, de manera flagrant l'estat del benestar pel que van lluitar els nostres pares. 

Una notícia que no és sorprenent a Espanya, poc favorable a les consultes participatives, a la democràcia directa, o simplement a la democràcia en estat pur, no deixa de ser-ho -i molt- en un país de consolidada tradició democràtica, segurament la democràcia més avançada del planeta.

El que es pot concloure d'això que acaba de passar a la Gran Bretanya, i és una conclusió que fa molta por, és que la "City", per simples i purs interessos econòmics, no està disposada a acceptar la sortida de la Unió Europea (que conceptualment no li agrada però que des d'un punt de vista econòmic li és més convenient que no pas el contrari) i per això intenta, de totes totes corregir allò que el poble ras ha decidit equivocadament i inopinada. Els poders fàctics es rebelen a acceptar que una qüestió complexa, ambigua i amb molts matisos com la pertinença a la U.E. pugui ser votada, qüestionada i finalment rebutjada per la "plebs", pels "serfs de la gleba". Què caram s'ha cregut el "populatxo"? sembla que pensin.

A aquest ritme, aviat s'acabarà qüestionant el sufragi universal. No és la primera vegada que sento la següent reflexió: "El meu vot de ciutadà culte, amb formació superior i net pagador d'impostos ha de tenir el mateix valor que el d'un obrer sense estudis i a l'atur?".

Doncs ara, un jutjat britànic sembla que a alguns els acabi de donar la raó. Preocupant, molt preocupant.