La Espanya impassible: Castella imperial

He seguit amb -un molt moderat- interés els debats d'aquesta investidura de Mariano Rajoy. Ho he fet, i perdonin que em repeteixi, per pura curiositat antropològica. El resultat de tot plegat, vist ara amb una mica de pespectiva és com d'un altre planeta, d'un món que no és, parafrasejant Ovidi Montllor, "eixe món".


I no per esperat, deixa de ser sorprenent. És a dir, si un al·lienígena hagués vist aquest debat i se li hagués fet una classe d'història d'Espanya dels darrers deu anys, hagués flipat en colors. Mariano Rajoy Brey ha fet de la inacció la seva principal estratègia política. I ha vingut a dir: "com que tots els meus oponents encarnen els set pecats capitals, si no em moc, tornaré a vèncer". I tal dit, tal fet. N'hi ha hagut prou amb l'amenaça de l'adveniment de totes les desgràcies davant unes terceres eleccions, inclosa una millora de resultats del PP, per a tenir en safata de plata la claudicació del PSOE.


El debat no serà certament dels que passen ni als annals ni als llibres d'història. Fluix de continguts i lamentable de formes. El meu fill gran, l'Adrià, al que li interessa molt el debat polític em deia que les baralles al Parlament espanyol semblen de pati d'escola. Literalment. I té raó. El problema és que totes aquestes bretolades les paguem amb els nostres impostos. Amb tot el meu respecte, impresentables les diatribes de Pablo Iglesias i Gabriel Rufián, fonamentalment per extemporànies, fora de lloc i de contexte (i no per això menys certes).


Del discurs del candidat, a part de l'autocomplaença que l'ha envoltat en tot moment, no hi ha res a destacar. L'abraçada de l'ós al PSOE, i poca cosa més. Un baix to lamentable.


Dels grans problemes amb els que s'enfronta Espanya actualment, el senyor candidat hi ha passat de puntetes. Jo enumeraria els següents grans i estructurals problemes d'Espanya, i no sé si per aquest ordre, però tant li fa: dèficit públic, sostenibilitat del sistema de pensions, situació macroeconòmica d'Espanya, corrupció i .... Catalunya. Una entrada de blog com aquesta no és suficient com per a glosar i raonar de forma extesa aquests problemes, però provaré de fer-ne una pinzellada.


A Catalunya, reconegut per ell mateix com "uno de los mayores desafíos de la España actual" hi destina exactament 3 minuts, i encara per repetir el mantra que "la soberanía de España es de todos los españoles" i "estoy dispuesto a hablar de financiación dentro del marco de la política del (això és collita meva, però en definitiva és així) café para todos". Una vergonya, però com que li deu donar vots a les espanyes, ja li va bé.


Cap menció a que durant el seu mandat el dèficit públic ha assolit l'escandalosa xifra del 100% del PIB. Tot un any de la riquesa que produeix Espanya, sense pagar res més s'hauria de dedicar a pagar el dèficit. El més alarmant és el ritme al que aquest ha pujat durant el seu mandat.


Cap menció tampoc al saqueix de la guardiola de les pensions, de la que Rajoy Brey ha tret exactament 55.151 milions d'euros des de l'any 2012. Impressionant no? Jo no vaig sentit que el candidat en parlés. S'ha polit més diners en 5 anys que el que va costar el rescat de Bankia.....


Cap menció seriosa a com abordar la corrupció. Començant per una depuració extraordinària del seu partit, encausat, i la immediata abolició del Senat, una altra font de corrupteles de baix nivell.


Cap menció en absolut a que el creixement que presenta Espanya torna a ser estructuralment una bomba de rellotgeria, perquè torna a basar-se en allò que pel que sembla, a les Hispànies se sap fer més bé: l'especulació, el turisme de sol i platja, i el totxo, en contraposició a la recerca i el foment de la industria puntera i l'ensenyament a alt nivel.


Això sí, el seny i el sentit comú postul·len que cal estabilitat. Estabilitat? Per a què, em pregunto? Per fer que les classes dominants continuin sucant del melindro quatre anys més i els que vinguin després ja s'ho trobaran? Sembla que hauria de ser més sofisticat, no?


Doncs no s'ho creguin. És així de simple, així de trist.

Quo vadis Ciudadanos?

A l'Albert Rivera se'l veu darrerament desconcertat, amb cara de mala llet, sempre més aviat de mal humor. De fet, en la sesió de divendres del debat d'investidura de Mariano Rajoy, les càmeres -cal dir que TVE en va fer un realització impecable- molt atentes als personatges estrella de la investidura, no només de Rajoy, van captar la baixesa del seu gest en, per exemple, titllar literalment de "capullo" i "gilipollas" a en Pablo Iglesias, quan aquest el va citar des del faristol (tractant-lo indirectament d'inculte, això sí).

La jove promesa de l'Ibex 35 ha perdut el protagonisme que ell necessita per sortir a la foto, als diaris i a la tele fent-se l'important al preu que sigui. La nova política ja mostra síndrome d'abstinència darrerament si no surt diàriament al menys a dues tertúlies. Ha perdut el protagonisme que es pensava que tindria en aquesta legislatura i malda per fer-se l'important. Pobrissó.

I, és clar, com a conseqüència de la desorientació del Mesies, els seus deixebles vaguen per la terra desconcertats, sense saber ben bé ni què fer ni què dir, si tot el que ells diuen ja ho diu Don Mariano i a més a més, la plebs, el "populatxu", es creu més a Don Mariano que no pas a ell, que és l'encarnació de totes les virtuts i l'heroi capdavanter en la lluita contra la corrupció.

L'exemple més clar d'aquesta desorientació ha estat la senyora Arrimadas aquesta setmana, que en entrevista a aquest gran i objectiu canal de televisió anomentat 13TV (estrella de l'eqüanimitat política, dirigida per aquest altre gran periodista no gens partidista i gran amic de Don Mariano i Don Fernández Díaz, que té a bé dir-se Paco Marhuenda), no se li acut altra cosa que dir, literalment, "Sin duda, yo tengo esperanza y no soy ninguna ingenua, porque soy consciente de la gravedad, porque la vivo en Cataluña, porque llevo escolta en Cataluña, porque sabemos lo que pasa en Cataluña".

Això és una mostra de baixesa moral tan gran, que és difícil, impossible de justificar. Aquesta senyora, si tingués un gran de dignitat, que no la té, hauria d'haver sortit ahir en roda de premsa, demanar públicament disculpes, i tot seguit deixar el seu escó de diputada, però és clar, ja se sap, aquí no hi ha ningú que deixi la mamella.

L'Arrimadas, acollida a Catalunya fa poc temps, i ja és cap de l'oposició, té la santa desvergonya d'insinuar -i això és el que ven a Espanya- que porta escorta perquè a Catalunya hi ha violència contra els unionistes, com si del País Basc de fa 10 anys es tractés. Aquí tots els caps dels partits porten escorta senyora Arrimadas, i vostè ho sap. Aquí no hi ha violència, malgrat a vostè i als que pensen com vostè els agradaria que n'hi hagués. Aquí, tots sabem el que passa a Catalunya, senyora Arrimadas, i tothom ha vist que vostè diu mentides. Mala peça al teler per a un polític quan la mentida és tan evident i tan gruixuda. 

I aquí, senyora Arrimadas, les famílies dinen juntes per Nadal, amb excepció, tal vegada, de la dels Fernández Díaz, que està molt enfeinada entre gravacions, conspiracions i converses amb àngels de la guarda. Vostè que pel que sembla, té com a parella sentimental un separatista de Junts pel Sí, hauria de ser la primera a saber que mentir d'aquesta manera només pot tenir conseqüències negatives per a vostè mateixa. És el problema més greu que ara mateix té Ciudadanos. Si l'única bandera, la de l'unionisme a ultrança, ja la branden PP i PSOE, vostès es queden sense missatge, i conseqüentment, sense clientela.

Quina llàstima que em fan, de debò.

Ad resurgendum cum Christo

L'Església Catòlica és en certa manera una institució molt semblant al Partit Socialista Obrer Espanyol: s'està morint a passes agegantades i sembla que només li preocupi actuar de manera que la mort esdevingui abans, com més de pressa millor. No puc estar de repetir-me i citar una i altra vegada la cèl·lebre frase atribuïda a Groucho Marx: "De victòria en victòria fins a la derrota final".

Llegeixo avui una notícia de l'agència EFE en la que s'explica que l'Església Catòlica, mitjançant la seva institució "Doctrina de la Fe" (l'antic Sant Ofici), ha tret una instrucció (??? Em fa molta gràcia això que l'Església Catòlica hagi de treure "instruccions", com si els fidels fossin nens petits, o simplement estúpids) que acaba de prohibir que les cendres dels difunts es "guardin a casa o es tirin al mar o s'enterrin fora d'un cementiri, o -el que és pitjor- que es pugin repartir entre els familiars".

Una instrucció descerebrada com aquesta, procedent d'una església comandada per aquest Papa Francesc al que jo li atribuïa un mínim de sentit comú i voluntat d'adaptació al Segle XXI, he de dir que, com a mínim, m'omple de perplexitat i de incomprensió. 

La instrucció "Ad resurgendum cum Christo" substitueix l'anterior -que era de 1963- i que, atenció! pretén "posar ordre davant les noves pràctiques tant de sepultura com de cremació considerades en desacord amb la fe de l'Església" és com un viatge al passat que se'm fa francament difícil de digerir. Com diria un company meu de feina molt proper: "Doncs em quedo molt més tranquil si això ho diu l'Església Catòlica".

És evident que això del Catolicisme, al ritme de deriva que porta, no ho salva ni el Papa Francesc, ni el Marcelo, l'àngel de la guarda del grandíssim Fernández Díaz. La institució de l'Església viu en un món a part, un núvol, un somni. Segurament un món que no és terrenal, i justament per això, no tenen ni proximitat ni remota idea del que ens passa als terrenals humans, els que respirem, paguem impostos i mirem de sobreviure dia rere dia.

És fantàstic assabentar-me ara que sóc candidat a ser excomunicat perquè les cendres del meu pare:

- Les vaig dividir entre la meva tia (la seva germana), la meva mare, el meu germà i jo mateix, i

- La resta les vaig tirar al mar, davant les costes de Cala Estreta, allà on el meu pare havia viscut, havia nadat, havia pintat, havia viscut.

He fet tot allò que l'Església Catòlica acaba de prohibir, i francament, com si de l'espisodi de l'intent de prohibició d'un cartell del circ Raluy per part del 'Ajuntament de Girona, em treu tan la són que si no em prenc un "tranquimazin" no podré dormir bé aquesta nit.

Avui m'han negat la salvació eterna, i francament, no sé pas si d'aquesta me'n sortiré.

A les Balears hi ha una intel·ligència per sobre la mitja

Llegeixo amb delit avui a "Sa Vanguàrdia", secció "Tendències", que el Govern Balear de la mà del seu Parlament, ha aprovat una declaració per no endarrerir el rellotge i mantenir l'horari estival. 

La declaració ve impulsada pel moviment ciutadà illenc que porta per lema "illes amb claror, més llum, més color, més vida", i pretén (una mica tard, s´ha de dir, perquè les atribucions en matèria de fus horari corresponen de forma exclussiva als amics de Madrit- concepte, no ciutat-, si tenim en compte que el proper canvi d'horari, endarrerint els rellotges una hora i sumint-nos en la foscor, tindrà lloc el proper dia 30 d'octubre, diumenge) aconseguir que les Illes Balears es desentenguin del fus horari d'hivern i esdevinguin el primer territori de les Espanyes que aconsegueixi la independència horari, sense referèndum ni punyetes.

A mi, que el pas del temps em té corprès i capcot i que precisament per això de vegades penso que em faig reiteratiu i una mica pesat, m'agrada que hi hagi gent que pensi com jo, sobre tot en temes que jo veig de pur sentit comú (i dels que darrerament intento escriure sovint), que defensi públicament, fins al punt de portar-ho a un Parlament, que això de l'horari d'hivern és una barbaritat i un anacronisme que no s'explica ningú. De fet, des que vaig començar a escriure aquest blog, ara farà cinc anys, i cada any he escrit sobre el despropòsit el canvi horari. 

He defensat que hi ha molts llocs del planeta on no canvien mai l'hora, en particular a l'Àsia, amb la Xina com a capdavantera (avui ens portem 6 hores de diferència, dilluns vinent, set: té cap sentit? Jo crec que no); també he defensat que no hi ha cap estudi recent de cap universitat de prestigi, que determini que hi ha cap avantatge (en ple Segle XXI) en canviar l'hora. On són els estalvis? Joc de suma zero, en el millor dels casos.

Els illencs el que defensen és justament el contrari: mantenir l'horari d'estiu només pot portar avantages econòmics i socials, en un moment però en que Mariano Rajoy està impulsant passar Espanya al fus horari anglès o portuguès.

No sé pas com acabarà tot plegat, però he d'admetre que de Greenwich cap a l'Oest, la proposta de Mariano Rajoy, l'alineació amb el fus que "toca", té tot el sentit del món. En un Estat normal, que hi haguéssin dos fusos horaris no hauria de ser problema, però això segurament conculcaria algun principi constitucional....Ara bé, si a més a més de canviar el fus horari, el Parlament Espanyol acceptés la proposta Balear, seria la repera: Espanya passaria a equiparar-se als Estats Units continentals: tindria 3 fusos horaris: un veritable exemple de modernor i democràcia.+

Antonio Carmona: In Memoriam

Aquest matí ha mort a Cambrils un dels grans Mestres, amb majúscula, que he tingut a la meva vida, el Germà Antonio Carmona. L'Antonio tenia 94 anys i ha viscut una vida plena dedicada a una de les coses que més li agradava en el món, formar persones.

Tota una generació de baixempordanesos (no només palamosins) vam tenir la sort de tenir-lo com a ensenyant. Va educar a La Salle Palamós més de trenta anys, des de 1975 fins a 2008, any en què es va retirar finalment (en tenia ja 86) a la residència que La Salle té a Cambrils on es retiren els germans que ja necessiten assistència.

Quan va arribar a La Salle Palamós, ho recordo com si fos ara, jo feia tercer de bàsica (l'antigua E.G.B. que tants records ens porta als de la meva generació) i el Germà Carmona tenia fama -i aspecte- de "dur", en uns temps en el que les noves fornades de germans ja no portaven sotana, a ell el recordo sempre amb ella, per tant, per sobre de qualsevol altre consideració, inspirava una barreja de respecte i por. Però no n'hi havia pas per a tant. El vaig tenir com a professor de Matemàtiques i de

Francès, i he de dir que em va transmetre la passió per totes dues matèries, en particular les Matemàtiques.

Pel que fa al Francès, gairebé tot el que sé me l'ha ensenyat el meu amic, i també professor Roger Denoix, però és cert que els primers fonaments ("ais, ais, ait, ions, iez, aient....") van venir del Germà Carmona. Aquells que em llegiu i vàreu compartir La Salle amb mi ja sabeu del que us parlo.  Ens vam endinsar en el meravellós món de la primera llengua estrangera de la mà dels germans Claudine et Régis Mason (també dedicat als meus col·legues de classe, tots saben de què estic parlant).

L'Antonio era un home estricte, com anticipava la fama que el precedia, però era d'una rectitud intel·lectual i moral impecable. Era un home just. Mai va prendre una decisió de càstig arbitrària, i sempre es va esforçar per a treure el millor de cada alumne, i al darrera d'aquella fosca sotana hi havia un gran cor.

El germà Carmona, a més a més d'ensenyant li agradava fer de pagès. Tenia cura de l'hort de La Salle. Quan acabaven les classes hi anava gairebé cada dia. El recordo com si fos ara amb l'aixada i el barret de palla. I aprofitava les llargues estones a l'hort per a compartir filosofía i saviesa amb tots aquells que castigava (que eren uns quants, sempre els mateixos, amb una de les frases que va esdevenir una icona a La Salle i que ell proferia amb una veu que despertava els morts-hi posaré un nom, però n'hi va haver molts més-: "Rodríguez...., cinco y media-ocho y media, al huerto).

I la seva tercera passió era la pesca. Era molt freqüent veure'l sortir de l'escola els caps de setmana i els dies de festa amb la seva llarga canya de pescar, el seu inseparable barret i la galleda.

 

Antonio Carmona, gran mestre i gran persona, reposi en pau.

D'estàtues caigudes en desgràcia (#SamataoPaco)

Prometo que quan ahir vaig publicar el blog "D'estàtues eqüestres i pentinades de gat", no tenia ni idea que al cap de poques hores l'estàtua acabaria essent retirada.

No em considero cap geni, però la culminació ahir a la matinada de tot plegat era fàcilment previsible, no pensen com jo?

Perquè no puc evitar preguntar-me: com és que ments brillants i altament preparades per afrontar dialècticament la polèmica i la controvèrsia com ara les de, posem per cas,  Colau i Pisarello no han tingut un moment de reflexió per a pensar el que jo, humil ciutadà anònim, mer pagador d'impostos, pare de família i poca cosa més, em vaig imaginar el mes d'agost, quan vaig llegir que es preparava l'exposició?

Repetiré un dels paràgrafs que vaig escriure ahir: "No hagués apostat ni un pèsol en contra de que es generaria un enfrontament públic entre partidaris i detractors i que l'estàtua del dictador acabaria bruta, pintada, tacada, escopida. No tinc clar que l'estàtua acabi sana i estàlvia (cap a banda) al final de l'exposició, que està prevista fins a finals de gener de l'any vinent". Doncs imaginin-s'ho, va durar escassament 3 dies.

El que més m'emprenya de tot plegat és que això li hagi acabat costant molts diners al contribuent. La cosa bona però és que tot plegat cal prendre-s'ho amb un punt d'ironia, i riure's d'aquells que estan convençuts que la transició en realitat no va succeir mai. El "Caudillo de España por la gracia de Dios" ha caigut tres dies després de ser exposat després que tot allò que ell odiava a mort li hagi vingut a retre sentit homenatge. Tots aquells pels que durant 40 anys Franco va fer esforços titànics per perseguir, prohibir, torturar i encarcerar, li han anat a mostrar el seu darrer tribut: comunistes (les joventuts han marcat el cavall amb el seu segell), homosexuals (van vestir l'escultura amb la bandera de l'arc de Sant Martí), separatistes (l'estelada recobria part del llom del cavall) i anarquistes (no cal parlar dels ous, cap de porc, caca, escopinades, i un llarg etcètera). Segur que els "Comuns" no s'ho esperaven tot això, però és normal, no tenen ni imaginació ni sentit de l'humor.

Ara només caldria que aquest moviment espontani que s'ha organtizat al Born prengui un AVE i acabi a San Lorenzo del Escorial, i apliqui la mateixa política al Valle de los Caidos. Potser així, acabarem d'una vegada amb el franquisme sociològic.

Quan la correcció política és pura estupidesa

Aquest matí, esmorzant ben d'hora ben d'hora (línia Guardiola dura), m'he aturat a esmorzar a Argelaguer a l'únic bar decent que hi ha des de Girona a Olot que obri a les sis del matí. Com que és un local decent, repeteixo, a aquelles hores on part dels carrers encara no estàn posats, a "Can Xicu" d'Argelaguer ja hi ha el "Punt-Avui".

I entre despropòsit i despropòsit, tribunals constitucionals, estàtues franquistes decapitades, toros, desobediències, twitters d'amenaces de mort i tot seguit de disculpes i d'acceptació de disculpes (tot això, com diria en Jordi Basté de Rac,1 em cansa molt i em fa molta mandra, cada dia més), he trobat una notícia que gairebé em fa engargussar el café amb llet i l'entrepà de pernil dolç.

A la notícia, un racó, vuitè de pàgina, imparella, el "Punt-Avui", li dóna, com es veu per tamany i posició, relativament poca transcendència, gairebé cap, però jo n'hi confereixo molta.

La notícia en qüestió és per estirar-se els cabells, i em semblava que no podia ser veritat quan l'he acabat de llegir. El titular diu, a tenor literal: "L'Ajuntament de Girona ordena retirar els rètols publicitaris d'un espectacle del circ en què es veuen dues noies amb un vestit curt i escotat. El circ, sorprès, defensa la llibertat d'expressió".

Amb independència que el titular sigui semànticament incorrecte (un circ no és una persona i no es pot sorprendre de res, en tot cas ho fan els propietaris o directius, o empleats), el que em sí que em sorprèn és el fons de la qüestió. I havent sentit l'Alcaldessa de Girona, que jo tenia considerada com una persona amb sentit comú, encara m´he emprenyat més. Com hagués dit Shakespeare, molt soroll per a no res....Com en el blog d'ahir quan parlava de l'exposició del Born, pura futilitat, pura estulticia. Com si no hi hagués res més a fer.

He vist el cartell, i és cert que en primer pla, als laterals hi ha dues joves patinadores amb vestit curt, cert, potser molt curt i escotades, digue'm-ne que tot plegat té una pàtina de vulgaritat anys vuitanta, però han despertat tant la meva líbido com l'estàtua decapitada del borinot que hi havia al Born de Barcelona fins aquesta nit passada.

Què ho fa que ens haguem tornat tan beneïts, que ens haguem begut una mica o un molt l'enteniment? Com que ja no tinc edat per ser políticament correcte, el que en realitat vull dir, amb un punt de grolleria, és: Per què els que suposadament ens governen són tan estúpids? No tenen res més a fer, amb els diners que els paguem els contribuents? Ho fan expressament, o són veritablement idiotes? Incapaços? Tinc un sentiment a cavall entre la tristesa i la indignació.

Ahir la Moliner a l'Ara, parlava d'un lloc anomenat Asgardia, un nou país construït totalment a l'espai. Jo voldria anar a raure a Asgardia, amb l'esperança que els seus administradors tinguessin l'espurna de sentit comú que falta als del planeta Terra.

D'estàtues eqüestres i pentinades de gat

Jo ja ho vaig dir molt abans que l'exposició es fes pública (un post de 9 d'agost d'enguany "Estàtues franquistes i espai públic"). La cosa aquesta dels individus suposadament d'esquerres però ressentits amb el món i el sentit comú i tot allò que faci pudor de convergent o d'independista és donar la nota sense sentit, sense causa ni aparent ni oculta, fer-se veure per fer-se veure. Dilapidar estúpidament recursos públics, ara que en toquen.

El meu avi, en pau reposi, empresonat pel franquisme, represaliat i deportat a Galícia, hagués afirmat, gens exempt de raó: "això ho fan només per tocar els pebrots". I això que ell va combatre amb l'exèrcit de la República. Va combatre defensant la legalitat. I així li van pagar. 

Així acabava el me blog del 9 d'agost: "I és que al capdevall, tot això de ser tan cosmopolita i tan ciutadà del món mundial com solen ser-ho els internacionalistes d'esquerres, deu ser molt "guais", però com diu en Quimi Portet:"del cosmopolitisme bleda la gent se'n cansa. Tothom sap que l'Springsteen és de Nove Jersey, no és del món"".

Doncs això passa amb els "Comuns", que són uns ressentits, miseràbles i amb més contradiccions que els que -com a mínim- tenen el coratge de dir les coses pel seu nom, siguin de dretes, d'esquerres, espanyolistes o independentistes. Tots estavem acostumants a en Joan Herrera, el "Capità Enciam", el rei de l'ambigüitat, una ambigüitat que semblava insuperable. Però ara, vist en perspectiva, i comparat amb la Colau i el seu equip,  Herrera em sembla com l'àngel de la guàrda Marcelo del gran patriota Fernández Díaz, ja saben, el de les clavegueres i les famílies dividides al dinar de Nadal.

Calia ser un taumaturg o un endeví del futur per visionar el que passaria quan l'exposició s'inaugurés? Certament no.

En Pisarello, de discurs lerrouxista refinat, ja pot anar dient missa però els seus arguments no els compra ni un nen de pit. Es pot arribar a la mateixa finalitat fent-ho d'una manera menys provocadora, sense tanta propaganda (sí, propaganda, no publicitat) i sobre tot, sobre tot, escollint una ubicació que no fos entesa per una part significativa de la ciutadania com una pura, vil i simple provocació. El Born és un símbol per a molts, agradi o no. Tampoc és necessari, havent-hi dotzenes d'espais publics molt millors, anar-la a col·locar allí. No sé quines consciències pretenen despertar amb aquest muntatge, del tot inadequat.

I és que la meva àvia també ho deia: "qui poca feina té, el gat pentina". Jo, si en Pisarrello s'avorreix perquè té poca feina, tinc una muntanya d'idees per ocupar-lo en activitats més productives i de més valor afegit. M'ofereixo des de ja a colaborar en tot allò que pugui.

Corrupció sistèmica

L'atzar (o no) ha volgut que s'estigui jutjant simultàniament el cas de les targetes "black" de Bankia i la branca madrilenya de la trama "Gürtel". Totes dues tenen en comú el que explicava en la meva anterior entrada d'aquet blog.

Les declaracions de Francisco Correa, que deu haver pactat una espectacular reducció de pena per la seva col·laboració, acredita allò que José Luís Peñas (el delator) va explicar en aquell llibre increïble ("Uno de los suyos", Editorial Península): l'Espanya de la llotja del Bernabéu i la del "totxo" va ser una lloc i una època en la que la cooperació entre determinats empresaris i empreses de l'"Ibex 35" i la classe política (al menys una bona part de la que tallava el bacallà), la "casta", va teixir una xarxa de corrupció, clientelisme, impunitat, luxe i malbaratament, que va estar punt d'arruinar tot un Estat.

La cosa és d'absolut escàndol i estic gairebé convençut que no acabarà passant gairebé res. Sí que hi haurà algun cap de turc (Luís Bárcenas, Francisco Correa, Rodrigo Rato, Miguel Blesa, Iñaki Urgangarín, aquest darrer, però fonamentalment per estúpid,...) perquè el "populatxo" segurament no suportaria sentències absolutòries o penes ridícules, però a tots se'ls recol·locarà d'una manera o d'altra, d'això n'estic convençut, si no, temps al temps. És aquell "resiste Luís resiste", que Mariano Rajoy li escrivia en un WhatsApp a Luís Bárcenas quan va esclatar el cas de la comptabilitat "B" del "PP".

Però de tot el que està passant i s'està jutjant aquests dies, el que més em crida l'atenció és el que s'ha publicat sobre el Banc d'Espanya i la seva autorització a la fusió de Bankia i Caja Madrid (i cinc entitats més) malgrat les reiterades advertències dels inspectors i tècnics del banc que van analitzar l'operació. Els correus electrònics que s'han fet públics revelen que el Banc d'Espanya va ser cómplice i col·laborador necessari en l'estafa més gran de la història d'Espanya, que ha costat als contribuents europeus 23.500 milions d'Euros, dels quals se n'ha recuperat fins ara una part ridícula.

És una prova més que el poder (o molts dels seus representants)  només té una missió principal, la de preservar els privilegis dels seus membres, sense importar-li ni gens ni mica el ciutadà del carrer, el que va a treballar (si té la sort de tenir feina), el que té una nòmina i paga religiosament els seus impostos perquè els els retenen de la mateixa.

I aquests espectàcles de corrupció sistèmica que estem descobrint els darrers dies en tot el seu abast, es combinen i coincideixen en el temps amb les converses entre polítics sistèmics per a perpetuar una altra vegada el sistema de privilegis via el "no meneallo". És de vergonya veure com la casta del "PSOE" s'alinea amb la casta del "PP" per posar-se d'acord i permetre la investidura d'un personatge gris sota el govern del qual s'han destapat alguns dels més grans casos de corrupció d'Espanya de tots els temps.

El més interessant de tot plegat es que mentre jutgen els seus íntims ex-amics, José Maria Aznar sembla més callat que mai. Potser és que no te ganes de sortir a la foto?

Coses que encara funcionen al país

Fer-se gran té algunes coses bones (poques) i moltes de no tant. Aquesta setmana que s'acaba he rebut una carta del Departament de Salut de la Generalitat, més concretamanet del "Programa de detecció precoç del cáncer de còlon i recte". La carta, així en fred, em va provocar un calfred de pànic, que dirien "Els amics de les arts". La bufetada de realitat que et fa adonar que això dels cinquanta anys va de debò.

Refet però de l'ensurt inicial, constato amb certa satisfacció i un punt d'orgull que la frase de l'ex director de l'oficina antifrau de Catalunya Daniel de Alonso, aquella de "nos hemos cargado su sanidad....", no és del tot certa. Els nostres avis i els nostres pares (sobre tot) es van fer un fart de treballar per avançar cap allò que als anys vuitanta es va batejar eufemísticament com a "estat del benestar".

Els representants de la casta i les seves camarilles, la cohort d'inútils i ganduls que viuen de la mamella pública, aquells que volen mantenir el poder a tota costa, i que fan del clientelisme i del saqueig (legal o il·legal) de les arques publiques el seu modus operandi, han estat treballant intensament els darrers deu anys com a mínim en el desmantellament de bona part d'aquest estat del benestar, a canvi de mantenir les seves prebendes al preu que sigui (aquests darrers dies n'estem veient exemples a cabassos, el darrer, la "re-col·locació de la Ana Mato, com a "assessora a Madrid -ciutat- dels parlamentaris populars a Brussel·les, això a una tipa que té la capacitat de parlar en públic d'un "teleñeco"....).

Però em fa feliç veure que no ho han aconseguit del tot. Trobo extraordinari (per desconeixement i perquè no em podia imaginar que després del tancament de plantes senceres d'hospitals, de la congelació de sous, i tantes i tantes altres retallades) que un programa així encara existeixi. És una mostra de civilització i un incentiu a pagar amb orgull els impostos i la contribució a la seguretat social (jo que l'he fet servir quatre vegades a la meva vida, i tres van ser pel naixament dels meus dos fills i per la mort del meu pare).

És una espurna d'esperança, el pensament que encara no tot està perdut i que hi ha vida més enllà d'una part de la classe política que cada dia em provoca més indignació.

 

D'anacronismes i comparacions odioses

Avui sóc a Suècia per raons professionals i no puc evitar les comparacions, sobre tot havent viscut ahir tot el denigrant espectacle que suposa l'obligatorietat de celebrar i gaudir del "dia de la Raza", com es titllava aquesta festivitat en temps pretèrits que malhauradament cada vegada sembla que estiguin més a punt de tornar.

Sobta conèixer -avui ho explicava en Jordi Llompart al "Punt Avui"- que la decisió de treballar el 12 d'octubre a l'Ajuntament de Badalona, s'hagués pres el novembre del 2015 i que aquesta decisió hagués estat pública i que en gairebé un any cap instància judicial hagués tingut cap problema amb això; si això no és una mostra de politització de la justícia, quan queda ben palès que aquesta actua moltes vegades només a instàncies del poder polític, que baixi Déu i ho vegi.

A Espanya el 12 d'Octubre sembla ser, per alguns, festa nacional d'obligatori compliment, d'imperatiu categòric, com si els sentiments i les lleialtats a pàtries i banderes es poguessin imposar per decret llei, en ple Segle XXI. I sembla a més a més que aquest orgull patri s'hagi de publicitar de la forma més arcaica possible, posant el logo de la bandera d'Espanya durant tot el dia a la programació de Televisión Española, i parlant i difonent fins a l'extenuació la desfilada militar sota la pluja i brindant i brindant per la sobirania de tots els espanyols....

A Suècia mentrestant, ni tenen dia nacional (sí que el tenen, però el celebren obrint el seu palau nacional a la ciutadania, no fent desfilar cabrons legionaris -en sentit literal, no figurat-), ni els importa gaire, això sí, sorprenen el món sencer concedint el premi Nobel de literatura al grandíssim poeta i cantautor Bob Dylan, que sempre va preferir les guitarres i les harmòniques a les desfilades militars. A Suècia, els trens van a l'hora i no hi ha problemes amb les catenàries, i es sopa a les sis de la tarda i es concilia la vida laboral amb la familiar.

A Suècia finalment, no premien una ministra corrupta (com per posar un exemple la senyora Ana Mato, ex-ministra de sanitat esquitxada pel cas Gürtel com a partícep a títol lucratiu) amb un contracte com a assessora local (des de Madrit -ciutat-) dels eurodiputats populars a Brussel·les, ni amb un contracte com a directora de la Universitat Europea, un forum del PP que organitza jornades d'una setmana per alliçonar joves lleons sobre política comunitària des de l'òptica, és clar, del PP.

Però, es clar, estem parlant de Suècia, i no d'Espanya, que era, i que per alguns continua essent, el bastió, la reserva i el sentinella d'Occident i dels seus valors.

Maria de los Llanos de Luna

La senyora De los Llanos de Luna, advocada sevillana de cinquanta-sis anys que exerceix d'una cosa que mai he sabut ben bé què vol dir ni què fa que es diu "delegada del gobierno central en Catalunya", sempre m'ha cridat molt l'atenció.

Hi ho ha fet, no només perquè sempre la veig als mitjans en fotos a recepcions oficials, amb una copa de cava (o xampany?, no sigui que això del cava català li provoqui urticària..) envoltada de militars, de tipus engominats i encorbatats, i d'homes ensotanats. Això sí, sempre homes. També m'agrada pel conjunt. Aquell posat d'aristòcrata rància, aquells llavis i pell facial pressumptament tractada amb toxina botulínica, aquells vestits jaqueta anys vuitanta, aquell somriure fals clavat al rostre immutable. Sembla un personatge de còmic, només pel posat i la gesticulació.

Però aquest posat i attrezzo de "Tebeo" ve molt reforçat pels seus actes. Com que l'autonomia de la Generalitat és de riure però tot i així té moltes competències transferides, la senyora De los Llanos de Luna té ben poca feina com a delegada del govern central a Catalunya (a part de fer de "florero"), i per tant, fa bona aquella dita que emana de la saviesa popular que diu que qui poca feina té el gat pentina. Un dia uns periodistes li van preguntar que de què parlava quan es trobava amb l'ex-President de la Generalitat Artur Mas, i la seva resposta, d'antologia poètica va ser: "Con Artur Mas hablo del tiempo".

La il·lustre senyora delegada va tenir una altra (una més) "ocurrencia rajoyana" la setmana passada. Donat que l'Ajuntament de Badalona, liderat per les hordes salvatges i radicals de la CUPS, d'aquell grupúscul en que alguns membres es flairen les aixelles, va decir que el sagrat dia de la hispanitat, festa nacional i militar amb desfilada inclosa -sense cabró, perquè aquest just s'acaba de morir, ja és mala sort, ja- tindria les portes obertes amb voluntaris que volguessin anar-hi a treballar, la senyora Delegada va decidir enviar aital decisió a la judicatura per evitar un pressumpte acte de deslleialtat institucional i desobediència al calendari de festes nacionals sacres.

El que és més meravellós és que en un estat (de dret????) en que el judici d'un delinqüent confés com en Fèlix Millet (2010) estigui encara pendent de celebrar-se, una denúncia de la De Llanos és cursada en vint-i-quatre hores i s'envïa un edicte amb missatger judicial un dia abans del dimecres 12 d'octubre. Ja se sap que la justícia és lenta, cega i eqüànim per a tots els afers excepte en aquells relacionats amb els irreductibles independentistas, llavors, en aquest cas no és ni lenta ni cega, sinó cèl·lere com si fóssim a Suècia.

Però això no és el que m'emprenya. El que més m'indigna és que la De Llanos no hagi enviat un edicte judicial instant al tancament del Bonpreu de sota casa, que avui era obert fins a les 14:00 hores, o a l'Hipercor de la carretera de Barcelona, o fins i tot a l'hospital Trueta, que, vés per on, contravenint l'ideal d'honor patri i impedint als seus treballadors veure les desfilades militars han decidit, en contra del sentit patriòtic i el sentit comú, tenir les portes obertes. Tot un escàndol.

El més interessant però és que l'Ajuntament de Badalona s'ha passat l'edicte per l'aixella. En Castellà hi ha una altra dita meravellosa: "A palabras necias, oídos sordos".

Pepe, el cabró

Aquests darrers dies, probablement en preparació espiritual per a la celebració del magnànim dia de la Hispanitat, 12 d'octubre, ha tingut molt de ressó a la premsa cavernària, la notícia de la mort d'una cabra. En nom de l'acuracitat, matitzarem: de la mort d'un  cabró.

Però no d'un  cabró qualsevol. El tal especímen, que el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola defineix, a tenor literal Castellà, com a "mamífero rumiante ovino, macho, de cuerpo esbelto, pelo fuerte y áspero, cabeza estrecha, con una barba estrecha en la mandíbula inferior, y cola corta; es muy ágil y veloz (...)", era el cabró de la legió. La mascota que apareixia en totes les desfilades en que l'emèrti cos de soldats professionals desfilava, i que anava guarnida amb la gorra rectangular dels legionaris i habillada amb una mena de catifa, sobre el llom, amb l'escut de la legió, tot un símbol patri, d'aquells que posen l'emoció a flor de pell i fan aflorar espurnes humides als ulls en veure-la desfinar, tan marcial.

La premsa capitalina doncs, en particular "ABC", "La Razón" i "Libertad Digital", tres mitjans carateritzats ideològicament per la seva amplitut de mires i el seu compromís amb el progrés, ha glosat la notícia dedicant pàgines i pàgines a recordar tota mena de detalls del pobre Pepe, que pel que sembla ha mort de tristesa.

En Pepe, aragonès, per més detall, després dels anys reglamentaris de servei es va jubilar fa uns mesos i el van trasladar  a una mema de residència de mascotes grans, on probablement li feien fer exercicis per no perdre memòria i socialitzar amb d'altres cabrons (o cabrones). Es veu que el pobre Pepe, de dotze anys, no va saber adaptar-se a la vida civil, tan avorrida, i menys en una residència d'avis.

Ara la legió ha comunicat que preparen la seva incineració, a Cadis, en un acte públic al que hi pot assistir tothom que hi vulgui. Jo penso que aquesta serà una experiència colpidora i antropològicament única, per tant estic esperant delerós, que es comuniqui el dia per agafar un "vueling" i retre el meu petit homenatge al cabró de la legió.

No es pot obviar un detall important, el cabró serà incinerat embolcallat amb la bandera d'Espanya....Però no deixen des de Madrit -concepte- que cremar banderes pàtries estaba tipificat com a delicte i que seria perseguit amb totes les conseqüències? Doncs pel que sembla, la legió deu tenir "passi pernocta" també per a poder cremar banderes espanyoles. Àngela Maria Antònia beneïda.

Donald Trump, altra vegada

El més preocupant de les notícies al voltant del candidat Donald Trump, a un mes de les eleccions presidencials nord-americanes, és que després de la revelació sobre les converses enregistrades ("locker talk" segons les seves paraules de justificació, converses de gimnàs, com si parlar de forma vexatòria de les dones i tractar-les com a objectes sexuals al gimnàs fos menys pecaminós que fer-ho a la plaça d'una ciutat o a l'entrada d'un banc, posem per cas) no hi ha hagut, per part dels votants republicans dels Estats Units, un gest unànim de petició de retirada del candidat.

Diuen les enquestes publicades avui als diaris del país, que Hillary Clinton ha guanyat, però que "només ha guanyat", no ho ha fet per aclaparadora majoria. Trump utilitza totes les armes al seu abast, és hábil i no té escrúpols. No ha dubtat a portar a la sala on es feia el debat a quatre dones que han confessat haver-se sentit abusades per Bill Clinton. Davant d'una tal capacitat maquiavélica és difícil una resposta amb arguments racionals.

La candidata demòcrata se n'ha sortit tan bé com a pogut, però a ningú no se li ha escapat que la seva resposta venia molt condicionada pel comportament del seu marit durant la seva etapa presidencial.

I això és el que precisament fa por, que la feblesa de la candidata demòcrata situa al candidat republicà, un energumen amb tots els "Ets i uts" en una situació real d'estar en condicions de guanyar la campanya presidencial, fins i tot sense el suport del "Establishment" del seu partit. Ningú al Partit Republicà no gosa obrir gaire la boca. Molts fan la callada per resposta, no diuen res però saben que després de 8 anys de presidència demòcrata no tenen altre remei que aguantar i, si no surt cap altre descosit, anar a votar el novembre creuant els dits.

La màgia i al mateix temps la perversió de la democràcia (interessant article de Josep Ramoneda a l'"Ara" ahir diumenge respecte d'això) és que al final són els votants els que decideixen i no hi ha ningú que pugui dir-los que estan equivocats.

No deixa de ser sorprenent però que un home com Trump, malgrat els seus diners, hagi pogut arribar tan lluny. Hi ha molta gent no només dels Estats Units, sino del món civilitzat, que està creuant els dits per tal que es produeixi un miracle que aparti Trump de la carrera presidencial.

Llicència d'obres

Parafrassejant un il·lustre membre del Partido Popular (ja saben, aquell que té un portaveu a Catalunya que diu que els "radicals" de la CUP es flairen les aixelles i es mamen el dit, o que té a la meitat dels seus mebres imputats per corrupció), gosaria dir que l'Ajuntament de Barcelona ha tingut una altra "ocurrencia".

I això que divendres passat vaig anar a un casament al Saló de Cent del "Cap i Casal" i tot plegat va ser prou arreglat, gairebé avorrit.... Si no hagués estat per un colapse de més d'una hora a la ronda litoral (a les quatre de la tarda!!!), una parada antitaurina a l'entrada de la plaça amb un tipus tant pintat de vermell sang que semblava un zombie, una altra contra la violència masclista al costat mateix de la porta de l'Ajuntament, convidats a diversos casaments davant la porta de l'entrada de l'Ajuntament fent cua i preguntant a quin casament anava jo convidat, i per uns quants autobusos carregant jovenalla i uns centenars d'estrangers fent fotos "urbi et orbe", tot plegat m'hagués semblat natural i fins i tot relaxant.

Però bé, el cas que m'ocupa en el post d'avui és l'"ocurrencia" de la llicència d'obres a la Sagrada Família. La idea de la CUP d'enretirar l'estàtua de Colom del final de la Rambla era bèstia, per extemporània, estèril i ridícula, però venint d'un grup "radical" de l'oposició fins i tot es pot entendre (que formulin idees com aquella), però d'un grup que governa l'Ajuntament de la principal ciutat de Catalunya des de fa més d'un any i mig, em sembla un despropòsit propagandístic.

La construcció (acabament) de la Sagrada Família ha perdut bona part del seu sentit religiós i fins i tot monumental per esdevenir un símbol de Barcelona, una icona, una imatge de marca que dóna molt més del que costa. Vaig anar-hi dilluns de fa dues setmanes, a les nou del matí amb uns proveïdors xinesos, i ja hi havia cua per a entrar a l'interior del temple.

Pretendre ara cobrar la llicència d'obres d'un edifici (obra d'art, esdevingut ja patrimoni de tots, fins i tot de l'Ajuntament de Barcelona) que és definitori de la "marca Barcelona" la construcció del qual va començar fa més de cent anys, no té, des del meu punt de vista, cap mena de sentit. És purament per a fer-se veure. Una acció totalment propagandística. Una cosa és la polèmica sobre l'IBI que no paguen els edificis religiosos (que sí que haurien de pagar, penso), i l'altra és sortir amb una demanda ex-temporània, injusta i que no vol altra cosa que cridar l'atenció. Poc madur d'un Ajuntament que de tant en tant necessita reivindicar la vena contestatària, potser per reafirmar-se i sadollar la necessitat d'actes anti-sistema d'una part de la seva clientela.

Elena Ferrante

Com  que sóc un lletraferit sense remei, segueixo les visicituds literàries que es publiquen al diari "El País" i a "La Vanguardia" i a "L'Ara", amb regularitat. He deixat de comprar "La Vanguardia" els dissabtes per seguir les "Sabatines intempestives" d'en Gregorio Morán (cosa que no ha deixat de fer el meu cosí germà, en confessió de fa pocs dies), però no he deixat de seguir els suplements de cultura ni d'aquest ni dels altres diaris.

Dic això perquè una de les polèmiques que m'ha enganxat i fascinat alhora aquests darrers dies ha estat el misteri sobre la persona que s'amaga darrera el pseudònim d'Elena Ferrante, autora de la tetralogia de fama ja gairebé planetària anomenada "Dues amigues". 

D'Elena Ferrante s'havia especulat molt però fins no fa gaire la seva personalitat havia romàs en el més absolut dels secrets, a l'igual que en el cas de la catalana Marta Rojals, autora, entre d'altres de les novel·les d'èxit "Primavera, estiu, etcètera" o "L'altra", ambdues absolutament recomanables. De Marta Rojals no n'hem vist, al menys jo, cap fotografia, ningú no sap quina cara fa i si és real o no.

Doncs això mateix passava amb Ferrante fins que a un periodista se li va acudir investigar les finances de la traductora Anita Raja, traductora de l'alemany a l'italià. Jueva polonesa emigrada a Nàpols i casada amb l'escriptor Domenico Starmone, Raja vivia tranquila fins que el diari italià Il Sole 24 Ore, va publicar dissabte passat una nota informant que Ferrante podia haver estat descoberta. El periodista va investigar a partir de l'increment de patrimoni de l'autora, i va trobar uns ingressos fora de l'ordinari, només per a repartir quatre notes.

Avui, en diversos "twitts" que després ha esborrat, tal i com havia anunciat, Raja ha reconegut que era Ferrante, però continuava reclamant el dret a la seva privacitat, intimitat i a no acordar entrevistes.

I de fet, una vegada la calma ha tornat a les casernes literàries, l'obra de Ferrante es demostra d'una grandesa difícil d'imitar. Una lectura altament recomanable aquest  Nadal.

La debacle socialista

L'espectacle de dissabte al carrer Ferraz, retransmès gairebé en directe per La Ser i La Sexta amb el show televisiu de García Farreras que va fer de showman, clown, comissari polític, histrió, periodista i censor durant el mateix programa especial, va posar de manifest la profunda ferida i divisió que ha quedat al PSOE. La gran desfeta del socialisme espanyol, insòlita des de la fundació del partit per part de Pablo Iglesias, va sorprendre a propis i estranys. Els insults que militants pro-Sánchez van proferir a Susana Díaz o Alfonso Guerra, només per posar dos exemples segurament els interpelats no els havien sentit mai.

El cop d'estat organitzat pel sector oficialista ve triomfar per ben poc. Felipe González, a La Ser, va donar el senyal de sortida, des de Xile, quan va dir, amb una indignitat digna de vergonya del qui va ser un dels artífex de la Transició  que se sentia enganyat per Sánchez ja que aquest li havia dit que demanaria l'abstenció. Difícilment creïble. El comité federal del PSOE es va pronunciar clarament cap al famós "No es no", i que el dinosaure González, digui això em sembla no indigne sinó directament de vergonya.

Però la victòria dels "susanistes" o "felipistes" és una victòria ben pírrica. Ja tornem a sentir el debat d'una part important del partit i de la militància que continua mantenint amb fermesa el "No és no" a Rajoy. El president de la comissió gestora, Javier Fernández, va trampejant el temporal, però la veritat és que ni ell sap com ensortir-se'n de l'atzucac.

El PSOE ha sortit absolutament debilitat del circ de dissabte passat. Si negocia l'absenció a la investiruda de Rajoy, posició més que probable, tampoc podrà treure del PP cap contrapartida significativa, ni reforma de la LOMCE, ni reforma laboral, ni supressió del senat, ni lluita contra la corrupció ni res de res de res. Les enquestes publicades avui mateix per El Mundo i La Razón anuncien la caiguda lliure dels socialistes en cas d'unes terceres eleccions. Si la comissió gestora tingués la tentació de voler imposar cap condició a Rajoy per tal d'obtenir l'abstenció d'una part del partit (només calen 11 diputats que s'abstinguin), aquest només hauria de renunciar a la investidura i el calendari abocaria de forma inevitable cap a noves eleccions el dia 18 de desembre, on la majoria del PP més els Ciudadanos està gairebé garantida. 

Sánchez va voler ser valent, ingènuament valent, quan hagués tingut la possibilitat de negociar contrapartides per una abstenció i tenia al davant un termini de 2 a 3 anys per a refer internament el partit. Però la utopia va poder més. O potser no va fer altra cosa que seguir el mandat del Comité Federal, que va dir, després del resultat de les eleccions de 26 de Juny, "No es no".

Al PSOE li costarà anys de refer-se, això si ho aconsegueix: actualment és un partit dividit, envellit, sense programa il·lusionant, sense idees i amb un allunyament de les bases cada vegada més gran.

El Xiquets de Hangzhou

Una altra de les notícies que m'ha alegrat el cap de setmana i que també ha passat força desapercebuda ha estat la participació de la colla castellera de Hangzhou al concurs de colles castelleres que se celebra a la Tarraco Arena cada dos anys.

Vaig veure "des de dins" una competició de castells, la Vella i la Joves dels Xiquets de Valls l'any 2014, la diada de Santa Úrsula, des del balcó de l'Ajuntament. Em queden tres records molt potents d'aquell dia:

• la construcció de les bases dels castells, impressionants amb perspectiva aèria, que et permet apreciar molt millor la perfecció de l'estructura i la disciplina i treball en equip;
• la presència també al balcó de l'Ajuntament d'Oriol Pujol Ferrusola, que aleshores ja estava amb l'aigua fins el coll però encara era diputat i es va mantener en un discret segon pla, i el seu pare, Jordi Pujol Soley, que -aleshores jo no ho sabia- era ambaixador mundial dels Castells (imagino que el deuen haver desposseït del títol)
• la durada inacabable del concurs: vam entrar a l'Ajuntament al migdia i en vam sortir, sense dinar, a quarts de cinc....

Així doncs imagino que el concurs de la Tarraco Arena deu ser espectacular per la dimensió de tot plegat. Però el que sense dubte es recordarà aquest any de la jornada castellera és la presència dels castellers xinesos: dues-centes persones que viuen en una colònia tèxtil prop de Hangzhou (un lloc per cert una mica menys horrorós que la majoria de ciutats-mostre xineses de la costa est), gràcies al mecenatge de l'empresari xinès que en un viatge a Catalunya al 2009 va quedar fascinat amb els castells i els valors que això representava. Els xiquets xinesos són assessorats per la Vella dels Xiquets de Valls, representants de la qual, viatgen vàries vegades l'any a Hangzhou per a assessorar-los tècnicament.

Els Xiquets de Hangzhou, creats el 2010, van fer història ahir, aixecant un tres de nou amb folre, només 6 anys després de la seva creació. Em sembla al·lucinant i fantàstic que s'hagi exportat tan bé una tradició tan "nostrada" com els castells (una tradició molt insòlita), i que ja hi hagi a part dels xinesos, els "Castellers of London", els "Castellers de París" o els "Castellers de Lo Prado", a Xile.

I per acabar-ho d'arrodonir. veure el reportatge de la BBC sobre la Carla, anxaneta dels Castellers de Vilafranca, és per posar els pèls de punta al més descregut (com jo). Córre per internet, i s'ha compartit un munt de vegades al Facebook. No us el perdeu.

Notícies que passen desapercebudes

Ahir, enming del femer fraticida i immund que ha representant tot el que jo ja anomeno el "teatret de Ferraz", i enmig de la també guerra oberta entra defensors i detractors de l'eliminació de la majoria d'accents diacrítics, va passar gairebé per alt una de les més grans notícies, segurament de més transcendència per a la història de la Humanitat, l'acabament de la missió de la sonda Rosetta.

Només per a donar-ne un exemple, a l'"Ara" d'avui, un diari sensible amb les notícies transcendents, la notícia sobre Rosetta ocupava un vuitè de página.

Rosetta ha estat una de les més ambicioses -i reeixides- missions que mai a dut a terme l'ESA, l'agència espacial europea. Amb un pressupost de, atenció, 1.300 milions d'Euros, també ha suposat el programa al que s'han abocat més recursos i que ha assolit una major dimensió tecnològica. La missió va començar l'any 2004, amb el llançament de la sonda des de l'estació espacial europea a Guiana, mitjançant el cohet Arianne V, i ha acabat, 12 anys després!!!, amb la culminació de la missió, tal i com estava previst, "enganyant" la sonda per tal que s'autodestruís (la sonda no estava programada per a fer-ho), col·lisionant contra el cometa al que va arribar al 2014 i ha estat estudiant des de fa dos anys.

Aquesta missió és d'una extrarodinària transcendència per a molts motius, però sense dubte, el més impressionant dels quals (segurament no el més important científicament) ha estat que Rosetta ha estat governada des de la Terra (un èxit sense precedents de la Unió Europea) en la seva orbitació sobre el cometa 67P/Churyomow-Gerasimenko per a estudiar-ne la composició. El que em sembla al·lucinant de veritat és que els científics de la ESA, han portat la Rosetta a....6.400 milions de kilòmetres de distancia. És la major distància a la que mai l'ésser humà ha enviat una sonda. Rosetta, tot i estavellar-se al planeta, porta un missatge en 1000 idiomas per si és trobat mai per alguna altra forma de vida Intel·ligent.

Rosetta portava una sonda de descens anomenada Philae que va aterrar fa dos anys a la superficie del cometa, i malgrat no fer-ho exactament a la zona prevista va aconseguir ancorar-s'hi.

La importància del cometa 67P és que pot ajudar els cientìfics a entendre molt millor l'origen del sistema solar, ja que el seu interior conté material en el mateix estat que fa 4.500 milions d'anys.

La missió, tan al·lucinant i tan de "cine", ha suposat fins i tot que l'ESA va encarregar al reconegut compositor grec de bandes sonores Vangelis, la banda sonora de Rosetta i Philae. El disc s'acaba de publicar fa poques setmanes (23 de setembre) i pel poc que n´he sentit, promet de debò.