La "festassa"

Em costa molt d'entendre la necessitat d'alguns i algunes (en tinc de molt propers) de fer pública la seva vida privada mitjançant les xarxes socials. Hi ha qui ha deixat de creure en el plaer de la privacitat i el passar desapercebut i sent una necessitat visceral de exposar literalment la seva vida a internet. Però no en faré una muntanya, som hipotèticament en un país lliure i cadascú és sobirà de fer amb la seva vida privada allò que vulgui. Com sempre, estic parlant d'extrems: em refereixo a aquelles persones que no poder fer una passa sense desplegar-ho "urbi et orbe" (i quan més car o més lluny, millor). Un amic britànic descregut que tinc té una teoria interessant al respecte, però seria políticament incorrecte parlar-ne aquí.

El que sí em sembla però reprobable és que personatges que, pel posició, càrrec, vocació, professió o vagi vostè a saber per quin altre sant atribut tenen una determinada rellevança pública i que, en conseqüència, són creadors d'opinió i tenen un munt de persones que els segueixen a les xarxes, via Instagram, Facebook, Twitter o d'altres, facin pública la seva vida privada, sobre tot en ocasions en les que no n'hi ha cap necessitat ni la seva publicació aporta cap valor, i ans al contrari, acaba desvenent i desprestigiant a qui exposa la seva privacitat.

La "festassa" a "Ca la Rahola" diumenge passat a Cadaqués amb tot de personatges públics, i fins i tot el President de la Generalitat, em sembla un d'aquests innecessaris casos. Una vegada tamizat l'ego de la Rahola -que em posa dels nervis- he de reconèixer que admiro la seva ploma, la seva oratòria i el seu discurs en defensa dels jueus, de les dones i de les minories  (veure el seu blog), però de vegades, aquest ego la supera i quan això succeeix perd el sentit comú i comet excessos (recordo el cas del programa que li va dedicar l'Albert Om a "El Convidat", on va acabant explicant aventures de llit).

No calia de cap de les maneres, pensó, ja que no fe res més que desprestigiar als que ho fan i donar "carnassa" als oponents polítics (les xarxes han bullit tota la semana), especialment quan a la colla hi ha personatges polèmics com en Jan Laporta o quan el president de tots els Catalans, per molt independentista que es senti, es fa una foto amb l'estelada, que pot estar molt bé, en l'àmbit privat, però no pas per anar-ne fardant mentre es pengen fotos a Instagram.

En fi, un despropòsit que no fa altre que confirmar que hi ha persones de les que si no parlen d'elles -encara que sigui malament- els agafa un cobriment de cor.

Tintín al Tíbet

Ho he explicat en aquest blog en més d'una ocasió, em vaig fer gran amb el còmic belga i francés de la segona meitat del Segle XX (la tercera potència mundial en aquest àmbit després dels Estats Units i el Japó): Astèrix, Bluberry, Spirou et Fantasio i Luky Luke però sobre tot, sobre tot, Tintín i Milú.

Aquell jove reporter dels pantalons bombatxos amb el seu inseparable gos Milú i ja més endavant, a partir d'"El cranc de les pinces d'or" del capità Haddock ("Llamp de llamp de rellamps de contra-rellamps"), em va fascinar des de la primera història que vaig llegir: "L'Illa Negra". Recordo com si fos ara que me'l van portar els Reis (Mags, no els Borbons, que aleshores encara eren "hereus") quan debia tenir 6 ó 7 anys i des d'aleshores ja no vaig poder parar. Me'ls vaig llegir tots. Encara els col·lecciono. Els tinc en Català i en Castellà, molts també en Francès i Anglès. Tinc llibres sobre el seu creador, el genial George Rémy (Hergé, acrònim del seu nom al revés, erra i ge RG). Tinc el primer Tintin en blanc i negre, "Tintin al país dels Sòviets" que vaig comprar a Andorra abans que no es pogués publicar aquí. I tinc tots els  DVD de tots els còmics que Hergé va arribar a dibuixar. A la Universitat vaig participar amb bons resultats a concursos de "Tintinòfils".

De tots ells, però, un dels que més em van impressionar (seria difícil triar-ne un de sol) va ser "Tintín al Tibet". Al mestratge i la precisió en el dibuix i en el pols narratiu, se li afegeix una història d'amistat i superació que arriba al cor.  Especialment quan hom el llegeix a una edat a la que encara conserva una certa innocència. Crec que em vaig fer un apassionat de la natura i dels animals a partir de la lectura d'aquest còmic. 

Tot això ho explico a propòsit d'una extraordinària exposició temporal (15 de Juny al 2 d'Octubre) que hi ha al Museu d'Història de Catalunya. Escric extraordinària d'entrada perquè és gratuïta. I en aquest país, de vegades tinc la sensació que les dues úniques coses de franc que queden són passejar i respirar. Però també pel seu contingut. Una fantàstica excursió histórica i geográfica sobre el Nepal i el Tíbet. Hergé va dibuixar aquest còmic l'any 1960, i és segurament la seva obra més personal, escrita en una época personal de crisi i quan la seva fascinació per l'Orient era ja molt gran. Es va documentar de tal manera (sempre ho feia abans de dibuixar una història) que es va entrevistar fins i tot amb Maurice Herzog, el primer alpinista que va coronar l'Annapurna.

Vaig sortir del Museu amb Tintín al Tibet en Anglès (que per cert, va fascinar el meu fill petit) i una altra biografia d'Hergé. Estava tan entusiasmat que ni tan sols em vaig fixar amb els més de 300 "manters" que campaven i paràven impunement al davant del museu, al Passeig Joan de Borbó.

 

Donde dije digo, digo Diego

La versatilitat dialèctica i ideològica de l'Albert Rivera (Barcelona, 1979) és fascinant. Embolcallat amb la bandera d'Espanya i invocant -dubtoses- raons d'Estat és capaç tan de vendre't una liqüadora, com un cotxe elèctric, o una cadira de rodes. Pot pactar amb la dreta, amb l'esquerra o exactament el contrari, tot depèn del que més li convingui a ell, no a "los españoles".

 

Que aquell noi que es va presentar a la primera campanya electoral de les eleccions autonòmiques del 2006 (només han passat deu anys i des d'aleshores han passat tantes coses a Catalunya que em sembla que faci una eternitat) apuntava maneres ja ho anticipava la campanya electoral que va fer i que es recordarà fonamentalment perquè es va fotografiar literalment en pilotes i va escampar tot Catalunya d'aquells cartells, en els que pretenia disfressar una ideologia ultraliberal i ultranacionalista espanyola -i per extensió marcadament anticatalana en aspectes crucials i mai polèmics com la immersió lingüística- amb una pàtina de modernor, transparència i bones practiques.

 

No he acabat d'aclarir mai els origens últims de les fonts de finançament que van permetre a "Ciudadanos" pasar dels 3 diputats a Parlament de Catalunya el 2006 a 32 diputats al Parlament Espanyol el 2016, passant per les eleccions autonòmiques a les altres autonomies. Perquè si bé és cert que Rivera és un bon orador i ha estat capaç d'envoltar-se d'algunes persones clau en l'elaboració dels seus programes - Girauta, Alonso, Gaditano, Mejías, etc.- se'm fa difícil entendre com ha pogut generar un tinglado com el que tenen muntat sense una muntanya de pasta. Hi ha qui afirma que al darrere hi ha Alfonso Guerra, ja saben, aquell que va pasar el ribot a l'Estatut el 2007 (literalment va dir: "nos hemos cepillado el Estatut como un carpintero"), però fa de mal dir, tot i que amb l'objectiu real que el partit tenia a Catalunya, semblava clar que trobar finançament no hauria de ser difícil.

 

La qüestió però és que Rivera, disfressat de "constitucionalista extrem" juga un joc perillós ja que sap que les seves oportunitats de tocar cuixa (poder) són poques i són ara, perquè vista la volatilitat dels seus missatges, a les eleccions del 20 de Desembre de 2015 va obtenir 40 diputats, a les del 26 de Juny de 2016 en va obtener 32, i la darrera enquesta del CIS els vaticina una disminució en intenció de vot de l'1% en cas de repetir-se unes terceres eleccions.

 

Així doncs, si després del 20D va firmar un pacte de regeneració i de "salvació" d'Espanya (referèndum=pecat mortal) amb el PSOE (entre d'altres mesures per lluitar contra "los que quieren destruir España"), ara està a punt de firmar-lo amb el PP, amb 6 mesures exigides que no deixen de ser pur teatre (i afegiria "del malo"), perquè, només com exemple, la Comissió del cas Bárcenas es pot demanar des de l'oposició amb els vots de la resta de partits (que n'estarien encantats).

 

Foc d'encenalls. Sota aquesta pàtina de jove assenyat i responsable, espanyol de pro, regenerador i constitucionalista extrem, hi ha una persona àvida de poder i protagonisme polítics, algú que vendria la seva ànima al diable per a ocupar un ministeri o estar a prop dels que "manen de debò".

 

Les hemeroteques són traïdores, i fan evident el teatre del que estic parlant, però ells -tots- fins i tot el que a més a més de la bandera d'Espanya s'embolcallen amb la de la transparència i la regeneració, al capdevall només volen manar i tenen memoria de peix. I si no, vegin on som ara i el que l'Albert Rivera deia només fa quatre dies:

• Mai no farem president del Govern a Mariano Rajoy (Gener 2016).
• Si em pregunta si farem president Rajoy amb els 3,1 milions de vots de Ciutadans, la resposta és no (Juny 2016).
• Ciutadans no donarà suport a aquest govern ni a aquesta investidura (Juliol 2016).

 Quan més veig com funciona tot plegat, més enyoro en Groucho Marx.

 

 

 

 

 

 

Estàtues franquistes i espai públic

La polèmica d'aquest estiu per excel·lència a la ciutat de Barcelona -amb permís de la publicació dels salaris dels directius de TMB que és encara molt recent- està essent la darrer ocurrència de l'equip de govern del 'Ajuntament, encapçalat per en Gerardo Pisarello, regidor del 'Ajuntament, amb l'organització de l'exposició temporal anomenada: "Franco. Victòria. República. Impunitat i espai urbà", justament al Centre cultural del Born, que estarà oberta des de mitjans d'octubre (es començarà a instal·lar però a mitjans de setembre) fins a gener de l'any 2017.

L'exposició portarà al carrer, al Born, entre d'altres, dues estàtues ("Franco eqüestre" de Frederic Marés i la "Victòria" reconvertida de Josep Viladomat). Aquestes dues escultures estaven, una dipositada en un magatzem de la ciutat, i l'altra -que va passar bona part de la seva vida també confinada en magatzems- a la plaça de Llucmajor, rebatejada recentment com a plaça de la República.

Jo no sé a què treu cap exactament treure una estàtua de Franco al carrer, digui el que digui en Pisarello, i menys en un lloc tan emblemàtic com el Born. A Alemània i a Itàlia no s'organitzen exposicions en les que es mostrin estàtues de Hitler i Mussolini respectivament "per fer pedagogia", entre d'altres coses perquè està rigorosament prohibit, ni a França que jo sàpiga es van posant a la plaça pública escultures de Pétain.

Suposo que la pretesa funció de l'exposició és aixecar consciències i "fer pedagogia i trencar el silenci dels crims del franquisme", en paraules del propi Pissarello. Però francament crec que no cal, les estàtues que recorden fets del nostre passat, més o menys incòmode, s'han de poder visitar als museus, però retornar al carrer, encara que sigui temporalment un "Franco a caball", em sembla d'una frivolitat poc comprensible ni tolerable (l'exposició costarà 34.000 Euros que acabaran pagant tots els barcelonins). Franco va ser, ras i curt, un criminal, i no se li ha de donar cap oportunitat per recordar-lo quan les ferides de la Guerra Civil que ell va provocar, segueixen encara sense cicatritzar del tot.

El que em deixa més perplexe és que la genialitat procedeixi d'un grup d'esquerres, guanyador de les dues darreres eleccions generals espanyoles a Catalunya. Una altra formació d'esquerres, ERC, en demana la seva retirada amb arguments semblants als que aquí exposo.

Curiosament, ni el PP ni els Ciudadanos han dit fins ara ni piu en relació a la polèmica, deuen considerar que exposar escultures d'en Franco al carrer és un acte del tot normal, especialmente tenint en compte que ningú en aquest Estat ha demanat mai perdó pels crims del franquisme ni res que se li assembli.

I és que al capdevall, tot això de ser tan cosmopolita i tan ciutadà del món mundial com solen ser-ho els internacionalistes d'esquerres, deu ser molt "guais", però com diu en Quimi Portet:"del cosmopolitisme bleda la gent se'n cansa. Tothom sap que l'Springsteen és de Nove Jersey, no és del món".

"Cosas veredes Sancho" deia el noble Hidalgo Don Quijote de la Mancha.

Dieta digital

Darrerament he llegit i escoltat opinions "expertes" que recomanen que, coincidint amb el mes d'agost, és a dir, el mes suposadament de les vacances, de la desconnexió, del "dolce far niente", s'aprofiti i es faci un exercici programat de dieta digital.

Una de tantes modes que s'escolen a l'estiu, mesos on l'activitat -excepte si hi ha Jocs Olímpics o governs provisionals de democràcies poc consolidades- és tan baixa que si no hi ha notícies, o no hi ha opinió, aquesta s'ha d'inventar.

Per dieta digital, segons aquestes fonts, s'hauria d'entendre, el que s'entén per les dietes alimentàries, és a dir, un periode temporal en el que es limiti de forma voluntària però rigorosa, durant l'època estival, el consum de tecnologies digitals, via ordinador, "tablet" i telèfon intel·ligent, i en particular, totes les aplicacions relatives a comunicació virtual, és a dir: correu electrònic, "Facebook", "Twitter", "WhatsApp".

O com a mínim la dieta s'hauria d'aplicar durant aquells quinze dies, màxim tres setmanes de vacances, en què suposadament, tothom té una família amb la que conviure, fer activitats i conversar, així com llegir (llibres en paper, òbviament).

La idea de la moderació en el consum digital no és dolenta, ja que estem arribant a absurds de difícil comprensió (un ésser extraterrestre amb intel·ligència superior a la nostra que veiés determinats comportaments humans actuals relacionats amb les noves tecnologies, fugiria probablement per cames).

El darrer fenomen, el de la realitat augmentada dels "Pokemon", em sembla d'un nivell d'estupidesa difícilment compatible amb la d'un/una Sapiens, Sapiens equilibrat. Però no és l'únic. Veure als restaurants taules de persones -sobre tot parelles- en les que els dos membres no es dirigeixen la paraula durant bona part de l'àpat però que estan "conversant digitalment" amb tercers absents és d'un nivell d'estultícia difícilment comprensible. A la Xina, país de bojos per la tecnologia en la que tenir i utilitzar simultàniament dos o més dispositius digitals, la cosa és tan greu que fa fins i tot angúnia.

Però com totes les recomanacions "expertes", i potser per un innat esperit de contradicció, m'agrada posar-les en quarentera i fer-lis més aviat poc cas. Com sempre, crec que el que cal és tenir sentit comú i no perdre'l, ni a l'estiu ni a la resta de l'any. Les aplicacions de comunicació virtual et permeten durant les vacances mantenir un contacte mínim -el que es vulgui- amb la feina. De vegades, senzillament no es pot desconnectar del tot (és el meu cas, per exemple). També serveixen per organitzar de forma eficient trobades amb amics, organitzar sortides, i/o dinars o sopars. No em sembla res de particularment dolent, al contrari, sol estalviar un munt de trucades telefòniques.

No penso fer dieta digital tot i que espero començar les vacances aquest divendres, i si durant quinze dies deixo d'escriure al blog, no serà perquè estigui fent dieta digital, sino perquè no tindré  "WIFI".

Els Jocs Olímpics de Rio

Avui és el dia que s'inauguren els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro.

No sóc gens d'Olimpíades, per la prostitució conceptual de l'esperit olímpic dels darrers cent anys: nacionalisme competitiu exacerbat, política barata disfressada d'esport, corrupció, amiguisme, maquillatge, i d'altres atributs poc desitjables. És cert però que, escombrant cap a casa, quan es van fer els Jocs de Barcelona (la 25ena Olimpíada de l'Era Moderna) jo acabava de tornar de dos anys als Estats Units, tenia 25 anys i vaig gaudir com mai de l'estiu barceloní, molt ben acompanyat d'unes amigues de Chicago, a les que vaig fer de Cicerone durant els dies olímpics.

Però tot i així, hi ha alguns jocs -com els de Barcelona- que per alguna raó especial, passen a la historia (Múnich 1936, Montreal 1976, o Barcelona 1992, Beijing 2008), i d'altres que passen sense gaire pena ni glòria (Atlanta 1996, Moscou 1980 a títol d'exemple).

Tinc la sensació personal que els Jocs de Rio pertanyen a aquesta segona categoria. És una percepció molt personal i segurament força esbiaixada, però tinc una  molt potent impressió que aquests Jocs Olímpics passaran com un mer tràmit i d'aquí a molt poc temps ningú no en tornarà a parlar i els recordarà.

Havien de ser els Jocs de la consagració del Brasil com a potència emergent (quan es va designar la ciutat i el país pel Mundial de futbol i els Jocs Olímpics amb només dos anys de diferencia, i tenint en compte que era la primera vegada que una ciutat sudamericana era designada seu d'uns Jocs, semblava que tot plegat faria esclatar el país de forma imparable), i que hi hauria un abans i un després, especialment dels Jocs.

La realitat però és ben diferent, i això és fonamentalment conseqüència de la manca de planificació, però especialment de la corrupció. Un president descavalcat, una presidenta, Dilma Roussef, en un procés de destitució al que avui el Senat Brasiler ha donat llum verda, una inflació desbocada, un estat de malestar social manifest i creixent, una inseguretat de tota mena agreujada per la incidència del virus del zika, una contaminació que fa feredat, un caos organitzatiu sense precedents.... Tot plegat fa la sensació que la propia població brasileira no està gens conxorxada ni entusiasmada amb la idea dels Jocs i la sensació generalitzada és que la població està més esperant que s'acabin i que no se'n parli més que no pas de gaudir-los.

D'entrada, l'interés que la premsa generalista hi ha prestat és més aviat el mínim exigible, però no pas gaire més.

Manters

El pas del temps deixa entreveure cada vegada més contradiccions i actuacions erràtiques de l'equip de l'Ada Colau. Algunes de les darreres em recorden la calculada ambigüitat dels antics membres d'Iniciativa per Catalunya Verds (dels Herreras, Sauras, Rabells i compañía...) en matèries tals com el dret a decidir. Un autèntic "sí, pero no, que no que no, tu dices que me quieres, pero no".

En particular, i per posar un dels exemples més flagrants, estic francament al·lucinat per la línia seguida en relació al -greu- problema dels mal anomenats "manters". Aquest és un afer que no dic que sigui de fàcil resolució, perquè no ho és,  però el que és cert és que amb la sensació d'impunitat que es destil·la a la nova Barcelona d'esquerres i el bonisme del que fan gala els membres del consistori i els anti-sistema de la CUP que els donen recolzament, potser, si no tingués alternativa, jo també em faria "manter".

El passat cinc de Juliol vaig ser a Barcelona amb la família i a la tarda vam anar al Museu d'Història de Catalunya a visitar l'extraordinària exposició -de franc, a més a més- "Tintin al Tíbet" (altament recomanable i de la que parlaré un altre dia en aquest mateix blog) i vam quedar tots al·lucinants amb el lamentable i depriment expectable de desenes, pot ser centenars de "manters" fent parada al Passeig Joan de Borbó, amb total tranquil·litat, impunitat i fins i tot un punt de fatxenderia.

Alguns dies més tard, algú del consistori va tenir la idea peregrina -pedaços sense sentit- de muntar una pista de "skate" provisional, delimitada amb tanques metàl·liques, per ocupar un ampli espai del Passeig on dies abans hi havia els "manters". Aquests, emprenyats però sabent-se poderosos, van i es planten a La Rambla com a resposta. Pel que sembla, l'Ajuntament, en una fugida cap endavant, acaba requerint l'ajut dels anti-avalots dels Mossos, fent venir brigades de mitja Catalunya. Tot un desproposit, i una deixació de responsabilitats.

No és que vulgui donar consells a ningú, però per eradicar el problema cal atacar-ne les fonts. No em crec que la brigada d'investigació dels mossos, o de la guàrdia urbana no pugin anar contra les màfies que importen de l'Àsia els béns que venen els "manters". És "vox populi" que els magatzems dels que els "manters" s'alimenten són a la Barceloneta, al Poble Sec, a Badalona.....

No em crec que 800 persones que, és veritat, han de menjar cada dia (però no cometent il·legalitats per sobreviure), són fàcilment identificables, fàcils de seguir i més fàcils d'aturar -si hi hagués voluntat política- campin lliurement i tranquila, fent la competència als botiguers que paguen una pila d'impostos per vendre en condicions de legalitat i amb tot d'exigències que el ciutadà de carrer no acaba d'entendre de cap manera.

Però es clar, una actuació contundent, que tallés  d'una vegada l'efecte crida i que acabés amb la impunitat, no seria una bona carta de presentació per a un equip de govern acabat d'entrar, d'esquerres i procedent de l'activisme social.

Al final, no és altra cosa que una determinada forma de fer política, per defensar els interessos del partit, no dels ciutadans que els han votat. Dóna la sensació que siguin de dretes o d'esquerres, al cap d'un temps tots acaben essent iguals. Només els interessa defensar la cadira.

Agost

Aquest dissabte passat vaig llegir un dels articles més lúcids que en Carles Capdevila ha escrit en molt de temps. Suposo que debia ser perquè era el darrer abans de les vacances d'agost. Que consti que en Carles no és un dels meus "opinadors" preferits, del diari  "Ara" m'agrada molt més la ironia de la Moliner, o el fi sarcasme de l'Alzamora, per posar només dos exemples (n'hi ha tants d'altres que seria injust citar-ne més sense córrer el risc de ser injust).

Però en Capdevila la toca bé. L'admiro per moltes coses (entre moltes d'altres per fer públic el seu càncer i alguns del seus sentiments més íntims i privats en relació a aquesta malaltia), però sobre tot perquè té una capacitat pedagògica molt potent que fa que allò que explica i que és de vegades difícil d'escriure, en la seva ploma flueix d'una forma màgica.

Amb el seu retrat i definició del mes d'agost, la clava una vegada més.

Sembla senzill, però en això radica el talent, perquè no ho és gens. No el vull explicar, perquè crec que s'ha de llegir (el meu fill Adrià, després de llegir-lo va venir a dir-me: "papa, voldria que aquest article el guardessis entre els teus papers", i així ho he fet). I per això, i com que sóc subscriptor de "l'Ara", sense fer cap acte de pirateria -odïo profundament la impunitat en què els robatoris de la propietat intel·lectual es perpetren en aquest Estat- em permeto la llibertat de transcriure'l tot (al final de la meva entrada).

Amb l'agost passa efectivament com amb el cap d'any, o com el Nadal: sembla obligatori fer-ho tot, veure tothom, i sobre tot, sobre tot, passar-s'ho molt i molt bé. Posem el llistó molt alt, ja sigui per tradició o per pura convenció cultural de la que ens hem anat impregnant. Tal alt que moltes vegades acabem emprenyats perquè s'acaben les vacances sense haver acomplert les altes expectatives que molts hi havien projectat.

Passa com -ara que hi estic ficat de ple- les festes de 50 anys. Semblen cel·lebracions obligatòries i imprescindibles, fins al punt de poder arribar a una certa frustració personal en cas que algú dels que tenim més a prop i més ens estimen, no ens preparen una festa sorpresa amb els amics de tota una vida.

Ho deixo aquí. Que el gaudiu, que paga molt la pena!!!

L’agost, la calma, els extrems

CARLES CAPDEVILA | Actualitzada el 29/07/2016 22:34

TOTS ELS HÀBITS canvien, i a la societat hi conviuen cada cop més estils de vida, circumstàncies laborals, cultures i agendes personals, però l’agost continua sent un mes excepcional perquè ens unifica. És quan més s’aturen les feines convencionals i es disparen fins a l’abús totes les de serveis turístics. Quan fa més calor, o més la notem perquè la busquem i en fugim alhora. Quan més estona passem amb els nens, que al juliol i al setembre compartim amb casals, avis i campaments però ara són ben nostres. Quan més viatgem amunt i avall, i quan menys ens movem i més hores passem estirats. Quan més temps dediquem a la lectura, als sopars d’amics, a les sobretaules, als sudokus, a les partides de cartes o Monopoly o als videojocs.

L’agost és la contradicció amb potes. Simbolitza el mes de la calma, però, com que la busquem tots de cop, el comencem, vivim i acabem embussats en operacions sortida o entrada. Hi associem el no fer res, però és ple de compromisos: l’autoobligació d’aprofitar les vacances, l’oferta de festes majors, l’allau de concerts... Hi planifiquem relax però el trencament de totes les rutines ens genera tensions.

Pintem l’agost com un mes estable. I no: com que partim d’un desequilibri inicial, que és concentrar ara tot el descans per compensar la concentració de feina del curs, acaba tendint a ser un mes extrem. Tant ens serveix per suggerir com seríem de feliços si tinguéssim temps per fer el que ens doni la gana amb els que més estimem, com per demostrar-nos que no estem gens entrenats per fer-ho.

És un mes amb l’agenda en blanc on tot està per fer i no tot serà possible. És un mes on les expectatives pesen i seran difícils de complir. Arriba camuflat de mes tranquil i té sorpreses amagades. L’agost és tan imprevisible que enamora.

Xavier García Albiol

Darrerament he escrit poc sobre política Catalana o Espanyola perquè tot el que està succeint és d'una exasperant mediocritat, previsibilitat i fins i tot fàstig.

No tenia ni tinc massa ganes de fer-ho, tot i que auguro que ho hauré de continuar fent perquè entre el panorama a Madrit -concepte, no ciutat- de cara a la formació d'un possible govern (lamentable enrocament de totes les parts) i la judicialització del procés català com a substitució de la política, només per a posar dos exemples candents, el futur a curt termini es presenta totalment imprevisible.

Però del que vull escriure és de la baixa qualitat del personal polític que ens representa (avui la meva òptica, una persona amb seny, em deia que els haurien de suspendre de sou fins que no arribessin a acords que consideressin el bé comú -que també caldria definir, però això seria matèria d'una altra entrada del blog). Els partits polítics en general estan (mal)representats per personatges de paraula fàcil i d'una estultícia i falta de preparació que els hauria d'avergonyir.

Les declaracions d'en Xavier García Albiol d'ahir en són un vertader exemple. Un despropòsit tan gran que no n'hi hauria d'haver prou amb una rectificació, però en aquest Estat ja se sap el que succeeix, sinó que li preguntin al seu amic Jorge Fernández Díaz. El brillant polític badaloní va generar (les ràdios no s'han cansat, durant el dia d'avui de repertir-ho), a tenor literal la següent perla: "el Partit Demòcrata Català (PDC), ERC i la CUP "poden aconseguir el que no va aconseguir Franco: posar en risc l'autonomia i l'autogovern de Catalunya".

Això no pot considerar-se un "lapsus calami" (com les barrabassades amb les que de tant en tant ens il·lustra Don Mariano, ja saben, tipus: "Somos sentimientos y tenemos seres humanos”, o bé  “España es una gran nación y los españoles muy españoles y mucho españoles”), només es pot considerar un lapsus d'estupidesa -o de nostàlgia feixista, que no sé què és pitjor-, perquè només un estúpid o un nostàlgic del feixisme - i en cap d'ambdós casos està legitimat per a fer política- pot proferir tal barbaritat (en roda de premsa, que és pitjor) i quedar-se tan ample.

Després, davant una estupefacció plena dels periodistas assistents a la roda de premsa, l'home va provar de rectificar tot dient: "El que vull dir és que ni Franco havia estat capaç de crear tanta inestabilitat institucional". Una rectificació increíble per ficar-se encara més de peus a la galleda.

Finalment, al seu compte de "Twitter" va escriure: "es evidente para todos que durante el franquismo no había autonomía. Ha sido un error de exposición que aclaro en mi último twit".

Això sí, el tipus es deu haver llevat aquest matí per anar a treballar (???????), fresc i tranquil com unes pasqües. A final de mes cobrarà exactament igual que si no digués tonteries. En Groucho Marx s'ho estaria passant pipa.

A 100 dies d'una gran incògnita

D'aquí a cent dies malcomptats hi haurà les eleccions presidencials nord-americanes. Fa anys que les segueixo, especialment des que a primers dels anys 90 vaig viure a Chicago. I puc afirmar sense risc a equivocar-me que són les eleccions en les que a molts ciutadans nord-americans se'ls farà més difícil votar.

I serà així perquè cap dels candidats no aixeca passions, fins i tot ni entre els seus propis partidaris. Al final crec que a les eleccions de Novembre s'acabarà imposant o bé el menor dels mals o bé el populisme.

De Hillary Rodham Clinton (Chicago, 68 anys), s'ha dit gairebé tot. Molts -entre els que em compto- la consideren "el menor dels mals". Té molts punts febles, entre d'altres el fet de pertànyer a una de les famílies que s'han repartit el poder als Estats Units durant els últims vint-i-cinc anys (la Casta, una altra vegada). L'afer dels E-mails, de ser rica, d'haver estat secretària d'estat (una membre del poderós aparell tecnòcrata de l'administració nord-americana) i de ser considerada elitista i distant per una gran massa de població nord-americana empobrida com a conseqüència de la crisi que va començar a aquell país amb les famoses "subprimes", tampoc juguen gaire al seu haver.


Al seu favor, la voluntat de continuar amb les polítiques socials d'Obama i la possibilitat de ser la primera dona que pot esdevenir presidenta dels Estats Units. D'estar tècnicament molt preparada, de conèixer els resorts de l'administració, de tenir molta experiència de govern. Una dona com a successora del primer president negre de la historia del país és un actiu que agrada molta gent amb ganes de trencar un cert status quo que semblava no fa tant impossible de canviar.


Del candidat del partit republicà, tampoc cal parlar-ne gaire, per a la gent moderada i amb sentit comú, es desqualifica tot solet. Donald Trump (New York, 70 anys) profereix barbaritats cada vegada que obre la boca. Fins al punt que avergonyeix a molts del seus. Les seves dues darreres perles són -d'aquesta mateixa setmana- comparar la seva rival amb el dimoni o afirmar que la mare musulmana d'un soldat nord-americà mort que va assistir a la convenció demòcrata del passat 29 de juliol no va parlar tot i estar-hi convidada perquè el seu marit li va prohibir.


Trump és aïllacionista (un 50% dels congressistes nord-americans ni tan sols té passaport, perquè ni han sortit mai del seu país ni tenen la més mínima intenció de fer-ho), islamòfob, bocamoll, xenòfob i contrari a la immigració (el sol fet de mencionar la possibilitat d'aixecar un mur a la frontera mexicana fa esgarrifar...), ultra-dretà (a la convenció de nominació de Cleveland hi havia entre d'altres perles, el representant britànic de l'UKIP, Nigel Farange, extrema dreta en estat pur....) i una multitud de desproposits més.


Però té a favor seu el fet de ser multimilionari, una persona feta a sí mateixa, un triomfador, algú que ha fet realitat el somni nord-americà, un home simple que connecta amb la classe mitja empobrida que han vist que el seu estatus i el seu nivell de vida han disminuit sensiblement els darrers vint anys. Connecta amb el nord-americà "emprenyat", el que vol menys intervenicionisme públic, menys impostos i més iniciativa privada (alguns dels seus arguments  molt semblants als que defensaven els partidaris del "Brexit") .


La setmana passada les enquestes situaven els candidats frec a frec. La més recent, de la NBC d'aquesta setmana, situa l'expectativa de vot en 52% per Clinton i 40% per Trump. Però queda molta cursa i pot passar absolutament qualsevol cosa.


Després del meu estrepitòs fracàs en les prediccions sobre el referèndum pel "Brexit" són incapaç de fer pronòstics, però voldria pensar que al final s'imposarà el "seny", perquè si guanya Trump ens acostarem una mica més, amb pas ferm, cap al caos, a la confrontació i al desastre.