La crisi política i moral de les Espanyes

Una setmana de viatge sense gaire temps per llegir la premsa digital i arribo amb una doble revolució: la caiguda definitiva del PP al País Valencià com a conseqüència de l'últim -i gegantí- cas de corrupció "el cas Taula", que esquitxa presumptament els que encara no estaven prou emmerdats, entre d'altres la flamant senadora fallera Rita Barberá, i la rebelió del "maniquí" Pedro Sánchez, que s'ha aixecat contra la "Casta" del PSOE encapçalat pels dinosaures-velles glòries (Felipes Gonzálezs i compañía) que están més preocupats per poder seguir cobrant bé d'alguna mamella pública bé d'algun suculent consell d'administració que no pas de contribuir a la refundació moral d'Espanya.

L'enfonsament pepero a València és la culminació definitiva d'una època marcada per la voràgine d'enriquement desaforat (un dels penedits ho anomenava molt encertadament "ens vam convertir en ionquis de diners"), on els bitllets de cinc-cents, les comissions il·legals i la pèrdua de tota ètica, estètica i dignitat van acabar amb tres institucions bancàries centenàries (CAM, Bancaja i Banc de València), amb la ràdiotelevisió valenciana, amb la ciutat de les arts i amb un país rebentat pel totxo i l'especulació...

I això no ajuda precisament a Mariano Rajoy a trobar cap aliança de cara a un possible suport a la investidura com a president del govern. Si abans d'esclatar l'afer valencià ja era complicat, ara ha esdevingut impossible.

D'altra banda, els factòtums d'un PSOE que no es recorda gens d'aquell lema que l'any 1982 va portar dos joves advocats sevillans al poder després de 40 anys de dictadura i set anys de continuisme de la dreta ("Por el cambio" era el seu lema electoral) s'assembla cada vegada més al PP i no els preocupa altra cosa que el manteniment del status quo i de les prebendes. Llegir Felipe González postulant a Pedro Sánchez què ha de fer i què ha de deixar de fer és lamentable i patètic. Felipe González i José María Aznar són ja ara part de la mateixa casta.

Pedro Sánchez ha demostrat si més no que té alguna idea i molta més autonomia i capacitat de la que els seus mateixos dirigents es pensaven-part d'ells: els Coscubielas, els Rubalcabas, els Ibarras, els barons del partit, en definitiva-. Ahir, al congrés extraordinari del partit va treure's un altre as de la màniga per evitar mostrar públicament la divisió dramàtica que afronta el partit: consulta a la militància abans de prendre cap decisió sobre si pactar o no pactar amb Podemos.

No corren però aigües tranquiles i les probabilitats que Sánchez se'n surti són francament baixes (també ho eren les del "Procés" i al final....). Qualsevol cosa que faci tuf de cessió als "separatistas" serà flagrantment fulminada per l'aparatshik. Rajoy sap que unes noves eleccions milloraran clarament la seva posició -entre una molt més gran abstenció que sempre afavoreix els partits minoritaris i una més que probable pèrdua adicional de vots de Ciudadanos- i Sánchez (i el PSOE) també saben que hi haurà una més que probable pèrdua addicional de vots a favor de Podemos. Per tant sap que l'única possibilitat real d'un canvi dirigit per ell és un pacte -al menys de no agressió- amb Podemos.

El més probable però és que tot plegat acabi amb unes noves eleccions el mes de maig. I francament, no veig que això millori significativament la situació actual. Potser ens haurem d'acostumar a viure una llarga temporada sense govern. A Bèlgica no els va anar tan malament.

 

El tranvia de l'alcaldessa Colau

Llegeixo avui a "La Vanguardia" que el projecte d'unió del tramvia del Besós (Trambesós) i el tramvia de la Diagonal (Trambaix), un dels projectes estrella de "Barcelona en Comú", defensat de forma molt personal per l'alcaldessa Ada Colau, tindrà greus problemes per a tirar endavant.

Fins ara -i ho vaig escriure no fa gaire en aquest blog- moltes de les decisions i sobre tot la coherència que ha vingut mostrant l'Ada Colau i el seu equip des de la seva entrada al consistori barceloní el juny de l'any passat m'han semblat d'un alt nivell de dignitat i de sentit comú.

Ara bé, la seva tossuderia pel que fa a la unió de Trambesós amb Trambaix no l'acabo d'entendre, malgrat que es tracti d'una de les mesures del programa electoral i que sigui un del punts forts de la sustenibilitat de les seves promeses.

Però d'entrada, totes les actuacions amb implicació econòmica, i molt particularment les que es fan amb diners públics, és a dir, els nostres (o els dels barcelonins en aquest cas) han de tenir una clara justificació dels beneficis socials d'aquesta mesura.

Hi ha una tècnica que en economia pública s'utilitza abastament per a recolzar la impulsió d'una determinada mesura amb un elevat cost d'inversió que és l'anomenat anàlisi Cost-Benefici. En la meva etapa de consultor vaig haver d'aplicar-la diverses vegades en estudis que vam fer pel Ministerio de Fomento (aleshores de "Obras Públicas") o fins i tot per l'Ajuntament de Barcelona. 

L'anàlisi Cost-Benefici avalua impactes econòmics d'una determinada decisió d'inversió però també en té el compte la monetització dels impactes socials, mediambientals i de cohesió del territori, entre d'altres. La unió del tramvia via Diagonal és un clar exemple d'un projecte en el que s'hauria d'aplicar l'anàlisi C-B (que no dic que no s'hagi fet, ho desconec). La meva opinió però, és que havent-hi alterniatives de mobilitat sostenible molt més econòmica i racional (per exemple l'autobús elèctric bi-articulat que propugnava l'ex-alcalde Xavier Trias), no té sentit gastar 100 milions d'euros del contribuent quan es poden assolir objectius idèntics amb un cost deu vegades inferior i amb un impacte en termes d'obres infinitament més lleu.

Seria una llàstima que per una pura rebequeria política s'acabés fent passant per l'adreçador una inversió gegantina que segurament, segurament està clarament injustificada.

El final de l'estultícia

La llei d'acompanyament del pressupost d'Aragó per l'exercici 2016, aprovada amb els vots de tots els partits d'esquerres de l'hemicicle aragonés acaba de derogar (dijous passat) la denominació Lapao (acrònim que se suposa que volia dir "Lengua aragonesa propia del Aragón Oriental" i la denominació Lapapyp (acrònim que se suposa que volia dir "Lengua aragonesa propia del Aragón Pirenaico y Prepirenaico") per referir-se al Català i a l'Aragonès.

Que un col·lectiu humà suposadament de l'espècie Sapiens Sapiens hagués tingut l'ocurrència de perdre cinc minuts promulgant una llei per a crear tal barbaritat, diu molt poc d'alguns membres de l'espècie. Segurament Darwin, si hagués vist la llei que va promulgar l'anterior govern aragonès, amb majoria del PP i el Par, hagués fet un moviment amb el cap d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra diverses vegades, en senyal inequívoc de frustració i incomprensió. Després s'hagués posat les dues mans al cap.

És trist al capdavall haver d'escriure sobre aquestes coses, perquè política a banda -es pot ser de dretes, d'esquerres, independentista, espanyolista, del partit animalista, o del partit pirata- el que no es pot ser és descerebrat i menys per despit polític i revenja. I algú que pot arribar a concebre el "Lapao" i el "Lapapyp" insulta fins i tot els seus propis votants i conciutadans.

Que moltes vegades la dreta actúa d'una forma que conculca el sentit comú més elemental (ho hem vist en molts llocs, Catalunya, País Valencià, Comunitat de Madrid), però és trist arribar a determinats extrems, i el cas que ens ocupa és un d'ells.

Afortunadament el sentit comú s'acaba imposant i des de dijous passat uns amics que tinc a la Franja de Ponent s'han reconciliat amb els seus governants.

 

El final de la impunitat

Al final el jutge Castro se n'ha acabat sortint amb la seva: la infanta Cristina de Borbó, acabarà essent jutjada per pressumpte cooperació necessària en la defraudació fiscal -entre molts altres delictes- que s'imputa al seu marit, Iñaki Urdangarin.

En aquesta decisió de les tres joves magistrades hi ha tota una declaració de principis d'una part de la judicatura espanyola -entre la qual hi ha el jutge Castro-: tothom és igual davant la llei per moltes pressions de tota mena que va rebre el jutge Castro primer, i segurament després les tres magistrades de l'audiència de Palma, encapçalades per la jutjessa Samantha Romero (44 anys).

La tan remenada i citada "Doctrina Botín" al capdevall s'ha acabat deixant als calaixos i ha finalment ha imperant el sentit de la justícia en l'acepció més ampla del terme. Sóc de l'opinió que la petició d'exclussió de judici de la infanta Cristina per part de la fiscalia (encapçalada pel fiscal Horrach, que va passar de gran col·laborador del jutge Castro a ni tan sols dirigir-li la paraula), dels advocats defensors i d'alguns mitjans de la Caverna" obeïa a "raons d'Estat", o raons polítiques. Si el ciutadà Jaume Burgell hagués estat pressumptament sospitós d'haver defraudat un mínim de 372.000 Euros a l'Agència Tributària, segurament ara estaria assegut davant d'un tribunal, o més probablement, ja hauria estat jutjat i condemnat.

La resolució de les tres magistrades ha deixat bocacabada part de la "Casta", i acaba en definitiva, acreditant que part de la judicatura ha copsat el sentiment de bona part de la població de que cal acabar definitivament amb la impunitat dels que es creuen impunes. No deixa de ser una mostra efectiva que -Tribunal Constitucional a part- hi ha una bona part de la judicatura que opera amb veritables criteris d'independència. I això és bo. Que el poder polític no pugui posar del tot les potes dins del poder judicial no deixa de ser una bona notícia.

Només hi ha una taca en tot aquest procés, i és que al final, qui ha encapçalat l'acusació popular ha estat el sindicat anomenat "Manos Limpias", cau d'ultradretans anti-monàrquics, anti-catalans i anti tot allò que tingui que veure amb la democràcia.

Emprenya que una decisió que és de justícia, que ens fa a tots iguals davant la llei -"Hacienda somos todos"- hagi hagut de ser impulsada pels que només creuen en la justícia del feixisme. Una pena.

Els límits del sentit de l'humor

Quan vaig saber de la broma cafre dels de "Flaix Bac" amb la conversa falsa amb el president del govern espanyol Mariano Rajoy (persona que com saben tots els lectors del meu blog no és en absolut sant de la meva devoció), em vaig sentir profundament avergonyit i emprenyat.

La premsa n'ha anat plena aquests dies i més o menys tothom ha mostrat una certa condescendència. Fins i tot alguns han quedat sorpresos de la cordialitat amb que Rajoy atenia telefònicament el fals Puigdemont. Ni tan sols la Moncloa ha fet res per intentar frenar la reproducció massiva de l'audio -que s'ha sentit a tort i a dret- aprofitant l'avinentesa per a reforçar la idea que el president del govern espanyol aten a tothom i amb la màxima cordialitat.

No he llegit gairebé ni una reflexió sensata en relació a aquesta cafrada (alguns la titllen de "broma", altres de "bretolada", però ningú sembla anar a fons en el concepte pròpiament).

Només un article d'opinió d'avui mateix (Albert Pla Nualart, a "l'Ara" que porta per títol "Em deu faltar sentit de l'humor" enfoca l'afer com cal enfocar-lo, al menys des del meu punt de vista).

Diu Pla: "...el fet és que es va exposar al públic una intimitat obtingua amb engany sense el permís explícit de la persona afectada i que, malgrat que això és deontològicament inaceptable, molts mitjans d'aquí, incloent-n'hi de públics es van limitar a analitzar les declaracions arrencades a Rajoy sense que els importés ni gens ni mica com s'havien arrencat...".

Albert Pla Nualart la clava quan analitza el que va succeir. El que és transcendent és que una cafrada d'aquesta magnitud, que algunes ràdios practiquen de forma cada vegada més extensa (sentir per exemple, en Xavier Pérez Esquerdo -RAC 1, "La segona hora"- fent trucades en la mateixa línia a ciutadans de bona fe, gairebé sempre de les "Espanyes"-, i patir en directe com s'enfoten de les víctimes, és d'un patetisme que em provoca nàusees) sigui notícia per la identitat de la víctima i pel que aquesta víctima ha dit i no pas per la cafrada en sí mateixa i pels límits de la deontologia periodística i del respecte per la privacitat.

Insisteixo que molts periodistes ho qualifiquen de broma, però francament, continguts de tan baixa estopa, que jo titllaria de ràdio-escombreria, no mereixerien que ningú els prestés ni un minut d'atenció.

.

Alguna cosa es mor a l'ànima

Passar aquests dies per davant de la llibreria Carlemany i veure com les prestatgeries es van buidant, i com ja no s'hi poden comprar diaris m'omple de tristesa i d'impotència.

I és que aquest proper 31 de gener de 2016, la llibreria Carlemany, la del barri, un referent en les llibreries de Girona, tancarà portes definitivament després de 23 anys d'història.

Fa ja 19 anys que em vaig instal·lar a Girona, al barri de La Devesa, i la Carlemany ha estat un dels comerços de referència, un comerç que oferia cultura. A la Carlemany hi he venut dos de les meves tres novel·les publicades, "Suïcidi involuntari", distribuït directament per editorial Edebé i "Doble Parella", que la Joana Teixidor va tenir la deferència de tenir a les seves prestatgeries en el moment en que li vaig proposar que la tingués en dipòsit.

La Carlemany tanca per un motiu obvi, i trist, que és la manca de viabilitat econòmica. De fet, hi ha alguns tipus de comerç de proximitat, de barri, que estan molt afectats directament pels canvis de tendències que comporta la globalització i la digitalització.

Els problemes que afecten el sector són molt clars. No es respecten els "copyrights" i hi ha moltes persones, moltíssimes, que demostrant una insensibilitat immensa per la creació i els creadors -molts dels quals malviuen literalment- no tenen cap escrúpol en piratejar continguts i compartir-los amb d'altres en comptes de pagar per gaudir de la cultura (un preu just, però pagar, perquè la creació no és, ni pot ser de franc).

El segon gran problema que viu el sector editorial té a veure amb un fenòmen que fomenten les noves tecnologies: no és que el llibre digital estigui substituint el llibre de paper (la llibreria Carlemany era puntera en venda de llibres digitals), sino que cada vegada es llegeix menys, perquè l'hàbit de la lectura no es fomenta de forma prou atractiva. És molt més fàcil viure interconnectat i dilapidant miserablement el temps entre jocs d'ordinador i mòbil i xatejant i xafardejant en xarxes socials.

Finalment, la incursió dels "Amazons" i companyia a la venda minorista ha acabat d'agreujar el problema. Tinc coneguts que només compren llibres a "Amazon" (és que m'estalvio fins a 5 euros per llibre). Potser tenen un estalvi a curt termini, cert, però a costa d'acabar amb el comerç de barri, amb el de proximitat, que no només és un important generador d'ocupació sinó que és font vital de manteniment de la cohesió i la vida als pobles i ciutats.

Sense aquest comerç de proximitat, la desertització de les ciutats ens aboca a viure en barris en el que només hi acabarà havent-hi bars i botigues "24 hores" regentades per pakistanesos.

Una pena. Alguna cosa es mora a l'ànima quan una llibreria tanca...

Distribució innacceptable de la riquesa mundial

Llegia aquest matí a "Bloomberg" una notícia en Anglès de les que et deixen uns instants sense respiració. "Richest 1% Now Wealthier Than the Rest of the World". En un informe auspiciat i presentat per l'organització  sense ànim de lucre Oxfam, es descriu de forma despiatada com la riquesa s'ha anat concentrant en menys i menys mans en els darrers anys. Ho venim afirmant i denunciant en aquest blog (i afortumadament moltíssimes persones en molts de foros) des de fa molt temps, però si sempre ha estat greu, ara la cosa adquireix dimensió d'escàndol.

Hi ha dues idees que veritablement fan esgarrifar. La primera és la de la comparació: 62 persones físiques tenen el mateix nivel de riqueza que 3.500 milions de persones (la meitat de la població mundial més pobra). De fet, una idea aproximada del deteriorament de la classe mitja la dóna el fet que aquest mateix nivell de riqueza, 5 anys abans el tenien 388 individus.

La segona idea és, concomitant amb la primera, el fet de l'evolució. La riquesa dels més rics va créixer un 44% des de 2010 (1.760 bilions de dòlars) mentre que la riquesa del 50% de la población més pobra va decréixer un 41%. Esgarrifós.

Que el ciutadà de carrer és un mer titella en mans del gran capital és una evidència cada vegada més palpable i lacerant, però que si els que poden no fan res més que intentar mantenir (o incrementar) el status quo, les bases d'una revolució a gran escala comencen a estar al cim de la taula.

 

D'esnobismes i altres gilipollades

Escoltava aquest vespre l'entrevista que li feia en Grasset al 23/24 a en Josep Rull  nou Conseller de Territori i Sostenibilitat i resulta que aquest bon home també diu que fa "un pas al costat" com va fer l'ex-president Mas. Com a ciutadà m'he sentit tractat com si fos idiota, perquè en realitat, molts dels que ens governen ens tracten com a tals (tal vegada és que es pensen de veritat que ho som).

De fet el que vol dir és que renuncia -una mica però no del tot- al càrrec de secretari d'organització de Convergència Democràtica de Catalunya, per a dedicar-se plenament (o no) a la nova tasca de Conseller. Home, és que es podria esperar altra cosa? No sé si la llei vigent d'incompatibilitats li permetria compaginar els dos càrrecs o no, però el que queda clar és que la llei de la coherència i la deontologia li ho impedeixen. Però fer el "pas al costat" té una connotació lletja, molt lletja, i potser veig fantasmes on només hi ha un ús alegre del llenguatge en un afany de crear escola....

Per tant el Rull plega de secretari d'organització (i pel bé de l'interès general esperem que del tot). Normal, no? Tan costa dir les coses pel seu nom? Per què els han de tractar com si fossim idiotes? Què vol dir que fa un pas al costat? A quin costat? A la dreta? a l'esquerra?

Aquesta -em perdonareu la cruesa de l'expressió però és que no me'n puc estar- gillipollada proferida avui per aquest senyor és si cal més greu perquè el seu cap de colla, després de la tragicomèdia de la renúncia, també va dir que feia un "pas al costat".

Un pseudo-neologisme del tot inexistent fins ara del que el lingüista Pla Nualart afirma en un recent article a "L'Ara": "En principi podem fer un pas en davant, un pas en(dar)rere, un mal pas, un pas (en) fals, etc., però cap diccionari ens deixa fer un pas al costat. El llenguatge polític va creant un argot al servei dels interessos dels polítics. De vegades, inventa un terme exacte per a un concepte que no en tenia cap, però sovint el terme nou diu el que ja deia l’antic de manera menys clara, connotada o compromesa".

Això del "pas al costat", a part de no existir, és molt maquiavèlic perquè ve a dir: "Plego però no plego" o bé: "Plego però no del tot"....Un eufemisme que no se sap ben bé què vol dir, i que de tant de ser repetit aquests darrers dies ja te la virtud d'haver estat utilitzat per dos persones publiques diferents en menys de quinze dies.

En fi, espero que els passos al costat siguin veritatblement passos enrere i que ens obliden de tan desafortunada expressió durant una -llarga- temporada.

La polèmica de les pancartes a Cornellà

No he entès mai la passió desaforada que desperta el futbol ni les seves petites -i miserables- misèries. En el cas dels derbis Barça-Espanyol (n'hem hagut de patir tres de seguits en les darreres dues setmanes), la cosa s'agreuja, però és que en aquesta edició ha arribat a un nivel de patetisme esperpèntic.

Els "twits" de Piqué, el provocador, fent al·lusió que la "meravellosa minoria" d'aficionats de l'Espanyol no eren ni tan sols capaços d'omplir l'estadi de Cornellà-El Prat, després del segon enfrontament entre els dos equips en una setmana va tenir com a resposta particular, una immensa pancarta desplegada a l'estadi durant tot el partit en la que s'hi podia llegir, literalment: "Shakira es de todos".

Francament, Gerard Piqué no va estar gens encertat amb la seva provocació, que segurament es podia haver estalviat (s'havia d'haver estalviat, de fet), però tenir com a resposta una pancarta que no es posa amb ell sinó que humilia la seva dona tractant-la de prostituta em sembla un exercici que ultrapassa clarament els límits de la llibertat d'expressió.

I el que menys vaig entendre, i més greu em va saber, com a ciutadà i com a persona, no com a simpatitzant del Barça (que ho sóc, però a seques, sense passions), és que cap dels que manen a l'Espanyol tinguessin la dignitat ni la visió de fer retirar la pancarta, que -insisteixo- es va poder veure durant tot el partit.

Els serveis de seguretat interns de Cornellà haurien d'haver actuat d'ofici i retirar immediatament la pancarta. No ho van fer. Ningú s'ho ha preguntat, ningú no n'ha parlat abastament. I això em fa molta vegonya.

Ni la meravellosa minoria, ni els seus dirigents han estat a l'alçada de les circumstàncies.

Ada Colau: set mesos de gestió

En contrast amb els gestos i les declaracions inicials que l'Ada Colau i el seu equip van fer en prendre possessió del càrrec d'alcaldessa de Barcelona, set mesos després d'entrar a l'Ajuntament, no puc fer altre que reconeixer que, al menys hi ha uns quants detalls de transparència que m'agraden molt.

Hi ha una altra manera de fer política i, tot i que és molt d'hora per a fer qualsevol balanç, partint també de la premissa que la gestió de Trias al capdavant de l'Ajuntament de Barcelona va ser molt correcta en molts àmbits (Trias és un alt càrrec de Convergència no esquitxat per corrupció), és evident que l'equip de "Barcelona en Comú" està duent a terme una altra manera de fer, que en molts casos és com una ràfaga d'aire fresc que no hi ha dubte que calia, després de tants anys de bipartidisme.

L'Ada Colau ha mantingut la seva paraula i cobra 2.000 euros nets al mes, fet aquest que l'honora, i ha renunciat a les assignacions salarials que li correspondrien per a pertànyer a consells d'administració d'empreses municipals i metropolitanes.

Addicionalment el web de l'Ajuntament de Barcelona, molt recentment reformat (http://ajuntament.barcelona.cat/alcaldessa/ca/transparencia), incorpora, no només el Currículum de l'alcaldessa, sinó també el seu expedient acadèmic -per cert molt brillant- en els estudis de filosofía i lletres (amb diverses matrícules d'honor) i al que li falten 30 crèdits per a acabar la llicenciatura (de 600 que se n'exigeixen en total), i la declaració de béns patrimonials (només declara dos comptes d'estalvi amb un import total d'uns 6.500 euros).

No sé si aquesta transparència serà concomitant a una bona gestió municipal, però he d'admetre que ni he sentit ni he llegit res d'especialment negatiu sobre la ciutat de Barcelona (més enllà de la famosa i manida polèmica amb les retallades de l'Ajuntament als ajuts al campionat del món de fòrmula u i el problema crònic de la falta de neteja en una ciutat que rep una mitjana de turistes difícilment asumible). El temps dirà i ens permetrà jutjar però les primeres impressions no són en absolut negatives.

Algunes virtuds -però molts defectes- d'una democràcia imperfecta

La premsa d'aquest dijous passat era un veritable plaer de llegar. De fet, a molt primera hora del matí era dalt d'un avió i vaig poder comprovar que no era l'únic que bé via tauleta, bé via paper llegia amb avidesa les pàgines de política.


Veure les imatges dels diputats del nou parlament espanyol podia descol·locar el més pintat. L'acudit d'en Batllori a "La Vanguardia" no tenia desperdici, amb un uixer aturant un dels diputats de "Podemos" (se suposa que l'uixer no ho sap), que es disposa a entrar al parlament, al crit de: "Alto perroflauta, a dónde crees que vas?", i l'altre li respon: "A defender tus intereses compañero". Doncs això. La màgia de la democràcia és veure la cara d'estupefacció de Mariano Rajoy, quan el diputat de "Podemos" per Tenerife Alberto Rodríguez (el de les "rastes") passava pel davant del president en funcions.





L'altra foto de la jornada i el debat que va despertar va ser el que va generar una altra diputada de "Podemos", Carolina Bescansa en portar el seu nadó (i alletar-lo) a la sessió de constitució del parlament. És evident que es tracta purament d'una provocació (el congrés de diputats té guarderia), però no deixa de ser una reivindicació política, ex-temporània probablement, però una vegada més és un símptoma de canvi.


És evident que en quatre anys de majoria absoluta del PP moltes coses han canviat, i aquest canvi té molt a veure, no només amb la crisi econòmica i les retallades associades sinó també amb el fastigeig d'una part important de la població envers la corrupció i la casta (la imatge de les samarretes reivindicatives de part dels diputats de la CUP obeeix també a aquesta mateixa dinàmica).


La grandesa de la democràcia doncs és permetre que aquestes imatges, impensables fa només quatre dies, es puguin veure amb tota normalitat, davant la incredulitat de la casta. Contraposar aquestes imatges amb les d'un Duran i Lleida fullejant "La Vanguardia" a la seva suite del Palace evidencia clarament que la vella política, si no està morta, està agonitzant i moribunda.


La misèria és que permet l'escenificació d'unes escenes que en alguns casos rallen la provocació més mediàtica i innecessària. Caldrà després que els "podemitas" toquin de peus a terra i entenguin que representar als seus votants implica una feina de dia a dia que té poc a veure amb l'escenificació de la revolució russa, transmesa en directe als mitjans de comunicación.

La inversemblant lleugeresa del ser

Confeso que la meva estupefacció de les darreres 48 hores és majúscula, com ho deu ser la de bona part dels Catalans i Espanyols.

Confeso també que aquests tres mesos de drama de la Grècia Clàssica han acabat com ho solen fer les comedies bufes italianes. Francament, no sé què pensar. És evident que el gir que han pres els esdeveniments de la política catalana dels últims dos dies ens ha agafat per sorpresa a gairebé tots. M'atreveixo aquí a utilitzar una expressió catalana que crec descriu molt bé la situació: ens ha agafat amb els pixats al ventre.

Quan ja s'albiraven eleccions el dia 6 de març (fins i tot la data semblava ja confirmada), quan el decret de convocatòria devia estar ja redactat i al cim de la taula del despatx de l'Artur Mas, el "procés" revifa fent una giragonça del tot imprevisible. És la misèria i alhora la grandesa de la política (l'art de la negociació i l'entesa) i d'aquest poble tronat i també imprevisible que és Catalunya.

Que a Madrid -ciutat i concepte- hi hagi hagut mobilització general i corredisses de passadís diu molt de la força de tot plegat (fins i tot d'una força més de la que de facto penso que tocaria) i del que arriba a preocupar a Espanya la tossuderia de, com a mínim, el 48% dels Catalans.

A partir d'ara pot passar de tot. M'ha sorprès -en positiu- el discurs d'investidura d'un Puigdemont que coneixia bàsicament com a alcalde de Girona, la meva ciutat d'adopció actual. No m'ha sorprès l'extraordinari discurs d'en Miquel Iceta, que ha estat de llarg el millor discurs de rèplica que s'ha sentit aquesta tarda al Parlament de Catalunya. Si la legislatura no és anulada via article 155, de ben segur hi hauran debats d'alçada entre Puigdemont i Iceta. M'ha sorprès en positiu (tot i no compartir-ne els arguments) el to conciliador de l'Anna Gabriel, i un discurs serè i conciliador. No m'ha sorprès en absolut la mediocritat d'Arrimadas (en franques hores baixes), Albiol (canviant al Castellà a l'hora de sortir al Telediario de TVE1) o Rabell (amb un to emprenyat que no he acabat d'entendre).

És evident que al "Procés" li continua faltant legitimitat per a tirar endavant la via de la unilateralitat, i això és el que més em preocupa. A més de la majoria parlamentària hi hauria d'haver una legilimitat social que jo m'atreviria a dir que encara és molt lluny, tot i que fa només pocs anys aquest 48% no arribava ni al 20%. Aquest és el punt més coix d'aquesta nova legislatura, salvada -de moment- per sorpresa a la darrera corba.

Es veu a venir que aquest 2016 serà calent, calent, i de fet, la pròpia climatologia, com si entengués de política ja comença a escalfar l'ambient amb temperatures gairebé primaverals en ple mes de gener.

Canvi climàtic

De vegades els humans, que som de natura tossuts (mesells, que hagués dit la meva àvia), no acabem de veure la llum fins que no la podem veure d'aprop i amb els nostres ulls. Un clar exemple és el del canvi climàtic. Tothom en parla, hi ha cimeres mundials, Kyoto, Paris,....es veuen els efectes de la contaminació a la Xina, a Itàlia, som conscients que fa més calor del que tocaria i que les estacions de l'any han passat els darrers anys de quatre a dues, amb l'eliminació fáctica de primavera i tardor, i tot i així, ens costa acabar-nos-ho de creure.

Fins que ho vivim en les nostres pròpies carns. I llavors, tota aquella incredulitat de Sant Tomàs, esdevé una realitat tangible.

És el que ens acaba de passar aquest cap d'any. Una cosa és que algú et digui que la glacera de Perito Moreno, allà a la fi del món, o la glacera de Groenlandia, també a l'altre fi s'estiguin fonent, i de tant en tant ho passin pels telenotícies. L'altra és la constatació física a casa nostra, ben a prop.

Acabem d'arribar d'esquiar amb la familia i uns amics, i ho hem fet a Andorra, a Grand Valira, estació a la que fa una pila d'anys que anem, com a mínim un parell de caps de setmana per temporada.

En 30 anys d'esquí mai de la meva vida havia vist Andorra un final de desembre i principis de gener amb tan poca neu i amb temperaturas tan elevades. Serà el fenòmen de "El Niño" o el que es vulgui, però la realitat palpable és que a Andorra, el dia 31 de desembre hi havia un panorama desolador: a 2.000 metres d'altura sobre el nivell del mar no hi havia neu i a les pistes, només aquelles equipades amb canons (que afortunadament a Grand Valira són moltes) permetien la pràctica de l'esquí.

La sensació però d'estar esquiant amb neu primavera el dia 2 de gener fa prendre veritable consciència que el canvi climàtic és aquí, és una realitat i que pel que sembla ha vingut per a instal·lar-se i per a no marxar.

Ens agradi o no, haurem de conviure amb una manera diferent de fer les coses, al menys de fer-les tal i com hi estàvem acostumats. Ens ho il·lustrava molt bé en Marc, propietari del restaurant Els Caçadors, de Ribes de Freser. La realitat que ve és la d'esquiar a pistes innivades amb gespa verda a costat i costat. Mirava els nostres nens i els deia: "els vostres pares i jo vam esquiar fora pistes, al bosc, entre avets, amb muntanyes i muntanyes de neu, vosaltres ja no ho podreu gaudir". És trist haver-ho de reconèixer-ho però diria que té més raó que un sant.

Adif, infrastructures, ....

Aquest matí de vigilia de Reis passejava pel Parc Central de Girona i no he pogut deixar d'indignar-me altre cop, tot i que un dels propòsits que em vaig fer pel 2016 va ser el d'indignar-me menys i prendre'm les coses de la "res publica" amb una mica menys de seriositat.

Resulta que les obres de l'AVE de l'estació de Girona i de la interconnexió amb França es van acabar fa ara exactament 3 anys (els presidents dels governs espanyol i català van fer el viatge inaugural el dia 8 de gener de 2013). Sí, el temps passa de pressa (avui he estat a una oficina de Bankia i hi he vist un anunci de plans de pensions que diu que la pel·lícula "Rocky" es va estrenar fa....39 anys!!!), molt de pressa. La veritat és que des de fa tres anys totes les obres d'adequació dels voltants de l'estació i de la restauració del Parc Central estan completament aturades. Hi ha una tanca perimetral que separa la zona "zero" de la resta del parc que dorm el somni dels justos. I a dins el perímetre, un edifici d'Adif, i material d'obra completament abandonat. Això és el ministerio de fomento.

Sí que és cert que els dos extrems del parc (la part que dóna a l'avinguda de Santa Eugènia i la que dóna al passeig d'Olot) han estat restaurades i re-ajardinades, però el que probablement molta gent no sap és que això ha estat fet per iniciativa -i amb diners- de l'Ajuntament de Girona. El més probable és que el dia que l'Ajuntament reclami aquests diners a l'Estat o a Adif aquests els envïin a cobrar a cal "mestre armer".

La veritat és que l'Estat acaba les obres  a mitges (aquelles que comença, que són moltes menys de les que es projectes als presupuestos generales del estado), per cumplir amb la tradició de que a Espanya les obres mai no s'acaben d'acabar del tot. Dos exemples molt propers en són la biblioteca pública de Girona, completada per fi l'any 2015 després d'un retard de vergonya, i les obres d'ampliació de la carretera Nacional II entre Girona, Barcelona i la frontera francesa, que malgrat promeses i més promeses continua avançant a pas de cargol.

La realitat és que el ciutadà de Girona, el que contribueix amb els seus impostos als pressupostos generals de l'estat està afectat en la seva vida diària pels incompliments del ministerio de fomento.

Com és possible que s'haguessin de produir dues inundacions -vergonyoses- per acabar els tancaments dels pous de respiració del nord de Girona? Com és possible que no s'aprofités aquell moment per a acabar les obres d'arranjament dels voltants de l'estació? Es tracta d'una obra menor, que es pot executar amb un pressupost segurament ridícul, en comparació amb el que s'ha invertit en l'estació de Girona i el traçat de les vies.

No hi ha respostes, i a fe que les he buscat. Dessidia, descontrol i probablement laxitud en tot allò que té a veure amb Catalunya.

Desenganyem-nos, dubto que Madrit (concepte), tingui gaire pressa en complaure els gironins, encara que sigui amb una infrastructura tan petita.