2016: un any intens

Arran de la mort de George Michael fa pocs dies, la Madonna penjava un "Twit" en el que demanava que s'acabés ja el "maleït any 2016". I no està pas precisament mancada de raó. 

Veient una extraordinària posta de sol a la Cerdanya des de l'incomparable marc de "Le Chateau Brangoly" després d'un magnífic dia d'esquí a Andorra amb la família i uns bons amics, em disposo a escriure, com ja es tradició des de fa ja cinc anys (punyeta com passa el temps!!!), la darrera entrada de Blog de l'any 2016. Avui esmorzant amb ells se'ns ha acudit de fer un article coral, una entrada de Blog escrita a màns, però vista l'escassa inspiració que avui m'impregna, més m'estimo escriure'l sol, tot i que no descarto la idea per a més endavant.

Ha estat efectivament un any d'una intensitat altíssima, en tots els àmbits, i he provat de copsar-ho mitjançant els més de 150 articles que he penjat al Blog, en els que he escrit i opinat sobre una multiplicitat de temes de gèneres molt variats. L'altra dia el diari "Ara" publicava un llarg resum de l'any amb 50 notícies positives ("ens ha costat trobar-les" afirmaven des del diari), però jo diria que n'hi ha hagut moltes més de negatives que no pas de positives. Un oncle meu, que és un fi analista de la realitat que ens envolta, em deia el dia de Nadal que estava convençut que estem arribant a un "fi de cicle", i en certa manera -malgrat el meu optimisme malaltís- no està exempt de raó.

És cert que col·lectivament avancem en un gran nombre d'aspectes, però que també anem a pitjor el molts d'altres i que, des de molts punts de vista, anem cap endarrere com els crancs.

El drama dels refugiats sirians, les morts a la Mediterrània, l'escalfament global, la contaminació atmosfèrica que està acabant amb la salut de molts xinesos i molts indis i que ens permet albirar un futur molt trist per a les generacions futures, el Brexit, l'elecció de Trump als Estats Units, el retorn del populisme d'extrema dreta, la pèrdua de drets i de poder adquisitiu de les classes mitges, la creixent desigualtat entre rics i pobres, l'encaix de Catalunya a Espanya,...són alguns dels temes dels que he escrit aquest any 2016 dels que no em sento particularment orgullós ni tranquil de cara al futur a curt i mig termini. A títol personal, he perdut un gran amic, i això també m'ha causat molt dolor. Com a notícia positiva, la publicació de "La Guerra de l'Avi" en format audiollibre i ePub, gràcies al suport de l'editorial Seebok.

Sens dubte hi ha reptes molt importants al davant nostre que ens afectaran a tots en menor o major mesura, però que ens afectaran d'alguna manera. La incertesa del "Procés" amb la precipitació d'una data imposada pel referèndum i la judicialització unilateral imposada per Espanya, les eleccions franceses al Maig del 2017 amb una Marine Lepen en ascens, el pànic pel terrorisme d'Estat Islàmic, la feblesa de la recuperació econòmica a Europa, la precarietat laboral -creixent- que pateixen els nostres joves, les incerteses que comportarà l'inici del mandat de Trump,  els perills que envolten la consolidació de la Unió Europea, la incertesa sobre la guerra civil siriana, són alguns dels molts temes als que ens enfrontarem al 2017 i que poden afectar-nos a tots plegats, i molt. Mai el Món havia estat tan global i tan imprevisible com actualment.

Seguirem al peu del canó, opinant i criticant en sentit constructiu. I un parell de reptes més que em plantejo pel 2017 i que segurament faràn que les meves entrades al Blog l'any vinent siguin menors (però això no vol dir que deixi d'escriure ni que m'afagi un recés sabàtic): estic ja treballant en la recopilació dels 150 millors articles de "Reflexions de Taverna" per a publicar-los en forma de llibre, i també estic treballant en la meva quarta novel·la "Segona Oportunitat", a la que tinc la intenció de dedicar molt temps l'any vinent.

Aquest any 2016 he superat les 47.000 entrades a "Reflexions de Taverna" per la qual cosa vull agrair -i molt- a tots i totes els/les que us preneu la molèstia de llegir-me. La vostra confiança és font d'inspiració per a continuar escrivint. 

A tots i totes, moltes gràcies i el meu desig d'un millor Món l'any 2017.

Rodrigo Rato, el mestre de mestres

No és pas ni la primera ni la segona vegada que parlo de Rodrigo Rato al "Reflexions de Taverna". Les raons ja les he exposat abastament en anteriors entrades del blog, però quan un esdevé ministre d'economia i amb posterioritat director-gerent del Fons Monetari Internacional se li atribueix una certa pàtina de respectabilitat i comportament excel·ls.

La veritat és que amparat precisament en aquesta respectabilitat i els càrrecs de prestigi que ocupava, aquesta persona es va dedicar a enriquir-se de forma il·lícita tan com va poder. El cas "Bankia" n'és el paradigme de tots els llatrocinis. No només va impulsar una sortida a borsa en unes condicions i uns preus que no eren els adequats sinó que a més a més, es va lucrar de forma personal amb les ja arxifamoses targetes "black" de les que va disposar abastament, fins a un total de 100.000 Euros en pocs anys (també és cert que aquestes quantitats indegudes ja van ser retornades).

Però no només és això. L'entramat societari encapçalat per la seva societat Kradonara 2001, epicentre de la seva xarxa empresarial, ha estat defraudant l'A.E.A.T de forma sostinguda des de l'exercici 2008, com a mínim. Defraudacions que segons fiscalia pujarien a més de 2 milions d'euros.

Però ai las! Hem topat amb el mantra de la prescripció fiscal. Molts d'aquests delictes, com a conseqüència d'una justícia infradotada i sobresaturada que només sembla tenir recursos per tot allò que té a veure amb l'anomenant "procés", no poden ser resolts a temps i cauen en la trampa de la prescripció.

El pitjor del cas però és que el propi Rato, en declaracions d'aquesta setmana no tenia el més mínim problema moral per a admetre els delictes i defensar-ne a capa i espasa la seva prescripció.

És a dir, confesa ras i curt que és un delinqüent que se'n fot del mort i del qui el vetlla i "a mayor abundamiento", que es diu en Castellà, no té cap problema en dir públicament que va ser un defraudador. Aquest va ser el ministre de justícia espanyol. Així van les coses.

 

La caiguda del PDECAT

Les enquestes electorals recentment publicades per "El Periódico de Catalunya" sobre intenció de vot fas palès quelcom que sembla en la ment de tothom que segueixi una mica de prop la política catalana. Esquerra Republicana guanyaria les eleccions si es fessin ara, amb un 30,7% dels vots i uns número d'escons que podria arribar als 50.

La que ha estat força hegemònica de Catalunya als darrers 40 anys, la "Convergència d'en Jordi Pujol" quedaria relegada, en el seu nou format "PDECAT" (amb el nou símbol que torna a ser una magistral errada de comunicació: sembla el "logo" de les ambulàncies del SAMUR) a la cinquena força política amb una caiguda d'escons estratosfèrica.

Que hi havia d'haver un procés de refundació per superar el pujolisme semblava clar. La manera com s'està fent em desperta molts dubtes. Més enllà del president Puigdemont, que dit sigui de passada, sembla que vagi per lliure, no hi ha un liderat clar en el partit. La Marta Pascal fa el que pot però no em sembla veure-hi les condicions de lideratge que cal per a reflotar el partit i sobre tot, sobre tot, la base electoral.

Si bé Artur Mas la va encertar fent allò que algú molt estúpidament va titllar de "pas al costat" i encara més en l'elecció del seu substitut, de facto, aquell acte de generositat (???) va suposar el seu particular "hara-kiri" polític.

Si veritablement no volia plegar, ho havia d'haver fet d'una altra manera. Tinc unes quantes idees del que s'hauria hagut de fer, començant per no dilapidar la força de la marca "Convergència Democràtica", una vegada deslliurada del jou d'Unió (per cert, en Durán i Lleida, és, ara sí, un altre cadáver polític, per fi), i del "pujolisme".

Contrasta el 5,6% de valoració de la gestió de Puigdemont, amb les expectatives de vot del nou partit. És possible que calgués fer una passa enrere, com ho és també que caldria fer passes encaminades a capitalitzar l'aprovació per part de la ciutadania de l'acció del govern.

Per primera vegada en els darrers set anys, el govern obté una valoració més positiva que no pas negativa, amb un 35,8% dels enquestats que qualifica la gestió de bona o molt bona i només un 28% de dolenta. Però trobo a faltar (ho comentava l'altre dia amb un bon amic meu) una vinculació més directa entre el president de la Generalitat i el partit PDECAT, com semblaria que hauria de ser.

Potser caldrà tocar fons per tornar a començar de zero. És evident que cal una dreta catalana organitzada en un partit nacional Català. Hi ha l'espai i la necessitat. Només cal encertar-la amb la gestió, els líders i el marketing.

L'audiència reial

Hi ha consens a la premsa generalista sobre la davallada continuada d'audiència dels discursos borbònics. Les raons que s'esgrimeixen són diverses i el to de la notícia varia segons el mitjà que la publica. Des d'un "Ara" que li dóna un to d'una absoluta neutralitat, passant per "La Vanguardia" que critica amb més o menys subtilitat l'emissió del discurs pel canal 3/24 (per primera vegada el discurs reial no ha estat emès per TV3, amb la conseqüent emprenyada dels "Ciudadanos" i el "PP") fins a la premsa cavernícola (de la caverna, vull dir), que el titllen gairebé d'una obra d'art.

 

I la veritat és que Fernando Rayón ho clava en el seu article titulat "El valor de la familia y la inquietud social", que comença amb un extraordinari paràgraf, que sense dubte està cridat a passar a les hemeroteques i formar part dels anals del millor periodisme del que puguin beure les generacions de futurs periodistes. Diu Rayón: "Vuelve don Felipe a La Zarzuela. A su despacho. Al sitio donde trabaja. Como si quisiera decirnos –después del Palacio Real del año pasado– que lo que hay que hacer ahora es ponerse a trabajar. A remar...". En fi. Davant tanta eloqüència sobren les paraules. Corprès, garratibat, esmaperdut. Així és com he quedat després de llegir la crònica sencera.

Però la realitat és que els discursos borbònics cada vegada tenen menys audiència, i això ho reconeix fins i tot la premsa més afí al règim. També és cert que una de les principals raons és la fragmentació de l'audiència i l'emissió en menys canals televisius però tot i així, es vesteixi com es vesteixi, aquest missatge, encara que amb un "share" de pantalla que ja els agradaria a molts productors televisius, és clarament un format en decadència.

Quan Felip VI va ser investit (2014) el seu discurs va tenir una audiència total de 8,2 milions d'espectadors (entre totes les cadenes, amb un 73% de "share"). Un any més tard, l'audiència va baixar a 6,5 milions (60,5% del "share"). Enguany l'audiència ha estat de 5,8 millions d'espectadors (un 57,6% del "share"). "La Razón" per exemple ho justifica per la via de la fi de la incertesa política (la pobresa de l'argument fa feredat) i aprofita per atacar TV3 per no haver-lo emès.

Però que ningú no s'enganyi. Si algú volia veure i escoltar el discurs del rei borbó, hi havia tantes com 25 cadenes que l'emetien, per tal qui no el va veure va ser senzillament que no li interessava. Per ser més acurat també caldria una altra mesura que hores d'ara no crec que sigui tècnicament possible, que seria la de saber quants espectadors van acabar el discurs.

Jo per exemple, que l'escolto gairebé cada any per pur afany de recerca antropològica, quan vaig arribar al fragment que parlava dels enfrontaments estèrils i de  “convivència democràtica basada en el respecte a la llei encaminada a engrandir i no empetitir", ja en vaig tenir prou, vaig apagar el televisor  i me'n vaig anar a tallar un bocinet de jabugo.

Ressenya de "La guerra de l'avi" audiollibre al blog "atrapadaentrellibres"

12/20/2016

RESSENYA: LA GUERRA DE L'AVI (AUDIOLLIBRE)

Hey Readers!

Avui us porto una ressenya molt especial! Perquè no és el format de llibre en paper sinó que és un Audiollibre!

Autor: Jaume Burgell i Alsina

Narrador: Octavio Botana

Editorial: Seebook

Preu: 13'99

Saga: No

Durada: 4h i 14 minuts

*Merci a l'editorial per l'exemplar*

Parcialment inspirada en fets reals, "La guerra de l’avi" s’endinsa en la historia de la Guerra Civil des de la perspectiva de dos adolescents de Palamós a la recerca dels secrets familiars que amaga el seu passat.

En un recorregut fascinant per arxius, llibres i testimonis vius, les seves indagacions desvelen a poc a poc una historia d’amistat, traïcions i un amor apassionat amb el rerefons de la Guerra Civil i de la França ocupada.

Apassionant tant per a joves com per a adults, el seu llenguatge planer fa que aquest audiollibre sigui especialment idoni per apropar la nostra història recent a un públic juvenil.

Primer de tot us vull explicar a tots aquells que no sabeu que és un audiollibre de que va l’assumpte.

Un audiollibre és un llibre narrat per algú de manera que tu el pots escoltar. Seria com“llegir amb les orelles” . Jo he fet des del mòbil i la veritat es que m’ha anat genial!

Un dels avantatges que té l’audiollibre es que el pots escoltar mentre estàs fent altres coses i així aprofites el temps.

Per mi era la primera vegada que utilitzava un Audiollibre i la veritat es que m’ha semblat molt bona experiència!                                                                          

Us en recordeu que quan éreu petits us explicaven un conte? Jo he tingut la mateixa sensació durant tot l’audiollibre! No se’m va fer gens pesat i em vaig endinsar tant en la historia com si fos un llibre de paper! La veritat es que tornaria a repetir!

I us vinc a parlar del audiollibre que jo he escoltat. Una historia que ens transportaels temps de la Guerra Civil Espanyolagràcies a un diari que troben amagat en una habitació secreta de la biblioteca de Palamós, unes quantes cartes i uns quants records.

Tot comença quan en Miquel un adolescent de Palamós coincideix amb enWalter un adolescent angles que desprès de la mort del seu avi vol saber qui era realment i quin lligam té amb Palamós.                                                        

Entre els dos i amb l’ajuda d’en Robert ,el vell bibliotecari, aconseguiran treure’n l’entrellat i veuran que potser tenen més en comú del que creuen. Alguns capítols veurem el que fan en Miquel i el Walter per desenredar el misteri, d’altres veurem fragments de diari o cartes senceres.   

De mica en mica s’anirà veient unapreciosa historia d’amistat, amor i com l’escenari de la Guerra Civil s’interposa .                         

Primer de tot us he de dir que a mim’encanta la historia. I la del segle XX la trobo súper interessant (malgrat que estigui plena de guerres). Així dons, quan em van demanar quin audiollibre  volia vaig escollir aquest.                                             

La Guerra del meu avi m’ha sorprès. Però molt cap a bé. Els capítols que més m’han agradat han sigut quan escoltava les cartes i els fragments de diaris. A més es manté el misteri fins el final i ho deixa tot tancat.

Si us apassiona la historia, us agraden les histories on hi ha misteris, i les histories d’amor  aquest és el vostre Audiollibre!

Puntuació

I vosaltres? Heu escoltat algun cop un Audiollibre? L'escoltaríeu?

Us espero com sempre en els comentaris!

IKEA a Salt

Em fa gràcia com es manipulen certes informacions. Fa pocs dies en virtud de la meva feina (i la relació que aquesta em permet amb gent que ocupa posicions directives molt rellevants a l'empresa IKEA) he sabut de la propera obertura d'una botiga d'IKEA a Espanya.

Resposta? Doncs Tarragona, amb data prevista d'obertura, meitats de 2018, anant bé.

I Salt, vaig preguntar jo, en saber que s'havia organitzat, executat i guanyat un referéndum? Salt? - va tornar-s'hi el meu interlocutor, que sap cada simple moviment d'expansió que la multinacional sueca fa a Espanya (i a Europa, afegeixo). La seva resposta no podia ser més explícita: "I do not know what are you talking about".

És a dir. la lliçó de tot aquest afer és que no et refïis, al menys cegament, de les informacions que es publiquen sense un mínim de contrast.

Aquí ni els periodista ni l'Ajuntament de Salt deuen haver fet la seva feina com calia. Haurien d'haver informat la ciutadania que els va votar (en referéndum) que el més calent és a l'aigüera però que s'estaven preparant els terrenys per intentar atreure la multinacional sueca. O que hi ha una declaració d'intencions que potser, potser, un dia molt llunyà......

Però, pel que jo he llegit, i del que he decodificat les coses no semblen haver estat fetes amb aquesta transparècia: o la el projecte d'implantació és clar, documentat i amb un horitzó temporal d'implantació molt bé definit, encara que sigui a títol temptatiu, o és un simple bluff.

I si es tracta del darrer, algú de l'equip fixe de govern de l'Ajuntament de Salt hauria de donar alguna explicació o fins i tot presentar la seva dimissió. Però,.......ja se sap, en aquest país no dimiteix ni el Tato-.

Esperit nadalenc

Deu ser cosa de l'edat, però això de l'esperit nadalenc, que des que tinc sentit de la vergonya, de la dignitat i del ridícul (és a dir, a partir que vaig fer quinze o setze anys) em posa molt nerviós, i cada vegada més, afegeixo, arriba un punt que ja em costa de suportar.

Que hom aterri a la Xina el dia 10 de novembre i que l'aeroport de Shangai, representant de la laïcitat extrema, hi hagi llumetes de Nadal, arbres molt ben ornamentats i pares noëls em resulta de difícil justificació o que aprofitant aquestes dates algú s'inventi als Estats Units el "Black Friday" per portar el consumisme desaforat a les seves màximes quotes, em resulta de molt difícil justificació.

Sóc molt conscient que la roda no pot aturar-se i que el creixement perpetu és el mantra al que resen les companyies mercantils de tres quartes parts del món,  però els límits de la dignitat i del sentit comú no s'haurien de perdre mai, i cada vegada més em fa la sensació que aquests estan absolutament ultrapassats.

Veure llums de Nadal a mig novembre i campanyes de venda desposseïdes de tot sentit em provoca una repulsió creixent. M'encanta regarlar i que em regarlin, ho trobo un acte de delicadesa, d'estima i compromís extraordinari, però quan el consum esdevé obligació (igual que la mania que la nit de Cap d'Any és absolutament obligatori passar-s'ho molt bé després d'haver-se gastat molts diners i pagar un ticket d'un sopar que en la majoria del casos no serà massa més que -en una gradació fàcilment predictible- de mediocre a dolent), llavors m'hi poso de cul.

Fa anys que no regalem res a casa per Nadal (més enllà del que "cagui" el "Tió" pels que encara són petits) i si en tingués la potestat, senzillament ho aboliria. El Nadal, desposseït des de fa molts anys de qualsevol mena de consideració espiritual o de recés personal o familiar, ha esdevingut una pura (m'ha costat no equivocar-me en la tercera lletra de la paraula) orgia comercial i gastronòmica que no em plau ni gens ni mica compartir. De fet em genera una repulsió creixent.

En dates "assenyalades" com aquestes, m'agradaria desertar del Planeta Terra, anar-me'n a viure a Júpiter i tornar quan tot plegat sigui un record efímer.

Tan de bo que els humans fóssim capaços de sobreviure com a espècie sense haver de generar tant llenguatge fictíci, tantes martingales.

Trump no enganya

Alguns deien que Donald Trump es moderaria conforme anés prenent consciència del que representa ser president dels Estats Units, però la majoria del seus seus actes semblen anar en sentit contrari i reforcen la idea que la seva presidència serà -si més no- molt complicada tant a nivel de relacions exteriors com a nivell interior.

Aquests darrers dies s'han anat coneixent les persones que va agafant  com a membres del seu gabinet, i la veritat és que la cosa promet.

De tots els nomenaments que s'han sabut fins ara, el resum podria ben ser: un govern format per persones majoritàriament riques, majoritàriament blanques, majòria de sexe masculí, sense -o amb molt poca- experiència de govern. La cosa promet, però de debò.

Només per fer-se'n una petita idea, el patrimoni acumulat de les persones nomenades fins ara, suma un total de 6.000 milions de dòlars (6 bilions, en terminologia anglosaxona), i entre les persones contractades hi ha 2 bilionaris (és a dir, amb patrimonis de més de 1.000 milions de dòlars) i 9 milionaris.

Només per fer-se'n una petita idea, dels nominats al gabinet de Donald Trump hi ha un 78% d'homes i un 83% de persones de raça blanca, i només el 44% tenen experiències prèvies de gestió pública.

Trobo que la paradoxa és sensacional. Trump ha reclamat el vot dels obrers empobrits (molts dels quals blancs, això sí) i l'ha obtingut de forma massiva, i el resultat és que un vot de persones que a Europa interpretaríem com de centre-esquerra o esquerra moderada tindrà com a resultat un president bilionari envoltat d'amics seus milionaris. Els detractors de Hillary Clinton li recriminaven la comoditat amb la que es movia pel món de Wall Street i la realitat, tossuda, diu, que alguns taurons de Wall Street són els que dirigiran els destins dels Estats Units durant els propers quatre anys (si un "impeachment" no ho impedeix).

Entre els nomenats destaca Rex Tillerson, Conseller Delegat d'Exxon Mobil i intím amic de Vladimir Putin, com a Secretari d'Estat (el càrrec que ocupava Hillary Clinton precisament), i Scott Pruitt, administrador de la  EPA (Environmental Protection Agency), un negacionista que diu públicament que el canvi climàtic és un invent dels xinesos.....Només aquests dos nomenaments són una mena de premonició de com por arribar a anar tot plegat.

El desgavell de les infrastructures espanyoles

Diumenge passat vaig tornar d'un curt pont a Madrid amb la família, i des de la M-30, com que anava una mica curt de temps, en comptes d'anar a buscar l'autovia A2 vaig dedicir finalment passar per la R-2, una de les vuit autopistes de peatge espanyoles en fallida. De fet, no m'estranya que estigui en fallida perquè de les múltiples vegades que he agafat aquesta autopista de peatge (que va des de l'aeroport de Barajas fins a Guadalajara)  els cotxes que m'he arribat a creuar es podrien comptar amb els dits de les mans.

En escriure "amb els dits de les mans" ho faig en sentit literal. Aquest diumenge, ens vam creuar només amb dos cotxes en tot el tram. No m'estranya. L'autopista de peatge discórre en un circuit gairebé paral·lel a l'A-2, que és gratuïta i està en perfecte estat de manteniment. Si hom no té una pressa que ho justifiqui, no té cap sentit lògic ni econòmic afagar la R-2. Ni 10 recuperacions econòmiques podran resoldre aquest problema, no cal ser un geni de les finances per a entendre-ho.

I així van les coses. Llegeixo aquesta setmana a la premsa econòmica que l'estat espanyol té un pollastre considerable sobre la taula amb les autopistes espanyoles de peatge en fallida, entre les quals 3 de les radials de Madrid, la R-2, la R-3 i la R-5, curiosament totes tres amb una infrastructura alternativa sense peatge que existia prèviament a l'adjudicació de la concessió i explotació d'aquestes tres infrastructures.

L'operació de rescat que hi ha sobre la taula, poca broma, podria arribar a suposar un desemborsament per part de l'estat, com a conseqüència de l'anomenada RPA (responsabilitat patrimonial de l'administració), de la no gens despreciable quanitat de 5.500 milions d'euros, gairebé el 25% del pressupost de la Generalitat de tot un any. I no sembla fàcil que l'estat se'n pugui sortir. D'una banda Brussel·les demana a Espanya més retallades i apujades d'IVA, d'altre, l'estat no només no ho fa, sinó que s'ha d'enfrontar a problemes com aquests (un vertader "brownie") que no fan més que denostar una mica més l'escàs prestigi que tenen els gestors d'Espanya en el món en general i a la Unió Europea en particular.

Recordo arran d'això la memorable entrevista que en Jordi Évole li fa ver a Mariano Rajoy no fa tant de temps. En el paroxisme de l'antologia del disbarat, i a la pregunta de Évole sobre quin sentit tenia construir kilòmetres i kilòmetres de vies d'AVE que van buits i que passen per estacions a les que ni puja ni baixa cap passatger, la resposta literal d'aquest gran estadista -consultin emeroteques-va ser: "Bueno, pero las tenemos, no?".

Doncs això mateix: "Las tenemos, no tienen ninguna utilidad social, han costado una fortuna del dinero del contribuyente y fondos de la Unión Europea, y hay que mantenerlas cada año a un coste recurrente extraordinario". 

Aquesta situació, que em recorda també el cas dels pous estratègics de gas del projecte "Castor", davant les costes de Castelló són una veritable forma de corrupció i prevaricació. Negocis del Bernabéu, que no fan més que enriquir als que ja són rics, en forma d'intercanvi de favors.

Hom podria pensar que actualment, després dels "Gürtels, les Púniques, els Eres, i d'altres" aquestes pràctiques s'haurien extinguit. Doncs res més lluny de la realitat. A la densíssima, castellana i castissa vil·la d'Otero de Sanabria, que té el privilegi de tenir una població fixa de 26 habitants, hi acaben de projectar i aprovar (fa quatre dies) una estació d'AVE que costarà més de quatre milions d'euros.

Si algú es pensava que aquest estat té remei,...que s'ho vagi traient del cap.

Enyorat Joan Barril

Avui, dimarts i tretze, dia de mala sort per als supersticiosos (que cada vegada en són menys, afortunadament), fa exactament dos anys que ens va deixar el gran mestre del periodisme i de la ràdio que va ser en Joan Barril.

Li vaig dedicar un obituari exactament el dia 13 de desembre de 2014, quan la meva mare em va trucar per dir-m'ho. I no me'n sabia avenir. Un, que és lletraferit per defecte de naixement,  té la sensació que determinades persones són com eternes i que no han de marxar mai. Va ser el cas de la Tati Sisquella, o de la Montserrat Roig, malaguanyada als 45 anys, el ja llunyà any de 1991.

He revisat fa una estona el blog que li vaig dedicar "In memoriam" i la veritat és que han passat més de dos anys (va estar dos mesos ingressat al Clínic per la neumònia que el va acabar matant), però em sembla que encara sento la sintonia del "Cafè de la República", aquella melodia servo-cròata cantada per un grup amb cantant de veu molt ronca que un dia en Joan Barril va portar a Barcelona. Extracto un dels paràgrafs que vaig escriure, perquè, revisitat, continua per a mi tenint tota la vigència tot i que han passat dos anys. No és fàcil fer ràdio o tele, o premsa, o comptes com els feia en Barril.

"En Joan Barril era un mestre de mestres. El seu "Cafè de la República" un exemple de ràdio que ell mateix qualificava de "tranquila". Una ràdio reposada amb opinió, amb serenor, amb diàleg, sense apriorismes, sense sectarisme, amb una objectivitat que sorgia com espontàniament. Sempre que podia, que era tot sovint, en anar cap a casa després de la feina, escoltava el "Cafè de la República", primer de 9 a 11 de la nit (durant una època amb el seu inseparable Joan Ollé) i després en la tercera emporada de 9 a 10. També amb l'Ollé van fer un insuperable programa al Canal 33, "L'Illa del Tresor"."

Ara que tot ha canviat en tan poc temps, que la velocitat de les xarxes socials fan que no hi hagi res que poguem catalogar com a "tranquil", ja que tot és "Twitter" o "Shooter" o "Facebook" o...., sento certa enyorança per una manera de fer cultura en estat pur, sense pressa, sense "likes", sense martingales.

Avui, l'Òscar Fernàndez, a la segona hora del "Catalunya Migdia" ha tingut l'encert de fer un programa homenatge a en Joan Barril, i hi ha portat a tots els seus col·laboradors del "Cafè de la República", en David Guzmán, en Pere Más, la Lisa Omedes,....i el seu inseparable amic, en Joan Oller. L'Empar Moliner, col·laboradora habitual del "Catalunya Migdia" aquesta temporada també ha glosat la seva figura, recordant algunes anècdotes especialment hilarants. També les ha aportat l'òscar Fernàndez que va ensenyar al gran mestre que els estadis de futbol de Madrid -ciutat no concepte- cap avall tenen nom de persona (Vicente Calderón, Santiago Bernabéu, Benito Villamarín, Rico Pérez.....), mentre que els del Nord són inanimats (Camp Nou, San Mamés, Anoeta, Los Pajaritos....). En Joan Barril va quedar tan prendat d'aquesta descoberta (era un home amb una cultura vastíssima i una voracitat de coneixement que espantava) que al cap de dos dies en va fer un article a "El Periòdico de Catalunya", on escrivia habitualment, citant, és clar, com a font, el mateix Òscar Fernàndez.

Així era ell, i així el recordo. Joan Barril, una figura irrepetible.

Les còpies del govern espanyol

Quan erem petits i a classe ens enxampaven copiant (que aixequi el dit a qui no li hagi passat com a mínim una vegada...) ens queia com a mínim una penalització, un càstig o una hòstia ben donada amb la mà oberta que et deixava la galta vermella un parell d'horetes com a mínim. Llavors, en arribar a casa, l'hòstia dels "hermanus" era adequadament complementada per una segona hòstia del pare a menys que l'agilitat d'esquirol d'aquells anys, ens permetés esquivar la mà amb una finta de jugador de bàsket.

Avui en dia pel que es veu, copiar no només no està castigat sinó que a més a més, es castiga el mestre. Avui hem sabut que la ministra Fátima Báñez, titular d'Ocupació i Seguretat Social ha quedat tan impressionada pel Projecte de Llei de conciliació profesional i familiar que impulsa la Generalitat de Catalunya i lidera el diputat del PSC Fabián Moheado, que en vol fer una còpia.

La prensa d'avui es fa ressó de les seves declaracions. La misnistra auspiciarà un Pacte d'Estat per a la conciliació i racionalització d'horaris. Així ho ha explicat avui a la Comissió d'Ocupació i Seguretat Social al Congrés, que a més a més ha dit que l'executiu espanyol vol que la jornada laboral a Espanya "acabi, amb caràcter general, a les 18 hores", per reblar el clau ha acabat afegint que el govern espanyol també "estudiarà les possibilitats que tindria el canvi de fus horari".

Home, no és que ho trobi gaire original però per primera vegada, tot i tractar-se d'una còpia de clara inspiració Catalana (com la Llei de l'impost sobre els dipòsits bancaris -impugnada pel govern espanyol- o la del impost a les begudes ensucrades que han estat clàrament plagiades pel gobierno de España), és una iniciativa memorable i assenyada. Per fi una mica de sentit comú, més enllà d'aquesta ficció de diàleg que no es creu ni la meva gossa.

Si la ministra aconsegueix a més a més tornar bona part d'Espanya al fus horari que li pertoca, llavors la còpia no només no seria susceptible de penalització sino de premi amb menció especial.

Estic encuriosit però, en saber si un Partit i un govern tan centralistes com l'actual serien capaços de dividir Espanya en dos fusos horaris, un de Saragossa cap a l'Oest, endarrerint una hora per equiparar-la al fus horari solar, com el que tenen anglesos i portuguesos, i un altre per a Catalunya, i el corredor mediterrani valencià, que en aquest cas continuaríem amb el fus horari de francesos, italians i alemanys.

M'aposto un pèsol que això darrer no es farà mai....

"La Guerra de l'Avi" ja disponible a Seebook

Avui faig un blog d'autopublicitat, que és una cosa que no m'agrada gaire (i que no faig gairebé mai), però que de tant en tant cal fer, sobre tot si -entre d'altres ocupacions- un té la mania de dedicar-se a escriure quan es fa fosc, a aquelles hores en què la vice-presidenta del govern espanyol ja ha deixat el seu despatx de Barcelona i ha tornat a Madrid -ciutat, no concepte-.

La Rosa Sala, fundadora i C.E.O. de Seebook em confirma que ja estan disponibles les versions Seebok de l'edició completament revisada de "La Guerra de l'Avi". La novetat aquesta vegada és que a més a més, i per primera vegada en llengua Catalana, hi ha un audiollibre, narrat amb un impressionant mestratge per l'Octavio Botana, actor, músic i locutor.

És un privilegi poder tenir la meva tercera novel·la en format audiollibre al nivell de "Les aventures de Tom Sawyer" de Mark Twain, "El petit príncep" de Saint-Exupérie, o "Les aventures de Pinotxo" de Carlo Collodi.

Seebook és un extraordinari projecte editorial, novedós, modern  i fascinant, dirigit per la Rosa Sala (http://rosasalarose.es/), assagista i traductora, autora d'algunes obres de referència  en el camp de la germanística contemporània com ara el "Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo", que amb un equip de col·laboradors appassionats és dedica a acostar la millor literatura en format 3.0 a lectors de totes les edats i gustos.

Paga molt la pena invertir una estona en passejar-se per la seva pàgina web (http://www.seebook.eu/gama-de-productos.html), tant si us agrada llegir com si no (en aquest darrer cas, Seebook ofereix un ampli catàleg de llibres per a regalar per aquestes festes).

Us encoratjo a fer-hi un cop d'ull.

Bilateralitat, diàleg i postveritat

M'agrada el canvi d'estratègia del Partido Popular en relació a Catalunya, que podria traduir-se en un: "fer veure que tot canvia perquè no canvïi res".

Em costa de creure que a aquestes alçades de la pel·lícula -que dirien "Els amics de les Arts"- hi hagi algú tan bona fe o tan ingenu/a que es pugui creure això del diàleg. Però malgrat tot he sentit a la ràdio periodistas que defensen que el canvi d'actitud del nou govern popular en minoria és una excel·lent oportunitat per a cosir ferides i aixecar ponts.

La pantomima de l'Enric Millo com a nou delegat del govern (cal admetre però que millor que el que hi havia hagut abans i abans i abans  sí que ho és), de la "vicepresidenta" ahir, anant a prendre possessió del seu "nou despatx permanent" i mantenint "entrevistes de treball" amb l'oposició al Parlament de Catalunya (Ciudadanos y PSOE -el PSC va deixar d'existir de facto fa molt de temps) és per llogar-hi cadires.

Cert és que la comunicació i l'empatia no han estat mai grans virtuds de cap dels membres del Partido Popular. És memorable recordar una de les grans perles del Partido Popular, proferida per l'actual Ministra de Defensa, per exemplificar que Partido Popular i comunicació són conceptes antitètics:  "La indemnización que se pactó fue una indemnización en diferido… y como fue una indemnización en difini… en diferido… en forma, efectivamente… de simulación de… simulación… o de lo que hubiera sido en diferido en partes de una… de lo que antes era una retribución, tenía que tener la retención a la seguridad social, es que si no hubiera sido… ahora se habla mucho de pagos que no tienen retenciones a la seguridad social ¿verdad?".

Doncs amb aquest estil impol·lut que els caracteritza, ara els Populares diuen que volen dialogar i fer política amb la Generalitat. Però una vegada més la pifien de forma flagrant en les formes. Si l'excelsa senyora Soraya vol dialogar, el primer que hauria de fer quan ve a Catalunya és trucar al Govern, com a mínim al seu interlocutor, el vice-president Junqueras.

Però és que a més a més, si vol parlar amb l'oposició del Parlament de Catalunya,....on eren els d'"En Comú Podem" i el "Partido Popular de Cataluña"? Aquests no són oposició? No són fills del mateix Déu? O és que el que passa és que el líder del "Partido Popular de Cataluña" ha triat justament aquesta setmana per anar de vacances a Miami i com que no es parlen entre ells no ho han pogut arreglar? En fi, una concatenació de disbarats que fa una mandra brutal.

No hi haurà diàleg de debò si no hi ha una acceptació prèvia de bilateralitat en la relació. I francament, em penso que som molt lluny. Això del canvi d'actitud no vol fer altra cosa que la ficció de simular (en diferit) i transferir la culpabilitat a l'altre. Fer que l'opinió pública no catalana -és clar- es cregui que ara els dolents són els "sobiranistes", que no volen parlar. Inventar un relat, com el de la Constitución Sacrosanta. Segons ells Catalunya no existia abans de la Constitución del 78.

Si no hi ha diàleg, com a mínim que hi hagi "Corredor del Mediterrani", inversió en "rodalies" i en carreteres.

I sobre tot, cal no anar a la conferència estèril, buida de continguts i absurda de presidents autonòmics. Loapa. Café para todos. Todos iguales ante la ley. La diferencia no existe. Os asimilaremos u os asimilaremos. Això és l'enteniment de la plurinacionalitat espanyola: un pallasso Borbó que va al Senat (un altre disbarat) i que utilitza les "lenguas vernáculas regionales", per, en un discurs de 20 minuts, dir, literalment al minut vint "Gràcies, Eskerrikasko, Gracies".

No sóc gaire radical en res, i en això tampoc, però per un simple exercici de dignitat, en Puigdemont no ha d'anar a la conferencia de presidentes autonómicos. Que la postveritat l'escrigui un altre.

Europa a la corda fluixa

Diuen les enquestes en relació al referèndum que avui voten els italians a instàncies del seu president del govern Mateo Renzi, que la cosa està molt empatada, que va del "canto d'un duro" i que hi ha moltes probabilitats que l'acabi perdent.

Segurament com a conseqüència d'això l'acabarà guanyant, si hem de fer cas als estrepitosos fracassos de la demoscòpia mundial durant aquest any 2016.

Bé, bromes al marge, sembla que als nostres polítics els agrada jugar amb foc. Una vegada més, no es tracta només d'un referèdum per reformar el senat italià (una altra cambra gerontocràtica i inútil com la que hi ha a Espanya), racionalitzar la funció pública i recentralitzar competències, que també, però del que es tracta sobre tot és refrendar la política del propi Renzi.

A l'igual que en el cas de Cameron, Mateo Renzi ha volgut posar a prova el suport que té entre els italians, cercant un vot que ha personalitzat exactament igual que va fer Cameron ("o jo o el caos"), ja que ha dit, alt i clar, que en cas que perdi dimitirà com a primer ministre, Itàlia s'abocarà a noves eleccions i ja tornarem a tenir al cim de la taula les amenaces populistes de Forza Italia, Beppe Grillo i el "Movimento Cinque Stelle" i la xenofòbia de la Lega Nord. No sóc un expert en política italiana, però tot això no augura res de bo per la continuació de la construcció europea.

S'ha jugat amb foc a l'igual que es va fer a la Gran Bretanya en el cas del Brexit, i els britànics (al menys els més assenyats i menys populistes) es van acabar cremant. Només falta que demà ens anuncïin que Renzi ha perdut el referèndum per a continuar cap aquesta deriva antieuropea que sembla que està arrasant Europa.

Si, per acabar-ho d'adobar, l'extrema dreta guanya les eleccions a Àustria (cosa també que té una alta probabilitat d'ocurrença), veig davant nostre un perill molt i molt real que seria un grandíssim desastre per l'Europa que coneixem avui: una victòria  de Marine Lepen i el Front Nacional francés, a les eleccions presidencials del maig de 2017.

Canvis al paisatge urbà

La cel·leritat amb la que es succeeix tot plegat avui dia, la comunicació global i instantània, els anhels associats al "ho vull, ho tinc", la terciartizació de tot plegat, les vendes immediates via plataformes de comerç electrònic, impulsades per aquest poderós vehicle anomenat internet, estan provocant -i encara ho faran més en un futur a curt termini- un impacte molt significatiu en el paisatge urbà.

Com que viatjo sovint però passejo poc, de vegades poc m'adono d'alguns d'aquests canvis a la ciutat d'adopció dels darrers vint anys de la meva vida que és Girona. Però farà un parell o tres caps de setmana em vaig dedicar a passejar sense rumb, fent allò que literalment i en bon Català es diu "badar" (un verb preciós que cada vegada s'utilitza menys) i vaig adonar-me de dos canvis molt significatius en el paissatge del centre de Girona: han desaparegut dos dels quiosks més emblemàtics de la ciutat.

Un, a la plaça Catalunya, l'altre a l'avinguda Jaume I, aquest, pel que després m'he informat, fa poc més d'un mes. Així, en poc temps, dels quatre quiosks que hi havia a la ciutat, dos han desaparegut en molt poc temps. Vull pensar que és per falta de viabilitat econòmica, i no cal ser cap geni de les finances per adonar-se que avui dia ha de ser molt complicat guanyar-se dignament la vida venent només diaris i revistes.

De fet, aquesta constatació que faig ara de casualitat, es fa ja molt evident a l'Eixample de Barcelona, on els darrers anys han tancat molts d'aquests establiments i els que queden han esdevingut veritables mercats una mica de tot, des de loteria a llaminadures o llaunes de beguda.

I és que els diaris i les revistes de paper -excepció fetes dels especialitzats i del cap de setmana- han deixat de ser un producte de consum massiu. Tinc amics molt cultes i ben informats que no llegeixen un diari de paper des de fa molts anys. Només fan servir la tauleta. I si algú és lector d'articles d'opinió (el meu cas) s'acaba subscrivint a un diari digital per una quota més que raonable, que al cim permet estalviar una gran quantitat de paper.

El mateix passa amb moltes oficines bancàries, en el seu servei de "finestreta". Qui hi va avui en dia a part dels jubilats? O més ben dit, qui fa operativa que es pot fer al caixer? Moltes s'estan reconvertint (algunes oficines de Caixabank semblen "boutiques" de luxe de venda de telefonia mòbil, televisors i tauletes) i esdevenint autèntics supermercats de productes i serveis, d'altres, les que paguen lloguers més elevats, acaben tancant, i això també incideix en el paisatge urbà. També m'acabo d'adonar fa molt poc que l'emblemàtica oficina del Santander a Girona (cantonada Gran Via Jaume I amb Plaça Marquès de Camps) també ha tancat, deixant un ratre de terra cremada amb les parets de les que hi han arrabassat els elements corporatius del banc vermell. L'edifici fa veritable pena.

Segur que això forma part d'una evolució natural imparable, però queda la recança que les nostres ciutats estan perdent a passes de gegant alguns establimiments que han format part de les nostres vides i del nostre paisatge urbà.

De racionalització d'horaris

Només de veure l'hora a la que començo escriure un article sobre la racionalització d'horaris (un quart de dotze) ja m'esgarrifa per l'oxímoron que, sense haver-m'ho proposat, acabo de crear.

Vull comentar en aquesta entrada la notícia que hem sabut avui sobre una primera iniciativa de reforma horària a Catalunya, en aquesta comissió al Parlament de Catalunya que impulsa el diputat Fabián Mohedano, del que ja he escrit en aquest blog en alguna altra ocasió.

El Parlament proposarà a votació que l'horari de les escoles a Catalunya sigui, a partir del curs escolar 2018, de 8 a 12 i de 2 a 4. És una bona iniciativa, i tan de bo sigui reeixida, perquè seria una primera passa, insuficient, tímida, però una primera passa. Sense conèixer en detall tot el ventall d'inciatives en les que la comissió gestora està treballant, crec que, com a mínim en paral·lel, s'hauria d'incidir en els horaris televisius, especialment el "prime time", al menys a la tele pública, en coherència amb la modificació d'horaris de l'escola, malgrat que això pogués tenir un impacte en l'audiència, al menys al principi de la seva implantació (que segur que el tindria).

Segurament també, el que caldria seria abolir d'una vegada el fus horari artificial que el botxí Francisco Franco va establir el març del 1940 "per estar alineat amb l'horari dels règims dictatorials italià i nazi". Des de fa 76 anys bona part d'Espanya està en un fus horari una hora avançada al que li tocaria per llum solar (en el cas de Catalunya, que està tota a la dreta del meridià de Greenwich, això no està tan clar, però hi hauria molt per a debatre).

Però el que cal de debò, és l'alineació i el canvi d'hàbits a les empreses. Aquí sí que cal una reforma en profunditat, i que a les sis de la tarda a la majoria de les empreses no hi quedin ni les rates, i que les botigues tanquin portes com a màxim a les set de la tarda (això sí, que no tanquin al migdia, si us plau). Fins que no fem això, no hi ha racionalització possible, i això malhauradament, encara trigarà molts anys.

Conclusió: una bona passa, que crec avança en la direcció correcta, però cal anar molt més enllà i sobre tot sobre tot, abandonar la idea que els presencialisme a l'empresa fins tard és una garantía de fidelitat, professionalitat i eficacia: en la majoria de les ocasions, és exactament el contrari.

Consumisme desaforat

L'onze de novembre és un dia molt popular a la Xina. És el dia d'"Alibaba". El portal més potent de l'Àsia, dirigit per aquest portent dels negocis anomenat Jack Ma es va inventar fa uns anys el "Single's Day", el dia dels solters. La cosa és absolutament estratosfèrica. Durant aquell dia, les empreses de venda d'articles de tota mena van oferir descomptes que, riguis vostè del "Black Friday" (que és un joc de nens petits en comparació amb la potència d'"Alibaba". Jo acabava d'arribar a Xina aquell dia, i no es parlava -amb molt d'orgull per cert- d'altra cosa. Jack Ma, de professió professor d'anglès, que va ser rebutjat en 30 feines (diu la llegenda) abans de fer fortuna a "Alibaba", és, a més a més de l'home més ric de la Xina, un heroi nacional (els xinesos valoren els diners i l'empreneduria per damunt de qualsevol altra virtud).

La xifra de vendes és tan esgarrifosa que cal llegir-la un parell de vegades per entendre la magnitud de tot plegat cal aturar-se a pair la xifra.

Durant un sol dia (24 hores) "Alibaba" va vendre mercaderia per valor de 16.300 milions d'Euros!!! Per fer-se una idea del disbarat que suposa aquesta xifra, pensi el lector que això suposa facturar en un sol dia més del que facturen durant tot l'any una empresa com El Corte Inglés, o el 80% del que facturen tot l'any monstres com Zara o Mercadona.

O per posar un altre exemple de l'espiral de bogeria que això suposa, cal dir que el "Single's Day" el va instaurar "Alibaba" tot just l'any 2009, i que aquest any 2016 ha superat les vendes conjuntes del "Black Friday" i el "Ciber Monday" de l'any 2015 als Estats Units.

Els deixebles s'estan menjant els Mestres. Malgrat que el "Black Friday" és una orgia consumista que els Estats Units ha aconseguit exportar a gairebé tot el món en molt pocs anys (fa 5 anys només se'n sentía parlar tímidament), res es pot comparar amb com es fan les coses a la Xina.

Durant el dia 11 de novembre, les 16 plataformes de comerç electrònic més potents de la Xina van vendre mercaderia per valor de 23.900 milions d'Euros en un sol dia (és a dir "Alibaba" va tenir una quota total de mercat del 68%) !!! Només una altra xifra comparativa: aquesta facturació suposa l'equivalent al que ven un altre monstre, IKEA, durant tot un any sencer.

No deixa de ser aquesta una dada preocupant en relació a la sostenibilitat del Planeta, i en relació a l'ètica del consum responsable. A la Xina, l'ètica, la responsabilitat i la sostenibilitat els interessen ben poc. Mentra hi hagi RMB i ordinadors, tauletes i telèfons mòbils, ells ja en tenen prou. Les cendres ja se les trobaràn les generacions futures.

 

El món al revés

Torno d'una intensa setmana de feina als Estats Units i he aprofitat aquest matí per repassar la premsa pàtria. D'entre totes les notícies que he anat veient quedo estorat de tot allò relacionat amb la mort de la senadora i ex-alcaldessa de València Rita -caloret- Barberà.

Una vegada més, em sento com en tantes i tantes ocasions en les que et foten una plantufada i qui te l'ha fotut es queixa per què afirma que li has fet mal a la mà. Una altra acepció d'aquesta mateixa sensació, que ja he reproduït en aquest blog innombrables vegades és la máxima "pepera" per excel·lència, ja saben: "Se'ns pixen a sobre i diuen que plou".

Em sembla d'una manca d'escrúpols indefinible que els Mestres (en majúscula) de la currupció sistematitzada i cronificada culpabilitzin de la mort d'aquesta senyora, per infart de miocardi segons llegeixo, de la intensa pressió mediàtica i a la "pena de telenotícies" a la que estava sotmesa.

Home, al respecte només puc dir un parell de coses. Malhauradament es moren moltes persones per infart de miocardi en aquest Estat en el que ens toca viure (i a tot el món, i l'estil de vida que portem tots plegats segur que hi ajuda) i dubto que la causa de la mort de les mateixes estigui relacionada amb la "pressió mediàtica", i la segona és que a la senyora senadora, enxampada per les càmeres endormiscada al seu escó del senat on hi anava a fer exactament no res, molt pressionada i estressada, la veritat no se la veia....

Però els indecents del PP van encara més enllà i sembla que es volen qüestionar ara el pacte anti-corrupció amb els Ciudadanos, per evitar que casos com aquest és puguin arribar a reproduir. Això ja és el súmmum del súmmum dels súmmums. O sigui, que si tu ets un corrupte -pressumptament- millor que et tractem amb cotó fluix, no sigui que te'ns moris d'un infart degut a la pressió de la maleïda premsa i del populatxu que no fa altra cosa que emprenyar....

De fet això és la dreta pura i dura, l'hereva del franquisme i la regent del franquisme sociològic que cada dia es fa més evident, la dreta que encara que estigui emmerdada amb un fotimer de casos de corrupció "subjudice" i que fins i tot tingui el partit  directament imputat, els seus membres no poden evitar comportar-se com si fossin directament els  "putos amos" de tot plegat, i encara gràcies que ens perdonen la vida a cada cantonada.

No m'estranya que les coses vagin tan malament..., governats per gent d'aquesta catadura moral.

La intel·lectual Sara Carbonero

Llegeixo a l'"Ara" d'ahir una notícia que em deixa garratibat, corprès i esmaperdut. La Sara Carbonero ha parlat. I ho ha fet per renyar els pobres membres de la R.A.E., la reial acadèmia de la llengua Espanyola.

Pel que es dedueix de la notícia, la Sara deu haver obert el diccionari, acció que pel que sembla deu haver fet molt poques vegades a la seva atrafegada i pública vida, ja que aquests darrers dies ha llegit el significat de la paraula "mare". Desconec si la senyora Carbonero -de la que només sé que és periodista esportiva, que és esposa d'un tal Iker Casillas, pressumpte porter de futbol que va jugar al Reial Madrid i que ara campa exiliat per Portugal, i que és pressumptament "famosilla"- és mare o no, tal vegada ho hagi estat fa poc per primera vegada i per això ha tirat de diccionari.

Es veu que a la senyora Carbonero ha descobert que la definició de mare al diccionari, és, a tenor literal: "dona o animal femella que ha parit un altre ésser de la mateixa espècie", i que en profund desacord amb la mateixa, ha firmat un "Change.org" per a canviar-ne o ampliar-ne la definició. Diu la mestressa a Instagram: "Com pot ser que una de les paraules més boniques que hi ha, tingui una definició tan assèptica i freda?".

Doncs els acadèmics de la llengua Espanyola han fet una definició extraordinàriament precisa i perfecta del que és una mare. Jo no ho hagués pogut fer millor encara que hi hagués esmerçat moltíssim temps. És senzillament "la definició". Si la senyora Carbonero sabés alguna cosa de biologia o zoologia -cosa que és molt desitjar- estaria capacitada per entendre que una cosa és l'acepció semàntica de mare (impecable al diccionari de la R.A.E.) i una altra la definició cultural de la mateixa, aquella a la que se li podrien aplicar múltiples definicions, des de "mare només n'hi ha una" fins a "l'amor de mare és infinit", i tantes altres, però és clar, no és aquesta la funció d'un diccionari ni la feina dels acadèmics.

No sé si la senyora Carbonero s'ha sentit ferida de mentida, fent allò que ara està tant de moda i que en Castellà s'anomena "postureo" (parlar per parlar i per sortir als mitjans diguent qualsevol xorrada que sembli que té una mica de "sentiment") o és que realment és una absoluta idiota.

Pel poc que sé d'ella, m'inclino directament per la segona possibilitat. I així van les coses a la Península Ibèrica....

Josep Maria Terradellas: In memoriam

Ahir vaig arribar de viatge d'una setmana a Xina i la meva dona em deixa sense alè quan em diu que al matí, mentre jo volava cap a casa, ha anat a l'enterrament d'en Josep Maria Terradellas, una persona que ha format part de la meva vida.

En Josep Maria, "Terri" pels amics, ha sortit d'aquesta vida als seixanta-un anys, ple de projectes i de somnis per complir encara. Ha mort per les complicacions derivades de diversos tumors que l'afectaven. Ha lluitat amb coratge més d'un any i mig, però no va poder superar una intervenció que li van practicar el dijous.

Vaig conèixer en "Terri" quan jo treballava de cambrer al Big Rock de Platja d'Aro, i ell portava la comptabilitat del restaurant (em va fer una clase magistral sobre el marge brut, posant-me com exemple el "rossejat de fideus", que amb un cost -tot comptat- d'unes 50 pessetes per plat, es venia a 850).

Aleshores jo estudiava empresarials a l'Autònoma i ell ja feia uns quants anys que ja treballava. Ens vam entendre de seguida i malgrat el temps i la distància, sempre ens vam sentir molt propers. El recordo i el recordaré com un home pragmàtic, que sempre buscava l'equilibri, i que vivia assedegat de ganes de saber i conèixer. No he conegut persona més treballadora i inquieta intel·lectualment i vitalment que en Josep Maria. La seva passió per la lectura era gairebé exasperant (fins i tot es va llegir les meves tres novel·les!!!).

S'apuntava a totes. Membre del Col·legi d'Economistes des de fa molts anys, va participar molt activament a tot allò que el Col·legi organitzava a la seu de Girona, que venia a ser com una extensió del seu despatx. Recordo un dia, farà un parell d'anys, quan en Jordi Angusto, un altre bon amic, presentava un assaig d'economia a la seu, i li vaig dir demanar que vingués, no només ho va fer, sino que va portar altres persones i al final vam acabar amb una taula rodona impressionant.

En Josep Maria era crític amb l'"establishment" en general, li  venia de mena, i no va tenir mai pèls a la llengua. Però sobre tot, sobre tot, gran apassionat del futbol com era -en particular de l'amateur-, era molt crític amb el Barça, "la màfia del Barça" com a ell li agradava anomenar-lo.

En Terri era un home de principis sòlids, d'una extraordinària noblesa, de caràcter fort, era un gran amic dels seus amics, capaç de qualsevol cosa si calia.

No t'oblidaré mai amic. Descansa en pau.

Déjà vu

Ara es veu que ningú no va votar per Donald Trump. Bé, no és ben bé així, sembla més aviat que ningú de la "gent d'ordre" el va arribar a votar. Tothom sembla esquinçar-se els vestits. Sense anar més lluny el dijous, el meu Conseller Delegat em llegeix un post a Facebook d'un companya seva de carrera que és americana: "I wish to go to bed and wake up tomorrow thinking this was a bad dream...".

La xarxa córre plena de comentaris com aquest. Cap dels americans cosmopolites, globals, oberts, formats i amb sentit comú no el debien pas votar. Però ves per on, Trump va obtener ni més ni menys que gairebé 60 milions de vots, en la confrontació més dividida, agressiva i més confrontada de la historia de les eleccions presidencials als Estats Units.

Però siguem honestos: 60 milions de persones el van votar i més de 100 milions ni tan sols es van registrar per anar-hi, tan poc és l'entusiasme que despertava cap dels dos candidats.

Però ara tot són penediments i tot són estirades de cabells. Exactament igual al que va passar el dia després del referèndum del "Brexit" a la Gran Bretanya. No em crec la totalitat dels votants de Trump siguin xenòfobs, islamòfobs, sexistes, masclistes i racistes. Algun deu tenir formació superior, dos dits de seny, i fins i tot una feina tal vegada ben pagada a Wall Street, Napa Valley o Silicon Valley.

Cal entendre que el que majoritàriament s'ha votat ha estat un vot de càstig contra el "establishment" de Washington i de Wall Street, contra la oligarquia dels buròcrates de classe alta i posició acomodada que están ben allunyats dels problemes de la gent real, de la que ha vist perdre el seu "status" en un món cada vegada més digital, cada vegada més global, i cada vegada més post-industrial.

Les fabriques d'ordinadors, telèfons i de cotxes ja no són majoritàriament als Estats Units sino a Àsia, i abans, un obrer del Midwest nord-americà era soldador, mecànic o operari d'una fàbrica, amb sous que els permetien fer real el somni americà. Ara molts d'ells tenen feines precàries i ja no saben ben bé què són ni quin ofici tenen.

S'ha votat també contra una candidata que no ha sabut convèncer els electors de Pennsilvania, d'Ohio, de Florida, de Texas. Sí, molts dels que van votar a Obama creient en el canvi, han vist que aquest o no és possible o els que manen a Washington (la oligarquia dels Clinton des de fa molts anys, entre d'altres).Tal vegada si Sanders hagués guanyat la nominació, les coses haguessin estat d'una altra manera.

I ara què?

Els apòstols de l'apocalipsi, els opinadors acadèmics i més aviat d'esquerres (la majoria d'europeus amb dos dits de seny - que són menys dels que tots ens pensem-) i els ciutadans de carrer estupefactes amb el resultat electoral d'avui, es pregunten què ha passat? com és possible? per què?

Però això és perquè ho observem i analitzem amb lògica europea i no pas americana, i a Nord-Amèrica, moltes coses -moltes més del que ens sembla- són molt diferents. Encara que a ulls europeus sembli impossible de creure, els 51 estats, federals de veritat (48 continentals, Alaska, Puerto Rico i el Districte Federal de Washington), d'un federalisme que el federal PSOE seria incapaç d'encaixar i acceptar,  són molt diferents els uns dels altres i les poques coses que tenen en comú de debò són: la moneda, la política exterior i l'exèrcit....poca cosa més. Un ciutadà d'Arizona i un de Nova York, a part de l'idioma, s'assemblen tant com un de Bolullos de la Mitación (Sevilla, Espanya) i un de Vladivostok (Federació Russa). 

La xarxa avui va plena d'imatges de plors, incomprensió, desesperació, estatues de la llibertat per terra fent-los el boca a boca, opinadors de 150 € l'article que escriuen cròniques, només posaré tres exemples de pensament "únic": El País: "Lo que nos faltaba", "Fin de ciclo americano", "Un loquero director del manicomio"...La Vanguardia: "El ocaso de los halcones", "El Brexit vuelve a ganar", "En Francés Trump se dice Lepen"...Ara: "Sense casa als Estats Units", "El populisme avança inexorable", "Les seqüeles econòmiques", "Tot el que no ens agrada de Trump"....

A mi, l'elecció de Donald Trump com a President dels Estats Units em sembla un fet insòlit, com ja m'ho va semblar al seu dia la seva elecció com a candidat del Partit Republicà. És un home de negocis, poderós i astut, però un veritable energumen, xenòfob, racista (encara que miri de dissimular-ho), aïllacionista, curt de mires i molts i molts altres defectes que un president del país més poderós del planeta no és pot pas permetre, però una cosa sí és ben certa: la democràcia nord-americana és, juntament amb la britànica, una de les més consolidades del món. 

I en aquest sentit, el mateix somni amercià "itself", es veu reflexat en el resultat de l'elecció d'avui. 

Segurament si l'oponent de Hillary Clinton, Bernie Sanders, hagués guanyat la nominació demòcrata, el número de votants que haguéssin acudit a les urnes ahir hagués estat més alt. Perquè aquest és l'altre gran drama de les eleccions presidencials d'ahir, del que ningú no sembla parlar gaire. Segons el cens de 2016, els Estats Units té una població de 313 milions d'habitats (excloent els immigrants il·legals, estimats en...11 milions de persones!!!), i una població major d'edat, és a dir, amb dret a vot, de 221 milions de persones. D'aquestes, només han votat un total de 119 milions d'electors, és a dir, un 54% del cens electoral. 

En un sistema electoral en el que els votants s''han de registrar per a votar, no sembla que la situació del país i de la seva política sigui tan extrema com per què hi hagi una mobilització massiva del vot. La fredor de les xifres parla per si sola: hi ha hagut més de 102 milions de ciutadans nord-americans amb dret a vot que no han pas anat a votar, i aquesta és la raó principal que ha fet decantar la balança cap a Donald Trump. En Putin es frega les mans amb fruició.

La Hillary Clinton no ha despertat la passió de les masses, i no ha estat capaç d'incorporar el vot dels ciutadans del carrer que  creuen en el sistema i en el seu sentit de l'equitat i la justícia. En Trump, en canvi, ha estat un líder en canalitzar cap a la seva candidatura el vot del cansament, de l'empobriment, del fastigeix.....

Ara toca ballar amb la més lletja i concedir a Donald Trump els 100 dies de gràcia a partir de finals de Gener de l'any vinent. Molt em temo que, per sort per a tots plegats, els marges de maniobra dels presidents dels Estats Units no és, ni de bon tros, el que tenia fa només vint-icinc anys.

The day after

A l'igual que en el cas del referèndum per Escòcia el setembre del 2014 (com passa el temps!!!), em sap molt greu haver-la encertat en el meu pronòstic sobre el que passaria al les eleccions presidencials nord-americanes. 

Algunes persones que segueixen habitualment el meu blog m'escrivien el dia 6 de novembre, quan el vaig publicar: "Tan de bo t'equivoquis", però la realitat és tossuda i el missatge populista ha calat en un nombre considerable d'americans empobrits i decebuts dels seus polítics, i el vot de la por, el vot de la desesperació, el vot de càstig al "Establishment", s'ha acabat imposant.

De fet, en termes de vots individuals emesos, la situació ha estat gairebé d'un empat tècnic: 47,7% per Clinton i 47,5% per Trump, i més de 200.000 vots més per la candidata demòcrata, però els vots de més que Hillary Clinton ha tret a Califòrnia o Nova York no li han servit de res. El sistema electoral nord-americà, d'elecció indirecta, penalitza no guanyar en un nombre prou gran d'estats. I aquest ha estat el drama de la candidata demòcrata.

De tot això però, hi ha dues reflexions d'emergència que voldria fer (avui una bona amiga meva ja em demanava una reflexió d'urgència a les 7 del matí, quan la victòria d'en Trump es veia a venir però encara no estava confirmada) tenen pot a veure amb el nou president electe (això serà objecte d'un altre blog un dia d'aquests).

La primera reflexió és que les empreses d'enquestes electorals acabaran desapareixent dels mapes mundials per fallida tècnica: ningú no comprarà mai més els seus serveis. És absolutament impressionant els flagrants errors de les empreses de demoscòpia. En el cas del "Brexit" no només van ser les empreses d'enquestes electorals, sinó també les cases d'apostes. Ningú no la va encertar. Per tant, cal una revisió profunda de què és el que s'està fent malament per evitar, ara seriosament, que els ciutadans deixem de poder disposar d'enquestes. Els experts en estadística, sociologia i demoscòpia no tenen altre remei que organitzar un congrés mundial extraordinari i fer-s'ho mirar molt seriosament: ningú no havia fallat mai en un pronòstic tan estrepitosament com en els casos del "Brexit" i de les presidencials nord-americanes.

I la segona és aquesta extraordinària capacitat d'adaptació al canvi i a allò inesperat que tenen el que en argot periodístic i econòmic s'acostuma a anomenar: "els mercats". A les sis del matí d'avui en donar-se per més que probable la improbable victòria de Trump, l'or -valor refugi per excel·lència- pujava un 4%, el dòlar s'enfonsava contra les principals divises, els futurs de les borses es fotien castanyes espectaculars, les borses asiàtiques queien en picat i les borses europees obrien amb davallades d'entre el 3 i el 4%,

Però tot ha estat sentit al president electe en el seu primer discurs just després de confirmar-se oficialment el resultat: simpàtic, conciliador, familiar, reposat, felicitant a la rival que insultava i volia tancar a la presó només uns dies abans,,... i "els mercats" han canviat la tendència de forma radical. L'or ha baixat, el dòlar s'ha enfortit, i les borses europees han tancat amb guanys moderats -expecte l'IBEX 35 que ha patit un lleuger descens- i hores d'ara el Dow Jones i el Nasdaq "progressen adequadament" (en verd totes dues). Em recorda també el cas del "Brexit" el dia després: davallades espectaculars de les borses (en particular l'IBEX 35) i desplomament de la lliura esterlina: cinc mesos després, tot a tornat a la normalitat i les borses han més que recuperat aquelles pèrdues. 

Al mateix moment que en Paul Krugman anuncia l'apocalipsi a "The New Yort Times" -article disponible a l'"Ara" en Català- els "mercats" decideixen que mani qui mani, qui mana de debò és el dòlar, o per ser més exactes, les elits que controlen els dòlars (i els euros, i les lliures, i.....), i aquests, ja se sap, no tenen cap pàtria, i per tant no els fa por perdre'n cap.