Fires de Sant Narcís de Girona (II)

Tot i que estimo Girona amb bogeria, hi han nascut els meus fills i és la segona ciutat a la que més anys he viscut (ja en fa vint!), mai m'he pogut sentit gironí "del tot" perquè òbviament no hi vaig viure quan era jove. Potser per això, i tal com escrivia a la meva entrada anterior, no he acabat de gaudir "amb plenitud" de les Fires de Sant Narcís.

Sí que és cert que als primers anys d'instal·lar-m'hi (1995) les vaig viure des del vessant nocturn de la festa (barraques i concerts), i després amb el naixement dels meus fills, en el dels "cavallitus", el circ Raluy, el concurs de paletes, els castellers a la plaça del vi....

Però en general, les he viscut sempre una mica de lluny. Hi ha malgrat això tres fenòmens que vull compartir relacionats amb les Fires (de la que els gironins de pro n'estan molt orgullosos) que em colpeixen particularment.

El primer, és l'ultra conegudíssim "Certamen", pronuncïis, com ho fan els gironins "sertamen", emfatitzant molt la esse. La veritat és que per a mi, això del "certamen" és com un fenomen paranormal, en el sentit que no sé ben bé quins són els beneficis, per què les mateixes empreses hi participen cada any, i per què els gironins -i entenc que d'altres- el visiten amb passió. D'entrada, "Certamen" és una paraula que té clares connotacions del passat, i que em sembla que no utilitza ningú més que els gironins per aquesta fira. Després perquè fa 20 anys que veig els mateixos expositors (amb els matisos de modernor i adaptació als nous temps que es vulgui). Qui a la terra anirà a comprar una carretilla elevadora, un hunday, un tractor o una caseta de fusta al "certamen"? No ho sé, algú ho deu fer, perquè si no no s'explica.....

El segon, també és un fenòmen paranormal. Les famílies gitanes que no es veuen en tot l'any per Girona, i que de cop, durant la semana de fires, apareixen com per art de màgia i comencen a coure castanyes (gallegues, emfatitzen) i a vendre "moniatos". No ho sabria explicar. Potser estan hivernant la resta de l'any i es desperten per fires....

I el tercer fenòmen l'he citat a l'entrada de blog anterior: el maleït canvi climàtic. Fa 30 anys les fires eren una bona oportunitat per estrenar la roba d'abric. Era temps de gorros, bufandes i guants, i jaqueta nova. Era temps de castanyes perquè amb el fred que feia venien molt de gust... Menjar-se castanyes amb samarreta de màniga curta no acabava essent gaire atractiu, al menys per a mi.

Alcohol i Fires de Sant Narcís de Girona

Aquest any, per motius professionals em tornaré a perdre les Fires de Girona. Francament, no em sap cap greu, amb excepció de no poder gaudir una mica més de la família. Surto de viatge avui (de fet escric en escala a Paris) i no tornaré fins el 3 de novembre, quan ja hauran acabat.

Aquests dos darrers dies, ja dins el calendari de festes (el pregoner Jordi Bosch va fer-ne la inauguració oficial el divendres) ens han deixat, als que vivim i gaudim de La Devesa tot l'any, un resultat post batalla que fa esgarrifar, i cada any és pitjor. Tant ahir dissabte com avui diumenge, quan hem sortit amb l'Ona a passejar (ben d'hora, ben d'hora...), ens hem trobat un mar d'ampolles trancades i brutícia (restes de "botellón") en dimensions extraordinàries, desproporcionades, excessives. Les brigades de neteja parlem amb la cara. Ahir era esgarrifós passar per davant de "barraques" a quarts de vuit del matí.

De fet ahir a la nit, tornant d'una festa a Palamós amb l'Anna, pràcticament al costat de casa, ens vam trobar un individu completament estès a terra, semi-inconscient, amb clars símptomes d'intoxicació etíl·lica aguda. Home, a tots ens agrada la festa, i tots hem estat molt joves, però teníem una mica més de coneixement dels límits (vist en perspectiva).

Em transporto 30, 25 anys enrere i em veig a mi mateix, en un "fordfiesta" color "Oro inca" (ara jo en diria color merda d'oca o color de gos com fuig, però els d'Almussafes així el van batejar),  matrícula GE-4573-J, amb quatre individus més dins el cotxe, amb les finestres tancades fins a dalt pel fred intenssíssim que feia (tot això era molt abans del canvi climàtic, quan les estacions eren estacions i a Girona a finals d'Octubre hi feia un fred de nassos), fumant sense parar, fins l'extrem que entre la boira i la foscor de fora i la boira de dintre, era un veritable miracle arribar sense incidents.

Llavors, superat el drama de trobar lloc per aparcar, hi havia la festa, les barraques, les birres, el riure, el ballar, el fumar més i el beure més. I en acabar, quan ja tot era tancat i el fred es calava  als ossos sense pietat i no hi havia anorak ni alcohol que ho aturés, torrats senzillament -com diríen els "Dekrepits" (novament en perspectiva fotíem unes animalades que em fan pensar que vam ser molts els miracles que van permetre que no prenéssim mal.....), agafava les Claus del cotxe el que s'hi veia més, i, amb finestres tancades, calefacció a tope i cigarrets encesos per a no adormir-nos, tornàvem a Palamós.

No erem excepció, tots els de les comarques ho feien, i no recordo d'aquells anys que mai hagués passat res de gran. Eren altres temps, d'una gran inconsciència segurament, però també de molta més ètica i més estètica. L'objectiu no era beure fins a reventar, sino passar-s'ho bé, el beure era auxiliar. Tothom coneixia els límits. No vaig veure mai ningú en coma etíl·lic.

Aquests darrers anys a Fires, n'he vist uns quants, i el més preocupant de tot, cada vegada més joves. L'objectiu ha  substituït el mitjà. És beure per emborratxar-se i perdre la consciència. Una buidor que fa feredat. Afortunadament, i malgrat l'estat en que queda tot plegat, vull seguir pensant que es tracta d'una minoría.... 

La barbaritat que ha dit Netanyahu

La qüestió israeliano-palestina és, com és sabut, molt complicada i difícil de jutjar, més enllà de qüestions elementals de drets humans amb les que crec que hi ha una clara conculcació dels principis més elementals de dignitat per les dues bandes, essent els més forts, els israelians, -estant en condició de ser més tolerants- els més intransigents.

En aquest sentit, les declaracions de Benjamin Netanyahu aquesta setmana van en aquesta línia d'instransigència i radicalitat de la que els jueus de dreta cada vegada fan més apologia.

La història de la Palestina del Segle XX està molt condicionada per la història europea, pels "Progroms" a molts països europeus, en particular, Rússia i Europa de l'Est que van provocar un fenòmen  de creació de consciència que els jueus d'arreu d'Europa necessitaven una pàtria per tal que mai més ningú no els tornés a expulsar d'enlloc. I així va començar l'emigració cap a Palestina (afavorida pel fet que els àrabs no tenien cap problema en vendre terra als jueus) i la generació del moviment sionista.

En aquell contexte d'arribada massiva de jueus a Palestina, a partir dels anys 20 del Segle XX, els àrabs van començar a espantar-se quan els jueus van començar a organitzar-se per a portar tants emigrants com estiguessin disposats a venir.

Va ser aleshores, veient que la decisió jueva seria imparable, que els àrabs, i en particular el Muftí de Jerusalem, vam veure en la Segona Guerra Mundial una oportunitat per aconseguir una aliança amb Alemània que els permetés preservar la seva terra. Sí és cert que el Muftí recomanava una aliança amb Hitler, però d'aquí a que l'Holocaust va ser idea seva hi ha una muntanya.

Estic rigorosament convençut que l'afirmació incendiària de Netanyahu obeeix als nervis i ràbia per l'enèssima intifada dels Palestins. Però un primer ministre d'una democràcia com Israel no pot, ni deformar la realitat ni mentir descaradament. El que ha dit Netanyahu és senzillament una infàmia i hauria de demanar disculpes ràpidament per una barbaritat tan gran.

Barbaritats com aquestes no contribueixen de cap manera a la pau, ans al contrari.

L'estúpid canvi d'hora, una vegada més

Algú hi hauria de posar sentit comú. Els xinesos, que no sé si són intel·ligents, però el que si sé és que són molt llestos, no la canvien mai l'hora...Deu ser que a ells no els interessa gaudir d'aquests tant extraordinaris estalvis que ens possibilita el canvi d'horari.

Aquesta setmana era als Països Bàltics per qüestions professionals i m'explicaven que a Letònia, hi ha hagut una massiva resposta a una pregunta del govern demanant l'opinió dels ciutadans sobre el canvi d'hora. El resultat ha estat aclaparadorament contrari al canvi horari, i ara el govern letó té una papereta important sobre la taula perquè no saben què han de fer. La pregunta no era vinculant, sembla, però no fer cas als ciutadans no és precisament un missatge de bon govern. Altrament, no canviar l'hora i que tots els veïns, particularment Lituània, Estònia, Finlàndia, Suècia i Rússia ho facin, genera uns problemes logístics importants.

Això em recorda els embolics horaris entre els habitants de Pontevedra i els de la regió de Porto. Per una estúpida raó administrativa (franquista), Galicia (o Extremadura) i Portugal estan en fusos horaris diferents, i entre veïns, genera situacions kafkianes (al final, és clar, a tot s'acostuma l'ésser humà, però pels que no hi van sovint, és una trastada).

En fi, em deien els meus col·legues lituans "el diumenge a les quatre de la tarda serà fosc,...el país sencer és deprimeix".

I els estalvis? On són els maleïts estalvis? Voldria conèixer un sol argument racional i quantificat amb mètodes que jo mateix pogués avaluar i jutjar-ne la sensatesa, que em justifiqui què estalviem i en base a quin criteri. Electricitat? Algú s'ho creu? Potser en una societat pagesa de principis del Segle XX ho podria arribar a mig entendre, però al Segle XXI en una societat industrial i de serveis? Puc garantir que fa molts anys que em dedico a les finances i les factures energètiques de tots els llocs on he treballat són sempre d'imports similars, descomptant és clar, l'efecte calefacció, que res té a veure amb el canvi horari.

La Univesitat de Califòrnia té diversos estudis molt ben fets que demostren que no hi ha estalvi energètic.

Per què doncs, tanta tonteria? Només se m'acudeixen dues respostes...o bé inèrcia o bé estupidesa. I clarament jo em decanto per la segona, per què tal com afirmava Einstein "només hi ha dues coses infinites: l'Univers, i l'estupidesa humana".....

En fi, com a mínim queda el dret a la protesta....

Tardor calenta, calenta

Avui he tingut clar que del Procés que va anar a les urnes el 27 de Setembre no en pot sortir cap govern.

Malgrat els esforços i la discreció dels equips negociadors de Junts Pel Sí i les CUP (no total però sí que cal reconèixer-ne els intents), el cop d'estocada de les clavegueres de l'Estat a Convergència com a partit, i -de retruc- al seu principal representant, Artur Mas, recordem-ho, canditat a la Presidència de la Generalitat fa a la pràctica impossible que les CUP donin suport a un govern encapçalat per Artur Mas. Fins la setmana passada semblava molt difícil, però no impossible (la idea era que dos diputats de les CUP s'abstinguessin en segona volta, per a poder conferir a Mas, canditat de Junts pel Sí, una majoria simple...).

Ara, després de l'escorcoll policial i l'entrada en presó de diverses persones vinculades amb Convergència, la probabilitat que les CUP donin suport indirecte a l'Artur Mas, és senzillament impossible. No es pot ni tan sols contemplar en la més estranya de les especulacions: seria per a ells com posar-se una corda al coll i desaparèixer com a opció política: els seus votants i militants no els ho perdonarien.

D'altra banda, l'Artur Mas (si està net, que jo vull pensar que sí), constitueix una pedra valiosíssima pel "Procés". Primer perquè està imputat, és el President del 9-N i el coneixen a mig món. Si se sap del "Cas Català", és -també- gràcies a l'Artur Mas. Els seus votants no acceptarien (especialment tenint en compte que hi ha un pacte d'investidura entre les distintes forces que conformen "Junts Pel Sí") que s'investís un altre candidat.

Ara per ara només hi veig dues solucions. La més probable, la repetició de les eleccions autonómico-plebiscitàries a partir de Març de 2016 (això no interessa ningú, ni tant sols a l'Estat), i la menys versemblant, que Mas renunci a la presidència en favor de Junqueras o Romeva.

De les dues solucions, la segona és la que em sembla més intel·ligent, però això no és més que una opinió personal, perquè en cas que s'arribés a la primera, no tinc clar que els electors votéssin el mateix i sobre tot, no castiguéssin algunes de les forces implicades.

Ens espera una tardor calenta. Segur que no ens avorrirem.

Allò que no surt a la premsa

L'altre dia, no fa gaire, vaig tenir una reunió de feina amb una alta directiva d'una de les més importants Mútues no només de Catalunya, sino d'Espanya.

L'evolució de les Mútues en els darrers 20 anys ha estat un clar paradigma del canvi de tendència en materia dels nostres drets com a ciutadans i com a persones.

Primer pel fenòmen de concentració (en pocs anys el número de Mútues ha passat de gairebé 40 a menys de 10), després, perquè el grau de control del ministeri de sanitat sobre aquestes ha anat "in crescendo" de forma bàrbara i sense dissimul, retallant pressupostos, incrementant exigencia, separant prestacions de seguretat i salut laboral i les de vigilància de la salut i medicina del treball.

Aquesta és una doncs clara via de cap a on s'adreçarà a mig termini la sanitat: una derivació cada vegada més gran de la sanitat no especialitzada i generalista cap a la medicina privada, via Mútues i assegurances mediques privades.

Més enllà de grans cirugies i tractaments oncològics, el futur que ens espera és que la Seguretat Social acabarà operant com una empresa privada o delegant serveis bàsics en empreses privades: les Mútues i els consorcis privats. Madrid per un costat i Catalunya per un altre, ja han fet les primeres passes en aquest sentit.

I d'això, que és quelcom que ens afecta de manera molt directa com a contribuents i com a ciutadans, no en parla ningú. Això sí, de Síria, del Procés, del frau de Volkswagen i de com de dolent és l'Artur Mas, tots els mitjans en van plens.

 

Duran i Lleida

Confesso que fa tant de temps que veig el personatge en política que me n'he anat a Vikièdia per veure no només quants anys té (63, aquí ho he més o menys encertat...) sino quants en fa que és en política....Perquè en el meu imaginari de polítics Josep Antoni Duran i Lleida és com l'Adolfo Suárez (que Déu tingui a la seva glòria) o com en Felipe González (que Déu li conservi la morenor), és a dir, un polític de la "Transición".

En Duran i Lleida va començar en política de mlt jove, però va ser diputat a les Corts Generals (ja sabeu, aquelles que donen dret a dormir al Palace de Madrit -concepte, no ciutat-) des de l'any 1982. Jo tenia 16 anys i m'interessava pel Mundial de futbol del "Naranjito". I en Duran ja era diputat, vés per on.

I ara que tinc 49 anys (és a dir, n'han passat 33), en Duran continua essent diputat. Home, no sóc dels que creuen que no hi ha res que pugui durar sempre, però en política, pensó que la renovació, que el reconeixement que el temps passa i que calen aires nous és un fet incontestable. Pertany al món del sentit comú polític, i de l'ètica i l'estètica. Un polític que ha estat 33 anys en actiu és una "rara avis".

Un polític que ha estat 33 anys en actiu, que ha perdut unes eleccions plebiscitàries (o tan se val, autonòmiques) el 27 de setembre de 2015, que posa -sense convicció- el càrrec a disposició del partit i que ahir mateix decideix que "per responsabilitat" es presentarà com a canditat d'Unió Democràtica de Catalunya al Congrés dels Diputats el proper 20 de desembre, és que té un afany de poder i de continuïtat que costa d'entendre.

Duran i Lleida és un cadàver polític. Per dignitat i per respecte a la política hauria d'haver plegat el 27 de setembre a les 11 de la nit, però no, només va posar el càrrec a disposició del partit. No només no plega, sinó que té els sants nassos de tornar-se a postular com a canditat, amb -sembla- el vist-i-plau del seu partit.

Encara que fos un incondicional de UDC (que no ho sóc ni de bon tros), no el votaria, per respecte a la dignitat democrática i per respecte al sentit comú.

Desconnexió emocional

Darrerament sento utilitzar tot sovint questa expressió en relació a Madrit (concepte, no ciutat), i a allò que té a veure amb l'Espanya messetària i recentralitzadora. Hi ha gent -cada vegada més- que diu que ha fet una desconnexió emocional d'Espanya. El que jo entenc és que han fet una desconnexió emocional d'una certa idea d'Espanya que no és ben bé la mateixa que fa uns anys, quan hi havia una comprensió recíproca i una tolerancia que sembla que ara mateix està en hores baixes.

Alguns -des de fora de Catalunya sobre tot- en donen la culpa a TV3 i a l'escola, amb la normalització lingüística i un model educatiu propi. Jo dic que poden haver-hi molts motius, però aquest precisament no. Jo he viscut la meitat de la meva vida sense TV3 i vaig fer tota l'escola en Castellà, perquè no hi havia altra opció, però la pulsió espanyolitzadora aleshores, fins i tot en els darrers anys de la dictadura de Franco era més baixa que ara. Mai em vaig sentir desconnectat aleshores.

Crec que Espanya ha fracassat en part -a Catalunya és més que evident- en l'intent dels poders centrals espanyols de seduir una -bona- part dels seus conciutadans. El cas de les dues darreres legislatures del PP i els seus intents re-espanyolitzadors (cutres) i re-centralitzadors en són un exemple palmari.

Pretendre lligar i fer entrar amb calçador determinats símbols d'una certa idea d'Espanya imperial, no només és poc atractiu sinó que obté en moltes ocasions un resultat totalment oposat al que es pretén.

Tot això ve a col·lació, entre d'altres fenòmens paranormals- arran de la difussió en prensa, aquest passat divendres del texte d'un avant-projecte de llei que en el fons apunta cap aquesta direcció i que em va estroncar el tallat, de tan de riure.

El Ministerio de Educación té en cartera el projecte d'un títol de FP en Tauromàquia que constaria de 12 mòduls de 2.000 hores de formació, i el resultat del qual, una vegada acabats els estudis, seria la de posseir el títol de "banderiller", "matador" o "picador". L'avant-projecte, que suposadament pretén combatre el fracàs escolar amb més opcions per estudiant amb poques ganes, ho justifica d'aquesta manera (literal):

 “La tauromaquia es una manifestación artística desvinculada de ideologías que forma parte de la cultura tradicional y popular. El futuro de la tauromaquia está ligado a su consideración como parte esencial del Patrimonio Histórico, Artístico, Cultural y Etnográfico de España”.

El temari és estratosfèric. Alguns del mòduls, a títol d'exemple són:  Suertes del toreo (I), Suertes del toreo (II), Historia de la lidia, Preparación de los sementales para la cubricación.....

En fi, sense paraules. La xarxa, especialment twitter (i més fora de Catalunya que no pas a Catalunya) s'està fotent un fart de riure amb aquesta barbaritat que prepara el govern espanyol, que fa el ridícul fins i tot en els avant-projectes.

En fi, acabo amb un post d'un twitaire de Madrid (ciutat) d'ahir mateix: "Este país es de lo más genial. Lo de Fandango y Pandereta sigue vigente y con este gobierno ya nos saldremos del PISA definitivamente, pero por abajo.... ". Amb notícies com aquestes entenc una mica més la "desconnexió emocional".

Mars (The Martian)

Ridley Scott és un dels meus directors de cinema favorits, des de ja fa una pila d'anys. El vaig descobrir de molt jove, als 13 anys amb una pel·lícula de culte que tothom ha vist, "Alien", amb una magistral Sigourney Weaver de protagonista. De fet aquesta era la seva segona pel·lícula de llarg metratge, i ja es posen de manifest algunes de les constants de la seva cinematografia: l'ambientació, la il·luminació, la música, que fan que a cadascuna de les seves obres es recrei una atmosfera especial que permet l'espectador quedar atrapat per la seva màgia.

Però el que el va consagrar com a director de cinema va ser el seu tercer film, una de les grans obres cinematogràfiques mai rodades: "Blade Runner" (1982). Protagonistada per Rutger Hauer, Harrison Ford i Daryl Hanna, recrea de forma cruel un futur no gaire llunyà, a la ciutat de Los Angeles, on els humans conviuen, lluiten i moren  amb els replicants, robots amb forma humana i tal com deixa entreveure el director, amb sentiments humans.

 

Després, he seguit gairebé tot el que Scott ha filmat, i són molt poques les pel·lícules que no m'hagin agradat molt. Ha dirigit veritables "Blockbusters" reventant taquilles i aconseguint èxits de públic i crítica. Algunes de les altres meves favorites serien: "Black Rain" (rodada al Japó, amb uns impressionants Michael Douglas i Andy Garcia), el "road-movie" "Thelma & Louise" (amb unes esplèndides Susan Sarandon i Geena Davis), "Gladiator" (no calen comentaris),  però sobre tot, sobre tot, una pel·lícula que es podria considerar menor en quant a producció -i que s'aparta molt tant de les temàtiques com de l'estil que el caracteritza com a director- i que es titula "Un bon any", amb Russell Crowe i Marillon Cotillard. Si no l'heu vist, busqueu-la, no té desperdici.

Ahir, amb el meu fill petit vam anar a veure la seva darrera obra: "The Martian", protagonitzada per un (molt creïble) Matt Damon. La vam veure en tres dimensions, cosa que és altament recomanable.

Scott, retorna als seus origens amb una obra de ciència ficció que narra la situació d'una astronauta americà que un grup de recerca de la NASA deixa al planeta Mart creient-lo mort després d'una evacuació d'emergència.

La pel.lícula torna a ser una obra mestra de la cinematografia. Per l'ambientació, per la il·luminació, per la música, per la tensió narrativa, fins i tot per la versemblança. Un veritable espectacle de dues hores i mitja. Molt, molt recomanable. Un surt del cinema amb la sensació d'haver vist una gran pel·lícula, a la que només se li pot retreure l'anticipació d'un final feliç (semblant en aquest sentit al film "Gravity" de l'Alfonso Cuarón).

Arran de la lectura de la crítica vaig saber ahir mateix que Ridley Scott produirà l'any vinent (primer havia de dirigir però sembla ara que "només" intervindrà com a productor), la segona part de "Blade Runner", una grandíssima noticia, i que Harrison Ford també hi participarà. L'espera es farà llarga.

Antonio Cañizares: de professió cardenal, de vocació feixista

Un dels darrers gran mèrits d'aquest prelat (cèlebre per haver dit fa anys que l'avortament és pitjor que abusar de menors...), és que el Senyor el va deixar d'escolar 2 milions de vegades, tantes com vots va tenir el "procés separatista". Recorde'm-ho, la semana abans de les eleccions del 27 de Setembre a Catalunya, el cardenal de València, va dir públicament que resaria per la unitat d'Espanya, i que els feligresos fidels i devots havien de resar per l'aital unitat.

Cañizares les fot de l'alçada d'un campanar. És d'aquells homes que es creu, per càrrec? per edat? en possessió de la veritat absoluta (terrenal i celestial) i predicta a la catedral i fóra de la mateixa. Em pregunto com és possible que un anacronisme de tal magnitud continui tenint algú que li posi un micròfon que li permet dir barbaritats. Deu ser que el periodisme en general va més aviat escàs de notícies ia que només ven (o ven més) l'astracanada.

La darrera és d'avui mateix el Fórum Europa Tribuna Mediterránea. Contradint les paraules del propi Papa Francesc, Antonio Cañizares qüestiona el propi concepte de refugiats (pels Sirians) i adverteix sobre l'arribada massiva d'aquest col·lectiu. Atenció al que ha dit, literalment: "No es pot jugar amb la història i la identitat dels pobles", ......"cal lucidesa per destriar correctament els refugiats acollits, perquè molt pocs són perseguits i poden comprometre el futur de les societats occidentals". I això ho diu algú que representa, suposadament, els màxims valors del Cristianisme. No és esperpèntic? Ningú no el desautoritza aquest senyor? Quina autoritat moral pretén tenir una Església que continua tenint entre els seus més alts representants persones de la calanya de Cañizares? Des del meu punt de vista, cap ni una.

Demà l'Artur Mas haurà de declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver posar urnes sense cap validesa legal al carrer. El Cardenal Cañizares continuarà blasfemant contra la dignitat de les persones, i contra la llibertat fins que es mori i ningú no li dirà res. Això deu ser la llibertat d'expressió, o com s'entén en algunes parts de la "Pell de Brau".

Temps estranys, temps d'incertesa

El dissabte al matí vaig trobar-me de casualitat a Palamós amb un molt bon amic quan vaig portar el meu fill petit a jugar a futbol. Aquest amic és un home de principis, d'esquerres de tota la vida. Un home que, com jo, havia cregut molt amb  aquella idea de Catalunya que tenia en Pascual Maragall i els "Ciutadans pel canvi" (que eren uns Ciutadans molt diferents als "Ciudadanos" de l'Arrimadas i en Rivera).


Em deia el meu amic que li havia costat molt "creuar el Rubicó". Jo també li vaig confessar que a mi, que creia profundament en el projecte federal, també m'havia costat molt creuar aquest Rubicó. "I ara, què? em deia el meu amic". Mai no havia votat a algú que fós de "dretes" afegia, mig avergonyit, i -potser- mig enpenedit, i "hi vaig posar tota la meva esperança, tota la meva il·lusió", acabava. En aquell moment no vaig saber contestar-li. I tampoc no ho sé ara, però el que sí sé, és que estan passant moltes coses, coses en certa manera inaudites, impensables, fa tan sols quatre dies. I això no deixa de ser una prova que "tot està per fer i tot és posible", que deia Miquel Martí i Pol al seu sublim "Ara mateix".


"Junts pel Sí" i la "CUP" negocien mentrestant sense llums i taquígrafs. Penso que és bo que hi hagi discreció. Els ciutadans vam donar vots el 27 de Setembre, a diferents opcions. Ara és l'hora dels polítics, que treballin sense soroll i que arribin a acords, no només per aclarar d'una vegada el "Procés" sino, i sobre tot, per a governar per el poble que els paga els salaris.


El 12 d'octubre, festa obsoleta i menyspreada per la majoria de la població d'Espanya, ha cobrat aquest any una clau esperpènticament nacionalista. Resposta de la casta Castellana al 27-S. No sabem com explicar, ni com lluitar contra dos milions de persones que, inexplicament per ells, no volen saber massa res d'Espanya (de bon rollo, però, cosa que ho fa encara més inexplicable, per a ells). D'una certa idea d'Espanya, afegiria jo. Una Espanya (Castellana, mesetària, d'estructura quasi feudal), que no representa a bona part de la població de Catalunya (ni d'Espanya, afegeixo) , els agradi o no, i que es pot culpar l'escola, TV3 i el "sum sum corda", però els meus avis, ni els paterns ni els materns,  en un temps on no existia TV3, mai van sentir-se espanyols, ni tan sols sabien parlar Castellà amb fluidesa (en puc donar fe). Fa 20 anys no ho entenia. Ara ho veig diànafament clar.


Passen coses inaudites.


És inaudit que Ada Colau, que va mantenir un difícilment comprensible baix perfil (gairebé inexistent) a la campanya del 27-S, estigui avui encapçalant activament la protesta contra la judialització del 9-N davant del TSJC i surti en defensa d'Artur Mas. Com també ho és que Unió i "Catalunya sí que es pot", també hi hagin donat suport. On és ara el 47,8%?


És difícilment comprensible (al menys per mi) que Manuela Carmena, septuagenària, comunista de tota la vida, coherent fins la medula, acudeixi a la recepció del 12 d'Octubre; no s'explica (ni en clau electoral) que Albiol sigui a la Plaça Catalunya, davant la manifestació pro-hispanitat més minça dels darrers anys, mentre un Albert Rivera pendent només de càmeres i periodistes, miri de dibuixar el seu millor somriure, el perfil de la nova centralitat, a la recepció al Palau Reial, davant la marcada indiferència del Rei i la Reina....


Tampoc s'acaba d'entendre que Pablo Iglesias, després de la castanya monumental que s'ha fotut a Catalunya, desaprofités l'ocasió de ser a la festa del 12 d'octubre. Coherència o falta de visió? Serà casualitat que la cabra (més aviat el cabró) de la Legió, es digui Pablo?


S'entén més que altra vegada Ada Colau faci gala d'una coherència que em sorprèn molt més positivament del que em pensava i despotriqui via "twitter" de la celebració d'un "genocidi" i d'un dispendi passat de moda i vergonyós de 800.000 €.


I, last, but not least, avui el Rei i Artur Mas, se saluden avui cordialment al 16è Fórum Iberoamérica, davant la presència divertida i enriallada de la delegada del govern español a Catalunya, Sra. Llanos de Luna, gran admiradora, com tothom sap, del President de la Generalitat i del que aquest representa.


Passem moltes coses, i en poden passar moltes més. El meu pare seria feliç, si fós viu.




 

Javier Monzón, el Gran Wyoming: un privilegi tenir-lo

No vaig tenir ocasió de veure el seu "Intermedio" del dilluns a la nit, on el periodista i activista social, un exemple de dignitat en l'exercici de la denúncia i en l'exercici de la professió de periodisme (cada vegada més escassa). Tot just avui, llegint la Mònica Planas (quina diferència de nivell i de valor la Mònica Planas o el Gran Wyoming si els comparem, per exemple, amb la Susanna Griso...), he sabut que un dels seus col·laboradors va entrevistar els pares de l'Andrea, de la que jo parlava al blog d'ahir.

Un veritable model a seguir. He tingut ocasió de veure el programa per internet, i és tal com la Mònica ho descriu. "Permitidme que os prive durante unos minutos de mi agudo ingenio cómico”, va dir el periodista, abans de donar pas a una entrevista sòbria, sense estridències ni manipulació televisiva per aconseguir informar sense fer espectacle, per permetre a uns pares destrossats que expliquessin l'amor a la seva filla, per professar un profund respecte pel dret a la dignitat. Ja no queda periodisme com aquest, que pot pasar de fer la conya més mordaç a expresar el respecte més sincer cap a una qüestió tan delicada com aquesta.

A això voldria afegir-hi el fet que Wyoming ha produït el documental "No estamos solos" dirigit per el català Pere Ventura, sobre els moviments indignats sorgits arran del 15 M. Un altre exercici d'integritat, de civisme i de denúncia elevada a l'enèssima. El divendres a la tarda en Toni Clapés l'entrevistava a Versió Rac1. Un altre moment sublim de la ràdio. Vaig haver de parar el cotxe per poder-lo escoltar bé i no perdre'm detall. La denúncia de l'arbitrarietat de la casta governant feta des del sentit comú, el criteri i la informació.

Gràcies a persones con ell, valentes, compromeses i íntegres, el planeta és un lloc una mica millor.

Sedació terminal: un exemple que pot suposar un pas endavant cap a la mort digna

El cas de la nena gallega de 12 anys amb una malaltia terminal, l'Andrea, m'ha fet reviure el que nosaltres vàrem viure amb el meu pare el mes d'abril de 2012. Ell va tenir la sort que l'equip d'oncòlegs que el portaven no van tenir cap dubte a l'hora d'aplicar-li la sedació terminal que ell, en plenitud de facultats mentals, va demanar. També he de confessar però, que una de les darreres coses que vaig prometre al meu pare és que, en cas que la sedació terminal no hagués estat autoritzada per l'equip mèdic, jo li havia promès que ens n'aniriem tots dos a Suïssa en una clínica on jo, per voluntat del meu pare, li hagués aplicat l'injecció que hauria acabat amb el seu patiment. Afortunadament no va caldre, però si hagués calgut ho hagués fet, llavors i ara.

El cas de l'Andrea és molt més complexe, perquè es tracta d'una menor, que a més a més, no pot ni tan sols parlar, i ho fa en boca dels seus pares. El canvi d'actitud de l'equip mèdic és una decisió plena de sensatesa i humanitat. Penso que al final s'ha imposat el sentit comú, gràcies a la tenacitat i la fermesa dels pares de l'Andrea, que han lluitat contra el status quo del sistema, i la ferma oposició inicial dels metges a desconectar l'Andrea de l'alimentació parenteral que la mantenia, i la manté encara, en vida. L'empitjorament de l'estat de salut de la nena sembla que ha estat el factor desencadenant. En aquest cas, després de tres mesos, els pares poden per fi respirar, però hi ha casos i agonies que poden durar anys.

Puc estar d'acord en que la sedació terminal, l'eutanàsia i el suïcidi assistit són conceptes que poden ser fàcilment confusibles. I que en absolut és una decisió fàcil la que un equip mèdic, amb un criteri deontològic i hipocràtic que té com a principi rector la protecció i preservació de la vida, ha de prendre en casos en els que un pacient està diagnosticat d'una malaltia degenerativa irreversible i que amb el coneixement mèdic actual té una probabilitat de curació nula o pràcticament nula.

No és lícit doncs jutjar el comportament de professionals mèdics en relació a afers en els que l'ètica personal, les creences morals o religioses i la pròpia consciència poder portar a prendre. Però aquí és on han d'entrar les lleis.

Aquí és on els juristes i els metges han de treballar frec a frec per tal de permetre legislar a fi i afecte que, en aquells casos en els que es demostri la irreversibilitat d'una malaltia, es pugui aconseguir una mort digna pel pacient, si aquest ho ha demanat explícitament, ho ha deixat escrit en un testament vital (és, per exemple, el meu cas), o els seus tutors o representants així ho demanen en cas d'irreversibilitat diagnosticada. Cal un marc legal, per evitar arbitrarietats i abusos, però cal sobre tot per evitar tenir un ésser viu com un vegetal connectat a una màquina que el fa viure sense vida.

 

Telefónica de España

Si algún dia advé la República Catalana, esperaré que les companyies con Telefónica i d'altres monopolis sortits de les entranyes de la dictadura franquista tinguin un nivell de regulació que els impedeixi cometre els abusos de tota mena que -encara avui estan practicant-.

El dia 12 de juny, després d'un canvi de pis vaig donar de baixa la línia de Telefònica (després de vint anys de fidelitat com a client de línia fíxa i actualment de quatre línies mòbils). De fet vaig probar de demanar portabilitat al nou pis, però resulta que garantien la instal·lació en 30 dies i jo no podía esperar tant (amb l'empresa Adamo vaig trigar 72 hores a tenir un nou telèfon i dades).  Vaig tornar personalment el "Domo", el router, el manual d'instruccions i fins i tot el cable de connexió. L'empleat de torn em fa cursar la baixa i em va donar el document, segellat. Un dels quatre mòbils que tinc estava associat al fixe en el contracte "Fusión". Vaig acordar en aquell moment transferir aquella línia a un nou contracte "Vive 12".

Doncs bé, el 15 de juliol vaig rebre la factura del fixe, i la vaig pagar pensant que era una qüestió d'alguns dies, i no hi vaig donar més importància. Però és que el 15 d'agost em van fer un càrrec per la línia fixa de 85€ i el dia 15 de setembre per import de 87€. Què vaig fer? Doncs el que faria tothom. Tornar els rebuts. Vaig cursar la reclamació corresponent via web, ho vaig intentar via 1004 (us recomano provar-ho: és impossible contactar) i fins i tot amb presència física a una altra botiga Movistar.

Resultat final de tot plegat? Senzill, el que jo m'esperava. Li han tallat el telèfon a la meva dona! Em pregunto com és possible que això encara passi, i que davant un monopoli continui imperant la llei del més fort, la llei de la selva.

No sé com acabarà tot això, però només hi hauria una solució: que tothom fés el mateix i que els usuaris es donessin de baixa en massa, però en massa de veritat. Seria l'única manera.

Reflexions post 27-S (II)

Ha passat ja una semana de les eleccions i hi ha algunes idees que m'agradaria destacar, especialment després de veure els esdeveniments de tota la setmana passada i de com els uns i els altres s'estan posicionant de cara a les recent anunciades eleccions generals espanyoles del 20 de Desembre de 2015.

La primera i més important, és que el que mai no havia estat  un referèndum per part dels partits unionistes, ho hagi esdevingut com per art de màgia quan els vots del SÍ, no han assolit el 50% més 1. Don Marianico Rajoy fins i tot s'atraveix a més. Suma els vots del SÍ i els atorga un 35%, ja que compta tot el cens electoral, i als que no han votat els compta dins el bloc del NO. D'això en dic jo un exercici de democràcia (orgànica).

La segona és que...., o My Good! al senyor ministre de justícia, se li escapa en unes altres declaracions memorables (dic altres perquè les més memorables, destinades a passar als anals de la història dels despropòsits són les que va fer Don Mariano al periodista de Carlos Alsina (serà possible que un dels nostres em faci aquestes preguntes, es devia preguntar?). Les declaracions venen a dir que la imputació del president Mas estava ja acordada però que l'executiu de Madrit (concepte, no ciutat) va "decidir" que es fes pública després de les eleccions (no fóra que es generés un màrtir). Després va "matisar", però extemporàniament, és a dir, tard i malament. Si d'això en diuen la separació de poders ja podem plegar veles.

La tercera fa referència a la famosa fractura social. L'endemà de les eleccions, quan tothom sabia els resultats, els que tenim la sort de tenir feina vam anar a treballar amb normalitat. Ningú va sortir amb les pistoles ni vaig sentir a parlar de famílies separades ni de cunyats que el diumenge passat no van anar a dinar amb les seves famílies per aquestes malèfica divisió organitzada pels separatistes, que deuen voler foragitar i expulsar els que no pensen com ells.

La quarta és que he sentit a tort i a dret, en el meu entorn proper (i m'imagino que una mica per tot arreu) una sensació dels que jo anomeno "saturació del procés". Jo mateix he necessitat una setmana de desconnexió, sobreinformat, fart de posar la tele i només sentir a parlar del SÍ i del NO, dels partidaris i dels detractors, dels bons i dels dolents....He vist molta més mala intenció a la Caverna que aquí, però, és clar, això és opinable, depèn del color del vidre, com hagués dit Campoamor.

I finalment, esperem que la censura informativa que s'autoimposat la CUP posi una mica de seny en el complex panorama post-electoral. Seria una llàstima que un 47,7% de vots impedís formar un Govern, que governi i vetlli pels ciutadans del carrer, pels que els han donat el vot i pels que no, i que en paralel a la "construcció de la república Catalana", es vagi fent també feina de l'altra, de la que exigeix la gran majoria de la població, fins i tot aquella que ha votat a aquella noieta guapíssima, impertinent i mal educada que la nit electoral cridava "libertad, libertad...".