Visions d'Escòcia

He anat una setmana de vacances a Escòcia amb la família aprofitant que els nens han fet un curs d'anglès a la Universitat de Nottingham. Havia visitat Escòcia fa vint i tants anys, quan en tenia uns vint i pocs, i vaig aprofitar l'acabament d'un curs d'anglès a Londres per agafar un tren i anar-me'n cap allà.

Confesso que l'antropologia i la curiositat per saber més d'aquest país arran del referèndum sobre la independència al setembre de 2014 primer, i posteriorment les eleccions parlamentàries britàniques, van fer-me decatar per una destinació que, política i humanística a part, té molt per oferir, paisatgísticament i culturalment.

Vam entrar a Escòcia en cotxe, des de Newcastle, i he de dir que el pas de la "frontera" física, és a dir, el punt contret en el que es passa d'Anglaterra a Escòcia, on el tal William Wallace segurament va lluitar unes quantes vegades, és tot un espectacle. A prop de Jedburgh, No hi ha òbviament frontera, però sí que cal aturar-s'hi pràcticament de forma obligatòria. A un costat de la carretera, la bandera escocessa de Sant Andreu amb la creu blanca creuada, i un gran rètol que diu "Welcom to Scotland, i el mateix en gaèlic a sota", i a l'altre costat, la bandera  anglesa de Sant Jordi, amb la creu vermella sobre fons blanc. Al costat "escocès", un petit mirardor i una roulotte-bar on fan uns entrepans calents que considerant la temperatura del moment (9 graus a les 12 de migdia) era absolutament recomamable, fins i tot espiritural. Prop del bar (Caster bar es diu), un monòlit de pedra on hi posa "Scotland" i a poc de ser allí, un simpàtic ciutadà escocès ben informat (sabia que al cap de poc arribaría un autobús plè de xinesos), va arribar, vestit amb el seu Kilt i la seva bagpipe i va començar a bufar l'instrument, sense pemetre que els xinesos es fessin cap foto amb ell si no pagaven prèviament una lliura.

És cert que hi ha molt de folckore en tot plegat, però també ho és que en 25 anys les coses a Escòcia han canviat, i molt.

En una setmana hem fet una pila de kilòmetres (més de 3.000) i hem recorregut el país de dalt a baix, des d'Edimburg a Isle of Skye, passant per Loch Lomond, Inverness (amb el seu "Loch Ness" i el seu monstre), Elgin, i altra vegada Edimburg.

Com sempre que vaig de vacances a qualsevol lloc, m'agrada relacionar-me i preguntar molt. Arribo a una conclussió (poc científica però contrastada amb moltes preguntes): els escocessos reconèixen que molts dels més grans que confessen que van votar NO al referèndum del setembre del 2014 ara se n'empenedeixen i votarien SI. Una expressió recurrent que em van dir molt: "They regret". Quan han vist com s'anaven aigüalits les promeses del Camenon i la "Devolution" s'anava diluint, van pensar que s'havien equivocat i van votar en conseqüència a les eleccions passades al Parlament Britànic, aconseguint el SNP (Scottish National Party) una majoria absolutament aclaparadora  (tots els diputats en joc a Escòcia menys tres, és a dir, 56 dels 59 escons disponibles).

Hem vist molts cotxes amb matrícules amb la bandera escocessa, la Unión Jack brillant per la seva absència, i un sentiment de país molt recuperat, al que cal afegir una extraordinària iniciativa de recuperació del gaèlic a les zones on es parlava tradicionalment (Est i Nord d'Escòcia). A la bellesa indescriptible del paisatge, un dinamisme empresarial i turístic que fa molta patxoca, cal afegir-hi una energia per a recuperar el temps perdut i que fa una enveja molt saludable. Tinc la sensació que ho acabaran aconseguint (amb  el permís de la Troika i la Unió Europea).

La llista "única"

No sé pas com acabarà tot plegat, i encara no fa ni 24 hores que s'ha anunciat l'acord entre Òmnium, ANC, CDC i ERC que la caverna està anunciant plagues eternes a Catalunya (bon senyal, vol dir que els preocupa) però el que sí puc dir, amb independència del que pugui acabar passant, és que la "llista única" és una idea extraordinàriament interessant, per molts motius.

En  primer lloc perquè sembla evident que aquesta llista aglutina una part significativa de la "transversalitat" que s'ha vingut manifestant durant els darrers cinc anys, i per tant, les eleccions del 27 de de noviembre (si és que finalment s'acaben celebrant), adquireixen de forma gairebé natural, el caràcter de plebiscit que l'Estat no deixa fer a Catalunya. El nombre de vots que aquesta llista i la CUP obtinguin serà finalment, sense ambigüitats duranlleidanes o colauanes, i perdoneu-me per inventar paraules, però crec que són molt entenedores, una mostra ben real de l'abast i el suport que la independència té entra la ciutadania del país.

En segon lloc perquè representa finalment una posada en escena d'aquest "seny" català que jo ja començava a tenir la impressió que s'havia esvaït completament del panorama de la política. És evident que quan hi ha una idea en comú de tanta envergadura -i dificultat- la unió fa la força més que mai. En aquest sentit, el seny ve acompanyat d'una generositat que també cal reconèixer a dos dels principals partits polítics que naveguen per Catalunya, ERC i CDC. A mí, per aquesta raó m'hagués agradat també que la CUP de l'Arrufat i en Fernàndez en formés part, per què confesso que m'hagués sentit molt còmode votant a gent que en circusmtàncies "normals" no votaria però que en aquesta situació d'excepcionalitat sí que ho podria arribar a fer.

En tercer lloc perquè torna a ser una mostra de la capacitat que té la política catalana, "malgré tout", de reiventar-se i posar al capdavant d'una llista impulsada fonamentalement per un polític de dretes, l'Artur Mas, un polític molt d'esquerres, molt alternatiu i per acabar de reblar el clau, alguns diuen que homosexual. Em trec el barret.

En quart lloc perquè es tracta, sembla, d'una llista inclusiva, en la que a més dels ja coneguts noms dels primers llocs i ha entre d'altres el del president de "Súmate" (bravo per aquest col·lectiu de persones valentes i desacomplexades), i segons s'apunta, el d'en Josep Maria Álvarez, uns dels màxim dirigents sindicals catalans.

A Madrit (concepte), comencen a estar preocupats, i diuen fonts ben informades, que aquesta vegada de debò, més que en cap altre moment, fins i tot més que el 9 de noviembre (i ho entenc). Veuen que la "febrada" no s'acaba quan s'esvaeix la crisi, i que més enllà del diàleg i la negociació, qualsevol solució que passi per la imposició, la prohibició, l'anulació de l'autonomia i d'altres anacronismes similars, suposarà un terrible desprestigi per a qui les apliqui. I l'Estat Espanyol no va pas precisament sobrat, de prestigi.

Ningú no sap què passarà, però una vegada més, estar viu i ser present en escenaris tan enriquidors políticament i antropològica, és un veritable privilegi. Estic frisant per que arribi el mes d'Octubre.

 

  

Grècia i el fracàs de la construcció europea

He trigat uns quants dies a voler continuar escrivint sobre Grècia, perquè francament no m'acabava de creure que el poble grec, amb un Alexis Tsipras humiliat pels seus socis europeus, acabés claudicant de la forma que ho ha acabat fent. Em torno a remetre a les conseqüències de la por, estratègia seguida fil per randa per l'"establishment" europeu, en particular l'alemany.

Tot plegat no pot qualificar-se d'altra manera que de vergonya estratosfèrica i sense paliatius, que no confirma sino que desafiar de forma seriosa el poder de veritat (no el d'en Rajoy) no surt mai de franc, i que la construcció europea, i Europa com a un dels veritables territoris econòmics més poderosos del planeta, s'ha desmuntat com un castell de cartes.

Què ha fet el poder europeu? Què ha fet Alemània? Doncs la resposta és un nyap, un advertiment al Sud, i una fugida cap endavant. Han salvat l'Euro? Home, doncs jo no ho tinc gens clar. Li han donat una vàlvula d'escapament, i no han fet altra cosa que postposar el problema.

Per què? Fonamentalment perquè el tercer rescat grec (poca broma, 86.000 milions d'euros) ha estat concedit fonamentalment per tal que Grècia pugui seguir pagant als creditors. És un cercle viciós, una espiral sense sortida pels grecs. Amb la concessió d'aquest tercer préstec, prèvia humiliació i estocada final en forma de constitució d'un fons de garantia amb béns reals valorats en 50.000 milions d'euros, l'endeutament grec sobre PIB esdevé una llosa impagable (200% sobre el PIB). Fins i tot els estaquirots talibans del Fons Monetari Internacional aconsellen una carència de pagament de 30 anys i una quitança raonable (que no li van concedir a l'Alemània derrotada a la Segona Guerra Mundial? Sí, però és clar, quan no convé, no hi ha memòria...).

Grècia no té cap mena de futur amb aquest tercer rescat tal com està, avui per avui, dissenyat i aprovat. I el que és pitjor, com no es posin sobre la taula mesures raonables que permetin que Grècia sobrevisqui a aquest extraordinari desastre, la caiguda serà més gran i arrossegarà més conseqüències, pot ser la partició de la Unió Europea en les dues zones que anunciaven honorables economistas, i el que és pitjor, no passarà gaire temps fins que això arribi.

La causa de tot plegat és simple, i l'he explicat alguna vegada en aquest blog. Construir una moneda única sense harmonització fiscal, sense un únic banc europeu i una regulació bancària també única, i amb la unió de regions amb una disparitat de rendes tan impressionant sense períodes de transició ni mesures mitigants de l'impacte, és una barbaritat econòmica sense paliatius. Així es va fer l'Euro. I així ens va a tots plegats, especialment als del Sud.

El que cal de veritat a Grècia és un programa d'estímuls econòmics que fomentin la inversió, especialment la industrial, que generin riquesa i llocs de treball i que permetin que el PIB del país torni a créixer. Això, ras i curt ha de venir naturalment acompanyat d'una quitança del deute (és millor cobrar alguna cosa que no pas no cobrar res) i d'un calendari de pagament assumible, així com un preu que faci que el deute es pugui pagar. Si tot això no es construeix de forma sòlida, ben feta, i amb rapidesa, el desastre, l'hecatombe, estan garantits. És només una qüestió de temps.

 

Reflexions sobre la T2, amb perspectiva temporal

Avui he acompanyat els meus fills a Nottingham on faran una estada d'estudi d'anglès. Com no podia ser d'altra manera, l'única companyia que hi vola -a preus raonables- és Ryanair, o sigui que tots tres hem sortit de la T2.

Els nens han vingut amb tren fins a la terminal, i com que jo hi he arribat una mica abans, els he anat a buscar a l'estació. Només de sortir del recinte de l'aeroport i encarar el túnel elevat que travessa la carretera que dóna a l'aeroport, et ve a la cara una bafarada de calor impressionant. És clar, al túnel no hi ha climatització. De les cintes mecàniques que feien de més bon portar el trajecte, no en queda res, les cintes han estat subtituïdes per un terra separat per baranes a banda i banda, la qual cosa no deixa de ser curiosa.

En arribar a l'estació, em sento transportat en el temps. D'entrada, un gran rètol (4 x 4 metres, com a mínim) ens recorda que del 5 al 17 de maig es celebra a Girona el "Temps de Flors". Immediatament després, un gran cartell (mida anunci pel·lícula de cinema), ens recorda que Bagdad, a l'Avinguda Paral·lel és la sela amb el "show eròtic live" número 1 del món. Pas mal! i per acabar-ho d'abodar, el següent anunci és de la mai prou valorada villa mallorquina de Pollença. Confesso que m'he sentit, d'entrada transportat al passat del resclosit de Renfe, ara anomenada molt eufemísticament "Rodalies de Catalunya": els mateixos gosssos amb diferents collarets.

A l'estació, on tampoc hi ha climatització, un home amb hermilla taronja que no sé ben bé què fa, a part de passejar amb cara d'avorriment, em confirma que el tren arriba sempre molt puntual, a les 14:28 (al taulell d'auncis, l'hora indiciada és 14:27...en fi, penso que si només hi ha un minut de diferencia, algunes coses sí que deuen haver canviat).

A les 14:39 el tren encara no ha arribat. Els que prenen el tren direcció Barcelona (99% turistes que compren disciplinadament el seu bitllet), van entrant ordenadament sota l'atenta (és un altre enfemisme) de dos guardes de seguretat, amb botes militars (quina mania de vestir els segurates amb sabates de mercenari....Hi deu have algú que hi cobra comissions estratosfèriques, perquè si no, no s'enten).

Per fi el tren arriba a les 14:41, i amb els nens i l'Anna ens n'anem cap a la terminal, passant pel túnel que ens permet contemplar el desert dels dos edificis d'aparcament, on no hi ha ni un cotxe, i el desert de l'antiga terminal internacional (Terminal A), tancada i barrada des que es va inaugurar la T1.

Hi ha coses que no les arregla ni el pas del temps. Així va el país.

El referèndum grec

He de reconèixer que ni en el pitjor dels meus somnis em podia imaginar un resultat al referèndum d'ahir diumenge tant concluent, en relació a la pregunta plantejada pel govern grec.

De fet, la contundència del resultat és un aval a la política de negociació "dura" que ha vingut portant Syriza fins ara. La dimissió del ministre de finances Varufakis, no deixa de ser altre que un dany col·lataral molt petit, ja que recordem-ho, Varufakis ja havia estat apartat de la primera línea de negociació pels seus plantejaments maximalistes.

El que compta però, especialmente per Syriza és el plebiscit. El missatge que el poble grec ha donat als seus governants. Després del resulat aclaparador del "No", queda preguntar-se, en primer lloc, si això els permet als grecs pensar que tenen carta blanca negociadora. Per què si aquest és el cas, aleshores ho tenim magre (tots plegats). La vella glòria de l'establisment europeu s'ha vist qüestionada i desqualificada, gairebé humiliada després de fer una campanya agressiva  i fundada en la por, a favor del "Sí". Imaginem que l'exemple cundeix i tots els deutors amb problemes de solvència s'aferren al discurs grec, aleshores, si això fóra així la credibilitat dels grans prestamistes mundials cau al terre i podria ser que l'exemple s'estengués com la pòlvora.

Grècia depèn de les injeccions de liquiditat del Banc Central per a poder pagar pensions i salaris als funcionaris. Si l'Europa del "xantatge" decideix no fer aquestes transferències de liquiditat, aleshores a l'economia grega no li quedarà altra que presentar suspensió de pagaments, i -si això succeeix- les probabilitats de sortir de la crisi a curt termini són molt i molt febles.

És aviat per a endevinar tendències i segurament tot plegat dependrà de la intel·ligència emocial de les dues parts negociadores, però com algú es vulgui pasar de llest, se'n pot anar tot en orris en deu minuts, i llavors la crisi -fins ara gairebé latent- esdevé veritablement sistèmica. D'aquí a la reimpressió del "dracma" hi ha un pas petit.

Tan de bo els negociadors tinguin "seny".

La justícia espanyola: Burkina Fasso

Transcric literalment un correu de feina rebut d'un bufet d'advocats amb el que col·laborem. L'afer, del que lògicament no puc explicar res, no és estrictament transcendent, es podria tractar de qualsevol tema. El que veritablement preocupa és el "subjacent", és a dir, el funcionament de fons del sistema judicial espanyol. El correu és tan i tan esclaridor, que aquesta entrada de blog serà molt curta, per què veritablement no cal dir res més. El correu, del que només en transcric el cos del missatge, diu així:

_____________________________________________________________________________

Bon dia.

La procuradora ha anat durant dos matins al jutjat però no ha pogut obtenir cap informació.

La funcionaria que porta l'expedient està de baixa i la persona que el substitueix no localitzava l'expedient.

Són coses que lamentablement passen a la justícia i especialmente entre funcionaris...

Tornarem periòdicament per informar-vos.

Gràcies i bon cap de setmana.

_____________________________________________________________________________

Fascinant, oi?

“WhatsApp i Uber” a la xinesa

Cada viatge que faig a la Xina descobreixo coses noves, algunes de les quals són fascinants. Després de (amb aquest) haver-hi anat tants cops, cada vegada és més difícil impressionar-se per quelcom que resulti diferent, una novetat, més enllà de la ja coneguda voràgine consumista i depredadora que continua sense deixar-me de sorprendre'm (la darrera novetat massiva: les bateries portàtils dels telèfons mòbils, sembla que les regalin....).

Aquesta vegada he tingut l’ocasió de fer dues descobertes extraordinàries. La primera ha estat l’”Uber” xinès. És “Uber” (desconec si es diu així) perquè es tracta d’un servei alternatiu als taxis oficials que –previa subscripció al sistema- et permet obtenir un servei de taxi d’una extraordinària qualitat a preus lleugerament millors als d’un taxi convencional. La diferència a la Xina però, en comparació amb Europa o els Estats Units, és abrumadora. Els taxis de l’Uber Xinès són cotxes nous, tots del mateix nivell, mínim Volkswagen Passat, Buik 31, Audi A4 o similar.

Tots de color blau fosc, tots –a diferència del servei de taxi tradicional xinès- amb aire condicionat i nets com una patena, sense pudor de fum de tabac (als taxis a Xina fa temps que no es pot fumar, però com que la majoria són Volkswagen Santana de l’any de la picor, fan una pudor barreja de resclosit i fum de tabac impregnat a les moquetes i alfombres, que en alguna ocasió fa de mal suportar. El sistema Uber xinès és brutal. D’una eficàcia abassagadora, sense paliatius. El client truca i el conductor més proper disponible torna la trucada en un temps meteòric (ho he probat en diverses ocasions durant la setmana i puc garantir que sembla màgia). Una App que cada usuari té instal·lada et diu en tot moment on és el teu vehicle (a quina distància) i quan espera arribar on tu ets. Senzillament impressionant. El temps d’espera, en les diverses  vegades que l’he agafat aquesta setmana no ha superar en cap cas els 3 minuts.

El millor de tot però ve a l’hora de pagar. Aquest servei o qualsevol altre. És possible que estem davant d’un “invent” revolucionari que, ves per on, pot acabar acabant amb el diner negre i l’economia summergida. Es tracta de pagament sense diners ni targeta de crèdit. El pagament es fa a través de la Xarxa “We chat”. La icona és força semblant a la del WhatsApp (fons verd i centre blanc), però hi ha dos icones semi superposades que simbolitzen dos globus de diàleg. En principi vaig pensar que es tractava del WhatsApp xinès, però no,….és molt més que tot això. El “We chat” a més a més de permetre enviar de forma meteòrica missatges de veu (més llargs que els de WhatsApp)  de forma totalment gratuïta, permet efectuar pagaments entre els membres de la Xarxa i en ja moltíssims establiments comercials (sobre tot restaurants, bars, moltes botigues, agencies de viatges, etc). És una veritable revolució! Substitueix els diners físics de forma natural (contribuint a acabar amb l’economia submergida) però a més a més també es carrega tot l’entorn de les targetes de crèdit i dèbit i per extesió els bancs i les seves comissions escandaloses.

Qui hi guanya? Bàsicament els usuaris, que deixen de pagar comissions, i obtenen un servei de pagament immediat, eficient i segur. Però també l’empresa de Hong Kong que ha inventat el “We chat”, que ha esdevingut una veritable revolució a la Xina als darrers 10 mesos. Els creadors mantenen els diners dels usuaris (sempre petites quantitats) en el seu compte, ja que per a poder operar amb “We chat” has de posar els diners en un compte, com si es tractés d’una targeta recarregable. He tingut ocasió de veure-ho i comprovar-ho. No en tinc cap dubte, és el futur dels mitjans de pagament.

El dilema dels grecs

Segurament al referèndum suïcida que ha organitzat Syriza s’acabarà imposant el “Sí”. Serà un resultat molt possiblement frec a frec, tal com vaticinen les estadístiques que he anat seguint en premsa digital des de la Xina aquesta setmana, però, com en el cas d’Escòcia, si guanya el “Sí” serà per el vot de la por. Cosa d’altra banda totalment comprensible. Del “Grexit” que s’han inventat els mitjans de comunicació  anglosaxons no se’n sap res de res, entre d’altres coses perquè mai no es va preveure la sortida de cap Estat membre (ni una possible independència de Catalunya, Flandes o Venta de Baños, tot sigui dit de passada).

El problema de Grècia però, és que passi el que passi hi perden els grecs, la gent del carrer, la que s’aixeca cada dia per anar a treballar, la que no ha pogut treure els diners del país, la que només pot treure 60 euros al dia dels caixers automàtics, la que no va demanar cap préstec al FMI, ni al Banc Central Europeu ni als Estats membre de la Unió Europea.

Els gresc hi perden si surt el “No”, perquè suposa entrar en una dimensió desconeguda amb la més que probable restitució del Dracma (el nou Dracma) ja que una victòria del “No” suposaria una més que probable sortida del sistema monetari europeu, i una automàtica devaluació de la moneda, de conseqüències desconegudes. Entre altres coses, el país faria “defaut” definitiu (suspensió de pagaments, de molt imprevisibles conseqüències i final). Aumentaria el nivell de turisme, sí, i segurament hi hauria algun fluxe d’inversió industrial ja que una economia devaluada com la grega suposaria un incentiu segurament prou atractiu. Però pels grecs això suposaria un empobriment que duraria dècades.

Els grecs hi perden si surt el “Sí”, perquè això suposa l’acceptació, en major o menor grau, però més aviat en major, de les condicions que imposa la “Troika”, que es resumeixen en dècades d’austeritat i patiments, sense que estigui gens clar que, sense una quitança sugnificativa, els grecs siguin capaços de retornar els 320.000 milions d’Euros que deuen. Això, a més a més de la pèrdua de dignitat que ha suposat tot aquest procés per al grec del carrer, que poc ha tingut a veure amb l’orgia desenfrenada de despesa i endeutament dels governs dels Papandreus i companyia, comprant vaixells de guerra francesos i tancs alemanys, entre d’altres frivolitats.

O sigui que els grecs ho tenen pelut, perquè hi perden de qualsevol manera. I el pitjor del cas és que costa de veure llum al final del túnel. NI posant-hi la imaginació que demanen els economistes de l’escola “Paul Krugman” s’albira un futur gaire prometedor per Grècia. Només una condonació molt important del deute els podria donar una segona oportunitat, però això, seria legitimar i donar carta de natura a les “suspensions de pagaments”, cosa que ni el FMI ni la Unió Europea es pot permetre.

Mala peça al teler en qualsevol cas.