Parlament andalús: el ple de la investidura de la Susana Díaz

El president del Parlament andalús, Sr. Juan Pedro Durán proposa que el ple per a la investidura de la Sra. Susana Díaz com a presidenta d'Andalusia se celebri els dies 4 i 5 de març, dilluns i dimarts de la setmana vinent. Per tal que la Díaz pugui esdevenir presidenta hauria d'obtenir els vots d'una majoria qualificada a la votació del dia 4 o una majoria simple el dia 5. Si cap d'aquestes coses succeeix, s'hauran de tornar a convocar eleccions. 

A dia d'avui la cosa continua tan complicada com després de les primeres declaracions de la mateixa nit electoral. En realitat ara ho encara és més. Perquè al menys aparentment ningú no s'ha acabat de moure ni un mil·límetre.  I la jutgessa Ayala va empresonant alts càrrecs i va acabant la instrucció del sumari del cas ERE, una monumental xarxa de clientelisme i dilapidació de diner públic amparada o tolerada per la Junta de Andalucía.

Izquiera Unida ni tan sols s'ha sentat a parlar. Per ells, tot allò que faci flaire de socialista fa l'olor del traïdor i per tant la seva negativa està assegurada.

Els de Podemos han aconseguit dos coses molt interessants, la primera, que en Griñán plegui com a senador de designació al Parlament español i que Chaves (que se n'ha assabentat amb estupor tot llegint la premsa que no serà candidat al Parlament espanyol a les pròximes eleccions generals) estigui gaudint de la seva darrera legislatura com a parlamentari. En paral·lel han aconseguit que fins i tot la vella glòria anomenada Felipe Gonzàlez sortís "en defensa dels seus" i critiqués obertament (des de la jubilació i la carta blanca que confereix aquesta situació) les "concessions" que els socialistes han fet al partit de Pabro Iglesias (curiosa coincidència de nom amb el del fundador del PSOE).

El PP, tornarà a votar no-no. No s'abstindrà en segona volta perquè ni per defensar el status quo voldria reconèixer la gran derrota a les autonòmiques del març que els socialistes no han parat d'escampar, ni la humiliació que això els ha suposat. Abstenir-se i facilitar així l'elecció de la Díaz, seria condemnar-se a l'ostracisme i perdre una altre muntanya de vots a les municipals del 24 de maig. No tenen elecció.

I els Ciudadanos? Aquí hi ha la gran incògnita. Els Ciudadanos no han dit ni que si no que no, ni que blanc ni que negre, han estat d'una calculada ambigüitat per a mantener-se fins l'últim moment amb la possibilitat de fe el que més els convingui. I a fe que els seus dirigents estan avaluant hores d'ara tots els escenaris i totes les simulacions.

La meva aposta personal (ja saben que de tant en tant em mullo): Ciudadanos serà el facilitador de la investidura de Susana Díaz com a presidenta andalusa. Segurament al final pesarà la llosa mediàtica i pepera que -en veure'ls com a rivals directes- els acusa de ser els causants de la separació de la Terra única ("Pangea") en continents, ara fa uns 250 milions d'anys. L'Albert Rivera, per a desmostrar que ell no és de dretes sinó just, anti-corrupció, equànim i equidistant, com que li han tret el Griñán i el Chaves (aquest darrer en diferit) dirà als seus nois d'Andalusia que s'abstinguin en segona volta.

José Rosiñol: Societat (in)Civil Catalana

Llegeixo en prensa (contrastat en diversos mitjans, d'ideologies diverses i fins i tot contraposades), que un tal José Rosiñol (curiosa castellanització d'un cognom pressumptament català), membre de la -no nacionalista- Societat Civil Catalana, aquesta institució que aconsegueix reunir 200 persones en una contra manifestació l'Onze de Setembre de 2014 a la plaça de braus de Tarragona, ha comparat Òmnium Cultural amb les tropes franquistes. Genial i d'una agudesa intelectual extraordinària.

No sé res del personatge, i francament, amb la seva carta de presentació d'aquest acte que van fer la diada de Sant Jordi, en tinc més aviat prou per entendre la natura de l'individu, però faig un Google per saber-ne més.

L'home té un blog que porta per nom: "Diario de un no nacionalista". I a la seva presentació, s'autodefineix: "Me gusta ser incómodo, me gusta no conformarme con lo establecido, un inconformista convertido –gracias al nacionalismo cultural-en un resistente". Que tòpic i pobre. Doncs aquest simpàtic personatge no nacionalista va proferir una de les majors bajanades que li he sentit a dir a ningú en parlar de nacionalisme. Ni l'extrema dreta diu una bestiesa tan grossa com la que va proferir aquest individu.

Va dir, a tenor literal,  que la ANC entraria a la Meridiana (arran dels actes que están preparant per l'11/09/2015) de forma semblant en com van entrar les tropes franquistes a Barcelona el febrer de 1939 a Barcelona, per la Diagonal.

Ja sé que no caldria ni tan sols escriure una línia per a escriure d'una tal vomitera mental, però és que aquestes barbaritats, que retraten qui les diu, no s'haurien de poder dir impunement en un estat de dret.

És a dir, aquest senyor no està d'acord amb com pensen els independentistas. D'acord. Aquest senyor té tot el dret del món a defensar l'unionisme (i amb tots els respectes i demanant-li prèvies disculpes, si això no és nacionalisme espanyol -ell que es defineix com a no nacionalista- que baixi Déu i ho vegi), però al que no té dret és a jugar amb les misèries de la història i a humiliar moltes persones que van patir el règim del dictador durant la guerra civil i la repressió posterior a la guerra.

Al segle XXI, comparar l'entrada de tropes nacionalistes espanyoles per la Diagonal per la força de les armes amb un acte organitzat per una institució democràtica i despolititzada com Òmnium Cultural em sembla tan mesquí, poc democràtic i de tan poca classe, que estic segur que més d'un dels que pensen com ell s'haurà queixat o al menys ho haurà lamentat.

Per sort,  la mateixa societat, d'esquerres, de dretes, nacionalista espanyola o nacionalista catalana, impedeix que descerebrats com aquest vagin gaire lluny.

La innata capacitat del Catalans de fer-ho difícil

Jo no sé com acabarà tot aquest merdé que hom anomena "Procés", i la veritat és que tot plegat cada dia em provoca més cansament.

Les darreres declaracions del President de la Generalitat són si més no inoportunes. No puc entendre aquesta incomprensible antropogàfia que tenen els nostres representants, aquest no poder respectar un silenci que permeti fer coses sense estar declarant, contra-declarant, corregint, matitzant i anant endavant i endarrere.

A l'entrevista que li fan a "El Punt Avui", Mas ha estat per primera vegada en el temps que fa que l'escolto fora de to. Per dir-ho en llenguatge col·loquial "ha pixat completament fora de test". Que això ho faci l'Homs, en Duran-Lleida, en Santi Vila, i tants d'altres de l'entorn Convergent ho puc entendre, perquè ja ens hi tenen acostumats i en la majoria dels casos ja no se'ls presta massa atenció.

Però amb en Mas és diferent. S'ha guanyat la credibilitat a pols durant els dos darrers anys (podent estant o no d'acord amb la seva actuació) i ha estat més aviat ponderat. Que a hores d'ara surti, de forma innecessària i extemporània  a insinuar que els seus socis de legislatura no respecten els pactes al 100% (bàsicament perquè Esquerra Republicana va aprovar la compareixença de Mas a la Comissió d'investigació sobre la corrupció, com no podia ser d'altra manera) és quelcom que s'escapa de la meva comprensió.

Què pretén el President? Posar en dubte que hi haurà eleccions? Desconcertar encara més la parròquia que espera votar per veure de veritat a les urnes el suport real de les opcions sobiranistes? No veig per cap cantó la jugada estratègica. No em crec als qui apunten que el que possiblement busca Mas -encara- és arribar a la llista unitària.

No serà que al capdevall la parròquia centralista li ha guanyat definitivament el pols, en aquella estratègia clàssica rajoyiana de "no fer res i ja es morirà sol" i el President ha tirat la tovallola?

Tot és possible, però en qualsevol cas queda una vegada més clar que, sense  unitat i silenci, una tasca tan difícil com la del "dret a decidir", esdevé una tasca no titàtica, sinó impossible.

La caiguda dels gegants

Avui "El País" publica un altre extraordinari episodi d'enriquiment il·lícit. Segurament legal, però del tot i·lítit. Hi dic legal perquè en aquest "país de les meravelles" que és Espanya no és delicte, ni tan sols incompatible, que representants del poble, diputats al Congrés, el lloc d'on emana el poder del popular, cobrin d'empreses -curiosament la majoria de les quals són adjudicatàries d'obra pública licitada per l'Administració de l'Estat- per suposats "assessoraments" i al mateix temps cobrin per la seva condició de diputats i disposin (o puguin disposar), en la seva condició com a tals, d'informació privilegiada.

Així hem sabut que el flamant don Federico Trillo, membre honorífic dels "Legionarios de Cristo", ex-ministre de defensa (aquell que va dirigir l'operació de conquesta de l'illa de Perejil després que el també flament Aznar li atzivés: "Federico, vuelve con la victoria", que també és el mateix que passant revista a unes tropes de Costa Rica va pronunciar un discurs d'aquests de collonada que es fan entre militars i va acabar dient "Viva Honduras"), ara feliçment recol·locat com a Ambaixador d'Espanya a Londres, va cobrar 354.560 Euros en tres anys per assessorament a l'empresa Grupo Collosa, constructora, com no podia ser d'una altra manera i beneficiària -síiiiiiiiiiiiiii- de l'adjudicació de parcs eòlics a Castilla y León.

Ep! I això ho diu l'AEAT del Montoro i del Sr. Santiago Meléndez, director de l'Agència (aquell que va dir al Congrés que les dades del gran Rato Figaredo són: "la repera patatera"). I va més enllà, ja que Hisenda explica que no se li han aportat justificacions documentals de les assessories, però és clar, el sr. Trillo, un gran superdotat com és sabut de tothom, assessorava "verbalment" al Consell d'Administració. Fantàstic. Ni vergonya tenen.

Un altre crack, l'ínclit Vicente Martínez-Pujalte, també assessorava, aquest però només un any i per un simbòlic valor de 75.000 Euros. I també assessorava Collosa, és clar, que no en debia tenir prou amb un sol assessor.

Però vet aquí que els nous aires que bufen per la Penísula estan trobant en l'autonomia de l'AEAT un aliat extraordinari. No sé ben bé com estan volant els ganivets en el sí del PP ni com acabarà tot això, tot i que pinta molt malament i que el descalabrament a les municipals del 24 de maig serà d'escàndol.

De fet, en un extraordinari i premonitori "lapsus calami" la mateixa De Cospedal, en un míting de campanya electoral a Guadalajara va canviar la paraula "sacar" per la de "saquear" (l'insconscient la va traïr) i va proferir la següent perla (a tenor literal): "Hemos trabajado mucho para saquear a nuestro país adelante".

La caiguda dels gegants s'està esdevenint a marxes forçades. L'Albert Ribera i en Pablo Iglesias es freguen les mans.

Una veritable manifestació de civisme

Demà tenim un motiu del que sentir-nos orgullosos, com a Catalans, com a ciutadans del Món. Demà és el dia de la civilitat i la cultura, i això malhauradament és motiu de notícia perquè fets com aquests, per dissort, no s'emmarquen dintre de la normalitat, sino que precisament són mediàtics perquè trenquen rutines de monotonia, mercantilisme, desesperança, tristor.

Pensar que tots els mitjans de comunicació catalans organitzem programes en unitats mòbils al carrer, a prop de la festa, ja dóna molt a pensar.

Avui em comentaven a Barcelona, que el dia de Sant Jordi és aquell en que moltes persones que treballen en un despatx, tot de cop, a mig matí o al migdia, "desapareixen" de l'oficina tot dient: "surto un moment a fer un encàrrec i ara torno". I acaben no tornant, és clar. Se'n va a celebrar la diada de Sant Jordi. Jo ho vaig fer un munt de vegades quan treballava a Barcelona.

Continuo pensant que sembla inversemblant que un dia com el 25 d'abril no sigui festiu oficial i que malgrat això els carrers i les places dels pobles de Catalunya estiguin plens com si fós un dia festiu. No pot ser que a llocs com a Zaragoza sigui festiu oficial i que a Catalunya ens les haguem d'empescar amb mitges veritats mitges mentides per a poder gaudir de la festa de la cultura i de l'amor per excel·lència.

Avui un dels meus dos fills estava prepararant una rosa de paper meravellosa per a una companya de classe. Xiulava mentre ho estava fent. Era la pura expressió de la felicitat! No podia haver tingut un millor final de dia.

Demà és un dia per a demanar-se festa, o escaquejar-se i recuperar-ho un dissabte qualsevol. Sant Jordi és un data assenyalada que fa que l'espècie Sapiens Sapiens es retrobi a si mateixa amb el millor de les seves essències.

Tan de bo cada dia fos Sant Jordi.

 

Tres anys sense en Vicenç Burgell. In Memoriam

No em cansaré de recordar. I mentre aquest blog estigui viu i jo tingui forces per escriure, i per opinar, i per sentir-me jo mateix viu, encara que sigui amb una nota cada vegada més breu, no deixaré de recordar.

Recordar és també honorar els nostres familiars, és mantenir-los -una mica- vius, és fer que la memòria ens permeti reviure aquelles persones, aquells moments, aquells fets que configuren la nostra herìencia, el nostre passat i el nostre present, i que com a resultat, ens fan allò que som. L'any passat, encara amb la flama molt viva, escrivia, en aquest mateix espai, això:

"Ja han passat dos anys des de la teva mort. Ens vas deixar el 25 d'abril de 2012, el dia de Sant Marc. I ahir, per tots els que t'estimem, va ser un dia especialment trist. 

Continuo pensant molt en tu, i enyorant-te encara més. Cada dia. El dol ha passat i queda el record, però la teva absència és un buit que costa molt d'omplir. De fet, no és omplible de cap de les maneres."

Doncs en aquest sentit és com si no hagués passat el temps. Les teves aqüarel·les, els teus punts de llibre, el teu esperit, el teu sentit de l'ètica i l'estètica (aquella estètica que jo tantes vegades denigrava...),  són tan presents en mi com el dia 24 d'abril de 2012 en que amb una serenor que potser no tornaré a veure en tota la meva vida, et va acomiadar de nosaltres, de tots els teus familiars i els teus millors amics (els Alberts, la Maria, en Joan,...), aquella tarde xafogosa i trista, abans que no t'apliquessin la sedació terminal que van demanar conscientment i voluntària.


Saps papa? La vida continua, sí, i malgrat tot hem hagut de refer les nostres vides i hem incorporat un nou membre a la familia, sí, una gosseta, una Golden retriever a la que vam posar Ona pensant en tu, de tant que t'agradava el mar, i que acaba de fer tres anys aquest abril, els mateixos que fa que tu ens faltes. La vam comprar per que fés companyia a la mama, a la Dolors, que és la persona que més et troba a faltar. I ara ens l'estimem tots plegats com si sempre hi hagués sigut. No pateixis que a la Dolors no li falten roses ni companyia i tots plegats vetllem  perquè estigui bé.


Vull creure per què sé que des d'allà un siguis i el que siguis: essència, energia, gas noble..., ens tens amb tu com nosaltres et tenim entre nosaltres.


Un Sant Jordi més, les roses i els llibres estaran impregnats de la teva presència.

L'home dels 150 fills: l'anti Darwin.

Ahir al vespre era a un hotel a Valls i tot sopant fullejava "La Vanguardia" perquè era un d'aquells vespres en els que em venia de gust veure una pel·lícula.

Resulta que una de les que feien, no recordó a quin canal, era una comèdia d'embolics sobre un donant de semen al que se li atribuien més de 150 fills.

Vaig pensar que de vegades als guionistes se'ls en va l'olla perquè és francament complicat fer d'un argument tan cafre una pel·lícula que funcioni.

Però després, llegint més endavant al mateix diari, vaig llegar una noticia breu en que efectivament s'expicava que hi havia un home (tot un senyor mascle) als Estats Units (on si no?) que era donant i a qui se li atribuia la paternitat de més de 175 criatures. Com deia l'anunci televisiu de fa ja molts anys de les vaques que volaven (els més grans ho recordaran): "si ho diu La Vanguardia deu ser veritat".

Home, sóc conscient que aquests afers d'espermes i òvuls estan molt regulats i que hi ha un estricte protocol de confidencialitat que fa pràcticament imposible que la receptora de semen d'un donant pugui arribar a saber mai qui és aquest donant, i molt menys que anys més tard, una futura criatura pugui esbrinar l'origen del seu pare biològic.

Però se'm va acudir que això podria donar peu als "premis anti-Darwin". He escrit en més d'una ocasió en aquest blog sobre els premis Darwin que es concedeixen cada any als Estats Units a una persona que mort de forma estúpida sense descendència.

Els premis anti-Darwin haurien de premiar precisament el contrari, aquella persona que estant viva hagi donat "vida" al màxim número de persones possibles. En aquest cas un premi anti-Darwin com aquest contribuiria a asegurar la pervivència de la nostra espècie: els Sapiens-Sapiens (de vegades).

De ballestes i violència infantil

La notícia que s'ha fet pública aquest migdia de l'assassinat d'un professor d'un institut de Barcelona per part d'un alumne de 13 anys és una de les més colpidores que segurament hem sentit en els darrers anys. Esgarrifós i incomprensible.

Podem fins i tot arribar a assimilar (no entendre, però sí assimilar) que un aspirant a pilot d'avió tingui tendències suïcides i en el seu deliri acabi arrossegant altres 149 persones. Podríem arribar també a assilimar (tampoc entendre) que uns fanàtics islamistes posseïts per la bogeria puguin cometre brutals atemptats, a Paris, a Tunisia, a Sanah.

Fins i tot, en un país on les armes són legals com als Estats Units, podem entendre que de tant en tant hi hagi assessinats massius a escoles i universitats. És lluny d'aquí. És un altre continent. És un país de "cowboys".

Però que un nen barceloní de 13 anys, l'edat del meu fill petit, pugui prendre una ballesta al costat de casa (que la pogués tenir i la sabés utilitzar ja em sembla una cosa del tot inversemblant i incomprensible) i assassinar a sang freda un professor subtitut de ciències socials s'escapa de totes totes de la meva capacitat de comprensió. No, no ho puc entendre.

Però aquesta barbàrie en la que estem immersos i que ens fa veure gairebé amb indiferència la constant mort d'immigrants que surten de Líbia presos per la fam i la desesperació per enfonsar-se al davant de les costes de Sicilia, ens perment al menys assimilar que alguna cosa estem fent, entre tots, molt malament.

El dissabte passat el meu fill petit, al joc de la PS4 "Grand Theft Auto" estava connectat en línea amb un seu amic que era a casa seva i entre tots dos,amb l'auricular a l'orella i les mans al joystick, estaven perpretrant un atracament a un banc a la ciutat fictícia de "Los Santos" (en realitat es tracta de Los Ángeles). Per fer-ho, i amb un realisme esfereïdor van haver de matar diversos policies i vianants que se'ls van creuar. No anem bé.

Està clar que el fet d'aquest nen que avui ha comès un assassinat és una excepció i que segurament s'enmarca en una casuística molt particular que la premsa anirà revelant els propers dies. No ens cal ara criminalitzar pares i sistema per un fet puntual que segurament és del tot aïllat, però el que ha passat avui es tracta d'un símptoma de que alguna cosa estem fent, col·lectivament, molt, molt  malament.

 

L'amic Rodrigo Rato fins ara. Des d'avui ex-amic

Avui ha caigut la darrera frontera. I no m'agrada utilizar com a recurs l'estil dels altres, periodistes als que admiro profundament, però en aquest cas tinc tota la justificació moral del món. Ara faré d'Enric Juliana. Els temps estan canviant, i en un món cada vegada més exigent, en el que  "Podemos" i "Ciudadanos" són el contrapunt que amenaça el Status Quo dels dos partits dominants, no hi ha marge per les amistats, ni pels dubtes, ni per res de res.

Aquest vespre he vist una imatge més impactant que la d'en Macià Alavedra o la d'en Prenafeta entrant emmanillats en una furgoneta. Aquests dos eren Catalans, personatges de segona pel poder central, per la Castella imperial. La pena del telediario era fàcil de portar, en definitiva, es tractava -i perdonin la gosadia- d'informar que els "polacos" de confiança del Pujol eren presumptament corruptes, i això era molt fàcil i a més a més portava vots, els sumava.

Però avui són figues d'un altre paner. L'ex-amic (i company de farres) Rodrigo Rato ha sortit fa escassos minuts de la seva residència al barri de Salamanca per anar a la seu de la seva empresa com a pas previ de passar la nit a una comissaria. Parafrassejant el grandíssim Quino, l'autor de Mafalda, és "el acabose". I tindria tota la raó del món. L'home més poderós de l'aznarisme la deu haver fet tran grossa, que els seus amics de l'AEAT, els seus col·legues, els de la seva mateixa sang, l'han hagut de deixar caure. Veure un funcionari pressionat el seu cap per fer-lo entrar dins el cotxe és una imatge per a la què no hi ha paraules. És la humiliació en estat pur. És la veritable caiguda dels Déus.

En Rodrigo Rato m'ha causat tanta decepció que se'm fa difícil parlar-ne. Admirava les seves maneres i la seva política. El que no sabia és que darrera les seves paraules hi havia un altre món que no tenia res a veure amb el que predicava. Exactament igual que en el cas de l'ex-president i presumpte corrupte Jordi Pujol Soley.

Rato representa un trencament amb el Status Quo de fa quatre dies. La impunitat dels intocables. Ja no hi ha ningú sagrat. Afortunadament. I això no és degut a que des del PP s'ho creguin, sinó per què electoralment no en tenen més remei.

És el signe dels temps, el que els farà, sí o sí, malgrat l'eterna paciència i "comprensió" dels votants, perdre les eleccions municipals, autonòmiques i generals.

No sé fins on arribarem, però el que és clar és que la regeneració està fent passes de gegant. Encara que sigui a desgrat del PP.

PP: El perill de Ciutadans

Aquests darrers dies, al PP estan prenent consciència de l'amenaça real de fragmentació de la dreta que suposa la creixent articulació de Ciutadans a nivel espanyol com a opció política. Fa uns dies, a Madrid (ciutat, no concepte), una advocada d'un bufet amb el que col·laborem professionalment, em deia que l'efecte Ciutadans es veurà clarament a la ciutat a les properes municipals i autonòmiques. I continuava dient que tot el vot de càstig dels ciutadans desencantats del PP (que, entre els votants de dretes són molts), anirà a parar a Ciutadans.

El PP té motius de preocupació, perquè a diferència de Podemos, que té un discurs populista que segurament tindrà un efecte temporal limitat, i un sostre electoral definit (la meva opinió personal és que Podemos serà un "bluff" que segurament treurà un bon resultat a les properes municipals, autonòmiques i generals, però que serà limitat i que no arribarà a consolidar-se), l'opció del partit liderat per l'Albert Rivera està fent les successives passes amb intel·ligència emocional, dotant-se d'un discurs regenerador i realista. Ho hem vist a Andalusia primer (l'errada del canditat Popular en dir que no volia ser dirigit per un català va donar a Rivera una muntanya de vots de persones amb sentit comú) i ho estem veient amb la desesperació rabiosa de la Rosa Díaz en veure com UPyD (un partit basat en el populisme i el personalisme d'una dona que ha passat del socialisme a l'extrema dreta només per continuar "figurant") s'està engrunant per moments.

Els que em llegeixen saben que no són precisament un simpatitzant de Ciutadans, i no ho seré mai, perquè alguns elements clau del seu missatge en relació a Catalunya són incompatibles amb la meva visió, però m'agrada el sentit comú.

Ciutadans està fent una política coherent i això s'està començant a notar. L'entrevista de l'Enric Juliana a La Vanguardia d'aquest diumenge al "cervell" del programa econòmic de Ciutadans, Luis Garicano, economista de prestigi i profesor de la London Business School, destil·la sentit comú pels quatre cantons. Ja era hora que algú digués alt i clar que la inversió en AVE és un gran malbaratament de recursos públics sense cap retorn, o la política d'autovies, o la manca crònica de productivitat a l'economia espanyola.

El recent fitxatge de Manuel Conthe, ex director general del Tresor i ex secretari d'estat d'economia, no fa altra que confirmar que serà un partit a tenir en compte.

Ciutadans és un malsón pel PP, perquè, a diferència de UPyD, els pot arribar a robar molts vots. Si Rivera no comet cap error significatiu (i de momento no ho està fent), Ciutadans entrarà amb molta força al panorama electoral espanyol. En el programa econòmic i en la regeneració de la vida política hi poden haver les dues claus del seu èxit. Temps al temps.

Altra vegada l'Alicia

Un bon amic em va dir fa no gaire dies: "no escriguis més de l'Alicia Sánchez-Camacho que tots sabem com és", però és que de vegades, les indignitats dels nostres representants polítics són tan grans, que cal que es denuncïin per tots els mitjans, des de "Twiter" fins a "Facebook", passant per premsa i blogs.

I aquest és el cas, altra vegada. Ni puc ni vull estar-me'n, senzillament perquè no s´ho mereix. Ja he escrit d'altres vegades en aquest blog que això de les comissions d'investigació em sembla un sucedàni de justícia, una mena de judici paral·lel que no porta enlloc, tot i que si ha de servir per millorar, encara que sigui només una mica, la transparència dels nostres polítics, doncs benvingudes siguin.

El cas que ens ocupa és encara més lleig que el lamentable expectable de la família Pujol, aquell del "Diuen, diuen, diuen". I ho és per tres motius:

1. Com es diu en Castellà: "Miente como una bellaca". És lamentable que una diputada del Parlament de Catalunya i presidenta d'un partit polític, digui tantes mentides i es quedi tan ampla i faci refència al Nou Testament i a les seves conviccions religioses. Perquè la senyora Sánchez-Camacho va mentir descaradament. No pot ser que no ho sabés, i això es va posar en evidència en el "vodevil" en que es va convertir la compareixença de divendres passat.

2. El segon motiu és que una política en actiu no pot haver de donar explicacions al Parlament, máxima institució política del país, d'un tan baix tenor, una conversa de peixeteres (i que em perdonin les peixeteres), estant encara en actiu. La indignitat és que aquesta senyora no hagi presentat la dimissió o que ningú no l'hagi forçat a fer-li presentar (al menys els Pujol són tots al carrer i tots amb problemes amb la justícia). Les properes eleccions l'acabaran de posar al seu lloc, però si tingués dos dits de seny i de respecte pel seu propi partit, hauria d'haver plegat.

3. Com escriu l'Ampar Moliné, la senyora Sánchez fa castellanades en Català i catalanades en Castellà. Per què? Doncs senzillament perquè no té el do de l'oratòria. Algú que diu "namés", que xerra, i xerra, i xerra, sense dir res, que li diu a l'Amorós "Vostè no és clarivident", quan vol dir "clar", que parla del  7 de juliol, i afegeix, sense que vingui a res "per cert, Sant Fermí", denota un tan baix nivell, que ens hauria de fer vergonya col·lectiva.

L'afer de "La Camarga" és tan inconcebible per tot plegat, que s'hauria de demanar una ILP per a fer-la plegar. No per res, només per dignitat.

Es Català a Mallorca

La prohibició de facto de poder visualitzar el Canal 33/Esports 3 i 3/24 a les Illes Balears al·legant motius tècnics (la tan famosa "reordenació de l'espai radiolèctric" que sense saber de què caram va, ja ens sona fins i tot familiar) és una passa més cap a l'extermini de l'idioma que hi ha al full de ruta del PP Balear.

Comentant-ho amb experts en la matèria, sembla raonable afirmar que la dita reordenació es podria haver fer aprofitant els múltiplex insulars, que actualment no es fan servir, per repartir l'espai televisiu de manera que es podrien haver continuat veien perfectament aquests dos Canals, però és clar, en una proposició no de llei presentada pel Partit Socialista, els Populars hi van votar en contra.

Els fets són tossuts i la realitat és la que és i no la que el partit del senyor Bauzá -com tothom sap, un gran defensor de Ses Illes i del seu patrimoni cultural- pretén fer passar per la cabota.

La realitat és que fins fa una setmana a les Illes Balears es podien veure 9 canals de televisió públics:

TVE1, TVE2, TVE24h, Clan, Tdp, TV3, Canal 33, 3/24 i IB3, dels quals 3,5 en Català, perquè com és sabut, IB3 alterna des de fa alguns anys Castellà i Català.

Amb la sàvia decisió del PP, la desproporció entre Castellà i Català passa a ser de 1,5 a 7. Si això és fomentar la llengua del país (tant fa que es digui Català o Mallorquí, en definitiva la llengua que parlen moltíssims Mallorquins), que baixi Déu i ho vegi.

En un món tecnològicament sense fronteres, en la que els Mallorquins que disposin d'internet podran seguir gaudint de Canal 33 i 3/24 per Internet, i Al jazeera i la televisió de l'estat islàmic si els ve de gust, aquesta decisió es rebela encara més absurda.

És la censura per la censura. Una passa més cap a l'aniquilació del Català (amb TV3 encara no s'han atrevit però si continuen manant, és només qüestió de temps). I després s'omplen la boca parlant de democràcia.

El sentit comú de la CUP

Sentint i observant com els uns i els altres afronten la qüestió nacional catalana, els anomenats partits "tradicionals" ho enfoquen de forma molt poc pragmàtica.

Ho escrivia aquest diumenge en Toni Soler a l'excel·lent article "El país de Núria Parlon". Embolcallar-se només amb l'estelada o reivindicar una independència amparada en o basada en el fet identitari, és mala peça al teler. Senzillament perquè no és el model, ja que en un país multicultural i multiètnic com Catalunya, les qüestions identitàries semblen quelcom del passat, que a més a més no respon a gran part de les inquietuts que tenen els ciutadans avui. Aquest embolcall ha estat excessivament utilitzat tant par l'ANC, com per AMI, com per Convergència Democràtica de Catalunya, i, en menor grau, Esquerra Republicana.

D'altra banda, el nacionalisme espanyol s'ha embolcallat i es continua embolcallant en la fiscalia, el tribunal constitucional i la sacrosanta constitució del 78. Encara aquest matí, Mariano Rajoy deia a "Las mañanas de Radio 1" que una declaració unilateral d'independència seria automàticament enviada al tribunal constitucional. És el mateix discurs del PSOE, de Ciudadanos, i, en menor grau, de Podemos.

I heu aquí que la CUP posa al seu discurs un creixent pòsit de pragmatisme i sentit comú. Qui ho havia de dir només fa quatre diez...En la mateixa línea que el que exposava Soler, Quim Arrufat es pronunciava aquesta Setmana Santa dient literalment que "s'ha de deixar de votar independència per l'estelada". Ras i curt, si la independència ha de servir només per a canviar cromos, ja estem bé com estem. Si no esdevé una proposta engrescadora i creïble, renovadora, oberta i integradora en la que hi càpiga tothom que hi vulgui cabre, l'anomenat "procés" fracassarà estrepitosament, sobre tot, per manca de credibilitat per part d'una ciutadania que està molt farta del discurs que amb les formes enmascara, o no explica, el fons de la qüestió: per què amb la independència d'Espanya podem arribar a estar millor que com estem ara. Què proposem millorar i com pensem fer-ho. Aquest és el "quid" de la qüestió. Si els polítics (tots els que ho creuen) no són capaços de donar resposta versemblant a aquestes preguntes, aleshores, res no canviarà.

Un deu per un discurs valent i coherent.