diumenge, 29 de març del 2015

Negociacions post-electorals a Andalusia

Els resultats de les eleccions autonòmiques andaluses de diumenge passat es poden resumir en dues conclusions:
  • El PP ha patit una derrota espectacular, i
  • La formació de govern serà a priori una tasca molt i molt complicada, potser tant que al final no hi haurà govern i s'haurà d'anar a unes altres eleccions.
Els 47 escons obtinguts per el PSOE de la Susana Díaz són insuficients per a aconseguir la majoria suficient per a poder-la investir com a presidenta de la Junta de Andalucía, que se situa en 55 vots (el Parlament andalús té 109 escons). La jugada d'avançar eleccions li ha sortit prou bé, però no suficientment.

La negociació està tant interessant que m'atreveixo a expresar una de les possibilitats que ara per ara veig possible per a permetre la investidura de la Díaz. Remota, per a les conseqüències que podria tenir, però plausible.

Podemos ha deixat clar, entre d'altres peticions, que vol la dimissió immediata de Griñán i Chaves (senador i diputat al congrés respectivament). Ciudadanos també ha posat com a pre-condició la caiguda dels mateixos "patums". IU no vol ni sentir a parlar del PSOE, després del que va pasar. I això posa en qüestió moltes coses, entre d'altres l'estabilitat del status quo, en el que els factótums dels partits es defensen a capa i espasa.

M'atreveixo a vaticinar un pacte "puntual" PSOE-PP per a la investidura ("només" per a la investidura), a canvi d'algun cromo a les municipals. Entre els polítics professionals que només treballen per a asegurar la seva supervivència ho veig com un escenari perfectament plausible.

Ara bé, si fan això, encara que tinguin tots els assessors electorals del món i que hagin ponderat totes les variables, el daltabaix serà tan gran que el PSOE no tornarà a guanyar unes eleccions serioses (descarto les municipals) fins a la nit dels temps.
 




Si el pilot no hagués sigut alemany....

Com que el terrible desastre del A320 m'ha trasbalsat moltíssim, des de dimecres que no paro de donar-hi voltes.

La catàstrofe s'ha gestionat de formes diverses en funció de qui hi ha tingut més o menys responsabilitat. En general el pitjor ha estat la gestió periodística, d'un fastigós color groc, ensenyant fotos dels morts, tot i que també hi ha hagut notables excepcions (el "PuntCat" de dijous passat, un programa que no m'agrada per la seva tendència a mirar-se en melic i la sobre-actuació permanent de l'Ariadna Oltra, però dijous va ser brillant, ponderat, intel·ligent i respectuós). I el millor, la forma en que França, una vegada més França, ha actuat. El meu respecte i admiració per la diligència, rapidesa, professionalitat, humanitat per la manera en que França s'ha portat.

A Espanya també se li ha de reconèixer el mèrit (han actuat bé i de pressa), i aquesta vegada sí, la coordinació amb la Generalitat ha estat sense màcula.

El gran forat negre ha estat Alemània. Jo que fa molts anys que treballo amb alemanys i per tan els conec molt bé, els tinc del tot desmitificats. Hi ha a part d'Europa, sobre tot als països del Sud, una mena de complex d'inferioritat de molts que fa que els alemanys, que sí és cert que són una gran potencia industrial i exportadora (fent "dumping social", però) estiguin en un pedestal uns centímetres més amunt de la resta de mortals europeus, i uns metres més amunt dels "del Sud".

Si el pilot hagués estat, posem per cas, espanyol, estic convençut que el daltabaix informatiu hagués estat majúscul. Tot haguessin estat crítiques corrosives, de tota mena i a tort i a dret. Tal vegada fins i tot ens haguessin expulsat de la Unió Europea... (exagero però és un recurs d'estil que no he volgut evitar).

Ara, com que l'assassí depressiu es deia Andreas Lubitz,  els alemanys no se'n saben avenir, i no fan més que intentar comprendre, i això sí, s'han afanyat a lamentar-ho i buscar explicacions sobre el què ha pogut fallar. Fins i tot els diaris espanyols i catalans han publicat una pàgina de condolències ("el nostre més sentit condol", signat per Carsten Spoht, president del consell d'administració de Lufthansa i Thomas Winkelmann, portaveu del a direcció de Germanwings). 

Doncs a la gran potència industrial i tecnològica d'Europa han fallat un munt de coses. Només així s'explica que un individu amb tractament mèdic per depressió, amb una baixa signada per un metge i amb un pèrdua de visió d'un 30% en un ull, pogués amagar la baixa a l'empresa i continuar treballant. A la pobra Europa del Sud segur que es fan moltes coses molt malament, però aquesta en concret (i moltes altres, comparant-ho amb la gran potència) es fan molt més bé.

A Espanya, l'Andreas Lubitz no hagués estat dins la cabina de l'avió que el va portar a la mort juntament amb 149 innocents.

dissabte, 28 de març del 2015

Sense ànims per la ironia. La merda del low cost a l'aviació europea.

La setmana que s'acaba he agafat quatre avions, com per motius professionals faig moltes setmanes. També ho fa la meva dona. Esgarrifa pensar que una loteria macabra em podia, ens podia, haver tocat sense haver-ne comprat cap número. No he deixat de donar voltes a aquest atzar que ha esdevingut la nostra existència.

Dos jubilats fan un viatge de celebració, regal dels fills, per més inri i la visita a un museu a un país aparentment segur acaba amb els seus somnis.

Unes persones normals, com tu, com jo, moren només perquè havien d'anar a la fira d'alimentació Anuga, per motius professionals. Una altra broma del destí.

Uns somnis esquinçats, unes vides trencades per la més absurda de les casualitats, una maleïda ironia del destí.

Anava pensant tot això a l'aeroport de Copenhague aquest dimecres a la tarda, un dia després de la maleïda tragèdia de l'avió de Germanwings quan una persona vestida amb hermilla groga em va donar un paper que anava repartint a tothom que passava, amb un respectuós silenci, sense dir res, sense exigir, sense expressar cap emoció.

El paper era un panflet de tamany A6 amb molt poca lletra, la necessària, la suficient. El títol: "BE FAIR! RAYANAIR". I afegia: "Social dumping, no thanks (en vermell). Yes thanks to equal terms in Danish air transport (això en verd)".

La pàgina del darrera desenvolupa la idea de forma elegant, discreta, directa, amb uns arguments tan diàfans, tan cristal·lins que no s'hi pot afegir gaire res més. Diu, a tenor literal (i vull reproduir-ho per què penso que és d'interès general):
"SOCIAL DUMPING:
- No rights to holidays in accordance with the holiday act (que té nassos).
- No salary during sickness (que encara en té més).
- Obligation to reside and work in Denmark without social security in Denmark.
- 33% of your salary when on holiday.
DO YOU THING IT'S IN ORDER?:
- The employee to pay a 200 € notice of termination (per plegar has de pagar).
- Transfer to a Ryanair base anywhere in Europe without compensation
- No labor market pension
- Salary as low as (tradueixo de corones daneses a euro) as 1.339 euros per month".

Escric això mentre escolto un clàssic de Víctor Manuel ("Soy un corazón tendido al sol") que diu, en un fragment: "Nuestra sociedad es un buen proyecto para el mal". Doncs sí, i afegeix: "Dejo sangre en un papel".

No sé si les depressions d'alguns pilots tenen a veure amb les condicions laborals amb les que s'han d'enfrontar. L'altre dia, en un altre vol, una hostessa de "Norwegian Air" em comentava que treballa (contractada en treball temporal) durant sis mesos i durant els altres sis està a l'atur.

Aquesta és l'Europa que estem construint. I nosaltres, ciutadans, mentre continuem volant amb Ryanair (una companyia presidida per un tipus que es disfressa de pallasso a la revista de l'aerolínia) i els Ryanairs de torn, continuarem fent el joc al Dumping Social, i contribuirem a fer una Europa que cada dia és menys social, menys equitativa, menys justa, menys Europa.

I llavors passa el que passa. Tots en som culpables.
 


diumenge, 22 de març del 2015

La bèstia i el sobirà

L'escàndol del MACBA d'aquesta semana que avui acaba suscita algunes reflexions sobre com es fan les coses en aquest país.

De fet, el director del museu, Bartomeu Marí, l'ha feta grossa, en diversos sentits.

Primer de tot, pretendre "censurar" o millor dit, autocensurar-se en ple Segle XXI, -on les tecnologies de la informació i la immediatesa amb la que succeeix tot plegat i es comparteix a les xarxes fan que les notícies volin literalment- és un contrasentit, perquè dos minuts després de la polèmica decisió, aquesta se sabia a mig planeta.

Que l'escultura "Haute Couture 04 Transport" d'Ines Doujak i Johan Barker amb el borbó sodomitzat per algú que és a la vegada sodomitzat per una bèstia, és si més no arriscada em sembla de pàrvuls i que a mi, que no sóc pas precisament conservador, la cosa aquesta (no m'atreveixo a tornar-ho anomenar escultura), és d'un gust més aviat discutible també.

Però aleshores és on hi ha precisament el problema, la manca de criteri del responsable del museu. És a dir, quan es planifica que la mostra que conté "Haute Couture 04" vingui a Barcelona, és quan s'ha de prendre la decisió sobre si portar "La bèstia i el sobirà" al MACBA o no, i no pas una vegada la mostra ja ha estat acceptada i falten dos dies per a la seva obertura al públic.

Això em fa malpensar que, tal vegada, el director es va voler arriscar i era plenament conscient de la polèmica potencial però que només al final, "algú" li va sugerir que posar aquella escultura podria comportar problemes.

Si és així, la decisió del director de presentar la seva dimissió és un acte de dignitat. Si no ho és i el director no té criteri, la decisió és de sentit comú i caldria acceptar-la immediatament.

Finalment, posat a ser malpensats, tal vegada es tracta d'una gran maniobra de màrketing orquestrada per Marí per intentar augmentar la quota de popularitat d'un museu que mai no ha acabat de cuallar a Barcelona. Si així fóra, em trec el barret davant del geni de Bartomeu Marí.
 

dissabte, 21 de març del 2015

Incontinència verbal

Cada vegada que s'acosten eleccions, del tipus que sigui, als polítics professionals els hi advé la malaltia de la incontinència verbal i aleshores, quan això passa, una extranya simptomatologia se'ls manifesta en forma d'expulsió oral de barbaritats en forma de bilis adreçades a captar unes desenes de vots.

En tots els gremis hi ha professionals que sobresurten sobre els altres, i en aquest, els polítics del PP hi tenen un lloc d'honor. Els exabruptes i sortides de to d'alguns personatges d'aquest partit són un mite. Noms com Aleix Vidal-Quadras, Alícia Sánchez-Camacho, Miguel Ángel Rodríguez (se'n recorden del portaveu del PP durant el primer govern del JoseMari?), o Esperanza Aguirre, són un clàssic d'aquesta malaltia.

Però darrerament, la Maria Dolores de Cospedal, gran patriota i millor persona, les diu de l'alçada d'un campanar. És popularment coneguda la seva gran afecció al futbol (????), potser tal vegada per això, preguntada aquesta semana sobre què faria amb els afeccionats del Barça i del Atlétic que aniran a veure el partit de la final d'un anacronisme anomenat "Copa del Rei" si xiulaven l'himne i el rei, va dir literalment que si es donava aquest cas els faria desallotjar del camp. La raó? Doncs que jugar el partit és voluntari i assistir al mateix també.

Home, francament l'anàlisi és espantosament simplista i terriblement preocupant, provenint d'una persona del nivell de la Cospedal. O sigui, llegit d'una altra manera, ens carreguem per decret la llibertat d'expressió. O ets monàrquic i patriota espanyol o no tens dret a veure el partit. Està prohibit ser antimonàrquic i antiespanyol. No es pot anar al camp a gaudir d'un partit de futbol (d'altra banda entre dos dels equips que més copes del rei i del generalísimo han disputat). En fi, la cosa és tan gruixuda que no mereixeria perdre-hi un minut, però penso que hi ha comportaments tan indignes que cal denunciar-los, encara que sigui via un modest blog.

Però la perla de la incontinència verbal va sortir de la boca de la senyora Marinne Lepen, gran demòcrata, com és sabut de tothom. En un miting polític a Perpinyà ahir va dir una de les barbaritats més grans que, en política, he sentit en tota la meva vida: votar el Front Nacional (a les eleccions departamentals, la primera volta de les quals es celebra demà) és contribuir a impedir que des de Brussel·les es doni l'independència a una Catalunya "engrandida" que inclouria també la Catalunya Nord...No és extraordinari? Doncs aquest és el nivell.....

Arreglats anem.

   

Florentino Pérez, el "Ser Superior"

L'altre dia anava en cotxe per l'AP7 (l'autopista de peatge més rendible del món) i escoltava els esports a RAC1, ja que estic molt molt cansat de notícies monogràfiques sobre el Procés, Contraprocés, Refredament del Procés, Recentralització, Rajoys, Podemos, Comissions sobre corrupció, Casta, Eleccions andaluses, i assimilats. I encara estic més cansat del teatre de baixíssima qualitat que representen els amics de Convergència amb els seus amics d'Unió. És impagable un expectable tan lamentable. En Castellà en diuen "Teatro del maaaaaaalo".

De fet estic tant fart del cercle d'aquesta política de baixa volada (jo l'he començat a anomenar la política del "dia de la marmota", en referència a la impressionant pel·lícula protagonitzada per Bill Murray) que he fet un aposta voluntària de desintoxicació que va començar ahir divendres i que penso prolongar al menys durant un parell de setmanes. Només faré una excepció -purament antropològica-: les eleccions andaluses de diumenge, tot i que com que el recompte i el resultat m'enganxarà a Suècia, ho hauré de veure necessàriament amb certa perspectiva.

Tornant doncs als esports vaig tenir el plaer de gaudir de quelcom d'extraordinari, una roda de prensa del senyor Florentino Pérez, en la seva qualitat de president del Real Madrid, per a -suposadament- defensar-se dels "suposats" atacs de la prensa de Madrit (concepte). És a dir, en Florentino, amb un patetisme que li desconeixia, parlant de la teoria de la conspiració de la premsa madrilenya contra ell i el que representa. Impressionant. Teatro del maaaaaalo, pero muy malo.

De fet, vaig entendre també quelcom que no coneixia i que és que els periodistes li diuen "el Ser Superior". I sentint la seva roda de premsa i els comentaris del Raül Llimós i companyia ho vaig comprendre tot.

Però quan dic tot, vull dir tot. Els periodistes no ho van dir a la ràdio, però jo entenc perfectament per què li diuen "Ser Superior". Perquè ho és.

Només un "Ser Superior" podria organitzar una maniobra com la del magatzem de gas fallit anomenat "Castor", sortir totalment indemne del fiasco i embutxacar-se 1.450 milions d'Euros, fent-los pagar als usuaris del sistema gasístic.

Però la d'aquesta semana és també de campionat. Només un "Ser Superior" podria fer un pre-concurs de creditors de l'empresa que explota el túnel ferroviari que uneix Catalunya i França, TP Ferro, per encolomar els 400 milions d'Euros de deute finalment a l'Estat.

Un campió, si senyor.

dimecres, 18 de març del 2015

La condemna andorrana

A Andorra li ha tocat la Grossa, però la Grossa desgraciada, és clar. Tot i que la premsa espanyola i la catalana n'estan fent una exageració innecessària i desproporcionada, és evident que BPA, la Banca Privada d'Andorra, controlada per la familia Cierco, l'ha hagut de fer de l'alçada d'un campanar.

Que un país habitualment no intervencionista fora de les seves fronteres - sense conyes, aquest és el cas dels Estats Units- de la mà de la seva secretaria d'Estat, informi el Govern d'Andorra de suposades males praxis per part de BPA és símptoma que es tracta d'un afer greu.

Quan llavors surten a la llum "honorables" clients d'aquesta entitat, com primer la familia Pujol -"al completo" i després noms il·lustres com ara Petrov (aquell que volava amb helicòpter acompanyat d'en Xavier Crespo, alcalde de Lloret) o Gao Ping (empresari xinès amb moltíssims contactes a Madrid) ja ens dóna una clara mostra de per on van els trets. 

I els trets apunten a allò que he repetit moltes vegades en aquest blog: "Blanco y en botella: leche". Si el que es denuncia des dels Estats Units fóssin pràcticam aïllades, ho podria entendre com una mala praxis d'algun gestor, però quan la bola es fa grossa és imposible poder dur-ho a terme sense l'aquiescència de la cúpula directiva.

El problema és que com a conseqüència de l'anterior, allò que podien ser practiques aïllades o minoritàries i que, en conseqüència, no represenarien res per a la solvència de l'entitat (que tenia un "cuore capital" abans del desastre que s'apropava al 20% del balanç) acaben o poden acabar, per l'efecte contagi i l'efecte pànic, en una situació de pànic sistèmic que pot redundar, en primera instància amb BPA i de retruc amb el sistema bancari andorrà, que -no ens enganyem- és molt i molt fràgil. Llegir sobre individus que cobren d'un 3% a un 7% de comissió per blanquejar diner il·lícit em revolta.

Andorra ha de liquidar BPA i donar entrada a un altre banc que gestioni els seu comptes. I ho ha de fer ràpidament, per intentar aturar el cop. I ha d'endegar una campanya global de restauració del seu prestigi, perquè si el pànic s'apodera de la gent, és cert que mentre duri el "corralito" no es pot fer res, però  llavors retirarà els diners en massa, d'aquest banc i de tots els altres bancs que operin directament o indirecta al país.



diumenge, 15 de març del 2015

Els problemes del sobiranisme

L'última enquesta del CEO (Baròmetre d'Opinió Política (BOP). 1ª onada 2015), disponible integrament a la següent adreça web: http://ceo.gencat.cat/ceop, posa en valor allò que molts de nosaltres sospitàvem: el sobiranisme es desinfla.

Per aquells als que interessi l'estadística la veritat és que el baròmetre és un exercici fascinant, en el que es demana des del diari que es llegeix fins a la intenció de vot.

Algunes dades interessants:
- El polític més ben valorat és en David Fernández de les CUP (5,88). Segurament la seva coherència i la seva gestió al capdavant de la Comissió d'investigació de la corrupció hi han ajudat.
-  La política més mal valorada és l'Alícia Sánchez-Camacho del PPC (1,98). La seva gestió haurà contribuït de forma notable a convertir el PPC en una força política marginal després de les eleccions del 27 de novembre (no qualifiquem si són autonòmiques, plebiscitàries o alguna altra cosa).
- L'unionisme surt com el sentiment majoritari al baròmetre (52%) en front de 44% de sobiranisme.
- CiU (si finalment es presenten junts a les eleccions de l'11N, que sincerament dubto molt) empata tècnicament a 31 escons amb ERC, la qual cosa vol dir que ambdues forces juntes deixen de ternir majoria absoluta.
- Podem i Ciutadans/anos esdevenen respectivament tercera i quarta força política.
- Puja la CUP, i el PSC i ICV pràcticament esdevenent forces marginals (tot i que l'Iceta diu que els reptes el posen -literalment- "catxondo", aquesta vegada ho tindrà molt cru).

El baròmetre aclareix algunes dades que no deixaven d'estar basades en "anomalies". És a dir, no era normal que l'unionisme no estés organitzat i que contràriament només ho estigués el sobiranisme. La segona cosa que posa en evidència és una molt major fragmentació de vot (a l'igual que el que mostra el baròmetre del CIS pel que fa a les properes eleccions generals espanyoles), com a conseqüència de la irrupció amb força de Podem i el creixement de Ciutadans/anos, dos partits encara no esquitxats gaire per la xacra de la corrupció.

Serà interessant veure com les forces pro-independència juguen les seves cartes després de les municipals del maig, perquè entre la lamentable, vergonyosa i fatigant guerra de Convergència amb Unió, la comissió sobre el "Cas Pujol" i les desavinences entre les diverses forces polítiques fa una mica de vertígen pensar que totes les mobilitzacions ciutadanes des de 2010 no hagin servit per a res. Tot podria ser que després de l'èxit aclaparador del 9N2014, el sobiranisme acabés desinflant-se com un globus, però això en gran mesura dependrà del comportament dels polítics que lideren l'anomenat "procés".

 

dijous, 12 de març del 2015

José Bono, àlies "Terminator"

Una de les més grans virtuts polítiques del Sr. José Bono, Jóse pels amics, és que té el do de no fer-se oblidar mai. El Sr. Bono, que ha ocupat molts càrrecs polítics en una llarga trajectòria de més de 30 anys, té la gran virtut de voler estar a tots els "fregats".

És molt interessant el segon volum de les seves memòries de l'ex-ministre que es titulen "Diario de un ministro", editat per Planeta, un totxo de 400 pàgines, que probablement només li interessi a ell i a la seva persona.

Cert que hi ha qui diu que se l'ha llegit, però això només ho poden fer superhomes com en Basté o superdones com la Terribas, que són capaços de llegar-se una hagiografía de 400 pàgines en 48 hores.

Del Bono sabíem moltes coses, com que el seu pare era falangista -no es cansava de repetir-ho quan era ministre de defensa-, que era socialista però molt catòlic -de missa setmanal-, i que l'afer Català el posava a mil. Però el que encara no acabàvem de saber és que és un bocamoll (al menys jo no ho tenia clar).

És clar, si un és un bocamoll però és el porter de l'escala de veïns de la mare o del tiet, doncs sabrà quatre xafarderies de l'edifici, però si un és un bocamoll i a sobre té accés a fonts d'informació privilegiada, llavors ja l'hem vessat perquè pot esdevenir un personatge perillós.

Més enllà de la conversa que atribueix al Mas i al Zapatero en la que el primer li demana al segon més pasta per, literalment, "enterrar el terme nació", que podria ser certa però que en dubto profundament (més que res perquè en Mas és un polític prudent), el llibre conté veritables revelacions d'Estat.

Algunes com les atribuïdes a persones com l'ex-rei d'Espanya. A un estret col·laborador li va dir que amb el rei havia parlat clar davant la possibilitat que Rouco Varela acabés esdevenint Papa. Si això passa, escriu en Bono que va dir el Rei, vol dir que alguna cosa s'està fent molt mal feta i -literalment- "que Déu ens agafi confessats".

Bono escriu també sobre el luctuos i desgraciat fet que va suposar l' accident d'avió que va acabar amb la vida de 40 militars espanyols, o sobre la dimissió d'Acebes com a ministre, sobre el fet que el govern Aznar sabia que hi havia risc imminent d'un atemptat jihaidista a Espanya en Març del 2004 a l'estació de tren d'Atocha. Sense paraules, si és veritat.
 
El llibre és una constant transgressió en relació a la confidencialitat de molt del que hi explica. Un exercici d'estil de la dreta, recalco, dreta, més anticatalana, i més imprudent, impropi d'algú que ha ocupat càrrecs d'alta responsabilitat a la política i a l'Administració de l'Estat.


El PSOE sap que un personatge com ell, polemista on els hi hagi, farà el que sigui per a mantener-se a la primera línia, sense que el "com" importi massa. El que probablement encara no ha descobert és com controlar-lo.

dimecres, 11 de març del 2015

Eleccions Andaluses


La Susana Díaz és, com a mínim, un animal polític amb molta intuició. Les eleccions anticipades convocades per 22 de març són una jugada política de primer nivell.

En primer lloc perquè a rebut del que diuen les enquestes, se sap guanyadora pràcticament segura sense que la forma emergent Podemos, hagi tingut temps d'organitzar les bases del seu partit. No cal dir que en el cas d'Albert Rivera, el cas és el mateix però ampliat.

Susana Díaz sap que com a molt, Podemos robarà vots a Izquierda Unida, però la seves bases electorals romanen intactes. I ho fan segurament perquè la Justícia gairebé està a les bassaroles amb el cas dels ERES, i per què, no ens enganyem, la "menjadora" del poder administrada pel PSOE ha repartit a tort i a dret.

Susana Díaz sap que té moltes probabilitats de renovar la majoria (no crec que abosluta i per tant es veurà obligada a pacatar amb les altres forces d'esquerres que surtin de la nova configuració del Parlament Andalús) i això, precisament això., no és altra cosa que un trampolí per a saltar cap a l'assalt de quotes de poder superiors, com ara les de la Secretaria General del PSOE.

La candidata ha anunciat públicament que està prenyada, quan torni, després d'haver revalidat el triomf dels socialistes a Andalusia, i presumiblement després que el PSOE s'hagi deixat molts regidors en les eleccions automòmiques, será el moment de fer el salt cap a Madrit -concepte, no ciutat-. La Carme Chacon també ho va intentar, sense èxit, però és clar la Chacon, encara que estigui orgullosa dels seus origens andalusos, no es pot treure l'estigma del cim de que és Catalana i milita al PSC.


dimarts, 10 de març del 2015

Àngel Ros, o la crisi eterna del PSC

Diuen a Madrit - ciutat, no concepte- que són castissos i van al gra: "Blanco y en botella, leche". Expressió aquesta que ja he mencionat en alguna altra entrada del Blog i que he de confessar que cada dia m'agrada més. En moments com aquest que ens toca viure d'ambigüitat i indefinició, no hi ha com les coses clares per a conferir credibilitat a les persones, les institucions o les idees.

A Can PSC, però sembla que sentin ploure. El secretari general, Miquel Iceta, pot dir, literalment, que "els reptes em posen catxondo", però el repte al que s'enfronta dubto que n'hi pugui fer front.

Un dels bastions tradicionals del PSC, en de la Lleida de l'alcalde Ros, també fa aigües des de fa dies, i invocant el "blanco y en botella", podríem continuar parafrassejant Shakespeare i afegint "Alguna cosa fa pudor de podrit al Regne de Dinamarca".

També, com en el cas d'il·lustres persones publiques amb fama d'honrades, em costa de creure que l'Àngel Ros sigui un polític corrupte, o, deixem-ho així, com a mínim amb l'estigma del dubte sobre la seva gestió política ( i sobre tot, econòmica).

Que la seva extinent d'alcalde i persona de confiança, Marta Camps, hagi denunciat a Ros per presumptes irregularitats entre les que destaca el "pressumpte" cobrament de dietes il·legals (en concret en un viatge a Xina amb totes les despeses pagades, Camps denuncia que l'alcalde volia a més a més cobrar dietes) no és precisament auguri de transparència a la Paeria.

Hom es pot preguntar si la denúncia de la senyora Marta Camps es produeix després d'haver sabut que no seria candidata a la reelecció a les properes municipals. Si així fóra, lleig, lleig. Per què això faria pudor a revenja (hom podria fàcilment pensar alguna cosa semblant a: "he signat dietes i d'altres assignacions dubtoses en el passat perquè el meu és un càrrec de confiança....però si la confiança es retira, s'ha acabat el bròquil"). De tota manera, les dietes "duplicades" també fan una mica de pudor de sucarrim.

De tot aquest embolic, qui en resulta perjudicat només és el PSC, que sembla condemnat a patir l'enèssima derrota electoral a Catalunya (malgrat l'optimisme del seu Secretari General), com a passa prèvia a la seva desaparició i posterior implantació del PSOE a Catalunya.

Mala peça al teler, que diuen els "textileros".


diumenge, 8 de març del 2015

I el Procés, em pregunten?


L'altre dia un bon amic em demanava l'opinió sobre el "Procés". Em preguntava si s'havia "mort" i jo li deia que no, però que estava a la UVI. I és que efecivament no cal ser gaire fi analista polític per a reconèixer que l'anomenat "Procés" s'ha desinflat com el "sufflé" del que parlava en Pascual Maragall al Parlament de Catalunya ara fa uns anys.

L'ancestral característica definitòria dels Catalans com a col·lectiu humà i com a poble ha tornat a aflorar amb tota la seva potència. En els moments importants, transcendents, els Catalans hem estat sempre incapaços de posar-nos d'acord, sigui durant la Guerra de Successió, durant la Guerra Civil Espanyola, en relació al Barça, a Jordi Pujol o al sobiranisme versus l'unionisme.

En les setmanes que van seguir el 9 de novembre de 2014, on -recordem-ho- gairebé 2,5 milions de Catalans van sortir al carrer pacíficament i democràtica per anar a exercir un vot en una consulta de costellada,  el curterminisme i la tactocràcia dels partits polítics ho va engegar tot a rodar.

Primer van ser les conferències (el president Mas va obrir l'olla sentint-se reforçat per una muntanya de votants), després les negociacions i finalment el ridícul, aquests darrer planetari, davant l'estupefacció i incredulitat dels ciutadans del carrer entre els que em compto.

La reacció tardana i forçada d'unes eleccions anticipades el 27 de setembre de 2014, i -de caràcter plebiscitari- no va contentar ningú, ni els propis polítics, que han acabat instal·lats en la desconfiança mútua, ni els votants, que se senten traïts, decebuts i confosos.

No es tracta d'invocar la màxima del PP sobre la decepció que s'emportarien els ciutadans que aposten pel separatisme, però sí de reclamar sentit comú, sentit d'estat, savoir faire i dignitat als nostres representants polítics. Siguin del color que siguin.

El que segrega tota la confussió generada i el que arriba al ciutadà del carrer, és el pòsit i la percepció que els polítics només van a la seva i només miren pels seus propis interessos (ni tan sols els dels seus partits sino dels seus interessos personals, per a perpetuar-se als càrrecs). I això, que és dolent en
general, ho és encara més en una situació com la que es viu a Catalunya.

En un moment en el que caldira generositat, diàleg i capacitat d'entesa, els nostres representants s'entesten en crear comissions d'investigació i tirar-se els plats pel cap.

El Procés no és mort perquè és molt transversal i està molt arrelat, però cal un lideratge polític que a hores d'ara no veig enlloc.

 


 

Platocràcia

Els resultats de les darreres enquestes del CIS en relació a la intenció de vot de cara a les properes eleccions al parlament español mostren alguns resultats que, no per previsibles, deixen de ser interessants.



Una primera constatació és que els dos partits que s'han fet populars a "cop de plató televisiu" (i de Twitter) pugen com l'escuma. És el cas de Podemos, formació a la qual el baròmetre del CIS de gener li concedeix una intenció de vot del 23,9% (22,5% a l'Octubre de 2014), situant-se com a segona formació política després del PP (27,3%) i per davant del PSOE (22,2%). I és el cas de Ciudadanos/ans, que apareix per primera vegada a les intencions de vot amb un 3,1% (0% a l'Octubre de 2014).


De fet, és normal que els partits d'arrel més "tradicional" desgastats per l'acció de govern, la corrupción i els anys d'exercici del poder o de l'oposició, perdin pistonada. Els clars perdedors són, en primer lloc el PSOE, però segurament de forma cojuntural (vegi's Andalusia, qüestió a la que dedicaré una entrada al blog properament), i a continuació el PP (també parcialment de forma transitòria).


Però clarament, clarament, i de forma probablement irreversible hi ha com a grans perdedors, per l'esquerra Izquierda Unida, que passa de l'11,5% (Octubre 2013) al 4,8% (Gener 2015), i per la dreta personalista, recalcitrant i permanentment emprenyada l' Unión Progreso y Democracia de la senyora Rosa Díez, que passaria al mateix periode del 9,9% al 4,6%.


En el cas dels dos partits catalans, i també si ho comparem amb les dades del baròmetre de l'Octubre de 2013, Ciu es manté i ERC per la meitat del suport, però aquí les causes són d'una altra natura.


També és interessant entendre que aquesta situació ha de ser necessàriament transitòria. Poden passar divereses legislatures o només una de sola, però és clar que les dretes són dretes i les esquerres són esquerres, encara que aquesta -important- diferència conceptual s'hagi desdibuixat durant els darrers anys. Per això Podemos ha irromput amb tanta força, perquè l'esquerra tradicional (PSOE i IU) no han sabut respondre amb dignitat ni propostes als envits de la crisi que ha acabat amb bona part de l'estat del benestar que s'havia construït als darrers 25 anys. Es consolidarà Podemos i desapareixerà el PSOE (la desaparició o la marginalització total de IU està cantada), o el PSOE es refundarà o es fusionarà amb Podemos, però al final només en pot quedar un.


El fenòmen Albert Rivera, també és transitori. A Madrit -concepte- hi han abocat molts diners per a fer-lo pujar. És comprensible. Representa la joventut, l'empenta, la netedat, l'unionisme no estrident (a diferència de UPyD) i el liberalisme "assenyat" (a diferència del liberalisme "salvatge" del PP), i el combat contra el separatisme català, però amb cara amable. De tota manera, com que de dreta també només en pot quedar una, acabarà fusionat o substituint el PP (però perquè això passi han de passar moltes llunes).


Les eleccions anadaluses del 22 de març començaran a desvetllar algunes de les incògnites.





La Copa del Rei

El debat generats a finals de la setmana passada en ralació a la Copa del Rei de futbol és la constatació de vàries evidències.

La primera, i segurament la més important, és la confirmació de la magistral frase, fruit de la saviesa popular que diu, literalment: "Qui no te feina el gat pentina", expressió que dit sigui de passada, té el seu equivalent en totes les llengues modernes del món.

En el que era una final previsible, és a dir Barça-Atlétic, no van passar ni deu minut de les respectives victòries i associades classificacions per a jugar la final que els periodistes esportius -especialment els catalans- es van afanyar a començar una falsa polèmica sobre si el Real Madrid cediria o no el seu estadi per a la final de la Copa entre els dos equips, que tenen aficions -com és ben conegut de tothom- altament monàrquiques i nacionalistes espanyoles.

I això va ser així, a les publiques (CatRadio, Ràdio 4), com a les privades (RAC1, Flaixbac, La Ser). I jo em pregunto, quina necessitat hi ha de perdre el temps, de marejar la perdiu, de fer emprenyar l'audiència i de fer exaltar els representants dels implicats, tan en un sentit com en un altre.

És evident que al Madrid -club de futbol, no concepte-, no li fa cap gràcia que xiulin al rei d'Espanya al seu estadi, ni que la grada s'ompli d'Ikurrinyes i Estelades, ni que el Barça, o l'Atlétic es puguin proclamar campions de la copa de sa majestat borbònica al bell mig de la Castellana. Jo tampoc no ho faria, és de pur sentit comú, i no pas una qüestió de diners.

I els periodistes vinga remenar l'olla, que si al 2012 hi havia les obres dels lavabos però que ara ja no n'hi ha, que si la Federació ho hauria de forçar, que si hi ha una reunió per a la setmana entrant, que si el Barça exigeix, que si l'Atlétic diu....Áixí des de dimecres de la setmana passada fins dissabte. Avorrit i exasperant fins a l'extenuació.

La segona, té a veure amb la mala praxis de la Federación Española de Fútbol (em sembla que també és Reial, però no n'estic segur). Tota aquesta -falsa- polèmica es genera per un problema de pèssima organització. Sí, com en totes les competicions civilitzades del món civilitzat, la Federación dessignés l'estadi que allotjarà la final abans de començar la competició, s'acaben els problemas, però aquest toc de sentit comú, segurament deu ser demanar massa als seus representants.