Santi Vidal: la judicialització de la política

Vagi per endavant que els "jutges estrella" no m'acaben de fer el pes. Sento gran admiració per algunes de les "heroïcitats" d'alguns d'aquests personatges (Ruz, Garzón, Castro,...), que han estat capaços de revoltar-se contra el status quo i imputar una infanta, mantenir retingut un dictador xilè a la Gran Bretanya durant més de mig any, o recussitar en Franco per portar-lo a tribunals, però hi ha una qüestió d'ego personal de la que -des del meu punt de vista- n'abusen abastament.

Santiago Vidal pertany a aquesta categoria de Quixots un punt excessius, imbuïts d'autoego i autocomplaença. I des d'aquest punt de vista no li tinc una particular simpatía.

Ara bé, amb solidaritzo amb ell per l'esperpèntic càstig imposat pel ple del Consell Judicial amb una suspensió de feina (i encara que no ho he llegit, entenc que consequentment també de sou) durant un periode de tres anys.

El delicte? Doncs com apuntava en Jordi Basté ahir a RAC1 l'haver escrit una novel·la en hores lliures.

I aquest raonament no devia pas estar tan allunyat del pensament de nou dels vint magistrats que van prendre la decisió, després d'una deliberació de...10 hores (de fet primer es va discutir una al·legació prèvia del mateix Vidal, amb el mateix resultat).

No és massa de sentit comú que un jutge que cobra de l'Estat Espanyol es dediqui en hores lliures a carregar contra aquest Estat assistint a actes amb l'estelada al darrere i despotricant contra aquest estat. Ara bé, a mi em sembla que no és el que s'està dirimint aquí. El que caldria, en un exercici veritable d'impartició de justicia, és acreditar que Vidal ha comès un delicte punible segons la legislació vigent.

Sense haver-me documentat en profunditat, a mi em sembla que Vidal -amb qui repeteixo, no estic d'acord amb el modus operandi- no ha comès cap delicte. I aquest és l'únic principi sobre el que hauria calgut debatre. Si concluim dient que els jutges conservadors van votar a favor de castigar Vidal i els progressistes de no castigar-lo llavor ja tenim, com en el cas Garzón, un altre de tants exemples de judicialització de la política.

Espectable lamentable

La Mònica Planas qualifica la declaració ahir dels Pujol a la Comissió del Parlament de Catalunya sobre la Corrupció de "Gran Hermano nostrat". Té raó. El que vam veure o sentir ahir produeix veritable vergonya aliena.

Jordi Pujol va confessar a l'Albert Om en un dels seus "Convidats" més memorable, amb paraules literals: "encara sóc a temps d'espatllar la meva biografia". Doncs aquesta frase era efectivament i premonitòriament la d'un visionari perquè Pujol no només ha espatllat la seva biografia, sino que l'ha destruït, l'ha enfonsat, i amb ella un conjunt de principis i valors en els que molts Catalans es sentien representats.

Sento vergonya de la Comissió d'investigació, perquè un tribunal de justícia paral·lela no serveix per a res més que per a fer escarni dels investigats i que els membres dels diferents grups parlamentaris es tirin els plats pel cap. Quina és la utilitat de tot plegat, més enllà de fer sentir vergonya als ciutadans que paguen religiosament els nostres impostos? Cap ni una. Em sap greu fonamentalment per en David Fernández perquè em sembla que -ingènuament- és l´'únic que pensa que el que està fent serveix per alguna cosa, més enllà d'un "Gran Hermano televisiu a la catalana".

Lamentable una vegada més l'actitud de Jordi Pujol, que continua fent el paper de víctima i que basa la seva defensa en afirmacions que ja no es creu ningú i que per tant no fan altra cosa que contribuir a incrementar el seu desprestigi. Diria que cada vegada que parla ho espatlla més.

Lamentable l'actitud sarcàstica i totalment desencertada, en el to, en la forma i en el fons de la senyora Feerrussola, patètica en bona part de les seves declaracions, desmentint allò que és indesmentible, defensant uns fills que tothom sap que són -presumptes- vulgars comissionistes que han utilitzat una xarxa de relacions i informacions privilegiades, com a mínim.

I el cúmul dels despropòsits, lamentable l'actitud xulesca, sobrada i prepotent del primogènit. No tinc paraules per a descriure la gran vergonya que vaig sentir.

Només em consola un pensament: aquesta pantomima esperpéntica que vam viure ahir ha de servir per a passar pàgina definitivament d'una determinada manera de fer les coses embolcallant-se amb la senyera. Fer net, fer net de debò.

Només em consola pensar que, ni que sigui per la voluntat de no fer el ridícul (com han fet ells) i de no sentir vergonya aliena com hem sentit aquests dies, fets com els que s'estan jutjant i investigant actualment difícilment es tornaràn a produir.

Rita Barberà: Fallera Major

La senyora Rita Barberà (València, 1948), sempietèrna alcaldessa de València (ocupa el càrrec des de 1991), és un personatge que sempre m'ha semblat d'allò més curiós. Les seves maneres, la seva veu de casalla -famós aiguardent sevillà- , el seu gust pels productes refinats, el seu tarannà més "pepero" que el més adepte dels "peperos" captiva per la seva singularitat (i la seva "masculinitat", sigui dit de pasada).

Personatge polèmic en les seves relacions amb la premsa i amb l'oposició, té una personalitat de les que no deixen indiferent, impulsora de les grans obres que han transformat la ciutat de València i d'alguns dels polèmics esdeveniments com la visita del Papa Benet XVI a la ciutat l'any 2006. Amiga i defensora de Camps abans i ara de Fabra, tot sovint se'ls ha vist i se'ls veu junts defensant la València del "pelotazo", la que ha propiciat els excessos, despropòsits i desmesura de la fallida dels bancs i caixes valencians, del tancament de RTVV, o de la fallida de la Ciutat de la Llum, entre d'altres meravelles.

Anticatalana radical, amb una actitud pròpia del "blaverisme" més recalcitrant, s'ha negat sistemàticament a parlar Valencià sempre que això la identificava directament o indirectament amb Catalunya.

Ara però, en plenes festes de les Falles, un dels esdeveniments més singulars i més estimats pels Valencians, la Rita Barberà s'ha passat de rosca. El seu discurs, que ja córre per la xarxa a tota velocitat i ha estat "trending topic" a tot Espanya, és d'una vergonya indescriptible.

Hi ha opinions que diuen que l'alcaldessa es comporta d'aquesta manera i fa aquest discurs sota els efectes de l'alcohol (a mi em sembla que efectivament va torrada). D'altres, que ho fa amb tota l'alevosia de la que és capaç per expressar -amb "finezza"- el seu despreci pel Valencià i pels valencians que nos són del PP. Potser, però no la veig amb tanta capacitat de subtilitat.

He vist el vídeo a YouTube i he sentit vergonya. Una profunda vergonya.

Gairebé tanta com la que em va provocar ahir sentir la Marta Ferrussola fent el més estratosfèric dels ridículs a la Comissió sobre corrupció del Parlament de Catalunya.

Si ara tingués 25 anys me'n tornaria als Estats Units i segurament, segurament, m'hi quedaria.

 

La desmemòria del PSOE

Un partit a la deriva en intenció de vot, amb un problema de lideratge significatiu, un partit amb un secretari general, Pedro Sánchez, al que li creixen els nans a cada cantonada, que té un "brownie" (marrón, en Castellà també queda molt bé), cada matí quan es desperta, digui's Zapatero, Chacón, federació de Madrid, Susanna Díaz o Podemos.


Però no n'hi ha prou amb això que en un esperpèntic joc de mans de manca de coherencia, el partit es fa enrere i desmenteix les paraules del propi secretari general quan va anunciar que si José Antonio Griñan i Manual Chaves, dos pesos pesats del socialismo andalús i espanyol, i ex-presidents de la Junta d'Andalusia eren imputats en el "Cas dels ERE", se'ls demanaria l'acta de diputat.


Aquest infantilisme dels polítics, aquest pensar que estan per sobre del bé i del mal i aquest oblidar-se que les hemeroteques existeixen, i més a l'era digital, em provoca una profunda estupefacció.


No puc entendre com persones que suposadament tenen seny, són racionals i ocupen càrrecs significatius de direcció a les seves empreses (o als seus partits) puguin cometre errades d'aquesta magnitut que només fan que desprestigiar-los a ells mateixos i de retruc a tota la classe política.


Ara resulta que tan Sánchez com la mateixa Susana Díaz, matitzen (matitzen, aquesta paraula que li agrada tant a Lluís Llach) que el que en realitat van dir és que aquesta petició de lliurament de l'acta de diputat es produiria en el moment en que el Tribunal Suprés "concretés" els delictes sobre els aforats. I pel que es veu, en una artimanya pròpia de personatges de república bananera, aquest moment encara no ha arribat ja que el jutge instructor "encara no ha concretat" les acusacions als aforats.


Home, és a Madrit (concepte) on diuen que "Blanco y en botella: leche". Doncs això.


Si haguessin tingut la boqueta tancada ara no es trobarien en una situació tant vergonyosa i desagradable, que no farà altra cosa que transvassar a Podemos, uns quants milers de vots més.

Gregorio Morán i la censura

Vaig escriure fa temps al blog que al periodista Gregorio Morán, "La Vanguardia" li va censurar un article l'any 1999 que es deia "Las trampas del redentor", del que vaig publicar-ne un fragment al meu blog el 28 de Juliol de 2014 -"Estupefacció a mitges, indignació extrema (I)"-, article que dedicava a Jordi Pujol. És impressionant la seva lectura amb la perspectiva que dóna el temps.

Morán és un periodista que no té pèls a la llengua i les seves "Sabatinas Intempestivas" dels dissabtes a "La Vanguaridia", són de culte, al menys per a mi. De vegades no hi estic d'acord, sobre tot quan escriu sobre el nacionalisme català, però malgrat això és un dels periodistes que segueixo sempre que puc, per la seva impecable escritura, pel la seva immensa cultura, pel seu esperit crític.

A finals de 2014 Morán havia de publicar un llibre amb Editorial Planeta: "El cura y los mandarines", que és una exhaustiva, mordaç i documentadíssima revisió de tot de personatges de la cultura contemporània espanyola que han passat de militar a l'extrema esquerra, a "sortir de mare" acceptant les mels del poder, de la cultura oficial i dels diners.

Doncs bé, el llibre l'havia de publicar Planeta però finalment ho ha fet l'editorial Akal (www.akal.com), perquè en José Manuel Lara va voler censurar 11 pàgines del llibre d'en Morán. Aquestes 11 pàgines corresponen a un capítol cap a les acaballes del llibre on Morán parla de Víctor García de la Concha, acadèmic de la Real Academia Española de la Lengua, al que literalment, deixa verd. Lara volia que es retiressin aquestes pàgines i Morán s'hi va negar i va acabar canviant d'editor.

Vull pensar que aquesta decisió de Planeta no té res a veure amb el fet que Planeta publica Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua. Però només vull pensar-ho.

Acabo amb una acotació de Morán que es pot trobar a la pàgina web d'Akal on es parla del seu llibre.

 «En ocasiones los libros son como las armas de fuego: los carga el diablo. De manera sorpresiva se disparan y uno no sabe muy bien por qué, hasta que se da cuenta de que han herido supuestamente en su vanidad o en su honor (que a veces son lo mismo) a alguien que pasaba por allí. Los escritores disponen de unos instrumentos que de pronto se convierten en escopetas que dan en un blanco que jamás hubieran imaginado. Incluso de manera cómica le llenan el culo de perdigones –siempre molestos, aunque no letales– a tipos en los que jamás hubiera pensado que les pudiera afectar, porque suponía que estaban blindados frente a los efectos de la letra impresa.» 

Això és exactament el que ha pssat amb el tal Víctor García de la Concha, acadèmic.

L'imperialisme rus

Ho he escrit en anteriors entrades al blog. La situació a Ucraïna és un veritable polvorí, i la "Santa Bàrbara" es diu Rússia.

No cal ser un estratega per a afirmar que l'anexió de Crimea va ser un èxit geopolític de Vladimir Putin. Malgrat la precarietat de la nova situació (pels poble ras, és clar), els ciutadans de Crimea ja tenen passaport rus. I de facto a Rússia ningú no hi ha aturat els peus.

El moviment coordinat entre Aràbia Saudi i Estats Units per enfonsar el preu del petroli i de retruc provocar la caiguda lliure del ruble, tenia un recorregut limitat (de fet el preu del petroli des d'un mínim de 47 dòlars per barril a 61 dòlars aquest matí), i suposadament havia de ser un incentiu per tal d'evitar la repetició de Crimea a l'est d'Ucraïna. Però ja estem veient el resultat. Quan es tracta d'orgull nacional, als russos no hi ha qui els guanyi. Els vincles entre russos (fortament arrelats pel sentiment de pertinença i de religió) són molt més forts del que a ulls occidentals podem pensar.

Si a Crimea encara hi va haver la precaució facial i formal que feia que els soldats entrats de Rússia no portessin identificatius, a Donetsk i Lugansk ni tan sols s'han molestat a dissimular. Com s'explica la profussió d'armament pesat de que disposen els "rebels" de l'Est d'Ucraïna? Doncs que venen directament de l'exercit rus. Ja no cal dissimular. Els russos han aguantat el cop i han continuat lliurant armament de forma totalment impune als insurgents.

La treva no estat més que una altra estratagema. Fins que el corredors que unia Donetsk i Luganks no ha estat assegurat els pro-russos no han aturat les hostilitats. I així seguirà. Ni treva ni punyetes.

La situació acabarà com estava cantat. Annexió a Rússia de la part de l'est d'Ucraïna que els russos i els ciutadans de parla russa vulguin i decideixin. El govern d'Ucraïna, debilitat, humiliat i assolat per la corrupció, no té res a fer. La Unió Europea ha fet el paper de la trista figura.

Més preocupant és el que alguns rumors comencen a apuntar: Putin ha fixat el seu objectiu a les republiques Bàltiques ("la guerra psicològica" fa temps que ha començat, i ho sé de bona font perquè tinc molta relació amb persones que viuen a Kauna, Lituània). Si això arribés a confirmar-se les conseqüència (Estònia, Letònia i Lituània són membres de ple dret de la OTAN) serien del tot imprevisibles.

No me creo nada

Ara resulta que després d'anys i anys d'estar a la més pura inòpia, de gairebé haver de mendicar que l'Estat complís amb la llei, l'Estatut i els seus compromisos d'execució d'obra pública, doncs ara resulta que algú ha vist la llum.

Quan l'animadversió Catalunya-Espanya està en un dels moments més àlgids, quan els dos presidents de govern fa més de dos-cents dies que no es parlen, quan tenim el president del govern imputat pel 9-N, quan tot això succeeix....ara arriba el "manà" de les infrastructures. Ara arriba el "panem et cirquenses".

Alguns ho titulen "la bona sintonia del conseller Vila i la ministra Mato", d'altres expliquen que la resolució del finançament ho ha permès. Alguns diuen que a Madrit (concepte, no ciutat) i ha un canvi de sintonia.  D'altres parlen d'any electoral.

Jo no. Em permeto utilitzar molt barroerament una de les expressions -cada dia més- preferides en llengua Anglesa: "Bullshit (times three)", és a dir, "bullshit" multiplicat per tres.

No em puc creure que justament ara algú hagi desbloquejat d'una revolada:

• El metro fins a l'aeroport (295 milions), amb aturada a la T1 i la T2.
• El quart cinturó (B-40), 220 milions.
• L'arribada del tren al port de Barcelona.
• El desdoblament de la via de la línea R3, a Vic (95 milions).
• La retidada dels camions de la N-340 (tram Altafulla - Matorell) i a la N-240 (Lleida-Montblanc).

El més divertit és el que anuncien els diaris sobre la "inminent" represa dels treballs aturats. Com a gironins fa anys que patim les promeses del ministerio de fomento, com ara el cèl·lebre desdoblament de la Nacional II a la província.

Home, si la cosa és imminent deu comptar amb la corresponent dotació pressupostària als Pressupostos Generals de l'Estat pel 2015, no? Hi això són faves comptades. Les partides o hi són o no hi són. No hi ha termes mitjos. Si hi són, fa molt temps que se sap, i el Conseller Vila s'hauria afanyat a explicar-ho no pas ara. Si hi són i ara s'anuncia perquè s'han "desbloquejat" licitacions que estaven aturades (i que venen de partides pressupostària no executades d'altres anys), això podria efectivament ser el resultat d'una negociació del conseller i la ministra, però si s'ha incomplerts tantes i tantes vegades, la meva impressió és que aquesta vegada també será foc d'encenalls.

Fa tres anys que vaig molt sovint a Valls per feina, l'autovia Tarragona-Lleida està empantanegada des del primer dia que vaig arribar, ara hi torna a haver maquinària d'obra pública, el mes de setembre se'n tornaran a anar cap a "retiru".

I així anar fent, "in secula seculorum".

Censura xinesa: "in crescendo"

Si he tingut el blog "oblidat" durant uns dies (algú m'ho ha recordat), ha estat en part com a conseqüència d'aquests dies que he passat a la Xina. El poble ras, el xinès de carrer, tant l'educat amb formació universitària com el que treballa a la fàbrica o fent de cambrer està content amb el seu nou màxim representant: el secretari general del Partit Comunista Xinès, Xi Jingping.

Hi ha un consens generalitzat en afirmar que en nou secretari general està fermament decidit a lluitar contra la corrupció i l'enriquiment il·lícit, una pràctica tan antiga a Xina com el respirar, i que està tan extesa i és tan profunda, que en Bárcenas és un aprenent, un nen de pit en relació al que ha passat a la Xina comunista. I de fet, des que va arribar al poder fa dos anys, molts dels corruptes han entrat a la garjola i algun d'ells ha acabat afusellat.

La Xina és un país, un subcontinent de fet, amb una muntanya de contradiccions, però amb alguns puntals bàsics ben assentats, com ara el culte als diners (siguin lícits o il·lícits), el despreci per la política democràtica, que ningú considera que serveixi per a res (ans al contrari, molts pensen que incrementaria el nivel de corrupció), i la defensa aferrissada d'un nacionalisme que, al meu parer, va cap amunt.

La consolidació de Xi Jingping ha portat associades algunes restriccions addicionals de la llibertat d'expressió, però els xinesos, en general, es queden tan amples. Si no hi ha restriccions en matèria de negocis, no s'hi posen gaire forts. Ningú menor de 35 anys sap -o fingeix que no sap- què van ser els fets de Tiananmen.

I això va a més. Des de fa un parell de mesos el navegador per excel·lència, Google, està prohibit a la Xina. El primer dia que vaig arribar en aquest darrer viatge em pensava que tenia algun problema al meu ordinador, però no. Després ho vaig saber, els meus interlocutors locals m'ho van confirmar, tots. Google està prohibit, i Facebook també, i Google maps també, i...blogger. I ves a saber quants altres llocs web.

El que és cert -ho he escrit altres vegades en aquest blog- és que internet va a una velocitat infinitament inferior. No és que la xarxa no tingui prou capacitat, és que el Gran Germà està treballant. I cada vegada treballa més, davant la indiferència generalitzada d'una població cada vegada més controlada. Georges Orwell hagués gaudit increïblement de viure moments com aquests.

Any Nou Xinès

Torno d'uns quants dies a Xina per motius professionals. Aquesta vegada, per primera, en les més de 15 vegades que he estat a aquest país, he coincidit amb l'Any Nou Xinès, que aquest any és el de la Cabra.

Enguany la celebració oficial és el dia 19 de febrer -varia cada any ja que la festivitat està relacionada amb el calendari lunar- i des d'una perspectiva comparativa, es fa més o menys el mateix que en el nostre any nou. La vetlla (18 de febrer) es fa una gran festa-sopar amb familiars i amics que s'acaba amb espectaculars castells de pirotècnia i petards a dojo.

Una peculiaritat però és que -com sigui que aquest és l'únic periode vacacional llarg del que gaudeixen els xinesos- la festa comença una setmana abans i s'extén a una setmana després. El motiu bàsic és que es tracta d'una festa molt familiar i que les famílies se'n van a "casa". En un país on tothom treballa lluny d'on va néixer (en això hi ha una gran similitut als Estats Units), són dies que es caracteritzen per una gran mobilitat en els que és difícil trobar un bitllet de tren o d'avió disponible.

Moltes persones es desplacen al seu "home town" (expressió anglesa que s'utilitza moltíssim), i això implica els desplaçaments massius més importants del planeta durant aquestes tres setmanes.

L'Any Nou Xinès és la festa per excel·ència, els carrers s'engalanen amb fanals vermells. Als hotels hi ha fanals vermells penjats a tot arreu (el color vermell és el de la sort i presideix totes les celebracions de l'Any Nou), i les empreses donen el "lot", que no consisteix en turrons i cava sinó en fruits secs i llaminadures.

I la cirera del pastís. Ningú no treballa. L'economia productiva s'atura completament durant pràcticament tres setmanes. Les fabriques s'aturen, els transports s'aturen, els bancs tanquen, les duanes tanquen, els ports deixen de moure contenidors. La cosa és tan extrema que fins i tot serveis com DHL deixen de funcionar.

"Treballar com un xinès" continua essent una expressió vàlida (10 hores al dia sis dies a la setmana) excepte durant l'Any Nou, on no treballen ni les rates.

 

Marta Rojals: "Primavera, estiu, etcètera"

Quan el 17 de juny de l'any passat vaig escriure un post sobre el segon llibre de la marta Rojals (L'altra. RBA Editores, 2011),  no n'havia llegit el primer, del que vaig escriure però, per simples referències: "El seu primer llibre "Primavera, estiu, etcètera", publicat el 2011, va ser un d'aquells fenòmens editorials que es produeixen de forma totalment inesperada, gairebé espontània, via l'anomenat "boca-orella".".

Doncs ara ja puc dir-ho amb ple coneixement de causa. He devorat "Primavera, estiu, etcètera" aquest cap de semana, aprofitant una bronquitis que m'ha tingut sense sortir de casa durant 48 hores. Han estat però, hores ben invertides.

Rojals demostra amb el seu primer llibre una maduresa personal i literària immenses. La història que explica, en primera persona, és la de l'"Èlia de Cal Pedró", una noia de 34 anys que torna al seu poble del sud de Catalunya, de les Terres de l'Ebre (Rojals no cita mai el nom del poble, tot i que el descriu amb precisió d'escriba i que podria ser Palma d'Ebre, el poble d'on és l'autora) un cap de setmana de Tots Sants, després que el seu xicot, amb el que ha compartit vida i professió (arquitectura -justament com l'autora-) durant 14 anys, hagi decidit deixar-la.

L'Èlia té, si fa no fa, la mateixa edat de que l'autora (Palma d'Ebre, 1975), considerant que al 2011 la Rojals tenia 36 anys i és molt probable que moltes de les fílies i fòbies de l'autora es plasmin en la seva protagonista, que viu i treballa a Barcelona, en un bufet que nota més cada dia que passa els efectes de la crisi del "totxo" i que és conscient que està a punt de quedar-se sense feina.

"Primavera, estiu, etcètera" és sobre tot una novel·la mural, antropològica, que enganxa des de la primera plana. No només per com de bé està construïda (la solidesa i versemblança de les històries i dels personatges, "gent del tros", és extraordinària) sino perquè Rojals construeix una novel·la sòlida en què els personatges, començant per la protagonista i la seva família (magnífica descripció del pare i la tieta), són molt creïbles, i les històries són tan reals com la vida mateixa.

La novel·la, escrita amb un punt d'ironia que es reflexa fins i tot en el títol (la història està repartida en dos blocs que passen, successivament a la tardor i a l'hivern), és per damunt de qualsevol altra circumstància, un homenatge a les terres de l'Ebre, al Montsant, a la terra i a la pagesia, una mena de Josep Pla "revisitat". Hi ha un fragment impressionant, que en podria ser el resum:

"I així, estirada a terra, em sento com una xiqueta. L'olor del foc, de l'aliment, les mans esgarrapant tarrossos de pedra seca. M'és igual si m'embruto. És més, vull embrutar-me, ben a consciència.

- Va aixeca't, dona, tan gran que ets i tan criatura. Dis-li, Vicent.

Aleshores mon pare diu la frase:

- La terra no embrute".

Rojals s'inventa pobles (Vilora, al costat del poble on viu la família de l'Èlia, i Canargós, al Pirineu on hi tenen la casa d'estiueig els seus ex-sogres "pijos"). Els he buscat tots dos a Google Maps i no els he trobat (ergo, no existeixen), però escriu sobre situacions versemblants, i sobre tot sobre tot, escriu una novel·la pensada per a consum local, Catalunya. Els personatges utilitzen el reflex dialectal de La Palma d'Ebre, que probablement utilitza la seva autora de forma habitual quan parla amb la seva família (així, hi apareixen "auliveres, hómens, poro -per però-, sixanta, aixins, mos -per ens-", i tants i tant altres deliciosos trets dialectals). Aquesta novel·la no es pot traduir al Castellà. Bé, si que es pot, però ningú que no sigui d'aquí hi entendria un borrall. Un exemple:

"-Com te trobes?

- Me prenc lo sobre i lo cafè amb llet i te ho dic.

- A onté, lo teléfono nou?".

"Primavera, estiu, etcètera", és un llibre impresdindible (porta 11 edicions des de la seva publicació el 2011), que, en la meva modesta opinió és netament superior, en contingut literari a "L'altra", segurament és una qüestió de gustos, però amb "Primavera..." em van venir ganes que la història no s'acabés, i això diu molt d'una novel·la.

 

L'harakiri del PSOE

Malgrat tots els esforços, el "talante" i la omnipresència de Pedro Sánchez en tots els actes al que el conviden, els vents no giren favorables pel PSOE. Podemos els hi està robant la cartera. En termes de botiguer, els està fotent la clientela.

En part, la manca d'un liderat clar forma part de la permanent decadència d'un partit que ha estat històric a Espanya. La sortida de Pérez Rubalcaba es va tancar en fals, i ara, més que mai, degut entre d'altres al fenòmen Podemos, això els està passant factura.

El PSOE a Espanya està patint la mateixa síndrome de desubicació que ha patit el PSC a Catalunya i que l'ha acabat arraconant gairebé a ser una força política minoritària, que ha perdut vots per l'esquerra (IU, CUP), pel nacionalisme (ERC) i per l'espanyolisme (Ciudadanos).

Avui, a l'Ara, que dedica un especial al vintè aniversari de la mort de l'humorista (gran, gran) Jaume Perich, i il·lustra tot el diari amb acudits del mestre. En un d'ells, dos homes són a la barra d'un bar i un li diu a l'altre:

- "Usted es de derechas o de izquierdas?"

L'altre, amb un cert emprenyament, li respon, contundent:

- "Yo soy del PSOE!!",

i el primer torna a preguntar:

-"Vale, vale, pero es Usted de derechas o de izquierdas".

Sense paraules....A vint anys de la seva mort, els seus acudits tenen una vigència impressionant. Aquest mateix,  el podia haver dibuixat ahir.

I es que el PSOE navega a la deriva. Als escàndols de corrupció protagonitzats a Andalusia, se'ls afegeix el fet que Pedro Sánchez és un líder que compta amb un grau de suport explícit molt i molt baix (la trobada entre ell i Zapatero la setmana pasada és l'antologia del disbarat polític), i amb una forta oposició d'un sector important i influent del partit que pensa que Susana Díaz hauria de ser la secretària general del partit.

Amb aquesta carta de presentació, al congrés del PSPV d'aquest cap de setmana en Sánchez no para de justificar la seva posició i de dir que l'enemic és el PP (el partit amb el que negocia els grans pactes d'estat), quan en realitat el que vol dir és que l'enemic és Podemos.

La Susana Díaz, que és un animal polític molt intel·ligent, ha convocat autonòmiques avançades a Andalusia per tal de guanyar temps al possible daltabaix electoral que suposarà un Podemos totalment estructurat i amb temps per a preparar la campanya (qualsevol que es pensi que ho ha fet perquè està prenyada ha fet una mala lectura).

Si el PSOE és capaç de salvar els vaixells a les autonòmiques d'Andalusia, passi el que passi a la resta d'eleccions que ens esperen al 2015, la Susana Díaz haurà sobreviscut i passarà feliç, cofoia i amb criatura nova als braços sobre el cadàver polític de'n Pedro Sánchez. Si no, temps al temps.

  

La força de "Podemos"

La concentració d'ahir convocada per Podemos a Madrid -ciutat, no concepte-, sense respondre a cap protesta concreta, ni sense altre motiu que el de mesurar les pròpies forces, posa de manifest que, malgrat els molts dubtes que suscita  un partit nascut fa quatre dies, sense un programa definit, amb evidents clarobscurs, amb un líder tertulià de les teles, i amb uns números dos i tres als que la prensa cavernícola i reaccionària de Madrit -concepte- ja els està buscant les pessigolles (tipus operació "Caverna contra CDC" abans de les eleccions del 2012, buscant comptes a suïssa fins i tot a l'apuntador), es pot titllar d'èxit aclaparador, haguin estat 100.000 persones (segons la policía municipal) o 300.000 (com defensa l'organització).

El que més m'ha cridat l'atenció ha estat -més enllà de clàssiques consignes d'esquerres i els discursos pre-electorals apassionats- l'absència de "rojigualdes" que al menys en tots els talls de noticiari que he vist eren substituïdes per les banderes de l'Espanya republicana, amb el lila substituint la franja inferior vermella.

Això, que no deixa de ser purament simbòlic i que probablement ni tan sols ha vingut inspirat per l'organització, dóna la tranquilitat de pensar que el missatge d'esquerres és més preemiennt que no pas el "nacional". No és del tot una mala notícia, des d'una perspectiva catalana (o al menys així ho veig jo). Si la mateixa concentració l'haguessin fet els "Ciudadadanos" o els "de la Rosa Díez" les banderes espanyoles haguessin fet feredat. El missatge nacional hagués eclipsat qualsevol missatge polític.

Podemos gaudeix d'uns quants avantatges en relació a l'esquerra tradicional ibèrica. La victòria de Syriza a Grècia no deixa de donar-los una expectativa a l'alça (malgrat les evidents errades estratègiques de Syriza en els primers dies de govern), els constants degotejos de casos de corrupció i l'erraticitat comunicativa de IU i PSOE no fan altra cosa que fer de caixa de ressonància a un partit que està en plena fase d'organització territorial.

No es cap sorpresa que Podemos farà un resultat extraordinari (faci el que faci, ja que a les eleccions espanyoles, tant municipals com autonòmiques o estatals ve de zero) i trencarà de ben segur les majories absolutes siguin del color que siguin. Si injecta una alenada d'aire fresc a la política espanyola ja haurà valgut la pena. El seu missatge és certament populista, però posats a fer populisme més m'estimo el de l'Iglesias que no pas el de'n Rivera.