2014: algunes petites curiositats i reflexions (menors)

• Balanç de les quatre grans obres del Ministerio de Fomento a les comarques gironines: 1 de 4. Necessita millorar significativament:
• A Girona el pont sobre el Ter que ha d'unir el sector Trueta amb Pont Major segueix sense acabar-se....27 mesos després!!!Ningú plega?
• El desdoblament de la Nacional II continúa prograssant a pas de puça, és una altra de les grans vergonyes, incomprensibles mancances, que denoten quan polítiques són moltes de les decisions d'nversió en infraestructures (les autovies gratuïtes d'Extremadura i Galícia van buides). I la Pastor ben cofoïa inaugurant un trosset més fa quatre dies....
• El despropòsit dels acabaments del túnel de l'AVE a Girona han provocat dues inundacions de consideració en un espai de temps molt curt. Com ha mínim hi ha hagut una dimissió, però la cosa encara no s'ha acabat del tot. Espero que no n'haguem de parlar més.
• Finalment s'acaba d'inaugurar la nova biblioteca de Girona. Em sembla que era l'amic Jaume Marin que la titllava de "catedralícia". En Castellà diuen "nunca es tarde cuando la dicha es buena".
• Sopant ahir amb l'amic Mike Staples, que és de Londres i que ve de tant en tant per aquestes contrades, em demana que li expliqui per què s'obren tants supermercats al nostre país. En particular em demana quina viabilitat veig al "Lidl" que s'està construïnt a Palamós, a l'Avinguda Catalunya, entre un "Bon Preu" i un "Esclat". Li dic que no hi veig explicació racional. Des d'un punt de vista de viabilitat económica no hi veig cap explicació. L'invent està condemnat al fracàs.
• Solc anar a fer running amb la gossa al Parc de Domeny. Al costat de la Nestlé, entre l'entrada de l'autopista Girona Est i la fàbrica hi ha una gasolinera en construcció. Hi ha decisions d'inversió que em costen d'entendre encara que hi posi molts esforços. En els últims anys no hem vist altra cosa que tancament de gasolineres en un entorn de preus del combustible a l'alça. En una situació de preus de gasolina a la baixa encara em costa més veure on és el negoci. Potser és que no hi entenc res.
• Posar gasoil a la benzinera autoservei del Bonpreu costa des de fa dies 0,99 €. Hi ha males llengües, segurament no autoritzades, que diuen que la gasolina és de pitjor qualitat que la gasolina de benzineres "oficials", que costa un mínim de 13 cèntims d'euro més. He descobert que hi ha una Campsa autoservei al costat del Wala, abans d'arribar a la carretera de Vilablareix, on el gasoil costa exactament el mateix, 0,99 €. Quina és la diferencia doncs: els del meu gremi en diem cost de personal i ajustament de marges.
• El misteri de les clíniques dentals, encara en franca expansió, continua essent per mi més fosc que la Santíssima Trinitat.
• Malgrat les admonicions de taumaturgs que anunciaven la mort del llibre de paper, una enquesta publicada aquests dies explica que les vendes a Espanya de llibres digitals durant l'any 2014 no superen el 5%. El llibre de paper, tot i que cada vegada es llegeix menys, continua ben viu. Que sigui per molts anys.
• S'haurien de rebatejar tots els rètols que anuncien "Bones Festes" a l'entrada de molts de pobles pel de "Bon Consum". S'hi escauria molt més.

2014: algunes reflexions d'un any trepidant

Encara que resulti molt tòpic, ja considero consolidat que l´últim dia de l'any cada final d'any faci al blog un petit balanç d'allò que considero rellevant, o curiós, o simplement digne de comentari. És curiós que el títol que he posat sigui tan semblant al que vaig posar el dia 31 de desembre de 2013 ("2013: balanç d'un any trepident"), amb coincidència d'adjectiu sense haver-ho mirat abans. I és que, vist en perspectiva, i rellegint l'entrada d'aquell blog, 2013 va ser, efectivament un any mogut, que semblava difícil de superar. Escrivia aleshores:

"En tots els àmbits ha estat un any intens, de molts esdeveniments, de molts canvis. Han passat tantes coses que sembla que hagi passat molt més d'un any, encara que se'ns hagi escolat de les mans gairebé com un somni. En política, el 2013 vindrà marcat per sempre més per la consolidació del sobiranisme a Catalunya. la declaració de Catalunya com a subjecte polític a l'inici d'exercici per part d'una majoria del Parlament ja albirava un any mogut. La Via Catalana va ser una explossió de civisme que va fer la volta al món diverses vegades, i l'anunci de pregunta i data per a la consulta va aconseguir repertir-ho. Sense dubte i passi el que passi, el 2014 també serà un any per a no oblidar que caldrà seguir amb molta atenció".

Doncs bé, 2014 ha estat netament més intens, més, valgui la redundancia, trepidant. Ho escriuré en clau de resum, perquè també -rellegint l'entrada de 2013-, la vaig trobar excesiva en fons i en forma. Som-hi doncs:

CATALUNYA

• Des del punt de vista sobiranista, mai no s'havia arribat tant lluny. La "V" de l'Onze de Setembre, i el desafiament al Tribunal Constitucional espanyol (per dues vegades) per part de 2.350.000 persones de Catalunya i d'arreu del món el Nou de Novembre de 2014,  suposa l'assoliment d'una de les més grans fites d'afirmació nacional catalana des que Rafael de Casanovas va firmar la rendició de Barcelona al Duc de Berwick.
• Acabar l'any amb el president de govern, la vice-presidenta i la presidenta del Parlament de Catalunya processats és també un clar símptoma de la magnitud política del "desafiament" català a l'Estat Espanyol, i de l'enrocament de la posició espanyola.
• D'altra banda però l'any acaba amb la incertesa sobre la direcció que ha de prendre el procés post 9-N, amb una societat civil desconcertada, i segurament decebuda en part per l'espectacle de manca d'unitat que ofereixen els nostres representants polítics.
• I és que el poble català te com a característica gairebé genètica una extraordinària capacitat per anar cadascú pel seu costat, que és precisament, la més gran arma que té l'Estat Espanyol per a aturar les ànsies independentistes d'una part -no despreciable- de la población catalana.
• Una reflexió addicional sobre el procés meritarà una entrada ulterior al blog, avui o demà.
• Per acabar, no podem oblidar l'"harakiri" de Jordi Pujol i l'ulterior imputació de gairebé tots els membres de la seva família suposen l'acabament definitiu de la "transició nacional catalana" i l'enterrament d'una determinada manera de fer política. "El pare és mort, visca el pare". 

ESPANYA

•  Han succeït tants fets rellevants que costa fer-ne una tria. Segurament el més significatiu és el rebuig frontal de la ciutadania, del poble ras, a la percepció d'una situació generalitzada de corrupció. El carrer ha dit prou, i a resultes d'això unit a la lentitud d'una recuperació económica que és incapaç de generar ocupació (i molt menys ocupació de qualitat) ha facilitat la irrupció de "Podemos" al panorama polític.
• Escriure i parlar sobre els Blesas, Ratos, Matos, Matas, Torres, Urdangarins, Alavedras, Bartos, Prenafetas, Millets, Pujols tots, .......fa fins i tot fàstic.
• Malgrat la constatació que Espanya és una democràcia de molt baixa qualitat (els darrers exemples: la nova llei de seguretat ciutadana, el processament de les idees polítiques, l'escàndol del fiscal general de l'Estat manipulat pel partit del govern), la justícia, lenta però implacable, continua fent el seu camí. Jutges valents com en Castro, en Ruz, en Vidal, independents per sobre de tot, fan que encara quedi un bri d'esperança i que els corruptes vagin caient i acabant a la presó. S'ha acabat la sensació d'impunitat, fins i tot per a la sang blava.
• En connexió amb això, la Monarquia (que en la meva opinió està vivint els seus darrers anys a Espanya, i si no, temps al temps) ha vist la primera abdicació d'un rei (tacat pels escàndols de corrupció, amants, elefants i familia) des de l'any 1931. El nou monarca Felip VI ha entès el missatge i està posant tota la carn a la graella per a canviar la percepció de podridura de la institució, amplament estesa entre la població espanyola. Mai la monarquia no havia viscut, des de la restauració el 1975, quotes tan baixes de popularitat. Insisteixo, els Borbons a Espanya tenen els dies (o anys) comptats. El signe dels temps juga en contra seva.
• El fenomen "Podemos" ha tresbalsat el panorama polític. Ja mai més res no serà igual. L'assumpció del que comporta implícitament el  terme "Casta" fa que hi hagi un abans i un després en matèria política i de gestió pública. La fragmentació de l'arc polític és una gran notícia per a enfortir la democràcia i acabar amb la impunitat arbitrària del Partit Popular, que governa a cop de majoria i no a cop de sentit comú o de consens.
• Entroncant amb l'anterior, 2015 amb unes quantes eleccions a l'agenda política comportarà amb tota seguretat canvis de proporcions encara difícilment avaluables. El primer assalt es juga, paradoxalment, a Grècia, el Gener de 2015, amb la presumible victòria de Syriza.
• També 2014 acaba amb un altre paradigma: les anomenades "infraestructures polítiques", les de la llotja del Bernabéu, es diguin línies d'AVE, aeroports, autopiestes radials, plantes de co-generació, o magatzems estratègics de gas

MÓN

• L'adveniment de l'Estat Islàmic entre Síria, el Kurdistán i Irak és probablement un dels fets més rellevants de l'any, així com les extranyes aliances que aquesta situació a provocat, entre d'altres el fet que -en aquest cas- els Estats Units i l'Iran remin en la mateixa direcció.
• La situació generada per la invasió/annexió de Crimea per part de Rússia i el renaixement de l'ambió "imperial" de Putin també ha estat un dels esdeveniments significatius. La resposta (suposada) dels americans provocant la baixada del preu del petroli i la devaluació salvatge del ruble tindrà unes conseqüències que encara estan per determinar.
• En una línia similar, la restauració de les relacions diplomàtiques entre Estats Units i Cuba segurament té a veure, també, amb un altre moviment al tauler d'escacs que pretèn eliminar la influència russa a l'illa de Cuba.
• Algunes de les accions empreses per Barak Obama al 2014 com ara la universalització de la seguretat social als Estats Units o la seva creuada per a legalitzar els immigrants il·legals demostren clarament que encara hi ha dretes i esquerres, i que el "bàndol" de les esquerres continua mostrant uns principis ètics que comparteixo molt més que els dels que propugnen les expulsions en calent i que invoquen efectes crida i d'altres barbaritats.

Estan passant tantes coses a l'hora i totes tan depressa, que el Món ha esdevingut un lloc fascinant. El balanç personal i profesional de l'any 2014 és prou positiu. No espero més temps per escriure (el meu gran cavall de batalla) perquè les perspectives professionals semblen anticipar que no serà possible....

Segur que 2015, vist el caldo de cultiu de tot el que s'està coent, serà encara més trepidant.

Bon Any 2015!!!

Tito Vilanova - Marcats TV3 (II)

No em puc estar de fer un segon comentari sobre l'excepcional reportatge de TV3 d'abans d'ahir al vespre sobre en Tito Vilanova, i el seu període com a entrenador del primer equip.

El gran professional que és en Toni Clapès ("Versió RAC 1" de 30 de desembre) ha portat al seu programa aquesta tarda en Bernat Soler per a parlar del programa (com que em vaig posar davant la tele una mica despré que comencés i no vaig veure els títols de crèdit al final, no sabir que en Bernat n'era l'autor Intel·lectual).

Els 20 minuts no han defraudat. Ni un minut de desperdici. Us ho podeu baixar "1230 17h (Dimarts 30-12-14)   VERSIO RAC1 1:00:00" des del seu web. A en Clapés li quedaven moltes incògnites del personatge (a nosaltres també però menys), i les he dirimit totes.

La primera, i la més important, és per les absències: per què Pep Guardiona no hi era? La resposta l'ha donada el Bernat aquesta tarda: li van proposar (el dirigent del club Josep Maria Orobitg en un dinar a Alemània) i en Pep va contestar que no. Què va passar entre aquests dos, amics de l'ànima, perquè la cosa anés tan grassa que en Pep no es va acomiadar de'n Tito ni hagués volgut participar en un programa que no era altra cosa que un homenatge a un gran entrenador i a el que va ser un dels seus millors amics? Segurament no ho sabrem mai...

L'altra gran absència és la de Jan Laporta. Van intentar pirmer justificar-ne la manca de raons objectives (ja no era representant del Club durant el "mandat" de'n Tito i el documental es centrava precisament en aquesta part), però tot i així els mateixos realitzadors confessen que segurament es van equivocar perquè Laporta és un dels grans valedors de Tito Vilanova.


La segona incògnita que a mi em desvetlla i que resulta una agradable sorpresa és la gran complicitat que hi havia entre en Tito i en Messi. El fet que en Tito el volgués veure poc abans de morir i que en Messi digui que el que li va dir s'ho queda per ell també diu de la qualitat humana del jugador (en Bernat Soler també explica que quan li van proposar de participar al documental va donar un sí incondicional i immediat, cosa que, per exemple, no va passar amb en Sandro Rosell).

Sigui com sigui i amb secrets que mai no serán desvetllats, l'entrevista d'en Toni Clapès amb en Bernat Soler, té la virtud d'incrementar el valor documental del reportatge.

El discurs del rei

Digueu-me ingenu, digueu-me innocent, però m'esperava molt més del discurs de Felip VI de la Nit de Nadal. Amb això no vull dir que no estigués infinitament millor que els del seu pare -especialment als darrers anys- però francament, això no costava pas gaire, ni per dicció, ni per ritme, ni per entonació, ni per contingut.

Malgrat això, la sensació de "dejà vu" acaba suposant un bany de realitat als que encara ens agrada creure en la utopia. I segurament aquesta utopia no és exactament una tercera via, però tal vegada s'hi acosta. Sempre havia pensat que amb l'abdicació de Joan Carles I (es veia a venir que això era només una qüestió de temps) l'adveniment d'una nova Monarquia podria suposar un revulsiu a favor d'un major encaix de Catalunya a l'Espanya de nacions que molts voldríem, com una mena de "Commonwealth Britànica" en la que sense trencar del tot, el nivell d'independència en els afers transcendets pel ciutadà fós -de facto- total.

El nou rei va parlar dels temes que preocupen al ciutadà de carrer. Per aquest ordre: atur i crisi, corrupció i Catalunya. Home, el fet que toqués de peus a terra vol dir que, com a mínim, el càrrec el preocupa i sap que encara que la monarquia sigui una institució aparentment perpètua, hi ha perpetuitats que duren el que -parafrassejant Sabina- dura un curt estiu.

En el primer punt va esmenar la página a Rajoy -diu l'Alzamora, amb molt criteri, que és el pitjor president de govern que ha tingut la democràcia española- en dir que mentre hi hagi un atur tan elevat no es pot dir que la crisi estigui superada. Semblava anar per bon camí. Vaig segur escoltant.

En matèria de corrupció va continuar amb la seva particular creuada. Un discurs sòlid, molt adreçat a que el personal entengués que també s'adreçava a la seva germana (desapareguda, a l'igual que els pares i la seva altra germana, de tota la iconografía oficial de l'"atrezzo nadalenc Zarzuela"). Sap el nou rei que en el món 3.0 una paraula fora de lloc, un altre fet en el que pugui aparèixer esquitxat per corrupció, un gest desafortunat, el pot enviar cap a casa o cap a l'exili, engreixant les llistes de l'atur. Per tant és prudent, la qual cosa sempre és bona.

Però on va patinar de debò, on no va estar a l'alçada, va ser en el cas de Catalunya. Va ser un clar transmissor del discurs oficial. PP en estat pur. Va parlar d'aquella alegre ocurrència del gran demòcrata que ocupa el ministerio del interior i que ens ha regalat amb una llei de seguretat ciutadana que ens transporta als darrers anys del franquisme, és a dir, el de les famílies fragmentades i separades per qüestions ideològiques. Què tendre! Va parlar també de que la unitat és imprescindible per a ser més forts. Si? Que li preguntin als txecs, o als eslovacs, als montenegrins, als croates, als lituans, als estonians, als.....No hi havia cap idea millor a expressar i per convencer-nos que ens convé -emocionalment- quedar-nos?

El que penso és, després de sentir el discurs (que per descomptat no tornaré a escoltar l'any vinent ni cap altre), és que encara que aquest borbó no hagi de cuidar cap massa de vots, ha de cuidar una part important de "clientela" que no està ni a favor ni en contra de la monarquia, però que depèn del que digués el rei (es va veure per exemple el mateix dia en la reacció abominable per part de molts que es va generar a twitter quan en Serrat va  cantar en Català) podrien aixecar la veu en contra de la institució i clamar per la restauració de la república.

En aquest cas, si el rei, que no té cap poder executiu, només institucional, ha de limitar-se a ser un mer ninot de presidencia del govern, quin és exactament el rol que se li espera com a monarca? Francament, una decepció molt gran, que va evidenciar una vegada més que el trencament emocional que el rei diu que vol evitar, fa molt de temps que s'ha consumat i que difícilment té ja volta enrere.

Tito Vilanova - "Marcats" TV3

No em puc estar d'escriure sobre l'extraordinari reportatge que el departament d'esports de TV3 ha produït i que fa uns moments ha acabat de passar la cadena.

Encara que no agradi el futbol amb passió (és el meu cas), aquest, com en el cas del que li van dedicar al jugador de l'Espanyol Dani Jarque, és molt més que un documental sobre un esportista. És una història amb un nivell d'humanisme extraordinari, una narració que et fa sentir persona, que et posa la pell de gallina, que et fa recordar que gràcies a coses com aquestes, el Món és encara un lloc habitable.

És un reportatge d'una sensibilitat extrema i sobre tot, sobre tot d'una factura televisiva impecable (estic segur que la Mònica Planas en parlarà a la seva crítica televisiva a l'"Ara"), cosa que malhauradament, no abunda avui en dia, en moments de guerra de "shares" on es busca el major impacte, utilitzant qualsevol mitjà. Només compta l'audiència.

El documental de TV3 és un exemple de bona realització televisiva amb un fil conductor molt ben travat en el que sense que hi aparegui l'entrevistador, els diferents entrevistats, amb una gran proximitat i música de piano melangiosa (sense ser nyonya) van explicant les seves experiències amb en Tito, en alguns casos, utilitzant la técnica d'una narració en la que es van succeint, per una mateixa pregunta, diferents entrevistats que expliquen la història reprenent el tram de l'anterior. Un bon treball de realització també des d'aquest punt de vista.

Les imatges que apareixen d'en Tito, estan també impecablement seleccionades i no n'hi ha cap que estigui fora de to, ni que pugui resultar morbosa o insensible. Només se'l sent parlar un moment, que és precisament quan ell s'avé a parlar de la seva malatia a la Marató de TV3 de l'any 2012, programa conduït per l´'Ariadna Oltra. En Tito Vilanova, amb independència de la seva qualitat com a entrenador -sóc incapaç de jutjar- havia de ser, per força una extraordinària persona.

Al documental hi parlen els seus amics del club (amb un gran protagonisme de Jordi Roure), alguns directius (un Sandro Rosell impecable, ho he de reconèixer), els jugadors més emblemàtics (entre els que hi ha un Messi visiblement emocionat), en Charlie Reixach i el seu fill Adrià. Impressionant i d'imprescindible visualització, si no ho heu fet, repesqueu-lo de TV3 a la carta, és altament recomanable.

Només una dolorosa mancança. Molt dolorosa. No hi apareix en Pep Guardiola. Em queda el dubte de si per què la família no ho ha volgut o per què s'hi ha negat en Pep. Si aquest segon fóra el cas, la imatge d'en Pep Guardiola hauria quedat, per mi, tacada per sempre més.

Noves tècniques de guerra freda

Quant més gran em faig menys crec en les casualitats. En política, com en història, hi ha sempre una relació de causa-efecte en la majoria de les coses que succeeixen, encara que sembli producte de l'atzar. És el cas, en la meva modesta opinió, del que està passant amb el preu del petroli, i per extensió en la revalorització del dòlar envers la majoria de les monedes cotitzades.

La meva particular teoria de la conspiració va justament en aquest sentit. Sembla clar que ens esdeveniments d'Ukraina d'aquest any 2014 que estem a punt d'acabar ens han tornat a una situació "de facto" de retorn a la guerra freda, amb una especial beligerància per part de Rússia que, no només no vol veure la seva àrea d'influència reduïda sino que la vol incrementar (i n'ha donat sobrades mostres aquests darrers mesos).

Els afanys d'imperialisme dels russos no van trobar cap oposició seriosa i real i la invasió de Crimea es va consumar amb la descarada participació de forces russes (això sí, no identificades). Ni la Unió Europea ni els Estats Units, ni per descomptat l'ONU - on Rússia, recordem-ho, té dret de veto- van fer cap acció seriosa de resposta, més enllà de la imposició d'unes sancions econòmiques simbòliques que es van veure ràpidament contestades per Rússia amb un clar perjudici per les empreses exportadores europees.

Més tard, el suport als pro-russos de Donetsk i Lugansk va ser encara més evident i es va accentuar amb el luctuós incident de l'avió de Malasian Airlines en el que van perdre la vida gairebé 300 innocents, pel simple fet de volar sobre espai aeri de l'Est d'Ukraina.

Quan tot semblava indicar que el senyor Vladimir Putin s'estava ensortint amb la seva d'una forma burda i descarada, de sobte, sense solta ni volta comença a baixar de forma dramàtica el preu del petroli (cosa que perjudica enormement tres economies no precisament aliades dels Estats Units: Venezuela, Iran i Rússia, que necessiten un petroli a, com a mínim 130 dòlars barril per tenir un ingrés net de divises).

Però no n'hi ha hagut prou, la segona variable ha estat incidir en la depreciació del ruble, que fa 10 diez va perdre un 25% del seu valor enfront el dòlar en només una tarda. El banc central rus va apujar el tipus d'interés al 17,25% però tot i així, la caiguda del ruble no es va frenar.

Em va alegrar sentir parlar a en Sala i Martín  RAC1 el dia 24, apuntant que ha sentit rumors en aquesta mateixa línia, perquè això no fa altra que confirmar que l'acció coordinada dels Estats Units (ara rics en petroli gràcies a les noves tècniques d'extracció) i a Aràbia Saudita (que no té problemes amb un barril baix i que haurà tret grans contrapartides dels americans) sembla més una realitat que una casualitat.

Putin doncs s'enfronta a un enemic al que no pot enviar tancs sense insignies ni soldats amb passamuntanyes, i amb aquesta variable segur que no hi comptava.

 

Frederick Forsyth - "The Kill List"

Confesso que des de "El día del Chacal", no havia llegit mai més res d'en Forsyth, i d'això fa tant i tant de temps que recordo molt més la pel·lícula que se'n va fer l'any 1973, dirigida per en Fred Zinnemann (extraordinari Edward Fox en el paper de Chacal), infinitament millor que la que a posteriorir van protagonitzar Bruce Willis i Richard Gere ("The Jackal", 1997).

No fa gaire, per matar el temps en un aeroport britàtic vaig comprar la seva darrera novel·la: "The Kill List", (The Random House Group, Londres) www.transworldbools.co.uk, i la veritat és que Forsyth té una gran capacitat d'atracció, i té aquella capacitat addictiva que només tenen els grans narradors d'històries que et mantenen enganxat al llibre fins la que son t'acaba tancant els ulls.

"The Kill List" a més a més és una novel·la que té, en la meva opinió dues grans virtuds. La primera és que en la preparació de la trama argumental pròpiament dita, i com a part de la mateixa, Forsyth fa una exhaustiva feina de documentació (abans de ser novel·lista d'èxit va ser durant molts anys periodista d'investigació) sobre l'obscur món dels serveis secrets nord-americans -i en molt menor mesura els britànics-, i en la primera part del llibre (Part one: Assignment) dóna gran quantitat de detalls sobre el marasme de grups d'operacions especials que conformen un part de l'estructura militar nord-americana, mig coneguda, mig secreta, a cavall entre la CIA, el Pentàgon i els Marines.

Aquesta part més històrica té el valor de desvelar com i per què es va crear un exèrcit secret quan el macabre Donald Rumsfeld va ser nomenat Secretari de Defensa dels Estats Units a principis dels anys 2000. El llibre explica que l'any 2012 als Estats Units hi havia més de 850.000 persones treballant pels serveis secrets i activitats contra-terroristes repartides en 1.200 organitzacions governamentals (entre les que destaquen els J-SOC o els SEALS -els que es va carregar l'Osama Bin Laden-) i 2.000 agències de seguretat privada.

La segona és que si bé de forma novel·lada, explica amb gran versemblança com actúa i com es mou el món de l'integrisme islàmic, i fa un molt ben trabat recorregut pels grups islamistes des de Pakistan fins a Somalia.

Només un però, la previsibilitat del final, que en certa manera es potn anticipar amb molta antel·lació. Malgrat això, cal racalcar que la manera com lliga els arguments i el tempo que dóna a la narració és la d'un escriptor consagrat. "The Kill List" és un "divertimento" molt recomanable, de poder ser en anglès.

Espanya i les Infraestructures

Encara que no ens hagi de venir de nou, resulta poc edificant que la Unió Europea, per la via del Tribunal de Comptes hagi de suspendre la política española en matèria d'infraestructures aeroportuàries.

El Tribunal europeu acaba de publicar l'informe que porta per títol: "Infraestructures aeroportuàries subvencionades per la UE: diners malbaratats". Encara que el Tribunal no faci altra cosa que fer de notari i constatar l'evidència sobre una determinada manera de fer política i de gestionar diners públics, no deixa de ser una vegada més un reflexe de com es fan les coses en aquest estat, a cop de política, a cop d'enquesta electoral, a cop de calendari.

L'informe no fa altra cosa que assenyalar i posar en evidència "urbi et orbe" una manera d'invertir (malbaratar) recursos públics no basada en la demanda de mobilitat ni en la productivitat, sino en el clientelisme, pensant en les properes eleccions, fent política amb les infraestructures en comptes de fer gestió eficient de recursos públics.

Això, com és sobradament sabut, no passa només en matèria d'inversió aeroportuària (l'acudit, increïble però real, dels dos jubilats que van aterrar amb un helicòpter a l'aeroport de Castelló de la Plana com a primera aeronau que hi aterra després de 4 anys d'acabada la construcció no deixa de ser un reflexe de l'Espanya "berlanguiana", castissa i irreal que ens ha tocat viure), sinó que suceeix exactament el mateix en matèria de carreteres i autovies per les que circulen 12 cotxes a l'hora (a Extremadura en tenim unes quantes mostres), o en matèria d'infraestructura de l'AVE o d'equipaments municipals (pavelló esportiu i piscina municipal a cada cantonada), per citar-ne només uns quants.

Llavors resulta però que d'altres infraestructures que són absolutament imprescindibles pel progrés general de l'Estat, com ara el corredor ferroviari del Mediterrani, l'acabament del desdoblament de la Nacional II a Girona o la connexió ferroviària del port de Barcelona, com que políticament no són de rèdit immediat (i a més a més en el cas de Catalunya no aporten vots ni al PP ni al PSOE), es van administrant amb comptagotes i acumulen retards d'anys i anys (el cas de la Nacional II és tan escandalós que algun dia, algú ho hauria d'escriure amb pèls i senyals).

I maltrat tot, el senyor Mariano Rajoy (com també feia el senyor Rodríguez Zapatero abans) van fer prèdiques orgulloses de la seva política d'infraestructures. Si això no és política de baixa volada, que baixi Déu i ho vegi.

Jordi Llopart

Em va impressionar profundament assabentar-me que un dels atletes que més havia admirat a la meva joventut, en Jordi Llopart, està en una situació personal de pràctica indigència. En llegir aquestes notícies penso que, de vegades,  el món és un lloc terriblement injust.

En Jordi Llopart va ser una de les persones que a finals dels setanta i principis dels vuitanta em va fer descubrir l'atletisme, i més en particular, les curses de resistència.

Recordo perfectament quan amb catorze anys vaig quedar meravellat en veure aquell home (aleshores jo el veia com un home..., em doblava l'edat!) que va ser el primer atleta català i espanyol que va guanyar una medalla olímpica. Va ser als Jocs Olímpics de Moscou, a l'estiu de l'any 1980. En Llopart va guanyar la medalla de plata als 50 Km. marxa. Allò que va fer aquell atleta em va semblar (i em continua semblant 34 anys després) una heroicitat amb majúscules.

Doncs els de RAC1 van entrevistar-lo la setmana passada i tots plegats vam descobrir  amb sorpresa (al menys en el meu cas va ser majúscula) que als seus 62 anys, en Jordi està aturat, de llarga durada i viu (malviu o sobreviu, més aviat) amb un subsidi de 426 Euros al mes.

És dur pensar que una persona que està titulada en infermeria i en turisme, que parla amb fluidesa diversos idiomes i que és una llegenda de l'atletisme català i espanyol està en una situació d'absoluta misèria, sense feina des de 2012, quan la federació mexicana d'atletisme, per la que treballava des de 2009 li va rescindir el contracte, una vegada acabats els Jocs Olímpics de Londres.

No sé què ha passat en el seu cas (no ho explica a l'entrevista) perquè hi ha molts altres esportistes d'elit que han viscut les mels del triomf: la glòria, la fama i els diners i han acabat enfonsats, malalts i en alguns casos amb intent de suïcidi (Julio Alberto n'és un exemple, Poli Díaz, un altre).

El que distingeix Llopart d'altres és continua tenint ganes de lliurar i que no demana almoïna, sino un lloc de treball, perquè sap fer moltes coses i continua mantenint-se en forma física i psíquica.

Malgrat els errors que hagi pogut cometre, en Jordi Llopart és un exemple de dignitat. Tan de bo algú amb capacitat pugui donar-li una oportunitat. Segur que l'aprofita.

Pobresa energètica

El xoc de trens Catalunya-Espanya arriba a extrems que ratllen la barbaritat i el despropòsit. En ambdos sentits, però intentant fer un exercici d'objectivitat (tasca aquesta gairebé impossible), el govern central, potser pel fet que controla el poder de veritat, en alguns casos les fa a l'alçada d'un campanar, juga amb l'avantatge de poder controlar els poders suposadament "separats", especialmente el judicial.

Algun dia, quan s'acabi l'història concursal de les autopistes radials de Madrit (concepte, no ciutat), dedicarem uns quants blocs monogràfics a escriure i raonar sobre el tema (que, a l'igual que el "Castor" ens acabarà constant molts diners als contribuents de carrer), però mentrestant crec que un dels més grans despropòsits que hem vist darrerament en aquest sentit, té a veure amb el decret de "pobresa energètica" de la Generalitat de Catalunya de l'any 2013.

Que un govern (el que sigui) publiqui un decret per impedir que durant els mesos de més rigurós hivern es talli el sumministrament de gas o electricitat a les persones més vulnerables del sistema em sembla una cosa que honora a qui el publica i que, ben mirat, no fa altre que respondre a l'esperit de la Constitució Espanyola de 1978 (ara que està tan de moda), quan afirma en un dels seus articles que "todo español tiene derecho a una vivienda digna" (vull entendre que en aquest cas la "dignitat" es deu voler referir també a que tingui els mínims elements de confort, com ara aigua corrent i electricitat).

Doncs bé, el govern de Mariano Rajoy va presentar un recurs d'impugnació al TC d'aquest decret adduint, amb una pobresa argumental que fa pànic "invasió de competències estatals en matèria de regulació energética". El pecat és altra vegada el trencament de la unitat de mercat, que per alguns és més sagrat que la sagrada Constitució. Òbviament l'admissió a tràmit del recurs en paralitza de forma immediata la seva aplicación.

Com que feta la llei, feta la trampa, la Generalitat, tirant d'enginy (del David, contra el Goliat)  s'empesca la creació d'una fundació que té per finalitat recollir aportacions voluntàries de les companyies, de privats i de la mateixa Generalitat per dotar un fons que permeti fer front als pagaments d'aquelles persones que reunien els requisits per a acollir-se als ajuts que establia el decret de pobresa energètica.

Però és clar, el govern central interpreta que aquesta fundació no té cap altra finalitat que arribar per una altra via al que pretenia el Decret. Total que també presenta recurs per a suspendre'n l'aplicació. No és això política de molt baixa volada? Si no ho és, ho sembla ben bé.

Plataforma Uber, altra vegada

Aquest és un país curiós. Si et passes un semàfor en taronja i hi ha una un ràdar de semàfor instal·lat, ja pots pujar de peus que et caurà una multa de 400 Euros i una pèrdua de 4 punts, tan se val que protestis i que argumentis que no et vas passar el semàfor en vermell sinó en taronja. No hi ha res a fer: són les proves i la declaració de l'"autoritat" contra la teva, miserable mortal.

Si t'enxampen robant uns volquers pel teu nadó, o pagat uns volquers amb una tarjeta de crèdit extraviada -que pel cas és el mateix- en una gran superficie aniràs, com a mínim a comissaria, i estaràs detingut/uda (o retingut/uda, que ve a ser més o menys el mateix), unes quantes hores, i amb el més mínim antecedent, et passaràs uns dies a la garjola i et condemnaran a 2 anys de presó.

Ara bé, si tu publicites a la xarxa que:

•  si ets major de 21 anys,
• si ets propietari d'un cotxe amb assegurança (això sí, que l'assegurança no falti...)
•  si et teu vehicle té quatre portes i està en excel·lent condició....
•  pots guanyar uns dinerons addicionals (la publicitat resa, literalment: "Earn money with your car"- "Uber")

resulta que en aquest mateix país no passa res de res.

No es tanca el portal.

No es persegueixen -de debò- els propietaris i impulsors intel·lectuals del projecte

No es persegueixen -de debò- els conductors.

Algú ho entén? Jo no.

Avui, fent una consulta a internet amb el mòbil, m'ha aparegut un "pop up" (parters.uber.com) en el que literalment et conviden a inscriure't ("Cuéntanos de ti", diu el formulari). Increïble.

 

En el mercat del transport de passatgers, un que resulta ser dels més regulats que existeixen (com penso que ha de ser ja que es pot posar en risc la seguretat dels usuaris), els impulsors d'"Uber" es salten la legalitat a la torera, tot afirmant i fen-te signar: "entiendo que Uber es una plataforma de reservaciones (literal..., Viva Zapata!!!) electrónicas, no una empresa de transporte". 

És extraordinari que amb un argumentari jurídic tan tremendament pobre, encara pugui aparèixer aquest tipus de publicitat amb total impunitat. A la Índia un conductor d'"Uber" ha hagut de violar una noia per que finalment el govern indi hagi clausurat la plataforma (la semana passada).

I a Europa què esperem? Que hi hagi algun accident amb morts?

Joan Barril: In Memoriam

M'ha trucat la meva mare aquest matí per a dir-m'ho. A l'igual que en el cas de la Tatiana Sisquella, que també em van trucar, en aquest cas el meu fill petit, per a dir-m'ho. La mort aquest matí d'en Joan Barril m'ha tornat a deixar glaçat, amb pell de gallina, amb llàgrimes als ulls.

Se n'ha anat un dels més grans de la ràdio i el periodisme catalans. També com en el cas de la Tati, em va estranyar que de cop i volta, el seu programa diari de ràdio "El Cafè de la República" deixés de ser conduït per en Joan Barril i passés a ser editat per l'Elissa Omedes.

A en Joan Barril se l'ha endut una pneumònia amb només 62 anys i després d'estar més de dos mesos ingressat a l'Hospital Clínic de Barcelona.

En Joan Barril era un mestre de mestres. El seu "Cafè de la República" un exemple de ràdio que ell mateix qualificava de "tranquila". Una ràdio reposada amb opinió, amb serenor, amb diàleg, sense apriorismes, sense sectarisme, amb una objectivitat que sorgia com espontàniament. Sempre que podia, que era tot sovint, en anar cap a casa després de la feina, escoltava el "Cafè de la República", primer de 9 a 11 de la nit (durant una època amb el seu inseparable Joan Ollé) i després en la tercera emporada de 9 a 10. També amb l'Ollé van fer un insuperable programa al Canal 33, "L'Illa del Tresor".

En Barril tenia una altra mirada, una saviesa com d'una altra època. Una velocitat que probablement l'agafava a contrapeu. No entenia perquè algú de "Catalunya Ràdio" que era al pis de baix enviava un correu electrònic a algú del pis de dalt, si hi podia parlar personalment. Ni entenia allò que ell anomenava "Facebooooook" (pronunicat "Facebook" i no "feisbuk"). No li agradava aixecar el to de veu, i la seva respiració profunda i la manera de pronunciar les esses era mítica.

Una altra gran colaboració que li recordo, al "Matí de Catalunya Ràdio" a l'època que en conduïa en Manel Fuentes eren els seus "Contes corrents", cada dia durant molt de temps, uns minuts abans de l'editorial de les vuit.

Finalment, recordo que abans del naixement del meu primer fill vaig llegir-me el seu llibre "Condició de pare". Encara ara m'emociono amb el record.

En Joan Barril deixa un gran forat al món de la nostra cultura. L'anyorarem de debò, però la seva veu profunda, al menys a mi, m'acompanyarà per sempre més. Descansa en pau, Joan, i des del més enllà, afanyat a muntar un altre "Cafè de la República".

Portal de la Transparencia

Doncs ja ho tenim aquí. D'una banda en una entrevista a Antena 3, aquest gran justicier que porta per títol Ministre de l'Interior i que respon al nom de Jorge Fernández Díaz, diu, entre d'altres perles que en un altre contexte social, la Pantoja i en Núñez no serien a la presó. Collonut, que ho digui un Ministre que és el màxim avalador de la nova llei de seguretat ciutadana que és una extraordinària invitació a redescobrir un passat que en aquest Estat no s'ha acabat d'oblidar  mai del tot.

D'altra banda, el Gobierno de España, en línia amb el que demana el ciutadà del carrer, com un vulgar tafur de casino, es treu de la màniga un "Portal de la Transparencia":http://transparencia.gob.es/, amb el que deu pretendre demostrar-nos que ells són els primers "Pablos Iglesias" i que això de "Podemos" no cal per a res. Ara el PP s'apunta al carro de neutralitzar l'efecte de la indignació mitjançant la utilització de totes les armes de les clavegueres de l'estat, incloent la propaganda. El "Portal de la Transparencia" és això, pura propaganda. Com al web de la "Casa del Rei", on també tenim la dosi corresponent de transparencia (ja se sap què passa quan alguna cosa es posa de moda): http://www.casareal.es/ES/Transparencia/informacioneconomica

Una vegada més, m'indigna que com a ciutadà i com a escrupulós pagador d'impostos em tractin d'imbècil, perquè francament, ja tenim una edat i, al menys jo, en començo a estar una mica tip.

Navego pel "Portal de la Transparencia" i m'assebento del salari del President del Govern. 78.185,04 Euros. Em fan gràcia els decimals. Fins aquí només una consideració: que mal pagat que està aquest càrrec!! No ho escric amb ironia. Ho crec sincerament. No m'ho acabo d'empassar. Tot i així segueixo buscant.

Però després de navegar una mica més i intentar esbrinar on s'explica la valoració econòmica de la posada a disposició de xòfer, escorta, Palau de la Moncloa (allotjament), dinars, dietes, desplaçaments i d'altres i no trobar res de res al respecte, em reafirmo en la idea de l'estafa al ciutadà, de la presa de pèl i del malament que em sento quan em venen or però quan arribo a casa veig que és plom.

Hi ha més. No em puc creure que el seu Director de Gabinet, un senyor que respon al cognom de Moragas i que resulta ser Català, cobri 113.186 Euros. És veritat que un director de gabinet cobra més que el president del govern? Gairebé 40.000 Euros més a l'any? Jo voldria ser cap de gabinet i no pas president....Segueixo sense creure-m'ho, però si és veritat, és que les coses estan més mal fetes del que tots sospitem, i que els aeroports de Castelló, Alguaire, les autopistes radials de Madrid (ciutat, no concepte), el magatzem de gas Castor, el dèficit tarifari elèctric, l'IVA cultural al 21% i tants i tants altres despropòsits descomunals són conseqüència d'això, de mala gestió, de casta, de manca de criteris objectius, d'estructures obsoletes i inconsistents....de desgovern, en definitiva.

Si el que preteniem amb aquest web era millorar lleugerament la imatge, jo crec que si es llegeix entre línies, els efectes són demolidors, en el sentit contrari del que pretenia el que va tenir aquesta brillant idea. Qui assessora aquests polítics? Els que ho fan haurien d'estar compartint presó amb en Núñez i la Pantoja, perquè no fan altra cosa que generar alarma social.

Pressupostos de la Generalitat

No solc ser excessivament crític amb les finances de la Generalitat per diverses raons.

Primera perquè és del tot evident que Catalunya està infrafinançada, es miri com es miri. Es podrà discrepar respecte de l'import, que varia segons el mètode de càlcul, però és una evidència palmàriament científica que a Catalunya hi ha un dèficit fiscal. Haver de recórrer al FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) amb els ingressos fiscals que genera Catalunya és una broma de mal gust, que al cim, ens costa a tots els Catalans els interessos que el senyor Cristóbal Montoro té a bé cobrar-nos.

Segona perquè crec que, amb les limitacions anteriors com a premisa, Andreu Mas Colell  és un gestor seriós que fins ara no havia fet cap gran astracanada.

Ara bé, aquest projecte de Pressupostos de la Generalitat 2015 marquen un punt d'inflexió. És ben cert que el procés "sobiranista" marca clarament l'agenda i que tot està més o menys empeltat d'aquest tema, no menor, però no es pot confondre la gimnàstica amb la magnèsia, perquè si ho fem, correm fonamentalment el risc de fer el ridícul i de no ser presos seriosament, ni pels altres ni per nosaltres mateixos.

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent (i partint de la premisa que sóc moltes coses però no convergent) estic d'acord amb l'oposició al Parlament de Catalunya, fins i tot amb les tesis del Partido Popular de Cataluña.

No és seriós presentar uns pressupostos en els que suposadament es recupera despesa social, entre d'altres una paga extra dels funcionaris. sense que hi hagi la dotació pressupostària pertinent. No sé si va ser Millo que va dir que aquests pressupostos són un "brindis al sol", i és veritat. Del tot.

Hom no pot pressupostar un 10% del total d'ingressos (de qualsevol entitat, pública o privada), és a dir, 2.500 milions d'Euros, sense tenir un altíssim grau de certesa de la cobrabilitat d'una determinada partida. Invocar "pressupostos polítics" és una estafa als contribuents catalans, perquè hom no pot consignar com a ingrés una partida que qui l'ha de pagar no la reconeix com a despesa.

Amb independència de consideracions ètiques i polítiques penso que és una estafa pressupostar el que no es té i demanar la complicitat de tercers (PSC i/o ERC) per a fer-los partíceps de l'estafa.

Com diria en Lluís Llach: "No és això, companys, no és això".

Esportistes andorrans

L'esportista espanyol més admirat del món del motor, el bicampió del món de motos GP Marc Màrquez, s'ha fet Andorrà. Avui és notícia a tots els diaris, fins i tot als esportius.

Hom podria pensar que s'ha fet Andorrà per fugir de les misèries i de la baixa qualitat democràtica d'un Estat (Espanya) que ni tan sols permet a una part del seu territori exercir el dret a votar, una cosa que els suïssos, per posar un exemple, fan cada dos per tres.

De fet però, no deu ser gaire així ja que en guanyar els campionat del món (tant el primer com el segon), en Màrquez sénior no té cap mena de vergonya en passejar-se amb la moto i fer la volta d'honor al circuit de torn amb la "rojigualda" onejant al vent. Totalment legítim i respectable (faltaria més).

Però si els fets de bandera responen a sentiments de tipus personal i són òbviament del tot respectables, també ho hauria de ser la coherència fiscal. L'amic Màrquez se n'ha anat a Andorra per raons purament fiscals, com ho va fer la Caballé, la Vicàrio, el seu germà, en Rafael Nadal, i tants i tant altres. I això ja no em sembla tan bé.

Si el senyor Màrquez vol guanyar més diners per pagar una menor factura fiscal, és també lícit que s'apunti a la residencia fiscal andorrana, però així mateix hauria de ser coherent i córrer amb la bandera andorrana sota el braç o -com a mínim- no embolcallar-se a l'espanyola en cas de tornar a guanyar el campionat l'any 2014-2015. 

A les verdes i a les madures. Una bandera a cada porta per raons de tipus fiscal no s'hi val.

Minerva Amador i Torramadé

Per pura casualitat, escoltant la ràdio, el dijous, vaig sentir unes declaracions de l'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, ex president de la Diputació de Girona, que va haver de renunciar al càrrec com a conseqüència de l'escàndol de les vexacions sexuals a l'exassessora d'Unió Democràtica Minerva Amador.

El cas va provocar molt enrenou mediàtic a finals de l'any 2012 (en vaig escriure alguns posts al blog al seu dia) i va acabar amb denúncies creuades de l'una contra l'altre i de l'altre contra l'una (per cent la de Torramedé contra Amador està ja arxivada). Tot plegat un afer lleig i desagradable en el que semblava, per indícis, que el tal Torramadé estava de merda fins al coll.

El que és extraordinari d'aquest país però, és la fascinant capacitat d'oblit dels escàndols i d'aquesta terrible sensació d'impunitat que ho envolta tot i que ens fa, als mortals de carrer, desconfiar del sistema.

Torramadé no ha abandonat els seus càrrecs (excepte el de president de la Diputació), segueix essent diputat i alcalde (i el seu partit polític, en aquest cas Unió, ho permet. Extraordinari!). El cas continua en fase d'instrucció, aparentment, o al menys no n'ha transcendit res més (visca la rapidesa de la justícia en aquest país). Tot això no fa altra cosa que desprestigiar el sistema. Cal una administració de justícia ràpida. Si en Torramadé és innocent que sigui restituït de la seva honorabilitat (i dels seus càrrecs), però mentrestant no pot ser que un pressumpte vexador sexual continuï ocupant càrrecs públics. A democràcies més consolidades que la nostra això seria senzillament imposible.

Doncs bé, ahir el Diari de Girona (pàgina 9) publica un article kafkià en el que explica que la Minerva Amador relata el seu "patiment" i els presumptes abusos mitjançant el seu compte de Facebook. Em sembla un despropòsit descomulal. Aquesta senyora fa servir el compte de Facebook com a substitut dels jutjats? Té ganes de publicitat gratuïta? Es vol autoflagel·lar? No sé ben bé que busca aquesta senyora (per cert, ara que ho penso..., què deu fer exactament una assessora personal del President d'una Diputació?), però si fins ara em decantava a pensar que ella estava neta i ell no, ara ja no sé què pensar.

Pay per pee

A Madrid (ciutat), hi vaig més aviat poc, com a màxim un parell de cops per any, no solc utilitzar l'AVE gaire sovint, ja que per motius professionals viatjo més en avió, cap al Nord i cap a l'Est. Feia doncs força temps que no agafava l'AVE, però aquesta semana l'he agafat un parell de dies per anar a Barcelona, donat que vaig haver-hi de passar dos dies per assistir a un cicle de conferències.

L'AVE és d'una comoditat extraordinària, té bones freqüències de Girona a Barcelona, això sí, amb un preu que per un desplaçament esporàdic resulta molt car, en classe turista, entre anada i tornada, amb sort acabes pagant no menys de 35 Euros (comparativament si a més a més d'anar en cotxe cal pagar un dia de pàrking a Barcelona, òbviament surt més a compte el tren, però tot i així és car).

La qüestió és que feia una eternitat que no parava per l'estació de Sants. I allà em vaig trobar una interessant curiositat d'aquesta economia en fase accelerada de privatització a la que ens està abocant la mala gestió, la corrupció i la misèria de la política econòmica.

El que explicaré és, si em permeteu, una bestiesa, però no deixa de ser un clar símptoma del desballestament de l'estat del benestar que en aquest racó de món es va anar construint durant els darrers 30 anys.

Resulta que a Sants (i llavors vaig saber també que a Atocha), per anar al lavabo cal pagar. Cinquanta cèntims, però cal pagar. Sí que és cert que queda algun servei públic de no pagament, però els que estàn més a l'abast ("a la portée" que diuen els francesos), són de pagament.

El vaig utilitzar, després de queixar-me amargament al pobre marroquí que ho regentava al que vaig exasperar explicant-li que dubtava sincerament de la "constitucionalitat" d'aquest fet, ara que la sacrosanta Constitució Espanyola està tan de moda.

Els lavabos oferien un "plus", tassa 3.0 amb autoneteja, tot immaculat, però no justifica els 50 cèntims de cap de les maneres, perquè al capdevall són petits i estàn atapeïts per falta d'alternatives. Així sí, el marroquí és simpàtic, rialler i aguanta tots els ruixats.

Si no hi hagués alternativa estic convençut que aquest servei seria il·legal, cosa que vaig pensar al primer moment, però després vaig descobrir serveis gratuïts. Però insisteixo en la importància del simbolisme del fet. Del tot de franc (pagat indirectament via impositiva), sanitat i educació pública, universal i de qualitat i pensions de jubilació decents, passarem al model anglosaxó "pay for everything".

Per la classe mitja, que és la que contribueix de forma neta a omplir les arques de l'Estat i per la classe baixa, que era la que podia gaudir d'un sistema que mitigava la desigualtat, aquest símptoma no deixa de ser la constatació d'un futur imperfecte que ens perjudicarà a tots plegats.