La vergonya de la Junta de Sandro Rosell i la seva camarilla

En Jan Laporta és un ésser humà que, com a tot homínid de l'espècie Sàpiens-Sàpiens, té virtuds i defectes. Segurament, vista la seva trajectòria, és posssible, fins i tot probable que algú pogués pensar que té més defectes que virtuds.

Acceptem-ho.

Al seu mandat hi ha llums i ombres. Segurament més ombres que llums. Ho admeto.

Ara bé, el que no admeto és el que una Junta de covards, però Covards amb majúscules (on és amagat el principal covard, un tal Sandro Rosell que ningú no sap on para?? Vergonya!!! Vergonya, també amb majúscules"!!! ) hagi estat governant amb apatia de funcionari de diputació una institució com el Barça. Quina mediocritat!!!

Ho vaig escriure en aquest blog fa temps. Sóc "Laportista". Ara no he de reivincidar res, senzillament gaudir, per escarni dels mediocres. El desig de revenja d'aquest tal Sandro Rosell -tan corrupte i tan emmerdat amb negocis poc clars al Brasil (con un vulgar fill Pujol)-, per qüestions personals, que no tenen res a veure amb el tarannà de la institució FCBarcelona fa veritable fàstig.

El tal Rosell, pusilànime criatura que no té cap virtud reconeguda, ni tal sols la de ser capaç de parlar amb públic amb correcció (quina pena sentir-lo parlar, per l'amor de Déu) sense que un soci o aficionat quedi vermell de la vergonya que suposa que una tal mediocritat parli en boca d'una intitució com el Barça, va fer com el capità del "Costa Concordia", la primera rata que va abandonar el vaixell quan es van presentar les primeres visicituds i els primers problemes.

Al tal Rosell l'he vist córrer per Palamós (fent running com jo) i francament, un tipus que córre com ell, no em mereix cap confiança, ho vaig pensar quan me'l vaig creuar una vegada i em ratifico després de la seva dimissió miserable envoltada de llàgrimes de cocodril.

M'alegra profundament que una Jústicia en la que no crec gaire hagi estat capaç d'esmenar la brutícia generada per una Junta que il·legítimament qüestiona una de les etapes més brillants del Barça, al menys esportivament parlant.

Si l'actual Junta del Barça té un dit de dignitat (cosa de la que no estic del tot segur), no presentarà recurs contra la sentencia absolutòria de Laporta i la seva Junta, però és clar, això seria una decisió de directius intel·ligents.

 

Tangentópolis i Catalunya

Al llibre "Doble Parella" faig menció en un dels capítols que en Garcia, el meu detectiu privat favorit, llegeix el diari al Zúrich de Plaça Catalunya de l'assassinat amb cotxe bomba del jutge italià Giovanni Falcone, que investigava els casos de corrupció política a Itàlia (tangente en italià vol dir suborn, corrupció...).

A Espanya, després de la notícia coneguda ahir al matí, ja no hi ha dubte que Tangentópolis és una realitat consolidada. Segurament la "casta" no ho ha pogut evitar. Controlen tot el que poden el poder judicial (en el cas de Catalunya i el "Procés", les mostres en són més que evidents: mai un Tribunal Constitucional havia estat més ràpide, més diligent, menys imparcial....).

Però les "black cards" i la corrupció immobiliària dels alcaldes del PP se'ls ha escapat de les mans. Només poden fer que lamentar els fets i expulsar del partit els presumptes corruptes: han estat enxampats, mala sort! Apartem-nos-en que són apestats....

La corrupció està instal·lada i campa "por sus anchas" que es diu en Castellà. I a Don Mariano I, el Breve, se li escapa el temps. Hi ha eleccions el més de maig i els sondejos ja situen "Podemos" com a segona força política, a quatre punts dels Populars. Un altres cas més de "Tangentòpolis" i "Podemos" acabarà esdevenint la primera opció populista que governa a Espanya des dels anys de la Segona República.

L'anomenada "clase extractiva", la que buida rendes del poble per engrandir les seves, està en plena efervescència, a Catalunya i a la resta d'Espanya. Ja no fa res que la Sorayita inverteixi una muntanya de diners en promocionar la "marca Espanya" (un munt de diners llençats a les escombreries, segurament amb les comissions corresponents -pressumptament, és clar-), aquesta ja es promociona tota soleta.

I enmig de tot aquest femer, la "qüestió Catalana". Ara tinc més clar que mai que la ruptura entre les classes dirigents a Catalunya i Espanya s'ha consumat de forma preocupant i ferma. La desafecció i la desconfiança és mútua. Molta gent de Catalunya ha desconnectat sentimentalment d'Espanya i segurament a l'inrevés també és cert.  Rajoy no és pot moure (antes Rojos que Rotos), perquè si es mou ell perdrà el cap, però sap que la qüestió Catalana no té sortida que no sigui via negociació política,....però com probablement pensa ell com a bon gallec "aquest marrón que li deixin a un altre"....

La fantasia de la solidesa de la banca...

De tot el que vaig llegar en premsa el passat dissabte hi ha una notícia que em va posar els pèls de punta, i que per situació i tractament informatiu, va passar gairebé desapercebuda al menys en el parell de diaris on la vaig llegir.

Té a veure amb la arxifamosa i esperada publicació del resultat del "Stress Test" de la banca europea de la que ja dissabte es deia que hi haurien unes 25 entitats que "suspendrien" l'examen i s'apuntava a que dels 25 hi hauria com a mínim una entitat bancària espanyola.

Però anem a pams. Avui dilluns 27 d'octubre la premsa publica que "CaixaBank és l'entitat que presenta unes millors ràtios de solvència entre els 10 bancs europeus més grans per capitalització borsària: (10,3%)", situada per davant BBVA (9,0%), Santander (8,9%), Deutsche Bank (8,9%) o Crédit Agricole (8,7%), per posar només alguns exemples. 

El dissabte insisteixo, el Conseller Delegat de CaixaBank, Gonzalo Gortázar, deia literalment el següent: "dels 15.500 milions d'Euros que tenim invertits en activitat immobiliària, uns 6.000 milions són préstecs sans". I l'home es queda tan fresc i deu dormir profundament a les nits. Però és clar, llegint la notícia en sentit invers, cosa d'altra banda que no requereix de gaire imaginació, la lectura que se'n pot fer és exactament la contrària: 9.500 milions d'Euros d'activitat immobiliària de CaixaBank són préstecs "no sans", o préstecs "problemàtics" o "pre-contencionsos" o directament "contenciosos".

Home, en la interpretació més -diguem-ne- realista, que l'entitat bancària europea cotitzada amb més bona nota tingui una cartera de risc per crèdits immobiliàris potencialment dubtosos per import de 9.500 milions (un 61% de la cartera creditícia en activitat immobiliària), no és una notícia gens tranquilitzadora, per molta provisió per insolvència que hi hagi dotada (no deixa de ser aquesta una provisió tècnica imposada pel Regulador que en cas de sinistre seriós i encadenat serveix per ben poca cosa) perquè no vull ni imaginar-me com deuen estar entitats més exposades al risc del "totxo" o amb ràtios més dolentes que les de CaixaBank (i d'aquestes n'hi ha una barbaritat).

Mentre el president del govern s'omple la boca parlant de resultats "estupendos de la banca española" (això tot un president de govern d'un dels principals estats del món), al ciutadà del carrer li pot entrar "canguelis agutus" si es llegeix les notícies amb deteniment, abstraent-les de les interpretacions més partidistes i interessades i que recordi el que ens haurà costat la intervenció europea per a salvar Bankia, NovaCaixa i Catalunya Caixa a tots els contribuents.

Una notícia com aquesta vol dir que, en cas que Europa caigués en la tercera recessió que vaticina Draghi, els 9.500 milions d'Euros de préstecs potencialment problemàtics de CaixaBank podrien caure en cascada i llavors tornaríem a estar davant d'una situació com la que hem viscut amb CajaSur o Nova Caixa Galicia, o Catalunya Caixa o Bankia: n'hi ha que s'omplen la boca parlant de solvència del sistema bancari espanyol (algú recorda les declaracions del grandíssim estadista Rodríguez Zapatero afirmant amb una insensata arrogància -l'arrogància dels ignorants- que el sistema bancari espanyol era el més sòlid del món????).

Aquesta és la clase política que ens governa, a nivell català, estatal i europeu. Estem arreglats si hem de fer gaire cas del que diuen tota aquesta colla d'indocumentats que manipulen la informació segons les seves conveniències.

Decisions poc encertades

M'assebento pels meus fills que al costat de l'escola Maristes de Girona, on tots dos estudien, hi construiran un nou supermercat de gran superficie i un McDonalds.

És òbvi que l'Ajuntament de Girona necessita nodrir les arques municipals i de ben segur que inversions com aquestes generen un important calaix per a la tresoreria municipal, però em sembla que la decisió és molt poc encertada (la candidata socialista a les properes municipals, Sílvia Paneque, també ho veu així).

Inicialment en aquesta zona, amb parcel·les delimitades des de fa anys, hi havien d'anar hotels, gimnasos i centres sanitaris, però pel que sembla, els propietaris del terreny van demanar que també s'hi permetés la construcció de supermercats i parcel·les més grans.

Home, el Macdonalds al costat d'una de les escoles més grans de Girona, no és precisament una decisió que sigui massa coherent amb els hàbits de vida saludables i en la lluita que les Administracions han endagat des de fa temps contra la obesitat infantil i juvenil. Serà inevitable que molts dels joves que estudien als Maristes acabin sucumint a les patates fregides greixoses i a les "hamburgueses" (per dir-ho d'alguna manera) i a les begudes ensucrades que venen en aquest establiment (un veritable atemptat dietètic, especialment patates i refrescos de cola amb sucre, i ho dic perquè he treballat 10 anys en nutrició). 

I al costat un Lidle, per acabar de farcir encara més la ja més que sobredimensionada oferta de supermercats a Girona. Sense anar més lluny, el nou supermercat estarà al costat del Mercadona del carrer Pau Casals. Com vaig escriure fa pocs dies, no acabo d'entendre a què treu cap tanta obertura de supermercats.... (ahir, dissabte a la tarda, al Mercadona de Sant Antoni de Calonge hi havia 10 clients...., em pregunto quants en deuen fer el dilluns al matí), però segur que no faran altra cosa que fer-se mal entre ells i acabar perjudicant l'oferta global pel consumidor.

Em sembla que hi ha d'haver altres maneres de generar calaix municipal, i que aquest canvi de planejament urbanístic l'Ajuntament de Girona se'l podia haver estalviat.

 

Canvi climàtic

Quan començava a tenir edat per anar a les Fires de Sant Narcís de Girona, recordo especialment que feia molta fred. Embotits en anoraks, a dins de "seats Ibiza" amb la calefacció "a tope" i les finestres abaixades  perquè el fum del tabac pogués sortir i deixar certa visibilitat a l'interior del vehicle. Grans temps aquells.

Temps en que els meus amics gironins m'expliquem que per Sant Narcís s'estrenava la roba d'hivern, les bufandes, els gorros, els guants, els pantalons llargs, els abrics.

Els darrers anys ens hem anat acostumant a anar a Fires gairebé en màniga curta i a menjar castanyes i moniatos amb alguna gota de suor que regalima pel front. Fa quinze anys que vist a Girona i també he viscut la transformació de l'anorak a la màniga de camisa.

Però és que això va a més. Aquest cap de semana hem anat a Sant Antoni amb la família (feia dies que no hi anàvem després del començament de les activitats esportives dels nens) i per primera vegada en tota la meva vida, no només he anat a la platja sinó que he nedat tots dos dies, el 25 i el 26 d'octubre. El més extraordinari de tot és que la temperatura de l'aigua era més que correcta i la transparencia i neteja inmillorables. A la platja hi havia gent, en particular avui estàvem envoltats de francesos i ahir també hi havia molts holandesos.

Aquesta situació climàtica, entre molts altres efectes, en genera un de molt evident: la temporada turística "s'acaba" oficialment el 15 de setembre, en tornar els nens a l'escola, i per tant els serveis municipals associats al turisme també ho fan, però clar, si la climatologia permet seguir gaudint de la platja, aleshores tenim un problema.

Deien uns quants dels francesos aquest matí "on nous a enlevé les escaliers", fent referència a que algunes de les escales d'accés a la platja (a les zones on aquesta és més estreta) han estat enretirades fins a l'any vinent per la qual cosa cal fer una petita excursió per accedir a la platja des d'alguns llocs del passeig Mundet. I tenen raó. Però no només: no hi ha dutxes perquè també les retiren, i deixen de netejar la sorra per la qual cosa si bé l'aigua era molt neta (bufava una tramuntana lleugera), la sorra feia mig fàstic.

De continuar aquesta tendència segurament algú s'haurà de plantejar l'allargament de la temporada turística i, en conseqüència, dels serveis, com passa des de Benidorm fins a Andalusia. No tot ha de ser negatiu....

Rodrigo Rato i la doble moral

Quan més es va sabent del cas de les targetes de crèdit opaques emeses per Caja Madrid a favor dels alts directius i consellers més va creixent la indignació popular. Hi ha casos i actuacions personals però, que clamen al cel. Una d'elles és la de Rodrigo Rato.

A aquest personatge, ex ministre d'economia d'un dels governs d'Aznar, ex director gerent del Fons Monetari Internacional, i sobre tot, sobre tot,  membre d'una de les famílies més riques d'Andalusia, no li calia de cap manera incrementar la seva renda disponible amb una targeta de crèdit opaca de la que va tirar de beta fins que es va veure forçat a deixar el càrrec després de l'escàndol de Bankia, la sortida a borsa de la qual ell va impulsar.

El pitjor no és que es gastés de cop 3.000 Euros en vins i licors, ni que a les 15:00 hores de dies de cada dia hi haguessin càrrecs per imports elevants sota l'epígraf de "Clubs" , que deu ser com s'anomenen en llenguatge periodístic fí els bars de putes. Home, que en Rato i algun amigot se'n vagin de putes ni m'escalfa ni em refleda, ara bé, que ho facin amb una targeta de crèdit d'una entitat el rescat de la qual ha costat als ciutadans espanyols més de 20.000 milions d'Euros ja no em sembla tan bé. Més aviat moralment injustificable.

Però a més a més, una persona com ell per la que -com a mínim- jo personalment havia sentit un cert respecte intel·lectual, afirmi sense quedar vermell que ell "es pensava" que les targetes eren un complement salarial i que desconeixia si es declaraven o no perquè ell "no es fa la seva declaració de renda" em sembla un insult a la intel·ligència dels contribuents.

A l'igual que en el seu dia personatges de doble calanya moral com en Millet o en Jordi Pujol, en Rodrigo Rato se'n fot de nosaltres (literalment se'ns pixa a la cara i diu que plou) i ens tracta d'idiotes a tots.

I això és gairebé tan greu com el malbaratament de recursos públics que va fer amb plena consciència del que feia,  ell i tots els seus companys de robatori. Aquests individus que es creuen per damunt del bé i del mal, atorgant-se drets que consideren adquirits només per ser qui són i ocupar càrrecs pels que trapitxegen amb prebendes que consideren inherents a la seva persona, a la seva casta, no els queda altre remei que enfrontar-se amb la justicia i enfonsar-se en la vergonya de que tothom, fins i tot els "seus", l'assenyalin amb el dit i el tractin com un apestat.

 

De multiplex i política de baixa volada

Si ahir transcrivia les paraules de l'article d'en Javier Cercas "El momento que empiezas a corromperte" en el que un Intel·lectual gens sospitós de ser ni tan sols simpatitzant del moviment independentista Català escrivia que la censura a la presentació de "Victus" a Utrech havia estat "dissenyat per un independentista radical infiltrat a les files del govern español", doncs avui hauria de fer el mateix als genis que han decidit que, en compliment talibà d'una directriu de la Unió Europea, el Ministerio de Industria vol eliminar un dels Canals "multiplex" amb els que la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió emet.

A la pràctica, la decisió del Ministerio és una vegada més del tot política. És evident que la reordenació de l'espai radioelèctric generat per la necessitat de fer "espai" per a la telefonia de darrera generació, la 4G, implica una reordenació i en conseqüència una certa pèrdua de "privilegis" dels actors que utilitzen l'espai radioelèctric.

Fins aquí, del tot comprensible. No és una iniciativa unilateral dels talibans de la Caverna (tot i que ho podria ser). Ara bé, el problema es pot abordar amb amplitut de mires o amb visió curterminista i recentralitzadora, com -és clar, no podia ser d'altra manera- ha fet el Ministerio de Industria, encapçalat per aquell gran, gran intel·lectual canari de cognom Soria.

Al capdevall, si TV3 vol no renunciar a cap del canals, en particular al d'alta definició té algunes alternatives: renegociar amb el Grup Godó, al que va cedir un multiplex, o amb les televisions locals o utilitzar tecnología d'alta compressió per a no perdre cap canal (això sí, empitjorant significativament el senyal que reben els usuaris).

Però el pitjor és l'actitud de la Caverna. La resposta del Ministre a les peticions de la Generalitat (aquesta petició de manteniment dels multiplex de què disposa la Generalitat figurava entre els 23 punt que Mas es va endur a Madrid i va presentar a Mariano Rajoy) és que no es pot mantener un multiplex més per a Catalunya perquè això suposaria -literalment- "un greure comparatiu en relació amb les altres Comunitats Autònomes", com si Catalunya fos com Múrcia !!!

Amb tot el respecte per Múrcia, és clar. Múrcia ni té llengua propia ni altra cultura que l'espanyola (a molta honra), però que algú tingui els pebrots (perdoneu la vulgaritat, però és que al final se m'inflen les "gònades") de considerar que Catalunya i Múrcia són dos Comunitats Autònomes exactament iguals és que: o és un imbècil rematat (i per tant no mereix ocupar un càrrec públic) o té una manifesta mala fe (per la qual cosa tampoc seria mereixedor de càrrec públic).

Això no té volta enrere, a Castella són tan rucs que fins i tot els Andalusos ens acabaran recolzant.

La parte contratante de la primera parte....

He escrit en alguna altra entrada del blog que el marxisme que més m'agrada no és pas el clàssic, el de Karl Marx (tot i que he llegit "El capital" i en vaig treure interessant conclussions), sino el de Groucho Marx, el de l'actor de Hollywood, el més gran (en edat i en classe) dels tres germans Marx, el xerraire de bigoti pintat i filosofía tavernària, molt tavernària.

Hi ha algunes de les pel·lícules dels Germans Marx (en blanc i negre és clar), que, pels que tenim ja una certa edat -quina putada!!-  formen part de les imatges memorables de la nostra infantesa o de la nostra primera joventut. Una d'elles és "Los hermanos Marx en el Oeste", on hi ha la hilarant escena de l'alimentació de la caldera de vapor de la locomotora a ritme i crits de: "traed madera, más madera...Es la guerra..."; l'altra gran gran, és l'escena de revisió d'un contracte per part de Groucho a la pel·lícula "Una noche en la Ópera", en la que el Marx gran fa una magistral reducció a l'absurd d'un contracte fins a deixar-lo en un no res.

Avui, tot pensant en el baix perfil dels polítics catalans arran del trencament de la unitat en l'enfocament de l'anomenat Procés arran del nou 9-N, m'ha vingut al cap la pel·lícula dels Germans Marx i l'embolic que Groucho Marx es fa quan llegeix un contracte que comença amb "la parte contratante de la primera parte...".

Els polítics es pregunten per què el ciutadà de carrer està desencantat de la política. M'estranya que es facin aquesta pregunta perquè amb uns posicionaments tan partidistes, tan curterministes, tan reduccionistes, tan "de veure's el llautó", tan de poca volada, no m'estranya que al final qui acabi eregint-se com a vector conductor del desencant, de la mala llet i de la ràbia, sigui l'ANC i Ómnium Cultural. El "Podem", l'Ada Colau.... És increíble que durant el dia d'ahir la CUP fés un plantejanment de mínims d'11 punts per a recuperar la "unitat", que en Quico Homs sortís a les 11 en roda de premsa improvisada (li agrada "xuclar càmera" i es nota) i digués que pràcticament hi ha acord, que després la CUP digués que se l'instrumentalitza i que no hi ha acord, que el boyscout digui que ell no vota, que en Junqueras digui que no és això i que s'ha traït l'esperit, i que els d' Unió facin com qui sent ploure....De veritat que al final haurem de votar-ne algun d'aquests?

És possible tanta mediocritat, quan som només a un pas de fer quelcom molt gran o (en dibuix del gran ninotaire Toni Batllori) fer el ridícul mundial més estrepitós?

Doncs sembla mentida que no siguin capaços de veure-ho, però per inversemblant que pugui semblar els interessos personals i de partit (la parte contratante de la primera parte) continuen pesant més que el que el poble els demana (sense anar més lluny 100.000 persones a Plaça Catalunya diumenge passat). Però es clar, ja se sap, "els serbs de la gleva no tenen drets".

Al final, acabarem votant a la Carme Forcadell i la Muriel Casals, àlies "les nenes", segons les defineix en Lluís Llach.

Dignitat i corrupció

Ahir a La Vanguardia hi havia un extraordinari article de l'Albert Sánchez-Piñol, que portava per títol "Quan comences a dignificar-te". Amb l'aparent inocència que comença l'article (suggerint el visionat d'un vídeo a YouTube anomenat "Two monkeys were paid unequally", que per cert, és altament recomanable i no té desperdici), hom no endevina quin és el veritable contingut del mateix.

I certament, en un gir temàtic digne de Sánchez-Piñol, l'autor parla (diria que per primera vegada en un mitjà escrit) de l'acte de censura injustificable al que va estar sotmesa la presentació del seu llibre "Victus" a Utrech organitzat per l'Instituto Cervantes, i -aquí rau la novetat- boicotejat pel Govern Espanyol sense cap altre argument que l'estultícia més absurda (i que torna a demostrar el nivel Intel·lectual i estratègic del govern espanyol).

De fet, el propi autor defensa amb arguments la censura a la que va estar sotmès, i desmunta per mentiders i barrorers els arguments dels censors. El més meritori però -hauria de ser Premi Darwin qui va concèbre la prohibició, perquè segur que no té fills- és que el govern espanyol boicoteja un acte de l'Instituto Cervantes (amb el que l'autor confessa una absoluta afinitat recíproca) de presentació d'una novel·la en la que a la part central es desfà en admiracions sobre l'obra magna de Miguel de Cervantes: El Quijote. Si això no és el súmmum de l'estupidesa, que baixi Déu i jutji.

El cert però és que l'acte de censura absurda, estúpida, estulta, injustificable, pràcticament va passar inadvertit per la Intel·lectualitat espanyola. Per gairebé tothom excepte per en Javier Cercas. I Sánchez-Piñol, que confessa que només ha coincidit en alguna ocasió amb en Cercas, i del que diu que ideològicament els separa una muntanya, no se n'està d'elogiar el coratge d'en Cercas, com a novel·lista, com a Intel·lectual i com a persona d'una altura de mires per sobre de la mitja.

La raó de fons és un article publicat per Cercas a "El país semanal" en el que fa una defensa absolutament digníssima de Sánchez-Piñol com a Intel·lectual i com a novel·lista, que es titula "El momento en que empiezas a corromperte" i és senzillament deliciós.

Els arguments d'en Cercas, autor que admiro per haver escrit algunes de les novel·les que formen part de la meva vida i de la meva biblioteca ("El vientre de la ballena", "Soldados de Salamina" com a més significatives), són tan eloquents, tan ben explicats, que si l'Espanya que enyoro tingués la meitat d'aquest seny, seríem molt lluny d'on som ara. No em puc estar de transcriure'n un fragment:

 "El jueves 4 de septiembre fue de improviso cancelada en Utrecht, sede del Instituto Cervantes de Holanda, la presentación de la traducción holandesa de Victus. Teniendo en cuenta que faltaban sólo 7 días para la gran manifestación del 11 de septiembre, Día Nacional de Cataluña, es asombroso que la decisión no fuera tomada por un independentista radical infiltrado en el Ministerio de Asuntos Exteriores con el fin de alimentar el independentismo catalán dando argumentos a quienes denuncian la ilusoria opresión de la cultura catalana y los tics autoritarios reales del Gobierno español; pero no: por mucho que cueste creerlo, la decisión fue adoptada por el Gobierno. El motivo alegado para hacerlo es que el día anterior se había producido en Ámsterdam, en un acto público celebrado en la sede de Diplocat –el organismo diplomático del Gobierno catalán–, un rifirrafe verbal a cuenta de la veracidad del libro, y el Gobierno español temió que el acto de Utretch “se politizase”. Se trata de una excusa sin sentido, que delata una ignorancia alarmante sobre lo que es una novela y no consigue enmascarar un acto intolerable de censura (ni un alarde de torpeza política): una ficción no es un libro de historia, pero, si la interpretación de la historia que ofrece no nos convence, lo que hay que hacer es refutarla con datos y razones, no acallarla; por lo demás, no hay literatura digna de tal nombre que sea sólo un entretenimiento inofensivo para gente ociosa: la verdadera literatura es –lo dijo Vargas Llosa hace 50 años– fuego, insumisión, dinamita, provocación moral y política, y por eso todo acto literario de verdad es también un acto político".

Deixació de funcions

Som on som perquè segurament ens mereixem els governants que tenim, a Catalunya, a Espanya, a Europa. Som on som perquè en general estem representats per descerebrats, inútils o corruptes, i senzillament ho tolerem, o parafrasejant en Lluís Llach, "fem com si no...".

Cada com més sovint penso que en la política, a l'igual que en l'educació, la delegació de responsabilitats a d'altres pot portar -i de fet porta moltes vegades- conseqüències negatives fins i tot nefastes.

Durant molt de temps, en èpoques de plena activitat, quan els gossos es lligaven amb llangonisses, moltes famílies de classe mitja (en conec unes quantes) van abandonar les seves funcions com a educadors dels seusfill (per dedicar-se sobre tot a fer calers) i van delegar completament a l'escola l'educació dels seus fills.  El resultat és malhauradament més que evident. Ara n'estem patint les conseqüències. Tenim un panorama ple de "ninis" i Espanya té el dubtós honor de ser el país d'Europa amb major taxa d'atur juvenil.

En política ens ha passat el mateix. A Catalunya i Espanya en particular segurament més que a la resta d'Europa. Aquí partíem d'una dictadura sagnant, despiatada. La transició va agafar els nostres pares amb una por transmesa a foc per la generació dels nostres avis. I van creure en la regeneració. Van confiar en una generació de polítics joves, que procedien tots de la clandestinitat, alguns de l'exili, fins i tot de la presó i els van encomanar fer una "transició" cap a la democràcia. Segurament allò era en aquell moment el que es podia fer, el que calia fer perquè aquell equilibri tan feble no es trenqués.

Però han passat 40 anys, i la "res pública" no només no ha millorat sino que ha empitjorat sensiblement. I això és així perquè els ho hem permès, entre tots plegats.

Si després de l'escàndol Pujol hi haguessin hagut 100.000 persones manifestant-se pel carrer clamant justíscia, o en el cas Millet, o en el recent cas de l'espoli de Bankia, o tants i tants altres, si en les eleccions hi hagués un 50% de vot en blanc, i cada vegada que es cometen arbitrarietats (n'acabem de viure unes quantes la semana que s'acaba), si la política fos transparent, si s'escollissin les persones i no els partits, si hi hagués democràcia directa en casos concrets (ara que en el món digital això és més que factible), si.....segurament moltes coses serien diferents.

Per tant la conclusió és que tenim els polítics que ens mereixem i només si tenim veritable voluntat de canviar-ho, ho farem. Sembla que per primera vegada en 40 anys, un canvi de mentalitat és posible. Tinc molta curiositat....

Filibusterisme i parcialitat de la Justícia

Els detalls que van aflorant del cas “black cards” de Caja Madrid posa els pèls de punta al més escèptics, i em recorda de forma molt nítida l’escàndol del Palau de la Música del tándem Millet-Montull. No en tenen prou de pertànyer a un estirp de privilegiats, per cognom o herència en la majoria dels casos (o ambdues coses) sino que a més esdevenen saquejadors irredents i d’una voracitat extraordinària. La qüestió és que no en tenen prou en cobrar sous milionaris i en tenir dietes per posició o representació difícilment justificables en empreses privades sino que a més a més utilitzaven la targeta de crèdit per completar el saqueig.

Que del que se sap fins ara (com he escrit aquesta setmana, només la punta de l’iceberg) hagin transcendit retirades de diners enefectiu des de caixers per import de 5,5 milions d’euros és un escàndol d’una magnitud inconmensurable. Així, el mai prou ponderat Rodrigo Rato, durant uns anys il·lustre director del FMI, retirava un promig setmanal de 1.500 euros (més enllà de tirar de targeta per dinars, berenars, putes i sopars). L’amic Blesa (amic de l’Aznar, vull dir) que va dilapidar 437.0000 euros en 10 anys (com a complement de dietes i sou milionari), es va gastar 919 euros en un sol càrrec en una “gelateria”. Com apuntava avui en Ferran Torrent a RAC1, és curiós que en alguns mitjans els putiferis s’anomenin gelateries, perquè si es va gastar d’un sol cop mil euros en una gelateria devia ser perquè va convidar tots els empleats de Caja Madrid de la capital d’Espanya a menjar gelats de vainilla. Jo no tinc cap consideració moral en si els diners s’han de gastar en putes o en xiclets, però quan els diners no són teus, llavors sí que en tinc de consideracions morals, totes les del món.

Pero insisteixo en una idea que ja apuntava abans d’ahir. El més greu de to tés la defensa que l’administració de justicia fa de la “Casta”. El fiscal general de l’Estat, davant una situació de robatori organitzat com aquesta té la santa barra de dir que “és prematur fer qualsevol afirmació i que la investigació està en fase de prova”. I no passa res.

El jutge que volia jutjar Gürtel, Baltasar Garzón, fa mesos que està exiliat a Europa. El jutge que va jutjar Blesa, Elpidio Silva, ha estat inhabilitat 17 anys i mig. Una jove mare de València va estar a punt d’anar a la presó per pagar uns volquers pel seu nadó amb una targeta de crèdit robada. Un jove seguidor de la Penya passa una nit en una comissaria de policia a Saragossa (ja em puc imaginar com el devien tractar) i és multat amb 4 euros i la prohibició d’un any per entrar en estadis i pavellons esportius per “incitació a la violencia”. Als neonazis que van sortir quasi al costat de la Rita Barberà el dia 9 d’octubre, dia del País València exibint banderes i símbols nazis no els passa res. Aquests no inciten a la violència, són “rangers” dels Boys Scouts del Casal de València. El Tribunal Constitucional pot tenir afers empantanegats anys i panys, però si es tracta d’una afer relacionat amb Catalunya, en 12 hores tenen la resolució, pre-anunciada de forma absolutament escandalosa i intolerable pel propi Mariano Rajoy la tarda abans.

No van poder parar l’escàndol Millet, ni l’escàndol Matas, ni l’escàndol Pujol (pares i fills), ni podran parar el de Caja Madrid, però tots ells (amb una excepció) pertanyen a la Casta, i es veu que els afers de la “Casta” no conèixer la separació de poders. En aquestes circumstàncies, el poder executiu i el judicial van de la manera, “todos a una, como Fuenteovejuna”.

Al llatrocini de Caja de Madrid només hi ha una excepció, que m’agradaria recalcar. Dels 86 lladres, n’hi ha un que no ho és, malgrat ser conseller de la Caja. Aquesta persona, malgrat disposar, com les altres d’una “black card” no la va fer servir ni una sola vegada. A aquest heroi se li hauria d’eregir un monument al mig de la Castellana, al costat del Banco de España, però ja se sap, aquestes coses només succeeixen a la ficció.

L’altra reflexió que em faig, que ja he fet en d’altres ocasions és que tot això passa perquè els votants, els “taxpayers” ho permetem.

 

La indignitat

La crisi de l’Ébola ja s’ha cobrat la primera víctima política encara que no ho hagi fet de forma oficial. Ana Mato és des d’ahir un cadàver polític, en anunciar la totpoderosa Soraya Sáenz de Santamaría, presidenta “in pectore”, que ella en persona assumeix la direcció del gabinet de crisi creat després del ridícul mundial que la “marca España” ha fet amb l’escàndol de com s’ha gestionat (no gestionat) l’afer. La llista és tan llarga i tan coneguda hores d’ara que no paga la pena repetir-la. Queda cada vegada més impregnada a la memòria de tots els ciutadans de bé una certa manera de fer basada en la improvisació, la prepotencia, la ignorància (matar un gos conculcant la opinió de tots els experts en medicina i veterinària) i sobre tot, sobre tot, l’espolzar-se les puces del cim i carregar la culpa als altres (a la pobra infermera, al conductor del tren albia, als metges, als catalans…).

Al menys a Ruíz-Gallardón se li ha de reconèixer una coherència, unes taules i al capdevall, una dignitat que, malgrat tots els malgrats l’acaba salvant de la cremà absoluta. Pero Ana Mato no és Ruiz-Gallardón. No li arriba a la sola de la sabata, amb excepció de la religiositat i el radicalisme moral, on s’avenien molt bé pel que fa, per exemple a la reforma de la llei de l’avortament. Una senyora que ha estat posat a dirigir un ministeri que no té gaire sentit perquè les competències de sanitat han estat transferides a les Autonomies, ha estat incapaç de dirigir ni de coordinar ni de comunicar res de res. Al contrari, les seves cares, la seva gesticulació, les seves paraules denotaven no només inseguretat, sino total desconeixement de què és el que estava passant i generaven l’efecte contrari al que pretenia donar, com més d’un periodista es va afanyar a dir-li.

Qualsevol persona amb dos dits de dignitat, honestetat i vergonya, hauria presentat la dimissió després d’una tan flagrant desautorització, però en aquest Estat que ens ha tocat patir, no baixa del carro gairebé ni l’apuntador (salvant honorables excepcions com la que acabem de mencionar). Viure de la moma pública, dels regals de la trama Gürtel és molt còmode i fàcil. Dóna una sensació de seguretat molt bonica, encara que aquesta seguretat no la sabem transmetre quan ens trobem davant d’un micro, en roda de premsa.

Per acabar d’arrodonir el pastís, el conseller de sanitat de la Comunitat de Madrid, tirant d’un casticisme de manual, diu en una entrevista radiofónica, entre d’altres perles que fan enrojir- que si ha de plegar no està preocupat perquè ell és metge i té la vida solventada. Una certa manera de fer.

Per fi TV3

He trobat francament estrany que hagin hagut de passat dos mesos i mig abans que TV3 no hagi començat a parlar amb una mica de profunditat analítica de l'afer Pujol (pare). No fa gaire llegia una crònica de la Mònica Planas a l'Ara en el que la periodista demanava el mateix. Ho comparteixo. Escrivia la Mònica: "Per quan un "30 minuts" dedicat a investigar en profunditat la revelació de Jordi Pujol?". Té raó. Amb l'excepció del "Polònia", que -afortunadament- va absolutament per lliure i no deixa, empleant la molt apropiada expressió Castellana "títere con cabeza", sobre el pas Pujol hi han hagut fins ara més ombres que no pas llum.

Suposo que els diguem-ne "retards" poden haver estat motivats per un possible debat intern generat tal vegada pel fet que Pujol va ser el "creador" de TV3 i que per tant, matar el pare sempre té quelcom de complicat i dolorós.

Ahir per fi, TV3 va emetre un programa força interessant (tinc alguna reserva respecte al format i als participants i segurament jo ho hauria fet d'una altra manaera), sobre el cas de l'ex-president. El Punt Cat d'ahir de l'Ariadna Oltra va ser un primer lliurament en aquesta línea. Que la tele creada pel Pujol, gran vehicle de normalització lingüística i de país actuï amb objectivitat i rigor també en aquest cas és sinònim de qualitat democràtica.

Algunes intervencions al programa d'ahir van ser força interessants, en particular Ernesto Ekáizer i Itziar Gonzàlez (veritablement revelador que Pujol li digués a la Itzíar, arran d'una reunió mantinguda entre tots dos després de l'afer "hotel del Palau de la Música" que va portar a la regidora de Ciutat Vella a la dimissió, de forma literal: "la veritat no es pot dir").

Ahir va continuar la desacralització accelerada de la figura del pare moral de Catalunya  durant 23 anys. Em quedo amb una de les conclussions/hipòtesis més interessants del programa: mentre en Pujol va formar part de "la Casta" a Madrit -ciutat, no concepte- que ho savien tot, del pare, del la dona, dels fills i de l'esperit sant, giraven el cap cap a un altre costat i aplicaven la tan coneguda màxima francesa: "Laissez faire, laissez passer". Una vegada Pujol esdevé mig independentista, la cavalleria rusticana comença a escalfar motors, i quan finalment s'hi declara obertament, aleshores tota la maquinària es posa en marxa. És una hipòtesi més que plausible. És més, m'hi jugaria uns quants diners i tot.

Ahir va quedar clarament dit que no hi ha ningú que es cregui la història per a no dormir del pare Florenci. I és evident que sortiran moltes més coses, però el ciutadà de carrer ja ha canviat el xip, i això és segurament el més edificant d'aquesta història.

Més preocupants són segurament les explicacions d'Ekàizer citant mitjans de Madrit que tornen a vincular el nom d'Artur Mas amb operacions de capital a l'exterior. Només cal recordar què va passar el 2012 abans de les darreres eleccions autonòmiques amb les informacions d'"El Mundo" i l'informe policial sobre Pujol i Mas i els comptes a l'exterior....Els desmentiments de Pujol i la confessió posterior.

Segur que la guerra bruta de l'Estat en aquesta fase del procés és total, i per tant, aquesta informació cal agafar-la amb reserves, però si fóra veritat, potser seria la gota que acabaria per fer vessar el got....

El moment polític és més apassionant que mai.

  

Més despropòsits: la gestió del cas Ebola (o Ébola)

Sempre he pensat, que malgrat que un polític ha de ser necessàriament un generalista, que el/la ministre/a de qualsevol negociat entengui "una mica" del que ha de gestionar segurament contribueix a una major eficàcia de la seva tasca.

Però és clar, que l'Ana Mato, una senyora llicenciada en ciències polítiques i sociologia, la principal virtut de la qual és ser membre molt activa de l'Opus Dei i molt amiga del -desaparegut en combat- José Maria Aznar (Ánsar, pels amics) fos nomenada el 2011 ministra de sanitat, no deixa de ser una curiositat, que presumiblement obeeix més a un pagament de favors entre membres de la "casta" que una decisió objectiva basada en la capacitat de la senyora en qüestió.

No li hem vist gaires actuacions estelars a la senyora ministra, més enllà de justificar que no havia rebut diners de la trama Gürtel en la que el seu ex-marit, Jesús Sepúlveda, hi estava embolicat fins les orelles, i més enllà de defensar-se dient que les festes d'aniversari dels seus fills les pagava ella mateixa i no la trama Gürtel, que, recordem-ho, pressumptament, li va pagar alguna que altra estada a Disneyland Paris.

Ara bé, la gran actuació estelar ha estat la relacionada amb la gestió que ha fet el seu ministeri (que entenc ella deu encapçalar, i suposadament dirigir) de la malaltia de l'Ébola (que és com s'ha d'escriure i llegir, paraula esdrújula i no pas plana, però això són figues d'un altre paner). Un es fa moltes preguntes perquè tanta estultícia, incompetència i ineficàcia semblen francament difícils d'assolir, encara que es faci expressament. Que la senyora no hagi presentat la seva dimissió, és senzillament una qüestió d'indignitat.

Per què s'havia de portar a Madrid un missioner vell i greument malalt d'una malaltia infecciosa i altament contagiosa que no es tenia (ni es té) controlada, quan el més lògic que podía esperar-se és que el missioner acabés morint? No tenia més sentit en tot cas desplaçar un equip a l'Àfrica? No. El govern prepotent i arrogant del PP, el que juga amb foc i seguint els consells del seu assessor Pedro Arriola, volia marcar-se punts de país de primer nivell "com els Estats Units", gestionant amb diligència, pebrots i eficàcia.

Per què una vegada el missioner a l'Hospital Carlos III, molt drenat, com tota la Sanitat pública madrilenya gràcies a la gran gestió de l'Espe i companyia no es van aplicar estrictes protocols de control? Misteri.

Per què compareix la ministra quan la premsa destapa el primer cas, i amb cara plorosa, desconcertada i sense arguments no només no aconsegueix donar cap credibilitat sino que crea un estat d'alarma social? Incompetància i precipitació, antònims de reflexió i capacitat.

Per què avui mateix ha de sortir Don Mariano I el Breve a donar explicacions, sense defensar en absolut la ministra i demanant que es deixi als professionals fer la seva feina? Per què no sap que dir. Per què improvisen constantment.

Don Mariano era aquell personatge que va parlar de "los hilillos de plastilina muy finos" quan el vaixell "Prestige" esbudellat estava malmetent de forma gravíssima i parcialment irreversible la costa Atlàntica des de Galícia fins a Bretanya.

Si Don Mariano tingués criteri, pebrots i rumb, la senyora Ana Mato ja no seria hores d'ara ministra de sanitat. Però ja se sap, Don Mariano governa a cop d'intuició, amb l'assessorament curt terminista del senyor Arriola, i pensant que "que les coses es podreixin resol sempre la meitat del problema". I és clar, això només passa a les democràcies de més alta qualitat. Aquí la "casta" es protegeix entre ella.

Així anem, "dando bandazos" que es diu en Castellà i afegeixo "defendiendo a los amigos".

"Black Cards" i altres subtilitats

L'escàndol que està aflorant aquests dies en relació a l'afer de les "black cards" de Caja Madrid torna a posar en dubte que hi hagi no tan sols un pam de net, sino un gram de dignitat.

Que 86 persones, entre "consellers" (designats a dit) i alts directius d'aquesta institució haguessin gaudit de targetes de crèdit per a despesa personal, no declarades al fisc i  amb càrrec al compte de resultats de Caja Madrid (primer) i de Bankia (després), entre els anys 2002 i 2012 per import de 15,2 milions d'Euros és quelcom  que no té cap mena de lògica, ni explicació, ni ética, ni estètica.

Que a més a més, això només sigui la punta de l'"iceberg", com apunten alguns mitjans tampoc sembla gaire esperançador. Per exemple, s'acaba de saber, que 34 dels 86 afortunats amb la "loto" de les targetes de crèdit varen gaudir de préstecs personals i avals per import de 64 milions d'Euros entre 2004 i 2011 (diari "Expansión"). Òbviament, entre aquests privilegiats hi podem trobar noms tan coneguts com els d'Arturo Fernández i Gerado Díaz-Ferran, la qual cosa, no és d'estranyar però és de jutjat de guàrdia.

Que alguns dels directius, només alguns, hagin tornat part, i recalco, part del que van gastar en targetes de crèdit opaques també em sembla una altra mostra de mala praxis a la que malhauradament ja estem habituats.

Però hi ha aspectes més greus de tot això i que fan qüestionar-se l'essència del sistema i la democràcia de baixíssima qualitat en la que vivim:

1. Deloitte no va detectar durant 10 anys els comptes opacs on es "camuflaven" aquests pagaments. Una altra vegada els auditors no han fet la feina que se'ls suposava. En el cas de Gowex es podria "mig" entendre, ja que l'auditor era el cunyat del defraudador, i sabia tant d'auditoria com jo de sànscrit, però Deloitte és una altra cosa. Tornem doncs a qüestionar per què serveix l'auditoria, si no pot detectar pollastres com aquests? Que no ha de ser part de l'element de control de tercers amb interessos a l'empresa auditada? Doncs, sí, ho hauria de ser, però....

2. El jutge que envia Blesa a la presó, Elpidio Silva, és jutjat, apartat del cas i inhabilitat per a fer de jutge durant 17 anys i mig. Un exercici de coherència, sense entrar en els detalls processals de com el jutge va portar aquests cas, tot i que per les informacions que tinc, no hi va haver en absolut prevaricació ni dol. Però una altra vegada assistim a la "casta" que protegeix els seus membres, siguin del color i del partit que siguin. Segons el periodista especialitzat Ernesto Ekaizer, Silva recorrerà la sentència d'inhabilitació però no té res a fer. El Tribunal Superior de Justícia que revisarà la causa està controlat per la Sorayita (presumptament).

3. És paradoxal i molt preocupant que hi hagi jutges que hagin de preguntar sobre la "legalitat" de les targetes a la CNM o a l'Agència Tributària (puc entendre que no hi hagi jurisprudència, però tampoc no hi ha sentit comú?) o que algú com la gran, grandíssima Esperanza Aguirre digui que probablement no  tenen la culpa perquè algú els va dir que "allò funcionava d'aquesta manera".

En fi, no cal dir res més.

"Castor": una història increïble però real

L'anunci en consell de ministres d'ahir sobre la resolució administrativa del Projecte Castor és exasperant i abominable.

Saber que la indemnització de 1.350 milions d'euros s'haurà de pagar en concepte de lucre cessant a la UTE Escal UGS de la que ACS n'és sòcia en un 67% em sembla un despropòsit al·lucinant. No només pel fet en sí, que ja de per sí causa estupefacció (la indemnització l'acabarem pagant els ciutadans de peu a la factura de la llum durant els propers 30 anys) sinó per la concatenació de barbaritats que han conduït a una situació com aquesta:

1. L'any 2008, de forma incomprensible, amb nocturnitat i alevosia, el Ministerio de Industria dirigit per Miguel Sebastián, va aprobar en Consell de Ministres, un mes d'agost, la indeminització que ara haurem de pagar tots. Era encara l'època en que els grans negocis immobiliaris i d'infraestructures es tancaven a la llotja del Bernabéu.

2. La Generalitat de Catalunya, amb una legislació mediambiental molt restrictiva, no va voler la plataforma a les costes catalanes, i la Generalitat Valenciana la va rebre amb els braços oberts.

3. Costa de creure que una obra com aquesta, superés totes les proves de viabilitat ambiental que s'haurien d'haver dut a terme

4. Després, tothom ho sap, es va enfonsar la bombolla, va caure el consum i el magatzem estratègic de gas va deixar de ser necessari i estratègic.

5. També costa de creure que el Tribunal Suprem avalés la legalitat de la Concessió amb les indeminitzacions corresponents. No serà perquè els diners amb els que es va construir la plataforma els va prestar a Escal UGS el Banc Europeu d'Inversions i en aquest cas hagués estat l'Estat el responsable civil subsidiari i hagués hagut de pagar directament la indemnització?

Doncs ara resulta que a més a més, el desmantellament de la plataforma (300 milions més), també a incloure a la factura del gas, estarà pendent dels estudis d'impacte ambiental (que no es debien fer prou bé al seu dia....).

Em repugna que no hi hagi exigència de responsabilitats, i que la més absoluta impunitat segueixi campant per aquestes terres, com si això fóra la cosa més normal del món.

El Ministre d'Industria de l'època i els seu equip i tots els que van autoritzar aquesta concessió, haurien d'estar perseguits per la Fiscalia des de fa dos anys com a mínim, i acabar -presumptament- a la presó.

La superació de la por

Sóc incapaç de pronosticar com acabarà l'anomenat "procés", però començo a extreure certes pre-conclusions de tot el que s'està esdevenint en aquests darrers mesos.

Una d'elles, segurament la més interessant és que els Catalans, com a col·lectiu, amb indiferència de raça, llengua o religió, han deixat de tenir por al que pugui passar pel fet que hom es declari obertament independentista, i no se n'amagi.

No estic parlant només de la "sortida de l'armari" d'esportistes i d'altres famosos que via twiter s'han pronunciat a favor de la consulta (sense mullar-se respecte al seu posicionament, amb bon criteri, per cert), sinó de la creixent normalització de l'opció de declarar-se obertament independentista.

Recordo que no fa tants anys, quan jo vivia a Palamós, els independentistes eren "quatre peluts amb macuto i arrecades que fumaven porros" (paraules del meu pare, i no li faltava la raó) i que cridaven consignes a favor de "Terra Lliure".

 Han passat només vint-i-cinc anys, però a mi em sembla una eternitat. La transversalitat del moviment i segurament el món 2.0 han fet que allò que fa poc era gairebé un tabú, sigui ara tema obert de debat fins i tot a nivel de l'Estat. La "División acorazada Brunete" ja no fa por.

Ans al contrari, la xarxa córre plena d'acudits sobre com han de circular els tancs quan arribin a la Diagonal, i que si tenen problemas per a passar la ITV, només han de trucar l'Oriol Pujol Ferrussola. Així és aquest país, amb capacitat d'enfortre's de sí mateix, la qual cosa és millor que aquell cofoïsme que feia que molts Catalans estiguessin dins "l'oasi" encantants d'haver-se conegut.

És millor la Catalunya del Polònia, a la que en Jordi Pujol surt cantant amb en seu fill gran sobre les meravelles d'Andorra, la del Mas i el Rajoy que no s'han llegit la sacrosanta Constitución, que la Catalunya autonòmica capcota.

La por s'ha perdut perquè hi ha poc a perdre i molt a guanyar (la regeneració, l'acabament definitiu de la transició del 1975) i en una hipotètica separació, les pensions dels actuals i futurs pensionistes (a curt termini), que segurament és l'element més sensible,  estarien garantides perquè qualsevol balanç de separació ho hauria de contemplar.

La por s'ha perdut perquè els militars ja no en fan, i perquè allò que el general Espartero va dir que calia bombardejar Barcelona cada 50 anys ja ha passat a la historia.

La por s'ha perdut per la transversalitat d'un moviment que empeny de baix a dalt (el fet que avui hi haguessin 911 dels 947 alcaldes de Catalunya a la Plaça de Sant Jaume) n'és la mostra més evident.

De despropòsits i feina mal feta

Aquesta tarda, cap al tard, he tingut el primer moment de tranquilitat de la setmana, i com sempre que puc, m'agrada escapar-me amb l'Ona pel meu barri. El parc de La Devesa i els seus voltants ofereixen un gran número de possibilitats, tant de passejar, com de practicar esport, com de perdre's encantat gaudint d'un Ter que porta més aigua del que ens té acostumats, vagarejant sense gaire rum pel sender al costat del bosc de rivera que discórre riu envall, fins passat l'hospital Josep Trueta.

La passejada d'avui ha estat doblement instructiva ja que ens ha permés gaudir de la contemplació d'algunes de les infrastructures que l'Estat construeix a Catalunya. Ja sabem, mitjançant aquell prodigi d'eficàcia i execució que porta per nom Ministerio de Fomento.

Feia dies que no arribàvem fins al nou pont que uneix el sector Trueta i Pont Major. És meravellós contemplar el pont, que s'aixeca majestuós i inacabat, més d'un any després que hagués d'estar acabat. No fa gaire dies que El Punt Avui publicava un nou retard anunciat pel Ministeri, que tresllada la inauguració prevista per l'Octubre, a finals d'any. El millor de tot plegat és que les obres que depenen de l'Ajuntament de Girona: accessos, rotondes, enjardinament a cantó i cantó de pont, enllumenat, semàfors, senyalització, estan a punt des de fa tres mesos, però el pont el deu estar acabant un gruista, un paleta i un manobre, perquè fa molts dies, molts, que no hi veig cap progrés.

De tornada del pont, hem passat pel costat de la zona de La Devesa des d'on un número indeterminat de bombes estan poant l'aigua acumulada al túnel de l'AVE al seu pas per la zona. El panorama és encara dantesc, i això tenint en compte que fa quatre dies que treuen aigua. Una cosa és veure-ho al Telenotícies, que no deixa de tenir una certa -diguem-ne- èpica, i una altra veure la misèria en directe.

A la zona de bombeig s'hi concentren gran quantitat de vehicles: els d'Adif, excavadores, camions, cotxes de bombers, furgonetes diverses. La zona està tancada per una barreja cutre de tanques metàl·liques, cinta de "no passeu" i palets de fusta posats en vertical. Dins la zona hi ha les mànegues de gran capacitat que tiren l'aigua a la llera del riu, i també un munt de persones de -al menys- quatre subcontractes d'Adif, així com soldats amb pinta d'avorriment que fumen amb resignació. No m'ha semblat gens edificant, i les mànegues segueixen traient. El portanveu d'Adif que ha tingut la barra de dir que el problema ha estat generat pel clavagueram de Girona, no ha dit una indignitat, ha dit una mentida envoltada d'estultícia que hauria d'haver suposat -en el cas, és clar, que Adif fóra una empresa seriosa- el seu cessament immediat.

Llàstima que s'hagi fet tard i no hagi tingut temps de veure com evoluciona la part final de les obres de la nova biblioteca de Girona, també una magistral execució del Ministerio, sí, aquella que -algun dia, algun dia- l'Estat ens ha dit que tornarà a obrir. Tot just porta un any de retard...Què és un any davant la immensitat de l'Eternitat? No res. El meu carnet està florit des de fa molts dies, però espero poder-lo tornar a utilitzar algun dia.