Estupefacció a mitges, indignació extrema (II)

Ja hem matat el pare, com va escriure en Toni Soler diumenge passat a l'Ara. Ja s'ha produït una consternació col·lectiva en la que molts ens hem estripat els vestits i d'aguí hem de buscar la catarsi total per a netejar la nostra consciència i la nostra reputació com a poble.

De l'oasi català de fa uns anys, hem anat obrint els ulls a les nostres misèries i han anat caient patums, la primera la de que els Catalans erem un poble diferent. Ens han començat a pujar els colors quan hem descobert que el 3% no era un soufflé, quan en Fèlix Millet sortia emmanillat del Palau de la Música, quan la Justícia embargava preventivament la seu de Convergència, quan...., quan......Tot fa tanta pudor com a qualsevol altre país del Sud d'Europa.

I quan el pare i referent de molts Catalans de clase mitja i baixa, que s'havien cregut el discurs de la missa setmanal, de la honestetat, de la feina ben feta (aquella que no tenia fronteres, us en recordeu? No fa tants anys) és com tants altres, un vulgar defraudador...no ens en sabem avenir. En paraules de Gregorio Morán, acabem de descubrir que Pujol era "un home amb doble moral". No és res d'excepcional. Fa un parell de setmanes acudiem també mig estupefactes a la detenció de Sarkozi a França i la seva declaració judicial de més de dotze hores, també emmerdat fins a les orelles, tot i la -difícil de creure- presumció d'innocència.

Si això ha de servir per a refundar les bases del país, doncs benvinguda sigui aquesta traïció al col·lectiu dels Catalans. Si això ha de servir per a la refundació definitiva de Convergència Democràtica de Catalunya, enterrant tal vegada fins i tot el nom del partit que va fundar Pujol, doncs benvingut igualment. Si això ha de servir per fer neteja total i definitiva, visca la confessió d'en Pujol.

El gran drama aquí, ho apuntava la Pilar Rahola ahir a "La Vanguardia", és que el "tuf" que feia tot plegat havia estat tapat per molts. Fa vint anys l'hereu Pujol ja es passejava per la Diagonal amb Lamborghini i ja gestionava diners procedents de subvencions europees. I els Catalans tan panxos, mirant cap a un altre cantó. En Morán té raó, hem volgut ser enganyats, ens hem volgut creure un conte que no s'aguantava de cap cantó, que no tenia un argument ni plausible ni divertit.

La indignació ha de ser també per a nosaltres mateixos, com a poble, com a col·lectiu. Hem volgut creure'ns la mentida de forma totalment acrítica. Tots som culpables d'aquesta situació. Tots mereixem una plantufada.

Si això ha de servir per a renéixer haurà pagat la pena. A títol personal però de l'única cosa que estic veritablement content és el que meu pare, que com tants d'altres creia en Jordi Pujol amb fe cega, no hagi hagut de viure tota aquesta merda. Espero que la premsa no arribi al Cel, Vicenç.

Crònica d'una mort anunciada: la pesca d'arrossegament

La setmana passada un bon amic de Palamós publicava a Facebook una foto de l'últim viatge d'una de les barques mítiques de la flota pesquera palamosina, l'Apolo. Uns dies abans, un altre bon amic també feia el seu darrer viatge amb la Germanor, també mítica, cap a una draçana de la población valenciana de Vinaròs, amb el destí final de ser desguaçades i poder així cobrar les subvencions que la Unió Europea té pressupostades per a disminuir la flota pesquera de la Mediterrània.

Aquestes dues embarcacions formen part del paquet de 5 que aquest 2014 deixaran de sortir a la mar per a pescar per sempre més.  Això equival a un 15% de la flota d'arrossegament del poble, i no deixa de ser la confirmació que determinades activitats productives ("extractives" seria un terme més correcte) estan condemnades a la desaparició.

De fet, la flota pesquera catalana ha passat de 1.400 embarcacions el 2003 a menys de 900 el 2013, és a dir, una disminució del 36%. Parlant amb alguns dels meus amics pescadors constato que l'activitat de la pesca d'arrossegament -en termes generals- ha passat de ser un ofici que permetia guanyar-se la vida raonablement bé (o al menys amb dignitat) a ser un negoci que ni tan sols acaba d'assegurar la subsistència.

Les raons són diverses, i no per anunciades, o previsibles, em deixen de provocar un sentiment de tristesa. Per uns amics als que s'obre un escenari futur complicat, per un ofici que està condemnat a una reconversió que serà molt dura o que senzillament deixarà de ser, en benefici de les grans explotacions i de les multinacionals de la pesca, i això no deixa de ser una forma de pèrdua del patrimoni cultural palamosí (i de totes les poblacions costaneres amb flota), d'alguna de les nostres activitats i tradicions més arrelades i en definitiva d'una manera de viure i d'entendre la vida.

Em ve al cap la frase de la cançó: "algo se muere en el alma, cuando un amigo se va", en certa manera, la crónica de la mort anunciada de la flota d'arrossegament, em genera aquest sentiment. Una tradició molt arrelada se'n va perquè els que la practiquen no es poden guanyar la vida. Cert és que amb mirada crítica, els pescadors són els mateixos que menys han cuidat el mar i que n'han provocat una sobreexplotació que ha acabat esdevenint un boomerang per a ells mateixos, però tot i així és un cop molt dur. Entenc el sentiment dels meus amics i comparteixo la seva tristesa i els desitjo la millor de les sorts en el que sigui que decideixin fer en el futur.

Estupefacció a mitges, indignació extrema (I)

Fa un temps vaig publicar al blog un article sencer atribuït al filòsof i periodista Gregorio Morán (col·laborador habitual de La Vanguardia en la seva columna "Sabatinas intempestivas"), que parlava de Jordi Pujol. L'article està escrit l'any 1999 uns dies abans de les eleccions autonòmiques (és a dir, fa gairebé 15 anys), però la seva vigència i el coratge del seu autor, de rigurosa actualitat, com si hagués estat escrit la setmana passada, vaja. Aquest post el vaig publicar ara fa un any (1 d'agost de 2013), però l'article cobra un tal sentit després dels darrers esdeveniments relacionats amb alguns dels fills Pujol i la confessió de divendres del pare, que no he pogut evitar la temptació de tornar-lo a revisar.  Com ja vaig escriure, aquest article va morir a les catacumbes de La Vanguardia, i mai no va veure la llum. El paràgraf que segueix el vaig escriure jo, i de l'article d'en Morán n'he extractat el primer paràgraf i els dos darrers, demolidors.

Com tot el que escriu aquest periodista, l'estil és impecable en la forma  i els arguments són, amb independència que s'hi pugui estar més o menys d'acord, molt sòlids. L'article, -no oblidem, escrit el 1999, i vist amb la perspectiva de 2013- té en alguns dels seus arguments (la familia, principalment), més vigencia que mai, especialmente els dos darrers paràgrafs.  

 

"Las trampas del redentor

 

Lo suyo no es una campaña electoral, lo suyo es un psicodrama, un ejercicio coral, con la familia, los amigos de la familia, los albaceas de la familia, los militantes de la familia, todos a una, conscientes de que el empeño merece un esfuerzo definitivo. Que por una vez es verdad lo que cantó aquel sudaca llorón, que "veinte años no es nada", y que cuatro años más permitirán al fin hacer historia puesto que los hijos ya están colocados.

.................................................................................................................................................................
.................................................................................................................................................................

La doblez pujoliana es uno de los hallazgos de la historia contemporánea de este país. Ha conseguido hacer de la doblez una moral. Entre el personaje real y el que la gente se quiere creer hay tal diferencia que el resultado es un producto genuino; él es él y su doblez. No miente, sencillamente olvida decir la verdad. No tiene ningún apego al dinero, le basta con el que tiene su mujer. Le importa un comino la familia, pero con tal de estar tranquilo en su propia casa acepta todos los trágalas que le presentan. No es un hombre corrupto, sencillamente no pregunta de dónde salió el Lamborghini de su retoño, ni los éxitos empresariales de la floristería de su señora, por citar sólo lo más vulgar y llamativo.

Y esta doblez pujoliana, que es el privilegio mejor guardado del olimpo, ha cimentado el denominado oasis catalán al que me referí en las anteriores elecciones autonómicas después de un par de desayunos personales con el President. En casi veinte años se ha creado un sindicato de intereses de tal envergadura, que al final se impone como moral social la propia doblez pujoliana: no somos como somos sino como creemos que somos. Muchos de los suyos desearían que no ganara, pero jamás harán porque pierda ante el temor a que gane y se entere. Jordi Pujol no tiene otro enemigo que la sociedad nueva, la que está emergiendo, la que desconoce absolutamente la doblez sobre la que está construida la hegemonía política de este país. Y la desconoce por dos razones. Una, porque nosotros no se lo contamos y la otra porque para eso está el President Pujol".

Impressionant, veritat? Demà, segona part.

Sobre la consulta. Reflexions des de la trinxera

Poc es pot esperar de la trobada de la setmana vinent entre Artur Mas (Ártur, pels nacionalistes espanyols) i el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. Les declaracions d'ambdues parts pre-estableixen un escenari de fracàs en què cadascuna de les parts proposa línies vermelles que condemnen la trobada al fracàs abans que es produeixi. Segurament els estrategues de cadascuna de les parts ho han ponderat adequadament i juguen el seu joc per raons estratègiques de pes, però tinc la sensació que al ciutadà del carrer (a mi mateix), tot això el comença a esgotar, i té ganes que s'acabi d'una vegada, en un sentit o en un altre.

Els experts en guerra de guerrilles, hàbils arribistes i demagogs de les dues bandes, la Soraya Sáez de Santameria per una banda i Francesc Homs per una altra (a tots dos els haurien de posar esparadrap a la boca i tancar-los en una cel·la a pa i aigua durant un mes -i així de passada s'aprimarien, que els convé molt a tots dos-) estan preparant adequadament el terreny.

És evident aquí que les eines més poderoses estan en mans del Govern espanyol: la clau de la caixa, les eines de propaganda més poderoses, la capacitat d'influència en els dirigents europeus (les patètiques declaracions de François Hollande aquesta setmana davant Felip VI i les de Manuel Valls, (Català de Gràcia), avui són tota una declaració d'intencions).

El joc de declaracions, contra-declaracions, legalitats, il·legalitats, "l'alpiste" que deia Alfonso Guerra (que entenc que és on el Govern espanyol vol acabar arribant: donar quatre engrunes més (un plat de mongetes)), en un marc en el que l'Estat s'aprimi una mica (molt poc) per a donar una mica més (molt poc) a totes, totes les autonomies, no fóra cas que algú es pensés que Catalunya rep un tracte diferencial, és el màxim que es pot esperar dels conductes en marxa.

No hi ha cap dubte que la Llei de Consultes de Catalunya serà impugnada i cautelarment el Tribunal Suprem o el Constitucional en prohibiran l'entrada en vigor. Per tant no hi ha cap dubte que el 9 de novembre no es votarà (faria una gran penitència si m'equivoqués, tipus pujar a peu a Montserrat o similar). Rajoy és un personatge molt més poderós del que hom podria pensar: ha desarticulat totes les xarxes d'enemics que tenia, des d'Esperanza Aguirre, fins a Aznar, passant per Bárcenas, els Populars valencians i tants d'altres. La seva política d'esperar i resistir funciona més bé del que molts es poden pensar.

Només queda una esperança pel procés Català i aquest és la transversalitat i la força del ciutadà del carrer. Moviments com l'Assemblea Nacional, Ómnium Cultural, Súmate i tants d'altres són la veritable força d'aquest procés.

Només podrem votar si una inmensa majoria de Catalans és manté ferma al desànim i es continua movilitzant com a part de la societat civil, aliena en part al que passi en la negociació política. Així s'ha aconseguit en d'altres processos similars.

La força de la simple raó ni allò que sembla de sentit comú no serà suficient per a combatre la "sacrosanta Constitución". Ho deia en Pedro Jota l'altre dia a Catalunya Ràdio: "Sólo reformando la Constitución se puede contemplar un nuevo estatus para Catalunya" (anem arreglats!!!).

Palestina mon amour

La situació de guerra a la Franja de Gaza és certament preocupant sobre tot per la quantitat de víctimes innocents, la majoria civils que està provocant. Això suposa una situació del tot inaceptable i que hauria de ser objecte d'un tractament molt més prioritari per part de l'ONU, l'anomenada comunitat internacional o qui sigui que tingui dos dits de front i autoritat moral per a poder intervenir per a frenar una situació del tot irracional i que no portarà a enlloc. Especialment perquè no sembla que hi hagi una via de solución fàcil

En aquesta confrontació, a diferència d'algunes altres en les que hi ha "raons" objectives per a la utilització de la força en un o altre sentit, hi ha una confussió extraordinària i els que reben sempre són els més febles, és a dir, els civils.

La primera pregunta que em ve al cap és: "Com és possible que amb totes les fronteres de Gaza tancades a pany i forrellat puguin entrar els míssils que els de Hamas estan tirant cap a Israel?". Home, fa un temps es podia argumentar que hi havia els túnels que connectàven Egipte i la Franja, però des de l'arribada al poder de la Junta Militar que va derrocar els islamistes, la frontera ha esdevingut impermeable (suposadament...). Sembla també que la probabilitat d'arribada d'armament per mar o per la frontera amb Israel sigui gairebé impenetrable. Misteri! El que està clar és que els míssils d'una abast que permet arribar a l'aeroport de Ben Gurion a Tel Aviv no es poden amagar ni a la maleta ni sota la camisa. D'on treuen les armes els islamistes? Per què l'exèrcit hebreu no els acaba de desarmar del tot, tenen mitjans i tecnologia suficient com per a acabar amb la cúpula militar de Hamas? Com permet Al Fatà que Hamas utilitzi civils com a escuts humans i hospitals o escoles com a dipòsits d'armes? Massa preguntes i cap resposta convincent.

Potser és que tant a Hamas com a Israel els interessa el manteniment del Statu Quo, vaja, que una situació de crisi militar de tant en tant els referma en la seva posició. Òbviment aquest no són els únics "players" en aquesta complicada partida ja que els siris, els saudites, els iranians, els nord-americans, els qatarians i els egipcis, també hi juguen el seu paper.

Ni es pot demonitzar del tot els israelians (tot i que com he defensat més d'una vegada en aquest mateix blog que Israel és la part forta i que ha incomplert sistemàticament els acords internacionals que es remunten primer al 1917 i després a la declaración de l'ONU de partició de Palestina en dos estats el novembre de 1947) ni lamentar-se per Hamas com a part feble. Aquí no hi ha ni bons ni dolents, només víctimes: la població civil palestina. Una vergonya a la que el món suposadament civilitzat li gira l'esquena.

Joana Serrat: "Dear Great Canyon"

Sempre he defensat que Icat.cat és una gran mina de descobriment de veritables joies musicals que de vegades costen de trobar als circuits més comercials. L'Albert Puig i el seu deliciós "Delicatessen" és una permanent font d'inspiració.

Una de les darreres joies de la corona és l'osonenca Joana Serrat i Tarrés (Vic, 1983), de la que no en sabia l'existència i que la primera vegada que vaig sentir a Icat -no estava concentrat i escoltava de pasada- em vaig pensar que es tractava d'una cantautora nord-americana.

De fet, malgrat els seus origens, la Joana Serrat és un talent universal, amb profundes arrels als folk i pop nord-americans. Després de sentir-la cantar en anglès (accent impecable), vaig aprofundir en la seva música i vaig descubrir una perla anomenada "Princesa de Colors", un "minidisc" amb tres cançons exquisides, dues en Català ("Princesa de colors" i "Aquesta Terra", on les guitarres acústiques i elèctriques conviuen en perfecte harmonia), i una tercera en Anglès "The Sun in Bored".

A partir d'aquí vaig comprar el seu darrer treball "Dear Great Canyon", editat per El Segell de Primavera i produït pel canadenc Howard Bilerman i gravat a Mont-real (Canadà) i produït en un entorn internacional i pensat fonamentalment en el mercat anglosaxó.

"Dear Great Canyon" és un disc intimista, molt ben produït i arranjat, amb 11 cançons cantades només en Anglès (amb una gira de promoció aquest estiu que inclou Anglaterra i Brussel·les). Un treball amb producció anglosaxona que ha comptat amb la col·laboració de músics de reconegut prestigi i que és un veritable plaer escoltar. Música intimista per a gaudir sense pressa.

Libres & iguales= "bullship"

Quan hom entra al web de "Libres e iguales" es trova amb una primer paràgraf al que a mi, que no estic adscrit a cap partit polític i que sóc força descregut, m'entren ganes de vomitar.

La cosa és tan kafkiana com el que es detalla a continuació i que constitueix la carta de presentació d'aquesta no nacionalista plataforma d'intel·lectuals:

"El secesionismo catalán pretende romper la convivencia entre los españoles y destruir su más valioso patrimonio: la condición de ciudadanos libres e iguales. El nacionalismo antepone la identidad a la ciudadanía, los derechos míticos de un territorio a los derechos fundamentales de las personas, el egoísmo a la solidaridad. Desprecia el pluralismo social y político, y cuando trata de establecer fronteras interiores arrincona como extranjeros en su propio país a un abrumador número de ciudadanos".

A mi, que gent tant sospitosa com Vargas Llosa, Albert Boadella o Félix de Azúa firmin aquest manifest només amb referma en la meva volutat de marxar d'un Estat que m'uneix amb persones d'aquesta baixa catadura moral, d'aquesta hipocresia intel·lectual, d'aquesta dialèctica mesiànica.

És a dir, ells es diuen -s'autoqualifiquen- de "no nacionalistes" però defensen el nacionalisme espanyol a "ultranza". Com poden dir -i quedar-se tan amples- que els catalans desprecien el pluralisme plural i polític? És possible tanta ignoràcia barrejada amb tanta mala fe? Només en el cas que el nacionalisme sigui exacerbat i irracional. I aquest és el cas, i aquest és el problema.

L'ultranacionalisme espanyol no entén que una Catalunya independent tindria Espanya com a millor aliat. En el fons el que no suporten són dues idees:

- El fet de trencar el paradigme colonial i radial de l'Espanya de la conquesta i del territori ocupat (recordem, la darrera ocupació va tenir lloc a principis de 1939, i encara dura).

- El fet que no entenen que una bona part de la població de Catalunya es rebeli contra la sacrosanta idea de la unitat indisoluble de la pàtria hispànica.

Si ho fan conscients del que fan (i de la seva incongruència), llavors es tracta d'un acte comprensible de "guerra bruta"; si contrariament no en són conscients, llavors l'afrenta és de jutgat de guàrdia i hem de fer el que calgui per sortir d'aquest Estat que ens maltracta i ens encotilla.

La lectura completa del manifest em provoca vergona aliena i em fa pensar que afortunadament són una minoria, perquè altrament, postul·laria per trencar la llei i sortir a votar la setmana vinent.

El Mundial: una perspectiva blaugrana

La contraportada dels diumenges de l'Ara és la primera lectura que solc fer. D'una banda l'article d'en Toni Soler, fi analista de la situació política a Catalunya, segurament un dels periodistes més ben informats i amb major capacitat d'anàlisi del país. Al seu costat, la columna d'un dels més grans filòsofs que hi ha actualment a la Península Ibèrica, en Josep Ramoneda, col·laborador habitual del diari El País, i també de l'Ara.

Ramoneda és un home amb una profunda consciència social que acostuma a diseccionar aquesta societat que ens ha tocat viure des d'un punt de vista analític i crític, entenent com a tal l'anàlisi argumentada de les situacions que explica, desgranant causes i conseqüències. No baixa mai a l'arena de temes molt mundants, com ara el futbol.

Ahir va trencar la norma. L'afer ve a col·lació perquè em referma en alguns dels posts que he vingut fent en aquest blog i que ratifiquen que si les meves idees són estranyes, al menys venen compartides amb algú que està fora de tota sospita com a intel·lectual i com a periodista.

Vé a dir Ramoneda que el fitxatge de Luís Suárez entronca amb una línia en la que es conculquen de forma clara alguns dels principis bàsics que el Barça com a Institució vol intentar "vendre". La compra dels drets d'un jugador que ha costat més de 94 milions d'euros segons les darreres informacions (esdevenint per tant el fitxatge més car de la historia del Barça), que té uns comportaments racistes i violents, és totalment contrari a la doctrina en la que s'inspirava Guardiola i que forma part (al menys sobre el paper) dels valors que hauria de transmetre el Barça.

Afegeix Ramoneda que aquest no és més que un altre capítol d'una sèrie de comportaments erràtics i poc alineats amb l'esperit que han executat els directius als darrers temps: patrocini de Qatar (una dictadura on les dones no tenen cap mena de dret), fitxatge de Neymar (on s'ha volgut enganyar l'opinió pública fins el darrer moment), el referéndum sobre el nou estadi i la manera com s'ha gestionat, ... i l'últim capítol del fulminant comiat de l'utiller del club són fets que s'escapen d'una manera deontològicament correcta d'actuar.

A tot això cal afegir que com tothom sospitava, el tal Suárez no podrà ser presentat públicament fins a acabar amb la sanció de quatre mesos que li ha imposat la FIFA. Com deia un periodista de Catalunya Ràdio aquest migdia la presentació la farem amb abric.

I la cirera del pastís: Leo Messi ha demostrat en aquest Mundial -diguin el que diguin els seus admiradors i la premsa argentina- que el seu baix rendiment al Barça la darrera lliga no era perquè s'estés reservant per a res, era senzillament perquè alguna cosa de més calat està succeint. El diumenge en Messi caminava i es tocava la cuixa. No ha estat en aquest Mundial el jugador determinant de res. Ha fet un joc correcte, a tot estirar.


Això podria ser un preludi d'una altra temporada desastrosa que acabarà amb el jugador devaluat i venut amb minusvalua. Espero estar del tot equivocat, però davant situacions com aquestes el soci té dret a unes eleccions de forma inmediata.


La Junta però, com si sentís ploure: democràcia orgànica (O eròtica del poder, que ve a ser el mateix). 

  

Gowex: un escàndol monumental

Que una empresa cotitzada al MAB (acrònim de Mercat Alternatiu Borsari, que ve a ser una mena de Borsa per a empreses petites que necessiten finançament i que no l'obtenen de les entitats bancàries), pugui fer fallida és una cosa comprensible, com passa amb la majoria de "Start Ups" que inicien la seva singladura en mercats organitzats (Silicon Valley és una gran font d'empreses tecnològiques fallides i algunes -molt poques- reeixides).

Ara bé, un despropòsit com el que ha succeix amb Gowex només es pot donar quan les estructures grinyolen per tots cantons.

Puc entendre que la supervisió de la CNMV (Comissió Nacional del Mercat de Valors), suposadament l'organisme públic que vetlla per que les empreses cotitzades en mercats organitzats -i en aquest sentit el MAB, amb seu a Barcelona, és un mercat organitzat- sigui més aviat escassa i de mala qualitat (ho hem vist en infinitat de casos, entre d'altres i com a més sonat, el de la sortida a borsa de Bànkia).

Puc entendre que als auditors se'ls escapi alguna dada econòmico-financera rellevant, especialment si hi ha voluntat d'ocultació per part dels Administradors (i pel que sembla, l'Administrador i propietari majoritari Jenaro García era un "crack" en aquestes tasques), i especialment si els auditors cobren per l'auditoria 60.000 Euros quan en empreses de tamany similars altres auditors en cobren 450.000 Euros.

Però no puc entendre que es falsegin els comptes d'una companyia cotitzada durant 4 anys, per gran expert en dir mentides que sigui el seu propietari i que ningú no descobreixi res, ni sospiti res, ni digui res, ni aixequi cap senyal d'alarma, especialment quan les irregularitats eren palmàries i en els aspectes més significatius, molt fàcils de verificar. Ja va passar amb els casos de Fórum Filatélico i Afinsa, i amb un gran número de caixes d'estalvis espanyoles i catalanes (el cas de Caixa de Girona també va ser estratosfèric, per posar un exemple proper).

No puc entendre que hagi de ser una empresa americana (Gothan City Research) la que hagi de suplir la tasca que hauria de fer el regulador i l'auditor i que hagi d'investigar a la societat i fer de "Batman" i intentar que es faci justícia amb un personatge que ha enganyat fins l'apuntador.

Espanya és un país de pandereta, malgrat tots els esforços per negar les evidències que fan els grans prohoms de la dreta conservadora i recalcitrant.

Elton John - Festival de CapRoig 04/07/2014

Vaig veure per primera vegada l'Elton John (nom artístic del ciutadà de passaport britànic anomenat Reginald Kenneth Dwigth) el Juliol de 1992 a Barcelona, quan jo acabava de fer els 28 anys. L'he tornat a veure vint anys més tard, el dia que n'he fet 48, i la veritat és que malgrat que els anys no passen en và, l'ofici del Mestre és una veritable garantia: Elton John, s'ho passa bé tocant el piano i cantant i això ho transmet perfectament dalt l'escenari, a diferència d'altres "Divos" tipus Bob Dylan (que fa alguns anys va venir a Cap Roig exclussivament a justificar que havia cobrat per cantar i va fer una actuació lamentable).

L'Elton John estrenava l'edició de 2014 del Festival dels Jardins de Cap Roig i després d'esvaïdes les pors inicials de pluja (recordem que el concert es va suspendre l'any passat per un atac d'apendicitis del cantant), la nit prometia.

El public era conscient de que aquell acte obria formalment l'estiu a la Costa Brava i gairebé tothom es va posar les millors gales. Es flairava elegància i glamour entre els assistents. Probablement alguns dels 2.500 assistents concentraven -plegats- un percentatge no despreciable del PIB de Catalunya.

El càtering aquest any no està firmat pel Celler de Can Roca sino per Via Veneto, i en la seva estrena no van estar gaire encertats, pot ser per falta de pràctica. Es van formar unes cues llarguíssimes per la compra de tickets, i després el servei va ser exasperantment lent (cap ment pensant no podia imaginar i per tant planificar que entre 2/4 de 9 i 2/4 de 10 hi hauria una gran concentració de demanda? Doncs pel que sembla, no. És la gran professionalitat a la que ens té acostumat el país) i el producte exhorbitantment car: pagar 10 Euros per un entrepà calent de sobressada, encara que es prepari al Cel, és un absolut robatori sense paliatius. Però tot sigui per la causa.

L'Elton va començar amb relativa puntualitat (molta més que bona part dels assistents que van continuar arribant quan el cantant ja havia acabat la segona cançó) i amb una potència extraordinària, temes del "Goodbye Yellow Brick Road". Òbviament la seva veu no és el que era (no podem oblidar que té 67 anys), però compleix amb escreix.

El públic va començar relativament fred i va ser a partir del quart tema ("Candle in the Wind"), que va fer una de les dues úniques concessions a la gal·leria. Va dir: "Muchas grasias. I am very happy to play here tonight"). I es va quedar tan ample. És un recurs per sortir del pas si no saps ben bé si toques a Vladivostok, Antequera o Salt Lake City, i l'Elton feia pinta de no importar-li massa a quina part del planeta tocava.

La qüestió però és que va desplegar una increïble professionalitat, repassant tots els seus clàssics sense deixar-se'n cap ("Saturday night", "Crocodile Rock", "The One", "Sad Songs",.....), amb una força envejable tant al piano com a la veu i moltes ganes de passar-s'ho bé i fer-ho passar bé al públic. Vestit amb levita amb lluentons i camisa blava, a joc amb les ulleres, va tocar sense parar durant 2 hores i deu minunts (incloent l'únic bis), i va aconseguir la complicitat d'un públic que va començar tímit i assegut a les cadires i va acabar dret i ballant sense parar.

Entre els polítics, l'incombustible Duran i Lleida, l'esposa del President Mas, acompanyada per en Carles Puigdemon, alcalde de Girona, i el diputat Sànchez Lliure.

Un concert memorable en un entorn màgic. Esdeveniment per a no oblidar.

"Mamading"

Que els humans hem perdut el Nord (les "cartes de navegar" hagués dit la meva àvia paterna, en pau resposi) és una cosa que tinc cada cop més clara, però que això encara em sorprengui no deixa de ser la constatació que per molt fons que haguem tocat com a espècie, sempre es pot anar més envall.

Això ve a col·lació per la notícia que s'ha fet pública aquest cas de setmana (se'n fa ressó en primera instància el "Diario de Mallorca"), arran del cas de "fel·lacions a canvi de copes".

La veritat és que la cosa és tan kafkiana que costa de creure. Malgrat que "Diario de Mallorca" ho explica abastament i fins i tot publica a la seva edició digital un vídeo en el que es veu una jovinzella en un lloc que sembla una discoteca abraonant-se a la bragueta d'un jove amb evidents símptomes d'embriaguesa i tot i que la seqüència dura pocs segons, no hi ha dubte del que succeix. Falta que algú certifiqui que les imatges són certes i que hi ha testimonis seriosos que corroboren la cosa.

Si el que explica "Diario de Mallorca" és cert, suposadament hi hauria determinats locals nocturns de Calvià, Mallorca, on s'organitzen concursos de fel·lacions per a noies a canvi de copes de franc.

Em costa de creure una baixesa moral i una degradació conceptual tan extrema. Si això és cert, és que una part de la Humanitat ha fet una involució pre-darwinista i torna a acostar-se a estadis primigenis de la nostra evolució con a espècie.

Si això és cert, és absolutament cafre que hi hagi empresaris que tinguin aquestes idees, i que les implementin. És denigrantment cafre que hi hagi noies que es prestin a aquesta manipulació humiliant i degradant (i ho dic sense ànim de practicar moralina barata, sino per una elemental defensa de la dignitat des les practicants, com a dones i éssers humans).

Si això és cert, el món s'està acabant a la velocitat de vertígen que anunciava en Xavier Grasset en un programa de migdia de fa uns anys a Catalunya Ràdio. El problema és que en aquest cas, i a diferència del que succeia en el programa, no acaba bé.

El Barça, altra vegada

El Barça m'interessa cada cop menys. És un mal model de gestió i de país en molts aspectes i aquesta temporada 2013-2014 ho ha demostrat amb escreix. D'exemples n'hi ha tants que no em cal citar-ne ni un de sol. Tots els que estem posseïts pel futbol ho tenim clar.

L'incís aquí és que ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra és humà, però tres, és d'idiota. I en això el Barça guanya tots els punts del món. Fitxar el "Bitter biter" (expressió que em vaig inventar ahir i que vindria a voler dir -ho dic amb la boca petita- "Mossegador amargat"), i a sobre fer-ho després que el seu historial hagi estat difós "urbi et orbe" arran del seu darrer acte vampíric, em sembla senzillament de jutgat de guàrdia.

O sigui que el club que ha de ser un exemple i un mirall pels nens, que encandila les àvies i que torna bojos els comissaris europeus, ha decidit fitxar un mossegador, per una quantitat encara no revel·lada però que es calcula astronòmica (la més gran pagada mai pel club). Em sembla patètico-lamentable. Sembla que els gestors del club i el seu director esportiu no hagin après res de la situació generada aquesta temporada.

Fitxar Suárez vol dir posar problemes al club (coordinació amb els altres dos cracks, vigilar-li comapanyies i reputació) i si al cim aquests problemes ens costen cap a cent milions d'euros (xifra no oficial però oficiosa), prevec xiulades a la mínima ocasió.

És que no hi ha més jugadors al món, que precisament ens hem anat a enamorar d'un vampir??

Aforaments anacrònics

Fa 35 anys, quan va advenir la democràcia, després de 40 anys de foscor i inquisició, aforar el poder polític tenia tot el sentit del món. El poder judicial era franquista i la temptació de voler perjudicar aquells joves que tenien ganes de transformar l'Estat es sospitava tan gran, que l'emergent democràcia va voler blindar-los.

Fins aquí res a dir. Ara bé, que quaranta anys després la cosa no només continüi igual sinó que s'hagi incrementat fins als 10.000 aforats (7.000 funcionaris de la justícia i 3.000 polítics) és un anacronisme injustificable i òbviament, cal posar-ho en qüestió i revisar-ho.

Ara bé, que la cosa aflori ara precisament arran de les protestes populars com a conseqüència del vergonyós "aforament exprés" de l'ex-rei borbó, em sembla de una precarietat democràtica alarmant. I que al cim les declaracions dels Populars es facin en el sí de l'"escola de calor" de la FAES, i que s'hi barregi la idea de l'elecció directa dels alcaldes amb la suposada rebaixa fiscal a partir del 2015 de la que hem de gaudir "tots els espanyols sense excepció", en paraules de Mariano I, el Breve, doncs home, m'esglaia. Ras i curt.

A l'ínclita Ibèria les coses es fan així, fruit de la improvisació i l'oportunisme electoral. Ara resultarà que no, que el PP està fent les coses fruit d'una immaculada planificació, però no, la realitat és que fins i tot els jutges estrictes acaben imputant a un ex-tresorer de 86 anys perquè ningú no surti a la foto. Pena, penita, pena.

Això dels aforats és a dia d'avui un anacronisme sense sentit. Per corroborar-ho només cal anar al nostre entorn més proper. Les Germànies: 0 aforats. Itàlia: 1 aforat, el President dela República. França: 1 aforat, el President de la República mentre ho és. Quan ho deixa de ser, encara que la seva dona canti cançons dolces a l'orella (per cert: que repetitiu i dolent és el darrer disc de la Bruni...), en Sarko ha passat 15 hores declarant sota arrest en qualitat d'imputat i potser l'acabaran detenint....Sense paraules. És la diferència entre les democràcies de baixa intensitat i les democràcies "democràtiques" i consolidades. Aquí no. Aquí tenim un documentat que exalta les meravelles de Primo de Rivera (José Antonio) en una conferència a la que hi concórre el ministre de la guerra (Pedro Morenés), i només rep aplaudiments (a sobre volen que siguem patriotes....). 

I ara en Rajoy  ho vol canviar tot, de pressa i corrent, com sol fer les coses. No al Parlament, sino en declaracions des d'una "escola d'estiu" que val tant intel·lectualment i políticament parlant com l'escola de futbol del meu fill petit (a la que, per cert, aquest estiu no he apuntat, no per dolenta sino per pitjor).

No m'acabo d'acostumar a tanta mediocritat, a tant clientelisme, a tanta mal fe.