Ja han passat dos anys des de la teva mort. Ens vas deixar el 25 d'abril de 2012, el dia de Sant Marc. I ahir, per tots els que t'estimem, va ser un dia especialment trist.
Continuo pensant molt en tu, i enyorant-te encara més. Cada dia. El dol ha passat i queda el record, però la teva absència és un buit que costa molt d'omplir. De fet, no és omplible de cap de les maneres.
Penso en com estaries ara mateix vivint amb la intensitat que et caracteritzava tot aquest procés de convulsió política i espiritual que hom ha batejat com a procés sobiranista.
Segur que, amb la teva capacitat de mobilització i la teva generositat haguessis fet de voluntari a la Via Catalana o ja series soci i membre actiu de la ANC o vés a saber, però t'ho estaries passant pipa, d'això no en tinc cap dubte. Si podessis tornar d'allà on sigui que ets, observaries, incrèdul, el procés de transformació d'aquesta societat, sobre tot de la societat civil, la que es manifesta pacíficament i festiva.
Papa, els dos darrers Onzes de Setembre han estat una gran festa de civisme i reivindicació: ho haguéssis viscut amb aquella il·lusió que et caracteritzava. I saps? Tinc molts dubtes que això acabi bé. A Castella han posat les armes colonials altra vegada en marxa i la desproporció de forces es manifesta. I a Europa sembla que estan per altres coses. No els fa cap gràcia el tresbals que suposa la creació d'un nou Estat, i fan que miren cap a un altre costat.
El que està clar però, papa, és que passi el que passi, res no tornarà a ser mai més igual. A això de l'Espanya de les autonomies li queden tres telenotícies. Temps al temps.
La casualitat ha volgut que dos anys després de la teva mort hi hagi hagut la del Tito Vilanova. Una altra gran persona que també se n'ha anat abans d'hora i igual que tu, de càncer. Jo ha feia molt temps que ho intuia, però vaig voler guardar l'esperança que es podria recuperar. Doncs no. El càncer no respecta res ni ningú. Ni edat, ni status, ni res. Quan ahir vaig sentir-ho a Catalunya Ràdio a quarts de set mentre anava a veure la mama amb en Marc ho vaig sentir i no vaig poder aguantar les llàgrimes. Un dia ja de per si trist que acaba de la pitjor manera posible, amb una altra gran persona que se'n va quan encara no li tocava.
En tot cas Papa, que sàpiques que segueixes present en nosaltres. Cada dia. En tots els nostres actes. Un petó de tots els que t'estimem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada