Diada Castellera de Santa Úrsula

El diumenge passat vaig tenir el privilegi de poder asistir a la jornada castellera de Santa Úrsula des de la balconada de l'Ajuntament de Valls. Era el dia en que es cloïa la temporada castellera 2013, i a la Plaça del Blat, al punt de referència dels castells, a la ciutat que els va veure néixer fa gairebé 200 anys.

 

Cada any, per Santa Úrsula la Colla Vella i la Colla Joves Xiquets de Valls s'enfronten en una diada en que es mostra amb tota la seva cruesa la rivalitat entre aquestes dues colles. I dic amb cruesa perquè a Valls ni hi ha lloc pels termes mitjos: o ets de la Vella o ets de la Joves, i si ets de l'una has de sentir una ancestral -diguem-ne- animadversió vers l'altra. L'alcalde de Valls, Albert Batet, que és de la Vella, no va tenir un dels millors dies de la seva vida.

 

Em va impresionar la rivalitat. Ja abans de començar, en una plaça plena de gom a gom (no només la plaça sino també els carrers adjacents), els membres de cada colla (camisa o samarreta vermell descolorida els de la Vella -amb lema a l'esquena "Tots som Vella" i camisa o samarreta d'un vermell sang els de la Jove -amb lema "Dona'm pit"-) anaven marcant el terreny i a la zona de "frontera" entre colles, on els colors de les camises marcaven l'inici dels uns i els altres sovintejaven les enganxades, les xiulades i els cops de colze. Al final es va imposar el seny, però més d'un moment vaig arribar a dubtar que allò acabés bé.

 

Les expectatives, segons vaig saber eren immenses, perquè ambdues colles havien assajat molt durament i durant molts dies per fer actuacions magistrals (han de fer 3 castells cada colla, començant per la Vella). De fet la Vella va començar amb un intent de 3 de 10 amb folre que va ser gairebé carregat de forma magistral però sembla que per un crit fora de lloc, quan estava a punt de coronar el Castell l'anxeneta va tenir un atac de pànic (el vaig veure en la cara d'aquella criatura que no debia ternir més de 6 o 7 anys) i va baixar de cop, abortant el Castell. Va ser un mal inici i un presagi del que seria la jornada per a la Colla Vella, que només va aconseguir coronar al tercer intent un Castell de gama inferior (crec recordar que un 4 de 8). En canvi la Joves va començar amb molt bon peu i va culminar els dos primers Castells amb un èxit aclaparador, i una seguretat que impressionava.

 

La diada es va alargar sota un sol de justicia i una temperatura gairebé canicular fins passades les cinc de la tarda. Vaig descubrir un món que no coneixia i rivalitats atàviques a part, aporta uns valors extraordinaris, més enllà de la plasticitat i la majestuositat dels Castells: treball en equip -és impressionant veure des d'una posició elevada com es construeix la pinya- coordinació, esforç, patiment, esperit de superació, passió, humanitat, força....

 

A partir d'ara miraré els Castells des d'una perspectiva diferent.

 

 

Doctrina Parot

El que més m'agrada de tot l'enrenou de la doctrina Parot (i faig l'incís exprés que sóc partidari de penes dures de presó pels delincuents especialment perillosos o reincidents) és que Europa es reivindica en qüestions com la que ens ocupa.

 

En circumstàncies com aquesta, quan El Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg (o el tribunal d'instància europeu que sigui) emet un veredict final, sense possibilitat ulterior de recurs, els Estats membres no poden fer altra cosa que cumplir la sentència.  I això és fantàstic, perquè és un altre d'aquells elements que demostra la pèrdua de sobirania dels Estats nacionals a favor d'un supra-ens Europeu.

 

Això, a una determinada casta castellana rància i orgullosa, els ha fet un mal increïble. Fins i tot gent -suposadament- assenyada com ara el ministre de Justícia, Ruiz Gallardón, s'hi ha pronunciat públicament en contra.

 

Però les conseqüències pràctiques de tot plegat són que, malgrat una pressió intolerable de les manipuladores Associacions de Víctimes del Terrorisme, malgrat que el mateix president del govern en rebi els representants i miri de "consolar-los", malgrat pronunciaments faxistoides diversos, i malgrat manifestacions a Madrit -ciutat, no concepte- l'etarra Inés del Río era alliberada de forma gairebé immediata en compliment de la sentència.

 

Llavors hi ha el pronunciament de l'Audiència Nacional d'avui mateix que en una ratificació especialment lúcida conclou que la sentencia del Tribunal de Drets Humans que va ordenar la sortida de presó per Inés del Río ho va fer amb fonament a arguments que -literalment-  "claramente trascienden a la demandante y son de aplicación general a todos los casos en que se den situaciones semejantes".

 

Espanya és una democràcia de baixa qualitat, però malgrat tot, la pertinència a la Unió Europea és un camí sense retorn en el que la realitat s'acaba imposant. Inspectors de la Unió i del FMI venen a Madrit a que els retin comptes ministres i secretaris d'estat, i Tribunals Europeus fallen en contra de sentències que, malgrat ens pugui no agradar, estan fóra de la línia de dret progressista que constitueix un dels fonaments de la Unió.

 

Una bona noticia, sense fisures.

 

 

Brots verds? Insult a la intel·ligència diria jo

Ara faré d'Empar Moliner i diré que avui estic molt content. Sense fisures, sense ironies.

L'il·lustre Banc d'Espanya -institució de prestigi mundialment reconegut (tipus FMI, vaja) que com tothom recordarà va ser capaç d'anticipar i predir tots els forats patrimonials, els maldecaps i pèrdues que ha provocat una part del sistema bancari estatal, incloent la tant nostrada Caixa de Girona del peixet de colors taronja i blau- ha diu avui que Espanya ha sortit oficialment de la recessió, després de nou trimestres consecutius de caiguda. Avui doncs, podem dir orgullosos i cofois que "the recession is over" i que hem vist la llum al final del túnel.

 

I de fet, aquesta afirmació -i medició- coincideix en gran mesura amb l'optimisme proclamat des de la tribuna d'oradors de la Carrera de San Jerónimo de Madrit - ciutat, no concepte- per part del també il·lustres De Guindos (Directiu europeu de Lehman Brothers fins que va fer fallida el 2008...) i Montoro (què hem de dir de l'il·lustre profesor?) en presentar els Pressupostos Generals de l'Estat per 2014 on postul·len amb meditada prudència que "the crisis is over" i que hem vist vida després del túnel.

 

Però vet aquí que el contribuent -i Cayo Lara- són dolents i tenen ganes de fer la guitza als nobles cavallers de la recuperació econòmica i dels benestar de les generacions futures que viuran dels aires del cel (ja que les pensions estaran tan desvaloritzades que no serviran ni per a comprar pipes) en gosar qüestionar tan noble pronunciament.

 

Com pot "the crisis" ser "over" amb 6 milions d'aturats? D'acord, tirem de realisme i macroeconomia i no pas de les enquestes de població activa ni llistes d'atur.

 

És cert, reconeguem que a Espanya no hi ha 6 milions d'aturats (com a conseqüència d'una economia submergida equivalent al 25% del PIB), i que només n'hi ha 4 ó 4,5. Continua essent un drama humà i moral de proporcions catastròfiques. A dia d'avui hi ha dos milions de persones que no tenen feina ni perceben cap mena d'ajut públic. M'estranya que no hi hagi més delinqüència. Amb afirmacions com les dels nostres nobles pròcers, a Suècia o a Àustria hauria dimitit el gavient del ministeri d'economia en ple. Sento amb frivolitat com personatges grisos i sense cap mèrit com a gestors de diner públic afirmen amb contundencia que s'està revertint la tendència econòmica quan, només per citar uns quants exemples apareguts als mitjans aquests darrers tres dies:

- Corporación Mondragón (la més gran cooperativa del món, la joia de la corona d'Euskadi) presenta concurs de creditors amb passius per import de 811 milions d'Euros.

- Delfi auncia un ERO a Sant Cugat de 150 persones.

- El conflicto de Panrico fa cara d'acabar com el rosari de l'aurora (a Madrit en diuen "como el gallo de Morón").

- El comité d'empresa d'Alstom a Santa Perpètua no accepta una mínima flexibilitat laboral.

- La morositat al sector bancari espanyol és la més gran de la història (12%).

- L'ICO deixa diners a les empreses molt solvents al 7,5% d'interès (això amb molta sort).

 

Fa tanta vergonya que costa de pair.

 

 

Narcís Serra i la Beautiful People

Hi va haver una època, a principis dels 80, especialment després de la primera victòria socialista en unes eleccions democràtiques des d'abans de la Guerra Civil, en què els polítics del govern, els afins al règim, podíen tocar el cel. Com als gals del poble d'Astèrix, només hi havia una cosa que els feia por, que el cel dels militars colpistes els caigués al damunt del cap, i per això es van ocupar hàbilment de desenvolupar dues estratègies de forma simultània: mantenir-los ben contents a base de promocions, increments de sous i prebendes i compra de joguines militars i pre-jubilar o jubilar els elements més sediciosos. Després del fallit intent de cop d'estat del coronel de la guàrdia civil, Antonio Tejero Molina, tenien els noms i cognoms dels elements més perillosos ben clars.

 

El senyor Narcís Serra, economista i pianista, va desenvolupar durant aquella època dos càrrecs que el van portar a ocupar les primeres posicions de l'aparell del partit i en les seves elits més influents i amb més poder.

 

Primer va ser alcalde de Barcelona, i després ministre de defensa. D'aquesta segona época en tinc una experiència personal. Debia ser el 85 ó el 86 i el senyor Serra mantenia un dinar de feina a l'estiu amb el seu col·lega francès Charles Hernu (més tard defenestrat per l'afer del Rainbow Warrior i la bomba que els serveis secrets hi van col·locar que va acabar matant un tripulant portugués, si no recordo malament). El dinar es desenvolupava en francès a la casa de l'aleshores gobernador civil de Girona, senyor Solans. Em va tocar fer de cambrer (jo treballava aleshores en un conegut restaurant de Palamós i dominava el francès). L'arrogància i fredor amb la que es gastaven els diners públics del contribuent en la compra de no recordo bé quants helicòpters Cobra francesos em va glaçar la sang.

 

Així anaven les coses aleshores. En Serra es movia en aquell ambient com peix a l'aigua, amb una total naturalitat, com si ho hagués fet tota la vida. Com que es va portar bé, i va fer la feina que s'esperava d'ell de modernitzar l'exèrcit i desmuntar el perill colpista, li van regalar la presidència de Caixa de Catalunya, avui, propietat del FROB i amb greus problemes de morositat i solvència.

 

Com diu la dita castellana, "a cada cerdo le llega su San Martín", fins i tot als més poderosos (ho estem veient amb el cas Bárcenas, per exemple), i ahir li va tocar declarar com a imputat (ja era hora que la justicia comencés a actuar com a tal).

 

El més sorprenent és però, no la seva capacitat de mentir i d'actuar amb fredor en les més adverses de les circumstàncies i amb tots els mitjans de comunicació envoltant-los. D'això en saben molt. El més exasperant és el seu cinisme, la seva incapacitat de reconèixer errors i culpabilitats, de fer mea culpes, i la seva increïble desvergonya de declarar-se convençuts de la bondat de les seves actuacions.

 

En Serra, a qui un dia vaig gairebé admirar, té la barra de dir (un tipus que va cobrar 250.000 € per assistència a Consells per any quan aquest era un càrrec no remunerat segons els estatus de la Caixa) que la seva actuació no només va ser legal (què ha de dir...) sinó lleial i correcta, i que la pujada de sous als membres de l'equip directiu obeïa a condicions de mercat (això en una entitat ja intervinguda i amb greus problemes de rendibilitat, liquidesa i solvència).

 

El més fotut del cas és que aquests especímens, després de dir això dormen tota la nit sense necessitat de prendre's una pastilla de "dormidina". Per a ser un tafur, cal haver-s'hi dedicat molts anys i haver practicat molt, i a aquest individu, i molts altres de la seva calanya, han practicat durant mitja vida, sempre vivint de salaris públics o parapúblics, això sí, i sempre sense haver de donar gaire explicacions a ningú. Vergonya.

 

 

 

 

 

Abisme fiscal als USA

La cotització de l'Eurodòlar (que arriba avui als nivells més baixos dels últims dos anys) és una clara mostra que la crisi del déficit dels Estats Units ha estat tancada en fals.

 

Pels importadors no deixa de ser aquesta una bona noticia, tot i que relativa, ja que la superació de la crisi econòmica es basa més en una economia d'exportació que no pas d'importació. Ara bé, és cert que tots els ciutadans del carrer som importadors, com a mínim de combustible, que es negocia i es paga en dòlars, o sigui que quan més baix cotitza el dólar en relació a l'Euro, més barata paguem la gasolina. És un trist consol, però consol, al capdevall.

 

L'augment del sostre de dèficit, aconseguit "in extremis" el divendres de la setmana passada ha estat rebuda pels mitjans com una victoria d'Obama, però és una victòria que cal qualificar necessàriament de pírrica, ja que l'ampliació del sostre només és temporal (s'acaba a finals de gener de l'any vinent) i per tant només permet guanyar una mica de temps, no ha evitat un tancament parcial dels serveis públics del Govern dels Estats Units, i el que és pitjor, des del meu punt de vista: ha radicalitzat encara més les posicions dels ultraconservadors (Tea Party), que sembla que tenen dominat l'aparell del Partit Republicà.

 

Temps era temps quan els congressistes nordamericans debatien amb elegància i arguments al Congrés i al Senat i acababen posant-se d'acord en les qüestions d'Estat. Ara, l'ultraliberalisme conservador està obsessionat en eliminar tota traça de serveis públics en allò que a Europa es considera territori del "Benestar Social", i faran tot el que estigui a les seves mans per a debilitar el govern d'Obama i boicotejar amb totes les armes posibles la seva reforma del sistema de seguretat social.

 

És una visió del món arcaica, individualista, egoista, poc ètica i per extensió poc intel·ligent, perquè no oblidem que només l'universalització de drets ciutadans bàsics ens fa a tots plegats partíceps d'una societat més justa, més pròspera, més segura, i en defitiniva amb més elements que permetin evitar la frustració col·lectiva.

 

La crisi del deute (per segona vegada en menys d'un any), ha deixat tocada la primera economia del món, no només en credibilitat, sino també en solvencia. Si els creditors internacionals dels bons del Tresor nordamericà decidissin tot de cop rescatar el seu deute, el Govern dels Estats Units podria entrar en fallida l'endemà mateix. I ja se sap que en economia no hi ha res pitjor que una crisi de confiança.

 

Si aquesta confiança amb la classe dirigent i el sentit comú no és respectada, l'abisme fiscal acabarà imposant-se i les conseqüències geopolítiques mundials podrien ser d'un abast incalculable.

 

 

 

Duran (el de les piles "Duracell")

El senyor Duran, a més a més de ser un polític "etern", que sembla tenir unes piles alcalines Duracell triple A, és com la pedra a la sabata, sempre acaba fent mal al moment més inoportú. I el que és més extraordinari: no plega mai. De fet el recordó des de l'adveniment de la democracia com a actor polític.  Sempre al costat del poder, sempre tocant la gitza, sempre a la seva.

Si en algun moment he dubtat de si les constants discrepàncies i matitzacions a la postura oficial de la Generalitat per part del senyor Duran i Lleida eren una estratègia perfectament definida i pactada entre les parts, després del darrer incenci provocat per les seves declaracions a Televisión Española, ja no en tinc cap dubte. El senyor Duran va per lliure, i a més a més vol posar de manifest que la seva veu cal fer-la sentir, alta i clara, no en va és -diu- el representant del grup parlamentari català al Congrés dels Diputats.

 

La cosa però té nassos. Resulta que el bon home diu que ningú no li va comunicar el famós informe de l'anomenat "memorial de greuges econòmics" que la Generalitat reclama a Madrit -concepte-, i que l'únic deute que es pot reclamar són els 759 milions reconeguts per l'Estat i no abonats, però que els altres, els que contempla la disposició addicional tercera de l'Estatut no són reclamables, perquè no són "legals", ja que la disposició va ser qüestionada pel Constitucional. La responsable d'enviar l'informe a Madrit era precisament la senyora Joana Ortega vicepresidenta del Govern, que milita a Unió Democràtica de Catalunya i que (al menys fins ara) és la mà dreta de Duran.

 

 A l'entrevista Duran acaba qüestionant fins i tot el futur de la Federació. Entenc que no hi ha res etern, però el do de la inoportunitat és una de les grans virtuds d'aquest home, que s'ha quedat sol defensant una tercera via que no es creu ni ell. En moments crucials pel futur polític de Catalunya com els que s'estan vivint darrerament, vistes les declaracions i actuacions de Duran (n'hi ha un munt) i una Covergència i Unió relegada a segona força política segons les enquestes, potser no seria del tot mala idea aclarir el panorama polític català (d'altra banda sempre dividid i fragmentat fins i tot en allò que es transcendental) i acabar amb el que a dia d'avui és una anormalitat política. En Duran té unes idees que cada vegada s'allunyen més de les de bona part dels militants i votants de Convergència. Segurament és, en molts aspectes, més a prop del PP que de Convergència.

 

La transició política a Catalunya només s'acabarà del tot quan la Federació Convergència i Unió deixi d'existir.

 

 

Lliçons de dignitat

El col·lectiu de mestres mallorquins ens han donat a tots plegats -especialment als Catalans- una lliçó de dignitat. S'han rebelat de forma pacífica i democràtica contra l'absurditat i la persecució política de la llengua a les Illes. Han demostrat que la defensa del sentit comú i d'uns valors de convivència compartits durant molts anys, és una qüestió tan vital com el que es menja cada dia per dinar.

 

I ho han fet, ho estan fent, amb un coratge, una organització, una convicció i sobre tot una unitat gairebé sense fisures. Contra aquesta voluntat de ser, el poder polític, que no escolta i que venç però no convenç (ni tan sols als pares enviant-los per dues vegades cartes personalitzades per intentar convencer-los que poden canviar la opció lingüística a l'escola), només pot fer que imposar-se per la força, la que els dóna una majoria absoluta que sense dubte perdran a les properes eleccions.

 

La demagògia del senyor Bauzá, que afirma que no vol ser el culpable del fracàs escolar de diverses generacions de nens mallorquins però que impulsa el trilingüisme només per a carregar-se la immersió lingüística que fins la data no ha causat el més mínim problema i que segur que no té la culpa del fracàs escolar, només es pot imposar per la coacció i l'amenaça. Força contra dignitat.

 

El President de la Generalitat de Catalunya també va donar dijous una altra lliçó de dignitat no acceptant anar de número dos d'un acte organitzat a Barcelona per la patronal Foment del Treball perquè el número u l'havia d'ocupar la vicepresidenta del Govern Espanyol en absència del senyor Rajoy, absent d'Espanya per viatge.

 

Home, segur que la cosa es podia haver fet de moltes altres maneres, però penso que davant la malícia del govern espanyol i les ganes de demostrar, especialment en els furs econòmics i empresarials allò del "qui mana aquí", la plantada del President va ser també un acte de dignitat.

 

Catalunya no és una colònia ni un virregnat. És una comunitat autònoma en la que la màxima representativitat institucional la detenta el President de la Generalitat llevat que a l'acte en qüestió hi assisteixi -per aquest ordre-  Rei o Príncep o President del Govern; qualsevol altra cosa és voler fer-nos combregar amb rodes de molí.

 

 

 

 

 

Metodo 3

Impressionant la presentació del llibre "El método" del Sr. Francisco Marco. Impressionant la poca credibilitat de tot plegat i de la pudor de sucarrim que fa tant la versió de l'Alicia com la del propietari de l'empresa de detectius, que pretén aprofitar el ressó mediàtic que ha aixecat la gravació al restaurant La Camarga per intentar fer quatre duros (amb els que fer front a les múltiples demandes que té, entre d'altres la de la pròpia Sánchez Camacho). No deixa de ser una altra mostra de la impunitat amb que la gent sense escrúpuls es passeja per aquest Estat.

 

El que sembla clar, i ja ho he escrit en alguna altra ocasió però ara això cobra més força que mai, és que la Senyora Camacho té la visió estratègica d'un pardal, i que en tot aquest sòrdit afer (perquè no és ni tan sols obscur, és directament sòrdit), hi ha implicats dirigents del PSC i del Partit Popular que probablement van pensar que saber coses de la familia Pujol els permetria pujar abans al poder.

 

Del senyor Zaragoza fa dos mesos que no se'n parla. Senyal que deu haver aceptat la seva culpabilitat (o que l'han amortitzat anticipadament).

 

I llavors hi ha les activitats de Método 3, que també anava per lliure en tots els aspectes. Anarquia portada a la seva màxima expressió, com només es pot donar en aquells llocs amb força preeminència del fer en base a amistats i influències més que no pas a base d'invitacions.

 

No sé com acabarà l'afer, però el que sí sé és que la Sra. Sánchez-Camacho ha perdut -segurament per a sempre més- la seva credibilitat política, al menys en els nivells que compten, la qual cosa provocarà altra vegada una fugida masiva de vots (dels que consideren el PSOE massa tou, cap a Ciutadans i dels que el consideren massa dur, cap a IC Els Verds) que s'anirà materialitzant des d'ara fins a les properes eleccions.

 

És més que probable que succeeixi el que les enquestes d'ahir diuen: caiguda lliure del Partit Popular al Parlament de Catalunya i ascens significatiu del partit Ciutadans, que passarà a esdevenir el partit que aglutina el vot unionista espanyol a Catalunya.

12 d'octubre

He deixat passar uns quants dies abans d'escriure res sobre la manifestació del 12 d'octubre per tal de tenir una visió més zenital i desapassionada de la cosa. Hi ha vàries conclussions ràpides que es poden extreure de la manifestació unionista del dia de la mal anomenada Hispanitat, que segueixo sense entendre ben bé què vol dir ni què celebra.

• La manifestació va ser un acte absolutament civilitzat que es va desenvolupar amb una total normalitat. No podia ser d'altra manera, però hi havia qui ho posava en dubte. L'acte va aplegar ciutadans que pensen molt diferent dels que van participar a la Via Catalana de l'Onze de Setembre. La discrepància és legítima i necessària. Benvinguda sigui.
• Altra cosa és la guerra de xifres. No sé quanta gent hi havia. Segons les fonts anava dels 30.000 (guardia urbana de Bcn) a 160.000 (organitzadors). La xifra de la delegació del Govern a Catalunya (105.000 persones), sembla més que plausible. Si la diu Llanos de Luna, segur que ho és.
• En tot cas, això només demostra tres coses: que hi havia molta gent, molta més que l'any 2012, que era molta menys que la que es va manifestar a la Via Catalana (un 10% en el millor dels casos), i que la minoria silenciosa va continuar a casa, sense interessar-li ni la moguda independentista ni la unionista. Em sap greu altra vegada per la pobra Alícia, que no para d'espifiar-la a cada passa que fa.
• El "mejor unidos" és una bona estratègia, però que no beneficia tothom per igual. És evident que el gran guanyador de la mani és l'Albert Rivera, lerrouxista intel·ligent i sense motxiles -tot i que li comencen a créixer nans amb les fundacions domiciliades a Madrit (ciutat)-.
• Les enquestes el proclamen ja com a representant de la tercera força política al Parlament de Catalunya si hi haguessin eleccions ara, i l'Alícia i els seus, que des de Catalunya volen i dolen, no para de perdre vots.
• L'unionisme ho tornarà a provar el dia 6 de Desembre, que celebra una Constitució de l'any 1978, que hores d'ara sembla tan caduca, arcaica i obsoleta com el seu màxim representant, el borbó Juan Carlos I. Auguro un èxit molt inferior al de la mani del 12 d'octubre. Serà en divendres i prop de Nadal. Si hi ha neu al Pirineu, ni les rates.
• Tot i la civilització de tot plegat, i que és legítim que els que defensen una Catalunya espanyola es movilitzin, comença a ser preocupant l'estratègia que s'està seguint des de Madrit (concepte). Aquesta es basa en una negació i un radicalisme insà i indigne dels que es postulen governants de TOT l'Estat Espanyol que està provocant artificialment una polarització radicalitzada que no existia només fa un parell anys. A Bosnia Herzegovina van estar fotent-se trets entre veïns quan quatre dies abans feien barbacoes. L'estratègia del "contra tu que penses diferent i a més a més estàs equivocat" només pot portar dolor i ressentiment. Cal pensar-s'ho dues vegades. Un equilibri de convivència guanyat a pols durant 35 anys no pot anar en orris en quatre dies.
• Finalment, coincideixo amb Artur Mas amb el fet que és més fácil comptar vots que manifestants. Altra cosa és si Mas és conscient de l'equilibri de forces, perquè jo estic convençut que una votació seria un frec a frec molt difícil de gestionar el dia després. Que ningú es deix impressionar pel número de manifestants, que això és com el que passa amb les enquestes pre-electorals. Tothom diu qualsevol cosa i a l'hora de la veritat actua de forma diferent.

Obscurantisme: el projecte Castor

L'enrenou provocat pel cas del dipòsit soterrat de gas anomenat Castor torna a posar de manifest allò que he escrit unes quantes vegades en aquest blog, que Espanya és una democràcia de baixa qualitat.

 

Hi ha tantes coses que denoten nocturnitat i al·levosia en tota aquesta actuació que obscurantisme és un qualificatiu amable. D'entrada l'adjudicació de la concessió es va publicar al BOE d'un mes d'agost, després d'una tramitació extraordinàriament ràpida. Adjudicació que a més a més instal·la la seu de l'empresa al País Valencià -governat pel PP des de fa tant temps que ja ni ens recordem de quan en Lerma va ser el president de la Generalitat Valenciana- perquè els requisits d'informació i permisos mediambientals (cedits a les Comunitats Autònomes) són molt més laxes allà que aquí.

 

I de qui és l'empresa explotadora del dipòsit? Doncs d'ACS, és a dir de l'amic Florentino Pérez, un sempietern de les concessions de les Espanyes, sia d'infrastructures, de centres de tractaments de residus, de recollida d'escombreries, de netejes, etc. Hom te la sensació que des dels "palcos del Bernabéu" es va repartint el pastís dels diners públics als quatre que tallen les cireres. Segurament vaig errat, però a Madrid -ciutat- tenen una dita que fa: "Blanco y en botella, leche".

 

Després hi ha la, diguem-ne "sigil·lositat" amb la que s'ha conduït tot aquest procés. Fins al punt, m'atreviria a dir que el cas Castor ha començat a aparèixer als mitjans de comunicació només quan hi ha començat a haver terratrèmols  (això sí, el govern de Madrit -concepte no ciutat- diu que tots són de baixa intensitat). Home, jo no és que estigui assabentat de tot el que passa al món, però sí que miro d'estar raonablement informat i és la primera vegada, arran de la polèmica, que he tingut coneixement d'un dipòsit subterrani de gas aprofitant una falla natural al davant de la costa, a les terres de l'Ebre.

 

Seguidament cal fer una simple pinzellada superficial als aspectes de tipus tècnic. Només dues observacions: tots els dipòsits d'aquesta mena construïts en països civilitzats tenen una profunditat de 10 kilòmetres sota terra, aquest només de 1. Una altra fotesa: se suposa que el dipòsit podia emmagatzemar gas fins a una pressió de 50 Bars, i els terratrèmols han començat quan la pressió del gas emmagatzemat era de 6 Bars, el que pot voler dir que si haguéssin arribat fins als 50 potser hi hauria hagut un terratrèmol de grau màxim a l'escala de Richter que hauria devastat Catalunya (potser a algú li hagués fet gràcia? Vull pensar que no...). I tot això després d'haver-se gastat, diuen, 30 milions d'euros es estudis geològics, mediambientals i de viabilitat.

 

I finalment la cirera del pastís. L'adjudicatari va firmar un contracte amb l'Administració que diu que en cas d'interrupció de la operació per qualsevol circumstància, encara que aquesta fóra neglicència de l'explotador, la indemnització a pagar a l'empresa adjudicatària és d'uns mil tres-cents milions d'euros, euro amunt, euro avall.

 

Que l'explotació del dipòsit s'aturarà sembla ara per ara una evidència palmària. Si l'Administració paga cap indemnització, algú hauria d'anar a la presó, el cap dels serveis jurídics del Ministeri d'Indústria, el ministre, i el secretari d'estat, si no, n'hi ha per fer un magatzem de gas de les mateixes característiques a dalt de tot de la Castellana, a Nuevos Ministerios.

 

 

La verdad sobre el caso Harry Quebert

De tant en tant la literatura de masses et dona sorpreses inesperades. És el cas de la fantàstica novel·la anomenada "La verdad sobre el caso Harry Quebert" (Ed. Alfaguara), de l'autor suïs Joël Dicker. Aquesta novel·la constitueix el fenòmen literari de l'any. Un èxit de vendes i de crítica aclaparador. Ha guanyat, entre d'altres, el prestigiós Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa i el Premi Goncourt des Lycéens, i això per la segona obra d'un autor de 28 anys.

 

"La verdad...", situada als Estats Units de 2008, escrita amb una simplicitat només aparent és un llibre d'una profunditat literaria espectacular i conté tots els ingredients per a mantenir el lector en una tensió extraordinària, que fa el lector estigui enganxat al llibre sense poder-lo tancar. És una novel·la aparentment sobre literatura però que gira sobre la misteriosa desaparició d'una nena de 15 anys, la Nola Kellergan, que va tenir lloc l'agost del 1975 a un petit poble de la costa est dels Estats Units, Aurora (New Hampshire).

 

És un llibre que recorda el dinamisme rebuscat de la trilogia negra "Millenium" del suec Stieg Larsson, combinat amb la morbositat exquisida del Vladimir Nabokov de Lolita.

 

La gràcia de "La verdad..." és que es tracta d'un llibre treballat des del guió. És una novel·la que busca la complicitat i l'interès del lector des de la primera pàgina. La trama és excel·lent, i es basa en uns personatges extraordinàriament ben treballats i definits, tant els principals, un jove novel·lista jueu de nom Marcus Goldman -amb mare jueva practicant i esquizofrènica amb un tarannà extraordinàriament ben definit per Phipip Roth en moltes de les seves novel·les- i el seu professor de literatura i novel·lista d'èxit Harry Quebert, com els secundaris, que estan estudiats i construits fins al darrer detall: el cap de policia local, la propietària del bar, el seu marit, la seva filla, el jove policia local, el bibliotecari, el cap d'investigació, Perry Gahalowood, la secretària del Goldman, el seu agent literari, el seu editor, un magnat local i el seu secretari desfigurat...

 

L'argument, també simple en aparença es va complicant conforma avança el llibre, i coses que aparentment no tenen la més mínima importància i no guarden relació amb res del que ha de venir, acaben esdevenint detalls importants per a la resolució final de la història. El més important són els girs inesperats que va agafant el llibre, i la constatació que allò que semblava evident no ho és tant.

 

El desenllaç, més que inesperat, permet lligar caps d'elements que semblen inconnexos a l'inici de la història.

 

"La verdad sobre el caso Harry Quebert" és un llibre que manté la tensió narrativa i argumental fins la darrera pàgina, perquè és gairebé en aquesta on el lector acaba entenent la complexitat de la història i de les interrelacions entre els diferents personatges. Argument potent i treballat des de la base, segurament amb diverses visites per part de l'autor als escenaris dels fets.

 

Em trec el barret davant un llibre que està cridat a esdevenir un èxit mundial perquè està escrit amb una coherència i honestetat que són impossibles de rebatre.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Alicia (novament)

La situació és tan terriblement dantesca que ens trobem amb paradoxes (esperem que no siguin de posada en escena pactada) com la de la senyora Alicia Sánchez Camacho anant a exposar als barons del seu partit el "fet diferencial català".

 

Home, avui en Joan Barril, a l'editorial del "Cafè de la República" deia amb bon criteri que tot el que es demana per Catalunya (a Madrit -concepte, no ciutat-) s'acaba concedint amb molts anys de retard, i de fet, en molts casos és veritat, i que finalment en gaudeixen totes les autonomies de via lenta. A aquest pas, continúa, una Alicia Sánchez que va a Madrid a demanar un tracte diferencial per Catalunya (defensant una posició de pur sentit comú, perquè els votants catalans del PP també són fills de Déu, i també pateixen els maltractaments de Madrit), acabarà d'aquí a uns anys demanant la independencia.

 

Hi ha, en aquest sentit, un article divertidíssim d'en David Miró a l'Ara del que en transcrit literalment un paràgraf perquè il·lustra de forma contundent la mateixa contradicció de l'Alicia al País de les Meravelles (Espanya, concepte, no Estat). El fragment que he selec cionat diu així, arran de la darrera enquesta demoscópica que ha publicat "La Vanguardia": " ERC supera CiU i tots junts sumen més que ara; PSC i PP s'enfonsen; aquests dos partits més CiU no superen el 50% dels vots (glups); ERC guanya a la demarcació de Barcelona (doble glups); l'electorat de CiU valora més Junqueras que Mas, i Alfred Bosch que Duran; l'electorat del PSC valora millor Junqueras que Carme Chacón (triple glups), i Herrera més que Navarro (alguna conclusió?). Sort que, segons l'enquesta, si Rajoy accepta una tercera via de la qual no té coneixement, la independència ja no guanya el referèndum. Se li ha girat feina a l' establishment ...".

 

Doncs bé, l'Alicia ha anat a Madrit i els seus postulats no només no han triomfat, sino que la secretària general del partit, l'inefable Dolores de Cospedal, li ha fet un "zasca" en plena cara (i en roda de prensa) i s'ha quedat tan ampla. Potser sí que en Barril té raó. A la intolerància de la secretària general s'hi han afegit les declaracions de l'Ignacio González (president de la Comunitat de Madrid) i Alberto Fabra, el de la Generalitat Valenciana (dues comunitats, recordo, que també tenen dèficit fiscal).

 

La cosa és tan kafkiana, i els dirigents Populats tan increïblement cecs (o rabiosos), que s'estimem més el perill del xoc de trens que no reconèixer la realitat que una part -al menys significativa- de la població de Catalunya vol ser consultada sobre el seu estatus polític. Costa tan d'entendre? Doncs sí. La cessió de la sobirania a la voluntat del poble de Catalunya és pur tabú, fins i tot sabent (perquè ho saben: ho sap el CNI, ho sap la policía, ho sap qui ho ha de saber) que les probabilitats del sí en el cas d'una consulta, són només, lleugerament superiors a les d'Escòcia.

 

No havia vist mai una classe política tan cega i tan curterminista.

 

 

 

 

Xina i les infraestructures

He estat una setmana a Xina per motius professionals i aquesta vegada, per tal d'optimitzar temps i recursos he concentrat totes les reunions i entrevistes des de Shanghai. A l'est de la ciutat, hi ha el Hub de Hongqiao. Una infraestructura nova (té uns 3 anys) que concentra un aeroport internacional (el segon de la ciutat després del de Pudong), l'estació de tren d'altra velocitat i un parell d'hotels amb una relació qualitat-preu més que acceptable.

 

Coneixia ja Hongqiao d'anteriors viatges, però en aquesta ocasió l'he utilitzat abastament. De fet pràcticament no me n'he mogut, més enllà d'agafar trens i avions per a desplaçar-me al lloc on tenia reunions de treball.

 

Hi ha d'altres aspectes en els que la Xina encara està en franc desavantatge en relació a Europa i els països més desenvolupats, però he de dir que en infraestructura de comunicacions, és un país capdevanter, i no només pels quilòmetres d'alta velocitat (característica de la que una certa Espanya es sent profundament orgullosa).

 

La xarxa d'alta velocitat (coberta amb un servei de tren que s'anomena "Harmonia") és impressionant. Neta, puntual, ràpida, eficient, econòmica. Sense exagerar diria que la primera clase del tren és netament superior a la de l'AVE espanyol, però amb diferència aclaparadora, no només per la qualitat del servei, sinó perquè els trens van absolutament ples -a vessar- de passatgers.

La xarxa dóna  servei amb menys d'una hora i mitja un àrea metropolitana d'uns 70 milions de persones al voltat de la ciutat  de Shanghái, a Wuxi, a Suzhou, Tongxiang, Nanjing,..... Les estacions són immaculadament netes: no hi ha ni un paper al terra, ni una burilla (això en un país de fumadors empedreïts), i una característica diferencial potent: al terra de l'andana hi figura el número de vagó, i la porta del vagó s'atura exactament a on hi ha la marca. Els passatgers fan cua pacientment al darrere d'aquesta marca. És francament impressionant. Tot és nou, tot funciona, tothom ho respecta.

En moltes altres coses la Xina continua essent un país amb mancances importants (el nivel d'anglès, per exemple, està en franca recessió, en comptes d'avançar), però ens els aspectes clau del desenvolupament econòmic, són un país a imitar: ho fan cada vegada més bé.