De futbol i altres bestieses

La meva àvia materna cuinava les millors patates fregides del món (ella en deia "trumfes"). Era una dona de pagès de tota la vida. Era la Mercè del Mas del Molí de més amunt (abans la Mercè del Mas del Monjo). També deia algunes frases sàvies que quan era petit no entenia, i que després, en perspectiva, van cobrar tot el sentit. Una d'aquestes frases era -ella sempre feia feina sense parar, ja al camp, ja a la cuina, ja als estables amb vaques i gallines- "Qui no té res a fer el gat pentina".

 

En aquest país i a l'Estat Espanyol en general, la frase de l'àvia és d'aplicació gairebé universal. Hi ha un munt de gent que o té poca feina, o encefalograma pla, o bé s'avorreix miserablement. Tot això ve al cas perquè darrerament "els de les notícies esportives" -concepte que afecta per igual a periodistas televisius, radiofònics o de diaris i públic apassionat- o no tenen feina o s'avorreixen perquè no es generen notícies o contribueixen al baix to general del país.

 

Els esports de masses mai no m'han interessat massa, i el futbol encara menys.  Però veient el nivell de tot plegat, si la cosa m'interessés, em començaria a preocupar. Avui he sortit abans de la feina per anar al metge i he pogut fullejar alguna diari. Només es podía triar entre "Pronto", "Lecturas" i prensa esportiva. He optat per la darrera com a mal menor. Doncs bé, el penal assenyalat ahir per un àrbitre asturià, sembla, que de forma improcedent a favor del Madrit (ciutat, no concepte) al minut 94 ha estat a punt de provocar un cataclisme atòmic. Total perquè semblaria que el Madrit va guanyar sense mereixer-ho. Pàgines i pàgines sobre si el penal era correcte o no. Escàndol! Villarato! Imperialisme! Ni el Franco ho hagués fet millor per a desviar l'atenció de les coses que veritablement compten.

 

Però hi ha més. La polèmica sobre si el joc del Barça és millor o pitjor amb un tal Tata Martino (que no és cap model del fabricant de cotxes indi sinó un entrenador de futbol, casualment argentí), que diu i contradiu que se'l qüestiona perquè no és ni de la casa ni holandés? Torna el racisme al món del futbol, aquesta vegada des de dalt. D'aquesta cançó, tip de sentir-la a la ràdio i veure-la a la tale, n'estic fastiguejat.

 

I llavors les piulades i recontrapiulades, com al mercat de Calaf. Que aquest ha dit i l'altre ha fet i l'àrbitre només està amb el poder, i Cruyiff dient públicament que Rosell deu diners a la seva fundació i no els paga perquè no el pot veure. I Cruyiff afirmant que s'ha fet de l'Ajax.

 

La cosa és tan borderline que fa feredat pensar que una part molt important de la graella televisiva, radiofònica i periodística està ocupada per aquest tipus d'informacions i d'individus.

 

Un exemple més de com va el món Ibèric (en general i sense fer masses distincions per raó de bandera).

 

 

 

Tercera via

En la meva opinió hi ha dues lectures possibles al paper que fa en Duran i Lleida en tot aquest procés.

 

Una opció és que, Duran tal vegada està fent un paper d'absoluta incoherència i deslleialtat amb Convergència i el President de la Generalitat de passada (al Pacte de Legislatura amb Esquerra Republicana, tant Convergència com Unió el van subscriure), i -com ens té acostumats- va per lliure intentant mantenir perfil propi diferenciat del de Convergència, i provant d'estar posicionat en "terra de ningú" per allò que pogués passar, en un esperit de supervivència altament desenvolupat durant més de trenta anys de carrera política.

 

Hi ha qui està fermanent convençut d'aquesta opció, afirmant que no és casual la carta de Duran a La Vanguardia justament un dia abans del debat de política general al Parlament de Catalunya. La veritat és que Duran ens té tan habituats a les seves ambigüetats que aquesta possibilitat és una opció absolutament coherent. Si això es confirmés, a Convergència només li quedaria l'alternativa de trencar la coalicció. De fet, hi ha moltes veus convergents (i cada vegada més no convergents) que postulen que la unió d'ambdos partits és "antinatura" i que cal trencar-la el més aviat posible. Jo, a títol personal, si hagués de donar un consell a Convergència, els diria que efectivament és hora de trencar pactes i ser el màxim de coherents. Això de la democràcia cristiana no he acabat d'entendre mai que caram vol dir. No sé, de fet, com es pot barrejar religió i política amb tanta frivolitat.

 

L'altra opció, de més alta volada, és la d'aquells que postulen que tot això està totalment estudiat i pactat entre Mas i Duran (i de fet es defensen en el fet que ambdós partits van firmar el Pacte de Legislatura en el que s'explicitava clarament la defensa del "dret a decidir") i que només és una tàctica negociadora en la que Duran no fa altra cosa que fer de "poli dolent". Tan de bo tinguessin raó els que defenses que Duran és coherent i just amb el seu soci de coalicció.

 

Si ho mirem sense passió i amb pragmatisme (alguns del meus amics em podrien pelar per això que escriuré a continuació), la Tercera via de Duran no és cap bestiesa. Mas, un home d'empresa que fa de polític però que ni és polític ni entén els tempos de la política, estaria en aquest escenari defensant postures maximalistes (de comú acord amb Duran) per a aconseguir:

- Pacte fiscal (altrament anoment concert econòmic. Em pregunto: per què no comencem a dir les coses pel seu nom?)

- Sobirania en materia d'infrastructures (vital per la cometitivitat del país) i en cultura, llengua i ensenyament (s'hauria acabat el malson de Wert, de Bauzá, de De Cospedal) i tant altres.

- Representació directa de Catalunya als estaments internacionals (Banc Mundial, FMI,...).

 

Jo no és que em vulgui vendre per un plat de mongetes, encara que siguin del "ganxet", però si amb això anterior aconseguim defensar els interessos dels nostre peatges, de la nostra caixa i de la nostra llengua, doncs home, no ho veig una tan mala situació.

 

El problema és que les expectatives són tan altes que qualsevol diferencia amb els plantejaments incials  s'ha d'explicar i justificar molt bé. Però jo invoco el pragmatisme i faig via, i admeto que en una situació acceptada per Espanya del que defensa Duran, potser jo també m'hi apuntaria.

 

 

 

 

Els perills del contra-atac nacionalista (espanyol)

Si una cosa em faria veritablement por, pel que suposaria de ruptura de la convivencia (un dels darrers llegats que sobrevieuen en el -un dia- malanomenat "Oasi Català" seria la polarització de la societat catalana en dos blocs enfrontats i irreconciliables.

 

Seria un fracàs estrepitós de Catalunya com a país,  com a terra d'acollida, com a territori d'integració, com a poble mestís que ha esdevingut amb els anys una entitat amb personalitat pròpia, diferent de la resta de territoris ibèrics, com a poble en el que -malgrat el que pugui escriure de forma interessada i mentidera determinats rotatius madrilenys- la convivència és un exemple amb independència de l'idioma amb el que es parli, de la ideología política que es tingui i del partit al que es voti (o no voti).

 

Les forces polítiques i mediàtiques contràries a l'exercici del dret a decidir, abanderades per la senyora Maria Dolores De Cospedal (l'acabo de veure al 3/24 francament desmillorada; pel que es constanta, el cas Bárcenas no li acaba de provar), davant l'absència d'aquella "minoria silenciosa" que encara busquen i que segurament no aflorarà a les manis patriòtiques del 12 d'octubre, intenten generar-la per la via de la calumnia, l'amenaça i la distorsió (quan no directament mentida). "El Mundo" hi contribueix directament posicionant-se a favor d'Albert Rivera (sense complexes), aquí ahir dedicaven l'editorial.

 

El problema que hi veig és allò de que una mentida o provocació amplament repetida acaba esdevenint veritat. Ciutadans que viuen en pau amb els seus veïns, parlin la llengua que parlin i se sentin com se sentin poden acabar posicionant-se en un joc que no és el seu (això és vàlid tant pels uns com pels altres) i tot de cop veure com la convivència, aquest bé tan preuat, acaba deteriorant-se de forma irreversible i molt, molt ràpida.

 

Recordaré tota la vida quan era a Londres, al 89, estudiant anglès un estiu i a la meva classe hi havia, entre d'altres, una noia sèrbia i una altra de croata. Pels estrangers, la guerra a Iugoslàvia ni tan sols s'albirava.  Aleshores jo em pensava que la Iugoslàvia que Tito havia construït era una realitat monolítica en la que tots els seus ciutadans convivien com bassa d'oli. Res més lluny de la realitat. Després de compartir classe de conversa amb aquelles noiescada tarda  durant una setmana en vaig tenir prou per entendre que allò de la Iugoslàvia, exemple en altre temps d'eficàcia comunista a la Europea, era un veritable polvorí en el que es creuaven odis atàvics que feien que ni tan sols el respecte fos un valor gaire respectat. I així va acabar tot plegat.

 

Aquesta és la por. Si es vota, passarà el que passi, però al menys hi haurà un resultat, que, per ajustat que sigui, els perdedors (una vegada ben definides i aprovades per tots les regles del joc) hauran d'acceptar i respectar i els guanyadors hauran d'administrar amb generositat per evitar una erosió de la convivència. Així es va fer a les republiques bàltiques, i a Txèquia i a Eslovaquia, i a tans altres llocs.

 

 Si el nacionalisme espanyol insisteix en dividir, i ho aconsegueix, serà la gran fallida de Catalunya, i en definitiva dolent per a tothom. Ja només els falta cridar en Duran Lleida perquè els faci d'Ambaixador.

 

 

 

 

Escalfament local

Com era previsible i esperable la pre-batalla política comença amb la guerra de declaracions i contra-declaracions. Òbviament els mitjans, d'un i altre bàndol -parlem de bàndols perquè és així com es percep des dels mitjans- volen portar l'aigua al seu molí i busquen les opinions més punyents o amb més força mediàtica.

 

 Alguns dels titulars d'avui són:

1. A Telemadrid, l'economista Juan Velarde, premi Príncep d'Astúries, no descarta que s'hagi de bombardejar Catalunya (de fet el mateix Azaña ja havia dit en una ocasió que cal bombardejar Barcelona cada 50 anys).

2. Al Círculo Ecuestre de Barcelona, entre d'altres perles Esperanza Aguirre diu que una escola "adoctrinada" se suma, uns mitjans de comunicació incapaços de "criticar el pensament únic nacionalista" (això després d'afirmar que calia catalanitzar Espanya).

3. Portada de l'ABC: "L''Eurovegas' català se n'anirà si insisteixen amb el separatisme".

4. Portada de El Mundo (diari conegut per la seva gran estima a la monarquia): "El Rei va acusar el nacionalisme de 'treure la gent al carrer amb enganys'".

5. A l'Ara: La plataforma 'Som Catalunya, somos España' ha convocat una concentració a la plaça Catalunya de Barcelona el dia 12 d'octubre per defensar "una Catalunya de tots dins d'una Espanya plural", com la que es va fer per primera vegada l'any 2012.

6. Portada de La Razón: "Nadie puede no entender que si Cataluña se independiza, sale de la UE" (explícitament el titular tracta els que defensen una Catalunya part de la UE com a imbècils).

 

A l'estratègia de la por (econòmica fonamentalment) ara s'hi suma la de l'amenaça, la implicació de la monarquia, el despreci a una manera de fer, i la cerca d'aquesta "minoría silenciosa" que no s'acaba de trobar i que tal vegada aflorarà com un bolet de tardor el dia de la Hispanitat.

 

Hi ha dues consideracions ràpides que se m'acuden. La primera és que per fi es comença a prendre "el problema catalán" com una cosa seriosa i no pas una flor d'estiu. I aquest és, com postulen tots els manuals, la primera part per a resoldre qualsevol problema: reconèixer-ne l'existència. Vol dir, mirant-ho en positiu, que és la part prèvia a una negociació política que sí o sí haurà de tenir lloc. Han deixat d'ignorar el problema i s'han posat a atacar mediàticament. Bon senyal.

 

I la segona és que si Madrit (concepte no ciutat) amenaça amb la sortida de Catalunya de la Unió Europea, vol dir, que per primera vegada s'està reconeixent implícitament la possibilitat que tal cosa succeeixi. És una passa endanvat.

 

És imprevisible, cada vegada més i dependrà de molts factors, com acabarà tot plegat, però el que és segur (ja ho deia ara fa un any després de la manifestació de la Diada del 2012), que ja res tornarà a ser exactament com era.

 

 

 

 

 

Hay Day

Tinc els dos fills enganxats a un joc en línia, que juguen amb l'Ipad. Després d'haver-ne vist el funcionament reconec que a mi també m'enganxaria. Es tracta del "Hay day", "Dia del fenc", en traducció literal al Català, "Dia del Heno" en Castellà.

La cosa va més o menys d'un joc molt atractiu en el que el jugador que s'inscriu és dotat d'uns recursos mínims que li serveixen per a cultivar cereals, amb els quals alimenta unes vaques que dónen llet que permet produir productes lactis, que es poden vendre a d'altres jugadors en línia i que permeten obtener diners que s'intercanvïen per altres elements que permeten anar fent créixer la granja.

Un  dels aspectes interessants, que denoten una anàlisi de requeriments rigurosa, és el fet que les coses no succeeixen de forma instantània sino que una vegada cultives blat, per exemple, cal esperar unes hores abans de poder-lo segar i recolectar.

El joc és tan dinàmic i ben construït que veritablement et captiva des del primer moment. En relació a d'altres jocs en línia hi veig dos clars avantatges.

El primer és que feia molt de temps que no veia una construcció interactiva interessant i atractiva en un joc d'ordinador que no estigui relacionat amb violència, esports (molts dels que triomfen a la Wii) o habilitats manuals (allò que els anglosaxons anomenen "dexterity").

El segon és que comença a fer entendre als nens i joves el valor de l'intercanvi comercial i el que costa aconseguir diners i quants diners calen per adquirir diferents coses. "Hay Day" ajuda a allunyar el tòpic que les coses són de franc. El meu fill petit fins no fa gaire era un convençut que davant una necessitat de diners només calia anar al caixer més proper i introduir-hi una targeta de plàstic.

Finalment "Hay Day" és totalment en anglès. Una manera molt pràctica i indirecta de fer-los practicar l'idioma del present i del futur.

Un joc totalment recomanable, per a joves de 10 a 90 anys.


 

 

  

Majoria silenciosa

Interessant reflexió avui a El Periódico de Catalunya del periodista televisiu Jordi Évole, en carta oberta a la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría. És tan ben enfocada que en recomano una lectura a l'enllaç següent:

http://www.elperiodico.com/es/noticias/al-contrataque/uno-mayoria-silenciosa-2659109.

 

I és que això és una altra vegada un insult a la intel·ligència del ciutadà, normal, d'aquell que fa mans i mànigues per a tirar endavant cada dia. La senyora Camacho parla de la "minoria silenciosa" com si aquesta fós un grup organitzat que està del tot en contra dels plantejaments secessionistes d'una part de la població de Catalunya (no sabem si molt gran o només gran, però en qualsevol cas nombrosa, com ho demostren els documents objectius que s'han pogut veure aquests dies) i que per tant s'alineessin amb els seus plantejaments.

 

Home, puc afirmar amb contundència que conec molta gent d'aquesta anomenada "minoría silenciosa" que no va anar a la marxa per múltiples raons, però que en tot cas no votaria al PP ni al davant d'un pilot de fusellament, entre d'altres, per citar un simple exemple - que n'hi ha, de ben segur, a centenars- el de la meva mare i moltes de les seves amigues, que ho van seguir per ràdio i tele però que són massa grans per un trasvals com el de la Via....La meva mare votaria que sí en un eventual referéndum d'autodeterminació. L'exclou aquest fet de la "minoría silenciosa" de la vicepresidenta?

 

Ja ho vaig escriure un dia en aquest mateix blog, i em veig obligat a tornar a fer-ho. Els ideòlegs de la dreta utilitzen de forma absolutament interessada fins i tot els morts. Per extensió del sil·logisme de la "minoría", jo dec ser simpatitzant d'ETA, perquè no vaig anar a la manifestació en contra d'ETA de desprès de l'assessinat del malhaurat Miguel Ángel Blanco. Segons el PP això em converteix en un simpatitzant o col·laborador de l'ETA. Res més lluny del meu pensament.

 

Una  vegada més, la mediocritat i la falta d'arguments és tal entre la classe política que el que fóra bo i assèptic seria retirar les candidatures de polítics de broma i posar-hi gairebé en simultanietat d'acte persones intel·ligents, directes, habituades a gestionar, per tal de portar la política com el que ha de ser: la oportunitat de gestionar recursos escasos de la millor forma posible.

L'argument de la por

Vist que no hi ha una manera racional -ni emocional ara ja- de combatre l'independentisme català -la desafecció catalana, diria més aviat- des de Madrit (concepte, no ciutat) contraataquen amb l'estratègia del "llop ferotge", ja saben, aquell que espantava la caputxeta vermella quan aquesta es passejava pel bosc en direcció a la casa de la seva àvia.

 

L'estratègia és simple, com ho són els plantejaments dels que tenen visió i pensament únic. És la típica argumentació de les religions, basades en l'acolloniment que provoquen les flames eternes de l'infern amb la que regalaven els capellans del Segle XX als seus feligresos si, segons el clergat, el populatx es portava malament. 

 

Cauran malediccions eternes sobre els dolents i insolidaris que gosin desafiar la "indisoluble unidad de la madre patria". I les malediccions són sobre tot econòmiques, entre les més citades: "no cobrareu les pensions" (per esclatar de riure, quan tothom sap que l'Administració Central es vanta que estalviarà 33.000 milions d'Euros en pensions en els propers anys després de l'aprovació de la reforma que aprovarà el PP i que les desvincula de l'increment de l'IPC i les associa a la bonança de les finances de l'Estat...) i "us faran fora d'Europa", proferida per aquell gran resentit de nom Joaquin Almúnia, que fa tans anys que els mateixos socialistes van expatriar a Brussel·les que només ens en recordaríem consultant les hemeroteques.

 

De l'"us faran fora d'Europa" en vull fer un parell de comentaris. El primer, en relació al referéndum escocès. Diguin el que diguin els qui ho diuen, la situació d'Escòcia és la mateixa que la de Catalunya: un territori que vol votar respecte del seu futur polític. Només hi ha dues diferències: que això succeeix en una democràcia d'alta intensitat, com la Britànica, i que això potser succeeix perquè el Prime Minister Cameron està força convençut que el referéndum el guanyarà (jo també ho penso, però ja en parlarem....). Algú ha parlat de la sortida d'Europa d'una eventual Escòcia independent? Algun ressó als mitjans? Home, el màxim que s'ha sentit és que mantenint-se en un status provisional (però dins de la UE) hauria de ratificar el Tractat de la Unió altra vegada.

 

Home, que ens facin por amb el CNI, l'exèrcit i d'altres collonades encara ho accepto, però que ens tractin d'imbècils, doncs no. És com allò del "se't pixen al cim i et diuen que plou". Resulta que pel famós corredor mediterrani passa el 70% de l'exportació espanyola que va cap a la resta de la Unió...Algú s'imagina les taronges valencianes o les verdures de Múrcia pagant aranzels per entrar a Catalunya abans d'arribar al Pertús? Oi que no? Doncs jo tampoc.

 

De tota manera, pensant-ho fredament, un acord d'associació amb la Unió tipus Turquia (aranzel 0%) i amb la recuperació de la pesseta (que no oblidem van inventar els Catalans), segurament a Catalunya no li aniria malament del tot, sino, que li preguntin a en Paul Krugman, que de ben segur ho trobaria molt interessant.

 

 

Espies de pacotilla

El recent espectacle d'alguns dels nostres representants polítics en relació al casp de l'espionatge del restaurant La Camarga el Juliol del 2010, és d'una vergonya tan gran que en qualsevol país civilitzat hi hauria un munt de gent que hauria dimitit i potser algú seria a la presó. Però a Sefarat, ningú no dimiteix, i -encara que des de Catalunya- els ciutadans Sánchez-Camacho i Zaragoza són netament ciutadans de Sefarat, la que no escolta. Ni ho dissimulen ni en tenen ganes.

 

Hi ha coses que no s'entenen però, com a la guerra de Síria. Si la senyora Camacho estava assabentada de la gravació, i això és un fet contrastat, amb independència que la gravació estés conxorxada amb el senyor Zaragoza, com va poder ser tan vulgar, vasta, mal educada, rastrera i de baixa volada? Essent conscient que la cosa acabés transcendint -això de fet, de manera interessada o no- una senyora que se sap gravada, hauria de tenir una espurna més -només una espurna- més de classe i dignitat.

 

La segona cosa que no s'entén és per què aquesta senyora no té la vergonya de plegar. Això es pot interpretar pel fet que si no estigués en política la senyora Camacho només podria estar a l'atur. Ara bé el que sí que no es comprèn és com els membres del seu partit no la fan dimitir. Un partit que va fer el trist resultat que va fer a les passades eleccions de novembre i que a més a més té com a máxima representant una senyora com aquesta, ja que ella no ho farà mai, l'hauria de fer plegar.

 

Pel que fa al senyor Zaragoza, i tota la patuleia de l'aparell del carrer Nicaragua que, també com en el cas de la Camacho, fora del partit serien a l'atur, per tant mai no presentaran la dimissió, o sigui que també en aquest cas, la seva directiva l'hauria de fer plegar.

 

Però no, són tan corporativistes que es protegeixen entre ells encara que siguin conscients de l'incorrecte comportament del company del partit.

 

Llavors hi ha la mentida permanent en la que están instal·lats. No tenen cap vergonya amb mentir encara que la seva posició sigui incoherent i hi hagi testimonis o peces judicials que diguin el contrari. És increíble.

 

Cal una regeneració, i cal de forma immediata. Els anglosaxons diuen "shame on you".

 

 

 

Els Borbons, altra vegada

Sense els Borbons, aquesta realitat constitucional i de tribunal (constitucional) que és l'Estat Espanyol seria tot una altra cosa. No paren de generar notícies i totes d'una alçada de mires que esfereeix. I aquesta és la família del Cap d'Estat, no una família qualsevol.

 

Les darreres procedeixen dels que fins ara havien donat menys a parlar, el príncep Felip i la princesa-plebea Letizia. Sembla ser que ho portaven en secret des de fa mesos, però la cosa ha esclatat aquest mes d'agost. Com sigui que a l'agost he estat força desconnectat de la realitat periodística (que no de la real), no he tingut ocasió de saber-ho des del començament. Ara arran del fracàs estrepitós de la presentació de la candidatura madrilenya als jocs olímpics del 2020 celebrada a Buenos Aires i encapçalada per Felip de Borbó, he estat revisant hemeroteques.

 

Diu la premsa -la rosa i la seriosa coincideixen en el fons- que la família de l'hereu està en crisi, que ella ha fet vacances separada del príncep, que va marxar d'una revolada d'un sopar borbònic al palau de Marivent, deixant els presents amb la paraula a la boca, i que va marxar l'endemà a correcuita organitzant un sarau de tres parells de nassos al servei de seguretat.

 

Diu la premsa (no fos cas que algú llegis aquest bloc i pensés que el dic sóc jo...) que ella només vol participar en actes de dilluns a divendres i en horari laboral, i que alguns actes, com ara la designació de Carme Riera com a acadèmica de la Llengua Castellana (tradicionalment celebrat en diumenge a la tarda) s'ha hagut de treslladar a un dijous per tal que s'altesa reial tingués a bé dignar-los amb la seva sereníssima presència.

 

Diu la premsa que la reina Sofía ha agafat el toro per les banyes i que vol reconduir la situació, que ja en té prou de Marichalares, Urdangarines, Corinas y Juan Carlos, d'AEAT i jutge Castro. Ja en té prou. Que l'únic de qui es refia i amb qui parla és amb el seu fill, i que no vol que se li esgarri el matrimoni, que ell és qui ha de regnar en un futur (això ho hauria de posar entre cometes...).

 

El nivell, una vegada més, és impressionant. No sé si aquests serials es poden passar al "Sálvame de Luxe" o a les tertulies d'aquell Català universal que porta per nom Jordi González, però cal reconèixer que és extraordinari (si no fós que tota aquesta porqueria la paga el poble per la via impositiva). Serà que no li van dir a la Letizia que estava molt millor de periodista a Televisión Española i que no s'emboliqués....Però ella, volia fama, glòria i diners. Doncs ara que ja ho té, i ha provat el pa que i dónen se'n vol anar. Ja ho diu la dita llatina: "Errare humanum est", però la dita Castellana afegeix: "Hay errores que merecen palos". Doncs això. El Borbó per casar-se amb una plebeia divorciada, i la Leti per entrar de família en una casa de barrets.

 

 

Via Catalana: impressionant de debò

Avui ha estat sense dubte, un dia històric per Catalunya. Revisant ara mateix la premsa digital i el que estava informant TV3, més d'un milió i mig de persones han participat a la Via Catalana convocada i organitzada per l'Assemblea Nacional de Catalunya.

Amb tots els matisos que es vulguin apuntar, la capacitat tant de mobilització con d'organització de la societat civil catalana s'ha tornat a posar a proba i aquesta ha estat superada amb escreix. Organitzar una cadena com aquesta i que, a Catalunya, no s'hagi hagut de comptabilitzar ni un sol incident, diu molt a favor del civisme, sentit comú i ganes de fer les coses ben fetes per part dels participants.

 

Amb la família i una colla d'amics hem estat al tram 580 (km. 706 de la Nacional II), a Riudellots de la Selva, i he de dir que això del civisme ho he viscut en persona. Ningú no cridava, ningú no fumava (no tinc constància que hi hagués cap prohibició al respecte), tothom respectava en tot moment les consignes de l'Organització, tothom estava pel que havia d'estar, amb paciència, ordre i respecte.

 

Per cert, faig un incís per a comentar que m'he de treure el barret davant la ANC i els voluntaris: tot ha funcionat amb una precisió mil·limètrica, com un rellotge suïs. La senyalització d'accessos, les zones d'aparcament, hi havia fins i tot lavabos químics en tots els trams. Llavors ens han anat donant les consignes de com i on situar-nos.

 

A més a més, hi havia grans altaveus desplegats connectats a Catalunya Ràdio, de forma que en tot moment els participants sabien el que passava a la resta dels punts de la cadena. Hem pogut sentit els parlaments del Xavier Rubert al Pertús i la Marina Comas (la nena protagonista de "Pa negre") a Alcanar.

 

Ha estat una tarda diferent, reivindicativa i festiva alhora, molt més relaxada que la manifestació a Barcelona d'ara fa un any, on córrer dos metres era una aventura que implicava un quart d'hora, amb sort. A més a més de la cadena s'han organitzat espontàniament onades de gent amb les mans enllaçades i braços amunt cada vegada que passava un helicòpter o una moto amb càmera.

 

Malgrat el despreci de l'Alícia Sánchez (que cal desconsiderar perquè no dóna la talla mínima i avergonyeix als seus propis militants) i de l'Albert Rivera (aquest sí que cal tenir-lo en compte perquè el seu discurs és seriós i intel·ligent), i el discurs recurrent de tots dos de que la sobirania rau en les Corts espanyoles i en la seva Constitució, no es pot ignorar un fet com el d'aquesta tarda (més de 1.000 periodistas de tot el món desplaçats per informar de la Via Catalana).

 

El govern del PP haurà de bellugar fitxa sí o sí, encara que sigui per negar als Catalans el pa i la sal per enèssima vegada. Si s'entossudeixen a ignorar el clam d'una part significativa de la població (es podrà discutir sobre xifres, però l'evidència és sobre la taula: ara ja no podrà dir la Soraya Sáez que "esto del independentismo se trata de un calentón de verano...") tot agafarà un caire més lleig i perillós, però el que ha quedat meridianament clar, avui una altra vegada, és que això no té marxa enrerre, al menys el fet de preguntar al poble com vol que sigui en seu futur.

 

 

 

 

 

 

 



Pere Navarro et al.

El procés d'idiotització que està patint la classe política, desbordada per tots els flancs, utilitzant terminologia militar, provoca ridículs estrepitosos com els de dos personatges desubicats que es van empetitint dia a dia, conforme els esdeveniments els ultrapassen i són incapaços de reaccionar amb l'amplitud de mires que exigeix una situació complexa com la que estem vivint.

 

Escoltar el ridícul que feia aquest matí un tal Pere Navarro, pressumpte primer secretari d'un partit al que la ideologia i el discurs li fa aigües per tots cantons -malhauradament i per desgràcia dels catalans, he d'afegir- al Matí de Catalunya Ràdio faria enrojolir el més indiferent dels oients. Un tipus que no té discurs, i que quan surt només diu exabruptes extemporanis (com no fa gaire, aquelles declaraciosn en les que deia, sense solta ni volta, que el Borbó havia d'abdicar, tot i que en el seu dia vaig defensar -al menys- el seu coratge), diu ara que cal fer pagar el desplegament de seguretat que suposarà la Via Catalana pel dret a decidir.

 

Home, que això ho digui una descerebrada amb cirugia estètica facial que no toca ni quarts ni hores i que va pels restaurants fent-se sentir de valent, encara ho puc entendre, no sigui que l'Albert Rivera acabi traient més vots que ella el dia menys pensat o a les properes eleccions, però que ho digui el Primer Secretari d'un partit que ha estat una de les claus del progressisme, de la convivència, i de la recuperació de la normalitat democràtica a Catalunya em provoca un sentiment a cavall entre la indignació i la ràbia.

 

Indignació perquè això de fer pagar per les manifestacions ho podria invocar qualsevol pinxo de dretes, que per això són de dretes i en general només es manifesten per defensar la prohibició a l'abortament, les vingudes del Papa a la Malvarrosa (ai!, si el pobre Blasco Ibáñez aixequés el cap...) i les manifestacions del 12 d'octubre, de bon rollo i sense reivindicacions compromeses.

 

Ràbia per la incoherència (on són totes les manifestacions que han organitzat les esquerres d'aquest país durant tants anys i que han contribuït al progres social i a la lluita pels drets ciutadans.....), per la poca amplitud de mires (ha quedat demostrat que el tal Navarro senzillament no té discurs, o també té por de Ciutadans....), per la poca solidesa dels seus arguments, que no s'aguanten ni amb pinces. Ràbia senzillament perquè li fa ràbia que la Via Catalana triomfi i perquè no sap com aturar-ho. Quina llàstima. Quina oportunitat perduda.

 

Entristeix veure aquest panorama, en un partit que va ser pal de paller de Catalunya i del que avui, entre les baixes i la dissidència interna i -sobre tot- de la militància i simpatitzants (ho vaig ser durant molt temps, ho admeto), no en queden ni les engrunes.

 

 

Un altre estiu a Sant Antoni de Calonge

Els nord-americans tenen una frase feta, molt vulgar i molt popular alhora que diu literalment "Same shit, different day" ("mateixa merda, dia diferent") i que s'utilitza molt sovint per significar que moltes coses triguen molt de temps a canviar.

 

Aquests dies d'agost que he passat amb la família a Sant Antoni he constatat que molta de la "merda" que l'any 2012 vaig denunciar en aquest bloc, continua exactament, exactament, en la mateixa situació, com si no hagués passat el temps, com si el món s'hagués aturat.

 

Només he trobat una diferencia significativa: hi ha els mateixos pisos per vendre que l'any passat, pis amunt, pis avall, però els descomptes que s'ofereixen arriben ara al 50%, és el cas de l'edifici ubicat a l'entrada de Sant Antoni, davant la botiga "Mobles Tomàs", on fa molts anys hi va haver una discoteca que es deia "Orange 2". Això sí, els xinesos que ocupaven el local comercial de la planta baixa (que deuria fer, pel cap baix 3.000 metres quadrats), van abandonar el mateix tot d'una (més o menys coindicint en el temps en quan es va desmantellar a Madrit -ciutat, no concepte- la trama xinesa de blanqueig de capitals), donant des d'aleshores al conjunt, un aspecte si cal més desolador.

 

Per a la resta, tot segueix amb el mateix estat de dessídia i deixadesa que l'any passat. Continúen els esquelets de formigó de 3 edificis en construcció a la carretera de Calonge (després d'un altre monstre abandonat de fa anys, la sala de festes "La Sala"), continua la ruïna de la casa abandonada a la plaça de l'església (suposat embrió d'un hotel d'entitats, o això em van dir fa molt de temps), l'antic restaurant i hostal Guillermo ofereix una simpàtica imatge de decadència al bell mig del Passeig de Sant Antoni, i la platja continua tenint, si fa no fa, el mateix número de puntes de cigarret i la mateixa quantitat de porqueria (malgrat la professionalitat dels integrants de la brigada).

 

Els carrers segueixen tan bruts com de costum, amb abundants defecacions canines, costa trobar una paperera, i les restes d'obres en construcció tenen exactament el mateix aspecte d'un any abans.

 

Em pregunto si és veritablement tan difícil aconseguir posar un mínim d'ordre en aspectes que tenen una transcendència i un impacte estètic molt important entre els ciutadans i -sobre tot- els turistes. No conec la resposta, però la intuició em diu que moltes coses són tan senzilles com semblen i que només cal una mica de voluntat per part dels nostres governants.

Armes químiques

L'enrenou provocat per la guerra civil a Síria és un embolic -i un polvorí- de molta consideració en el que, una espurna mal apagada o una explossió mal dirigida por acabar encenent un foc que posi en perill l'estabilitat del planeta.

 

D'entrada em costa d'entendre que en una guerra civil que fa dos anys que dura, que segons l'ONU ha causat més de 100.000 morts, 5 milions de desplaçats interns i 2 milions d'exiliats, tot just ara l'anomenada "comunitat internacional" es desperti invocant línies vermelles que s'han creuat. Deu ser que no hi ha petroli i que hi ha poc gas. O sigui, el món civilitzat permet que els sirians es matin entre ells mentre utilitzin armes convencionals, sigui metralletes, sigui morters, obusos o bombes de fragmentació disparades per l'aviació d'aquest noi amb cara de dolent que es fa dir Bashar al Assad.  I amb això no vull justificar res, però si es gasejen 1.300 persones amb gas sarin s'esdevé l'hecatombe.

 

Home, tot això merita alguna reflexió (tavernària, és clar). El dictador Bashar fa cara de ser una mica menys trempat que el dictador pare, el Hafez al Assad (força més sanguinari però també força més subtil que el fill), però no pas tan tronat com per ignorar que els nobles i ètics occidentals li aturarien els peus si es podia -ni que fos remotament- associar un atac amb armes químiques amb el règim sirià.

 

Francament, em costa de creure que Bashar al Assad hagi gasejat la seva gent, no perquè tingui segurament un alt concepte moral sinó perquè com aquell de Mediamart, "no es tan tonto", com per a firmar la seva sentència de mort.

 

Si el conflicte fora, diguem-ne "normal", amb fronts clarament definits i una guerra entre dos grups identificats que defensen interessos contraposats, segurament les coses serien més fàcils d'entendre, però a Síria, com escrivia l'altre dia el "New York Times", hi ha tants focs creuats i tants interessos contraposats que no se sap ben bé qui defensa què. Els iranians, enemics de tot allò que fa olor d'occidental, defensen un dictador que té com a model d'imatge la barba afaitada i el vestit amb corbata, i les seves dones difícilment es distinguirien d'una europea o nord-americana. Els salafistes, que reben el suport d'Iran a Egipte, dónen suport a l'oposició. Els Qatarís, amics dels Iranians però amb bases americanes al seu territori, financien l'armament d'una oposició dividida en múltiples grupúsculs. Israel es manté, de forma inexplicable, com observador a segon nivell, sense piular. Els russos i els xinesos, amb tal d'anar contra els Estats Units, es postulen a favor del dictador.  I els francesos, amics històrics del règim sirià, van ser els primers en reconèixer l'oposició i estan fent mans i mànigues per intervenir al costat dels americans. Un embolic monumental.

 

A la història -i memòria- recent hi ha totes aquelles armes de destrucció massiva a l'Irak, aquelles que el senyor Aznar defensava que calia trobar i destruir. La coalicció aliada va intervenir, va arrasar el país, va acabar amb Sadam Hussein i ha deixat un llegat que és infinitament pitjor que quan vivia el dictador irakià. Els britànics, que de la mà del penós Toni Blair ja es van enganxar els dits, han votat al seu parlament la no intervenció, un gest que torna de parlar de la qualitat democràtica d'aquell país, que ens porta anys i anys d'avantatge.

 

D'entrada el que semblava un atac imminent la setmana passada, ara és un corri-corri per a veure qui troba la proba que pugui, inexorablement associar el -pressumpte- gasejat, a l'exercit del dictador i obtenir l'aval de l'opinió pública i el seu parlament.

 

En resum, un lamentable espectable que depèn de com es gestioni, pot arribar a acabar molt i molt malament.