Tancat per vacances 2013

A l'igual que l'any passat, avui estic escrivint tots aquells blocs que volia fer i tenia pendents abans de vacances. No estic de vancances i no sé quan en faré, però el que sí tinc clar és que durant el més d'agost no tocaré gaire l'ordinador, a l'igual que l'any passat.

 

Han estat 144 entrades al bloc des de finals de Juliol de 2012, i estic content de mantenir encara la constància de continuar volent escriure i expressar neguits, opinions i compartir descobertes musicals i literàries amb les persones que segueixen el bloc.

 

Ho seguiré fent després del periode estiuenc. Des que vaig començar aquesta etapa de blogger han estat gairebé 250 entrades (des de noviembre de 2011, gairebé 3 anys ja), més de 8.050 visites, moltes d'amics que repeteixen entrades i als que estic sincerament agraït, perquè hom escriu gairebé sempre per a plasmar en paper algunes idees que li bullen al cap i que té ganes de compartir, o al menys que no es perdin en el no res.

 

El repte és tornar a escriure les novel·les que tinc pendents i que tinc al cap i que no treballo per falta de temps. Espero sincerament que el 2014 sigui l'any de tornar-hi, i en aquesta línia estic començant a treballar, preparant ja la publicació d'algunes coses pendents, com ara "La Guerra del meu Avi", entre d'altres.

 

Bon estiu a tothom.

 

Detroit

La semana passada es feia públic, i la premsa mundial se'n feia ressò, que la ciutat de Detroit havia presentat la petició de fallida, amb un deute municipal espectacular, que supera els 20.000 milions de dòlars (15.390 milions d'Euros). La major fallida de la història als Estats Units.

Perquè ens fem una idea de l'ordre de magnitud, només cal dir que aquest import és un 40% de tot el rescat bancari que ha demanat l'Estat Espanyol per la recuperació del seu sistema bancari), més de tres vegades el deute de Barcelona i això una sola ciutat dels Estats Units que durant els anys 50, va ser una de les metrópolis més poderoses del planeta, el bressol de la indústria automovilística, una ciutat que va arribar a tenir 1,8 milions d'habitants (la ciutat, no l'àrea metropolitana), i que actualmente només en té 717.000, segons Wikipedia, això és un decreixement de més del 60% en seixanta anys, gairebé a la inversa del que han experimentat totes les gran metrópolis del planeta.

 

Detroit va ser la llum d'una indústria basada en el taylorisme, en la producción en cadena, en la idea megalòmana d'uns quants visionaris que ho van veure molt clar. Però ai las! El model va entrar en decadencia ben aviat des de finals dels anys 50.

 

Primer perquè la segregació racial hi va tenir molt a dir, un centre urbà que es va anar veient envaït per persones de raça negra mentre els blancs anaven "emigrant" cap als suburbis.

 

Després perquè la corrupció, en una ciutat dominada tradicionament pel Partit Demòcrata, ha estat molt gran i creixent, i finalment perquè la ciutat, malgrat que des de fa anys prova de recuperar-se, no ha estat capaç de trovar una alternativa potent al decliu de la indústria de l'automoció.

 

Vaig ser a Detroit, de passada cap al Canadà, el dia 1 de gener de 1992, ho recordo perfectament per aquesta raó, per ser una data assenyalada d'un any assenyalat, quan vivia als Estats Units. I ja aleshores vaig veure un panorama de desolació, de devastació al centre de la ciutat, amb barris sencers degradats i abandonats, cases cremades i assaltades, fins a un extrem que és impensable a Europa, i de "violencia latent", només passant-hi en cotxe que feia recordar el Harlem dels anys 80, i que en definitiva, provocava una sensació entre la por, la impotencia i la ràbia.

 

Aplicat el cas a casa nostra, això no deixa de ser un missatge per a navegants. Hi ha la ciutat de Cunit, que no pot pagar els seus funcionaris, i tantes i tantes altres ciutats de tipus mig amb problemes. A l'igual que als Estats Units, hem creat una xarxa de serveis, segurament no prou eficients que no es poden pagar, especialment en época de vaques fluixes. Cal que es prenguin les mesures que calguin per tal d'evitar fallidles en massa de poblacions de tipus mig, encara que sigui a costa d'haver de respallar, momentàniament, en Montoro.

 

 

Gregorio Morán versus Joan B. Culla

Crec que he escrit alguna vegada en aquest blog que he estat durant molts anys un lector asidu de les "Sabatinas intempestivas" que Gregorio Morán publica cada semana a La Vanguardia, des de temps immemorials.

 

De Morán m'agradava (parlo expressament en passat) el seu comunisme militant, el seu esperit crític, la seva gran cultura i la gran habilitat narrativa, com també la seva capacitat de denunciar algunes situacions notòriament injustes. Conservo molts d'aquests articles en paper, a casa, a la meva col·lecció de lectures que cal guardar, per la seva valentia, per la seva militància a favor de denunciar tot allò que és manifestament injust.

 

Però vet aquí que ja en un temps tan llunyà com a les eleccions autonòmiques de 1999, el senyor Morán feia un article sobre el perfil de tots els canditats, des de menor número de vots fins a major, cada dissabte, de manera que si a mitjans de setembre del 1999 va començar pel PP (no ho acabo de recordar, però crec que sí), el darrer dissabte de campanya tocava en Jordi Pujol, aleshores candidat. Recordo molt bé com es deia l'article "Las trampas del redentor", i retratava un Jordi Pujol amb ínfules de salvador de la Pàtria, i amb uns fills que s'aprofitaven ja aleshores i de manera brutal de l'eròtica del poder (article francament encertat, i encara que tal vegada apòcrif, pagaria la pena recuperar, prometo que el buscaré a les meves catacumbes). L'article era  demolidor, però com sempre amb el Morán, ben escrit i ben argumentat, amb independència que s'hi podés estar més o menys d'acord.

 

Doncs resulta que aquest article, que s'havia de publicar el dissabte abans de les eleccions, no es va arribar a publicar mai, i un bon amic, me'l va passar. No sé que hi ha de veritat en tot això, perquè al capdevall corren moltes llegendes urbanes. El que sí és cert però, és que en Morán va retratar tots els candidats per odre de vots menys en Pujol que era el darrer. Tinc com deia, l'article, i és versemblant que sigui del Morán.

 

El que més em va sorprendre és que (a Madrit - ciutat, no concepte- diuen: "Blanco y en botella, leche") si això és veritat, que -insisteixo- ho sembla- en Morán no plegués de La Vanguardia immediatament.

 

Tot això ve a col·lació arran d'una polèmica (entenc que per la causa sobiranista) entre en Joan B. Culla i en Gregorio Morán. Com que ja no llegeixo assíduament La Vanguardia, no he llegit l'article (o articles) d'en Morán, tot i que sí conec que en Morán quan es "pica" amb algú que no li fa la peça (en aquest sentit recordo una bulla impressionant amb en Javier Cercas que deu tenir com a únic defecte el fet de ser simpatitzant socialista).

Morán és especialista en crear-se enemics. He anat veient amb els anys que és allò que podríem qualificar, un "Intel·lectual ressentit", especialment amb tot allò que faci pudor de nacionalisme català. El perquè només el sap ell. Una vegada va escriure: "Me pilla muy mayor eso de integrarme -fent referència a Catalunya-, no por nada especial, sino porque no endiendo dónde debería hacerlo, ni por qué").

 

L'article d'en B. Culla es titula "El petit Galinsoga", el va publicar a l'Ara de diumenge passat (23 de juliol) i sense haver seguit d'aprop la polèmica (ho faré ara, de ben segur), i sense que això pugui interpretar-se un posicionament a favor del "dret a decidir", coincideixo amb gairebé tots els arguments de'n Culla. Hi ha una frase de l'article de Culla, que expressa exactament el que he dit a la primera part de l'article i que vull reproduir literalment, pel seu encert: "...el destí ha volgut que un personatge amb tantes ínfules, que el comunmista pretesament més corrosiu, temut i implacable de la prensa catalana, s'hagi de guanyar les garrofes des de fa 25 anys gràcies a la capçalera més benpensant del país, en la nòmina del diari que representa, millor que cap altre, tot aquell establishment polític, socila, econòmic i cultural, totes aquelles convencions i interessos contra els quals figura que Gregorio morán dispara cada dissabte amb bales explosives......l'insubornable Morán ha tingut clars quins eren els límits, ha sabut que no podia mossegar la mà del patró que li posa el plat a taula, ni les dels seus amics, ni les dels seus seus protegits...". Una veritat tan aclaparadora com els bitllets de cinquanta euros. Així d'incorruptible és la mà de Santa Teresa.

 

"La trama matrimonial" de Jeffrey Eugenides

Jeffrey Eugenides és un autor contemporani nord-americà que amb només tres novel·les al mercat s'ha consolidat com un dels grans referents de la novel·la nord-americana contemporània, alineat amb monstres literaris de la talla de Jonathan Franzen ("Les correccions" és una obra mestra altament recomanable). 

 

La seva primera novel·la: "Les verges suïcides", publicada al 1993, va ser portada al cinema por Sofia Coppola després d'un gran èxit de públic i crítica. Amb la seva segona obra "Middlesex", Eugenides va guanyar el premi Pullitzer, un dels reconeixements més prestigiosos que un escriptor pot obtenir.

 

Després de gairebé 11 anys de silenci, Eugenides ha tornat amb "La trama matrimonial" (Empúries, 2013).

 

"La trama matrimonial", és una novel·la excel·lent amb majúscules. A l'estil de la millor novel·lística nord-americana de Philip Roth, o de Scott Fitzerald. Narra, de forma magistral, amb un aclaparador domini del registre narratiu i literari la història de tres joves que acaben de graduar-se a la Universitat de Brown (som a l'any 1982)  i que encaren el seu futur. El seu gran mestratge del "tempo" literari, amb juxtaposició d'esdeveniments i fets que suceeixen al mateix moment del temps en llocs tan diferents com els Estats Units, Atenes o Calcuta, i la seva capacitat de "controlar" la informació que proporciona en cada moment per a mantener la tensió narrativa.

 

"La trama" explica la història de tres companys d'universitat que amb vint anys estan decidint el seu futur. La descripció i la versemblança dels caràcters és francament molt bona, podría ser el veí de la cantonada, o l'amic de tota la vida, un treball de construcció de personatges impecable. La Madeleine Hanna, privilegiada, estudiant de literatura victoriana, on hi ha tot d'embolics del segle XIX respecte del matrimoni (d'aquí el títol de l'obra), filla de la classe alta bostoniana, el Leonard Bankhead, que va descobrint ell mateix, de forma genial i que fa feredat pel seu gran realisme, que és maníac depressiu, com a conseqüència de l'herència familiar, fruit d'un matrimoni desestructurat de pares alcohòlics. I finalment el Mitchell Grammaticus, d'ascendència grega, i en cerca dels seus origens, es fa preguntes sobre el sentit de tot plegat que l'apropen a l'experiència religiosa.

 

Com diu amb encert el crític literari Pere Antoni Pons, una obra tan intel·ligent com emocionant.

  

Don Francisco Pérez de los Cobos

Don Francisco Pérez de los Cobos és el President del Tribunal Constitucional. Sí, aquell Tribunal que ha estat renovat darrerament, aquell mateix que va passar el segon ribot per l'Estatut de Catalunya actualment en vigor, després que el gran federalista Alfonso Guerra hi passés el primer, per treure-li tots els nusos.

Se suposa que els pares de la mare pàtria, es creuen de veritat allò de la separació de poders que va postular Montesquieu fa uns quants anys i que ha esdevingut l'eix sobre el que s'ha vertebrat el sistema de democràcies occidentals més o menys en vigor (en alguns llocs més aviat menys que no pas més, però al capdevall, això són menudències). I se suposa a més a més, que el poder judicial ha de ser el més separat i el més objectiu dels tres poders, ja que és precisament el garant darrer de la separació, el poder que ha de vetllar en definitiva per tal que es compleixi. No vol pas això dir que els magistrats no puguin tenir ideología, perquè això seria imposible i del tot inviable, (i de fet a l'Estat hi ha dues grans associacions de magistrats: "Jueces para la Democracia" y "Asociación profesional de la Magistratura", la primera més aviat progresista i la segona més aviat conservadora). Ara bé els jutges, ideologies a part, han de ser imparcials, i en el cas del Tribunal Constitucional, aquesta imparcialitat hauria de ser escrupulosa (ja vaig fer una entrada al blog coincidint amb la renovació del Tribunal i d'escrupulosa més aviat poc, però què hi farem).

Doncs ara s'ha sabut que Don Francisco, el seu President, ha estat militant del PP des de 2008 fins a 2011, i el que és més greu encara, quan se'l va proposar per a la presidència, ni ell va dir-ne res, ni a ningú se la va ocórrer preguntar. Home, si un Tribunal ha de pronunciar-se, posem per cas, sobre la "constitucionalitat" de la declaració de sobirania que va promulgar el Parlament de Catalunya (amb els vots en contra del PP),  i aquest senyor té grans afinitats amb el PP, a veure si algú és capaç d'endevinar el sentit del vot de Don Francisco. Fins i tot jo, que tinc poca imaginació, m'atreviria a fer un pronòstic....

Que sí, que Gallardón ja ha sortit immediatament a defensar que strictu sensu no hi ha cap impediment legal, ja que l'article 159.4 de la sacrosanta Constitució no parla de militants de partits, si no de directius de partits i sindicats, com a causa d'incompatibilitat. Home, ja ho hem entès senyor Gallardón, però a que queda lleig? No hi ha una dita castellana que diu: "La mujer del rey además de ser honrada tiene que parecerlo", no? Doncs això.

Vergonya i més vergonya.
 

Grècia, altra vegada

L'anunci i el posterior debat parlamentari sobre l'acomiadament de més de 15.000 funcionaris a Grècia torna a posar sobre la taula i a qüestionar si la política d'austeritat imposada per la Troika continua sent la recepta que els cal als grecs per a superar la crisi económica i la -de facto- situació de fallida tècnica que viu el país hel·lè.

 

La cosa de uns visos de xantatge que la fan encara més kafkiana, per no parlar de la immoralitat subjacent a tot plegat.

 

La mesura, que amb l'aprovació del Parlament Grec, es durà a terme entre aquest any i el que vé, i que s'acompanya de la reducció d'un 25% de salari a 25.000 funcionaris més, i la possibilitat d'aplicar-los mobilitat i que els llocs de treballa s'amortitzin en un futur, era condició si ne qua non per tal de desbloquejar un altre tram del préstec de 8.000 milions que el FMI i el Banc Central Europeu han de pagar a Grècia per tal que aquest país pugui fer front bàsicament a l'amortització de deute que han comprat els bancs francesos i alemanys els quals van prestar diners als grecs per tal que aquests  compressin armes alemanyes i franceses per aturar el dimoni turc.

 

Aquesta mesura ve precedida del tancament, amb premeditació, nocturnitat i al·levosia de la ràdiotelevisió pública grega d'un dia a l'endemà deixant més de 2.500 persones sense feina.

 

Home, si algú es pensa que empobrint de forma extrema el poble grec se'n sortiran de la crisi doncs és que s'ha begut l'enteniment. Sense demanda no hi ha recuperació del PIB, i sense poder adquisitiu no hi ha demanda.

 

El més d'abril, en Paul Krugmann citava al International Herald Tribune unes paraules del president americà F.D. Roosvelt  que venia a dir "de la única cosa que cal tenir por és de la por mateixa", però Krugmann, partint de la cita de Roosvelt deia "quan els historiadors del futur vegin quan equivocada va ser la recepta dels nostres dirigents econòmics per superar la crisi actual diran que en realitat  són culpables d'haver tingut por d'aplicar les mesures correctes i haver aplicat les equivocades".

 

De seguir com fins ara la recuperació grega, que òbviament, acabarà produint-se (més tard que no pas aviat), deixarà un país empobrit, terciaritzat, arrassat i condemnat a ser país d'hotels, bars i cambrers. Un país de segona o tercera divisió. Un risc del qual no estan exempts  països com -per aquest ordre- Portugal, Irlanda, Espanya i Itàlia.

 

Cal una rectificació parcial de rumb amb urgència. És obvi que l'austeritat és necessària (sobre tot per aquells que es van passar de frenada o no van saber controlar el seu sistema públic), però no suficient. Sense un estímul de la demanda, l'educació i la innovació aplicada a generar ocupació productiva, l'Estat Espanyol va pel camí de convertir-se en una altra Grècia.

 

 

 

 

 

Èric Vinaixa: Insinuacions

L'Èric Vinaixa és una altra troballa d'un talent del país al que havia perdut la pista des de que formava part del grup de rock Rodamóns, i que vaig redescobrir a Flaixbac l'altre dia.

 

Amb dos discs en solitari al mercat: "La famosa gemma de Galveston" i "Insinuacions" (aquest darrer publicat per PICAP, 2013), es detecta ràpidament la fusta i la quantitat de registres de Vinaixa, un músic de cap a peus.

 

"Insinuacions" és un disc extraordinari. 10 peces més 2 bonus track, un dels quals és d'una originalitat aclaparadora. El músic va enregistrar amb una grabadora el part de la seva filla Laura, i l'enregistrament el publica en el tema número 11 "Dorm, petita, dorm".

 

Vinaixa és un cantat de 36 anys fill de Miravet (el seu accent de Català Occidental és ben present, i confereix un toc de subtilitat i diferència a les lletres), però casat amb una Empordanesa de Torroella de Montgrí i afincat una mica aquí, una mica allí.

 

És un disc amb cançons que van de la potencia més aclaparadora ("Res del que diguis", amb uns tocs de rock amb acompanyament de vents en un estil digne del millor Van Morrison) a l'intimisme més sublim ("Per tu").

 

La producció està cuidada en tots els detalls (fins i tot la portada, que traspua aquesta mateixa sensualitat que presideix tot el disc), i en destaca una instrumentació acurada, molt diferent d'un tema a l'altres, i un seguit de col·laboracions que l'enriqueixen musicalment. Per això és titula "Insinuacions", per quà a més a més de tot el que diu, insinua un munt de sentiments i sensacions que deixa a l'abast de qui escolti el disc.

 

Quant a aquestes col·laboracions destaca la de "Suplicava la reina": hi la cap al final la veu de la polifacètica actriu Mercè Martínez que hi posa la sensualitat d'uns cors que fan posar els pèls de punta). L'estol de músics també és digne de menció, des de la bateria de Ramon Aragall (Els Amics de las Arts), Albert Cariteu a la guitarra eléctrica (Rodamons), Roger Julià al baix (Limbo) i dos músics de cambra: Joan Palet al cel·lo i Jaime Rodríguez a l'oboè (OBC).

 

Una veritable perla que es pot escoltar i escoltar sense cansar-se'n.

 

 

 

 

 

 

El pes de la prova

De tot el sensacional muntatge mediàtic que el senyor Bárcenas -que deu sentir-se traït pels seus ex-amics de la directiva del PP, segons sembla desprendre's d'uns missatges SMS que fins i tot el propi Mariano Rajoy I, el Breve- ha reconegut, em criden l'atenció alguns fets dels que s'ha parlat poc aquests dies a la prensa.

En primer lloc que el canvi d'estratègia de Bárcenas hagi estat tant aclaparadorament erroni, des d'un punt de vista processal. Ha passat de tenir tots els asos a la màniga, d'estar assessorat pels millors advocats i de tenir la complicitat de la plana major del PP oficial a capgirar totalment el panorama en una estratègia que sembla talment dissenyada per un suïcida talibà.

 

Canviar d'advocat potser ha estat forçat pel PP, però agafar com a lletrat substitut al polèmic Javier Gómez de Liaño, recordem-ho, jutge indultat durant un dels governs de José Maria Aznar (el Salvapàtries), sembla, encara que només sigui estèticament, més aviat lleig i sobretot aclaridor d'una determinada línea d'actuació.

 

A més a més, que el teu principal aliat sigui el director d'un diari que no està precisament reconegut per la seva objectivitat i la seva contenció, tampoc sembla una maniobra clara.

 

Però és que expulsar merda a tort i a dret contra el President del Govern Espanyol i la Secretària General del PP, partit que de moment te el mandat de les urnes per a governar és molt perillós. I ho és si no es tenen proves, i les úniques probes que poden ser vàlides aquí, donada la transcendència dels fets, és l'aparició de papers d'acús de recepció dels diners firmats en original pels seus receptors. No em crec de cap de les maneres que en Rajoy (que segurament sí que va rebre els diners) signés un acús de rebuda de diner en negre, i el mateix afirmo per la sra. Dolores de Cospedal tampoc.

 

També és terriblement sospitós (de fet fa pudor de sucarrim) que no hagi aparegut per res (en boca del presumpte delinquent) el nom de José Maria Aznar, ni el d'Esperanza Aguirre. Com també ho és que el jutge Pablo Ruz hagi accelerat el procediment, en un país on els dossiers judicials s'eternitzen (per a mostra vegi's el Tribunal Constitucional). Finalment, ja és casualitat ja que el Ministre de Justicia, Alberto Ruiz Gallardón, sigui, precisament ara, de viatge oficial al Perú (segurament perquè no se n'ha pogut anar més lluny).

 

No crec en la teoria de la conspiració, i tampoc crec que acabi passant res de significatiu (de fet molts dels delictes del cas Gürtel estàn prescrits, com en el cas que ens ocupa), i veig del tot improbable que es pugui probar res contra el Presidente del Gobierno, però el mal a nivell de la ciutadania i de l'Estat Espanyol, i de la confiança en el sistema, ja està fet.

 

Tot plegat és un veritable despropòsit.

 

La salut del riu Ter i el seu entorn

És la segona vegada que escric aquest article. Ahir el vaig publicar, i aquest matí, abans de començar a treballar, he volgut retorcar-lo i, segurament per la son encara enganxada a les orelles, m'ha desaparegut sense que l'hagi pogut recuperar. El cert però és que havia escrit allò que volia i per tant, com que em sap greu haver-lo perdut, el torno a entrar.

 

Deia doncs el dilluns al vespre que en un entorn de mediocritat extrema i incredulitat general respecte del que està passant a nivell dels polítics que regeixen els nostres destins i controlen els nostres diners, cal buscar d'altres arguments per a seguir avançant cada dia.

 

I un dels arguments l'he trobat en el riu Ter, al seu pas per Girona. Fa anys que practico el "running" a Girona (més de 15, de fet, símptoma inequívoc de senectud), i mai havia vist el riu amb l'esplendor d'aquests darrers temps: ribes verdes, encanyissades, amb vegetació molt abundant, amb un cabal d'aigua més que raonable (tenint en compte però que el cabal ecològic que es va decretar en temps d'en Franco no s'ha respectat mai).  A les pluges d'aquesta pasada primavera, a un comportament cada vegada més conscient de la ciutadania i probablement a alguna actuació adequada de l'Agència Catalana de l'Aigua, caldrà segurament atribuir-li la responsabilitat d'un riu que respira i després més vida que mai.

 

Fa quinze dies, un vespre que sortia a córrer, vaig tenir el privilegi d'assistir a un esdeveniment insòlit: passava jo per la passera peatonal que uneix Fontejau amb la Devesa i en mirar cap al riu vaig poder contemplar una llúdriga que nedava plàcidament, amb un ritme cadenciós i constant, deixant al seu darrere un estol d'ones en forma de triangle. Va ser un expectable sensacional. Mai abans havia vist res igual al Ter al seu pas per Girona.

 

Uns dies després, passant gairebé pel mateix indret, i també al capvespre, aquesta vegada però venint des de l'hospital Trueta per camí no asfaltat que discórre a la vora del Ter, vaig tenir també el privilegi de contemplar un senglar femella amb 5 cadells de senglar.  

 

Si la vida política i econòmica fa més pena que glòria, reconfortar-se amb la contemplació de la bellesa que ens ofereix la natura tan a prop de casa, fa pensar que encara hi ha esperança i que no tot està perdut. I això no es pot comprar amb sobres plens de bitllets de cinc-cents Euros.

 

 

 

L'adéu de'n Manel Fuentes

Avui ha estat el darrer programa de l'actual "Matí de Catalunya Ràdio, MCR" per part d'en Manel Fuentes. Per a celebrar l'efemèrides l'han fet en directe des de l'antigua fàbrica d'Estrella Damm a Barcelona, obert al públic.

 

Ha estat un programa emotiu (el tall que he pogut sentir mentre anava en cotxe), ple de moments pel record amb felicitacions sentides del públic. Fins i tot un ciutadà francés de Marseille ha trucat per a felicitar en Manel i dir-li que l'escolta per internet des de França i el felicita per al recorregut del programa.

 

Han estat quatre temporades en les que hi ha hagut ràdio de molta qualitat, entesa com a servei públic de primer nivel. És per això que Catalunya Ràdio i TV3 no es poden desmantellar, perquè formen part de l'essència d'aquest país i han contribuït de forma notòria a la normalització lingüística i a la dignificació de la ràdio en Català; de fer d'aquesta terra en la que ens ha tocat viure, un país "gairebé" normal.

 

He de confessar que en Manel Fuentes no era sant de la meva devoció quan va començar ara fa quatre anys. La percepció que en tenia era la d'un bon imitador; la d'un personatge molt mediàtic que participava als programes de nit de Telecinco, més aviat passats de voltes, i que tocava la guitarra i era un gran admirador de Bruce Springsteen (com jo mateix, d'altra banda).

 

No m'imaginava que fóra capaç de combinar amb tant "savoir-faire" un espai de sis hores d'informació rigurosa i plural que acabava però amb l'espai "Alguna pregunta més" en el que en Fuentes imitava tothom, en particular en Núñez, ex-president del Barça, que, per cert, ha accedit a una entrevista aquesta semana.

 

Durant els quatre anys, en que l'he seguit l'estona que anava conduint durant molts dies, he anat constatant l'evolució positiva d'un periodista que ha anat creixent en rigor i en maduresa, fent veritable periodisme d'investigació i servei públic (la investigació del cas Millet va ser, entre d'altres moltes, exemplar). El punt d'impertinència que li costava evitar al principi ("fusellava" l'entrevistat massa sovint, sobre tot si no li acabava de fer el pes), va anar passant a una moderació molt més serena, meditada i intel·ligent (especialment després d'algun episodi en el que va haver d'acabar demanant disculpes publiques després que un professor universitari no tingués més remei que penjar-li el telèfon), que l'honora com a periodista i com a persona.

 

I ho va saber combinar, també de forma que em va sobtar molt, amb la teleescombreria espanyola, presentant un dia a la semana a una de les teles que no tinc ni sintonitzades a casa un programa anomenat "Tu cara me suena".

 

En Manel Fuentes és un periodista honest, professional, amb talent innat i una inesgotable capacitat de treball. Molta sort allà on et porti la vida Manel, et trobaré a faltar.

 

 

 

Can Barça: d'enfrontaments eterns

 

Molt més fort que l'odi ancestral entre un seguidor del Barça i un aficionat de l'Espanyol és l'animadversió i la diferència de criteris entre els dos sectors del Barça que s'han vingut posicionant darrerament, i que ha anat creixent fins a despertar passions d'una virulència que només es pot explicar perquè encara que pertanyents a l'espècie "Sapiens, sapiens" continuem essent, com diría l'Arturo San Agustín, "monos vestidos".

 

Des de ja fa alguns anys, els simpatitzants, seguidors, twitaires, feisbukerus, followers i suporters del Futbol Club Barcelona es posicionen en un dels dos grups i sensibilitats següents:

1. Laportistes-Cruyffistes-Guardiolistes (branca patriòtica, arrauxada, una mica xulesca, segurament malbaratadora i partidària del dret a decidir, que et claven un parell d'òsties a la cara sense contemplacions si no els caus bé), i

2. Rosellistes-Reixaquistes-Vilanovistes (branca de la "puta i la ramoneta", ara vull ara no vull, molt més "low profile", amb una mala llet de cavall, estoïca i partidària de l'Espanya federal, que et claven un ganivet per l'esquena quan estas en fase de son profund).

 

Els uns i els altres no es poden veure i no se n'amaguen. Avui, la divisió i el forat entre ambdues parts s'ha fet tal vegada públic urbi et orbe i qui sap si irrecuperable durant molt de temps.

 

En una roda de prensa al stage de preparació del Bayern München que entrena Guardiola a Itàlia, i aparentment sense solta ni volta (probablement en resposta a un periodista català, però tan se val perquè en Guardiola tenia ganes de xerrar i una declaración d'aquest home, tot i poder semblar improvisada, està pensada fins a la sacietat i no ha estat traduïda a l'alemany perquè ell mateix s'ha encarregat de dir-li al seu traductor que allò no calia) comença a disparar amb una metralleta de gran cal·libre contra l'actual Junta Directiva del Barça, espolsant aigües fecals d'una forma que abans d'ara només li havia vist fer amb "el puto amo" Mourinyo, i de rebot, però de forma ben visible, contra l'actual entrenador, Tito Vilanova, ajudant de Guardiola durant 5 anys, i un dels seus millors amics fins fa quatre dies.

 

Òbviament les declaracions portaran contradeclaracions del portaveu de la Junta (els ha tractat simplement i planament de mentiders) i l'ambient encara s'enrarirà més.

 

I, com diria La Trinca "aixi anar fent, així anar fent, in secula seculorom, amen". No sé a qui creure'm i sento més aviat vergonya aliena. Com a col.lectiu sóm pocs i enara discutim per acaber-nos de fer més petits.

 

Tingui raó o no, l'espectacle d'aquesta tarda era del tot sobrer. Ni "tempora", ni "mores".

 

 

 

 

Oli d'oliva

El Ministre Arias Cañete, un gran amic de Catalunya, ja saben, aquell del "transvase por cojones" del riu Ebre per a fer camps de golf i regadius extensius a València i Múrcia, s'ha postulat ara a favor d'una iniciativa que la Unió Europea pretén regular des de fa temps, i n'ha esdevingut un impulsor-precursor.

 

Pels que encara no ho sàpiguen, la cosa va de (qui poca feina té el gat pentina, deia la meva àvia) regular la utilització de l'oli d'oliva als restaurants, impedint-ne la utilització de les típiques i ancestrals setrilleres, que seran -sembla- substituïdes per ampolletes amb precinte d'un sol ús.

 

Honestament em pregunto com és que els pares de la patria comuna europea tinguin tan poca feina que es dediquin a aquestes foteses, de difícil comprensió pel ciutadà del carrer, a qui de vegades li costa arribar a final de mes.

 

Que una ampolla monoús és millor que una setrillera que en molts casos regalima per tots cantons i de la que no se'n sap la procedència, ho saben fins i tot els ximpancés, però posats a fer un exercici complet de coherència i vetlla per la salut del consumidor, no podem precintar l'oli (entenc que la iniciativa afecta també al vinagre tot i que no n'he llegit res) i deixar la resta d'elements auxiliars intocats. Com si d'un menú barat d'avió es tractés, caldria poder disposar de monodosis o ampolles precintades, segons sigui el cas de:

 

1. Pa. Hauríem de prohibir amb carácter immediat que un restaurant ens portés pa tallat o panets individuals que no estiguéssin envasats al buit. A partir d'ara em negaré a menjar pa a menys que no vingui dispensat d'aquesta manera.

2. Sal i pebre. També en bossetes individuals minúscules, d'aquelles que -de vegades- costa una infinitat d'obrir correctament.

 

I llavors caldria tenir en compte d'altres elements relacionats dels que ara per ara en sabem ben poca cosa:

 

3. No més aigua en gerra sota cap concepte.

4. No més vi de menú en flascó sota amenaça de pena capital.

5. Càmeres de filmar en directe per monitoritzar que cap manipulador d'aliments a la cuina del restaurant on estem dinant o sopant no toqui el menjar amb mans sense protecció plàstica.

6. Càmeres a l'entrada del bany del personal per assegurar que després de fer les seves necessitats es renten les mans amb sabó i es posen guants nets.

7. Càmeres que asseguressin al consumidor que els plats es renten amb aigua de Veri, Water from Notting Hill  o Wasser von Saarland, segons sigui el cas, no fóra cas que rentant els plants amb aigua de l'aixeta ens agafés un mal de ventre.

 

Posats a fer el gilipolles, fem-ho bé, amb professionalitat de campió (europeu).

 

 

Els atzucacs del PP

Que això del Bárcenas feia pudor de sucarrim era fàcil d'intuir. Ara la cosa ha esclatat amb tota la seva virulència. És extraordinari però veure com els polítics professionals fan de la mentida un company de viatge ineludible. No podia creure'm com la Maria Dolores de Cospedal, Dolorcitas, negava una i una altra vegada l'evidència (profusament documentada per bé que no provada, encara,)en roda de premsa, davant les càmeres i els micròfons, i es quedava tan fresca, com si tot allò no anés amb ella. Com si ella mateixa, a cop i de tan repetir-la es cregués la seva pròpia mentida. Són mentida les proves de l'advocat Trias Sagnier? Són mentida les festes i els viatges de la senyora Ana Mato? Són mentida els diners que més d'un ha confessat rebre del PP (en forma de préstec, si es vol, però justament que figuren a les fotocòpies de la comptabilitat extra-oficial al costat de tantes i tantes altres anotacions).

 

Com resa una dita castellana extraordinàriament oportuna: "mienten como bellacos y se quedan tan anchos". Doncs això. Feia feredat veure la fredor i la indiferència amb que els senyors Aznar (Ánsar pels amics) i Rajoy (Fernando I el Breve, pels amics), se les anaven fotent al congrés de la FAES, sense ni tan sols mentar l'interfecte. Com si no hagués passat res. Invocant aquella máxima tan gallega que diu que qui dia passa any empeny. I així van passant els dies.

 

Com poden dormir a les nits aquests polítics? I no parlo només dels de PP, sino d'aquells que representen a partits polítics que han "tocat cuixa". Una vegada has tastat les mels del poder ja no hi ha ningú que els descavalqui: Convergència, PSOE, PSC, PP, tots són iguals: diferents gossos amb els mateixos collars.

 

Els diners a Suïssa són una mentida, Sra. De Cospedal? Algú es creu que siguin precisament del tresorer del PP a títol personal? I un be negre amb potes rosses! No s'ho creu ni el més ingenu. Els diners són del PP via testaferro, i procedeixen, sí o sí, del cobrament de comissions il·legals per l'adjudicació d'obra pública. I aquesta pràctita també l'ha fet Convergència i el PSOE, i per això haurien de plegar tots plegats, des del primer fins l'últim. No s'hi val tirar del ventilador i dir allò tan lleig de: "quan jo vaig arribar ja estaba tot muntat".

 

I el senyor Bárcenas? Com acabarà tot plegat? Doncs fàcil. Acabaren proporcionant-li impunitat a canvi de silenci. Ningú (ni l'oposició) es pot permetre que tot salti pels aires. La situació és tan complicada i delicada que ningú no es pot permetre anar fins al final. Hi haurà un pacte d'"omertà".

 

En Bárcenas no vol passar més temps a la presó i amenaça de tirar seriosament de la manta. És el que passa quan es deixa que arribistes indesitjables acumulin molta informació i per extensió molt poder. De la mateixa manera que a algú li ha interessat dilatar ad in eternum el "Cas Palau", el mateix acabarà passant amb Bárcenas i les aigues tornaran al riu.

 

 

El dret a decidir: el full de ruta i l'entutoll

 

Que aquest poble està condemnat a no entendre's no és nou. De fet, el gran fracàs de la Guerra de Successió i la caiguda de Barcelona l'11 de Setembre de 1714 tenen molt a veure amb aquesta manera de fer exasperantment autodestructiva que tenim els Catalans com a poble. Els nostres avantpassats podien haver canviat el curs de la guerra (o al menys del setge de Barcelona) si la sortida cap a Mataró (on hi havia les provisions de les tropes borbòniques, pràcticament sense protecció) s'hagués consumat. Però no, el representant de la Generalitat va dir que no es podia atacar una ciutat indefensa. El joc de la "puta i la Ramoneta" no és nou, fa tres-cents anys ja el va inventar la noblesa que constituïa el Govern de la Generalitat.

 

Tres-cents anys després sembla que no hagi canviat gaire res. Tenim Facebook, Evo Morales, islamisme, i l'Alicia Sánchez-Camacho, però més enllà d'això els Catalans tenim les mateixes virtuts que ens han fet perdre totes les guerres i la majoria de batalles: no tenim la més mínima capacitat de posar-nos d'acord en el mínim comú múltiple o denominador, que ja no ho sé.

 

Som capaços de marejar la perdiu per una -perdó avançat per la grolleria- puta carta (anava a dir trista, però crec que el que cal dir és senzillament puta) i no avancem ni un mil·límetre en la direcció que cal. Com és possible que ens demanin paciència quan la percepció de que ho estan fent molt malament és evident.

 

Com deien aquells dels anuncis de cervesa (Els amics de les Arts) quan encara ens els miràvem a la tele (ara ja m'he passat directament a la cervesa Kecks de la Garrotxa i a La Mosca de Girona): "Que què tenim?" Doncs tenim:

• Polítics mediocres i acollonits.
• Egoïsmes atàvics i ganes de protagonisme que només s'avaluen en clau electoral.
• Incapacitat de treballar de forma generosa, ambiciosa i intel·ligent pel consens per la causa del referèndum (amb independència de la idelologia que pugui tenir cadascú).
• Rodes de premsa absolutament delirants: en Francesc Homs ha passat de..."caure'm", només "caure'm" a, directament no poder-lo -diguem-ne (que diria ell mateix)- suportar. Continuant en la vulgaritat que presideix aquesta entrada al blog, gosaria a dir que n'estic fins als pebrots (torno a demanar perdó, però és que em sembla que ja n'hi ha ben bé prou).
• Declaracions i contradeclaracions banals, estúpides, decebedores, inoportunes, incoherents, que no fan res més que demostrar baixesa de mires, egoïsme i divisió (fantàstic per Madrit -concepte, no ciutat).
• Un full de ruta inexistent (al menys des del punt de vista del ciutadà de carrer).
• Una direcció de l'anomenat "procés" que s'allunya moltíssim del que seria un procés net i democràtic.
• Molta collonada insubstancial: algú em vol explicar de què serveix una carta que s'envia a un interlocutor que ho sap un mes abans de rebre-la i que en coneix tot el contingut?
• Una sensació de derrota abans de començar a negociar seriosament.

Tal vegada m'equivoqui molt (i desitjo de tot cor que així sigui), però em sembla que les coses s'estan fent molt malament.

 

Conclussió: cal que la societat civil (que té, i mai més ben dit, nom de dona): la Muriel, la Forcadell, la monja Forcada, l'Ada Colau i totes aquestes dones que els tenen tan ben posats i que sense apriorismes i sense pors i sense haver de pagar peatges de partits que els donin de menjar diuen el que han de dir i treballen sense lligams, en defensa del que creuen que és la veritable ètica al servei del poble, agafin les regnes del poder i desplacin a professionals medradors que viuen de la política des que tenim memòria. Aquesta és tal vegada l'única esperança que ens queda...

 

 

Concert per la Llibertat: coses que m'agraden i coses que no

Donat que, malgrat ser un profund defensor de la causa sobiranista, intento ser objectiu -en la mesura que hom ho pot ser, que és gairebé mai, perquè sempre ens mirem la vida i opinem des d'algun punt de vista- faré una llista de tot allò que vaig trobar, com a mínim, millorable.

 

Ep! Parteixo de la premisa que vaig veure el concert des de casa amb els nens i que en molts moments tenia pell de gallina, els sentiments a flor de pell i llàgrimes humitejant-me els ulls, però com sigui que penso que hi ha coses millorables, no me'n vull estar de dir-les:

 

1. El nom: home, penso que li haurien pogut posar concert pel Referéndum o pel Dret a Decidir, però si hi posem "Llibertat", sembla que estiguem a l'any 1974, i no és cert. Això d'Espanya és una democràcia de baixa qualitat, no em canso de repetir-ho, però democràcia, al capdevall. Ja m'agradaria veure si un concert com aquest hagués estat possible a França o als Estats Units, sense anar més lluny.

 

2. El seguiment de TV3: això de ara sí però ara tallo pel telenotícies, doncs no és el que toca. O ara sí, i el fem tot, invocant principis d'interès general (que crec que era el cas perquè no tinc dades d'audiència però segur que va ser -amb diferencia- el programa més vist de la nit) o no el fem, invocant que TV3 és de tots, també dels que no volen el referéndum. El coitus interruptus em va costar de païr, i això de perdre'm l'actuació de'n Peret em va fer molta ràbia, la veritat.

 

3. La durada: Si un està a casa al davant del televisor, aguantar 6 hores seguides és mortal de necessitat (si no, comprovem-ho amb les dades d'audiència): a quarts d'una de la matinada, fins i tot els més fidels a la causa pesaven figues: o eres allí i el sentiment, el soroll i l'emoció et mantenien viu, o acabaves -la majoria- clapat al sofà.

 

4. El tempo: entroncant amb l'anterior, la part més emotiva, és a dir, la que es basava en els cançons de Llach, havien d'haver estat, al meu entendre, al començament.

 

5. La canço icona: jo vaig ésser al concert de comiat de Verges, sota la carpa gegant, al 2007, i vaig cantar amb tots els assistents el "Tossudament alçats", però pretendre fer un himne que sigui cantat per 90.000 persones la majoria de les quals no se sap la cançó, és -si més no- una errada d'apreciació.

 

 6. El millor de la nit: el missatge de la Muriel Casals, equilibrat (això no és fa contra ningú), mesurat, positiu, integrador (sortiu a explicar el missatge als que dubten), molt meditat, a l'alçada de la societat civil que recolça l'acte, i a les antípodes de la mediocritat política que està conduint el procés.

 

7. Com a conclusió: imatges per a recordar per la resta de la vida, una nit de gaudi extraordinari, un missatge pacífic i amb el nivel de civisme i organització que ens caracteritza com a poble: un exemple.

 

No he pogut ser al concert, però espero poder ser a la cadena humana de l'11 de setembre. Òmnium i ANC han demostrat una capacitat organitzativa i de mobilització que cal tenir molt en compte.