dijous, 28 de març del 2013

Xipre (II)

Al final, després d'un estira i arronça que s'ha fet etern, la majoria dels bancs xipriotes (expecte quel que s'haurà de liquidar) han tornat a obrir les portes avui. No obstant això, el corralito continúa, ja que per tal d'evitar una massiva fuita de capitals les restriccions a la circulació de capitals continuaran aplicant.
 
Hi ha unes quantes lectures addicionals molt interessants en relació a la munió d'esdeveniments que s'han succeït des que vaig escriure la primera entrada sobre Xipre el dia 19 de març, algunes de les reflexions que m'ha provocat tot aquest despropòsit són:
  • Xipre és la més absoluta constatació del fracàs de governança econòmica que tenim a la zona Euro de la Unió Europea. Els dirigents de la Unió actúen tirant globus-sonda per tal de copsar si el que proposen serà ben o mal acollit i en funció de la resposta, confirmen o corregeixen. La línia vermella sobre l'afectació a dipòsits de menys de 100.000 € va ser traspassada per unanimitat de tots els membres.
  • Fins que no hi hagi un regulador bancari únic i tots els bans d'Europa depenguin de la disciplina imposada per un organisme regulador centralitat no podrem afirmar de forma rotunda que el sistema monetari europeu existeix de veritat.
  • Que finalment el Consell hagi rectificat i que el rescat xipriota no es basi en la contribució de tots els ciutadans no és al capdevall cap mala notícia, el final els que pagaran la part més gran del pastís seran els grans dipositants (el 75% del total dels dipòsits) i grans accionistes. Per primera vegada hi ha una certa visió ètica en el tractament de les crisis bancàries europees i no és el contribuient qui acaba pagant el rescat sense tenir-hi art ni part.
  • Que els més afectats siguin diposits de ciutadans russos que han evadit capitals dels seu país donada la consideració fàctica de paradís fiscal que té Xipre tampoc no és una mala notícia i que aquests capitals fugin d'Europa al mateix moment que s'aixequi la restricció a les transferències internacionals tampoc. Ho afirmava l'altre dia a la Vanguardia en Germà Bel. Comparteixo plenament la seva reflexió.
  • Tot plegat ha anat més del "cantu d'un duro" del que molts es pensen. Europa s'ha salvat d'una catàstrofe de proporcions desconegudes pels pèls. La pregunta és si els nostres dirigents hauran estat capaços d'aprendre la llíçó i agilitzen la regulació bancària unificada. Si no hi ha una clara voluntat en aquest sentit no tinc gairé clar que l'Euro sigui capaç de superar (al menys en la seva configuració actual) la part de crisi econòmica i financera que encara ens tocarà patir.
 
 
 

La família irreal

El musical que Minoria Absoluta està representant al Teatre Victòria, a part de ser molt divertit com gairé bé tot el que surt d'aquesta fàbrica inesgotable d'idees, té un gran encert en el títol de l'espectacle: "La família irreal".  Els Borbons hispànics no són d'eixe món, que diria en Raimon.
 
Els detalls que s'han conegut darrerement respecte a la princesa-empresaria d'origen danès i nacionalitat alemanya Corinna zu Sayn-Wittgenstein, (47 anys i dos fills de dos matrimonis), semblen propis de l'època de Felip V, rerebesabi del Borbó Caçador. Aquesta senyora, especialitzada en tenir relacions sentimentals amb senyors de reconeguda solvència (econòmica), viu instal·lada en una torre al Palau del Pardo (propietat de Patrimonio del Estado) des de l'any 2010 i la seva ocupació és la de ser concubina del rei. És anacrònicament fascinant. Que la fortuna del rei és de procedència dubtosa no és cap secret, però el seu import ja ho és més. Una investigació recent del NYTimes la situa en 1.790 milions d'Euros. Així doncs, es fa més comprensible per què la tal Corinna és tan amiga del rei i en suporta les crosses, la papada i la inflor provocada per la cortisona.
 
He llegit a El Mundo (òbviament amb totes les reserves necessàries), que si la concubina no està instal·lada en una habitació al mateix Palau de la Zarzuela és només per l'absoluta oposició que hi va posar el príncep Felip. Això ja seria estratosfèric, però d'una família com aquesta hom s'ho pot esperar gairebé tot. I què fa aquesta senyora? Doncs entre d'altres viatjar a Botswana d'amagatotits amb el Borbó i caçar elefants amb ell (per cert, la llicència per a poder-ne caçar un costa 37.000 €). O fer de suposada representant del rei en negociacions amb mandataris dels països àrabs, encara que tothom ho negui i que les converses -reconegudes- entre el ministre d'afers exteriors, l'inefable García Margallo i la Corinna, hagin estat titllades de meres converses informals.
 
I una altra, mediar per aconseguir "feina" al gendre de la filla petita, el tal Urdangarín, ara caigut en desgràcia, i que com el seu ex-soci Diego Torres continui estirant fils i ensenyant correus electrònics acabarà com un gos abandonat a la carretera.
 
I a tot això la reina va aguantat estoïcament la vergonya que tot l'Estat sàpiga publicament que tot allò que es rumorejava respecte a l'escassa relació entre la parella real (es comentava fins i tot que ni tan sols es parlaven més enllà del mínim necessari en els actes públics als que anaven conjuntament), respon a la més absoluta realitat.
 
Com poden fer-se les coses tan malament ocupant el càrrec institucional que ocupa aquesta família? No s'acaba d'entendre, ja que costaria poc guardar les formes. L'única resposta possible és la sobèrbia associada a aquesta consideració de creure's de veritat que pertanyen a una estirp superior i que estan investits de total impunitat (que de facto, és rigurosament cert).
 
Però la veritable pregunta és per què el poble pla ho suporta estoïcament? Com és possible que no proliferin les veus que demanin a aquesta colla de corruptes indignes de representar res ni ningú que se'n vagin a gaudir de la seva fortura en algun paradís tropical i contribueixin així en la seva quota part a la regeneració moral que tan li cal a aquest Estat...
 
 

Bárcenas: la gran posada en escena

Si una cosa no se pot negar és que en Luís Bárcenas, parlant en plata, els té ben posats. Portar la iniciativa processal tal com l'està portant en front a tota una màquina com és el Partit Popular té un gran mèrit (o potser no). Un sol home posant contra les cordes el partit que governa l'estat espanyol.
 
Si a la Dolores de Cospedal (la parte contratante de la primera parte con simulación de indemnización prorrateada) li haguéssin dit, fa tot just quatre mesos, quan acusava obertament -i infundada- a determinats polítics catalans de tenir comptes a Suïssa que el tresorer del seu propi partit li plantejaria una demanda per acomiadament indegut, no s'ho hagués cregut ni en el pitjor dels seus somnis.
 
No està de més recordar que algú que fins el més de gener de 2013 cobrava 21.230 € bruts al mes, això sí, amb prorrateig de pagues extra incloses, malgrat haver estat acomiadat -segons el PP que en aquest cas actúa d'empresari- per a ocupar un càrrec d'assessor, ha d'assessorar.... molt i molt. Amb raó una persona tan ocupada conservava el seu despatx i la seva secretària a la seu del carrer Génova fins fa quatre dies.

Vet aquí doncs que sense acabar-se de fer mal del tot, com a l'acudit en que dos homes tenen les mans envoltant els testicles l'un de l'altre i un diu: oi que no ens farem mal?, han emmerdat la cosa d'una forma increïble, i segurament del tot innecessària. En Bárcenas perquè se sent blindat en haver filtrat que els llibres de la comptabilitat B -els originals, els que provaríen de forma irrefutable que el PP s'ha finançat durant molts anys (com tots els partits que tenen responsabilitats de govern) a base de comissions de constructores i empreses d'obra pública que després els tornen els favors en forma d'adjudicacions públiques- estan dipositats en una notaria de Sevilla. I el PP perquè sap que, en el fons, en Bárcenas l'única cosa que vol és no ser el boc expiatori, i que per tant, si ells no apreten els testicles massa fort, l'altre tampoc ho farà.

Quin és el camí seguit per en Bárcenas (magníficament assessorat per un bufet dirigit per un catedràtic de dret processal)? Doncs ensenyar les dents però només una mica. I com s'hi torna el PP? Doncs fent veure que tot és una mentida i acomiadant el tresorer (tal vegada en una magnífica posada en escena pactada entre les parts), però sense estridències, només per a guardar les formes.

Com solventar l'atzucac? Fàcil, sempre ens quedarà la justícia. Jo hagués apostat doble contra senzill que dels dos jutges que es disputen la instrucció del cas Barcenas, Gómez Bermúdez, en la instrucció del cas resultat de la denúncia interposada per IU en relació als papers de Bárcenas, o el jutge Pablo Ruz, substitut de Garzón en la instrucció del Cas Gürtel (literalment "Correa", en alemany), l'Audiència Nacional fallaria a favor de Pablo Ruz. Doncs exactament així ha estat. Per pressions polítiques? Òbviament. I és clar tothom ho negarà.

Veient com porta la instrucció del cas Gürtel en Pablo Ruz, és força plausible pensar que el cas estarà vist per sentència l'any 2050.

El més gran problema d'Espanya és que es tracta d'una democràcia de molt baixa qualitat on no hi ha separació de poders, i els que, en cada moment del temps tenen el poder fan i desfan a la seva convenciència. Això no passa a les democràcies consolidades (Alemània, Anglaterra, Suècia, Holanda...), i si passa ho fa en grau ínfim.



 
 l 
 
 
 
  

dijous, 21 de març del 2013

Marató de Barcelona 2013 (II)

Una cursa com la Marató de Barcelona genera una muntanya d'anècdotes i curiositats que, antropològicament parlant, formen tant part de la cursa com el mateix fet de participar-hi pel pur plaer de córrer.
 
L'atmosfera internacional que es respira és quelcom d'extraordinari. Fent cua per anar al labavo abans de la sortida, en un dels múltiples punts de waters portàtils, vaig constatar que malgrat considerar-me una persona "viatjada", podia escoltar idiomes que no havia sentit mai. De fet, el "turisme de marató" té en la ciutat de Barcelona un dels seus referents més clars. Enguany hi han participat corredors de....81 nacionalitats diferents. Si tenim en compte que la ONU reconeix 192 països, vol dir que a Barcelona hi havia respresentants del 42% del Planeta, i això és aviat dit. Va ser impossible trobar hotel a la ciutat per a passar-hi la nit prèvia. Les alternatives eren tan poc atractives com haver d'anar a dormir a Calella de la Costa o a Castelldefels. Es calcula que l'impacte econòmic per la ciutat de la Marató és de més de 40 milions d'Euros.
 
I això entronca amb la segona curiositat. Molts dels participants vénen acompanyats de familiars que els fan pinya en diferents punts del recorregut. En destaquen, les les banderes que vaig veure, suecs, holandesos i -en particular- francesos. D'aquests vaig veure una família que encoratjava una tal "Severinne", amb bandera i pancarta inclosa, que vaig trobar en 4 punts del recorregut.
 
Un tercer punt a destacar és que, a diferència d'altres grans maratons del món (Londres o New York, per posar dos exemples de complicitat entre la cursa i els ciutadans), a la de Barcelona li falta l'escalf dels habitants de la ciutat. És una assignatura pendent. És cert que es va millorant i que en determinants punts del recorregut, l'animació i l'escalf del públic és important (Plaça Catalunya, Avinguda Maria Cristina, Diagonal/Glòries...), però hi ha molts punts on els corredors es troben en una situació de "solitud" que fa la cursa molt més dura: és el cas de la Diagonal, la Meridiana o la primera part del recorregut, passant pel carrer de Sants i fins al camp del Barça.
 
També és remarcable la varietat de corredors. La marató és una proba emblemàtica, i hi ha molta gent que córre per motius que no tenen res a veure amb la pròpia competició. En un tram del recorregut, entre els kilòmetres 18 i 22, la cursa discórre per la Meridiana d'anada i tornada. Això et permet veure corredors més ràpids que tu creuant-se en aquest tram i observar la fauna. En el tram de 3 kilòmetres vaig veure des d'un corredor amb vestit i corbata vermella (no és broma), fins a corredors que portaven un tul de ballarina, a corredors disfressats de moltes coses.
 
Continuo citant una altra curiositat que l'any passat no em va cridar l'atenció, i és la quantitat de residus que un esdeveniment com aquest genera. Literalment, muntanyes i muntanyes de deixalles. És impressionant veure el mar d'ampolles mig buides, gots de paper aixafats, peles de plàtan i taronja amb que un corredor que en té onze mil al davant es va trobant. Dotzenes d'escombriaires amb les escombres a punt es posaven en marxa després del pas dels corredors.
 
I la última: a partir del kilòmetre 32 el rèflex (teòricament disponible a tots els punts d'avituallament) sembla haver-se volatilitzat.
 

dimarts, 19 de març del 2013

Xipre

Aquest cap de setmana ha quedat palesa una de les grans vergonyes de la Unió Europea. A aquestes alçades de la pel·lícula ja sembla difícil que res no ens sorprengui, però malgrat tot, la classe política ho ha tornat a aconseguir.
 
El cas de Xipre, més enllà de tornar a posar en qüestió i gairebé constatar que la Unió Econòmica i Monetària i el subsegüent desplegament de la moneda única els va pensar algú que, com a mínim, no excel·lia en sentit comú, o que pensava només amb la visió esbiaixada de l'Europa del Nord, posa en qüestió, i de quina forma, la pròpia supervivència de l'Euro.
 
Suposa un escàndol manifest que la classe política dirigent d'una de les zones econòmiques més potents del planeta ara digui una cosa -llançant un globus-sonda com qualsevol vulgar polític peninsular- i en veure la reacció que la mateixa suscita al país afectat i a un altre de tan poc influent com ara Rússia, tothom es desdigui del que va dir i uns van tirant les pilotes fora quan la decisió de condicionar el rescat a la recaptació de la meitat de les necessitats amb taxes sobre els dipòsits es va adoptar per unanimitat dels 17 estats membres.
 
Perquè les conseqüències pràctiques d'aquest rescat són fonamentalment dues:
  • Implantació fàctica d'un corralito financer en un país que té com a moneda l'Euro, ja que recordem, el sistema bancari xipriota estarà tancat fins dijous (i ja porta tancat des de dissabte passat) i els caixes automàtics van acabar els diners el primer dia i quan tornin a obrir els banscs el dijous les transferències bancàries a l'exterior del país estaran fortament restringides.
  •  Expressió manifesta per part de la cúpula dirigent de l'Europa de l'Euro que no té cap escrúpol en deixar caure una part del sistema que utilitza la mateixa divisa i, en conseqüència, la constatació davant de la comunitat financera internacional que, l'Euro no serà objecte especial de protecció i que no hi ha una unitat de criteri polític pel que fa a la divisa.
L'anterior pot induir a fer pensar que, si no s'ha protegit Xipre, ni els dipòsits dels seus estalviadors, per quina regla de tres s'han de protegir els dipòsits d'altres països potencialment amb problemes que puguin requerir d'un rescat com ara Itàlia o Espanya (per ordre en funció de la prelació de probabilitats d'ocurrença)?
 
Europa acaba d'obrir una porta que anuncia Urbi et Orbi que l'Euro no se'l creu ningú més enllà dels quatre paísos amb més disciplina fiscal i menor endeutament relatiu. Era la cirera del pastís que esperaven amb candeletes americans i britànics.
     
     
 
 
 

diumenge, 17 de març del 2013

Marató de Barcelona 2013 (I)

Per segon any consecutiu he participat a la Zurich Marató de Barcelona. Aquest any, com a conseqüència de la crisi (possiblement) i de la coincidència de la Marató de Roma també avui, s'ha trencat la tendència a l'alça del número de participants. Al final s'hi han registrat 18.900 corredors dels quals han pres la sortida 17.500 i han acabat 17.000, entre els que em compto.
 
Aquest any el recorregut, lleugerament modificat ha estat millor que el de l'any passat. El més florit de Barcelona en un extraordinari recorregut, impecablement organitzat: Camp del Barça, Passeig de Gràcia, Sagrada Família, Pont de Calatrava, Rambla Prim, Torre Agbar, Fòrum, Villa Olímpica, Arc de Triomf, Plaça Catalunya, Avinguda Paral·lel.

La Marató de Barcelona s'ha ja consolidat com la tercera d'Europa després de Berlín i Londres per número de participants. 80 nacionalitats diferents han pres part de la cursa. La Marató és un altre reclam que durant els dies previs aportar una extraordinària recaptació per a la ciutat (ni una sola habitació d'hotel disponible per la nit del 16 al 17, i vaig mirar-ho del dret i del revés).

L'ambient és indescriptible, una festa extraordinària, amb una complicitat entre els participants que només pot entendre qui la viu (no hi ha rivalitat, gairebé tots són amateurs i competeixen contra ells mateixos, per a millorar el temps, o per a acabar-la). El dia abans, el pabelló sis de Montjuïc on es recullen els dorsals, bull de participants que a més a més d'acreditar-se aprofiten per a gaudir de la fira del running que s'hi acaba muntant. Un veritable plaer pels que ens agrada córrer.

Aquest matí, a partir de quarts de vuit, centenars de corredors procedents de mig món (n'he vist des de Mèxic fins al Japó), arribaven a l'Avinguda de Maria Cristina (punt de sortida) per tots els mitjans de transport possible: en cotxe, a peu, en metro (la majoria), en moto i fins i tot en bicicleta.

Ja a aquesta hora es formen grans cues als lavabos portàtils que hi ha escampats una mica per tot arreu. Al guardarroba hi ha una cua que fa desistir a molts, i aquí i allí hi ha gent que escalfa. El cel amenaça pluja i efectivament, immediatament abans de començar la cursa comença a ploure. La pluja ha estat una constant que ens ha acompanyat de forma intermitent.

Al final, quatre hores i vint minuts després he acabat la cursa. Quan em vaig inscriure volia baixar de les quatre hores (2012: 4:08), però vist que no he pogut entrenar com calia (de fet no he entrenat pràcticament gens), dóno per bona la classificació: posició 11.759 (4:20).

Fins al kilòmetre 24 he anat amb les "llebres" que marquen les 4 hores, a partir d'aleshores, m'ha vingut una "baixada física" que he arrossegat fins al 32 i que m'ha fet perdre molt de temps. Els meus fills i l'Anna m'han vingut a donar suport, i a 200 metres de l'arribada, l'Adrià i en Marc han saltat les tanques i m'han acompanyat.

Ha estat una gran cursa, que dedico a la memòria del meu pare, que de ben segur m'hagués vingut a esperar a l'arribada. Només cal lamentar un fet desgraciat. Un corredor de 45 any ha mort després de creuar l'arribada (4:05), malgrat la rapidesa de la Creu Roja i posteriorment dels serveis del Clínic, no s'ha pogut fer res per la seva vida. Descansi en pau.







 

dijous, 14 de març del 2013

Victus: Albert Sánchez Piñol

Sento debilitat per l'Albert Sánchez Piñol, tant com a articulista (alguns dels seus articles de dissabte  a l'Ara són memorables) com a novel·lista. La seva primera novel·la, "La pell freda", em va impressionar com feia temps que no em commovia una novel·la.
 
Malgrat el ressó i la gran campanya de promoció, confesso però que no em feia una especial gràcia la lectura de "Victus": en primer lloc pel seu volum (593 pàgines) en uns moments de la meva vida professional en que vaig més aviat força atrafegat i no em queda gaire temps. Després, i segurament com a raó de més pes, que la història de la derrota de 1714, a part de tenir-la bastant coneguda per lectures tant històriques com novel·lades, em posa més aviat de mala llet. No puc evitar-ho, pensar com Àustria i -sobre tot Anglaterra- ens va abandonar a la nostra sort per un plat de mongetes, em canvia l'humor. A més a més, quin incentiu pot tenir llegir una novel·la de la que, abans de començar ja en conèixes el final, i a més a més, aquest és més tràgic que un drama grec?
 
Tot i així, va poder més la curiositat per veure què podia empescar-se un geni com l'Albert Sánchez. Ah! I a més a més, hi havia el "morbo" de ser escrit en castellà (per respecte a la llibertat creativa, segons paraules del propi autor, a qui li va venir de gust escriure en aquesta llengua, amb un domini de l'idioma magistral, per cert).
 
Doncs avui he acabat la novel.la, després d'una meteòrica lectura de 430 pàgines en dos dies, aprofitant aeroports i vols endarrerits per culpa dels temporals de neu que estant assolant Europa aquests darrers dies.
 
Curiosament, aquestes últimes setmanes les novel·letes (per dir-ho d'alguna manera) de la trilogia de Grey han estat compartint capçalera de llibres més venuts amb Victus. Tinc l'honor de dir que no he llegit cap dels llibres de la trilogia, ni per pura curiositat antropològica (ja en vaig parlar en una altra entrada del blog), però comparar Victus amb les 50 ombres de Grey, és, per posar un símil generós, com comparar un Ferrari Testarrossa amb un Tata.
 
Victus és més que una novel·la històrica que traspua un rigor històric, valgi la redundància, extraordinari. Sánchez Piñol s'ha documentat i ha begut de les fonts fins a la sacietat abans d'escriure aquesta novel·la, i això, senzillament es nota. Victus és un relat apassionant, que, malgrat conèixer-ne el final (infeliç) t'atrapa des del primer moment. En Martí Zubiria és un personatge que enganxe i fascina des del primer moment, i no deixa escapar el lector en cap moment. La seva transformació conforme els esdeveniments de la Guerra de Successió es va esdevenint és memorable. Hom acaba desitjant que li tatuin més punts a la part interior de l'avantbraç.
 
En el llibre s'expliquen a més a més les causes i els efectes de les misèries i les lleialtats de l'època, amb un rigor i una objectivitat francament envejables.
 
Al principi no vaig entendre l'elecció de l 'idioma però conforme m'anava infiltrant en la pell del personatge de l'aspirant a enigyer (en Martí), més ho entenia. En Sánchez Piñol vol fonamentalment que la novel·la es pugui llegir a Espanya sense traducció, per evitar-ne cap tipus de distorsió, explicant de primera mà per què fa tants i tants anys que som diferents (confederats però diferents en definitiva).

Victus es un llibre trepidant que explica moltes de les nostres penes actuals. El protagonista fa una pedagogia que seria de plena actualitat a dia d'avui. Una obra magistral de lectura imprescindible.


 
 
 

diumenge, 10 de març del 2013

De cardenals i anacronismes

La renúncia de Benet XVI ("equis, uve, palito!" que xisclaven les seves enfervorides fans amb histerisme desvocat quan va venir a Espanya) ha tornat a posar a les portades de tots els diaris i noticiaris el gran muntatge mediàtic que és l'Església Catòlica (que dit sigui de passada, no acabo d'entendre on rau aquest interés, excepte que sigui en el que té de morbós).
 
D'entrada em sorprèn que una institució que està en absoluta decadència, des de molts punts de vista (escàndols de pederàstria, escàndols financers, espionatge, filtracions, corrupció....), continui despertant l'interès que aixeca a tot el planeta, tant dels que són catòlics com dels que no ho són.
 
També em sorprèn això mateix d'una institució anacrònica que té un greu problema de manca de vocacions. De fet, als països de l'Europa Occidental, se'ls estan acabant els "socis" del club perquè els seminaris són buits, i ja hem començat a veure que capellans llatinoamericans són importats per tal d'anar substituint capellans que pleguen per tenir una edat més que avançada.
 
I és que l'Església és, efectivament, una màquina molt passada de moda que no ha tingut la capacitat de reinventar-se de forma seriosa. Els que ho han intentat, han acabat o apartats, o excomunicats o negligits. La tímida obertura que havia de suposar el Concili Vaticà II que va impulsar Joan XXIII es va quedar justament en això, una tímida obertura.
 
Només el fet que els 115 cardenals que es reuniran en Cònclave a partir de demà a la Capilla Sixtina del Vaticà, tenen una edat que oscil·la entre els 65 i els 80 anys ja fa tremolar, i a més a més les notícies que es van filtrant sobre les dues tendències, especialment l'anomenada "conservadora", i els suports amb els que sembla ja comptar, no auguren res de bo.
 
En tot cas, sigui quin sigui el resultat, el que sembla clar és que a menys que no obrin les finestres per tal que l'aire es renovi de forma molt seriosa, l'Església continuarà perdent suports, vocacions i militants (a l'Europa Occidental les esglésies són buides). Quin sentit tenen, en ple Segle XXI, determinats postulats i plantejaments que conculquen el més bàsic sentit comú, com per exemple que l'Església Catòlica continui essent una institució masclista on les dones no es poden ordenar, o que els capellans no es puguin casar?
 
Així els va i pitjor que els anirà. Els auguro el mateix futur que a les monarquies que queden a Europa.
 
 

dissabte, 9 de març del 2013

El problema catalán

Fa anys el pensador i assajista espanyol José Ortega y Gasset ja anunciava el problema dels "regionalismos" i "separatismos" a la Penísula Ibérica (La España invertebrada, 1921) i més concretament, en parlar de Catalunya, deia, a tenor literal: "El problema catalán se puede conllevar, pero no resolver".
 
Doncs bé, aquesta màxima que malgrat haver ser escrita fa noranta anys sembla que sigui de la setmana passada, demostrant una vigència plena, hom diria que  la té absolutament internalitzada l'actual govern espanyol, que té molt clar que aplicant el principi del "perro del hortelano", el "ni come ni deja comer", practica la política de la "conllevanza agresiva".
 
La voluntat del govern espanyol i del partit que el recolza d'escoltar els missatges que arriben des de Catalunya és absolutament nula. I davant la seva incapacitat d'entendre i de convèncer una significativa part dels catalans, no els queda sinó vèncer, la via de la imposició ("Venceréis pero no convenceréis" com digué Unamuno davant del feixisme i la dictadura de Franco).
 
I aquesta convicció de que Catalunya és colònia i per tant no té ni voluntat ni veu ni vot i que els únics que estàn en disposició d'opinar són els que defensen (la seva) sacrosanta i intocable constitució (que si convé i quan convé esmenen en 15 dies) fa que ja no els faci cap mena d'escrúpol ni vergonya mostrar tota la seva intolerància per la via de l'opressió.
 
Ho estem veient cada dia. L'escàndol del finançament de Catalunya i l'ofec que el mateix comporta (vegi's sinó la situació, entre d'altres, del sector farmacèutic), de una injustícia que clama al cel, les lleis per controlar l'acció exterior, la vergonya del cessament del fiscal en cap de Catalunya després d'una -pressumpta- reunió entre el fiscal general de l'Estat, el ministre de Justícia i la Dolores de Cospedal (la parte contratante de la primera parte), la llei Wert, l'acció contra la llei comercial de Catalunya, les declaracions impunes de personatges que calumnien i menteixen ratllant la il·legalitat sense que això els suposi cap mena de problema, les escoltes, el CNI, la guerra bruta i tants i tants altres.
 
L'ofensiva és majúscula i es resumeix en dos: asfíxia econòmica (però sense que es noti del tot que la culpa és de Madrit -concepte-) i asfíxia legal (portar al TC la declaració de sobirania és un brindis al sol, però no obstant, ho han fet). Soposo que una part de l'esbombament mediàtic de tot plegat vol servir per a tapar parcialment l'escàndol "Bárcenas" i desviar l'atenció, però això només explica una part.
 
Malgrat tot no saben -perquè ni ens han entès ni ho entendran mai- que l'anomenat problema catalán, a diferència del que van fer amb el País Valencià, no el resoldran en la vida, al menys si la via escollida és la que estan utilitzant actualment.
 
 

dissabte, 2 de març del 2013

La insuportable lleugeresa de l'Estat (espanyol)

Hi va haver una època en que, ple de joventut, creia en ideals, valors i sobre tot, sobre tot, en el sentit comú, en el criteri, en el diàleg, en allò que els vells anomenaven "l'enteniment".
 
Però vet aquí que el sentit comú està esdevenint el menys comú dels sentits. Tenim la malhaurada oportunitat de viure-ho cada dia. Votants italians que han perdut l'esperança (o el Nord), ex-tresorers del PP que cobraven 219.230,30 € al mes i denuncien al seu partit per acomiadament improcedent, micròfons dins de florers, alcaldes mafiosos que vam en helicòpters russos,...en fi, un veritable despropòsit.
 
L'acord del Consell de Ministres d'ahir divedres (memorable data 1/03/2013, per al recordatori) va aprovar la presentació d'una recurs al Tribunal Constitucional contra la declaració del Parlament de Catalunya del passat 23 de gener alegant que un informe del Consell d'Estat (no vinculant) ho recomana. I tot i això essent perfectament conscients que es tracta d'una declaració sense cap mena d'efecte jurídic!
 
Els silogismes del PP són extraordinaris. De la mateixa manera que la secretaria del Partit, Maria Dolores de Cospedal és incapaç d'explicar sense fer un ridícul estrepitós, què és el que es va pactar amb el senyor Bárcenas, la senyora Soraya Sáez de Santamaría va ser incapaç de donar la més mínima raó coherent sobre la presentació d'aquest recurs.
 
A Madrit (concepte, no ciutat), on determinats polítics s'omplen la boca parlant de democràcia i diuen coses tan extraordinàries com "no quiero privar a los catalanes del derecho de ser españoles" (Mariano I, El Breve, Debate sobre el Estado de la Nación 2013), es presenta una impugnació perquè -diuen- Catalunya no pot ser subjecte polític i jurídic sobirà.
 
Home, doncs, ja ho entenc, la democràcia de les Castelles es basa en una acceptació acrítica i plena del que postulen els que manen, si hom s'atreveix a pensar de forma diferent, la democràcia es querella contra el disident. És tan absurd com si el algú presentés una querella contra mi perquè en una nit de lluna plena jo afirmo que fa un sol espatarrant, per a posar un exemple que s'hi assembla força. 

Hem passat de menystenir i ignorar completament la Declaració de Sobirania (23 de gener de 2013) a impugnar-la davant el Tribunal Constitucional (un gran niu de demòcrates d'una marcada objectivitat, com tothom sap). Vol dia que a Espanya, aquesta voluntat de Catalunya de qüestionar-se, al menys qüestionar-se, via referendum, si cal seguir sent una colònia maltractada de Castella, ni tan sols és capaç de plantejar-se-la, malhauradament perquè no deixen de tenir por que - a diferència del cas d'Escòcia- una majoria de la població votés a favor de marxar. I, és clar, perdre a cop de votació el 20% de la població, el 22% del PIB i el 25% de les exportacions deu fer molt de mal.
 
El portaveu del Govern de la Generalitat ho va dir ahir força bé: la porta del diàleg està tancada del tot (la Soraya Sáez afirmava ahir justament el contrari....) i Madrit (concepte) utilitzarà tota la seva força (que no la seva intel·ligència, per desgràcia), tota la guerra bruta, i tots els mitjans de coherció que pugui utilitzar, incloent per descomptat l'ofec econòmic, per aniquilar-nos com a país. Ho van aconseguir amb el País Valencià, i si ens despistem el més mínim, ho faran amb Catalunya.
 
 


divendres, 1 de març del 2013

Presentació d'assaig: Jordi Angusto

He escrit més d'una vegada en aquest blog sobre l'ex-cap, amic i admirat col·lega de reflexions tavernàries, Jordi Angusto Zambrano.
 
En Jordi Angusto és persona de principis i fidelitats i la seva línia de pensament, que gosaria qualificar d'esquerres amb matisos i maragallià convençut, és d'una coherència que ja agradaria a molts.

Lletraferit fins a la sacietat, és lector voraç i escriptor compulsiu (vaja, una mica com jo però en el meu cas sense la seva fina capacitat analítica).
 
Li he llegit una novel·la excepcional: "Les nenes boniques no paguen diners", de la que ja vaig parlar en aquest blog i de la que en recomano altra vegada lectura (disponible a www.bubok.com). També he tingut el privilegi de llegir el seu assaig "I jo quina culpa en tinc de tot plegat", on fa una interessant reflexió sobre la situació actual de crisi i dels seus causants (nosaltres).
 
Ara, l'assaig ha estat editat per Edicions Gregal (www.terracel.cat). El llibre es presenta públicament al Col·legi d'Economistes de Barcelona, per part de l'editor i en Jordi Angusto. 
 
Una gràcia afegida a l'acte que tindrà lloc el proper 13 de març a les  19:00 (Avinguda Diagonal, 512), és la presència de l'ex-president Pujol. Com que tinc permís de l'autor i donat que esdeveniments culturalment motivadors són escassos, em permeto la llibertat de convidat a tothom que hi pugui tenir interès, adjunto la invitació, on hi ha la portada del llibre, que ningú em pot negar que una de les dues fotografies que l'il·lustren és veritablement antològica.