Haruki Murakami: 1Q84 - Llibre 3.

Aquest cap de setmana de fred intensa convidava al recolliment casolà i a la lectura vora del foc (o qualsevol substitut que aportés escalfor). L'he aprofitat per acabar la tercera part de la trilogia "1Q84" de Murakami.

 

El llibre 3 de 1Q84 és la culminació d'una obra mestra. No puc fer altra cosa que recomanar-ne insistentment la seva lectura, després d'haver -òbviament- llegit els altres dos. L'altre dia parlant amb una persona que ha llegit la Trilogia, vam coincidir en que Murakami podria considerar-se el Garcia Márquez japonès. És un gran narrador d'històries, versemblants, humanes, moltes vegades de derrotes, de personatges turmentats, amb gran vida interior, però absolutament plausibles, que generen una gran complicitat amb el lector (requisit imprescindible per tal que un llibre enganxi).

 

El món màgic de 1Q84, el pseudo-món al que determinades persones han entrat durant l'any 1984 però del que potser no podran sortir, captiva amb la riquesa dels personatges, l'agilitat narrativa (amb tres punts de vista diferents) i l'interès intrínsec de la novel·la.

 

Al Llibre 3 tota la història cobra sentit, les històries, aspiracions i patiments de l'Aomame, professora de gimnàstica i assassina per encàrrec; d'en Tengo Kawana, professor de matemàtiques i aspirant a novel·lista; de la Fukaeri, escriptora, il·luminada i filla d'un líder religiós; i de l'Usikawa, detectiu privat de cap deforme, ment privilegiada i esperit turmentat.

 

La història arrenca on acaba el llibre 2, amb una Aomame ratllant el suïcidi, amagada en un pis de luxe i embarassada sense concepció (com si de la Verge Maria es tractés) i un Tengo que vol recuperar la seva identitat i que després de molts anys decideix retrobar-se amb un pare malant que viu en una residència d'avis completament aïllat del món.

 

1Q84 és sobre tot una història de patiments, objectius, solitud i somnis. Murakami s'endinsa hàbilment, de forma absolutament natural, gens forçada, en l'ànima dels seus personatges, que acaben cobrant una vida pròpia que acabes considerant fins i tot com a teva.

 

Trilogia de lectura imprescindible. Col·lecció dels 3 llibres a Abacus en català i castellà a un preu més que raonable.

 

 

 

 

 

 

 

 

Acousters - Darrere la Porta

L'altre dia, escoltant "La Tribu" de la Tati Sisquella a Catalunya Ràdio vaig descobrir una altra perla. Darrerament em passa que com que estic moltes estones al cotxe anant amunt i avall escolto la ràdio més que no ho solia fer, i descobreixo coses insospitades (així vaig descobrir també en Joan Dausà o The Mamzelles, per a posar només un parell d'exemples).

 

La Tati presentava un grup de música gironí anomentat Acousters que estan en fase de promoció del seu primer disc "Darrere la Porta". Van tocar una cançó en directe ("Principis) i des d'aleshores ja no me'ls he tret del cap. Només d'arribar a casa em vaig descarregar el disc des d'Apple Store (9,95 € per dotze cançons).

 

Acousters són la Marta, de Cassà de la Selva, que és la lletrista i ànima del grup, en Gerard (bateria), en David (guitarres), l'Albert (baix) i en Carles (piano). No he aconseguit descobrir-ne els cognoms (no surten al seu lloc web oficial: www.acousters.cat ), però tampoc cal, quan vagin a més (que ho faran), ja ens els faran saber. Van nèixer el 2009 a Girona i van quedar semifinalistes del concurs de maquetes Sona 9 que organitza Enderrock. Actualment són candidats a millor disc català de l'any ( promogut per Ràdio 4).

 

El Acousters aporten frescor, reivindicació, il·lusió, denúncia, passió, joventut i sobre tot, compromís amb la música i el bon fer. Darrera la Porta és una petita meravella, finançada parcialment via Vermaki (com es fa amb totes les grans iniciatives darrerement, sino que li preguntin a la Isona Passola), molt ben produïda i amb dues col·laboracions de luxe (Cesk Freixes i Sanjosex).

 

Fan un folk amb estil propi i molta personalitat. La Marta, a més a més hi aporta una extraordinària veu, amb múltiples registres que algú ja compara -sense exagerar- amb la Joan Baez. Són 12 cançons ben escrites i millor musicades. A destacar 5 temes en anglès espectaculars que la Marta canta amb accent de New Jersey.

 

Recomano el disc vivament, i anar-los a veure en directe tan aviat com sigui possible, segurament aquest estiu.

 

 

Pere Navarro

El socialisme català està en crisi des de fa molt de temps, i -en la meva modesta opinió- l'aparell ha perdut tant el nord com la centralitat d'esquerres que tan ha fet per a Catalunya durant molts anys. Del Pere Navarro he escrit unes quantes vegadesen aquest blog de la seva grisor i escàs carisma, de fet no cal ser un gran observador polític per a adonar-se'n només de sentir-lo un parell de vegades.

 

 Però vet aquí que aquesta setmana que acabem m'ha sorprès positivament, per primera vegada. I la sorpresa ha estat tan majúscula que he decidit prestar molta atenció al que diu i dirà en els propers temps.

 

D'entrada la seva petició d'abdicació del Borbó, en un dinar organitzat per la Cambra de Comerç de Barcelona el primer dia del debat sobre l'Estat de la Nació (l'espanyola), em va semblar d'una extraordinària lucidesa. I diguin el que diguin els hipòcrites, en un moment d'extraordinària oportunitat política (de fet el debat de l'Estat de la nació espanyola és d'una previsibilitat i un aborriment tan enorme que no cal dedicar-hi gaire atenció -si no l'hagués sentit en gran part el podria haver resumit igualment-). En navarro no demana l'abolició de la monarquia, tot i declarar-se obertament republicà, sinó un canvi de navegant en el seu fill Felip (Felip VI). Una segona transició que acabi de consolidar una democràcia que s'aguanta amb guetes. I diu que ho demana perquè així ho ha escoltat del poble.

 

Ahir dijous vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-lo atentament i abastament mentre anava en cotxe cap a Sant Joan les Fonts a l'Oracle d'en Grasset, amb la Lola Garcia de La Vanguardia, entre d'altres. El discurs que va articular en Pere Navarro em va semblar d'una sensatesa i una coherència que no li havia sentit mai. Tal vegada les derrotes electorals fan madurar (li va passar exactament el mateix a l'Artur Mas), tal vegada en Pere Navarro ha entès per fi que el PSC és quelcom efectivament diferent del PSOE espanyol, potser per primera vegada. Aquest distanciament respecte dels exabrutes del dinosaure rabiós anomenat Alfonso Guerra em va retornar la simpatia cap a un partit del que m'havia distanciat enormement en els darrers anys.

 

Que molts elefants del PSOE trobéssin les declaracions d'en Navarro extemporàneis i inoportunes és, per a Catalunya i per al PSC, una extraordinària notícia.

 

 

 

 

Polítics a la inòpia

Anyoro aquells anys en els que els debats de política general al Congrés dels Diputats eren una veritable mostra d'erudició, classe, enginy i política en majúscules. Eren, certament, altres temps, erem més joves i enfrontàvem col·lectivament l'esperança d'una veritable nova etapa de la mà de la democràcia acabada de néixer. Tot estava per fer i tot era possible. La il·lusió col·lectiva ho presidia tot.

 

Aquesta tarda, per no perdre el costum als darrers temps hem assistit a un espectable lamentable, de baix to, de miopia curterminista. En determinants moments semblava que cada polític que ha pujat a l'estrada ni tan sols parlava per a satisfacció del seu grup polític, sino per a autosatisfer-se o autojustificar-se.

 

No he sentit ni un moment un debat d'alçada política, de generositat envers el votant, d'il·lusió. Escrivia dissabte passat en Gregorio Morán a les seves clàssiques "Sabatinas Intempestivas" que els polítics ens han perdut no només el respecte sinó la por. En qualsevol empresa que ofereixi un producte o servei, si el client està descontent l'empresa acaba patint i si no s'esmena, desapareixent. No és el cas de la classe política ibèrica. No escarmenten. A Anglaterra un ministre de nom Chris Huhne acaba de dimitir per haver enganyat fa deu anys amb una multa de tràfic, que va atribuir a la seva esposa per no perdre els punts que li quedaven. L'han enxampat i ha plegat. Aquí no plega ningú.

 

Un nou cas mediàtic més escabrós que l'anterior va eclipsant la memòria i la necessitat de redempció. Quan encara ressonavem els comentaris de les comptabilitats "B" (pressumptament) de l'amic Bárcenas a les pàgines del País ens apareix el ventilador d'en Diego Torres, multimilionari de correus electrònics comprometedors, i quan l'Urdangarin no sap quina cara fer, apareix el cas "Pokémon" i l'actuació estelar dels duaners gallecs amb passamuntanyes. I quan aquesta notícia era encara calenta sorgeix com un bolet el cas de les escoltes de la "superstar"  Alícia amb els seus bolos al restaurant La Camarga i ja ningú no es recorda ni de que només fa quinze dies tot l'Estat anava ple d'un tal Bárcenas, que dit sigui de passada s'ha pres un merescut descans d'heliesquí als glaçats paratges del Canadà.

 

Malgrat tot el que pugui dir en Rajoy al Congrés, aquest Estat no té remei.

 

 

 

 

 

Desproporció

La intervenció per a obtenir informació i proves de la ramificació catalana del cas de corrupció gallega anomenat "Pokémon" té algunes característiques que la fan, si més no, "estranya", sigui dit entre cometes.

 

He de dir que jo mai he estat partidari de les anomenades teories de la conspiració, però em fa l'efecte que començo a veure coses estranyes, papus negres que hagués dit la meva àvia, en pau reposi.

 

L'entrada dels agents de la policia de duanes gallega a les dependències del Patronat de Turisme de la Costa Brava la setmana passada, no tenia ni solta ni volta, per molta corrupció que hi pugui haver i encara que un alcalde corrupte de la tan important i magna vil·la de Sant Hilari Sacalm hagi atorgat tracte de favor a qui sigui.

 

Parlo amb ple coneixement de causa. Conec perfectament com van entrar els agents i, tot i que educats, van actuar amb desmesurada desproporció, així m'ho ha explicat la meva dona, que ho va viure en primera persona. Van tenir tots els treballadors tancats en una sala de les 8 a les 14, amb els telèfons mòbils requisats i quan els agents van sortir (amb documentació absolutament irrellevant), ho van fer amb passamuntanyes. No sabia que el terrorisme actiu s'havia apoderat de la capital del Gironès. No n'hi havia per tant ni de bon tros. L'entrada dels policies a la seu del Consell Comarcal de la Selva i a Xaloc, organisme de recaptació de la Diputació de Girona, va tenir el mateix tenor.

 

L'altre dia un dirigent de Convergència explicava al meu germà (van coincidir  en un AVE que venia de Madrit -ciutat, no concepte-) que més de 200 agents del CNI (abans anomenat CSID, que correspon a un acrònim encara més cutre) han estat desplaçats a Catalunya després de la treva d'ETA amb l'objecitu de desmuntar via intel·ligència el procés sobiraniste, amparant-se en la idea de base que "tothom té un passat"; avui el matí, en Màrius Carol, a RAC 1, no només ho ratificava sinó que a més a més donava detalls sobre les dues seus des de les que suposadament (o pressumptament, com queda més be dir ara), s'espia a Catalunya, una a Diagonal 666 (el número de l'Anticrist, deia en Carol en un moment magistral d'inspiració radiofònica) i l'altra a la part baixa de Barcelona.

 

Sigui com sigui, la hipòtesi comença a agafar plausibilitat, i es reforça encara més quan surt al cim de la taula tot el femer de Método 3 (habitual forma amb què policia i intel·ligència espien indirectament els ciutadans).

 

Això no ha de frenar la necessària regeneració democràtica que hem d'exigir als notres polítics, i casos com el de Xavier Crespo o Oriol Pujol no es poden permetre, si algú es vol omplir la boca de rigor i honestetat, ara bé, sembla que el llop comença a ensenyar les urpes, i que parafrasejant Duran i Lleida, les clavegueres de l'Estat han començat a treure les rates. Caldrà seguir-ho amb atenció.

 

 

 

 

 

Mitja marató de Barcelona

Per segon any consecutiu he participat a la 1/2 marató de Barcelona. L'any passat, per poca previsió, quan volia apuntar-hi les inscripcions ja estaven tancades, però vaig tenir la fortuna de poder "comprar" el dorsal d'una noia de Banyoles que tot i que inscrita finalment no podria córrer i per tant vaig córrer amb un dorsal femení, cosa que va provocar més d'un comentari per part d'alguns corredors, sobre tot pel pèl de les meves cames.

 

Sigui com sigui, l'any passat la Cursa em va agradar tant que vaig decidir incorporar-la a la meva temporada de mitges maratons de forma permanent. La temporada comença amb la Mitja de Granollers, aquesta edició ha estat el dia 3 de febrer (aquest any molt dura com a conseqüència de la forta ventada que hi feia i -tot sigui dit de passada-  d'un ritme d'entrenament molt més baix que l'any passat, i també sigui dit, posats a confessar, de tres kilets de més que hauria de treure'm del cim (hores d'ara dos d'ells ja han estat assassinats)).

 

La Mitja Marató de Barcelona doncs esdevé la segona Cursa formal de la temporada. He de confessar que l'any passat, com que em van "passar" un dorsal que no era meu i que vaig arribar-hi amb un company que ja l'havia fet vàries vegades em vaig perdre alguns detalls d'aquells que fan gaudir de la Cursa en plenitud.

 

D'entrada ahir al migdia vaig anar a buscar el dorsal a l'Estació del Nord. Organització impecable. El procés de recollida de dorsal, xip, samarreta i verificació de xip (novetat per mi) no va trigar més de 15 minuts. L'ambient era espectacular, amb corredors de molts països, i una gran parada d'expositors de productes i marques per a l'atletisme a la sortida. Es respirava Mitja Marató, és aquella sensació que només es té quan el running et puja al cap i esdevé part de la teva vida.

 

I aquest matí també he arribat molt aviat, amb una antel·lació de més d'una hora, per poder escalfar, sí, però sobre tot per a poder "viure" l'ambient pre-cursa. He de dir que ha estat un gran encert. Primer perquè aparcar a Barcelona, amb una cursa amb més de 14.000 inscrits no és cosa fàcil i segona perquè no tenir clar els timings. Arribar a les 7:40 (sortida 8:45) ha estat suficient per a poder escalfar adequadament, estirar i poder prendre un cafè tranquilament. La festa era impressionant. Des de l'Estació del Nord al Passeig Pujades (Parc de la Ciutadella), des d'on sortia la Cursa hi havia un garbuig de persones de totes les races, sexes i idiomes, amb un objectiu comú: fer la Mitja de Barcelona.

 

M'he sentit bé durant la cursa (no al 100% però prou bé). Sense estar entrenat com cal, només volia fer-ho més bé que 15 dies abans a Granollers (1:57) i ho he aconseguit: 1:53, a un ritme de 5:25 per kilòmetre i posició 7.815 de 12.950 corredors que han acabat la Cursa. L'any passat ho vaig fer molt més bé (1:46) però insisteixo, anava molt més preparat i més descansat. Cap retret. He gaudit d'una Cursa extraordinària, ben organitzada, agraïda, sense desnivell, amb el privilegi de poder córrer sense cotxes pel Paral·lel, la Gran Via, la Diagonal, o el lateral de la Ronda Litoral. Aquesta cursa la he dedicada al meu pare, que espero que, des d'on sigui, ho hagui pugut veure.

 

Ara queda un mes per a preparar el gran repte del 2013, la Marató de Barcelona, el 17 de Març, amb l'objectiu de baixar de les 4 hores (després, òbviament d'acabar-la viu).

 

 

Avals inversemblants

Aquesta setmana ens deixa la polèmica generada per la sentència del Tribunal Suprem condemnant Laporta i a set directius a aportar un aval de 23 milions per les pèrdues de la temporada 2002-2003!!! No vull tornar a parlar de la lentitud del sistema judicial perquè és un afer recurrent del que ja he escrit moltes vegades.

 

A mi aquesta història de veïnes del Barça ni em va ni em bé, tot plegat em sembla una rabieta orquestrada com a conseqüència de la transformació de l'amistat entre en Rosell i en Laporta en un odi visceral irreprimible.

 

La història en sí em sembla d'una mediocritat i un baix to digne de l'Hola o el programa Sálvame de Tele5, que si darrere del soci hi ha l'actual Junta Directiva del Barça, que si el Barça actuarà si no ho fa el soci, que si el soci n'ha de parlar amb els altres impulsors de la demanda....En fi, tot plegat una baralla de pati d'escola amb esgarrapades i estirades de cabells incloses.

 

El que em crida veritablement l'atenció són dues coses:

1- La frivolitat dels mitjans en explicar la història.

2- La incomprensibilitat conceptual de la sentència (sense haver-la llegit).

 

En relació a la primera, em deixa astorat el baix nivell del periodisme en general. Tothom fa anar avals amunt i avall sense tenir gaire idea del que estan parlant. Un aval és una garantia, generalment bancària o emesa per companyia de caució o assegurances; en sí mateix no és una execució de res, no cal pagar res més que el que s'acordi amb l'emissor, generalment una comissió de constitució i una comissió trimestral mentre estigui en vigor. Òbviament, l'avalat ha de respondre davant l'avalista amb patrimoni suficient per tal que li sigui concedit, si no, no hi ha aval.  Un aval no deixa de ser altra cosa que una garantia subsidiària que opera si aquell que està avalat i ha de pagar alguna cosa acaba no pagant-la.  

 

I al meu entendre, aquí ve el quid de la qüestió. Les notícies que he llegit sobre la sentència no fan més que afegir una monumental confusió que hores d'ara encara no sé ben bé què es el que falla. He intentat entendre-ho de la lectura de premsa esportiva i posteriorment de premsa (suposadament) seriosa, però no ho he aconseguit. Si ens atenem a la literalitat del que he llegit, el que estableix la sentència és que els condemnats (Junta Directiva que va entrar quan faltaven 8 dies per acabar aquella temporada han de dipositar un aval solidari per import de 23 milions d'Euros per a garantir les pèrdues d'una temporada que en realitat ells no van dirigir) ha de constituir un aval per a garantir les pèrdues de la temporada 2002-2003, perquè així ho diuen les normes del Club. La qüestió de fons és: molt bé, i un cop constituït l'aval, què? Els l'executaran? I si la resposta és sí, per què la sentència no falla directament que la Junta d'aleshores és responsable de les pèrdues i ha de restuir els 23 milions? Dè què serveix un aval en aquest cas? Quina garantia dóna, si el Barça ja ha eixugat aquestes pèrdues acumulades de fa deu anys? Si hi ha aval, quines condicions s'han de donar perquè el tal Pla o l'actual directiva del Barça en pugui demanar l'execució? Ni ho entenc ni ningú ho ha explicat. Com deia abans, una història més del Sálvame que de l'actualitat esportiva.

ILP

El dimarts vinent, 12 de febrer, al Parlament Espanyol succeiran alguns esdeveniments molt interessants que mostren una vegada més de la mediocritat i desídia dels nostres polítics, i com a afegitó de l'apreci que ens tenen als catalans allà a la Meseta. La tristesa com a Administrats i la impotència per com s'està desenvolupant tot plegat omplen veritablement de desànim.

 

Primer hi haurà una recepció del president del Banc Central Europeu,  a porta tancada...Curiosa manera d'entendre la democràcia. A la casa on ha de sonar la veu del poble, no hi haurà ni llum ni taquígrafs. És aquesta manera tan especial que tenen els banquers i en general la gent que són de dretes, molt de dretes, de tractar els temes que són d'interés general. A porta tancada.

 

Posteriorment hi haurà la votació d'una Iniciativa Legislativa Popular que ha recollit 1.400.000 signatures i que té a veure amb la possibilitat de legislar sobre la dació en pagament en el cas d'impagament d'hipoteques. Per cert, faig un incís per a expressar la meva admiració a l'Ada Colau pel seu coratge (atenció amb l'Ada, una persona que tracta de criminal al secretari del la patronal dels banquers podria acabar esdevinguent una nova "estrella" mediàtica), i que ja se'ns ha anunciat per part del PP, amb majoria absoluta, recordem-ho, que no tirarà endavant.

 

I finalment, la cirera del pastís, la votació de la Iniciativa Legislativa per declarar els toros bé d'interés cultural (600.000 firmes) i fer-ne una llei de rang estatal que permeti bypassar la llei catalana de prohibició del toreig vigent des de 2010. Home, el Parlament de Catalunya es va equivocar -al meu entendre- en legislar "contra" (tot i que la llei aquesta vegada també era conseqüència d'una ILP que va reunir a Catalunya més de 150.000 firmes) perquè de fet la "festa" dels toros, com en diuen els seus defensors, s'està morint sola a tot arreu (va en contra d'on bufa el vent), i en particular a Catalunya. A més a més, si es prohibien els toros, no tenia cap sentit que se salvessin els "correbous": o tots moros o tots cristians. No s'hi val en prohibir els toros com a "símbol" d'espanyolitat i amnistiar els "correbous" com a representació de la catalanitat.

 

Però això dels toros, no és altra cosa que la continuació de la creuada recentralitzadora que el PP s'ha posat com una de les seves principals missions de la legislatura, més, si cal que combatre la crisi, i si no fem una breu llista de què tenim sobre la taula:

- La llei Wert de recentralització del sistema educatiu.

- La regulació dels horaris comercials. 

- La llei d'unitat de mercat.

- La vigilància de l'acció exterior de les comunitats autònomes (en realitat només es fa per Catalunya).

- La centrifugació del dèficit de l'Estat cap a les autonomies.

- La deslleialtat del govern central en relació als objectius de dèficit.

-..............................................................................

 

Sobren les paraules.

Sobirania a la catalana

El passat 21 de gener 85 dels 135 diputats del Parlament de Catalunya van votar a favor de la Declaració de Sobirania que afirma, ras i curt, que el poble català és subjecte jurídic i que, en conseqüència, té dret a efectuar una consulta sobre la voluntat del poble.

 

Aritmèticament és una majoria absoluta (69%), però no deixa de ser una mostra més del particular tarannà del poble català, que podríem resumir en: petits (conceptualment), putejats (aquí de forma real i inequívoca), i barallats.

 

Ni en els moments crucials de la història de Catalunya els nostres representants són capaços de posar-se d'acord. És el particular tarannà dels catalans: no hi ha grandesa de mires en els moments crucials, que els oponents polítics utilitzen no només per fer-nos combregar amb rodes de molí, sinó per, literalment, enriure-se'n a la cara. De fet, una part important de la derrota del 1714 (no tota però sí prou significativa) es deu al mateix que ens passa 300 anys després. Al Consell de Cent no s'acabaven de posar d'acord respecte de si resistir, negociar o rendir-se, i aquest dubte constant, va acabar marcant el resultat final de la batalla (cert és que sense el suport dels Àustries i els britànics era només qüestió de temps, però....).

 

Només cal llegir la premsa d'avui. En David Fernández de les CUP (només un dels tres diputats van votar a favor) afirma que per 10.000 milions d'Euros molts catalans s'acabarien venent. Dels socialistes ja ni en parlem, amb les seves disidències internes i el seu embolic existencial i mental i a Convergència els creixen els nans per totes bandes i cada vegada que es parla de sobirania seriosament hi una un estirabot d'Unió que acaba amb un bombardeig de declaracions i contra-declaracions que no fan sinó afeblir-nos col·lectivament i posant un somriure a la boca de l'oponent.

 

Ara que els partits tradicionals estan tan qüestionants i tan en crisi, a Catalunya hauríem de tenir la capacitat i la visió de començar a fer les coses de forma diferent, des de tots els punts de vista, començant per l'exigència de dimissions, responsabilitats i depuració.

 

Estem davant d'una cruïlla i d'una ocasió que ja no és extraordinària, sinó de pura supervivència, vist el panorama de recentralització i mala llet que destil·la la Castella imperial. O ens deixem de personalismes i bretolades o (com deia amb bon criteri en Joan Fuster, referint-se als valencians) serem exterminats com a poble.

 

 

 

 

 

Risc d'italianització

El periodista Francesc Marc Álvaro escrivia a La Vanguardia dimecres d'aquesta setmana sobre "el buit absolut" que pot provocar la desafecció ciutadana envers els seus governants. És una visió que comparteixo plenament.

 

La sortida de to d'aquest dilluns del portaveu del Partit Popular, Esteban González Pons amb el arxigastat "Y tu más", fent anar el ventilador contra el PSOE en relació a suposats sobressous i a les manides condonacions de deute per part de determinades entitats bancàries (entre les quals, sigui dit de passada, la nostrada Caixabank, aleshores La Caixa), no fa altra cosa que contribuir a una encara més gran desconfiança i un més gran fastigueix de la ciutadania, que comença a expressar de forma clara símptomes de fastigueix i rebelió.

 

Escoli senyor Pons, si vostè "sabia", pressumptament, de cobrament de sobressous al PSOE i de pressumptes irregularitats o tracte de favor per part de determinades entitats bancàries, per què no ho ha denunciat? De què caram està parlant? Quin joc és aquest? Per què aquesta llei de l'omertà que fa que els polítics, amb independència del color de pell es tapin les vergonyes fins que se senten veritablement atacats i llavors disparen contra tot el que es belluga? Quanta mediocritat! Quina gran mancança d'ètica i estètica! 

 

A més a més del conegut problema del finançament dels partits, hi ha el que jo anomeno el -segurament més greu- dels "professionals de la política", problema que he mencionat en aquest blog més d'una vegada. Individus i indivídues que mai de la vida han treballat a l'empresa privada, que han passat de la universitat (en molts casos ni aquest bagatge hi ha, vegi's sino el tal Montilla, només per a citar-ne un) al partit, o a la diputació, o al parlament, o al senat, o a un consorci públic. Individus i indivídues que no parlen idiomes, que no tenen do de gents, que no han viatjat, que no entenen ni un borrall de gestió, i que el seu principal mèrit ha estat viure sempre atents per a no moure's de la cadira i sortir sempre a la foto. Perquè amb tots els respectes, hem assistit al lamentable espectacle de veure el càrrec de ministre o de director general, atorgat, en moltes ocasions, per cupo o com a pagament de favors més que no pas per mèrits. Els que ho han entès (Trias de Bes, Piqué, Pimentel, i d'altres "honorables" excepcions) no els ha agradat i han fugit per cames quan han vist que no hi havia res a fer.

 

Per què Espanya ha de tenir el doble de polítics professionals que Alemània? Quin sentit té que la gestió municipal estigui polititzada? Algú hauria de prendre exemple dels Estats Units.

 

I com a conseqüència de tot plegat, el risc més important és que el desencís doni lloc a l'aparició de salvapàtries, o encara pitjor. He començat a sentir comentaris del tipus "això amb en Franco no passaria", o encara pitjor "hauria de tornar l'Aznar"....

 

Si els polítics actuals no s'adonen amb urgència de la necessitat d'una regeneració exemplar i exemplificadora, que passa necessàriament per l'exigència de dimissions, responsabilitats i intervenció ràpida de la justícia, el risc que tot plegat se'n vagi a rodar es farà en poc temps més i més real.

Tangentòpolis

No fa tant temps, en els feliços anys 90, un jutge italià valent, Antonio Di Pietro, va endagar un procés judicial per tal de fer aflorar corrupteles i netejar la vida política italiana. Es van investigar milers de persones, la majoria polítics, càrrecs públics i/o diputats. Tangente en italià vol dir literalment soborn (Tangentòpolis seria doncs "la ciutat del soborn"). L'afer va acabar als volts de l'any 1994 i va comportar la pràctica desaparició dels partits polítics tradicionals, entre d'altres, els omnipresents Partito Comunista i la Democrazia Cristiana. El resultat: l'emergència de grups polítics inexistents, d'arrel populista com ara l'inefable "Forza Italia" de Silvio Berlusconi.

 

Va ser la justícia, amb l'ajut de la premsa, la que va acabar amb l'hegemonia de gairebé 50 anys de partits tradicionals. Potser a la pell de brau, serà la premsa, amb l'ajut de la justícia, el que acabarà amb els partits tradicionals que van liderar la transició política espanyola del franquisme a la democràcia. A Espanya, un altre jutge valent, Baltasar Garzón, va ser el primer el destapar l'afer de corrupció batejat com a "Gurtel" (cinturó en alemany) i, a diferència d'Itàlia, ho va acabar pagant molt car. També és cert que disparava a tot el que es bellugava i obria tots els fronts, però si bàsicament va acabar encausat i expulsat de la carrera judicial a Espanya va ser per posar el dit a la llaga.

 

Que l'afer Bárcenas està agafant un caire molt i molt lleig es fa evident cada hora que passa. Jo no sé qui dirigeix la comunicació dels Populars, però és evident que sembla que no hi ha la mínima estratègia. El que va dir Rajoy ahir a la roda de premsa clama al cel, literalment: "Salvo algunos datos aparecidos en algunos medios de comunicación todo es rotundamente falso". Mediocritat i desconcert en estat pur. I el resultat és clar, ningú no se'l creu, i els mercats parlen: la prima de risc puja 30 punts bàsics en un dia (no ho havia fet des del setembre de 2012) i la borsa cau un 3,75!!!

 

I en aquesta partida d'escacs que sembla que només ara torna a començar (recordem que el sumari del cas Gurtel continua obert), algunes peces van prenent posicions, com aus de rapinya, esperant la carnassa per a eliminar tots els competidors. Els jutges tornen a citar Bárcenas a declarar (és que no m'estranya que ningú no se'l cregui). Avui en una carta publicada a El Mundo, Luis María Ansón demana literalment el retorn del "salvador" José María Aznar. Diu, literalment: "Es el dirigente popular con más autoridad en el partido, el que puede poner orden en la zozobra de Génova, regenerar los cuadros dirigentes, despiojar a los pepepijos, expeler a los presuntos sobrecogedores, embalsamar a los calandrajos, restaurar el prestigio perdido."  Però és clar, també es freguen les mans personatges com Esperanza Aguirre, ara ciutadana catalana, o la populista Rosa Díez, o el nogensmenys populista Albert Ribera, o Esquerra Republicana, o ICV, és a dir, partits o persones que mai no han tocat el "poder" amb majúscules i que tenen molt a guanyar i poc a perdre (vaja, els Berlusconis peninsulars).

 

De ben segur que de celebrar-se eleccions (ho diuen les enquestes), el PP perdria de 20 a 30 diputats que no guanyaria el PSOE.

 

A Catalunya, des que es va acabar el famós oasi català,  també hi tenim la nostra Tangentòpolis particular, impregnada de Millets, "Bartus", Alavedres, Pujols Ferrussola, Crespos, Pallarols i companyia. Totalment incompatible amb un procés sobiranista com el que s'ha endagat. Cal que aquesta regeneració vagi de dalt fins a baix, fent, com a primera mesura, que aquells que estan imputats, es diguin Pujol Ferrussola o Sum Sum Corda, deixin immediatament els seus càrrecs fins que la justícia demostri la seva innocència. És el sacrifici que exigeix seguir mantenint la credibilitat i demostrar efectivament que ningú s'embolcalla de sobiranisme per a tapar afers de corrupció.

 

Veurem molts moviments a curt termini, que no deixaran indiferent ningú, però segurament res ja no tornarà a ser igual.

Corrupció i premsa

Que un diari com El País decideixi retirar de circulació pràcticament tota la seva edició impressa perquè s'adona quan els exemplars ja estaven en procés de distribució que la foto de portada (comprada a canals suposadament fiables) que mostrava un Hugo Chávez convalescent en un llit d'hospital era falsa, diu molt a favor d'aquest diari. Això va passar fa només 15 dies: El País decideix retirar l'edició i demanar disculpes als seus lectors perquè els seus processos de control -molt rigorosos- han fallat.

 

Dues setmanes després, aquest mateix mitjà comença a rebelar els detalls de la comptabilitat extra-oficial del PP, amb una sorprenent profussió de dades, que arriben a detalls insospitats. Si aquesta mateixa notícia, que es comença a publicar el dijous 31 de gener, l'hagués publicat un diari com El Mundo, home, doncs què volen que els digui, segurament hauríem hagut de posar-la en quarentena immediatament i dedicar un temps molt important a llegir-ne la "lletra petita". També és cert però que en aquest cas, El Mundo publica informacions molt en la línia del que apunta El País.

 

Malgrat tots els malgrats, és gràcies a la premsa que molts casos de corrupció surten a la llum pública i acaben essent coneguts pel gran públic. Es podran expressar tots els dubtes del món en relació al contingut de la comptabilitat B del PP, i de si aquesta ha estat manipulada o no, ara bé, que part d'aquestes "entrades" i "sortides" hagin estat confirmades amb pèls, senyals, quantitats i dates per part d'alguns dels "emissors" o "receptors" n'avala com a mínim, l'existència. Com s'explicaria si no que els 21 milions de pessetes lliurats a la seu central del partit (que figuren en el sumari de la branca gallega del cas Gürtel en un document en possessió de la policia nacional i l'audiència nacional), haguessin estat "comptabilitzats" com una entrada a la comptabilitat manuscrita del Sr. Bárcenas? Com s'explica que Manos Limpias, o el Sr. Cabanillas reconeguéssin haver rebuts diners de la seu central i que la resta de moviments no siguin certs? Pot ser una comptabilitat amb alguns moviments sí i d'altres no? No s`ho creu ningú. No s'ho pot creure ningú.

 

Només hi ha una sola possibilitat que no estiguin deient grans mentides, i és que, tal com defensen els membres del govern espanyol, ningú no hagi cobrat diner negre com a persona física i que es tracti d'una revenja d'algun membre del partit caigut en desgràcia o amb ganes de fer mal. Malgrat tot, els apunts comptables són tan versemblants i el que s'explica té tan fonament, que costa de creure en una altra versió que la que ens ha explicat El País. En tot cas, afirmar que es presentarà una querella contra El País és un argument més que pueril. En tot cas, contra qui cal presentar la querella és contra en Bárcenas (que tot sigui dit de passada també tira pilotes fora).

 

La resposta de dissabte passat d'en Rajoy va ser pobra, forçada i al no permetre la presència de periodistes i no acceptar preguntes de ningú és va penjar el cartellet de "culpable". Van aplicar la tàctica de l'estruç d'amagar el cap i esperar que escampi la tempesta (cosa que en la immensa majoria dels casos, i donada la magnitud d'aquest, em sembla terriblement contraproduen). Però compte que aquesta és una estratègia terriblement perillosa: com algú pugui aportar la més mínima prova contrària a la negació que estan fent aquests dies, el castell de cartes caurà en bloc. I la patacada serà llavors monumental. No se salvarà ni l'apuntador.

 

El que més estranya però, és que a les seus del partit a Madrid i Barcelona no s'hi apleguessim centenars de milers de persones. Què ha de passar en aquest Estat per tal que la gent reaccioni? Quan estarem en condicions d'exigir col·lectivament una regeneració ètica de la classe política? Quant més s'haurà d'esperar per a que algunes mesures que clamen al cel siguin d'aplicació, començant per la reforma de la llei de finançament dels partits?