Corrupció i misèria

Hi ha dies en que a un li agradaria ser d'un altre planeta. Ahir, anant en cotxe, a la tarda, simultanejava Catalunya Ràdio, RaC1 i Ràdio Nacional d'Espanya. Faig un petit resum del que anava sentint, més o menys el mateix amb independència de la cadena.

 

Notícies generalistes:

- Cas Clotilde: Imputació de Xavier Crespo per un jutge de l'audiència nacional. 

- Imputació del secretari de les infantes,  Garcia  Revenga, per part del jutge que porta el cas Noos.

- Notícies sobre una fundació per a disminuïts a Manresa que va estafar més d'un milió d'Euros.

- Imputació de la dona i sogra de l'ex-conseller Ausà en l'afer del contraband de tabac.

- Fiscalia anticorrupció demana al jutge del cas Gürtel la investigació dels presumptes sobressous  del PP en caler fosc.

- CiU pretén "ressucitar" la llei de transparència, mai tramitada.

- L'ex-diputat de CiU Jaume Camps, imputat al Cas Palau.

 

Notícies d'esports:

- El judici al doctor Emiliano Fuentes està trepidant. El metge parla de tennistes, futbolistes i d'altres esportistes als que va tractar. Les bosses de sang corren com les bosses de pipes als patis de les escoles.

- El diari esportiu France Football dedica 15 pàgines a parlar del "Qatargate", un pressumpte cas de compra de vots en la dessignació de Quatar com a Seu del Mundial de Futbol al 2022.

- Cuejen les declaracions de Lance Armstrong: en 100 anys no hi ha cap ciclista que no hagi pres substàncies prohibides.

 

Notícies internacionals:

- Els islamistes que tenien controlat el nord de Mali cremen biblioteques senceres a Tombuctú.

- Els nordamericans continuen debatent què fam amb 11 milions d'inmigrants il·legals.

- El control d'armes als USA és rebutjat del tot per l'Associació Americana del Rifle.

- Egipte en flames.

- 108 morts de tret al cap trobats a la localitat síria d'Alep.

 

I tot això en el trajecte de menys de dues hores que va de Valls a Girona.

 

L'Ara publicava aquest diumenge en portada una relació de 10 mesures contra la corrupció. Són tan òbvies que fa vergonya pensar que els nostres polítics encara no hagin fet res. Des del meu punt de vista només en calen 5, que poden resumir-se en 4 blocs:

- Llei de finançament dels partits/ reforma de la llei electoral.

- Ajuntaments: control d'ingressos i limitació de competències urbanístiques.

- Professionalització dels ajuntaments (supressió de les regidories polítiques) i independència de la gestió. Professionalització de la resta de l'Administració (per què els càrrecs com el de Director General són de designació política?).

- Suspensió de càrrecs de polítics imputats i terminis processals màxims.

I si féssim un "resset" general i tornéssim a començar de zero? Hauríem de fer nostra la famosa frase del Cohrn Bendit al maig del 68, el conegut "arretez le monde que je descends", i plantejar una regeneració completa des d'una perspectiva ètica. És tan utòpic que no sóc capaç d'imaginar-m'ho.

 

Partit Comunista Xinès

Que la llibertat d'expressió està fortament restringida a la Xina és un fet del tot conegut i contrastat. Només cal veure els problemes que els internautes xinesos tenen per accedir a la xarxa no controlada. Només cal veure què succeeix amb la dissidència pública amb el règim, ja siguin intel·lectuals, ja siguin defensors de la identitat del Tíbet.

 

 Aquest monolitisme està íntimament relacionat amb un règim polític basat en un partit únic. Hom sap que des de la revolució del Mao Tzedong, la Xina ha experimentat el procés de transformació més ràpid i més profund que mai hagi experimentat cap altre territori al planeta Terra amb tan poc temps (jo no tinc clar que sigui per bé, i parlo amb coneixement de causa, però els economistes ultraliberals diuen que el que ha succeit a la Xina és EL progres, en majúscules...).

 

I aquesta transformació ha estat avalada per molts economistes occidentals, només a casa nostra el professor Pedro Nueno de l'IESE, que dirigeix una escola de negocis a Shanghai és un gran defensor del sistema econòmic xinès, que sembla obviar que la democràcia i la llibertat d'expressió és un valor tant o més important que la generació de riquesa. S'ha cambiat llibertat per progrés econòmic (suposadament), afavorint la més gran desigualtat que mai s'hagi vist al país.

 

La qüestió de veritat és que a la Xina no hi ha llibertat d'expressió i que el Partit Comunista controla amb mà de ferro tot intent de dissidència o d'opinió que s'allunyi dels dogmes oficials. El que és interessant dels darrers temps és que, i això no és tan conegut, és que al Partit hi ha dues faccions ideològicament força distants: la facció de Shanghai, també coneguda com l'Elitista, encapçalada per el dinosaure Jian Zeming, ex-president de la Xina, que propugna el creixement econòmic (al preu que sigui), i que ha permès als seus dirigents i familiars esdevenir milionaris. L'altra és la facció Populista, o de Tuanpai, formada per dirigents que propugnen un major igualitarisme, i com a cap visible hi ha el fins ara President, Hu Jintao. Semblava que la facció de Hu estava en una millor posició per a assolir majors quotes de poder al Congrés del Partit del més de Novembre, però això no ha estat així: Xi Jinping, "oligarca" de la facció de Shanghai va guanyar de forma aclaparadora.

 

Una de les raons és un "accident" que va succeir l'any passat a la facció de Jintao. El que estava cridat a ser el seu successor, Ling Jihua, va haver de dimitir com a conseqüència d'un fet tràgic que va succeir al mes de maig de l'any passat i del que, òbviament, cap mitjà informatiu de la Xina continental se'n va poder fer ressó, gràcies a la fèrria censura. Jo en vaig sentir a parlar al darrer viatge que vaig fer a Xina, el mes de novembre passat, però va ser de forma molt tímida i quan feia preguntes, ningú m'acabava de contestar...Encara hi ha por, sobre tot quan es tracta de parlar del Partit Comunista o del Tibet.

 

L'accident va ser que el fill de Ling, de 23 anys, va tenir, valgui la redundància, un accident conduint un ferrari negre totalment despullat dins el cotxe amb dues noies també despullades (la pregunta que em faig és com deurien estar situats tots tres en un cotxe que és biplaça....). El resultat: dos dels tres joves van morir. Els mitjans ho van silenciar, però un diari de Hong Kong ho va finalment publicar. Això és el Partit Comunista, i la seva facció més "reformista" i igualitaria: un ex-president, Hu Jintao, al que se li atribueix una fortura personal fora de Xina de més de 2.000 milions de dòlars, i el seu número tres, comprant ferraris a les criatures. Això sí, aquesta és la facció Populista. No vull ni pensar amb el compte corrent dels de la facció Elitista.

 

Asfíxia

Ahir, des de Xile Don Mariano Rajoy I, el Mut, va trencar el seu silenci per dir, entre d'altres, que el govern aprovaria un avantprojecte de llei per afavorir la unitat de mercat. És una més de la política de fets consumat cap a la progressiva recentralització de l'Estat i la minimització del pes econòmic de les autonomies.

 

El govern del PP actúa amb relativa discreció, sense fer excessiu soroll, però va actuant en una línia decidida i perfectament traçada. Les seves armes: una  majoria absoluta suficient per no haver de discutir ni negociar res i un tribunal constitucional que esdevé un aliat a l'ombra per anar fent feix, a poc a poc, sentència rera sentència.

 

El cas de Catalunya és, si cal, encara més dramàtic per l'ofec sistemàtic en el que es troben les finances de la Generalitat. Un objectiu de dèficit imposat gens realista, que com era previsible, tot i haver fet esforç d'estalvi extraordinari,  s'ha superat de llarg (tenim l'amic Montoro amb la mosca a l'orella perquè afirma que fins novembre "anàvem bé", i sembla que veu fantasmes...), acompanyat d'una incapacitat per generar més ingressos, com s'ha demostrat amb les últimes actuacions cautelars del tribunal constitucional aboquen la Generalitat a anar desmembrant més depressa que no pas a poc a poc, la xarxa de serveis públics que s'ha anat construint els darrers 30 anys.

 

A aquesta situació dramàtica cal afegir-hi la potestat que té l'Estat (és l'únic veritable subjecte de sobirania política perquè té la clau de la caixa i la clau de la justícia) d'intervenir les finances de la Generalitat com a conseqüència de l'incompliment de l'objectiu de dèficit (que recordem, era la moneda de canvi per aconseguir les injeccions de liquidesa del FLA al que la Generalitat ha de recórrer sistemàticament des del segon semestre de l'any passat per a poder fer front a una fet tan evident com les nòmines de la funció pública i la factura sanitària).

 

Probablement es guardaran aquesta carta fins el darrer moment, però que ningú dubti que la veritable sobirania d'un poble rau en la capacitat de gestionar els seus ingressos i les seves despeses per assegurar el benestar dels ciutadans del país, els administrats. I sense aquesta sobirania, la de debò, les declaracions institucionals són purament i simple, paper mullat.

 

Auditoria interna al PP

Aquesta és una de les bones que he sentit darrerament, tant per part d'aquesta gran dama que es diu Dolores de Cospedal, com del seu cap de files, Don Mariano I, el Ausente.

 

Resulta que per tal d'esclarir el cas Bárcenas i el pagament de sobresous amb sobres en negre (contra els quals es feia signar un rebut! -és tan surrealista que fins i tot serà veritat....), el PP ha encarregat una auditoria interna a la seva actual tresorera.

 

He sentit i llegit moltes mediocritats darrerament, però aquesta és de jutjat de guàrdia i en boca dels més alts estaments del partit popular, encara més.

 

L'auditoria és un instrument de transparència per a fiscalitzar uns comptes per a tranquilitat de determinats col·lectius que tenen interés en el fiscalitzat, ja sigui els accionistes, els proveïdors, l'administració pública, o qualsevol tercer que tingui el dret de saber què es fa amb els recursos d'una empresa o institució.

 

Però per tal que l'auditoria pugui realitzar-se, l'auditat ha de posar a disposició de l'auditor tota la informació, tota, en relació a qualsevol aspecte que pugui afectar el resultat i el patrimoni de l'auditat per tal que l'auditor pugui pronunciar la seva opinió (a l'Informe d'auditoria) sobre si els comptes que formula l'empresa (no l'auditor) reflexen de forma fidel la situació de l'empresa.

 

Doncs resulta que quan es parla de diner negre, el que l'administra i l'utilitza fa tots els possibles per tal que l'auditor no ho sàpiga i ni tan sols ho sospiti. Què és el que un auditor ha d'auditar (i/o investigar) si l'objecte de la investigació oficialment no existeix? Algú del PP ens ho hauria d'explicar. M'agradaria conèixer de primera mà quina metodologia farà servir l'auditor intern per a determinar quina quantitat de diner es va pagar en negre, d'on va sortir i a quines butxaques va anar.

 

Conclussió: ho hi ha algú que tira de la manta o l'auditora interna dirà que de diner negre, ni rastre. I així anem, de victòria en victòria fins a la derrota final.

 

 

El drama de l'atur

L'Estat espanyol ha superat aquest 2012 segons les primeres estimacions de l'oficina estadística de la Unió Europea, la xifra récord de 6 milions d'aturats, més d'un 26% de la població activa.

 

Les xifres, generalment fredes i assèptiques, no mostren la realitat laboral completa de l'Estat per diversos motius, però ja de per si, són d'una continudència aclaparadora.

 

D'una banda és cert que aquestes xifres estan "maquillades" des d'un punt de vista metodològic, ja que consideren com a ocupades persones en formació ocupacional o personal de l'administració que es manté artificialment ocupat per no empitjorar les xifres (la xifra pot variar en un 10%).

 

D'altra banda però, si la realitat social fóra veritablement aquesta, el tòpic de que no existiria pau social i que el nivell d'inseguretat al carrer seria extrem hauria de ser cert per força. La realitat és que hi continua havent molta gent que treballa ocupada en tasques de l'economia submergida, molta gent que complementa l'atur amb professions no declarades a temps parcial i molta altra gent que està aturada de veritat però que gràcies a un entorn familiar que el protegeix, va senzillament "tirant".

 

Però el drama en sí radica en el fet que hi ha determinats subcol·lectius que tenen una taxa d'atur netament superior a la mitjana, com és el cas dels menors de 25 anys, majors de 50, inmigrants o dones. El problema ha estat creat de forma artificial afavorint des de l'administració pública la bombolla immobiliària, que alhora va provocar un fenomen migratori massiu d'un col·lectiu amb infraqualificació que no és recol·locable a curt termini però que no vol marxar perquè malgrat tot està millor que al seu país d'origen.

 

La bona notícia és que segons fonts ben informades la destrucció d'ocupació al sector privat està pràcticament completada, a excepció de la banca, la mala és que encara queda la reconversió del sector públic.

 

Si com moltes fonts apunten al segons semestre del 2013 es començarà a crear ocupació llavors s'haurà iniciat de forma clara la recuperació econòmica (incorporant consumidors i cotitzants al sistema), si això no passa, les conseqüències sobre la macroeconomia ens abocaran a un escenari grec, i això no és gens destijable.

 

 

Breus

Metereologia

 

Ahir, 18 de gener,  llegia en premsa que avui a Catalunya havíem d'experimentar una situació gairebé com la del Diluvi Universal. Allò de la fi del món dels Maies seria joc de nens comparat amb la que ens esperava. Hi havia activats el Neucat, l'Inuncat, el Vencat i el Sumsumcordacat. 

 

Per si de cas no fóra una broma dels mitjans sobiranistes del país (La TV3, Ara, Puntavui, La Vanguardia,...), connecto al vespre la de todos (TV1) i un jovinzell molt ben plantat i corbata prima ratifica les inundacions catastrófiques com a pronòstic per avui. Aquest matí, 19 de gener,  em llevo aviat per sortir a passejar amb l'Ona. Encara és fosc però sembla que efectivament estarà molt cobert (7:30 hores del matí). Torno a casa sobre les 9:00. Cauen quatre (quatre) gotes. Surto a entrenar una mica més tard amb gorro, guants i impermeable (per si de cas). Acabo de tornar. Són les 12:00 del migdia i a Girona fa un sol que estavella les pedres amb 20 graus de temperatura i una humitat relativa del 39%. Com és possible que s'equivoquin tant en un pronòstic a 24 hores? Per què cal donar notícies del temps amb aquesta manca de capacitat predictiva? Per a què caram serveix?

 

Bares de medir

 

Si els comptes a Suïssa els tenen (pressmptament) els polítics catalans la visió de Madrit (concepte, no ciutat) és que el sobiranisme és una fugida endavant que només serveix per a tapar la corrupció. Si contràriament els comptes a Suïssa els té l'ex-tresorer del PP (declaradament), aleshores tothom a Madrit fa el posat de mirar cap a un altre cantó tot xiulant amb dissimul fins que passi la tempesta i les declaracions públiques afirmen que cal deixar que la justícia faci la seva feina.

 

Les Deveses de Salt

 

Aquest matí, passejant amb la gossa he descobert un paratge de les Deveses de Salt, direcció Bescanó, senzillament extraordinari. Es diu "El pla del Soc" i discorre al costat del riu Ter al seu pas per Salt. Una zona increïblement ben conservada que és digne de ser visitada amb freqüència, perquè és d'una riquesa paisatgística i vegetal exquisida. El País Petit d'en Lluís Llach continua sorprenent-me.

 

Brutícia

 

Continua no cabent-me al cap com es possible que els éssers humans, com a col·lectiu, no tinguem la capacitat d'entendre i respectar el bé col·lectiu, allò  que és de tots i que pel alguns no és de ningú. La quantitat de brutícia que segueixo veient als carrers i camins quan surto a entrenar o a passejar amb la gossa em provoca mal d'ulls i tristesa a l'ànima.

 

 

 

 

Esperanza Aguirre

Llegeixo l'entrevista a l'Esperanza Aguirre que l'edició d'avui de l'ABC publica en pàgines centrals. Hom diria, si no conegués res més, que a aquesta senyora li haurien de fer plaça pública a la capital, Madrit (ciutat, no concepte), després de 37 anys de la seva vida dedicats de forma abnegada i gairebé altruista al servei de la Comunitat, des del Senat, el Congrés i la Comunidad de Madrid.

 

L'entrevista va farcida de retrets als corruptes, pseudo corruptes i presumptes corruptes que poblen les Ibèries del nostre cor. Quina rectitud, quin coratge! "Espe for President" m'atreviria a cridar.

 

Llavors ens explica que se'n torna a la privada. Home, doncs això està bé, que una dona com l'Espe consideri que el pas per la política és transitori i que ningú no s'ha de perpetuar al càrrec és digne de mèrit i respecte. De fet, tot just han passat 37 anys des que va començar en política.

 

Aprofundim. L'Espe se'n va a treballar com a directiva Seeliger y Conde (http://www.syc-amrop.es/).  Ens diu l'Esperanza que va haver d'assebentar-se via Google de qui era aquesta empresa que li oferia feina als seus 61 anys. El periodista d'ABC, al que van donar el carnet a la fira de Mostres de Girona, li pregunta què pensarà Artur (Ártur a Madrit), si sap que ha fitxat per una empresa catalana.

 

La qüestió aquí no és exactament aquesta. La qüestió és que la senyora fitxa per una empresa que resulta que és la que ha estat adjudicatària per part de Sheldon Adelson per a fitxar els directius de l'Eurovegas que es situarà a Madrit (ciutat). Algú se'n recorda del vellet recauxutat estil Berlusconi amb causes obertes a tots els països on hi té casinos? Doncs bé, aquest senyor, que no deu tenir pas res de res a agrair a l'Espe (especialment durant el procés de selecció de la destinació final d'Eurovegas) ha pensat en Seeliger y Conde. I aquesta empresa de selecció de directius (oh!! Quines casualitats tan casuals que té la vida!!!) decideix que Esperanza Aguirre (un conegut crack en l'àmbit del head hunting, de tota la vida), és la persona ideal per a dirigir el recrutament de personal per Eurovegas.

 

A casa meva d'això se'n diu, informació privilegiada i tràfic d'influències, i a casa meva, està prohibit i penat, perquè és molt i molt semblant al que es coneix com a corrupció.

 

Però això, és clar, només passa a casa meva.

 

 

 

 

 

 

 

 

Ignorància

La darrera moda entre els polítics ibèrics és la de declarar-se ignonant. Fins ara sabíem que la majoria d'ells eren incompetents, gairebé tots amants de privilegis, molts d'ells professionals de la política (com deiem en una altra entrada del bloc no fa gaire, que n'han fet el modus vivendi, vaja) i uns quants i només uns quants -vull seguir pensant així- corruptes de mena. Aquests darrers dies hem après que molts d'ells també són ignorants. 

 

Ignorant del que passava al seu partit era Durán i Lleida, quan es declara desconeixedor que amb els diners robats de la formació ocupacional es finançava el seu partit.

 

Ignorants es confessaven els convergents de pro del finançament procedent de Ferrovial i d'altres constructores via Palau de la Música intermediat pel gran, grandíssim, Fèlix Millet (un altre gran ignorant, by the way).

 

Ignorant de tota la trama del comissions il·legals (el ja famós 3%) que es cobrava des de l'Ajuntament de Sabadell es declara el Sr. Joan Bustos, Alcalde, tot i que pel que s'ha llegit en premsa parents de molt a prop no semblen tan desconeixedors de la trama.

 

Ignorant es declara el senyor Montoro, Don Cristobal, dels tripijocs i les regularitzacions multimilionàries del senyor Bárcenas, ex-tresorer del PP.

 

Ignorant de la mateixa correuptela es declarava també el senyor Carlos Floriano del PP, número tres del seu partit, en una entrevista aquesta setmana amb en Manuel Fuentes, al Matí de Catalunya Ràdio.

 

Ignorant selectiva es declara la grandíssima Dolores de Cospedal quan té indícis de comptes ilícits a Suïssa per part del President de la Generalitat i en canvi no té cap indici dels mateixos ilícits per part de l'ex-tresorer del seu partit.

 

Però el pastís de la cirera el posa la joia de la corona, la senyora Soraya Sáenz de Santamaria, presidenta in pectore del Govern espanyol (per absència notòria del Sr. Rajoy, en parador desconegut quan es tracta de donar la cara), quan es confessa ignorat de la -pressumpta- trama de sobres amb sobresous en diner negre pagat als principals directius del partit popular (per part del senyor Bárcenas?). Si la cosa és tan mentida (una altra de les grans mentides dels reaccionaris del Mundo, del qual fins ahir eren molt amics però avui sembla que ja no ho són tant), no cal donar tantes explicacions detallades com si estigués en un confessionari o a l'estrada d'un jutjat afirmant que jura dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat. Tot plegat fa pudor de sucarrim.

 

Podríem docs aplicar-los a tots ells i elles la frase del clàssics llatins Ingota nulla cupido, o el que és el mateix: no desitjo allò que no conec..Per tant, com que no conec els "marrons" del tipus que sigui que estan esquitxant el meu partit no els desitjo ni m'interessen....

Cas Pallarols: consideració final

He assistit amb astorament a tot el procés de justificació de la cúpula d'Unió Democràtica de Catalunya en general, i del senyor Duran i Lleida en particular, en relació al cas treball.

 

Les dues coses que -una vegada la notícia comença a fer pòsit i sortim del "shock" mediàtic del moment -més em criden l'atenció no tenen a veure amb la indignació que em provoca que hom pugui declarar-se culpable per eludir la presó o que la instrucció d'un cas de corrupció i malversació de cabals públics.

 

Tenen a veure amb la pervesió de la classe política professional. Al capdevall no deixa de ser atípic i del tot inacceptable que el senyor Duran i Lleida utilitzi la vella tècnica de "la millor defensa és un bon atac" i carregui urbi et orbe contra els periodistes que li recorden que va dir que dimitiria si la justícia declarava als "presumptes" imputats com a culpables. El cas més flagrant ha estat el de TV3, que ha estat en el punt de mira de les crítiques del senyor Duran perquè ha gosat fer el que se suposa que ha de fer una televisió pública que és, entre d'altres, denunciar els comportaments poc ètics. I acaba fent-se la víctima i declarant, en el summum del paroxisme, que resistirà perquè no vol donar satisfacció als que el volen veure caure. Aquest ha estat el primer fet que em crida l'atenció.

 

El segon, encara més greu, el formulo en forma de pregunta: Té sentit que 16 anys després d'haver-se produït els fets imputats el president del partit Unió Democràtica de Catalunya sigui encara la mateixa persona? És èticament i democràticament acceptable que algú esdevingui un medrador, un polític professional que no fa altra cosa que perpetuar-se en un càrrec i fer de la política un modus vivendi? Francament jo penso que no. No dic que no sigui legal, que segurament ho deu ser, tractant-se d'un partit polític (i per tant una institució privada) amb uns estatuts que estableixen uns periodes electorals i unes regles de joc per a presentar-se a la reelecció, pel que sembla, de forma indefinida a la presidència del partit? El que em sembla clar és que no és legítim que la persona que mani a Unió (i a qualsevol altre partit) continui essent la mateixa. La culpa però la tenen els militants que ho permeten. Això de la democràcia cristiana és una ideologia ben estranya....

 

Hauria d'estar prohibit per una llei de rang superior als orgues de governança dels partits polítics que algú podés fer de la política una manera de guanyar-se les garrofes, perquè aleshores és quan tot s'hi val, i amb tal de mantenir el càrrec, hom fa el que sigui necessari, i afegeixo, més i tot.

 

Setze anys presidint un partit -i els que queden- no és ni assèptic, ni ètic ni estètic, senyor Duran.

 

 

Curiositats d'Andorra

 

Amb la família i uns amics també amb dos fills vam decidir acabar l'any esquiant a Andorra. De fet, si hom no pot anar als Alps, sigui per manca de temps o pressupost, Grand Valira és, sense dubte, la millor alternativa, el més gran domini esquiable dels Pirineus i un estació ben gestionada, moderna i amb totes les possibilitats per a practicar l'esquí.

 

A diferència d'altres vegades que anem a esquiar a Andorra, on solem fer nit a l'extraordinari "Chateau Brangoly" (http://www.andilanahotels.com/fr/hotels/le-chateau) regentat de forma molt professional i exquisida per l'Edu i en Quim, dos persones encantadores que el tracten a un a cos de rei, vam decidir fer nit més a prop de les pistes i vam dormir a un apartohotel a Les Bordes d'Envalira (just a la sortida del túnel d'Envalira des del Pas de La Casa) anomenat Els Llacs (també altament recomanable). Gran esquiada en bona companyia i una mica d'antropologia social.

 

Durant els tres dies que hi vam estar ens vam adonar d'algunes curiositats que em van cridar l'atenció:

•  Andorra té censades unes 75.000 persones de les quals només unes 6.000 són andorranes.
• Els andorrans de passaport copen tots els llocs de treball a l'Administració Pública, els portuguesos -fonamentalment-, despatxen a les botigues i s'ocupen del servei als hotels. No estic exagerant si dic que la llengua més parlada a les Valls d'Andorra és el portuguès. La cosa ha anat a més de forma vertiginosa.
• Parlant amb un andorrà de moltes generacions em diu que no tenen la més mínima intenció de demanar l'ingrés a la Unió Europea (li ho pregunto com a curiositat, ja que aquesta seria la via més directa d'obtenir el reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea amb tots els drets. El motiu és òbvi: el règim fiscal. No volen ni sentir a parlar de la implantació de l'IVA ni de l'increment de la pressió fiscal (Només faltaria! em diu mig indignat l'andorrà).
• L´única possibilitat en aquest àmbit vindria d'una negociació per al manteniment d'un regim fiscal "específic", tipus Luxemburg (però em sembla que no hi posaran cap entusiasme).
• No vaig tenir en cap moment sensació de crisi: cotxes de luxe, bitllets de 500 Euros, roba cara i pistes plenes, hotels a rebentar i restaurants desbordats.
• Els russos han esdevingut un relleu massiu al tradicional turisme d'esquí britànic, l'un continua en alça, l'altre, està en franca decadència (millor, em confessa un altre andorrà i afegeix, els anglesos són indesitjables de classe baixa). Tenint més a prop els Alps no s'acaba d'entendre. Només pot ser per la quasi manca d'impostos i perquè algun andorrà ha dissenyat un extraordinari pla de marketing.
• Hi ha opulència a cor que vols. Es nota fins i tot passejant pel carrer.
• El paroxisme del luxe decadent el vam veure al restaurant "Pessons" a Grau Roig (Llac de Pessons, un paratge d'una bellesa immensa): un helicòpter arriba a peu de restaurant i deixa en hora punta (14:00 h) una dona jove amb tres criatures molt petites, un cotxet i la "nani". Òbviament són l'expectació de tots els pobres que erem a la terrassa. Les senyores s'adrecen cap a una taula reservada i magníficament parada a la zona noble de la terrassa. Al cap de poc arriba el manso esquiant (gras i gros), acompanyat d'un altre home que, presumiblement és el seu guardaspatlles. Tothom mira. Al cap de poc surten diversos cambrers amb plates d'ostres i champagne.

Tot això passa al costat de Catalunya, país absolutament castigat per la crisi. Tinc un amic que diu que Catalunya hauria de declarar la guerra a Andorra i deixar-se guanyar. Potser té raó.

 

The Mamzelles - Que se desnude otra

Fins fa quatre dies no havia sentit a parlar mai de The Mamzelles, fins que farà un parell de mesos vaig sentir la Sílvia Cópulo que les entrevistava a Catalunya Ràdio però com que estava per altres coses no vaig prestar cap atenció especial i només vaig pensar que es tractava d'un altre dels grups de música catalans que darrerament estan en permanent i plena eclossió.  Em va cridar l'atenció només per això, per confirmar que l'escena musical catalana està en plena expansió.

 

Després, sense cap connexió aparent, hem començat a veure de forma reiterativa i fins a arribar a l'esgotament l'anunci televisiu i radiofònic de la campanya de la Generalitat de Catalunya i Ecoembes i Ecovidrio anomenada "Envàs on vas". Les tres jovinzelles amb aire kitch i retro que apareixen a l'anunci són justament "The Mamzelles" i això ho vaig descobrir tot just la setmana passada.

 

He de reconèixer que vaig passar del més profund emprenyament per com ens tracta l'Administració (simplement i plana d'estupids) a mirar l'anunci amb uns altres ulls, i he acabat admetent que el cervell que va planificar la campanya de màrketing sabia molt bé que feia. Perquè d'acord que ens prenen per ases, però és cert que no reciclem bé (d'això en sé una mica) i a cop i sentir la cançó, enganxosa fins a la sacietat, segur que acabem concentrant-nos una mica més davant l'anunci.

 

Com que una cosa porta a l'altra he acabant comprat el disc a l'Apple Store (13 cançons, 9,99 €). El disc, publicat per Discmendi el juny de l'any passat és el resultat d'haver guanyat el concurs Sona9.2011.

 

The Mamzelles (tan senzill com la transcripció fonètica del francès Mademoiselles dit depressa), està format per 3 barcelonines de 22 anys que estudien a l'Institut del Teatre (es nota en l'anunci) i que una nit de borratxera (segons elles mateixes) van decidir constituir el grup i presentar una maqueta al Sona9.

 

Que se desnude otra es un disc divertidíssim. La mateixa portada és una declaració d'intencions i continguts: es veuen les tres noies desmadrades amb les calces a mig genolls. Aporta frescor al panorama musical català. Hi ha 13 cançons amb aire retro que discorren des del folk al dixxie, passant per la famfàrria de festa major, i una cosa també interessant, canten en català, castellà, anglès, francès i fins i tot alemany (com La Pegatina, encara que no tinguin res a veure les unes amb els altres); en alguns temes fan servir més d'una llengua. 

 

El títols son del tot explícits, destacant "Fucking Vagina" o "La dona que mirava la Tele". Un disc, insisteixo, altament recomanable. Aporta un humor i una frescura que en temps com els que vivim, s'agraeix particularment.

 

Tintin inmortal

Escoltava la ràdio al cotxe. No recordo si era la tarda de Sant Esteve o la del dia 1 de Gener, aquelles tardes de periode vacacional en que la ràdio de vegades ens regala programes especials, pre-enregistrats, però que en ocasions ofereixen veritables perles.

 

És el cas que m'ocupa. Aquella tarda tornava cap a Girona sol ja que l'endemà treballava i la família es va quedar a Sant Antoni (sur Mer) i a Catalunya Ràdio l'incombustible Jordi Tardà feia un programa sobre Tintín que no tenia despercidi.

 

Òbviament, parlo des d'una perspectiva de "tintinòfil" empedreït, encara ara, amb 46 anys i després de tants i tants anys. De fet, la primera vegada que vaig anar sol a Barcelona amb tren amb 18 anys acabats d'estrenar va ser per veure l'exposició sobre Tintin que van fer a la Fundació Miró l'any 1984. No només tinc tota la col·lecció en català, en castellà, molts en anglès i alguns en francés, sinó que també en tinc algunes edicions de col·lecció i d'altres rareses com ara el primer Tintin (que va estar prohibit durant molts anys) que vaig comprar a Andorra.

 

El primer que em va sorprendre és que en Tardà també ho és, i que en sap molt, i que -no podia ser d'altra forma- té una espectacular col·lecció de peces relacionades amb Tintin. El programa entrevistava primer a un belga especialitzat en Tintin del que no recordo el nom però que coneixia George Remi com si fóra el seu pare, i que desfeia diversos tòpics sobre la seva vida (se l'havia acusat de feixista simpatitzant amb el nazisme i de misògin). El programa va acabar amb una conversa amb l'Antonio Resines, amic d'en Tardà i grandíssim tintinòfil (gratíssima sorpresa), que si abans ja em queia bé, després d'aquesta descoberta encara més.

 

Resines acabava l'entrevista opinant que la pel·lícula sobre Tintin en 3D "El secret de l'Unicorn" és un bodri que no aporta res ni des d'un punt de vista cinematogràfic (no és ni còmic ni pel·lícula real, ni carn ni peix) ni de la història en sí, compendi d'algunes de les seves aventures però relligat de forma forçada. Confeso que en sortir del cinema vaig pensar el mateix que ell.

 

Em quedo amb el sentiment que les obres mestres són atemporals, i les aventures de Tintin ja han entrat en el cel de la immortalitat.

 

De prostíbuls i hipocresia

La prostitució és una de les professions més velles del món. Se'n tenen referències escrites de fa més de 2.000 anys abans de Crist. I curiosament la història de la prostitució està relacionada amb pràctiques religioses  d'ofrena de dones verges als déus.

Uns quatre mil anys més tard, cent anys amunt o avall, la moral judeo-cristiana imperant a la societat occidental la va demonitzar des d'una perspectiva moral i la va vincular a actituds pecaminoses i malaltisses.

 

Això ha estat la conseqüència directa de posicionaments de l'església cristiana, en particular la catòlica, en relació a les relacions sexuals i a la seva circunscripció a la fecundació en l'entorn exclussiu del matrimoni.

 

Però, ai las, això de que el sexe hagi de servir només per a procrear ha estat una cosa que no s'ha cregut ningú. I només en aquells casos en els que l'església i l'estat han anat de la maneta, la cosa ha estat més aviat amagada i mig perseguida (però mai extingida ni seriosament perseguida).

 

A l'actualitat a la Unió Europea hi ha alguns països on la prostitució "reglada" està fortament perseguida, amb imposició de fortes sancions econòmiques tant per oferents com a clients (Suècia n'és un bon exemple), països on està perseguida (França) i no es pot exercir en locals (tot i que el Bois de Bologne de Paris continua estant ple de persones d'ambdós sexes que exerceixen la prostitució) i països com Espanya, on això és xauxa. El paradís del desfici.

 

En els temps del 2.0, la prostitució a Espanya té més salut que mai. Els polítics s'omplen la boca de suposats bons propòsits per eradicar-la (del carrer i dels prostíbuls que tothom coneix), però a l'hora de la veritat aquí no es belluga ningú. Però la veritat és que estudis força rigurosos (dintre la l'escassa rigurositat d'un mercat que factura un considerable percentatge en negre), citen l'import d'aquest mercat en 50 milions d'euros diaris, que no és broma.

 

La xifra pot semblar exagerada, però si ens atenem a la notícia publicada fa pocs dies sobre el desallotjament del Club Paradise de La Jonquera (el prostíbul més gran d'Europa per nombre d'habitacions) la nit de Cap d'Any, al local hi havia la no gens despreciable quantitat de 850 persones entre prostitutes i clients (molts d'ells francesos, però clients, en definitiva), no ho sembla tant. Fent un càlcul d'estar per casa, la recaptació de la nit, si assumim la raonable hipòtesi de 200 senyores i 650 senyors, i que a cada senyor, entre copa i polvo, li posem una despesa promig de 75 Euros (segur que me quedo curt), tenim la respectable facturació de gairebé 50.000 Euros (Ja els hagués agradat a molts locals facturar aquesta quantitat la nit de Cap d'Any).

 

El meu plantejament és simple. Aquest és un mercat, necessari com a tants altres, perquè respon a una necessitat atàvica de l'ésser humà de sexe masculí: legalitzem-la d'una vegada i aconseguirem incorporar un significatiu nombre de cotitzants a la seguretat social, i augmentarem la recaptació d'IVA i de IS, i sobre tot, acabarem amb les màfies (si els casinos no fóssin legals, estarien dominats per les màfies) i amb l'esclavatge de moltes dones que estan en aquest món en règim de semi-reclusió.

 

Ara bé, al mateix temps, regulem-la i acabem d'una vegada per totes amb el lamentable espectable de la prostitució de carretera, que ens transporta de dret cap al tercer ó el quart món.

 

 

 

L'afer Pallarols

Escric aquesta entrada, fora de Catalunya i sense conèixer amb profunditat les reaccions que ha suscitat el "pacte" de darrera hora entre fiscalia i els lletrats d'Unió Democràtica en relació a l'anomenat "Cas Pallarols" perquè només de conèixer les primeres reaccions se m'ha posat la pell de gallina i no me n'he pogut estar.
 

La cosa, a més a més de Kafkiana, és més insultant pel sofert contribuent que l'anunci "Envàs on vas" que la Televisió de Catalunya no para de repetir aquests darrers dies i setmanes. Vergonya perpètua.

Resulta que sembla, dit en paraules planeres, que la cosa hauria anat més o menys així:

1. Membres d'Unió Democràtica de Catalunya roben diners, públics, per més inri, per a finançar il·legalment el seu partit polític. Diu que se n'han pogut acreditar cap a 400.000 € (costa de creure però imaginem que sigui cert).
2. S'obre una investigació rutinària (no en recordo els detalls) que acaba en una denúncia a la fiscalia que continua amb l'obertura d'un sumari que per raons que em resulten del tot incomprensible (a més a més d'intolerable en un Estat suposadament de Dret), li costa a l'Administració de Justícia 15 anys!!!
3. L'eterna màxima figura visible de UDC, Sr. Duran i Lleida afirma (l'any 2000) de forma categòrica que té la màxima confiança en els imputats i que si es demostra culpabilitat, ell presentarà la dimissió (encomiable declaració de principis).
4. Arriba el moment del judici i com que els acusats veuen que van maldades i que acabaran condemnats a penes de presó, segueixen el consell dels seus lletrats i admeten la seva culpabilitat, és a dir, reconèixen que són culpables d'haver robat diner públic.
5. A canvi de la confessió fiscalia renuncia a anar a judici perquè diu que el dany és reparable.
6. S'acaben imposant amb l'acord de les parts penes de privació de llibertats inferiors als dos anys (que, en absència d'antecedents dels imputats, no impliquen pena de presó).
7. Els imputats tornen els diners que està provat que van robar i se'ls imposen ridícules sancions econòmiques.

No és absolutament de vergonya que l'actual ordenament jurídic permeti situacions com aquests? Ras i curt, si hom roba quelcom d'important i l'enxampen (la matització és important, perquè si no els haguessin enxampat haguessin probablement continuat amb les pràctiques il·licites), reconeguent la seva culpabilitat i tornant allò robat i una mica més, s'evita entrar a la presó.

 

Més, acabo de llegir en premsa digital un comunicat d'Unió en el que s'afirma que ningú no dimitirà, al·legant que la direcció "no en sabia la procedència il·licita" i que va actuar de bona fe. Permetin-me que rigui (JA, JA, JA), i que torni a escriure la sentència que ja ha esdevingut màxima en aquest blogg: "En aquest país no dimiteix ni el Tato".

 

Diguin el que diguin els juristes, casos com aquest no fan altra cosa que:

• Crear alarma social.
• Fomentar la desafecció del ciutadà respecte del sistema de justícia.
• Incentivar el frau, vista la impunitat que impera als territoris hispans.

TVE altra vegada

Primera

 

No fa gaire vaig fer una entrada sobre els criteris periodístics de Televisión Española, arrel del tractament informatiu que La 1, en els seus informatius del vespre, havien donat de la manifestació independentista de la Diada, que va aplegar un milió i mig de persones als carrers de Barcelona. A títol de recordatori, la cadena pública la va situar a la posició número 20 de les notícies del Telediario Segunda Edición, com si una mani d'1,5 milions de persones fóra una cosa que es veiés cada dia a cada cantonada.

 

Segona

 

El divendres passat, ho escrivia ahir, van tenir la santa barra d'emetre un pamflet hagiogràfic del Rei d'Espanya perpetrat seguint les normes deontològiques de l'anti-periodisme. El rigor periodístic de l'entrevista es fa patent en tot moment, fins i tot per a un no expert.

 

Tercera

 

Però la gota que fa vessar el got, en un canal que -recordem-ho- ja no té cap ingrés per publicitat i que en conseqüència els contribuents, ens agradi o no, paguem totalment amb els nostres impostos,  s'ha produït quan per anunciar el lliurament dels Premis Literaris Nadal (Editorial Destino, 6 de Gener de 2013), la periodista de TVE tenia una fotografia del tennista Rafael Nadal al darrere. Si no fós que he vist la imatge amb els meus ulls pensaria que es tracta d'una broma dels Sants Innocents. Però no, la notícia és autèntica, a la "de todos" les segueixen fent de l'alçada d'un campanar.

 

Il·lustrar la concessió dels premis Nadal (amb una tradició literària que es remunta a fa més de 50 anys) amb una fotografia del tennista de Manacor em sembla d'una incultura i desidia indigna d'una televisió d'un país de la Unió Europea. Ni a la de Burkina Fasso ho entendria, però a TVE encara menys. Aquest és el preu de les retallades, que una televisió pública acabi sense direcció i sense criteri.

 

 

El més emprenyador de tot plegat és que ni per la primera, ni per la segona  ni per la tercera ha plegat ningú ni han cessat els responsables d'informatius. Al menys a la BBC  ho dimiteixen o els pleguen, però ja se sap, allí accepten amb naturalitat un referèndum d'autodeterminació per Escòcia, aquí en canvi, i em repeteixo, no dimiteix ni el Tato.

 

Viure per veure.

 

Més dinosaures

Si ahir escrivíem sobre dinosaures peninsulars, avui toca de dinosaures francesos i russos.

 

La notícia que l'actor Gerard Depardieu ha obtingut la nacionalitat russa de la mà del President Vladimir Putin és d'una hilaritat que si no fes tanta pena, fins i tot faria riure. És evident que a ningú no li agrada pagar impostos, i és també obvi que la gent que té molts diners té infinits mitjans per a cercar maneres de pagar menys.

 

Que el President Hollande necessita justificar-se davant els seus votats és evident, però fer-ho significant-se d'aquesta manera és molt poc intel·ligent.  Primer perquè la pretensió de gravar les grans fortunes amb un màxim del 75% és un gran incentiu per fomentar la fugida massiva de capitals del país (em costa d'entendre, sense haver-hi eleccions presidencials a la cantonada, com algú amb dos dits de front pot impulsar una mesura com aquesta), i segon perquè una cosa és progressivitat fiscal i l'altra, ras i curt tonteria pura. I així ho ha apreciat el Constitucional francès, que ha tornat la norma que pretenia fixar aquest import a l'Assemblea Nacional.

 

Ara bé, i dit això, la poca classe de Gerard Depardieu és aclaparadora. Primer de tot, ja va demanar, i aconseguir l'assil fiscal a Bèlgica (país que tracta les grans fortunes amb tanta bonhomia com a Suïssa però que administrativament encara hi posa menys trabes), però no content amb això, a la que el President Putin li ofereix un passaport, agafa el primer avió disponible i s'ofereix a Rússia amb els braços oberts. D'acord que allí només pagarà un 13% però per una persona a la que no li ve d'un punt fiscal més o menys, passar de la nacionalitat belga (una democràcia de la Unió Europea) a la russa (una teocràcia autocràtica) em sembla del tot injustificable, fins i tot per a pagar menys. Ara Depardieu té un any per a decidir si renuncia definitivament a la nacionalitat francesa. M'aposto un pèsol a que no ho farà.

 

La cirera del pastís la posa un altre tiranosaurus rex, la Brigitte Bardot, que amenaça també amb marxar de França i demanar assil a un altre país si la República no canvia el seu veredicte de matar a dos elefants de zoo malalts de tuberculosi. Hi ha famosos que haurien d'estar tancats al geriàtric sense dret a aparèixer als mitjans de comunicació.

 

 

 

 

Dinosaures i antiperiodisme

Miro amb una estupefecció creixent l'entrevista que Juan Carlos I concedeix a Televisión Española (La 1, Divendres 4 de gener 22:00hores). S'anuncia com la primera entrevista que concedeix el Rei d'Espanya des de l'any 2000. Fantàstic. Tal com està el pati entre urdangarins, sobiranismes i elefants, igual la cosa és interessant. Però, ai las, ingenu de mi, la il·lusió, que diria el Mas del Polònia, va durar menys de trenta segons. Pur servilisme en una operació estètica de rentat de cara. Dubto que una porqueria com aquella servís per a netejar res si el públic que ho va veure tenia dos dits de sentit comú (a Catalunya, el sisè programa més vist de la nit amb un discret 11,5% del share, unes 350.000 persones, res de l'altre barri).

 

Home, si del que en Jesús Hermida - grandíssim periodista en el passat però actualment un altre dinosaure en vies d'extinció- va perpetrar a Televisión Española s'en diu una entrevista jo sóc el Dalai Lama.

 

Van ser 20 minuts d'un servilisme que ni els periodistes afins al règim que entrevisten Lukashenko a la televisió pública de Bielorússia. Si en comptes del Rei l'entrevistat hagués estat Francisco Franco, el tracte i el resultat haguéssin estat més o menys els mateixos. D'entrada el bodri va estar enregistrat, no van tenir nassos de fer-lo en directe (no m'extranya, tractant-se de dos dinosaures com ell, segur que el teleprompter i l'edició debien anar a dojo). En cap moment es van poder veure bé les busques del rellotge del despatx, el que és prova evident de que l'entrevista es va tallar i editar, per a deixar-ne només allò que "quedava bé", vaja com es feia durant la dictadura, com fan tots els dictadors del món mundial quan concedeixen entrevistes.

 

L'Hermida, de la mateixa edat que el rei, 75 anys, no és ni una mera ombra del gran periodisme que va ser. Va tenir la indignitat d'oferir-se per un acte indigne com aquell, un exercici d'anti-periodisme, en el que només tenia elogis per l'entrevistat, tractant-lo de "Senyor", "Vuestra Majestat.." i d'altres perles semblants, com si en comptes de tractar-se d'una persona de carn i ossos és tractés d'un déu, un super-heroi o un personatge superior a la resta dels mortals.

 

El rei, amb una espectacular papada, embafat de cortisona i menjant-se de forma evident totes des "d" de final de paraula (..."emocionao","apoyao", ...."toavía".... i d'altres meravelles), va estar insuls, intranscendent, no va dir absolutament res de contingut, només una vetllada referència al procés sobiranista de Catalunya "me duelen las intransigencias que conducen a maximalismos, porqué tal vez acabe en un rupturismo que ahora no nos conviene"). L'anti-periodista no li va preguntar res que tingués un mínim d'interès per l'audiència: ni la més mínima menció al cas Urdangarín, ni la cacera d'elefants, ni l'opacitat dels comptes de la casa reial, ni la seva (inexistent) relació amb la Reina Sofia, ni res de res de res. Només, això sí, pit i collons, per dir que té un hereu molt preparat amb el que departeix molt sovint, i que no pensa abdicar de cap de les maneres. I l'Hermida posant cara de complaença ratllant l'èxtasi...

 

En fi, la monarquia espanyola s'està guanyant a pols que l'aboleixin en poc temps, i si no, ja es veurà (l'índex de popularitat del rei ni tan sols arriba a l'aprovat -4,89- el més baix des de març de 1994). I repeteixo, no em quep al cap que els estrategues de la casa reial pensin que em una cosa com la que van excretar divendres passat es pugui rentar la cara ni a la monarquia ni al Sum Sum Corda.

 

Viure per veure.