Porno Mummy

Ahir al vespre vaig anar a sopar a casa d'uns amics. Dues parelles i jo sol ja que la meva dona treballava. En un moment del sopar els vaig comentar que l'altre dia a l'Abacus de Girona vaig comprar un parell de llibre de Murakami i un de Proust, i vaig assistir amb horror al fet que tan la persona que em precedia a la caixa de sortirda com la que tenia al darrere, portaven exemplars de les "Cinquanta ombres de Grey".

 

El caixer de l'Abacus em va comentar amb la mateixa estupefacció que jo sentiria que es tractava del llibre més venut de les darreres setmanes i que el fenòmen s'anava fent cada dia més gran.

 

El que em va sorprendre més va ser que al sopar d'ahir, les dues noies parlaven del llibre. Una ja l'havia llegit (i n'havia gaudit molt, -literalment-, fins l'extrem de quedar-s'hi enganxada). L'altra estava pendent de comprar-se'l perquè a la seva feina "n'hi havien parlat tan bé i tothom l'havia llegit".

 

Suposo que les meves dues amigues, entre els 45 i els 50, són el target més clar de la E.L. James i la seva... com en diu? Ah sí, "Provocative Romance".

 

Una història en tres parts, d'una originalitat aclaparadora, alta literatura, que necessitaria de sis articles del blog per a recensionar i resumir, però ho provaré, a veure si me'n surto: Noi ric, capriciós, turmentat i acostumat a manar i que tothom li faci cas, coneix noia preciosa, ingènua i inexperta sexualment. I el noi li ensenya tot, tot, i tot. Fascinant, no? Doncs aquesta és la literatura que es llegeix en aquest país. Tipus "No te escondo nada" de Sylvia Day de la que ja vaig parlar fa dies en aquest mateix blog.

 

La cosa de la Day em va deixar tan mal gust de boca que ni per pura antropologia em ve de gust  llegir les "50 ombres". Això sí, m'agradaria entendre més bé per què a les senyores casades de mitjana edat els agrada la pornografia barata...Serà qüestió d'investigar una mica més.

 

 

 

 

Israel / Palestina

El darrer episodi de violència que ha viscut aquest racó de món torna a posar en evidència una vegada més que la raó només està al costat dels poderosos. La fràgil treva decretada fa dos dies ha deixat una brutal desproporció de morts i destrosses en contra, és clar, dels Palestins.

 

No vull fer aquí apologia a favor dels Palestins, ni fer proclames anti-israelianes que de ben segur, si s'asseventés de la meva existència, serien afferrissadament destrossades per la gran Pilar Rahola (i no ho dic amb segones).

 

D'entrada perquè l'estat d'Israel -malgrat un gran nombre d'injustícies i imperfeccions- és una democràcia occidental amb tots els ets i uts (hi ha un ex-president de govern imputat per diversos casos de corrupció i assetjament sexual), les dones tenen tots els drets del món civilitat, i hi ha un parlament i eleccions amb resultats fiables.

 

També perquè a Israel hi ha crítics a l'interiror del sistema, i és evident que hi ha una part de la població (creixent) que està en total desacord amb la política dels israelians versus Cisjordània i Gaza i aquests crítics no són silenciats internament.

 

Dit això però, em sembla una veritable barbaritat el que està passant a l'Orient Mitjà, on l'exèrcit israelià actúa amb total impunitat i amb una desproporció de forces que la resta del món, sobre tot Europa i Estats Units, és mira amb aprobació o indiferència. Dels 150 morts que hi ha hagut, 140 són palestins i d'aquests, la majoria civils, i entre ells, 30 nens que ja no tornaran a les escoles (per cert, moltes d'elles han quedat malmeses terriblement com a conseqüència dels bombardejos de l'aviació jueva).

 

Una societat que construeix murs per a aïllar Cisjordània dels colons ultraortodoxos jueus, no és una societat justa, ni digna. Una societat que utilitza el dret de conquesta que li dónen les armes i els diners del lobby jueu nord-americà, no és una societat mereixedora de respecte internacional. Israel, amb el suport de França, Estats Units i la Gran Bretanya, es va saltar l'any 1947 la resolució fundacional de la ONU que partia palestina en dos territoris al 50%. Es va fer amb la força de les armes, desplaçant la població palestina que allí vivia a camps de refugiats a Jordània. Hi ha molts Palestins que han nascut i viscut exclussivament a camps de refugiats i això, ens hauria de fer caure a tots la cara de vergona.

 

La realitat de les armes és, que a dia d'avui, el que havia de ser un 50%-50% és un 70%-21%, amb l'agravant que la reconciliació és impossible mentre les dos pobles i part dels pobles veïns no es reconeixin recíprocament (encara ahir sentia a la ràdio un egipci que parlava literalment "d'una colla d'assessins que es fan dir Estat d'Istael, que naturalment, nosaltres no reconeixem). Reconciliació encara més impossibilitada pel fet que la colonització dels ultraortodoxes de les trenetes i les metralletes continua. No hi ha turó a Cisjordània, des del que no es pugui veure una colònia d'aquests ultradretans violents i racistes. Això és un fet indiscutible, digui el que digui la senyora Rahola.

 

Només fins que algú tingui el coratge d'afrontar el problema de veritat, que, en la meva modesta opinió és més territorial que religiós, i es posi sobre la taula la creació d'un territori únic on convisquin els dos pobles (a l'estil de com es va acabar amb l'aparheit a Sudàfrica), és podrà començar a pensar que hi ha algú que té veritables ganes de solventar el problema.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La merda se'ns menja (segona part)

En Benito Pérez Galdós hagués escrit la novel·la costumista de la seva vida, uns "Episodios Nacionales" extraordinaris si hagués viscut les dues setmanes de campanya electoral de les eleccions catalanes més mogudes des de l'adveniment de la democràcia.

 

Estic d'acord que el finançament dels partits polítics és un punt veritablement fosc de la democràcia espanyola (i francesa i italiana,i...). Estic d'acord en que en l'anomenat "Cas Palau" s'ha d'arribar fins al final i que qui en sigui culpable, n'haurà d'assumir totes les conseqüències i el pes de la llei. També és cert que l'aparent impunitat amb la que viu el delinqüent confés i no convicte Fèlix Millet diu poc d'un estat de dret, després que fa tant temps que va confessar els seus crims. Però com va dir algú, la justícia és lenta però implacable (jo encara hi crec).

 

Ara bé, l'operació de linxament cotra Artur Mas i per extensió Convergència i Unió d'aquesta setmana arrel de les publicacions del diari El Mundo, sembla impossible en -altre cop- un estat de dret. Avui la fiscalia de Catalunya ha anunciat l'obertura d'una investigació contra el diari per, com a mínim difamació (ja era hora que la Justícia es comencés a pronunciar). El que em pregunto és: com ha estat possible que un informe manipulat i ple de mentides s'hagi pogut publicar? On són els controls de qualitat del diari? Com és possible que no es verifiquin les fonts? Tot s'hi val? Quin caram de periodisme és aquest....Hi havia algún interés més enllà d'un diari prop de la fallida en desesperat intent de vendre diaris fins i tot al preu de perdre la poca respectibalitat que li pogués quedar? En fi, ningú pot negar que quan compres El Mundo, ja saps al que t'exposes.

 

Però això no és tot. Sentir els polítics catalans de l'oposició (en particular la senyora Sánchez, el senyor Navarro i la senyora Chacón -dic senyora en un pur i simple exercici d'estil-)  i els polítics espanyols del Partit Popular, ha estat un exercici de cinisme increïble. No pot ser, en un estat seriós, que el ministre d'hisenda espanyol acusi obertament Mas de tenir comptes a Suïssa i que ha de donar explicacions públiques, quan feia hores l'Artur Mas era entrevistat per tota Espanya per la Cadena Ser i deia obertament que té només dos comptes corrents i tots dos en entitats catalanes. Un futur President de la Generalitat s'exposaria a dir mentides tan contundents en públic? Jo crec que no.

 

Però malgrat tot, la dita "esquitxa que quelcom queda" deu ser veritat (una veritat llatina però veritat per alguns, en definitiva). Un Tejero anacrònic fins i tot per a fer de pallasso del Circ Cric interposa una demanda per sedició contra Artur Mas. Els catalans a l'exili tenen problemes (enormes en alguns casos com els exiliats als Estats Units) per a poder votar. En Montoro no compareix al Parlamento español perquè la majoria del PP, acompanyada pels simpàtics nois de la Rosa Díez UPyD voten contra la petitció de Convergència i Unió. La Camacho continua parlant de comptes a Suïsa i "menysprea fins a la sacietat" en una expressa mostra de mala educació al candidat Navarro al debat a Can Cuní (8TV), i un tal Urdangarin surt a pasejar amb la seva gossa Golden Retriever (com la meva, quina desgràcia!!!) a les 7 del matí per evitar la premsa. El portaveu del Govern Català, Francesc Homs acaba parlant -no exempt d'una certa raó- els ministres d'hisenda i d'interior com a "Mortadelo i Filemón"...

 

Deu ser que tot s'hi val quan es tracta de política i sobre tot de menysprear els catalans i el seus drets. Insisteixo, només per a donar una lliçó de civisme cal anar a votar diumenge, a qui sigui, però cal anar a votar. Només així donarem un exemple a Espanya i al món que hi ha una altra manera de fer les coses. Jo ja ho tinc clar, i encara que no sigui el meu estil, ho tornaré a dir, alt i clar: desitjaria que CiU obtingués la majoria absoluta. Potser així alguna cosa en les relacions entre Catalunya i Espanya començaria a canviar, i aquesta vegada, potser, en benefici dels Catalans.

 

 

 

 

 

 

189 morts

Una vegada fa molt temps vaig llegir un article colpidor d'en Gregorio Morán a las seves "Sabatinas Intempestivas". Era l'època en que era lector assidu de La Vanguardia i els articles d'en Morán m'agradaven perquè eren diferents: d'un intel·lectual constructiu. Jo diria que el temps l'ha anat convertint en un intel·lectual emprenyat, més aviat agre, a diferència per exemple d'un altre gran pensador, en Josep Ramoneda, que en el meu ranking personal cada dia va a més.

 

Però no és d'això del que volia escriure avui sinó de la vergonya col·lectiva que suposa que a la nostra societat, hipòcrita fins a la sacietat, les morts per accident de trànsit es limitin a ser una mera xifra estadística amb la que s'omplen la boca els mitjans informatius. Hom diria que fins i tot despersta morbo informatiu entre els professionals el fet d'afirmar si aquest cap de setmana hi ha hagut més o menys morts que l'anterior, i que en el que va d'any portem un x per cent més  o menys d'accidents que el mateix periode de l'any anterior.

 

Ens hauríem d'avergonyir que avui hem sabut que aquest cap de setmana passat han mort 3 persones més a les carreteres catalanes (una a Llagostera, a la variant, en el moment en que jo anava amb els meus dos fills de Palamós a Girona). Ens hauria d'avergonyir que ahir fós el "dia mundial sense accidents de trànsit" (qui se les inventa, aquestes xorrades? per què encara no és a la presó?).

 

És una veritable mostra de desfatxatesa col·lectiva que siguem capaços d'enviar sondes al planeta Mart però que no poguem aturar els accidents de trànsit, que de fet, per negligència dels nostres governants (en la majoria dels casos) constitueixen una de les primeres causes de morlt de les societats autoanomenades civilitzades. Vergonya.

 

Els responsables de trànsit estan molt contents perquè afirmen que la tendència en relació a anys anteriors és de baixa sostinguda (això ho haurien d'explicar als familiars dels morts i dels paraplejics...). Però mentre els radars estan estratègicament col·locats per a posar multes amb finalitat fonamentalment recaptatòria, hi ha gent que deixa la vida a les carreteres i en molts casos, no en tots però en molts, es tracta d'una assessinat comès per acció o omissió dels que ens governen.

 

Recordo que en Morán, en un altre article, no llunyà en el temps al primer del que parlava, explicava el cas d'un artista anomenat Farruquito, que, sense carnet de conduir va tenir un accident de cotxe en el que va resultar morta una persona. El tal Farruqito ja és al carrer i com si no hagués passat res. Per acció o omissió caldria demanar responsabilitats als nostres governants: 189 morts és una xifra intolerable, es miri com es miri, però aquí altra vegada com en tants i tants altres casos, la veritat es difumina i l'exigència de responsabilitats es va diluint.

 

Fins quan ho seguirem suportant? Quanta més gent ha de morir perquè alguna cosa canvïi de debò?

 

El ventilador espanyol (la merda se'ns menja)

La notícia publicada al diari El Mundo sobre els suposats comptes a Lienchenstein i Suïssa del pare d'Artur Mas i de la família Pujol és extraordinària, de tan increïble, extemporània, difamatòria, tramposa, delinqüent. És senzillament l'anti-periodisme. La constatació més evident de que hi ha determinades instàncies cavernàries espanyoles que no senten altra cosa que un odi visceral, atàvic i irrevesdible contra allò que faci pudor de català.

 

La campanya electoral catalana ha estat més aviat presidida per la misèria moral de bona part dels seus participants, fonamentalment però dels dos grans partits espanyols, el PP i el PSOE (que aquí a Catalunya es fa dir PSC - un incís divertit és el del gran demòcrata Bono que diu: "PSC es como se llama al PSOE en Cataluña", i no està mancat de raó-).

 

Des de les barbaritats de l'Alícia Sánchez buscant sense complexes i infatigablement obrir l'escletxa de la divisió entre els catalans, argumentant entre d'altres floritures la futura obligatorietat de catalanització dels cognoms o la ridiculesa dels anuncis electorats del PP que van de fronteres i de conferències telefòniques internacionals entre Barcelona i Jerez ("Otra vez llamando a Jerez?", diu una veu masculina a la seva parella, "Ya es la segunda conferencia internacional esta semana..."). Ella, que viu i treballa en un partit que ha expulsat el valencià de les institucions i les escoles, que ha eliminat la possibilitat de veure TV3 al País Valencià i Canal 9 a Catalunya, que ha castellanitzat els topònims mallorquins i un llarg etzètera....

 

Fins a les perles de la Chacón (o sento, és que no puc amb ella, al seu costat en José Montilla té la classe d'un lord britànic. Ja veuran com, depèn de com li vagin les coses al PSOE acabarà a Ciutadans o amb la Rosa Díez, sinó, temps al temps), afirmant que no hi ha fronteres pels comptes corrents a Suïssa... I quan desembarquen els companys de partit de la resta d'Espanya tipus De Cospedal (parlant de també dels comptes de Suïssa, quan a València o a Mallorca el PP està de merda fins el coll i aquesta sí que la investiga de veritat el jutge Castro) o algún dels ministres estrella, llavors ja la cosa adquireix visos kafkians.

 

Fins ara no hi havia dedicat ni el més mínim comentari en aquest blog. Em feia més aviat repulsió, i francament pensava que no mereixia ni una sola "reflexió", tot i que sí molta "taverna". Les campanyes en general cada dia em cansen més i unes eleccions catalanes polaritzades com aquesta actual no n'és una excepció, sino més aviat el contrari.

 

Però he canviat d'opinió, perquè no em puc aguantar. Treure el ventilador per espolzar merda ara (que algun mal farà, deuen pensar), justament ara, per part d'un diari tan conegut per a tothom per la seva imparcialitat i el seu rigor periodístic com és El Mundo d'en Pedro J. Ramírez, a l'equador de la campanya, basant-se en un esborrany del 2008 que ningú sap ben bé d'on ha sortit ni qui l'ha demanat (en Jorge Fernández Díaz s'ha afanyat a dir que ja s'ha obert una investigació interna) vol dir que:

•  o a Madrit (concepte) estan molt desesperats i utilitzen totes les armes en plan "hay una segunda línea de investigación que sigue abierta y estamos convencidos que fue ETA...", que no es creuen ni els seus més directes devots, però difama que alguna cosa potser quedarà,
• o que en Pedro J. va per lliure i al capdevall vol una majoria absoluta per CiU perquè en el fons es vol alliberar del llast que Catalunya constitueix per Espanya,
• o que en Pedro J. , en Federico, en Vidal i l'Albert Boadella volen la majoria absoluta de CiU precisament per etzivar més odi cap a Catalunya i aconseguir l'abdicació del Rei, l'abolició de la monarquia i l'adveniment d'una República que declari l'estat d'excepció i que porti finalment els tancs Diagonal envall,
• o que a la caverna saben tan de màrketing electoral com jo de swahili.
   

Tenia molts dubtes de si votar o no Convergència en aquestes eleccions. Ara ja no en tinc cap, i no em fa cap vegonya dir-ho. Gràcies Pedro J. per haver-me fet acabar de decidir el vot.

 

El no nacionalisme de Ciutadans

Aquests dies de campanya electoral a Catalunya estic visitant les pàgines web del partits polítics que concorren a les eleccions del 25 de novembre. Em crida particularment l'atenció el web de Ciutadans.

 

Al costat de missatges d'una coherència i un sentit comú inqüestionable (demanen donacions particulars per tal de no haver de dependre de ningú i ser lliures, la qual cosa és d'una honestetat extraordinària) i que comparteixo plenament, hi ha una falsa imatge de "modernitat" basada en el concepte del "no nacionalisme", que es fonamenta en el (seu) principi de que  "nacionalismo es crisis" (aquest és un dels seus hashtags de referència), i argumenten que degut al nacionalisme cal pagar més impostos ("¿Sabías que en Cataluña tenemos que pagar más impuestos debido al despilfarro nacionalista?).

 

Els Ciutadans basen aquesta campaña en un garbuix de principis i missatges amparats sota el lema de "Mejor Unidos" (el web será bilingüe, com ells mateixos diuen, però tots els missatges són en castellà), que presideix un cor amb les tres banderes, la catalana, l'espanyola i l'europea.

 

Home, puc entendre moltes coses, fins i tot bona part del missatge polític dels Ciutadans, que, dit sigui de passada, crec que tal com diuen les enquestes, farà una pujada molt important en capitalitzar vot descontent de procedències diverses, però sobre tot del PSC (metropolità, dels que votaven netament PSOE) i del PP (dels que estan desencantant amb la "tebior" de l'Alícia); però el que no puc entendre i trobo una gran mentida és que s'autodefineixin com a no nacionalistes (això del nacionalisme, venen a dir, és provincià, obsolet, del segle dinou, poc pràctic, poc intel·ligent i sobre tot molt car...).

 

Senzillament són nacionalistes espanyols (actitut tan legítima i digna com qualsevol altra), el que no entenc és per què se n'amaguen. De què tenen por? Si al capdevall tot el seu web està impregnat de nacionalisme espanyol, vestit d'una pàtina de suposada modernor que no cola ni a un nen de tres anys.

 

Només d'entrar al seu web (que no està gens malament) es desplega un "pop up" amb un vídeo d'una poesia ("La España que sueña Ciutadans", amb lletra de Joaquín Sabina -tots s'acaben destapant al final fins i tot el poeta urbano-), que és recitada a fragments per persones tan poc nacionalistes espanyols com ara l'Albert Boadella i l'Arcadi Espada -a qui per cert, no he sentit mai, o gairebé mai, parlar en català, tot i dir-se Arcadi, exactament igual que en Jordi Cañas, al que mai, mai he sentit parlar en català-.

Des d'el mateix "pop up" s'accedeix a una gran bandera d'España, amb l'Himne espanyol (sembla increïble però és rigurosament cert) i la lletra, ja saben: "Viva España, alzad los brazos hijos del pueblo español que vuelve a resurgir, ....gloria a la patria que supo seguir sobre el azul del mar el caminar del sol",.... Si això no és nacionalisme, que baixi Déu i ho vegi....

22ena. Cimera Llatinoamericana

Hi ha determinats esdeveniments que només pel seu mateix nom ja fan olor de ranci, de resclosit. I això de la Cimera Llatinoamericana (que se celebra aquests dies a Càdis) crec que ha esdevingut només recordat pel ja famós "¿Por qué no te callas?" que el Caçador d'Elefants li va etzibar al Caçador d'Opositors veneçolans.

 

Un té la impressió que això de la cimera de les ex-colònies amb la Mare Pàtria (les mares pàtries, de fet, perquè també hi ha Portugal, l'altra gran "Metròlopi") és un acte que es fa més per un (suposat?) lluiment de les antigues potències davant de tercers que per cap mena d'utilitat pràctica. I això, en un contexte d'intervenció, prima de risc desaforada, atur desfermat i vagues generals, té molt poc de seriós.

 

Perquè ja em dirà ningú quina credibilitat pot tenir una cimera en la que al (suposat) solemne acte d'obertura el Caçador d'Elefants (per cert, molt envellit, i fins i tot deformat de cara) anuncia a bombo i plateret que (literalment) "com deveu haver vist, tinc algunes dificultats de mecànica que han tornat a aparèixer aquests últims dies i que m'obligaran, seguint el consell mèdic, a interrompre la meva agenda oficial per passar pel taller, és a dir, per operar-me del maluc esquerre, que tinc bastant malmès". Ja de passada podria haver explicat que el maluc se'l va malmetre a la darrera cacera de paquiderms que va fer, gairebé d'amagat, a Botswana.

 

La mateixa credibilitat que Espanya i els seus interessos econòmics tenen a l'Argentina on la senyora Fernández de Kirchner no té cap problema a expropiar YPF, o el senyor Evo Morales a amenaçar Gas Natural Fenosa o el senyor Hugo Chávez tampoc a fer por la banca espanyola.

 

Curiosament ni l'Argentina (la seva presidenta al·lega motius de salut...), ni Venezuela (també), ni Uruguay, ni Paraguay, ni Nicaragua ni Guatemala ni Cuba hi envien cap representant de nivell.

 

Tot plegat un acte descafeïnat que acaba amb una declaració política preparada pels ministres d'afers exteriors que ve a dir que cal reforçar les relacions multilaterals i que al final acaba en un clam, gairebé una súplica d'ajut a Espanya i Portugal a sortir de la crisis, això en un contexte on alguns països llatinoamericans com Brasil, Xile, Colòmbia, Perú o Mèxic, creixen a ritmes del 3% anual.

 

Quan haurà costat la pantomina? Serveix per alguna cosa? En la meva opinió per ben poc.

 

Agraïment, ras i curt

He rebut moltes mostres d'afecte i simpatia de moltes persones que segueixen les Reflexions de Taverna.

 

És un veritable privilegi poder compartir les "Reflexions" amb persones amb sentit crític i que en una xarxa plena d'opcions de gran qualitat tinguin la deferència de connectar-se a aquest humil blog. És un gran incentiu per a intentar fer-me apujar el llistó i que cada vegada més, les entrades puguin aportar reflexió addicional, un punt de vista molt meditat o algun valor afegit addicional. 

 

A totes elles us vull transmetre el meu més sincer agraïment. Gràcies de tot cor. 

 

 

38.660 milions

Ara que els Pressupostos Generals de l'Estat pel 2013 han estat aprovats pel congrés dels diputats, he aprofitat per entrar al "Libro Amarillo" dels Pressupostos, que es pot trobar a la pàgina web del Congrés dels Diputats. N'adjunto l'enllaç per a qui en tingui curiositat.

 

http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/SDocum/ArchCon/PresupGenerEstado/PGE2013

 

Em crida poderosament l'atenció que no hagin aparegut als mitjans veus crítiques en relació a una des les partides de despesa que es publica, concretament el servei del deute públic, les despeses financeres.

 

És extraordinari que ningú no hagi denunciat amb veu molt alta que aquesta partida puja a 38.660 milions d'Euros (ho posaré en pessetes perquè la magnitud n'és més fàcilment copsable per aquells que ja tenim una edat: 6.417.560.000.000.000 Pessetes, en lletres 6,4 bilions (és a dir, milions de milions) de pessetes.

 

En termes relatius representa un 10,1% del pressupost de despesa de l'Estat espanyol, i en termes més pràctics vol dir que el deute públic emès per l'Estat suposa un pagament d'interessos de més de 104 milions d'euros al dia, o 822 euros per habitant i any.

 

Algú es pensa que aquesta situació és sostenible? Algú es pensa que es poden pagar 104 milions d'euros diaris d'interessos? Algú dubta que la intervenció de la Troika és una "més que necessitat"? Algú no dubta que tenim una classe política que ho ha fet molt i molt malament? Que ha malversat, malbaratat, prevaricat, dilapidat, esquilmat, defraudat....?

 

Si tenim en compte que el pressupost d'inversió real puja a 5.252 milions d'euros (un 14% del total que haurem de pagar de deute i un 1,4% del Pressupost total), no hi ha dubte que alguna cosa s'està fent molt malament. Com podem dedicar només un 1,4% a inversions i encara d'aquests hi ha un 25% que es dediquen a l'AVE de Galícia que ni hi és, ni se l'espera, ni ningú l'ha demanat (excepte en Feijóo, és clar)....

 

També em crida l'atenció un pressupost d'ingressos irrealista que a la pràctica es traduirà en més dèficit, més deute i com a conseqüència, més pagament d'interessos.

 

Els temps de la puta i la Ramoneta per part dels polítics espanyols s'està acabant a marxes forçades. No arribarem a Nadal sense intervenció. I aleshores sí que haurem començat un camí irreversible, d'una duresa excepcional que portarà penúria i misèria durant molts anys a moltíssima gent.

 

 

 

Com més gran em faig menys ho entenc.

Un any de "Reflexions de Taverna"

El dia 6 de novembre va fer un any que vaig iniciar l'aventura del blog.

 

Somni acariciat des de feia molt de temps i que per fi, després de temps de dubtes i indecisions, vaig decidir tirar endavant. I vaig decidir fer-ho a consciència, sabent que, en certa manera, em ficava de caps en un embolic, ja que de la manera que sóc, quan tiro endavant un nou projecte, i més si és vital, ho faig fins les últimes conseqüències.

 

És a dir, que quan vaig prendre la decisió final, després de tornar del viatge de celebració del 15è aniversari de casament amb l'Anna, als Estats Units (del meu cor), sabia que no seria una decisió fàcil, perquè em comprometia em mi mateix a diverses coses; la primera a practicar la virtud de la constància, i a escriure amb certa regularitat (més que res per a no fer el ridícul amb el meu jo).

 

En aquest sentit crec que, al menys aquest primer any, he complert les expectatives que jo mateix m'havia fixat: 138 entrades al blog comptant-hi aquesta, és a dir, un article de promig cada tres dies. Des d'aquest punt de vista estic satisfet: he escrit una mica sobre tot allò que constitueix el meu món, allò que m'agrada i d'allò que hi entenc una mica (més aviat poc): economia, política, antropologia, cultura, literatura, música.

 

Tampoc n'esperava gaire res més que el poder disposar d'un "quadern de bitàcora" reglat en el que poder ordenar idees, pensaments i sentiments. Objectiu també aconseguit. I per arrodonir el pastís gairebé 4.000 visites al blog acrediten que no només he escrit per a mi mateix. Els molts comentaris que he tingut de seguidors i amics han estat veritablement reconfortants, i en tots els casos, animen a seguir endavant.

 

La segona ha estat un exercici també curiós, de despullar part dels meus pensaments i sentiments més íntims i fer-los públics en un mitjà en el que qualsevol et pot llegir. Només com a exemple, no ha estat fàcil escriure sobre els meus sentiments arrel de la malaltia i la mort del meu pare (una de les experiències més dures de la meva vida), però fer-ho ha estat també una part molt important del meu descàrrec i la meva assimilació.

 

El balanç doncs, és molt positiu, i vist en perspectiva, i posant pros i contres al cim de la taula, he decidit que mentre em sembla que tingui alguna cosa a dir, continuaré utilitzant les "Reflexions de Taverna" per a donar-hi veu i forma. Gràcies a totes i tots els que heu perdut un moment del vostre temps per a llegir-me. Una abraçada.

Philip Roth

Aquest cap de setmana la premsa generalista ha publicat una notícia que m'ha entristit sobremanera. Philip Roth (Newark, New Jersey, USA, 1933), una mite viu de la literatura, ha anunciat que deixa d'escriure, després d'haver publicat 31 novel.les. Roth no es prodiga als mitjans i la seva vida privada és molt poc accessible, però la notícia ha estat confirmada pel seu editor, el que vol dir, de forma inequívoca, que Roth, als 79 anys, ha decidit penjar les botes. Una gran pèrdua per a la literatura universal.

 

Deixa la feina un dels més grans escriptors vius de la literatura nord-americada, i mundial, afegiria jo. Vaig descobrir Roth de la mà d'un amic mexicà, que em va aconsellar la lectura de "Pastoral Americana" (American Pastoral en la seva versió anglesa), i només amb la lectura d'aquest llibre em vaig convertir en un absolut adepte de la seva literatura. Cap dels seus llibres que he llegit a posteriorir m'ha decebut, tot i que he de reconèixer que tampoc cap ha superat la màgia i el mestratge narratiu de la Pastoral Americana.

 

Philip Roth és un mestre de la narrativa, i de la prosa sarcàstica. La seva literatura està imbuïda d'una fina pàtina d'ironia típica del que se'n fot del mort i del que el vetlla. En Roth representa la literatura militant del món dels jueus als Estats Units, de la seva vida, de les seves pors, de les seves tradicions, de les seves contradiccions.

 

La seva obra descriu magistralment l'àngel i el dimoni de la comunitat jueva nord-americana. La lliuta de la tradició ancenstral contra el desig de modernor i d'abandonar un fet cultural que és més un corsé que un tret d'identitat.

 

Roth analitza i retrata de manera magistral la societat nord-americana de la segona meitat del segle vint en general, i de la comunitat jueva en particular. Hom té la impressió, després de llegir les seves novel·les, que ha fet un màster en cultura jueva de la comunitat nord-americana, i també que ha fet un post grau en un retrat acurat i punyent de la societat nord-americana contemporània.

 

Llibres com "Em vaig casar amb un comunista", "La taca humana", que juntament amb "Pastoral Americana" configuren el que s'ha anomenat la Trilogia Americana de Philip Roth, constitueixen literatura absolutament imprescindible.

 

Altres obres destacades i que recomano vivament són: "El mal de Portoy" (àngels i dimonis en lluita permanent en la ment d'un jueu jove que vol renunciar a ser-ho, però que està fortament estigmatitzat per la seva mere, jueva de tradició religiosa), "El pit" (divertidíssima paròdia, protagonitzada per un home que es converteix de forma kafkiana, en un pit de dona de la nit al dia) o "La conjura contra Amèrica", una novel·la d'història ficció en la que el primer aviador en creuar l'Atlàntic, Charles Lindberg, pro-nazi, esdevé president dels Estats Units.

 

Aquest any 2012, Philip Roth ha guanyat el premi Príncep d'Astúries en reconeixement a tota la seva carrera literària. Sia aquest el meu petit i modest homenatge a un mestre amb majúscules.

 

 

 

Aeroflot

Per motius professionals he estat els darrers dies a la Xina. Vaig decidir volar amb Aeroflot  perquè era l'horari que millor s'adaptava a les meves necessitats d'una banda i també, per què negar-ho, per preu: hi havia una diferència abrumadora en relació a KLM o Finnair, per posar dos exemples. Al final però aquella màxima de que "el barat acaba esdevenint car", s'acaba complint gairebé sempre. En aquesta ocasió, tampoc ha estat una excepció.

 

D'entrada, l'interactivitat del web és nul·la: impossible treure la targeta d'embarcament on-line. Després, l'intent de contactar amb els serveis d'Aeroflot a Barcelona el dia abans de marxar (dissabte), van ser del tot inútils: ni tan sols van arribar a despenjar el telèfon. Vist el tastet, vaig decidir anar ben aviat a l'aeroport de Barcelona el diumenge. El vol sortia a les 12:40 però a 2/4 de deu ja era a la T1. Sort, perquè el caos organitzatiu a l'hora de treure la targeta d'embarcament era monumental: hi havia 3 mostradors de facturació (un per a clients preferents), però un desordre i una manca de respecte al passatger que feia por. La qüestió és que, essent un dels primers en arribar al mostrador de facturació, vaig tenir el privilegi de ser un dels últims a obtenir la targeta d'embarcament: el motiu? fàcil, pràcticament tot eren russos, i s'anaven colant amb tota tranquilitat i naturalitat sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare. L'educació se la va endur la caiguda del Règim.

 

Al final, sobre quarts de dotze vaig aconseguir facturar. La persona al mostrador em diu que no tingui pressa, que a Moscou hi ha una gran nevada i que el vol que vé d'allí (i és el que he d'agafar jo) va amb unes 3 hores de retard i que fins i tot ens dónen un voucher per a dinar. Mal comencem vaig pensar. Sort que la connexió a Seremeteievo és llarga i per tant el vol de connexió Moscou-Shanghai no perilla.

 

Finalment, l'avió s'enlaira amb les tres hores de retard ja anunciades. El vol dura unes quatre hores, en un Boeing vell i atrotinat, amb unes hostesses més antipàtiques que les de Ryanair (tot un rècord difícil de batir) i amb uns passatgers que enrigui's vostè dels hooligans britànics que volen amb xarter. Per sort, als vols d'Aeroflot està prohibit l'alcohol. En fi, arribem a Moscou. Aplaudiments embogits del passatge per l'aterratge sense novetat. L'avió està en fase de taxi cap a la terminal E i molts passatgers s'aixequen per agafar les seves bosses. Patètic. Les hostesses els criden l'atenció i molts dels passatgers no en fan ni cas. Ningú no m'avisa de res. Ni un somriure, ni una explicació. Dic que vaig en retard i que he d'agafar una connexió: em miren amb cara de "i a mi què m'expliques?" i em contesten que a la zona de transfers ja em diran què he de fer.

 

Arribo a transfers i, òbviament, m'informen que he perdut el vol, juntament amb 7 altres passatgers. Després de més d'una hora d'espera em volen assignar un vol que surt el dilluns a les 20:30 hores. M'hi nego. Crido. M'excito. La funcionària de torn em mira encuriosida, però jo no desisteixo i al final em col·loca en un vol que surt l'endemà a les 10 del matí (tal vegada per no haver de sentir-me més). Són les 11 de la nit. La simpàtica senyoreta (molt guapa, això sí), em treu la nova targeta d'embarcament i em diu que passi control de passaports que a la terminal F m'assignaran un hotel. Li faig cas. Arribo a la terminal F, tot està tancat o gairebé. Russos amb tristesa enganxada a la cara fumen estoicament a les múltiples zones (obertes) de fumadors que hi ha a tot arreu. Arribo a la zona de transfer: 10 llocs d'atenció al client, però, és clar, només una persona atenent. Hi ha una cua de boig. Dic que només necessito un hotel. Em diuen amb mala llet que a la cua, i que esperi el meu torn.

 

M'atenen al cap d'una hora i mitja, per dir-me que no hi ha hotel disponible i que accepti un voucher de sopar. He de tornar per saber-ne més havent sopat. Sopo pollastre arrebossat que ha viscut temps millors acompanyat de coca-cola. Torno a la zona de transfer. La cua ara encara és més llarga. Són gairebé les dues. Quan em toca (les tres), em diuen que continua sense haver-hi hotel. Després de molt cridar i insistir, a les 6 del matí em fan passar control de passaports per a portar-me amb shuttle a un hotel dins l'aeroport (no tinc visat per entrar a Rússia). Em passo una hora i mitja al control de passaports. Són quarts de vuit i estic cansat, emprenyat i neguitós. Encara no vé el shuttle. Penso que si vaig a l'hotel córro el risc de perdre la connexió, vista l'eficiència del país. Desisteixo de marxar cap a l'hotel. S'emprenyen i em diuen que ara ja he creuat control de passaports. Torno a cridar. Finalment torno a passar el control de passaports, aquest cop a la inversa. He de tornar a treure'm el ciuturó. A les 8 sóc altre cop a la zona de transfers de la terminal F. Dormo al terre un parell d'hores.

 

A les deu del matí, brut, cansat i emprenyat em planto a la porta d'embarcament cap a Shanghai. Encara m'espera una hora addicional de retard. De l'aventura n'he tret una sola conclussió: no tornaré a volar amb Aeroflot. Millor dit, també n'he tret una altra: Rússia és un país sense present ni futur. Res no funciona, no hi ha il·lusió, ni ganes, ni voluntat de servei, ni res de res. Per això la Xina va cap endavant, per això els russos no se n'acaben de sortir.

 

 

 

 

EEUU: Lliçons de demografia

El resultat de eleccions presidencials als Estats Units m'ha obert una escletxa a l'esperança de que, malgrat tots els malgrats, la democràcia continua essent el menys dolent dels sistemes polítics, i que els anglosaxons, que com tots els pobles, tenen coses bones i d'altres no tant, segueixen anant unes quantes passes endavant en matèria, justament, de democràcia.

 

Si fa uns dies retratava en aquest mateix blog el perfil dels donants de cadascun dels partits, que deixaven clarement marcades les cartes de a qui recolza de veritat el capital, ara podem aplicar el mateix al perfil dels votants.

 

És obvi que la dreta de tota la vida, blanca i amb mitjans (els membres d'un acrònim encunyat els anys 80, els WASP - white anglo saxon people), cada vegada més reaccionaria, i en molts casos més allunyada de la realitat, no ha sabut interpretar bé les dades demoscòpiques; en altres paraules, l'estratègia de campanya ha estat nefasta, per a fer rodar caps immediatament (desconec hores d'ara si ho han fet o encara no). Probablement la influència del Tea Party ha contribuït de forma molt negativa al resultat electoral del Partit Republicà.

 

La victòria d'Obama ha estat finalment aclaparadora, tan el vots electorals com en vots absoluts. La causa ha estat, malgrat un primer mandat d'Obama no gens galdós en relació a la immensa majoria de promeses electorals que va fer (reforma de la llei d'immigració, reforma de la seguretat social, creació de llocs de treball), fonamentalment demogràfiques. La dreta ha menyspreat de forma absolutament temerària el poder del poble real.

 

Els Estats Units ja no és, afortunadament, un país WASP, sino que és un poble de mestissatge, en el que la influència de moltes races, llengues i religions està conformant una nova visió del país. Enrera quedarà per sempre més el despreci que el candidat Romney expressava per aquell 47% del poble nord-americà que, directament o indirectament ha  percebut de l'Estat algun tipus de subsidi. Romney i els seus van mostrar la seva cara més sincera i més elitista a la campanya electoral: el poder dels diners, entre d'altres, per sobre de qualsevol altra consideració. El resultat?  Els estrategues de campanya dels Republicans encara es deuen estar maleint els ossos. 

 

Les minories han votat a favor d'Obama: els hispans, els negres, els assiàtics (i això malgrat els incompliments), com també ho han fet les dones, l'Amèrica urbana i els joves. Una nova Amèrica que demogràficament està prenent el relleu de l'Amèrica anglosaxona, i això, a les urnes s'ha notat. El votant republicà, és home, blanc, gran i rural: el mirall d'un país que ja no és ni de bon tros el dels anys 60 del segle XX, quan els negres encara no tenien dret i els hispans no havien arribat.

 

Ha començat una nova era als Estats Units, i crec que és el millor que li podia passar al món. Veurem ara com reacciona el Partit Republicà: serà interessant fer-ne  un seguiment  proper.