diumenge, 30 de setembre del 2012

Oliver Wyman

Divendres de la setmana passada es va fer públic l'informe dels auditors que, per mandat de la Unió Europea, el Banc Central Europeu i el FMI (l'anomenada "Troika"), s'ha fet sobre la banca espanyola.
 
Els resultats - ja esperats i descomptats, només amb la incògnita del "quant"- deixen un pòsit de confirmació de la preocupació que els ciutada de peu té sobre l'horitzó de la sortida de la crisi. Qua l'auditoria "definitiva" confirmi que el forat provocat -fonamentalment- per la bogeria immobiliària puja a 59.000 milions d'Euros no és cap novetat, ho és que no hi hagi ningú a la presó o com a mínim amb un procés d'inculpació auspicitat per la fiscalia, per govern espanyol o per l'oposició, però no, no ho faran, perquè els que ara tallen les cireres també tenen les mans tacades de sang.
 
Semblaria raonable pensar que determinades actuacions, molt poc sensates des de tots els punts de vista no les haguessin hagut de permetre els polítics que ens manen ni el regulador de torn, el Banc d'Espanya. Perquè em pregunto...si un reguladors que ja no té com a missió l'execució i el control de la política monetària espanyola no vigila el sistema bancari espanyol....aleshores, què fa?
 
L'auditoria d'Oliver Wayman confirma que Bankia, Catalunya Caixa, Banc de València i Novacaixa Galícia són els bancs més afectats, amb un 84% del total de necessitats del sistema. No és novetat, tots estan ja intervinguts i pertanyem al FROB en menor o major mesura, però altra vegada crec que s'hauria de fer autocrítica, una anàlisi en molta profunditat, i una investigació exhaustiva per a determinar i depurar responsabilitats, no només perquè els culpables del forat del ssitema financer espanyol paguin en la mesura que els toqui, sinó també perquè això serveixi com a vector d'actuació per a d'altres instàncies que, polititzades fins a la medul·la, es regeixen per comportaments ineficients i poc clars. Si més no, la reflexió sorgida d'aquesta situació hauria de servir per a esmenar situacions que encara són esmenables (però sobre les que no es pot trigar gaire més).
 
Una altra de les conseqüències del rebombori aixecat pels auditors europeus és que els bancs "bons o mig bons" han tingut els seus analistes i principals executius més pendents dels auditors que pròpiament del negoci bancari. Encara la setmana passada, un directiu d'un d'aquests bancs em deia que fa un parell de mesos que no fan banca de veritat, sinó que es dediquen en "cos i ànima" als auditors, contribuint així encara una mica més al desfici de l'economia real, la productiva, la que exporta, la que genera en definitiva llocs de treball, i que necessita capital circulant i capital d'expansió per a tirar endavant nous projectes.
 
Hem passat de tenir el millor sistema financer d'Europa (no cal ni consultar les hemeroteques per a atribuir aqeusta frase al Sr. Rodríguez Zapatero) a haver de reconèixer que cal mendicar ajut a Eurpa per a "salvar" part d'un sistema sobreexposat al risc immobiliari i que ha reaccionat tard i malament només han passat cinc anys (Espanya no era una excepció: amb aquest mateix problema s'hi ha trobat mig món occidental. L'enfocament que del problema s'ha fet aquí sí que era diferencial: la cosa s'ha fet tard, de forma incompleta, i malament).
 
El pitjor de tot però, és que el rescat es tradueix a la pràctica en retallades en el valor de les entitats (i de retruc en els estalvis que persones normals i corrents puguin tenir en accions d'aquests bancs o obligacions dels mateixos, de la mena que siguin), en un increment del dèficit públic (que també acaba afectant de forma directa el ciutadà del carrer) i la consolidació dels desprestigi d'Espanya com a país i del seu sistema bancari i sistema regulador. Es per això que, malgrat que ara facialment a algú li salvin les esquenes, col·lectivament hi perdem tots, i molt. És la història d'un gran fracàs.
 
 

dimecres, 26 de setembre del 2012

Tardor calenta (II): vertígen

Els esdeveniments polítics es succeeixen a una velocitat veritablement vertiginosa. No per menys anunciat fins i tot pel Financial Times, deixa de ser sorprenent la claretat amb la que el President de la Generalitat parla i la coherència de la seva actuació política. L'enterrament de la "puta i la Ramoneta" que l'altre dia escenificava brillantment el Polònia (un veritable moment de màgia televisiva, com pocs).
 
Els esdeveniments al Parlament de Catalunya d'aquesta tarda, i el discurs d'Artur Mas, pugen el llistó de la política catalana (política de Champions, potser per primera vegada des de la recuperació de l'autogovern) i situen l'escenari del dret a decidir al cim de l'agenda política.
 
A Madrit (concepte) tot això els ha agafat amb una incredulitat de la que encara no se'n saben avenir. No acaben d'entendre com una situació i una realitat que han ignorat de forma sistemàtica ha anat fent de gota malaia fins que ha esdevingut un veritable tsunami amb el que els polítics espanyols no saben ben bé què fer ni com actuar, més enllà de l'amenaça de la por i d'esgrimir aquesta Constitució que tant el serveix per un sargit com per un fregat. S'emprenyen tant que diuen unes bestieses que ni ells mateixos es creuen (una de les darreres: la de que Espanya va haver de contribuir l'any passat en 1.200 milions per a pagar les pensions dels jubilats catalans és extraordinària).

Ja tenim doncs la convocatòria d'eleccions pel 25 de novembre. I la pregunta és: "I ara què? o millor dit, com quedarà el panorama polític després de les eleccions?". Home, no cal ser taumagurg per a poder atrevir-nos a vaticinar alguns possibles escenaris del nou arc polític:
- El President Mas veurà reforçada de forma notòria la seva actuació (només per coherència política, per escolar la veu del poble, per anar a Madrid (ciutat) i dir exactament el mateix que a Barcelona, i sense perdre ni l'educació ni el somriure, per tant no és impensable pronosticar una possible majoria absoluta (65/70 diputats): ara en tenen 62.
- El PSC fa aigües per totes bandes: un partit dividit, sense lideratge, sense idees i sense saber si és ni carn ni peix tindrà fuita de vots per tots cantons: els més nacionalistes aniran a parar a Convergència (difícilment a Esquerra), els més d'esquerres a ICV, i els més espanyolistes a Ciutadans/anos. Sense temps material per a les primàries, la desfeta serà de manual, pitjor que la de les eleccions del 2010: de 28 diputats poden passar a....20.
- Esquerra mantindrà el vot dels seus incondicionals, amb, segurament, una lleu deflecció a la baixa (es quedaran amb 10 diputats).
- ICV serà un clar beneficiari de la desafecció de la gent d'esquerres fruit de les retallades, de la crisi i de la crisi del PSC: poden passar de 10 a 15.
- El PP, intentarà capitalitzar el vot de la por, el de l'espanyolisme i el de la "suposada" centralitat. En un partit però que a nivell espanyol té un líder desaparegut, sense personalitat i que ha fet exactament el contrari del que deia el seu programa electoral no pot aspirar a més que, en el millor dels casos passar de 18 a 20 diputats.
- Ciudanos (la Rosa Díez y el seu UPyD no tindrà probablement temps d'organitzar-se i presentar-se amb possibilitats reals) pot incrementar netament i sortir reforçat de part dels bots que perdran els socialistes: poden passar de 3 a 6 ó 8 diputats.

Si això s'esdevingués més o menys així, tindríem:
- Forces pro referèndum: 90 (66%)
- Forces anti referèndum: 45 (33%),

però aquesta situació no tindria per què mantenir-se en les mateixes proporcions exactament en un ulterior referendum a celebrar, en el millor dels casos al 2014 (si es manté la majoria social i els polítics catalans convencen Europa i els americans), ja que dependrà de la situació de la crisi i dels moviments del Govern Rajoy.

Si malgrat tot la majoria silenciosa mantingués viva la flama de la il·lusió pel referèndum, aleshores hi hauria una majoria social suficient com per a pensar que el nou Estat d'Europa deixaria de ser una "quimera", ja que és evident que un referendum guanyat pel 51% no tindria ni validesa legal ni seria legítim, des d'un punt de vista democràtic (això ho ha deixat molt clar el President Mas en el seu discurs d'avui).

Torno a les paraures de l'Ambaixador Americà a Espanya (i Andorra, i qui sap, potser algun dia també de...Catalunya?): és un gran moment per estar viu.
 
 

dimarts, 25 de setembre del 2012

Tardor calenta (I): Quimeras borbòniques

La despenalització del debat públic sobre la potencial independència de Catalunya és un dels esdeveniments polítics probablement més interessants i fascinants des de l'adveniment de la democràcia a Espanya l'any 1975. Ja ho deia l'altre dia l'ambaixador americà a Barcelona, Alan D. Salomon: en moments tan interessants com aquests és bo ser viu...
 
Allò del que només fa, com aquell qui diu, dos dies, estava restringit a l'entorn de "quatre arreplegats", uns exaltats fora de la centralitat política als que ningú no feia cas, i que Madrit (concepte) "ninguneaba" (aquesta expressió castellana tan bonica és difícil de traduir; el terme menysprear, que segurament és el que més se li assembla, no acaba de voler dir el mateix: és la màgia dels idiomes), ara és a l'eix del debat, no només català o espanyol, sino fins i tot mundial.
 
Aquest canvi de tendència que sembla que ara mateix s'hagi forjat per generació espontània (o al menys això és el que sembla a Madrit, on encara al·lucinen incrèduls en veure les imatges de la manifestació del dia de la Diada), fa molt temps que ve covant-se, tot i que Madrit, amb la seva prepotència, i amb el ressabut argument que "els catalans ho aguanten tot", ha menyspreat fins a agafar-los amb el pas canviat. Hi ha tants exemples que necessitaríem pàgines i pàgines per a citar-los, però sense que calgui acudir a les hemeroteques en citarem uns quants:
  •  La vergonya de les infraestructures: Renfe, Rodalies, Nacional II de la Vergonya, Port de Barcelona,.....
  • La permanent inexecució de les inversions que depenen de l'Estat.
  • El retall salvatge a l'estatut per part d'un tribunal constitucional que té de neutral el que jo de ciutadà del Tibet (2010).
  • Els referèndums municipals per a la independència que van començar a Arenys de Munt.
  • La Mani del 10-J de 2010...(1 milió de persones)
  • La Mani de la plataforma pel dret a decidir (600.000 persones).
  • Els greujes comparatius.
  • Els atacs sistemàtics a la llengua catalana.
Només són alguns exemples, però com que la cosa dura i dura i dura, el concepte del "català" emprenyat ha anat cuallant, de forma lenta, silenciosa però imparable, i mentre Madrit (concepte) anava fent-se el sord, a Catalunya una majoria silenciosa (hem de veure quina) anava migrant de la centralitat i la catalalitat de manual, cap al sobiranisme pacífic i democràtic però militant. La despenalització també afecta a una gran quantitat de ciutadans als que els feia por o vergonya o mandra l'afer de la reivindicació o queixa permanent. Però hi ha un moment en que la gent es cansa de que se l'ignori sistemàticament i arriba un dia que, no se sap ben be ni com, la multitud silenciosa comença a tenir veu.
 
I aquí entra la caverna, que passa del menyspreu a la utilització de l'argument de la insolidaritat, del "ara no toca", i finalment de la por, quan no ja directament dels sabres. Fins aquí tot normal, un Rajoy desaparegut, com sempre, i unes reaccions que procedeixen fonamentalment dels ministres i del feixisme periodístic encarnat per La Razón i El Mundo.
 
La veritable novetat és la Corona. Reprodueixo a continuació, directament de la pàgina de la Casa Reial, la part de la carta suposadament escrita pel Rei (????), que té a veure amb el títol d'aquesta entrada: "...En estas circunstancias, lo peor que podemos hacer es dividir fuerzas, alentar disensiones, perseguir quimeras, ahondar heridas. No son estos tiempos buenos para escudriñar en las esencias ni para debatir si son galgos o podencos quienes amenazan nuestro modelo de convivencia...".
 
És fantàstic constatar que un individu que "reina però no governa" i que tradicionalment havia resultat d'una exquisida neutralitat especialment en relació als Catalans (ho he defensat des d'aquest blog en més d'una ocasió i de dues), ara se li hagi despertat la vena nacionalista espanyola de la unió i d'altres mandangues. El Rei pretèn, en una acció clarament política, recuperar la confiança perduda entre els espanyols després dels múltiples escàndols ocasionats per la seva família i ell mateix. Entre elefants, amants, Urdangarins, palauets a Pedralbes i el jutge Castro, a la Monarquia només se li acut tirar de catalanofònia per a recuperar l'estima dels espanyols. Això sí que és una veritable quimera.
 
El màrketing polític és una arma de doble tall, perquè si aquella carta absurda ha fet guanyar l'estima d'algú, a costa d'insuflar més odi anti-català, el mateix document ha afegit centenars o milers més d'independentistes a la causa.
 
La quimera és pensar que algú es pensi que després del que està passant hi hagi res que pugui ser ben bé igual que abans del 11-09-2012. Una vegada més, com ve essent habitual en els darrers temps, la Casa Reial pixa fora de test.
 
 
 
 
 
 

diumenge, 23 de setembre del 2012

Ryanair

L'agressiva política "Low Cost" practicada per la companyia irlandesa està començant a tenir conseqüències segurament no previstes pel crack i gestor de la companyia Mr. Michael O'Leary, que cada dos per tres surt disfressat a la revista de la seva companyia.
 
De tothom és conegut que Ryanair ha estat més activa que qualsevol altra companyia en l'aplicació de mesures tendents a assolir dos objectius fonamentals:
  1. Maximització dels ingressos, fonamentalment els atípics, és a dir, els que procedeixen de l'extorsió sistemàtica que la companyia aplica a les autoritats locals dels aeroports de tercera divisió des dels que opera.
  2. Minimització de costos i per extensió traspolació de part de la reducció dels costos a reducció del preu dels bitllets i dels que en darrera instància els usuaris acaben gaudint.
Per l'assoliment d'ambos objectius la companyia irlandesa ha demostrat una originalitat sense precedents, amb iniciatives francament interessants com ara la convocatòria d'un concurs d'idees entres els usuaris per a reduir el cost dels bitllets (sí, aquella famosa de la que van sorgir idees tant peregrines com ara la de cobrar per anar al servei o bé la de viatjar dret en vols de curta durada, ....).
 
Però en aquest objectiu de reducció de costos la companyia ha arribat al límit, ja fa temps que ho va fer, i hi ha costos variables que són impossibles de reduir de forma legal, com ara el cost del carburant (malgrat totes les cobertures i contractes de futurs que es vulgui). Per tant, quan s'han acabat les idees ordinàries, comencen les extraordinàries. I aquestes, com diria el President Mas, arriben a tocar l'os, és a dir, creuen línies vermelles que no s'han de creuar mai, que són les que afecten la seguretat dels passatgers.
 
Els recents incidents reportats per les autoritats espanyoles (i d'altres països de la Unió) en relació a Ryanair han estat sobradament publicades i publicitades i segons el Ministeri d'Indústria, aquest any se n'acumulen gairebé un miler. Entre d'altres, darrerament han sortit a la llum algunes informacions que posen la pell de gallina: volar amb el combustible mínim imprescindible (per disminuir el pes de l'avió i en conseqüència gastar-ne menys), contractar personal de cabina que fa veritable por, pilots als que els acaben de treure el xumet de la boca, i tal vegada, disminuir els costos en manteniment dels exigents protocols de seguretat i manteniment que l'administració imposa a les companyies aèries.
 
Els recents exemples d'aterratges d'emergència a diversos aeroports espanyols (el darrer a Madrid -ciutat, no concepte- amb un motor en flames-) en són una evidència. Doncs aquesta manera d'actuar acaba (i ho farà més en el futur), passant factura.
 
Aquesta setmana he sabut de primera mà que la multinacional sueca IKEA ha prohibit els seus empleats de volar en avions de Ryanair. També aquesta setmana he coincidit en un avió amb un empresari català que m'ha confirmat que a la seva empresa han fet el mateix (en aquest cas la prohibició no és tal sinó que es tracta d'una recomanació, sempre que hi hagi una alternativa de vol).
 
El cas és que, en un  món tan globalitzat, aquestes notícies córren com l'escuma i el clown O'Leary potser s'haurà de posar la supèrbia i prepotència amb la que ha actuat aquests darrers anys a la butxaca i començar a rectificar.
 
Hi haurà novetats, segur.
 
 
 
 

dissabte, 22 de setembre del 2012

Sylvia Day: "No te escondo nada"

L'altre dia corria per la planta baixa d'Hipercor acabant de comprar material escolar pels nens i com gairebé sempre que paro per aquella planta em vaig acostar a la secció de llibreria. Vaig acabar comprant el "Balla, balla, balla" de Haruki Murakami (escriptor pel que sento una especial devoció), una novel·la de 1984 però fins ara mai publicada aquí.  Com sigui que sempre m'agrada tafanejar una mica, vaig fer un tomb per la secció i vaig anar a raure a un expositor molt i molt gran, de Planeta, amb un llibre anunciat monogràficament amb bombo i plateret com si fós una joia literària de darrera fornada. Un gran rètol al cim de l'expositor anunciava "La novela que arrasa en todo el mundo", i a sota "Si quierés más, este es tu libro". Tot plegat una mica pretenciós.
 
Vaig pensar que amb aquests títols de crèdit tal vegada estavem al davant d'un nou Jonathan Franzen i que la Sylvia Day deuria ser el darrer descobriment de la poderosa literatura nordamericana. O sigui que vaig comprar també "No te escondo nada" (Espasa), en castellà, traducció de l'original anglès "Bared to you" (Despullada per tu). El títol en anglès feia ja mitja basarda però tot i així vaig sentir curiositat.
 
Aquesta setmana que he agafat uns quants avions l'he llegit i puc dir sense dubte que és una de les pitjors novel·les que he tingut a les mans a la meva vida. El primer que em ve al cap és com caram és possible que un producte tan dolent tingui una promoció tan impressionant i pugui publicitar-se com una bona novel·la.
 
D'entrada Sylvia Day és un pseudònim, o sigui que el llibre pot haver fàcilment estat escrit a mans. Hi ha una pàgina web de la tal Sylvia, amb fotografies i tot, però té una mala pinta que fa por (traspua falsetat per tots cantons). Després, quan llegeixo la solapa interior on se la presenta com a autora de, entre d'altres gèneres, "romance paranormal o novela romàntica contemporanea", em comença a caure l'ànima als peus i tinc ja una gran sensació d'haver estat estafat.
 
Però la cosa ja és de jutjat de guàrdia en entrar a la novel·la. Per a descriure-ho ràpidament, és una barreja de les novel·les de la Corín Tellado amb els textes pornogràfics que hi havia a la revista "Lib", famosa a la meva joventut, tot ambientat i cuinat al Manhattan més glamurós.
 
És un bodri com poques coses que he llegit, sense cap virtud ni literària, ni narrativa, ni res de res de res. El pitjor però no és el que explica, sino la impostura de tot plegat. El/s autor/s pretén/enen transmetre que es tracta d'una història ben trenada, ben construïda i fins i tot intel·ligent. Però aquesta presunció es desmunta del tot després de la primera descripció sexual, que és simplement lamentable. No és una novel·la d'alt voltatge com anuncia la contraportada, és un relat vulgar de dos personatges impossibles a la vida real (rics, guapos i turmentats per passats dolorosos amb abús sexual incorporat), que necessiten tenir sexe dues-centes vegades cada dia. Indescriptible.
 
El pitjor del cas és que el bodri té una segona part, que hàbilment anticipa el final del primer llibre. M'agradaria conèixer els criteris dels editors que publiquen coses així: la diversitat fa valorar el propi punt de vista. Veient això, hom diria que el carnet d'editor el donen a les curses de camells de les fires de poble.
 
 
 
 
 
 

diumenge, 16 de setembre del 2012

Polítics professionals i corruptes

Un de les grans errades de la transició del franquisme a la democràcia va ser la de crear una classe política des de zero. Més enllà dels polítics convençuts, procedents de la Resistència històrica contra el franquisme (Felipe Gonzàlez, Santiago Carrillo, Jordi Pujol, Solé Tura, .....), l'adveniment de la democràcia va portar entre d'altres conseqüències poc -diguem-ne- reconfortants, el fet que es va crear una politicocràcia (els famosos aparells) que va portar com a conseqüència més visible el fet que personatges de tota calanya van arribar als partits i d'allí, amb l'únic mèrit de caure en gràcia a algú o de ser algú a qui algú altre li devia algun favor, a ocupar càrrecs públics i ser receptors de salaris públics comfortables (molt comfortables) i prevendes, i dietes i cotxes oficials i d'altres perles.
 
El pitjor del cas és que aquests professionals de la política (el PSC n'és un exemple ple de gom a gom de personatges grisos i mediocres que fa més de vint anys que viuen de la mamella pública i l'únic mèrit dels quals és senzillament tenir el carnet i ser amic d'algú), només i són per a xuclar tot allò que el sistema els permet xuclar (que fins ara ha estat vergonyosament i ignominiosament molt) i per a fer allò que calgui per a mantenir-se en el lloc i poder fer també el necessari per a guanyar més eleccions i continuar perpetuant-se en el poder. La conclusió és que aquesta vergonya -coneguda i acceptada per a tothom- ha d'acabar-se a la major cel·leritat, perquè no està la cosa per a justificar que persones que -lamento la duresa de la comparació- no saben fer gairebé una o amb un canuto cobrin una quantitat indecent de diner públic.
 
Per si això ja és greu, el que és encara més lamentable és que alguns d'aquests polítics (malhauradament més que una simple minoria no representativa) roben tan malament que estan imputats per la justícia (sense, òbviament, que a ningú se li acudeixi dimitir per allò tan magrajat de la "presumpció d'innocència").
 
Adjunto la darrera llista que circula per la xarxa que, després de les comprovacions pertinents, és tan certa com el sol que crema. Estaria bé circular-la i recordar a qui vulgui escoltar que la sobirania recau en el poble...I que el poble comença a estar molt emprenyat i cansat de tanta corrupció...
 
     1- Francisco Camps                     (PP) - Valencia, IMPUTADO Caso Gürtel
     2- Ricardo Costa                            (PP) - Valencia, IMPUTADO Caso Gürtel.
     3- Xicu Tarres                                 (PSOE) - Baleares IMPUTADO Caso Eivissa.
    4- José Manuel Tortosa               (PP) - ParlamentoAutonómicoCuenca, IMPUTADO prevaricación y falsedad documental
     5- Carlos Penit                                (IU) - Pinto – Madrid IMPUTADO Cohecho.
     6- Ferrán Falcó                               (CIU) - Barcelona, IMPUTADO caso Adigsa.
     7- Jesús Machín                             (C. Canaria) - Canarias, IMPUTADO Operación Unión.
     8- Marc Moreno                              (ERC) - Vilaller – Lleida, IMPUTADO corrupción urbanística.
     9- Antonio Rodrigo Torrijos       (IU) - IMPUTADO Caso Mercasevilla.
     10- Raimundo González              (BNG) - Pontevedra, IMPUTADO caso Naturgalia
     11- Jose Manuel Traba                (PP) - Fisterra Galicia, IMPUTADO Operacion Orquesta
     12- Jose Manuel Santos              (PP) - Mazaricos Galicia,IMPUTADO Operacion Orquesta
     13- Jose Ant                                    (UTpS) - Salou Tarragona, IMPUTADO delitos varios
     17- Antoni onio Cacabelos         (PSOE) - O Grove – Galicia, IMPUTADO diversos delitos.
     14- Juan Jose Diaz Valiño          (PSOE) - IMPUTADO caso Castro de Rei
     15- Rafael Gómez                          (Unión Cordobesa) - Córdoba, IMPUTADO caso Malaya
     16- Esteve Ferrán Banyeres      (NSP) - Salou Tarragona IMPUTADO delitos varios.
     18- Ignacio García de Vinuesa   (PP) - Alcobendas Madrid, IMPUTADO malversación, prevaricación y negociaciones prohibidas
     19- Jose Ignacio Fernández Rubio (PP) - (Las Rozas)
     20- Miguel Rodríguez Bonilla    (PP), Guadarrama Madrid, IMPUTADO prevaricación y malversación
     21- Miriam Rabaneda                   (PP) Pinto Madrid, IMPUTADA prevaricación
    22- Luis Partida                    (PP) - Villanueva de la Cañada Madrid, IMPUTADO delitos varios
       23- Antonio Martín Lara               (tránsfuga, PSOE, antes PP, antes GIL) - Ronda, Málaga, IMPUTADO corrupción urbanística, cohecho, prevaricación, falsedad documental, tráfico de influencias, malversación y blanqueo de capitales; actualmente detenido.
        24- Raúl López                               (PP) - Coslada Madrid, IMPUTADO delitos varios
        25- Íñigo Henríquez de Luna     (PP) - Madrid
        26- Trinidad Rollán                       (PSOE) - Madrid, IMPUTADO delitos varios
        27- Carmen Toledano                  (PSOE) - Madrid, IMPUTADO delitos varios
        28- Cristina González                   (PSOE) - Madrid, IMPUTADO delitos varios
        29- Jose Joaquin Ripoll               (PP) - Alicante Valencia, IMPUTADO caso Brugal.
        30- Carlos Fabra                            (PP) - Castellón Valencia, IMPUTADO caso Fabra
        31- Mariano Arévalo                      (PSOE) - Carabaña Madrid, IMPUTADO prevaricación y delitos urbanísticos. Condenado por no presentar las cuentas de los últimos 10 años en su municipio.
     32- José Miguel Rodríguez López (ACAI) - Parlamento Cantabro, IMPUTADO tráfico de influencias y delito continuado de prevaricación
     33- Carmen Toledano               (PSOE) - Galapagar Madrid, IMPUTADO delitos varios
     34- María Isabel Peces-Barba    (PSOE) - Colmenarejo Madrid, IMPUTADO delitos varios
     35- José I Fernández  (PP) - Las Rozas, IMPUTADO delito contra la ordenación del territorio
        36- Ignacio Gómez  CCN) - Parlamento autonómico Canarias, IMPUTADO financiación ilegal
        37- Yolanda Tieso de Andrés     (PSOE) - Fontanar, Guadalajara, IMPUTADO prevaricación
        38- Clara Torre               (PP) - Torres de la Alameda Madrid, IMPUTADA malversación
        39- Miriam Rabaneda                   (PP) - Pinto Madrid, IMPUTADA prevaricación
        40- Raúl López Coslada              (PP) - Madrid, IMPUTADO prevaricación
        41- Luis Partidad     (PP) - Villanueva de la Cañada, Madrid, IMPUTADO tráfico de influencias
        42- Ana María Pinos (PP) - Belmonte de Tajo, IMPUTADO delito contra ordenación territorio
        43- Ángel García      (PP) - Guadalix de la Sierra Madrid, IMPUTADO negociaciones prohibidas
        44- Íñigo Henríquez de Luna     (PP) - Madrid, IMPUTADO tráfico de influencias
        46- Mariano Arévalo González Carabaña (PSOE) - Madrid, condenado por no presentar las cuentas municipales en los últimos 10 años,
        47- José Miguel Govantes  (PSOE) - Alcorcón, IMPUTADO condenado por acoso laboral
        48- Natalia de Andrés                   (PSOE) - Alcorcón Madrid, IMPUTADA y condenada por un delito de injurias contra el portavoz popular
        49- Roberto Vázquez Souto      (PP) - Portas, Pontevedra, IMPUTADO falsedad documental
        50- María del Carmen Toledano Rico (PSOE) - Madrid, IMPUTADO prevaricación
        51- Cristina González                   (PSOE) - Getafe Madrid, IMPUTADO prevaricación
        52- José María Fraile Parla         (PSOE) - Madrid PSOE prevaricación
        53- Manuel González Rojo  (PSOE) - San Fernando de Henares, IMPUTADO prevaricación
        54- Hans Antón Bock Galapagar (PSOE) - Madrid IMPUTADO prevaricación
        55- Jesús Dionisio                     (PP) - Madrid, IMPUTADO prevaricación y tráfico de influencias
        56- Jaume Matas                            (PP) - Baleares, IMPUTADO, Caso Palma Arena
        57- Cristina Almagro                     (PP) - Granada, IMPUTADA por falsificación de documentos
        58- José Manuel Santos Maneiro (PP) - Galicia, IMPUTADO por corrupción en la adjudicación de obras públicas
        59- Juan José Rubio                    (ATC) - Zarra, Valencia, IMPUTADO delitos urbanísticos
        60- Tamara Rabaneda                  (PP) - Pinto, Madrid, IMPUTADA prevaricación
        61- Raúl López Vaquero      (PP) -  Coslada, Madrid, IMPUTADO prevaricación y malversación
        62- Ramón Polo                         (PP) - Torres de la Alameda, Madrid, IMPUTADO malversación
        63- Manuel Tello                       (PP) - Torres de la Alameda, Madrid, IMPUTADO malversación
        64- Pilar Algobia Aparicio      (PP) - Colmenar de Oreja, Madrid, IMPUTADA delito urbanístico
        65- Mustafá Aberchán                  (CpM) - Melilla, IMPUTADO delito electoral
        66- Juan Enciso                             (PAL) - El Ejido, Almería, IMPUTADO operación poniente
        67- Antonio Asín   PSOE) - Mallén, Zaragoza, IMPUTADO prevaricación y falsedad documental
        68- Angel Vadillo                            (PSOE) - Alburquerque, Badajoz, IMPUTADO prevaricación, tráfico de influencias, y ordenación contra el territorio
        69- Juan Carlos Benavides        (CA) - Almuñecar, Granada, IMPUTADO malversación y delitos contra ordenación del territorio
        70- Agustín Padrón Benítez       (PP) - El Hierro, Canarias, IMPUTADO malversación
        71- José Dimas Martín                 (PIL) - Teguise, Lanzarote, IMPUTADO corrupción urbanística
        72- José Fernández Amador     (PP) - Sorbas, Almería, IMPUTADO prevaricación
        73- Isaac Valencia                         (Coal. Canaria) - Orotava, Canarias, IMPUTADO prevaricación, delitos urbanísticos, tráfico influencias
        74- Pedro Antonio Sánchez       (PP) - Murcia, IMPUTADO prevaricación, delitos urbanísticos, malversación
        75- Daniel García Madrid             (PP) - Torre Pacheco, Murcia, IMPUTADO prevaricación, ordenación del territorio, malversación
        76- Maria Antonia Conesa          (PP) - Fuente Álamo, Murcia, IMPUTADA cohecho
        77- Pedro Angel Hernández     (PP) - Parlamento Valenciano, IMPUTADO tráfico de influencias
        78- Juan Martín Serón  (PP)-Alhaurín el Grande, Granada, IMPUTADO cohecho y prevaricación
        79- Cristóbal Bonilla         (PP) - Alhaurín el Grande, Granada, IMPUTADO delito urbanístico
        80- José Antonio Robles   (PP) - Güejar Sierra, Granada, IMPUTADO presunta compra de votos
        81- María Victoria Molina    (PP) - Maracena, Granada, IMPUTADA cohecho, caso “Morelábor”
        82- Miguel Zerolo                           (Coal. Canaria) - Parlamento Autonómico Tenerife, IMPUTADO prevaricación, malversación, cohecho
        83- Reyes Maestre                        (PP) - Pinto, Madrid, IMPUTADO corrupción urbanística
        84- Pedro Torrejón                        (CPCI) - Ciempozuelos, Madrid, IMPUTADO blanqueo de dinero, cohecho y falsedad documental
        85- Fernando Muguruza         (ACAI) - Castro Urdiales, Cantabria, IMPUTADO prevaricación
        86-Gerardo Pérez García (PP)-Navas del Marqués, Málaga, IMPUTADO caso “Ciudad del Golf”
        87- María Elía Blanco           (PSOE) - Plasencia, IMPUTADA delito en adjudicación de obras
        88- Teresa Roca                             (PSOE) - Moraleja, Cáceres, IMPUTADA prevaricación
        89- José Antonio Arrojo   (PP) -Casar del Palomero, IMPUTADO delito electoral y prevaricación
        90- Salvador Álvarez                    (PP) - Calamonte, IMPUTADO prevaricación
        91- Dionisio Muñoz                       (PSOE) - Melilla, IMPUTADO delito electoral, falsedad documental, obstrucción a la justicia
        92- María José Lara Mateos       (PSOE) - Grazalema de la Sierra, Cádiz, IMPUTADA corrupción urbanística por cobro de comisiones
        93- Miguel Uroz                              (PSC) - Querol, Tarragona, IMPUTADO corrupción urbanística, tráfico de influencias, uso de inf. privilegiada
        94- Manuel Vallejo                         (PSOE) - Quesada, Jaén, CONDENADO e inhabilitado por omisión al deber de perseguir delitos urbanísticos; tiene recurrida la sentencia.
        95- Pedro Clavero Salvador       (PSOE) - Gójar, Granada, IMPUTADO delitos contra la ordenación del territorio
        96- Francisco Javier Maldonado (PSOE) - Gójar, Granada, IMPUTADO delitos contra la ordenación del territorio
        97- Antonia Muñoz  (IU) - Manilva, Málaga, IMPUTADA contratar presuntamente en el Ayuntamiento a 17 miembros de la lista de su partido y a 57 familiares de estos; incluidos varios familiares suyos
        98- José Manuel Cendán   (PP) - Ares, Galicia, IMPUTADO delito electoral: alteración del censo
        99- Manuel Taboada                     (PP) - O Pino, La Coruña, IMPUTADO delitos urbanísticos
        100- Jesús Vázquez Almuiña    (PP) - Bayona, Pontevedra, IMPUTADO prevaricación
        101- Alfonso Puente                     (PP) - Barreiros, Lugo, IMPUTADO prevaricación
        102-Josep Marí Ribas                  (PSOE) - Sant Josep de sa Talaia, Ibiza, IMPUTADO cobro de comisiones en adjudicación de obras
        103- José Alberto González Reverón    (Coal. Canaria) - Arona, Tenerife, IMPUTADO presunta concesión de licencias urbanísticas con informes técnicos en contra
        104- Juan José Dorta   (PSOE) - Los Vinos, Tenerife, IMPUTADO prevaricación y delitos medioambientales
        105- Macario Benítez        (PSOE) - El Rosario, Tenerife, IMPUTADO delitos urbanísticos
        106- María del Carmen Castellano (PP) - Telde, Gran Canaria, IMPUTADA malversación y cohecho
        107- Francisco González  (PP)-Mogán,Gran Canaria,IMPUTADO prevaricación, “caso Góndola”
        108- David Valadez                       (PSOE) - Estepona, Málaga, IMPUTADO por pagar sueldos municipales con el dinero de los convenios
        109- Luis Díaz-Alperi         (PP) - Parlamento Autonómico, Alicante, IMPUTADO prevaricación
        110- Francisco Muñoz                 (PSOE) - Torrox, Málaga, IMPUTADO delito urbanístico
        111- Cristobal Torreblanca         (PSOE) - Almogía, Málaga, IMPUTADO prevaricación
        112- Joaquín Villanova                (PP) - Alhaurín de la Torre, Málaga, IMPUTADO malversación
        113- José Manuel Martín Alba    (Independiente) - Alhaucín, Málaga, IMPUTADO prevaricación
        114- Antonio Torres (PP) - Béjar, Málaga, IMPUTADO delito contra la ordenación del territorio
        115- Ana Mula Redruello             (PP) - Fuengirlo, Málaga, IMPUTADA falsedad documental
        116- José Ignacio Crespo           (PES) - Estepona, Málaga, IMPUTADO cohecho, tráfico de influencias, malversación, fraude, blanqueo de capitales (Caso Reina)
        117- Manuel Reina                        (PES) - Estepona, Málaga, IMPUTADO cohecho, tráfico de influencias, malversación, fraude, blanqueo de capitales (Caso Reina)
        118- Ruyman García                     (PSC) - Valle Gran Rey, Gomera, IMPUTADO prevaricación, malversación, tráfico de influencias
        119- Ana Lupe Mora                     (PSC) - El Rosario, Tenerife, IMPUTADA prevaricación, tráfico de influencias (caso Varadero)
        120-Juan Vera          (Conv. por Andalucía) - Tolox, Málaga, IMPUTADO delitos urbanísticos
        121- Enrique Bolíns   (BOLI)-Benalmádena, Málaga,IMPUTADO concesión de licencias ilegales
        122- Javier Trujillo Bernal           (PP) - Cabildo Gomera, IMPUTADO prevaricación
        123- Jorge Bellver                         (PP) - Parlamento Valenciano, IMPUTADO prevaricación
        124- Esteban Bethencourt         (PP) - Valle Gran Rey, Gomera, IMPUTADO malversación
        125- César Manrique               (PP) - Ciudad Real, IMPUTADO cohecho y falsedad documental
        126- Ernesto Silva  Foro Andaluz) - Villanueva de la Concepción, Málaga, IMPUTADO cohecho
        127- Manuel González Jarana   (PSOE) - El Cuervo, Sevilla, IMPUTADO por prevaricación, tráfico de influencias y trato de favor.


 

dijous, 13 de setembre del 2012

Terrorisme informatiu

Això de Televisión Española no té altre nom que delinqüència informativa mereixedora de presó pels responsables, polítics, òbviament.
 
Entenc que davant la constatació d'una realitat tan tangible com a un mínim d'un milió i mig de persones manifestant-se pacíficament pels carrers de Barcelona, els mitjans informatius espanyols podien obtar per dues vies: fer-se'n el ressó que mereix la notícia (des d'una perspectiva d'interés informatiu objectiu -com ha de ser la funció dels informadors-, agradi més o menys el que s'explica) o obviar-la seguint directrius polítiques com si Espanya fóra una vulgar República (Monarquia) Bananera.
 
El Director d'informatius de Televisió hauria d'haver presentat hores d'ara la seva dimissió, però ja se sap, ni aquí ni allà no dimiteix ni el Tato. Però una televisió pública d'àmbit estatal que s'autoanomena "la Primera" no pot trigar 21 minuts, el vespre del dia 11 de setembre a explicar la manifestació independentista de la Diada. Va ser la dotzena  notícia!!! del Telediario Segunda Edición. Alguna ment brillant, gens polititzada, va considerar que fins i tot les eleccions a Holanda o el "arranque del curso parlamentario" eren més importants des d'un punt de vista informatiu que un tall de la seva Espanya volent marxar de forma decidida i ordenada.
 
Costa de creure però és rigorosament cert. Adjunto l'enllaç per si algú té la paciència d'esperar fins al minut 21'05 per a tenir una informació per part de "la de todos" (también de los catalanes, o así debería ser mientras paguemos impuestos) del que estava passant a Barcelona.
 
 
I després ens diuen que no entenen les actituts secessionistes. Cada vegada que algun descerebrat comet una barbaritat com aquesta aconsegueix que la causa de l'independentisme vagi a més. Em sap veritablement greu que coses com aquesta succeeixin perquè sóc dels que considero que tot en aquesta vida ha de tenir una raonabilitat i un sentit. Quan l'arbitrarietat esdevé norma, es perd tota la credibilitat, i si això succeeix, el descrèdit està servit.
 
Quan allò que no té cap sentit ni cap justificació es pot donar de manera tan alegre i impune és que hi ha alguna cosa que està fallant a nivell dels que governen aquest Estat del que encara formem part.
 
Com no pot ser que el Sr. Mariano Rajoy I El Breve encara s'hagi de pronunciar avui sobre la manifestació de la Diada. L'Aznar hi hauria dit la seva al cap de cinc minuts, segur que amb contundència i poc encert, però al menys hauria exercit de president de govern. El Breve ni això: diu que no retallarà les pensions (són intocables, literalment) i vint-i-quatre hores després unes declaracions del ministre d'economia, Luis de Guindos, el contradiuen manifestament i oberta. Una altra forma de terrorisme informatiu, aquesta vegada des de dins del seu mateix partit, on al Presidente li creixen els nans a cada cantonada.
 
 

dimecres, 12 de setembre del 2012

12 de Setembre

Doncs ja està, ja tenim sobre la taula un altre element de reflexió -brutal, afegeixo- sobre aquesta relació d'amor-odi Catalunya-Espanya que sembla que darrerament no tingui aturador.
 
La manifestació d'ahir va ser sense dubte quelcom excepcional. El primer fet que fa reflexionar és la diferent natura de la mateixa en comparació amb la del 10 de juny de 2010. Aleshores el poble portava senyeres, era la repulsa del catalanisme assenyat respecte de la sentència del Tribunal Constitucional que esquinçava l'Estatut. Va ser una manifestació transversal, d'afirmació, però que llençava un missatge inequívocament conciliador; com va dir Maragall (avi) era la veu que deia: "Escolta Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana". Però, ai las, Espanya no va escoltar. De fet Espanya escolta poc, i si qui governa és el PP podríem afirmar sense por a equivocar-nos gaire que no escolta gens.
 
Segurament la d'ahir és una manifestació que en bona part és un punt força final respecte de la via conciliadora que marcava el 10J. Ahir hi havia un mar d'estelades. De fet, al menys a la zona que vaig conseguir recórrer (de Provença-Passeig de Gràcia a Gran Via Passeig de Gràcia), en poc més de 3 hores i mitja, per cada senyera hi havia 10 estelades.
 
Un altre element de reflexió és l'exemple de civisme que van donar pràcticament la totalitat dels participants. A part de 3 elements subversius que van cremar una bandera espanyola i una de francesa, no va passar res i sóc dels que pensa que hi havia més havia 1,5 milions d'ànimes que no pas 600.000 com alguns s'entesten a afirmar. No va ser una manifestació en contra de, sinó a favor de, no es tractava de negar Espanya (amb qui ens uneix una història comuna i uns llaços que transcendeixen la pura relació comercial) sinó d'afirmar Catalunya, de dir ben clar i ben fort, que ja n'hi ha prou, que si no s'escolta el poble, aquest sap com fer-se escoltar.
 
En tercer lloc es va tractar altra vegada d'una manifestació de gent normal. En el meu vessant d'antropòleg (hi vaig anar per absoluta convicció, però no vaig poder evitar posar-hi el toc d'anàlisi), no vaig detectar-hi les minories d'exaltats que al matí pul·lulaven pel Fosar de les Moreres. Els de "guerra contra el capital", "socialisme o mort", els deixebles del PSAN o d'HB n'eren una veritable minoria minoritària. A la mani hi havia sobre tot, insisteixo, gent corrent. Famílies senceres, arribades de tots els racons del Principat, fins i tot de Perpinyà (7 autocars, en un dia laborable, que no està gens malament): avis, nens, gent amb crosses, amb cadira de rodes, joves, parelles, colles d'amics i tothom, gairebé sense excepció reivindicant amb civisme i normalitat. Això sí que és un veritable motiu per afirmar: "Que n'aprenguin"....
 
I per últim, aquesta transversalitat era també molt plural. Hi havia, cert, el catalanet de barretina de tota la vida, però també gent de raça negra, indis, gent de parla castellana, gent corrent, insisteixo, que volia expressar que n'està tipa i que malgrat que potser el concert econòmic ho hagués pogut arreglar, ara potser ni això. Declaracions com les d'en Guardiola des de New York són un cop de puny a Madrit (concepte). No se'n saben avenir, i no saben com combratre-ho, per això, la negativa és la seva única resposta. Si poguéssin tornarien a enviar els tancs, però gràcies a Déu, els temps han canviat i això ja no succeirà mai més (encara que hi ha militars que treurien les pistoles altra vegada).
 
Mai a la meva vida havia vist res d'igual. Una veritable marea humana reivindicant pacíficament que la paciència del poble té un límit, malgrat els polítics que suposadament ens representen. L'exemple que van donar tots plegats una vegada es van saber les xifres de participació van ser previsibles, i en la majoria dels casos, sobre tot en la dels que practiquen el negacionisme, lamentables. La vicepresidenta de les Espanyes seguia entestada en el discurs del ara no toca i el tots junts ho farem, separats ens enfonsarem. Mundos, ABCs i Razones només parlen de radicalitat, xantantge i d'altres perles, i, és clar, demanen al govern espanyol que no cedeixi. Aquestes actituts són les que -i no entenc que no ho vegin- estan sumant dia a dia adeptes a la causa independentista.
 
Ara només cal que els polítics catalans estiguin a l'alçada. Una part important del poble ha parlat amb veu clara i ferma, sense fer "la puta i la ramoneta" de la que s'ha acusat tantes vegades la classe política, sobre tot la Convergent. Qui no vulgui entendre-ho és que no té ni dos dits de front. A veure què passa el dia 20. Si -com presumible- no passa res, no hi ha cap concessió de veritat, aleshores, hi haurà un element més de justificació de qualsevol acció que inicïi el President Mas. Tot va confirmant aquella tardor calenta de la que escrivíem abans de l'estiu. Si més no, i la crisi no acaba abans amb nosaltres, serà divertit i històric.
 
 
 
 

dilluns, 10 de setembre del 2012

11 de Setembre

Ningú no sap què passarà demà ni demà passat, però el que tothom intueix és que res no tornarà a ser "exactament" igual.
 
Si el que s'està apuntant a tort i a dret: a la ràdio, a la tele, al carrer, a les converses entre amics i coneguts succeeix, la manifestació de demà serà segurament la més gran que mai s'hagi viscut a Catalunya i probablement a les Espanyes. Hi haurà sense dubte els problemes de "contatge": els uns diran que hi ha hagut més de tres milions de persones (fet que s'albira objectivament probable, si més no possible), i d'altres que menys de dos-centes mil. No seria més fàcil contractar els serveis de satèl·lit de Google Earth i encarregar fotografies aèries que després es poguessin tractar amb la tecnologia de què es disposa actualment per a donar-una una xifra fiable?
 
En tot cas, sigui el que sigui en seran molts més de dos-cents mil, perquè hi haurà tots els de la manifestació del 10 de juliol de fa dos anys (aleshores el motiu fonamental era un altre, però la llavor del que succeirà demà ja era al carrer: emprenyament creixent per volguer fer combregar els catalans amb rodes de molí, per menystenir els catalans excepte per a les qüestions relacionades amb la recaptació fiscal -no cal ser independentista ni tan sols nacionalista per a adonar-se d'això-) i tots aquells que:
  •  han vist que el federalisme, simètric o assimètric no és possible a l'Espanya actual (perquè Espanya no vol),
  • han vist que si no hi són poden perdre pistonada (l'exemple de Durán i Lleida, que és capaç de qualsevol cosa per sortir a la foto),
  • han entès finalment que una balança fiscal amb un dèficit de 15.000 milions d'Euros anuals és del tot injustificable,
  • han decidit que la disciplina de partit té límits (i aquest és un d'ells) i en aquest sac cal incloure tots aquells que, del PSC, Unió i fins i tot Convergència estant, han acabat entenent que moments com l'actual només tenen lloc una vegada cada cent anys.
 
Per tant, la mani de demà es presenta transversal (molt transversal) i molt plural, que ja està bé si el lema o l'esperit és compartit, és a dir, un grup de persones que amb sensibilitats similars o diverses volen sortir al carrer per a manifestar que la situació és insostenible, en el sentit de l'equilibri que ens ensenyaren a les classes de física: és a dir, si l'equilibri inestable es produeix durant molt de temps, al final s'acaba trencant. I això és el que -avui per avui- està passant. La ciutadania, com deia a l'entrada d'abans, parli la llengua que parli, n'està una mica fins al capdemunt.
 
L'altre aspecte interessant d'aquesta convocatòria és que ha estat fonamentalment presidida per l'anomenanda societat civil (ANC, Òmnium Cultural, Plataforma per la llengua, etc...) i els polítics s'hi han afegit (alguns a darrera hora). Ja està bé que sigui així, Catalunya només avançarà cap a una situació de més autonomia (diguem-ho això), de més dret a decidir, com més estiguem convençuts els que hi vivim, encara que parlem amb accent cubà o de Guadalajara, més factible serà el canvi. No serà gràcies als polítics que ho aconseguirem, sino al contrari. Només si els polítics es convencen que el poble, de forma majoritària vol l'autodeterminació, no els tocarà més remei que treure el cap de sota l'ala. Si no, que els ho expliquin als escocesos o als bascos, que des d'aquest punt de vista, i encara que només sigui d'aquest, és a dir, de la gent que a Catalunya està "per la causa", aquest 51% del que parla l'EOC és una xifra que encara no ha arribat al seu sostre.
 
Finalment, hem d'esperar que sigui una manifestació amb un nivell de civisme intatxable (Brussel·les ens estarà mirant, Madrit ens estarà mirant, Washington estarà mirant) i que sigui un model de respecte i reivindicació pacífica. Jo hi aniré, amb els nens. No em perdonararia que si aquest dia esdevé una fita en la llibertat nacional catalana, els meus fills haguessin d'explicar als seus nets que el seu avi els va impedir de celebrar la festa de la llibertat. Com deia abans de vacances, se'ns presenta una tardor calenta.
 
 

De banderes i banderes

Aquests dies previs a la Diada, segurament com a conseqüència de tot l'"escalf" de fa dies per part de l'ANC, dels propis polítics (dels d'aquí i dels d'allí), de l'atenció que li ha dedicat la premsa i també i potser com a element principal de l'emprenyament global del ciutadà del carrer, emprenyat per una crisi que li retalla els serveis i li toca la butxada i encara s'ha de sentir declaracions del tipus "Cataluña pide y Galicia paga" i d'altres bajanades de natura similar, he vist més banderes als balcons que mai.
 
Fins ara mai no havia vist una profussió de banderes que es comencessin a penjar tres o quatre dies abans de la Diada, però sobre tot, sobre tot he començat a veure un gran desplegament de banderes estelades: les més frequents, d'estrella blanca sobre triangle blau, les menys, però no per això no significatives, les d'estrella groga sobre triangle vermell.
 
Desprendre d'aquests simple observació que si de cada 10 banderes n'hi ha 3 d'estelades és que un 30% dels que pengen la bandera són més que nacionalistes catalans i es defineixen com a independentistes seria fals i ingenu. És ben evident que hi ha molta gent que té la senyera de tota la vida -la meva mare, posem per cas - i que se sent tant identificada amb una bandera com amb l'altre, i com a bons catalans pensen que no cal comprar-ne una altra si ja en pengen una, i segurament tenen raó.
 
El que interessa destacar aquí és la progressió, és a dir, la tendència: si fa tres anys les estelades (amb fons blau o vermell, és igual) eren absolutament marginals o directament inenxistents, ara comencen a formar part del nostre paisatge quotidià. També és cert que algun dia algú amb les credencials adequades ens haurà d'explicar quina serà la "bona" si algun dia Catalunya esdevé el proper Estat d'Europa.
 
L'altra cosa que també em crida l'atenció és que el número total de banderes als balcons siguin o no estalades (observacions empíriques dels tres darrers dies a Palamós, Sant Antoni sur Mer i Girona) ha augmentat de forma significativa també en poc temps i que aquest comença a ser un moviment força transversal (n'he pogut veure en barris "tradicionalment" poc dubtosos de convergir amb el nacionalisme o amb el separatisme) i aìxò també és -en llenguatge "twiterià"- tendència.
 
I el darrer fet que voldria observar, en relació a les banderes, és que no he detectat cap sentiment de rebuig de la població de Catalunya més indiferent al fet nacional català, és a dir, no he detectat allò que succeeix en algun partit de futbol quan el Barça juga contra el Madrid, que hi ha moltes banderes espanyoles penjades a molts balcons. No ha estat el cas mai fins ara, però tampoc ho és ara quan l'ambient està més caldejat que mai. No sé si és símptoma de res, però el que seria preocupant seria l'altre: banderes espanyoles en contraposició a les catalanes, de ciutadans que són i han de continuar essent catalans, vinguin d'on vinguin, parlin en la llengua que parlin i pensin com pensin. Tal vegada és que aquella dicotomia tan convergent de "nosaltres" i "els altres, els forasters", s'està començant a esquerdar. Tan de bo fóra així, perquè si aquest estigma de l'emprenyament s'estén entre aquells que se senten més espanyols, la causa de la sobirania haurà fet una passa important.
 
 
 

Quadern d'estiu (6): "Ocell de Foc", Emili Teixidor

La primera vegada que vaig saber de l'Emili Teixidor va ser a través d'aquell meravellós Matí de Catalunya Ràdio que conduïa de manera magistral l'Antoni Bassas i que malgrat tot el que s'ha fet per a substituir-lo serà difícil tornar a trobar un "Matí" com aquell. En aquell programa, una vegada a la setmana venia l'Emili a fer-hi el mini espai "Llibres per llegir". Em va anar captivant cada vegada que el sentia -que malhauradament era menys del desitjat- només quan per raons de feia ho podia escoltar des del cotxe. M'impressionava la seva saviesa, en el sentit més ampli: una cultura bastíssima,  una senzillesa digna d'admiració, una capacitat i una memòria prodigioses (s'empassava els llibres i els podia resumir de forma magistral), mai ni una paraula fora de to, un to de veu que inspirava molta confiança (veu de professor d'aquells que s'escolten enbadalit) i un amor per la terra i la llengua indissimulable i indissoluble.
 
Confesso però que si bé l'escoltava molt, no l'havia llegit mai. Ni tan sols el seu famosíssim Pa Negre, després oscaritzat en la magnífica posta en escena del mallorquí Agustí Villaronga. Després de la seva malhaurada mort (massa jove, desgraciadament, perquè encara ens hagués pogut donar ben bé deu anys més de novel·les i assaigs per a la posteritat i l'enriquiment de les lletres catalanes) vaig decidir reparar aquesta mena de greuge que em tenia una mica "avergonyit". I donat que sóc un apassionat de la literatura juvenil, vaig començar amb la seva obra més llegida: L'Ocell de Foc (Col·lecció Cruïlla, Editoral El vaixell de vapor), que ja va per la seva quaranta-cinquena edició, llibre que l'Emili va escriure l'any 1972, quan el franquisme feia les seves darreres fuetejades.
 
He de dir que ha estat l'únic llibre que he llegit aquest mes d'agost (m'he empassat molt més premsa de la que hagués volgut, però només un sol llibre) i l'he trobat exquisit, imprescindible, hipnòtic en alguns moments.
 
L'Ocell de Foc narra la història d'un nen trobador que ha estat acollit per un grup d'artistes que córre de poble en poble i castell en castell per a fer gaudir de l'espectacle i narrar l'actualitzat a través de la poesia cantada.
 
La història s'esdevé en l'entorn històric a cavall entre finals del segle XII i principis del segle XIII, a la Catalunya medieval, entre partidaris i detractors del rei Jaume I -fill de Pere II, mort en a la batalla de Muret (1213) quan el rei En Jaume tenia cinc anys- i la capdill dels croats francesos, Simó de Monfort lluitava contra el catarisme que practicaven els vassalls de Pere II de l'altra banda dels Pirineus (Montpeller, Carcassona, Albí...).
 
La trama, molt ben construïda, discorre entre vescomptes bandolers, lladres bons, monjos muts, una epidèmia de peste i un escolà grassonet anomenat Careta de Lluna i a qui li agrada molt el ví. L'acció és trepidant, farcida de diàlegs que li confereixen molta agilitat, i amb un català exquisit, molt ben utilitzat des de la perspectiva que el lector serà jove. Una novel·la doncs, altament recomanable, i que em deixa tan bon gust de boca que en breu començaré alguna de les sobre obres majors, com ara "Els convidats" o "Pa negre".
 
 

dimecres, 5 de setembre del 2012

Quadern d'estiu (5): Ruïna moral

Avui faig la penúltima entrada d'aquesta petita serie d'entrades d'estiu que he volgut fer com a quelcom diferent, oblidant per una estona les misèries econòmiques i polítiques a les que els que regeixen els nostres destins ens han condemnat a viure.

No obstant i entroncant amb les misèries, malgrat he volgut intentar destil·lar bàsicament positivisme, no puc estar-me de parlar de la misèria moral de la nostra societat, de la manca de molts valors, però especialment d'allò que és col·lectiu, és a dir, d'allò que suposadament hauria de ser de tots però que molts ciutadans -de tota mena i condició- no interpreten com a seu; i aleshores és quan entrem en aquest "tant se me'n fotisme" que omple de desídia i deixadesa els nostres pobles, els nostres paisatges, les nostres ciutats.

A Sant Antoni, Calonge i Palamós aquesta misèria es fa cada dia més evident. És cert que la pressió demogràfica i el turisme -minvant- fa que el manteniments dels estàndards de qualitat dels carrers i dels llocs públics en general sigui difícil, però ni els ciutadans en general, ni les institucions hi ajuden ni gens ni mica. Posaré només alguns exemples que visc de molt a prop, però que són reproduïbles a la immensa majoria de pobles de Catalunya.

La misèria de la construcció descontrolada. Aquest mes de setembre plantejaré una pregunta i/o queixa formal (depèn de com responguin) a l'Ajuntament de Calonge. Després de la rotonda de la riera Aubi, en direcció a Calonge, passat el Càmping Costa Brava, si hom enfila l'avingua Unió per anar cap a Calonge, a mà esquerra es troba una sala de festes (La Sala) que deu fer al menys 15 anys (sino més) que es troba en estat ruinós i en total abandonament, esdevenint niu de rates, brutícia i d'altres pràctiques que m'estalvio mencionar. Tot seguit hi trobem tres estructures de formigó, esquelets tragicòmics de l'esclat de la maleïda bombolla immobiliària. Fa més de 4 anys que són allà, com a demostració palpable del fracàs del nostre model de desenvolupament, en un cas fins i tot amb rètol amb el nom del promotor i el seu telèfon (que probablement ja li hagin embargat). Les tanques metàl·liques que separen la vorera de les estructures estan més que trencades. Algun dia un nen hi entrarà i algú prendrà mal.

A un ciutadà que paga els seus impostos a Sant Antoni sur Mer (per cert més elevats fins i tot que a Girona) li ve al cap la pregunta de per què l'Ajuntament no n'ordena la demolició o no practica una demolició d'ofici. Segurament cal anar per la via judicial, però -m'ho invento- segurament al·legant motius de seguretat pública (que serien més que justificats) podrien haver aconseguit la demolició. El que està clar és que els promotors/propietaris han incomplert un munt de normatives i com a mínim, la llicència d'obres que se'ls va concedir (per construir, no per abandonar), però ja se sap, aquest és el país de la permisivitat. A més que no  incompleixis amb un banc poques vegades passa res. Ja ho deixa el ciutadà Pacheco, de la noble vil·la de Jerez de la Frontera. Formularé la pregunta tot i que el més probable és que ni tan sols n'obtingui resposta.

La misèria de la manca de solidaritat interciutadana. A sota a casa, al carrer Artur Mundet, hi ha tres contenidors soterrats d'escombraria indiferenciada, un d'orgànica i un de plàstic. A la plaça de l'esglèsia, a 50 metres (mal comptats) n'hi ha, a més a més, de vidre i de paper/cartró. No puc entendre (ho intento però no ho aconsegueixo) com és possible que al contenidor d'orgànica hi hagi de tot excepte orgànica (és que la gent no sap llegir, som col·lectivament idiotes, o només una ruïna moral?). Al costat dels contenidors cada dia hi ha vidre i paper cartró (els 50 metres fan mandra, ja ho entenc), però és que cada dia em sorprèn més el comportament del personal: el dissabte hi havia una tassa de vàter. No cal fer més comentaris.

I les platges continuen essent un cendrer soterrat malgrat que cada dia es fuma menys. Segueixo preguntant-me cap on avança l'espècia humana, i cada dia tinc les respostes menys clares.




 
 
 

dimarts, 4 de setembre del 2012

Purgues socialistes

Durant un temps vaig professar simpatia pel PSC, per molts motius, però fonamentalment perquè creia en el projecte del catalanisme progressista i en una concepció federal d'Espanya. Confesso que veure Pasqual Maragall com a 127è President de la Generalitat em va fer una particular il·lusió, malgrat que la idea del Tripartit (de trista memòria) no em va convèncer mai.
 
Però quan Nicaragua (concepte, no ciutat) el va expulsar de la Presidència, de forma vil, amb nocturnitat i al·levosia, el somni se'n va anar en orris de forma gairebé irreversible. El que ha anat vinguent després ha estat la confirmació de la pitjor de les meves hipòtesis.
 
El PSC té molt problemes, el principal dels quals sigui segurament el de la identitat, i el de les dues sensibilitats (la catalanista fedaral i l'espanyolista vinculada amb l'aparell i cada cop més PSOE i menys PSC). L'adveniment de l'entronització de Montilla I, El Breve va ser la confirmació de la mediocritat més gris, no només tolerada, per a vergonya de tot un poble (fins i tot dels "seus"), sinó, incomprensiblement, fomentada per l'aparell. La caiguda del poder era la crònica d'una mort anunciada i malgrat tot, la resposta de les ments pensants del partit van ser l'encefalograma pla. Comparar ara el President Mas amb el President Montilla faria fins i tot posar vermell als més partidistes, però afortunadament això és aigua passada i pel que es veu de la trajectòria del PSOE-PSC, va -també afortunadament- per a llarg.
 
L'arribada del Pere Navarro a la Secretaria General del partit ha estat una altra passa endavant per a confirmar la manca de rumb i la dominància cada vegada més clara de l'ala més espanyolista i recalcitrant del socialisme espanyol, cada vegada més espanyol i menys federal.
 
La purga d'ahir, probablement auspiciada des de Madrit (concepte), només té el sentit de la txeca, de la purga de la dissidència, del pensament únic, monolític i endogàmic, que només s'autoalimenta i que pretén fer de la política, no quelcom al servei del ciutadà, sinó una feina intrínseca, permanent i còmoda l'única finalitat de la qual és la reelecció i anar vivint del "momo", que a fora fa molta fred.
 
No era lògic que persones de la talla política i humana de Laia Bonet, Marina Geli, Joaquim Nadal o Higini Clotas mantinguéssin la boca tancada de forma acrítica i consentida contra una direcció més gris que mai, més despòtica i cobarda que cap altra a la història del PSC.
 
La purga però tindrà efecte boomerang. No només incrementarà la distància versus el nucli dur de l'ala més catalanista del partit, sinó que probablement contribuirà a la pèrdua de molt suport ciutadà catalanista que tradicionalment ha votat PSC.
 
Si el que volen és autodestruir-se, estan comprant tots els números de la rifa. Les properes eleccions autonòmiques poden ser una debacle de proporcions estratosfèriques. I tant de bo no m'equivoqui.