dijous, 30 d’agost del 2012

Quadern d'estiu (4): Xinesos

Durant uns anys van florir pels nostres pobles i ciutats les oficines bancàries, com si visquéssim una primavera permanent. Eren els anys vuitanta i a cada cantonada que tingués una situació mínimament decent, moderadament cèntrica (ni tan sols calia que fóra al centre-centre) hi havia bofetades entre els bancaris per a comprar locals. Alguns propietaris de locals (en conec més d'un) van fer el seu agost i van penjar els hàbits de botiguer/era.
 
Gairebé pels mateixos anys, van proliferar els local de llumetes vermelles, adequadament impulsats per la proliferació de diner fàcil (liquiditat convenientment injectada per les entitats bancàries que lluitaven per veure qui comptabilitzava més hipotèques i crèdits promotor). Eren locals petits i simpàtics, encara regentats i servits per fèmines locals; els especímens d'importació encara trigarien a arribar. A Palamós en vaig arribar a comptabilitar 17 -quan jo tenia cap a divuit anyets-. En aquest negociat, en pocs anys hi va haver el que jo anomeno el fenòmen de l'hipermercat. De sobte es van anar imposant els grans magatzems del sexe (perquè ens entenguem: tipus Eclipse -Mont-ras-, Edén -Malianta- o La Lluna -Riudellots), i el mercat es va obrir a treballadores sexuals primer de l'Europa de l'Est, després de Llatinoamèrica i més tard de l'Àfrica negra.
 
Un fenòmen una mica més tardà, cap a la segona meitat de la dècada dels vuitanta, any amunt, any avall, va ser l'aparició com bolets de tardor de les immobiliàries. Muntar la immobiliària "Pepita" no tenia cap barrera d'entrada, i poques de sortida: només calia un local de 20 metres quadrats, una taula, tres cadires i un ordinador (comprat a Carrefour de rebaixes, amb disc dur d'estar per casa). Fins ben entrat l'any 2005, encara s'obrien noves immobiliàries que oferien l'"oru i el moru", amb departaments annexes de concessió de crèdits -altrament anomenats "xiringuitos financers".
 
I llavors va venir el 2007, i la fallida de Lehman Brothers, i la fallida d'Islàndia, i tot se'n va anar a rodar. Van començar a tancar els bancs, els prostíbuls que s'anunciaven amb limousines van començar a patir una inquietant davallada de clientela i les immobiliàries van abaixar persianes metàl·liques de forma permanent, i la Pepita va tornar a regentar la perruqueria de tota la vida.
 
Però apareix un fenòmen nou, primer molt silent, en forma de restaurant xinès (també als vuitanta, però amb discreció, sense fer soroll, quasi sense que ningú semblés haver-se'n assebentat), anomenat Gran Muralla, Pekin 2 o Cantón. I durant molts anys, dels xinesos només sabíem que s'organitzaven en "Tríades" (ho havíem vist en alguna pel·lícula), que no es morien mai perquè als cementiris no n'hi havia cap, que vivien molts en una sola casa -que feia molta pudor de fregit- i que si no volíem patir, quan anàvem a sopar al xinès era millor que no ens féssim gaire preguntes sobre com estava cuinat el que ens posaven al plat.
 
Però llavors amb la crisi va canviar el paradigma. Van seguir sense fer soroll, però vam aparèixer de sota les catifes. Primer muntant "todoaciens" (anys 90) en locals de tipus mig i molt ben situats. Llavors muntant bars o adquirint-los de fauna local (el fenòmen va començar a Barcelona i es va anar extenent com la pólvora), després supermercats cada vegada més grans (pagant preus al comptat que ningú més no podia -ni pot- pagar) i finalment, i aquí estem ara, les perruqueries xineses, que també són supermercats perquè de la mateixa manera que et pentinen o et fan un tallat de cabells et fan manicura, pedicura, reflexologia podal i tota mena de massatges, sense i amb final feliç (males llengües diuen que són aquests darrers els que proliferen).
 
De forma no empírica del tot puc afirmar que entre Palamós i Sant Antoine sur Mer, els locals més grans oberts al públic els darrers dos anys pertanyen a ciutadans de la noble i comunista terra xinesa: només a títol d'exemple: un restaurant wok a la carretera de Palamós on deuen haver-hi vuitanta o noranta taules; un supermercat davant de casa meva (on hi havia l'antic Orange II i ara hi ha un edifici de 50 ó 60 apartaments construïts des de fa 3 ó 4 anys on només n'hi deu haver mitja dotzena de venunts) anomenat "El Corte de Sant Antoni" i on venen des d'una corretja de gos a un vestit de cerimònia, passant per matamosques, bombetes i faixes ortopèdiques. Quan el senyor Obama pressiona els xinesos per a relaxar la pressió sobre el tipus de canvi del yuan, entenc perfectament per què ho fa. Si no ens espavilem, aviat ens faran fora de casa.
 

dimecres, 29 d’agost del 2012

Quadern d'estiu (3): Gossos

 
Aquestes vacances a casa hem sigut un membre més. En concret, un cadell de "golden retriever" que porta per nom Ona, i que, tot i que, nominalment és de la meva mare, l'hem tingut a casa, a Sant Antoine sur Mer, durant 15 dies.
 
I la veritat és que malgrat la servitut que comporta tenir un gos en general, i un cadell de gos en particular, on a més a més de la logística alimentària, miccionatòria i defecatòria ordinària cal afegir-hi el component d'aprenentatge que implica -entre d'altres- que de cada tres pipís, dos es fan fora de lloc, o que de vegades s'escapa una deposició on no toca, l'experiència ha estat altament satisfactòria. L'Ona és una gossa molt agraïda i carinyosa que ha fet les delícies de tota la família. Ens ho hem passat molt bé ensenyant-la (els golden aprenen molt de pressa i són disciplinants de mena) i jugant amb ella, fent-li descobrir el mar, la muntanya, les pinedes.
 
Però el fet d'haver d'organitzar aquesta logística amb seqüència diària (de tres cops al dia) fa que hom s'hagi fixat en determinats aspectes que abans passaven per alt o que només s'observaven amb aprensió (veure pixats de gos a les columnes i cantonades sempre m'ha posat d'una terrible mala lluna) i una mica de despreci.
 
Una primera reflexió és que això dels gossos és una cultura, o fins i tot, una mica més, gairebé una secta -sense connotacions negatives, o si més no, poc negatives-. He descobert amb curiositat que els propietaris de gossos tenen una especial facilitat per a parlar amb d'altres propietaris de gossos i que hi ha una certa predisposició especial a ser més simpàtic amb algú que és de la mateixa "colla", una certa solidatitat d'estirp, com la dels motoristes de moto de gran cilindrada o els perseguits i estigmatitzats fumadors. Me'n faig creus que sortir a comprar el pa o el diari a la cantonada pugui ser una excursió que arriba a durar una hora, entre les aturades tècniques perquè l'Ona jugi amb altres gossets o perquè els propietaris dels altres gossos te n'expliquin vida i miracles.
 
Una segona observació és que el propietari d'un gos és -em repeteixo- com el fumador, un ser estigmatitzat que no pot entrar a llocs públics (no ho critico, només ho constato) i que li posen molt difícil per a poder anar a restaurants o d'altres establiments d'esbarjo. Al menys els fumadors poden anar a les terrasses dels bars i restaurants, amb un gos això no és sempre clar, depèn de la discrecionalitat del propietari de l'establiment.
 
Un tercer aspecte és que, com en el cas de la puericultura i articles d'infant, el món dels "pets" és per a butxaques afortunades. Una corretja decent costa cap a 50 euros i una colònia de gos, a partir dels 12....I he descobert que fins i tot hi ha Mútues per a gossos (com diria n'Obèlix: "Són bojos aquests romans"...).
 
I finalment, hi ha dos tipus de propietaris de gossos (i només dos): els que tenen sentit de la responsabilitat i recullen les deposicions i netegen el terra i impideixen que els gossos miccionin a parets i mobiliari urbà (i llavors tiren aigua per netejar el pipí), i els que senzillament no recullen res i els importa poc on el gos fa pipí i només recullen caca si hi ha gent al voltant que els ho pot recriminar. Vista la brutícia dels carrers com a conseqüència de pixats i caques, hi ha una majoria de propietaris (que per una observació poc empírica m'atreviria a dir que coincideix amb els que tenen gossos peteners i sense pedigrí -aquí també hi ha classes-) que deuen pertànyer a la segona classe. Quan un s'hi fixa s'adona de la misèria humana, fins i tot en un aspecte tan banal com aquest. Però així som i per això el món va com va...

dimarts, 28 d’agost del 2012

Quadern d'estiu (2): Running

Com cada estiu, com gairebé cada cap de setmana, com sempre que estic relaxat i gaudeixo de temps lliure, aquest agost també he sortit a córrer. M'agrada fer-ho a primera hora del matí, a trenc de sortida del sol, a quarts de vuit, si em desperto abans, fins i tot més aviat. Penso que és una bona manera de començar el dia i d'aprofitar-lo al màxim. De fet aquest mes d'agost he corregut gairebé 150 kilòmetres, que està per sobre de la meva mitja (uns 100 kilómetres al mes).
 
Unes quantes vegades hi he anat amb el meu germà, amb qui tinc alguns circuits clàssics, com ara el Palamós-ermita de Fitor, que cada any fem cap al final de les vacances. Aquest any amb la particularitat de la restricció d'accés a les Gavarres ha estat la primera vegada des que fa que correm que no ens vam trobar cap altre corredor i només uns quants ciclistes. No tinc clar que la prohibició d'accés afectés tothom o només els vehicles de motor, però el cert és que, a part de constatar en viu i en directe l'extrem estrés hídric del bosc, no vam trobar gairebé ningú. En arribar a l'església de Fitor, cap a tres quarts de vuit, només hi vam trobar els gossos de la finca.
 
La qüestió però no és aquesta. He volgut escriure sobre el running perquè és també el primer any que he evitat el tradicional circuit del passeig de Palamós, Sant Antoni i Torre Valentina. I ho he fet perquè gairebé em provocava repulsió la quantitat de corredores i corredors que hi havia al Passeig. I no pas pel fet que el Passeig semblés la Rambla de les Flors (que parcialment també).
 
Que el running està de moda és un fet consumat. Cada vegada que vaig a una cursa (i ho faig des de fa 20 anys) hi ha més gent, que a més a més està més ben preparada, és més jove que jo en la seva immensa majoria i porta equipació cara, pràcticament de professional. Però no és això el que em crea una certa repulsió, el fet que la gent es cuidi cada vegada més em provoca  més aviat satisfacció.
 
El que m'emprenya és aquesta tendència humana a les modes, al lluïment, al voyerisme i al fet d'anar a fardar de no sé ben bé què. Semblaria que si hom no córre pel passeig amb les últimes Mizuno o amb un Iphone 28 4.0, no és d'eixe món.

Així doncs, malgrat haver vist a tota hora dotzenes de corredors als llocs més concorreguts, he corregut pràcticament sol. Només m'ha calgut evitar el Passeig Mundet i el Passeig de Palamós. I he pogut córrer entre camins de terra al costat de vinyes a Calonge, entre pinedes a Castell, a S'Alguer, a La Fosca, i entre alzines a Romanyà, al Mas Ambròs, al Mas Artigues. I en tots aquests recorreguts (amb l'excepció de La Fosca) no he trobat ni una ànima.

O tempora, O mores, que hagués dit el poeta.
 

dilluns, 27 d’agost del 2012

Quaderns d'estiu (1): Concert de sardanes, una troballa sorprenent

Les vacances d'aquest estiu han estat de les més tranquil·les de la meva vida. Si l'any passat començava l'estiu passant el Sant Joan fent trekking per Ossètia del Sud, o fa dos anys feia les Albànies, aquest estiu ha estat el de la tranquilitat. De fet durant els quinze dies de vacances a Sant Antoine sur Mer, només he agafat el cotxe dues vegades, una per anar a Vilallonga de Ter a passar el dia amb uns amics i l'altre per anar amb uns altres amics a sopar a Regincós. Més enllà d'això, bicicleta, jogging, barca, passejades en família i moto per fer encàrrecs i compra al súper.
 
Entre tanta monotonia, un dels esdeveniments culturals als que he assistit aquest estiu, el dimecres 8 d'agost, ha estat el XII Concert de Sardanes de la Costa Brava (Memorial Ricard Viladesau) i en faig esment per un parell de raons molt concretes. Més ben dit, per tres. 
 
La primera és perquè ens hi va convidar a la meva mare, al meu germà i a mi, en Francesc Sànchez i Carcasses, Palamosí de pro, gran amant i coneixedor de la sardana i gran amic del meu pare. Abans de començar el concert va dedicar unes emotives paraules a recordar el meu pare -també s'estimava la sardana amb passió, especialment en el seu format de concert- i de les que estem tota la família, profundament agraïts: sense haver-li demanat res, les va dir amb el cor i les vam sentir molt endins.
 
La segona és que a diferència del que m'esperava -la ignorància i el desconeixement són font d'injustícia- no només em va agradar, sino que em va agradar molt. Voldria fer des d'aquestes línies un acte de desgreuge a favor de les sardana, dansa i música de la que vaig renegar des de ben petit i que fins no fa gaire en fugia com la pòlvora, fins l'extrem que si a la ràdio en posaven una  o hi havia un programa de sardanes (tant Catalunya Ràdio com Rac1 tenen el seu) canviava d'emissora de forma immediata. Sia perquè emocionament estava "tocat", sia perquè la vintena llarga de músics sobre l'escenari (la Principal de La Bisbal i els Montgrins) s'hi van deixar la pell i són molt bons, sia perquè la meva predisposició a escoltar era major que mai abans, vaig gaudir d'un espectacle musical de primeríssima divisió, quan fins aleshores la sardana era per mi ("ignoti nulla cupido" com diria el gran classic Ovidi), una musiqueta folclòrica de tercera regional.
 
I la tercera raó és perquè hi va haver un moment al concert, amb l'obra per a dues cobles "Captivadora", del músic Josep Gispert, on les dues tenores solistes, magistralment tocades per en Jordi Carreras i en Ferran Miàs em van emocionar fins a fer-me saltar les llàgrimes. Vaig trobar aquesta composició una peça simplement sublim. Vaig gaudir-ne molt i em va deixar un record imborrable. Al capdevall, pensava, no podia ser que a un home savi i sensible com el meu pare, li agradés música de tercera regional. El meu pare tenia raó - una vegada més- i jo estava equivocat. No em fa res reconèixer-ho.
 
Acabo amb un "necessita millorar", no des de la crítica insensible i frívola sinó des de la constatació de que a aquesta gran feina que alguns fan de forma desinteressada: Sànchez Carcassés, Cordomí, Romero, etc...els falta una pàtina de màrketing que faci conèixer i estimar a les joves generacions aquesta meravella que tenim tan a prop i tan lluny a l'hora. En Francesc Sànchez ho va dir: "hem omplert malgrat que avui hi ha la Sara Baras a Perelada, l'Ana Belén a la Porta Ferrada i en Bosé a Cap Roig" (per cert, aquest darrer no es va dignar a dir ni un senzill "bona nit" en català. Es fan estimar de forma natural). Sí, és cert, però la mitja d'edat fàcilment superava els 50 anys. No pot ser que una música de tanta qualitat, uns músics tan lliurats a fer-ho bé, siguin grans desconeguts. Cal fer un replantejament per evitar que aquest tresor que he descobert aquest estiu, es perdi per falta de promoció i coneixement. Assignatura pendent.
 
 

dijous, 23 d’agost del 2012

Excepcional retorn a la normalitat

Ahir vaig reincorporar-me a la feina després d'una mica més de dues setmanes de vacances a Sant Antoni de Calonge (jo m'estimo més anomenar-lo Sant Antoine sur Mer, i així em guanyo també les simpaties dels militants del SAI - Sant Antoni Independent). Per acabar el primer dia vaig tenir la sort de poder assistir amb la meva dona a l'espectacle de cloenda del Festival de Peralada, concretament al concert que el tenor alemany Jonas Kaufmann va oferir acompanyat de l'Orquestra de Cadaquès.
 
Feia molt de temps que no havia anat al Castell de Peradala (la darrera vegada, una anada al Casino, fa com a mínim tres anys, i l'anterior, una assistència a l'espectacle de ballet de "Giselle" -un clàssic de l'estiu, gairebé com Georgie Dan- on vaig adormir-me miseràblement) i admeto que tot plegat (entorn, ambient i espectable) em va deixar impressionat.
 
D'entrada la magnificència del paratge. El Castell pròpiament i els jardins que l'envolten et traslladen, només d'accedir-hi a una altra dimensió; és com entrar en un recés espiritual. Veure com es fa fosc al Village, veient com els "VIPS" van entrant al recinte o sortint del restaurant (ahir, estava ple de "VIPS i famosillos" fins la bandera  (entre d'altres Santi Vila, Carles Puigdemon, Aragall, Mario Gas, per descomptat la família Suqué, un imputat Macià Alavedra, impecablement vestit de blanc, acompanyat de la Doris Malfeito i enfotent-se de tot i de tothom,...), degustant un aperitiu a base de sushi de salmó, foie amb torradetes, jabugo i copa de cava, tot veient com es va fent fosc...és un moment incommesurable.
 
No cal dir que ahir el Festival va omplir pràcticament al 100% tot i el preu de les entrades que oscil·lava entre els  50 i els 165 €. De fet avui llegia que l'assistència ha superat el 84% (la Directora Comercial, l'Emma Bello, ens confirmava que era fins i tot superior a la de l'any passat), la qual cosa confirma que malgrat la crisi, a la Costa Brava hi continua acudint un perfil de turisme d'un elevat poder adquisitiu. Entre els assistents vaig poder veure molts francesos i alemanys en particular, impecablement vestits, que destil·laven un nivell cultural i econòmic fora del comú.
 
Entre els spònsors, marques de primer nivell com ara Audi (amb dos exemplars fantàstics d'A5 Cabrio blanc -espectacular- i un A1 cinc portes impecablement equipat) o la destileria Macallan.
 
No sóc un expert en bel canto, però he de reconèixer que en Jonas Kaufmann (única actuació a l'Estat Espanyol) em va impressionar. Literalment em va posar la pell de gallina. Immaculadament acompanyat per una Orquestra de Cadaquès de primera divisió (vaig comptar-hi 62 músics, arpista inclosa) que, molt ben dirigida per Jochen Rieder va oferir un registre amplíssim i extraordinari, interpretant fragments de Verdi (la de Cadaqués va començar en solitari amb l'obertura de "La forza del destino") o Rossini, entre d'altres, dels que he de destacar l'obertura de "Guillem Tell"  amb que va començar la segona part (l'espectable estava dividit en dues parts de 45 i 40 minuts respectivament, amb una combinació de peces interpretades només per l'orquestra que s'anaven alternant amb les intervencions del tenor).
 
És evident que bona part dels assistents tenien el cuc de l'adicció al bel canto que els va fer gaudir molt més que a nosaltres, fins l'extrem que Kaufmann va haver de fer fins a 5 bisos, i va marxar amb el públic dempeus i rendit als encant del tenor, que va interpretar des d'òpera italiana fins a clàssics de Wagner, on Jonas va expressar la seva màxima plenitud. Però sense els coneixements suficients, vam poder copsar la sensibilitat i grandesa dels registres sonors del tenor alemany.
 
Un veritable privilegi el dia de la reincorporació a la feina que serà difícil d'oblidar.
 
 

dijous, 2 d’agost del 2012

Tancat per vacances

Avui començo vacances, i aquest any sí que vull fer una petita cura de repòs. Encara que pocs dies, desconnectaré de la prima de risc, de l'especulació i de la mediocritat política que ens envolta.

No sense abans comentar que està circulant per la xarxa, per facebook i per twiter que hi ha voluntat de molts (????) que la manifestació de l'11 de setembre d'enguany (dimarts), sigui la més multitudinària que mai s'hagi viscut a Catalunya. El missatge, amb enginy i encert diu que si som 500.000 ens ignoraran, però que si som 5.000.000 farem una festassa i serem independents aquell mateix dia. Vaja, com l'adveniment de la República després de les eleccions municipals del 13 d'abril de 1931 (ja sabeu la famosa cita que deia literalment: "España se fue a dormir monárquica y amaneció republicana").

Com deia en una entrada al blog de fa uns dies, ens espera una tardor calenta. Per si de cas, amb la meva família anirem a la mani, no fos cas que ens acabéssim perdent un esdeveniment històric.

Bones vacances als que en feu!!!