dimarts, 31 de juliol del 2012

Televisions Autonòmiques i d'altres frivolités

Ha transcendit aquest matí que la Televisió Pública de Múrcia (350 empleats i un dèficit com el de totes les televisions autonòmiques) podria tenir les hores comptades. Ho va anunciar ahir aquest gran portaveu de la dreta prodigiosa que porta per nom PP, que es diu González Pons. Avui, després dels centenars de protestes que la notícia ha provocat, ha hagut de fer una rectificació provisional, però digui el que digui el Sr. Pons la decisió està cantada i per una vegada, per una vegada, penso que fan el que han de fer.

De la mateixa manera que no he entès el desmantellament total de Canal 9, ja que aquí sí que hi ha una clara funció de preservació de la llengua i cultura aragonesa oriental (també anomenada valenciana o catalana, a la intimitat), la televisió de Múrcia, com la de Madrit, com la d'Andalusia, Astúries, Cantabria, Aragó i així fins a 13 de les 17 obeix a una simple deriva del "café para todos" que es va crear amb l'única (i molt cara) finalitat de contrarrestar l'autogovern català, i per tant han esdevingut pures armes polítiques generadores de dèficit públic i deute.

Fóra convenient que aquesta sigués una primera passa cap al desmantellament de les anomenades autonomies de via lenta, totalment articifials en la majoria dels casos i netes contributores al dèficit públic de l'Estat Espanyol. Algú podria explicar-me quin sentit té que Cantabria (autonomia uniprovincial) tingui govern autonòmic, govern provincial, diputació i delegació del govern central? El mateix és extensiu a Astúries, Ceuta, Melilla i La Rioja, i a la pràctica a les 13 autonomies artificials creades després de la Catalunya, Euskadi, Navarra i Galícia.

Potser així, i només potser, es podria acabar salvant l'encaix de Catalunya a dins Espanya, ja que per la via d'apujar els peatges estatals, les declaracions del senyor??? Cristóbal Montoro, o les declaracions de la senyora Alícia Sánchez Camacho, caminem de forma bastant irreversible cap a un trencament en el que hi ha moltes incògnites, però potser la més interessant serà la de conèixer el posicionament del senyor Durán i Lleida quan la via del pacte fiscal quedi definitivament tancada per la negativa de Madrit a ni tan sols escoltar-nos...Continuo pensant que la tardor-hivern serà un periode calent, amb independència de la temperatura exterior que tinguem.


Ernest Maragall

L'actitud de l'Ernest Maragall pel que fa a la votació al Parlament de Catalunya la setmana passada en relació al concert econòmic, o pacte fiscal, o com caram li vulguem dir, és un clam de coherència. És la constatació de que hi ha una sensibilitat al PSC -sigles que, només a efectes de recordatori, haurien de pertànyer a un partit autònom anomenat Partit del Socialistes de Catalunya- que des d'aquell vessant federalista amb el que va néixer el PSC (i que el germà de l'Ernest ha defensat sempre) entén que el finançament de Catalunya s'ha d'arreglar com a única via de mantenir (no se sap per quant temps, però al menys un altre tram) el Principat encaixat dins d'aquesta nebulosa cada cop més difusa anomenada Espanya.

Sorprèn constatar que d'altres persones amb sensibilitat catalanista dins les files d'un PSC que navega a velocitat de creuer cap a la deriva ideològica i política (ni carn, ni peix, ni blanc ni negre, ni or ni plata, sinó tot el contrari) no s'hagin pronunciat ni a favor del pacte fiscal ni hagin badat boca per a defensar l'Ernest Maragall, únic polític probablement amb un dit de coherència ideològica i política que queda dins el vaixell a la deriva. És estrany veure que ni la Montserrat Tura, ni la Marina Geli, ni l'Àngel Ros, ni ningú altre hagi alçat la veu per dir que ja ni ha prou de tanta incoherència i vacuïtat. Però també ho entenc, en el fons tothom s'aferra al càrrec i al sou que tan generosament cobren de les arques públiques. Qui pot ser valent a dia d'avui si no té assegurades les garrofes? Qui pot dir "aquí us quedeu, colla de matats, amb la vosta petitesa de mires" i qui no té por del què dirà Madrit (concepte)? Doncs pel que es veu, només l'Ernest.

Ell no té por i contesta, primer per escrit i després a través dels micros de Catalunya Ràdio la petició del secretari d'organització del PSC (que en realitat no és altra cosa que un PSOE cada cop més descarnat, més centralista i menys federal), un mediocre David Fernández, que li demana l'abandonament de l'acta de diputat per "coherència", "dignitat política" i després d'haver trencat la disciplina de vot. No puc estar-me de reproduir part de la carta, perquè, aquesta sí és un acte de coherència que honora qui l'escriu i desmereix el partit que li demana la dimissió. Es pot dir més fort, però no més clar.

"Em doldria molt pensar que el paper que atorgues a la figura de diputat és aquest que es desprendria de les teves paraules. I, encara més, seria inacceptable suposar que un hipotètic silenci "disciplinat" en aquell moment (votació de la LEC), s'hauria de correspondre ara amb una actitud meva equivalent en el debat sobre el Pacte Fiscal. Silenci i docilitat; abans per tu, ara per mi."

"Sigues clar: m'estàs demanant(?) que marxi, que desaparegui del grup i, s'entén, del mateix PSC. Doncs bé, és obvi que no puc, ni remotament, acceptar ni acollir aquest amable suggeriment."

"Però no puc considerar admissible que ningú, jo tampoc, s'atribueixi la facultat o el dret d'atorgar o retirar qualificacions de dignitat personal o política".

"No sense que formalitzeu i substancieu les greus acusacions que inclous a la teva carta sobre la meva actuació i sobre una suposada manca de coherència personal, ètica i dignitat polítiques. Són acusacions massa greus per passar-les per alt."

"No estem en un debat sobre posicions polítiques amb diversitat de punts de vista?"

"No tinc cap intenció de renunciar a la meva condició de membre del grup parlamentari socialista. I penso exercir tot els drets que em corresponen en la seva defensa."

Ernest, em trec el barret per la teva dignitat política i, sobre tot pel teu coratge.

dilluns, 30 de juliol del 2012

Casinos de dubtosa reputació

Res més lluny de criminalitzar el joc ni les apostes, que formen part de la història de la humanitat des de fa molts anys i que acaben contribuint de forma notable a les arques públiques (el grup CIRSA és un dels principals contribuents a les arques del Tresor de la Generalitat de Catalunya), però d'aquí a afirmar que el projecte de l'empresari nord-americà Sheldon Adelson és una panacea per a molts dels problemes de Catalunya o Espanya, com algunes veus suposadament assenyades afirmen, i entre d'altres els nostres polítics,  hi ha un abisme.

La reflexió ve molt al cas arran d'una notícia publicada als mitjans d'avui en relació a l'empresari americà. La notícia, que publica l'ARA, explica que l'empresari és investigat per possible suborn i tràfic d'influències en relació als seus casinos a Macau (que aporten el 55% del total de negoci de Las Vegas Sands), tot amanit amb suposat foment de la prostitució i connivència amb les tríades, les famoses màfies xineses. A tot això cal sumar-hi el fet que als Estats Units, zona on el negoci es va fundar i que hores d'ara només aporta el 10% dels ingressos totals del Grup, els ingressos per joc han disminuït un 16% el darrer semestre.

Home, no cal tenir gaires llums per a treure algunes conclussions ràpides. El joc, associat a activitats col·laterals que -malgrat no ens agradi solen estar correlacionades-, tenen a veure amb prostitució i activitats que ratllen la il·legalitat, o són, ras i curt, directament il·legals, funciona més bé en països del tercer món, on hi ha més laxitud pel que fa al compliment de les lleis, la corrupció campa per tot arreu i molts problemes s'arreglen amb un sobre ple de bitllets.

No en va el senyor Adelson tria Espanya i no pas un altre país per a instal·lar-hi una altra sucursal que retorni el nivell de marginalitat que els seus casinos nord-americans ja no li dónen. En Sheldon és llest, i sap que aquí tindrà menys problemes que a altres barris a l'hora de permetre certes, diguem-ne irregularitats, tant a l'hora d'implantar els casinos, com al moment d'explotar-los. En Sheldon és molt llest, i ha triat el país perfecte per a instal·lar-se, perquè per acabar-ho d'adobar, la justícia és lenta, tan lenta, que quan es comenci a investigar algun cas en el que l'explotació dels seus casinos espanyols puguin veure's involucrats, segurament, segurament, ell ja no hi serà.

dissabte, 28 de juliol del 2012

Deute Públic Català (II)

Continuant amb el que vam endagar abans d'ahir, té sentit preguntar-se com s'ha pogut arribar a una situació tan desesperant i desesperada com aquesta. Cal, com a mínim fer-se tres preguntes: Per què s'ha generat? Qui ho ha permès? Com podem evitar que això es repeteixi en el futur.

La resposta a la primera pregunta és força clara. Durant el periode del Tripartit (nefast des de totes les perspectives, es miri com es miri), la gestió econòmica i de tresoreria va ser probablement la pitjor de tota la història de la Generalitat de Catalunya. De cada 3 euros gastats només 1 tenia cobertura amb ingressos via impostos. Només una dada exemplifica abastament l'afirmació anterior: a desembre de 2003, quan van entrar, el deute de la Generalitat era d'un 9,2% del PIB català, equivalent a 13.500 milions d'Euros. Una mica abans de sortir aquest deute s'havia incrementat fins als 37.500 milions. En només 7 anys. I el més fantàstic és que no hi ha responsables, ningú se'n sent culpable, no hi ha ningú a la presó o imputat (excepte un ex-conseller però perquè passava tabac de contraband des d'Andorra -aquest és el perfil de part de la nostra classe política-). Jo no dic que ho hagin fet tot malament, ni molt menys, el que dic és que van practicar una irresponsable política d'endeutament contra res, per a pagar despesa corrent en molts casos, portant a terme actuacions que han deixat com a conseqüència les arques del tresor de Catalunya buides i una càrrega financera que els nostres nets encara patiran (només a títol d'exemple, el servei del deute de la Generalitat puja a 6 milions d'euros diaris a dia d'avui). Per tant una primera pregunta que es contesta parcialment amb l'explicació anterior, però hi ha molt més.

En resposta a la segona, ho ha permès també el fet d'acceptar transferència de competències o imposicions de Madrit (concepte) sense la corresponent aportació econòmica: el traspàs de Renfe Rodalies o la famosa, banal i insostenible llei de la dependència n'és un altre exemple. Ho ha permès el fet que els polítics de Catalunya (tots), una vegada més, no han estat a l'alçada de les circumstàncies: sense pacte fiscal però amb polítics responsables i gestors preparats, malgrat l'evidència de l'espoli que practica Madrit, no ens trobaríem en aquesta situació.

I per acabar, com es pot evitar això en el futur? Aquí hi ha moltes respostes possibles, que van des de la necessària millora del sistema de finançament de Catalunya -digui's pacte fiscal, independència o el que sugui- com per l'aprimament de l'Administració i els seus satèl·lits (ull aquí que hi ha una gran feia a fer que l'actual Govern de la Generalitat encara no ha abordat de forma seriosa, i aquest és una dels altres causants del forat), com pels canvis legislatius necessaris que impedeixin aquest tipus d'actuacions puguin fer-se, i al cim, amb total impunitat. Si no comencem a aplicar allò del "qui la fa la paga, i la paga de forma clara i immediata", serem incapaços d'avançar.


dimecres, 25 de juliol del 2012

Deute Públic Català (I)

El deute públic del Govern de Catalunya es situa en gairebé 41.800 milions d'Euros a 30 de juny de 2012. Traduiré la xifra en pessetes per a fer-nos-en una idea més dramàtica pel que hem viscut bona part de les nostres vides en pessetes: 6.938.800.000.000, és a dir 7 bilions de les antigues pessetes. Això vol també dir que cada ciutadà de Catalunya (oficialment a 1 de gener d'enguany som 7,6 milions d'ànimes), puja a més de 5.525 Euros, o el que és el mateix, en una família de 4 membres, el deute per família és de 22.100 Euros.

No cal ser economista ni un geni de les matemàtiques per entendre que aquesta situació -de la que se'n parla més aviat poc- és del tot insostenible i que diu molt de la insensatesa dels nostres polítics (en general, amb independència del color polític) tant d'aquí com d'allí (Madrit, concepte). El deute que els irresponsables han acumulat suposa gairebé un 20% del producte interior brut de Catalunya, i representa gairebé el 30% del deute de totes les Comunitats Autònomes de l'Estat (en això també som el 30%, però en aquest cas no és per estar-ne orgullós).

La cosa es greu per molts motius, però sobre tot perquè com he dit és insostenible. Ja pot dir en Francesc Homs (amb qui en moltes ocasions estic d'acord) que la solicitud de fons ICO per part de la Generalitat al Govern espanyol no és un rescat, que ho és amb totes les de la llei.

Durant l'exercici 2012 Catalunya ha d'afrontar 13.500 milions d'Euros de venciment de deute, dels quals quasi 8.000 durant el primer semestre i 5.000 el segon. Home, veient aquestes xifres, sembla força evident que la confiança se'n va en orris i que probablement molta gent que té bons "patris" no els renovarà al venciment per una pura i simple qüestió de falta de confiança. I no m'estranya. Ningú més que Madrit deixarà diners a Catalunya, perquè amb l'actual marc fiscal no té capacitat de retorn i ningú en el seu sà judici no deixa diners a algú de qui tingui sospites que no els podrà retornar. O sigui, que ens els haurà de deixar el senyor Montoro, que -com tothom sap- sent una especial predilecció per Catalunya i els catalans.

Sense entrar en consideracions de tipus fiscal (poc realistes a dia d'avui mal ens pesi), i obviant que sense dèficit fiscal n'hi ha molts que diuen que no estaríem en aquesta situació, ens espera una llarga temporada molt dura, de molts més ajustos a Catalunya (en relació amb Espanya) i probablement molt més dolorosos. No hi ha, ara per ara, altre remei. I tothom que tingui un dit de seny sap que Madrit no cedirà ara les claus de la caixa (només les cediria sota una veritable pressió popular d'una gran majoria de la població de Catalunya, cosa que difícilment succeirà a curt termini).

Però entrant una mica en consideracions de tipus fiscal (això mereixerà una altra entrada al blog, segurament demà), si tinguessim o haguéssim tingut la clau de la caixa, però haguéssim tingut al mateix temps els mateixos polítics (faig especial esment aquí al desgavell que van suposar els 7 anys de tripartit), en comptes de tenir, posem per cas, un aeroport a Alguaire (que no serveix absolutament per a res i ha costat 90 milions i genera esperpèntics costos anuals de manteniment, tot sigui dit de passada), en tindríem també un a Martorell i un altre a Viladecavalls o a Ulldecona i potser tres poliesportius a Sant Jaume de Llierca i l'Agència Catalana de l'Aigua cinc-cents funcionaris més. Així de fantàstics som en aquest país. Hem aprofitat quan hi havia crèdit i bonança econòmica per a endeutar-nos de manera irreverent i innecessària, i, com gairebé sempre, senzillament no passa res i ningú no assumeix cap responsabilitat.





dissabte, 21 de juliol del 2012

PSC

Aquesta setmana s'ha pogut veure una vegada més la veritable cara del PSC.

S'omplen la boca de federalisme, llibertat de vot i d'altres mandangues que fins ara, fent un extraordinari exercici de confiança havia decidit tornar-me a creure. He de reconèixer que tinc un punt d'ingenuïtat, però volia veritablement creure en les contundents afirmacions del senyor Pere Navarro quan deia que no els calia un grup separat a Madrit (concepte) perquè si calia i quan calia, especialment quan es tractava de defensar els interessos de Catalunya, el sentit del seu vot podia ser perfectament diferent del del PSOE.

Resulta que a instàncies d'una moció d'una diputada del PSOE aragonès, el Parlament espanyol ha votat aquesta setmana una resolució que té com a finalitat solicitar a la Unió Europea que es prioritzi el corredor central (el túnel de Canfranch que, gràcies a Déu i que ens mana Europa mai no veurà la llum), versus el corredor mediterrani.

Sembla increïble però és veritat. Els polítics espanyols s'entesten en anar en contra del sentit comú i del que Europa ha confirmat de forma oficial com a mínim en dues ocasions, i totes dues recents. Probablement la qüestió catalana hi pugui tenir a veure (tan de bo fóra així perquè voldria dir que per una vegada se'ns comencen a prendre seriosament), però més aviat m'inclino a pensar que és pura i simple tossuderia castellana, combinada amb aquell deix de xuleria tan hispànica.

La qüestió és que aquesta setmana s'ha portar la moció al Parlament i que s'ha votat. Òbviament, i com no podia ser altrament, els diputats del PSC (en són 20 si no vaig errat) van votar conjuntament amb els seus germans del PSOE i amb els seus germans del PP, en qüestions de veritable orgull patri no hi ha fisures, "todos a una como Fuenteovejuna", que deia un altre que ens estimava molt als catalans.Tots a favor del corredor central, sí senyor.

El pitjor d'aquest cas de vergonya és que després ho han vogut arreglar (via twiter, no sigui que algú quedés vermell si convoqués una roda de premsa) tot afirmant que s'ha tractat d'un lamentable error de vot. A aquestes alcedes de la pel·lícula, puc afirmar amb rotunditat que no tornaré a votar PSC mentre els actuals dirigents hi continuin enrocats. Han perdut la mínima espurna de credibilitat que encara conservaven.






Full de Ruta

Un directiu de banca amb bons contactes a Convergència i Unió m'explica que des del partit tenen molt clar el full de ruta en relació a la petició del pacte fiscal. Si en aquestes rondes de converses que s'estan mantenint actualment amb la resta de forces polítiques no hi ha un acord de mínims (que malgrat posicions diametralment oposades sembla que podria finalment arribar) o en el cas que hi sigui aquest acord es totalment ignorat per Madrit (i de fet ignorat és la paraula exacta), llavors caminem també en aquest sentit cap a un segon semestre mogut.

A Madrit (concepte) hi ha tants problemes i tan greus, que malgrat que encara que la situació catalana els incomoda molt (tothom és conscient de la darrera enquesta d'opinió en la que per primera vegada surt una dada que -metodologia a part- reflexa que un 51% de la població podria estar disposada a votar sí en un hipotètic referendum per l'autodeterminació9, saben que no cal ni parlar-ne. No cal perdre-hi gaire temps, i com que les formes s'han perdut, només cal dir allò que tan bé utilitzava en Jordi Pujol: "ara no toca". L'excusa és perfecta, mai l'han tingut tan a tret.

I no cal perquè Madrit ha deixat de ser Madrit, i ha passat a ser Brussel·les-Franckfurt. I des d'Europa no hi ha, avui per avui, la més mínima simpatia ni comprensió cap a la causa catalana. Ens posen a tots en el mateix sac i, en certa manera, és comprensible. Alumnes mal aplicats, dilapidadors d'inmenses fortunes en fons estructurals, polítics mediocres i corruptes, cultura del "pelotazo" i l'enriquiment fàcil i insostenible. Tot un panorama, que respon, de forma força encertada a la trista realitat d'aquest espai territorial en el que ens ha tocat viure.

Els polítics convergents, conscients com són d'aquesta situació (si no ho fossin valdria més que es dediquessin a cultivar carxofes al Delta del Llobregat, ara que encara hi queda terra de conreu), i també plenament convençuts que tal vegada potser no hi haurà mai a la història una altra oportunitat tan clara d'afegir vots a la causa del catalanisme emprenyat com en el moment actual, tindran també ells una excusa perfecta per a convocar eleccions anticipades abans de finals d'any, i ara sí, al programa electoral convergent (veurem què passarà amb el senyor Duran, potser també mai Convergència no ha estat en millor situació per a separar-se d'una vegada d'aquest anacronisme incomprensible anomenat Unió Democràtica de Catalunya), parlarà per primera vegada i de forma oberta i sense ambigüitats d'avançar amb l'objectiu posat cap a la independència de Catalunaya.
Tot plegat va convergint cap a la tardor tòrrida de la que escrivíem a l'entrada anterior. Antropològicament parlant ens espera una època amb un suc extraordinari.

divendres, 20 de juliol del 2012

Estiu calent, tardor tòrrida

El meu perruquer és un home tranquil. En quinze anys que fa que el conec mai li havia vist un sol gest d'emprenyament, una sola paraula fora de to. Mai fins ahir a la tarda, quan em vaig anar a tallar els cabells. El vaig veure enfadat de debò, impotent envers un increment de l'IVA dels serveis que ell ofereix des del 8% al 21%.  Li fa por que tot se'n vagi en orris, el seu negoci inclòs. Està tan indignat que em va dir que faria quelcom que no havia fet mai en tota la seva vida: aniria a la manifestació contra les retallades convocada al centre de Girona.

Molts van pensar i actuar com el meu perruquer. És força inaudit veure a Girona una manifestació que aplegui més de 7.000 persones. Estem arribant a nivells de resposta ciutadana que auguren que de seguir així -i malhauradament hi seguirem- aquí pot passar qualsevol cosa.

Sóc de natura optimista. Sempre -encara ara- veig el got mig ple en comptes de mig buit. Davant els alarmistes auguris de Niños Becerras, Pauls Krugmans i d'altres taumaturgs de l'apocalipsi, penso que la consciència col·lectiva de que un canvi de paradigma és necessari i un ajustament de cinturó que no és desitjable però que és imperatiu  (per tal que no se'ns talli l'aixeta del crèdit), ens ens permetria guanyar temps i una certa creditibilitat internacional, però després de l'acceleració d'alguns dels fenòmens que s'an produït els darrers dies, ja no ho tinc tan clar.

Els sindicats, apoltronats en els seus alliberats i les seves subvencions, són poc representatius del col·lectiu de treballadors de l'Estat (un nivell d'afiliació sindical que no arriba al 10% i que no representa a gent que no està gaire de punyetes i el que vol es pau i feina), però en una cosa tenen raó: l'actual govern de l'Estat està governant amb un absolut i innegable incompliment de tot el seu programa electoral. Algú pot al·legar que no hi han pogut fer res i que estem davant d'una imposició d'Europa (que condiciona el rescat bancari a les retallades). Segurament força cert, però també seria d'una ingenuïtat inacceptable pensar que la dreta prendria el poder i la prima de risc s'esvairia com per art de màgia. No em puc creure que aquesta dreta sigui tan mediocre. Hi ha alguna cosa que se m'escapa, però això serà motiu d'una altra anàlisi.

Estan en fals, i per tant, com a Grècia, com a Portugal el que tocaria és la convocatòria d'eleccions anticipades (en certa forma el referendum que demanen els sindicats). És un escenari més que plausible, perquè a més a més de la nòmina dels funcionaris, la pau social perilla seriosament (vegi's l'exemple de València d'aquesta mateixa tarda). Davant d'un escenari de conflictivitat social in crescendo, i l'increment de l'IVA a partir del dia 1 de setembre, aquesta tardor pot passar de tot.


dilluns, 9 de juliol del 2012

Bany de realitat (II) - País Valencià

Potser no hi serem a temps, però si hi som, l'ajustament de tot plegat haurà de ser dur. No només des d'una perspectiva de política pressupostària i financera, sinó també des d'un punt de vista de regeneració política (si és que es pot) i sobre tot, sobre tot moral.

El dissabte passat llegia l'entrevista que a l'ARA li feien a la Mònica Oltra de Compromís (País Valencià). Em va sorprendre la seva claretat d'idees, tal vegada conseqüència del seu naixement i formació acadèmica a Alemània fins als 15 anys, que per força, han de conformar un caràcter diferent. En tot cas la Mònica s'exclama dels abusos del Govern del PP de la Generalidad valenciana (ho escric en castellà perquè en aragonès oriental potser algú no ho entendria), i diu una frase que em queda gravada "la dreta ha furtat pel damunt de les nostres possibilitats". I en dóna exemples demolidors.
I molt hi deu haver de veritat quan ningú de la cúpula nacional del PP (en Mariano Rajoy hi anava cada dos per tres fins no fa tant) s'hi acosta i ningú no vol saber res d'un tal Francisco Camps. Diuen veus enteses que el que els seus li van fer a en Zaplana quan el van defenestrar de la Generalidad no és res comparat amb el que encara li han de fer a en Camps. Té molta pinta i molts números que acabarà entrant a la presó (derivació del cas Palma Arena i afer Urdangarin), i si no, al temps.
S'han cregut superherois mentre le mamella rajava a cor que vols, i quan toca retallar ho fan a on no toca. Un cas sonat va ser l'ERO per acomiadar els investigadors de l'Hospital Princep Felip (veure la meva entrada al blog del dia 19 de març "Centre de Recerca Príncep Felip de València"). Un altre: el cas dels incendis de fa uns dies que han calcinat gairebé 50.000 hectàrees de bosc. Posa la pell de gallina escoltar les declaracions autojustificatives del President de la Generalidad, Alberto Fabra, en les que, amb un bombo i plateret que causa vergonya aliena, encara es felicita perquè gràcies a l'exemplaritat de la intervenció i la coordinació de mitjans amb l'Estat (en Jorge Fernández Díaz també se n'omplia la boca), "només" han calgut 4 dies per a controlar l'incendi que va comptar amb les "condicions climatològiques més adverses".  No tenen cap mena de vergonya. Només cal dir, i això només és una petita intuïció no investigada, que un canvi legislatiu l'any passat permet construir en sòl cremat. La connivència tal ben descrita per Ferran Torrent entre els polítics i els empresaris indueix a pensar que algú acabarà beneficiant-se -i molt- dels incendis, que curiosament van respectar determinades zones (per exemple, allà on hi havia parcs eòlics; quina casualitat...).

En fi, amb això no vull dir que els "nostres" corruptes siguin angelets (els casos d'en Macià Alavedra, Fèlix Millet i Bartu Muñoz, entre els més sonats, clamen al cel), però el que està clar és que a València n'han fet un gra massa. Com a mínim tant com a Marbella, sino més. L'aliança entre la política i l'empresa, amb la utilització sistemàtica, partidista i fraudulenta de les entitats bancàries valencianes (CAM, Bancaixa i Banc de València, avui dia, tots tres extints) ha acabat provocat:
  •  una destrucció massiva del territori (política de terra cremada, com en el cas dels incendis),
  •  una corrupció desfermada a favor dels poderosos i dels seus aliats polítics,
  •  un endeutament insostenible,
  •  un sistema bancari fallit,
  •  i una classe política totalment desprestigiada, potser, de forma irreversible.


 

divendres, 6 de juliol del 2012

Bany de realitat

Per molt que La Roja sigui un prodigi de joc i de títols (no em sembla que n'hi hagi per tant, tenint en compte que l'únic partit veritablement bo que varen jugar va ser el de la final contra Itàlia), l'espectacle lamentable dels gladiadors vermells en estat d'evident embriaguesa recorrent els carrers de Madrit (ciutat i concepte) torna a posar les coses al seu lloc. Aquest és un país de pandereta, i costarà Déu i ajuda que això acabi de canviar (si és que ho acaba de fer mai...). Algú em podria explicar què feia la infanta Elena vestida amb l'equip de la selecció, amb les galtes pintades "rojigualdes" i les ungles també a joc? No li ha passat a aquesta senyora, gran i divorciada, l'edat de fer pallassades? És que el patetisme espanyol no té límits? Deu ser que no. Per exemple, el seu senyor pare, caçador d'elefants botswanesos i elefantes alemanyes.

La realitat és també que amb el dèficit desbocat el govern del PP ha hagut de reconèixer finalment que per evitar repetir la xifra de dèficit l'any passat no hi haurà altre remei que aplicar reformes dràstiques, entre d'altres, el tan temut increment de l'IVA i la encara més temuda rebaixa de salari dels funcionaris espanyols. Tot això amanit amb d'altres mesures restrictives que possiblement es començaran a anunciar després del consell de ministres de demà divendres.
 
 
La realitat és que ha hagut de ser un partit minoritari, encapçalat per una política ressentida, ultranacionalista i lerrouxista, de nom Rosa Díez (trànsfuga del PSOE, recordem-ho) i d'un partit a la dreta del PP (Unión Progreso y Democracia ve a ser una cosa com ara el partit Ciudadanos a Catalunya, que van de pseudodemòcrates per a dissimunar un nacionalisme espanyol lliberal i excloent, en una línia que ratlla la intolerància), el que hagi hagut d'aconseguir que la fiscalia de l'Audiència Nacional imputi a 31 prohoms de l'època d'esplendor del PP i la bombolla immobiliària pel cas Bankia, inclosos amics personals de Don José Mari Aznar (entre els que destaca Don Ángel Acebes, aquell de la teoria de la conspiració, el que encara creu que els atentants de Madrid de l'11 M van ser perpetrats per ETA).

La realitat és que Don Mariano I, el Breve, continua culpant indirectament les Comunitats Autònomes de tots els mals de la Pell de Brau, i que això justifica un corrent recentralitzador que sembla talment concebut per atacar Catalunya a la iugular, segons les declaracions i contradeclaracions dels homes de negre que ocupen el poder a Madrit. Ara és la llei d'horaris comercials afegit a unes declaracions sobre la necessitat de recentralitzar la justícia, o senzillament amb l'incompliment sistemàtic dels compromisos de pagament de l'Estat.

Uns pensen que ara és el moment d'aconseguir el pacte fiscal i fan cants de sirena entonant un sobiranisme poc realista (per falta de cohesió interior, falta d'adhesions exteriors i escassa oportunitat del momentum polític i macroeconòmic), d'altres pensen que ara és el moment oportú per acabar sense massa polseguera amb el fet diferencial català (al·legant una falta de caixa que ho aguanta tot). Malhauradament, com sempre, els catalans tenim les de perdre. Si no, temps al temps...I tan de bo que m'equivoqui.


  


dilluns, 2 de juliol del 2012

Comportaments irresponsables

El president del govern espanyol torna a fer gal·la de la seva gran talla personal i política. Ahir al vespre va decidir que ell havia d'estar al costat de "La Roja", donant suport a les tropes futbolístiques espanyoles, talment com si es tractés de l"'Armada Invencible", davant les meravelles demostrades pels futbolistes italians (ahir, per cert, desapareguts del terreny de joc).

El fet interessant d'en Mariano I. el Breve és que genera tantes notícies, que els periodistes poden estar tranquils pel seu lloc de treball. Malhauradament, gairebé tot el que genera és tan patètic con ho feia el senyor Rodríguez Zapatero I, el Mentides.

Però ahir el patetisme no ve provocat per les manifestacions públiques, o les seves desaparicions extraordinàries després d'una roda de premsa. El fet lamentable és que aquest personatge era a Kiev, quan gairebé 50.000 hectàrees de bosc meditarrani eren literalment calcinades per un foc devastador a les serres valencianes. Algú podria dir que no podia fer res al País Valencià, i que per tant per això no va anar-hi. Algú altre podria replicar, però, que a Kiev tampoc no hi pintava res. La Roja hagués guanyat als italians amb en Rajoy o sense, ahir estaven inspirats de debò.

Per tant, posats a triar, té molt més sentit expressar solidaritat amb la gent que ho està passant malament, la que córre el risc de perdre-ho tot, que no pas anar a veure com guanyen una colla de jugadors de futbol ben pagats que tenen la vida més que solucionada.

La tria és desafortunada: anar a Kiev a gaudir d'un espectacle futbolístic quan a València part del país està en flames, diu molt poc a favor de la natura del personatge, o més aviat en diu molt: el seu sentit de la responsabilitat i solidaritat és tan gran com el seu coneixement de la llengua anglesa.

Ja va fer el mateix quan era ministre i aleshores va esclatar el cas del Prestige i el malhauradament famós "chapapote": el senyor Rajoy ho va titllar de "unos hilillos como plastilina que salen del casco del barco". Llàstima de no poder escoltar el testimoniatge dels milers de peixos i aus mortes.

El pitjor de tot però és que avui ha volat directament a Sevilla, on hi havia congrés del PP, i on s'ha afanyat a continuar demanant austeritat a les Comunitats Autònomes. Una austeritat que mal aplicada, pot provocar que es donin una condicions extraordinàries perquè se'ns cremi el país.