dissabte, 30 de juny del 2012

Un semestre s'acaba

Avui es tanca la meitat de l'any. Un semestre que ha estat com gairebé tot darrerement: intens en notícies colpidores, en globalitat, en contradiccions, en espectacle mediàtic, en alts i baixos.

Aìxò darrer ha estat avui especialment significatiu. Com a conseqüència de -a priori- l'èxit de les tesis italianes i espanyoles, conxorxades contra l'Alemània de la rigidesa i l'austeritat, les primes de risc espanyoles i italiana han baixat de forma espectacular (tornen a situar-se, en el cas espanyol, per sota dels 490 punts bàsics) i en contrapartida (o com a conseqüència, ja no sé on queden en economia les relacions causa-efecte) les borses han pujat en xifres espectaculars. En el cas de l'IBEX 35, en més d'un 6%, que no és una cosa banal.

Tot això no acaba de  fer altre que corroborar les tesis de que cal més economia real i menys economia financera; de que cal prendre decisions urgents i importants sobre l'harmonització de les polítiques fiscals a l'Europa de l'Euro; de que cal renunciar a la sobirania nacional per entrar en un sistema de sobiranies compartides.

El que ha passat aquests darrers dos dies és un crit a l'esperança. És un missatge que es pot combatre l'especulació si hi ha un missatge clar. Si els especuladors saben que s'han de comportar cada dia com si fos el Yom Kipur, aleshores potser sí que hi podria tornar a haver una convergència entre economia real i economia financera.

Conclou un semestre amb la consciència més clara que tal vegada l'Europa de l'Euro no és una entel·lequia que està condemnada al fracàs. S'acaba el semestre amb l'esperança que una altra Europa és possible. Més disciplinada, sense dubte (l'època de les vaques grasses permanents i l'orgia de diner barat ja no tornarà), però menys austera, menys alemanya. Potser el Consell Europeu d'ahir ha estat un rebulsiu. Tant de bo sigui així.

Un semestre que s'acaba amb una enquesta del CEO de Catalunya en el que per primera vegada a la història un percentatge superior al 51% es postul·laria a favor de la independència de Catalunya si li féssin aquesta pregunta a les urnes. Potser les sentències dels tribunals espanyols contra el Català; potser l'espoliació sistemàtica dels nostres recursos, sense pràcticament contrapartides en inversió (les contrapartides arribaran més tard, diuen);  potser perquè, amb independència de la llengua que parlem i del color de la nostra pell, ens estem cansant de fer l'idiota, de que se'ns pixin al cim i ens diguin que plou.

Un semestre en el que la manera de fer periodisme en relació a l'inici d'any ja ha tornat a canviar. Si ens confabulem tots plegats, som capacos de canviar coses. Potser només ho pensem, però la passa és signficativa. El que està clar és que a partir d'ara, ens haurem de questionar  moltes més coses de les que teniem en previsió.

Em voldria quedar amb la idea de que aquest semestre han passat coses que permeten entreveure una mica de llum al final de molts túnels.

dijous, 28 de juny del 2012

104 morts

Quan encara llegia La Vanguardia amb assiduïtat (ara la segueixo llegint però només de tant en tant), m'encantava l'edició dels dissabtes perquè entre d'altres podia gaudir de les "Sabatinas Intempestivas" d'en Gregorio Morán. Gairebé sempre els articles eren un veritable plaer. Ara em passa amb l'Albert Sánchez Piñol, també els dissabtes, a l'Ara. Els temps canvien, el veritable periodisme roman.

En Gregorio Morán em ve al cap perquè una vegada vaig llegir un article seu en referència als accidents de trànsit que em va colpir. I reconec que, des d'aleshores, em miro les notícies relacionades amb les morts a les carreteres d'una altra manera.

I si em ve al cap en Morán es perquè ahir la Direcció General de Trànsit de Catalunya va fer públic el número de morts del període gener-maig 2012. És esfereidor constatar, no només que el número de morts és de 104 persones (és aviat dit) sino que això suposa un increment en relació als morts per accident de trànsit al mateix periode de l'any anterior. I no passa res...

El veritable problema de les morts de trànsit a casa nostra és que ens han insensibilitzat, justament per la seva elevada freqüència. És extraordinari que parlem de morts a les carreteres com aquell que comenta el partit de futbol del diumenge. Els morts són matèria de comentari el dilluns al matí. És un número que es celebra quan es diu que "aquest cap de setmana no hi ha hagut morts a les carreteres". O és un senzillament un número que ens indigna i ens fa ràbia un parell d'hores, quan per exemple 4 noies de 18 anys, gairebé nenes, estudiants d'Esade, moren d'un accident de trànsit quan tornen cap a Vilanova i la Geltrú.

Les morts per accident de trànsit són un veritable fracàs de la societat del benestar que ara estem desmuntant. I no acabo d'entendre ben bé perquè, són una simple referència estadística. Fins i tot el dol en aquest cas és molt menor. Pobrets, se'ls va tirar un camió al cim.

Els accidents de trànsit són també el fracàs col·lectiu dels nostres governants, molts dels quals haurien d'estar a la presó o inhabilitats per càrrec públic. I ho són perquè les normes de trànsit estan plenes de contradiccions i irresponsabilitat. Perquè els morts sempre són als mateixos llocs, perquè les normes per evitar accidents haurien de ser una responsabilitat prioritària, i no ho són.

Els eixos de la morts són coneguts per gairebé tothom. A les carreteres catalanes podria dir amb els ulls clucs el 80 / 20 de les zones on es concentren els problemes i les morts. Però la realitat és molt més tossuda, i els problemes s'aborden de manera parcial, amb radars en zones on el perill és inexistent i amb controls d'alcoholèmia i de drogaddicció que no són prou rígits ni punitius.

I en aquests eixos -dels que l'Estat i la Generalitat en són, o n'haurien de ser responsables civils- és  on s'haurien de centrar actuacions urgents, imprescindibles, que mai acaben de ser una veritable prioritat.

Però no es fa res de contundent, perquè al capdevall, els morts de trànsit només són, inisteixo, referents estadístics. Repeteixo, quan sentim en un butlletí de notícies: "aquest cap de setmana no hi ha hagut cap mort a les carreteres catalanes", ho celebrem talment com si ens hagués tocat la loteria.....

dimecres, 27 de juny del 2012

3,41%

El dèficit acumulat de l'Estat de gener a maig de 2012 és del 3,41%, és a dir, que en 5 mesos s'ha situat al 97% de l'objectiu de dèficit de tot l'any, mostra inequívoca que l'objectiu de dèficit per a tot l'any és senzillament impossible d'assolir. Només assumint que la generació de dèficit continuarà al mateix ritme (que ja és molt assumir), ens situarem al 8,2%, o sigui al mateix nivell que durant el darrer govern del mentider compulsiu.

Així doncs, el balanç econòmic de la dreta (que jo em pensava civilitzada però com ja he escrit en alguna altra ocasió, constato que és tant cavernària com en els seus millors temps) en els seus primers 6 mesos de mandat, tot i les reformes ja posades en marxa i tot i les retallades pressupostàries, és tan nefast com el dels socialistes. I també constato que quan el mateix PP demanava un objectiu de dèficit superior al que Brussel·les va aprovar finalment, ja ho feia amb l'absoluta consciència de la incapacitat de compliment dels objectius. Fantàstic.

Algunes de les més grans reformes urgents s'han abordat tard i malament, i al meu entendre, s'ha equivocat el tret apujant les retencions de les rendes del treball i no modificant el tipus d'IVA. Però ara  des d'Europa, el mateix Joaquín Almunia diu que la pujada de l'IVA (al menys d'alguns dels tipus reduïts)  no és ja tan sols una recomanació, sinó una obligació que Espanya ha d'acatar. M'agradaria veure si el senyor Montoro ha contestat alguna cosa al senyor Almunia, ell que tot cofoi s'omple la boca al parlament espanyol parlant de sobirania nacional, señorías.

D'altres s'aborden ara a marxes forçades, de pressa i malament, com es solen fer moltes coses a les espanyes: pagament parcial dels medicaments, retirada de la subvenció de la seguretat social a d'altres, cèntim addicional a la gasolina...En fi, pegats extemporanis (tot i que més val tard que mai) que s'haurien d'haver aplicat amb valentia des del començament del seu mandat. Algú podrà dir que l'estat del benestar és una conquesta irrenunciable. Jo dic que amb la caixa buida, l'estat del benestar pot acabar sent un record molt llunyà d'aquí a poc a menys que no el modulem encara més de manera immediata. En aquest sentit, la retallada del sou als funcionaris espanyols (negada reiteradament pel govern del PP i ja practicada en dues ocasions pels seus col·legues catalans), esdevé, a més d'una recomenació europea, una veritable necessitat.

I mentre tot això passa a la pell de brau, Europa continua entestada en fer el ridícul planetari amb afirmacions tan peregrines com les de la senyora Merkel quan afirma que mentre ella sigui viva no hi haurà Eurobons. Bravíssimo. Sort que la senyora Aguirre, Espe, pels amics, ja ha dit que si cal a Madrid a la llei antitabac li queden els dies comptats. Welcome Mister Adelson.




diumenge, 24 de juny del 2012

Mercats i volatilitat

Que per a sobreviure en un entorn cada vegada més globalitzat necessitem més Europa i menys sobiranies nacionals em sembla la constatació d'una evidència. Si com europeus no som capaços d'entendre per exemple que el Banc d'Espanya ha deixat de tenir sentit, com ho és que tinguem una política fiscal no harmonitzada, no arribarem enlloc i acabarem com vaticinen els taumaturgs de la por: sucumbint als mercats i enterrant l'Euro.

És en aquest contexte, en el que els anomenats "mercats" han adquirit una consideració -al menys entre els periodistes i els experts financers mundials- antropomòrfica que els fa encara més imprevisibles: "els mercats estan neguitosos" ens diuem (pobrissons, em dic), o també "el mercats estan intranquils i no veuen una sortida clara al cas grec" (quina pena que em fan, aquests mercats...), i de resultes de tota aquesta ansietat, no ben tractada amb tranquimazin o prozac (l'Amadeu Altafaj, portaveu econòmic de la Unió Europea tot just parla de Paracetamols), tenim les primes de risc disparades i les qualificacions de deutes d'autonomies, estats i bancs peninsulars pels terres. Pobres mercats, quin fart de patir que es fan....

 Al capdevall, l'única bona medicina per a tranquilitzar els mercats és disposar d'eines per a combatre l'especulació. I l'especulació està gestionada per ben pocs. Aquest mateix matí un bon amic i ex-company universitari m'escrivia de la relació causa efecte entre el dia del Yom Kipur (festa religiosa escrupulosament seguida pels jueus d'arreu) i la caiguda en picat de la volatilitat als "mercats". Hi ha dues eines que entenc bàsiques per a combatre amb certa igualtat: la imposició de taxes a determinades transaccions financeres (la seva implantació s'ha provat diverses vegades però els britànics s'hi neguen en rodó) o bé la creació d'agències europees de qualificació. 

Per què caram no som capaços de contrarestar les qualificacions de Standard and Poors, Fitch i Moody's, totes tres nordamericanes amb agències europees? Com poden des de Nova York valorar qualitativament el deute emès per l'Ajuntament de Barcelona sense risc a emetre veredictes inexactes però que poden fer molt de mal....? Si fins i tot els xinesos disposen de les seves agències de qualificació de deute.

La resposta a la volatilitat és senzilla: més Europa i menys orgulls patris.







dissabte, 23 de juny del 2012

Illes Salomon

Aquesta setmana hem assistit a un altre d'aquells esdeveniments que tornen a deixar una clara mida de la classe i preparació dels nostres dirigents, i que per extensió ens fan posar vermells i ens fan -al menys a mi- repetir-me una i altra vegada: com és possible?

El senyor Mariano Rajoy I, el Breve, ha assistit aquesta setmana, després de la reunió del G-20 a Mèxic, a la cimera sobre sostenibilitat organitzada per la ONU al Brasil on -entre d'altres- havia de pronunciar una conferència. El presentador de la ponència el va presentar com a, literalment, "President of the Salomon Islands", i el senyor Rajoy ni es va immutar. Es va limitar a donar les gràcies a la persona que l'havia introduït i va iniciar la seva conferència en un castellà a cavall entre Valladolid i Santiago de Compostela.

Al final de l'acte, el presentador, advertit per algú de la organització que havia posat els peus fins al fons de la galleda, va corregir la seva presentació. Això és un error humà que pot donar-se i que de fet, en aquest tipus d'actes amb presència de moltes suposades personalitats de molts països i molt diversos, les relliscades són normals, o si més no, succeeixen amb certa freqüència. Tots recordem el Viva Honduras, de l'inefable Federico Trillo, el Facha, quan els soldats als que s'adreçaven eren de El Salvador, o la cara d'estupefacció dels tennistes espanyols en guanyar la Davis a Austràlia quan va començar a sonar l'himne republicà de Riego.

Però aquí la mare dels ous és d'una altra natura. O el Breve ni parla, ni entén una sola paraula d'anglès (ni una de sola) i per tant no va  comprendre el que deia el presentador, perquè si no, amb tota l'educació del món el que havia de fer era corregir-lo en aquell mateix moment (és com a algú que el citen per un nom o cognom que no és el seu: la correcció esdevé un acte natural instantani), o assumint que l'entengués (cosa que, insisteixo, està lluny de la més optimista de les meves hipòtesis), Don Mariano no va tenir els pebrots de corregir a qui el feia president d'una colla d'illes on hi deuen viure quatre arreplegats (llegeixo a Wikipèdia USA que la superfìcie total de les illes és de 3,5 quilòmetres quadrats) i no els coneix ni el tato.

En qualsevol dels casos, sento absoluta vergonya de tenir un president com aquest. Ja em sentia malament amb el mentider compulsiu, el pare gòtic, però amb aquest altre que ha tingut tants anys per a preparar-se, fer el ridícul d'aquesta manera no és doblement greu, és senzillament, imperdonable.

dimecres, 20 de juny del 2012

Pebrots argentins

Llegeixo al New York Times de dijous passat ("The Global Edition of New York Times, 14/06/2012, pàgina 7) un anunci institucional del Govern Argentí de mitja pàgina, que donades les mides de les pàgines del NYT té el tamany d'un full A4 i per tant crida força l'atenció.

La publicació d'anuncis institucionals en diaris de prestigi mundial és una forma comuna de publicitar-se per a molts governs i d'altres estaments. Ara mateix en recordo un que va publicar fa uns quants anys al mateix diari el Govern Basc -i que va aixecar molta polseguera- en el que volia posar de manifest el potencial turístic i industrials d'Euskadi, i s'hi referia literalment com a "la nació més vella del Continent Europeu i la més jove de la Unió Europea" (feia quatre dies que Espanya havia ingressat a la Comunitat Europea.

El que no és massa habitual, o al menys a mi m'ha xocat força, és la utilització del mitjà amb finalitats tan reivindicatives com les de l'anunci en qüestió, que signa la Dra. Cristina Fernández de Kirchner, President of the Argentine Republic (sic).

En motiu d'una sessió a l'ONU del Comité de Descolonització, la Sra. Fernández, amiga íntima del Sr. Brufau (diuen algunes fonts), ja anunciava a bombo i plateret que el de les Malvines (Falckand pels Britànics) és un cas anacrònic de colonialisme (a 14.000 km. del Regne Unit i a menys de 700 km. de les costes argentines).

L'anunci continua citant les més de 40 resolucions publicades tant per la ONU com per d'altres organismes internacionals instant la negociació d'una solució pacífica, i finalment acaba l'al·legat amb una frase lapidària, que literalment diu: "We ask the United Kingdom to give peace a chance" (emulant la cançó d'en John Lennon.

El que té molt clar l'Argentina és amb qui es juga els quartos. Com que tenen clar que en una altra provocació militar els britànics els tornarien a enviar els portaavions i els harriers (Guerra de les Malvines, 1982, on l'aleshores Prime Minister, senyora Margaret Thatcher no va tenir cap problema a enviar-hi la Navy i, entre d'altres, enfonsar el cuirassat "General Belgrano", la joia de la corona militar argentina) i no tindrien res a fer, busquen la propaganda i l'intent de guanyar simpatíes internacionals, amb, més aviat, poca traça. Ara, com que Espanya és un jugador de tercera divisió, no tenen el més mínim problema en expropiar YPF, perquè saben que, a part del 'emprenyada d'en Brufau -l'únic de tots plegats que hi ha posat pebrots-, ningú al govern espanyol bellugarà un dit per a defensar els interessos de Repsol a l'Argentina (més enllà de les mesures d'arbitratge internacional que la pròpia Repsol hagi pogut endagar), perquè què farà Espanya? Enviarà les cabres de la legió, com en el cas de Perejil? (una vegada més, recordarem la gran frase del mestre Jedi: "Federico, vuelve con la victoria") Enviarà el Príncipe de Asturias per a bombardejar Buenos Aires? Res de res de res. Espanya compta tant en el panorama internacional com les Illes Salomón. Per això s'hi atreveixen tots plegats, des de l'Argentina fins al Brasil.


Aragonès Oriental

Les capacitats ocultes dels polítics espanyols no deixen de sorprendre'm. De vegades estic convençut de la més absoluta mediocritat de la gran majoria d'ells (el sr. Mariano Rajoy I, El breve, n'és un exemple aclaparador: als fòrums internacionals ningú no se'l pren seriosament, i no només perquè no parli ni una paraula d'anglès...), però d'altres, la seva imaginació proverbial em fa treure'm el barret.

La consellera d'educació del govern aragonès (coalicció entre Partido Popular i Partido Aragonés Regional), senyora Dolores Serrat -nascuda a Ripoll i viscuda a la mateixa ciutat fins als 18 anys per a més dades- anunciava ahir en roda de premsa que al nou projecte de llei de llengües regionals de la simpàtica autonomia aragonesa, hi figura la que es parla a la Franja de Ponent (territori on la Mequinensa del malhaurat Jesús Moncada n'és la ciutat més important), com a Aragonès Oriental.

La cosa és tan extraordinària que, o es tracta d'una innocentada de 28 de desembre anticipada -cosa que desafortunadament no som tan ingenus d'imaginar- o es tracta d'un exercici d'imaginació extraordinari amanit amb un raig d'estupidesa, una espurna d'incultura i un polsim d'enveja rabiosa contra Catalunya i tot el que fa olor de Català.

El problema però és que aquesta incultura, procedent de gent suposadament ben formada, que ha estudiat a la universitat, -la tal Serrat, per exemple, ha passat per la Facultat de medicina de Zaragoza- no és pròpiament tal, sinó la més vulgar expressió de pura ràbia política de la més baixa estopa (del més baix to, que diria el Mas del Polònia). Serà per la collonada de les obres d'art sacre que són al museu diocesà de Lleida? (capaços són).

És fer política basada en l'odi a la diferència i en l'enveja que els suposa la riquesa extraordinària del català (la notícia salta avui que acomiadem amb profunda tristesa a un mestre i divulgador infatigable de la llengua catalana, l'Emili Teixidor) contra la que els mediocres, els pusilànims, els idiotes en definitiva -en la més pura acepció de la paraula- només tenen una arma, l'intent de destrucció, d'anihilació.

De fet, no cal anar gaire lluny, això és el que va provar de fer reiteradament el cigronet Franco (i ho va aconseguir parcialment, com a mínim al País Valencià). Per això amb aquesta llei pretenen impedir que s'ensenyi a les escoles la llengua Catalana, que és la que parlen amb orgull els ciutadans de la Franja, entre els que -per cert- i tinc un molt bon amic i company d'universitat que ara ocupa un  càrrec directiu al Banc  d'Espanya. Com serà de gruixut l'afer que fins i tot el Ministre d'Educació, el senyor Wert (que tant estimen els rectors de les Universitats peninsulars) s'ha pronunciat en ser interpel·lat per un periodista (contestant en un impecable català), que a ell li sembla "que el que es parla a la Franja de Ponent" és Català.

En fi, avui comentava amb uns estrangers en una reunió de treball que crec que hauríem de fer com a Itàlia: implantar un govern de gestors professionals a tots els àmbits  i portar a la foguera (en sentit figurat, òbviament) les 15 autonomies del "café para todos" d'una maleïda vegada. I si aquesta que tenim ara  és l'Espanya amb la que em de conviure, ja se la poden confitar...

  

dilluns, 18 de juny del 2012

I una altra d'avions

Ja posats a parlar de companyies aèries i vols, els nostres estimadíssims representants europeus van votar una iniciativa legislativa per a restringir els vols en primera categoria i congelar salaris. És aquest un afer recurrent sobre el que de tant en tant se'n parla uns dies -a l'igual que de sous, dietes i assignacions per a despatx i assistents/etes- i llavors es torna a silenciar.

La iniciativa es va votar a principis d'abril  i va ser refusada per ampla majoria. O sigui, que els representants del poble es neguen a volar en classe turista i continuaran volant en primera. La diferència de preu és tan abismal i el greuge comparatiu -i més en moments com l'actual- tan gran, que sembla mentida que els nostres representants siguin persones amb tan poc sentit comú. Doncs sí, la casta de privilegiats reununcia a perdre ni el més petit dels seus privilegis, com si fóssin un Carlos Divar qualsevol. Un vol amb Vueling anada i tornada (ja no parlo de Ryanair) a Brussel·les costa de promig uns 150 Euros, mentre que volar en Business en companyia de bandera tipus Iberia, costa uns 1.300 Euros. Espectacular. I llavors algú s'estranya que el ciutadà del carrer estigui cada cop més allunyat de la política....

No puc estar-me de reproduir la llista de diputats de les Espanyes i el seu sentit de vot, perquè no té desperdici.  Ja se sap,  nosaltres en diem tomata i la resta d'Europa, en diu rescat. I després d'amagar el cap sota l'ala apareixem triomfants l'endemà de la roda de premsa a la sessió d'obertura per Espanya de l'Eurocopa de Polònia-Ucraïna.

A favor de volar en classe turista van votar (fins i tot en això els catalans som diferents):

Ramon Tremosa i Balcells (CiU)
Rosa Estaras Ferragut (PP)
Oriol Junqueras Vies (ERC)
Raúl Romeva i Rueda (Iniciativa)

En contra de volar en classe turista van votar noms il·lustres:

Agustín Diaz de Mera García (PP)
Alejandro Cercas (PSOE)
Alejo Vidal-Quadras (PP) - Alejito, pels amics
Andrés Perelló Rodriguez (PSOE)
Antolín Sánchez Presedo (PSOE)
Antonio Masip Hidalgo (PSOE)
Carlos Iturgaiz Angulo (PP)
Carmen Fraga Estévez (PP)
Cristina Gutiérrez-Cortines (PP)
Eider Gardiazabal Rubial (PSOE)
Emilio Menéndez del Valle (PSOE)
Enrique Guerrero Salom (PSOE)
Esther Herranz García (PP)
Francisco Millán Mon (PP)
Francisco Sosa Wagner (UPD)
Gabriel Mato Adrover (PP)
Ignacio Salafranca Sánchez-Neyra (PP)
Inés Ayala Sénder (PSOE)
Iratxe García Perez (PSOE)
Ivan Irigoyen Pérez (PSOE)
Jaime Mayor Oreja (PP) - el sentit del seu vot no podia ser altre....
Josefa Andrés Barea (PSOE)
Juan Fernando López Aguilar (PSOE)
Luis de Grandes Pascual (PP) - sense comentaris
Luis Yáñez-Barnuevo Garcia (PSOE)
María Muñíz De Urquiza (PSOE)
Miguel Ángel Martinez (PSOE)
Pablo Arias Echeverria (PP)
Pilar Ayuso (PP)
Pilar del Castillo Vera (PP)
Raimon Obiols (PSOE) - "vella glòria", pels amics
Ricardo Cortes Lastra (PSOE)
Salvador Garriga Polledo (PP)
Santiago Fisas Ayxela (PP) - "vella glòria, bis", pels amics
Sergio Gutiérrez Prieto (PSOE)
Teresa Jimenez-Becerril Barrio (PP)
Teresa Riera Madurell (PSOE)
Es van abstenir:

Izaskun Bilbao Barandica (PNV)
María Badia i Cutchet (PSOE)

Com diuen als Jutjats: "No tengo más preguntas señoría".

WizzAir!!

La setmana passada vaig estar fora per raons professionals i vaig tenir l'oportunitat (per dir-ho d'alguna manera) de viatjar amb una companyia aèria amb la que no havia volat mai: WizzAir.

Amb aquesta companyia, de bandera ucrainesa i colors llampants -els seus avions, nous de trinca, van pintats d'un fúcsia pujat- vaig fer un vol de més de tres hores: Barcelona-Vilnius, a hores intempestives, coses dels vols estivals. La qüestió és que em pensava que volar de forma més incòmoda que amb Ryanair era impossible, però no, la realitat sempre supera la ficció i puc asseverar que hi ha avions més incòmodes que els Airbus de Ryanair, els de WizzAir.

Els seients són de pell rígida marca Recaro, com els de Ryan, però a diferència d'aquests (que són simplement rectes), el respatller està inclinat cap endavant de forma que ergonòmicament obliga a una postura que impossibilita, no ja dormir, sinó senzillament reposar. És evident que el dissenyador va rebre instruccions precises sobre la incomoditat que havien de ternir els seients. Si ho hagués volgut fer expressament, no li hagués sortit millor. Tot això regalat amb una estudiada manca d'espai que impossibilita l'estirament de cames, amb la qual cosa hom està encongit d'esquena i arronssat de cames. Un vol de tres hores en aquesta posició és gairebé tortura (em recorda les queixes dels usuaris de la difunta Air Madrid en els vols que connectaven Madrid amb Buenos Aires). Això sí, per apaivagar el patiment sempre es pot prendre un una ampolleta de vodka a 4 € la unitat.

I per acabar-ho d'adobar, malgrat no haver-hi els sons estridents de trompetes ni les loteries de l'estimat xantatgista Michael O'Leary, ni els seus cigarrets sense fum, la tripulació manté els llums de cabina encesos durant tot el viatge (excepte durant les operacions d'enlairement i aterratge en que és obligatori atenuar-los), de forma que si malgrat els entrebancs i la incomoditat de la posició a algú li vingués la son, la il·luminació ambiental li acabaria d'estroncar.

I després de 3 hores i els ossos mig desfets no hi ha més gran satisfacció que aterrar amb els aplaundiments entusiastes (a 3/4 de tres de la matinada) de bona part del passatge (a Raynair fa molt de temps que els resignats passatgers van deixar d'aplaudir).

En definitiva, una experiència altament recomanable.

dissabte, 9 de juny del 2012

Un homenatge excepcional - Fèlix Pérez Diz 08/06/2012

Ahir al vespre vaig tenir el privilegi d'assistir a l'acte d'homenatge que els professors i alumnes del Vedruna Palamós van oferir al professor Fèlix Pérez (Palamós - Cinema Kyton: 20.00 hores), que enguany es jubila després de 41 anys de professió, educant vàries generacions de ciutadans.

Va ser un acte entranyable, molt íntim malgrat ser obert al públic i comptar amb una assistència d'unes tres-centes persones. Un esdeveniment preparat durant molt temps per alumnes i professors sota la coordinació de'n Màrio Mercader, actualment Director de l'Escola. Ja des del començament, tot traspuava l'admiració, respecte i complicitat que ha aconseguit teixir en Fèlix al llarg de la seva carrera professional. És increïble pensar que durant mesos aquest col·lectiu ha estat preparant de forma "clandestina" un acte d'homenatge d'una sensibilitat i una execució fora del que és comú. Perquè d'una cosa estic segur, la sorpresa d'en Fèlix quan va entrar a la sala i es va trobar un fotògraf (Xicu Serrat, un palamosí clàssic) i uma munió de gent aplaudint-lo, va ser majúscula.

Després d'una primera part de parlaments de persones molt properes a la trajectòria professional d'en Fèlix, com ara la Teresa Carrió (Directora de l'Escola abans d'en Fèlix, a qui aquest va substituir) que recordo com la professora que em va fer estimar el llatí (es pot estimar una llengua morta? doncs sí, sense dubte) i que va parlar amb una extraordinària tendresa "acadèmica" cap al seu comapany de professió i ens va deleitar amb alguns llatinismes i una magistral interpretació del significat de jubilar-se (de iubilum, en llatí joia intensa); la Maria Busquets (Provincial de les Carmelites de Girona) que li va regarlar un timó, com a símbol de tota una vida dedicada a cercar el rumb; l'Encarna Pallí, representant de l'associació de pares i bona amiga (que va fer un divertidíssim discurs com si d'un "dictado" es tractés) o la Teresa Farrés, alcaldesa de Palamós i ex-alumna d'en Fèlix, que fent honor a la seves grans habilitats oratòries i comunicatives no va llegir ni una línia però va dir-nos tot allò que havia de dir. El que més em va emocionar però, va ser la Marissa Pèrez, la seva filla grant, llegint unes paraules de la seva filla, la Júlia, que va dedicar al seu avi i mestre unes paraules d'una tendresa i complicitat que humitejava els ulls de manera gairebé inevitable. 

Els parlaments van concloure amb unes paraules emocionades del mateix Fèlix, que òbviament no va caure en el tòpic de la falsa modèstia, que ell sempre ha despreciat ("he fet coses, sí") i va acabar amb un agraïment a tota la comunitat educativa, especialment als "caballers" i a les "senyoretes", que va dir, "voldria que continuessin existint en aquests temps convulsos".

Després va venir una part més lúdica amb projeccions a la pantalla dividides en quatre parts. Una primera divertida i trepidant en la que la càmera córre per totes les dependències de l'escola com si del mateix Fèlix es tractés, després una projecció de fotografies de diverses èpoques de la seva vida, des de la seva època d'estudiant fins a l'actualitat, una tercera part molt divertida en la que els professors assajen (primer) i canten després en llatí (extraordiària actuació d'en Robert Vilaboa, professor d'informàtica i ex-company a la Salle i al Vedruna), i finalment un vídeo en la que la neboda d'en Fèlix , la Sílvia Pérez Cruz (que no va poder venir ja que ahir era amb en Llach i en Guardiola a l'acte de recollida de fons contra la sida al Palau Sant Jordi) interpreta Charles Chaplin.

Un homenatge amb el tempo precís i el contingut necessari, d'aquells de treure's el barret. Sort en aquesta nova etapa, Fèlix!

Eurovegas

La setmana passada el senyor Isac Andik, propietari de Mango,  un dels principals accionistes del Banc Sabadell (posseïdor del 5% d'accions del banc) i una de les més grans fortunes de les Espanyes, va dir que les tres coses més grans que havien passat a Barcelona eren, per aquest ordre, Gaudí, els Jocs Olímpics del 92 i ....Eurovegas, si finalment s'intal·la a l'àrea metropolitana de Barcelona.

La intuïció empresarial i habilitat del senyor Andik és innegable, i per a prova l'imperi i la fortuna que ha creat (més de 1.000 botigues als cinc continents i una fortuna estimada en més de 2.000 milions d'Euros), per tant, res més lluny de la meva intenció que donar-li cap mena de lliçó. Ara bé, no puc estar-me de dir que la seva afirmació sobre Barcelona és una sobirana barbaritat. En primer lloc perquè s'ho mira des d'una perspectiva purament mercantilista, i com diu la cançó, no és això, germans no és això (o com a mínim, no només és això); tots sabem que tant Gaudi -primer- com els Jocs -després i a escala planetària- han posat Barcelona al tauler de joc mundial com a destí de vacances, però també ho han fet altres fenòmens que han passat més desapercebuts però que han fet la mateixa feina si no més (Congrés mundial de la telefonia, origen de creuers més gran de la Mediterrània, indústria farmacèutica,....).

En segon lloc perquè no penso que sigui Eurovegas el tipus de model de desenvolupament pel que cal apostar. Tampoc penso que valgui la tan desgastada teoria del "tot s'hi val en temps de crisi per tal de crear ocupació".

Eurovegas és una broma de mal gust. El senyor Adelson és un empresari de mal gust. El model que pretén implantar en el més pur estil cacic, és curt terminista i de poc valor afegit. I la prova és que a simple pregunta amb to de veu aixecat d'un dels seus accionistes, l'empresari americà diu en dos minut que la inversió a Espanya no és segura -la vincula a l'estabilitat de l'Euro, quan la inestabilitat fa mesos que dura- com tampoc ho és ni a nivell europeu. Però, vejam....no ens havien dit per activa i per passiva que la decisió es prenia aquest mes de Juliol? Pot ser que un sol accionista emprenyat o espantat tiri a les escombreries mesos i mesos de treball.

Senzillament no és creïble ni seriós. Com no ho és apostar per un model voraç i depredador en territori (amb les seves connotacions associades d'irreversibilitat -difícilment hi ha volta enrere-), que generarà ocupació, sí, però de molt baixa qualitat i -en conseqüència- molt mal pagada, i que arrosssegarà, ens agradi o no, negocis auxiliars de prostitució i tràfec d'estupefaents. El senyor Adelson ho nega, però, ...què ha de dir ell? El contrari?

És cert que encara que no sigui el model a seguir, per la seva falta de sostenibilitat i perspectives ("si les aigües baixen tèrboles, ens n'anirem a buscar un altre riu", i si no que els ho preguntin als japonesos, que als 80 van inundar els polígons de Catalunya de fàbriques, i a partir del 2000 les han tancat totes") crea molta ocupació a curt termini, però de mínima qualificació (comandamentes intermedis i superiors són tots anglosaxons), i el mal ja està fet. És un topic apostar per l'educació i el valor afegit que crea la indústria i l'enginyeria, però això ara encara no toca, no està de moda. Ja tocarà. Ara només preocupa arribar a final de mes. D'acord, però dediquem els pocs recursos públics que queden a apostar per aquells negocis industrials que trenquin el paradigma de que a Catalunya ja no es rendible produir. Reforcem la cooperació entre la Universitat i l'Empresa.

I finalment, resem per tal que l'Eurovegas se'n vagi a Madrid, Oropesa de Mar o el desert d'Almeria. El PIB espanyol en dirà bé, i Catalunya com a país, també.

diumenge, 3 de juny del 2012

Tornem-hi amb el Català

Objectivament sembla poc comprensible, s'utilitzi la llengua que s'utilitzi com a vehicle habitual de comunicació, que algú torni a obrir la caixa dels trons de la inconstitucionalitat de la immersió lingüística, que no oblidem que:
  • És un model avalat per les més altes institucions educatives de la Unió Europea.
  • Va ser refrendat pel Tribunal Constitucional fa molt de temps.
  • No ha generat cap problema significatiu de convivència a Catalunya ni a les Illes Balears des de la seva implantació, i -ans al contrari- ha contribuït de forma substancial a generar una societat més cohesionada.
  • Ha gaudit i segueix gaudint d'un ampli consens entre la comunitat educativa i política, llevat de quatre casos minoritaris.
  • Els nens de Catalunya acaben l'educació secundària amb un ample domini de les dues llengües.
  • El Català és la llengua en perill, no el Castellà.
El model de segregació lingüstica no pot portar res de bo, ni des d'un punt de vista educatiu, ni de costos (generar dues línies d'ensenyament separades per llengua resultaria extraordinàriament car, i en un moment de crisi i retallades com el que ens ha tocat viure, segurament cal dir ben alt i fort, que "no toca"), ni d'oportunitat. La pregunta és: per què hem de fer un problema d'allò que no ho és? Qui té interès en bellugar el vesper i excitar els més baixos instints? Doncs, senzill: aquells que no volen que es parli d'altres coses i s'inventen la cortina de fum lingüística per a distreure premsa i contribuient de coses de molt més alta volada com ara la incompetència econòmica del PP, els escàndols del dèficit de les comunitats governades pel PP, la torna de les converses pel pacte fiscal, Bànkia, Bànkia i més Bànkia.

El president de les Balears, conegut ja popularment per "Tutanramon Bauzá" o "Aplanadora Bauzá", home que no ha fet res més a la seva vida que cobrar salaris de la mamella pública, ha estat el capdevanter en impulsar la secessió lingüística a les Illes Balears, i és clar, sorpresos perquè en el període de prematriculació no arriba a un 7% els pares que han demanat pels seus fills l'escolarització en castellà, ara diuen que la culpa és de la coacció que imposen els professors. Per això volen ajudar les famílies a prendre "lliurament" la decisió, recordant-los que encara hi són a temps. No puc estar-me de reproduïr un fragment de la carta que Tutanramon envia massivament als pares i mares de nens mallorquins (no havíem quedat que s'havia de retallar? Pel que es veu, segon què no té retallades), que il·lustra perfectament, no només l'esperit democràtic dels de la cortina de fum, sinó també el seu gran domini de la llengua castellana:

"Estimada familia
Este año, los padres y madres que participan en el proceso de admisión para solicitar plaza escolar para sus hijos para el curso 2012-2013 en centros sostenidos total o parcilamente con fondos públicos, para segundo ciclo de educación infantil o para primer ciclo de educación primaria pueden ejercer el derecho de elegir la lengua en la que sus hijos recibirán la primera enseñanza...".

Aquest patètic encapçalament és redactat per persones poc sospitoses d'haver estat educades en català i de tenir aquesta llengua com a la seva segona opció lingüística. Potser sí que els cal el castellà, perquè veritablement ho fan molt espès.

No podem oblidar que la realitat és tossuda i que si no es dóna a la llengua feble una protecció superior, si no hi ha discriminació positiva, les possibilitats de supervivència del Català en un món globalitzat i dominat per molt poques llengues molts poderoses (entre les que es troba el castellà), són mínimes, per no dir nul·les. Només a títol d'exemple i per acabar, reproduiré un fragment d'un anunci de Volvo que aquests dies es pot sentir a Catalunya Ràdio, entitat pùblica amb servei de correcció lingüística i pot sospitosa de voler malmetre la nostra llengua:".....doneu-vos pressa que la promoció s'acaba el quinze de juny"....Doneu-vos pressa? Que són de vacances els correctors?

Ja cal ben bé que ens afanyem, perquè com no ens "donem pressa" acabarem parlant el mandingo que tant li agrada i tant admira el president del Consell General del Poder Judicial.






Reconeixement a un Mestre, en Majúscules

El professor Fèlix Pérez Diz es jubila a finals d'aquest curs. És un dels professors que recordo especialment del meu pas per l'escola Vedruna, on vaig fer el BUP i el COU. Aquest és el texte amb el que he volgut contribuït modestament a una recopilació que se li ha preparat per retre-li homenatge. 

"Del meu pas per “les Monges” tinc molts i gairebé tots, bons, extraordinaris records. Van ser quatre anys, del 1980 al 1984, d’aprenentatge, d’ebullició, de creixement personal, d’estudi, de felicitat, d’un temps en el que encara tot estava per fer i tot era possible. Garbellant a la memòria hi ha alguns fets i algunes persones que han marcat el camí que he seguit després a la vida. Una d’aquestes persones és sens dubte el professor Fèlix Pérez Diz. En el treball de síntesi de tercer de BUP em vas escriure “Tardaré mucho tiempo en tener un alumno tan completo como tu” (encara ho recordo com si fos avui, després de gairebé trenta anys). Doncs ara tinc l’oportunitat, estimat Fèlix, de fer les tornes: He tingut grans professors, però mai havia tingut, ni vaig tenir després a la Universitat, un mestre tan complet com tu. Feia molt de temps que ho portava a dins i em quedava aquella recança de no haver-ho pogut dir mai i de pensar que segurament, per l’allunyament natural i la voràgine del dia a dia, no tindria mai l’oportunitat de fer-ho.

Doncs ves per on, el destí es confabula per permetre’m ara expressar-te la meva admiració i el meu profund respecte pel treball al que has dedicat tota una vida. Com el lector compulsiu que continuo essent, vaig guardar fa temps un article que l’Antoni Puigverd, bisbalenc, mestre, tertulià i columnista de La Vanguardia que segueixo amb assiduïtat, va escriure sobre la teva neboda, la Sílvia i la seva veu màgica, i en el que, gairebé de passada et mencionava, amb unes paraules amb les que no hagués pogut estar més d’acord: “...gallego de Palafrugell, era un profesor tan exigente como apasionado. Nos enseñó a leer textos literarios. Nos enseñó a interpretar teatro (Rusiñol y Pirandello). Y, por encima de todo, nos enseñó a escribir: redacción diaria. Durante un año, nada me importó más que merecer su aprobación a mis escritos. Si me dedico a este oficio es porque Félix me inoculó el dulce veneno”.

A l’igual que en Puigverd, he d’agrair-te que m’ensenyessis –ens ensenyessis- tantes coses. Ens vas transmetre la passió per la feina ben feta, la disciplina en el treball i l’estudi, el mètode, i sobre tot, ens vas ensenyar una de les coses més importants que un mestre pot transmetre: la capacitat de pensar, de discernir, d’analitzar els textos amb criteri. Ara que la nostra societat està dominada per l’acceptació acrítica de gairebé tot el que se li planta al davant, els que vam tenir la sort de tenir mestres com tu, podem dir amb orgull que quan érem joves vam tenir un professor que no només ens va ensenyar literatura i anàlisi de textos, sinó que també ens va ensenyar a pensar i a ser crítics: en resum, va contribuir a la nostra formació integral com a persones.

La vida m’ha portat a dedicar-me professionalment a d’altres menesters –als que per cert, la formació que em vas donar m’ha ajudat de forma significativa-, però mai he abandonat la meva passió per les lletres: tres novel·les escrites, un blog personal actiu, lectura diària, i tot això ho he d’atribuir en molt bona part als valors i ensenyaments que tu em vas transmetre.

Amb el meu respecte i agraïment. Sort i bon camí. Girona, maig de 2012".