Patriotisme amb majúscules

D'entre totes les desgràcies que llegeixo a la premsa d'aquests dies, gairebé totes relacionades amb le crisi econòmica, la desentesa pel pacte fiscal entre els polítics catalans amb xantatge del PP inclòs, les sotregades al Català per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i les miserables explicacions al Senat d'ahir del governador del Banc d'Espanya, en aquella línia tan extraordinàriament diàfana del "jo voldria parlar però el govern no em deixa i jo sóc obedient i -encara que no ho comparteixo- faig el que em diu el senyor De Guindos i a la senyora Soraya" que destil·la un patetisme indigne d'algú que ha ocupat un càrrec de tan suposada alta responsabilitat institucional, en llegeixo una a l'Ara d'avui que em treu veritablement de polleguera.

La notícia en qüestió diu que el ritme de sortides de diners d'Espanya els tres primers mesos de l'any 2012 ha assolit l'alarmant xifra de 97.000 milions d'Euros (vaja, perquè ens fem una idea, i ja que l'altre dia escrivíem sobre el pressupost de la NASA, una cosa així com gairebé 4,5 vegades el seu pressupost anual). Extraordinari!!! Pitjor, el ritme de retirades s'ha incrementat a una ratio alarmant, fins a l'extrem que només al mes de març han sortit de l'Estat 66.000 milions, és a dir, gairebé un 70% total, provocat sense dubte per l'efecte pànic de declaracions com les del Nobel d'Economia Paul Krugman però també per un fenòmen de desconfiança envers la classe dirigent que creix cada dia que passa. El mateix periode de l'any anterior hi havia hagut entrades netes per import de més de 5.200 milions d'Euros.

Només a títol de comparació, Grècia, que és un país de cobards on el capital ha estat fugint de forma sostinguda durant els darrers temps, ha tingut sortides de capital (majoritàriament cap a Alemània) a raó de 3.000 milions d'Euros al mes. Un joc de nens petits comparats amb les sortides de capitals d'aquí, encara que Grècia representi una població 4 vegades menor que l'espanyola.

És fantàstic constatar que segurament, segurament, molts d'aquells que s'omplen la boca parlant de la idea de l'Espanya "grande y libre (y siempre una, por supuesto)" tenen pocs escrúpols a l'hora de portar el seus calés cap a destinacions suposadament més segures com ara Alemània, Suïssa o Anglaterra. Que estigui sortint la quantitat de diners que està sortint, obeeix a un pànic poc comprensible des d'una perspectiva estrictament racional, però que òbviament provoca un efecte "contagi" que pot acabar provocant la restricció de la llibertat de capitals de la que els ocells de mal averany estan parlant i escrivint cada dia.

Que el capital no té entranyes ni té pàtria és un fet sobradament conegut per tots (no som tan ingenus), però els més patriotes sobre el paper (i hi ha clamorosos exemples), no tenen cap recança a disposar de grans quantitats de diners fora de l'Estat. I si la cosa acaba petant, que no els enganxi amb els pixats al ventre. Després diran que la culpa de tot plegat és de Grècia, de la senyora Merkel i del governador del Banc d'Espanya que era socialista i no va fer bé la seva feina, i jo ja t'ho deia que això de l'Euro no podia acabar bé de cap de les maneres.

Anacronismes

Els escàndols protagonitzats darrerament per alguns "alts" representants de col·lectius que no fa tants anys governaven destins i vides de la plebs -amb por i admiració de la gleva-  fan ara obertament gràcia quan hom se'ls mira amb una certa -només una certa- perspectiva. Posaré tres exemples que fan una olor de ranci que fa feredat:

• La cacera d'elefants del rei de totes les Espanyes. Hom diria que amb independència de amb què es gasti els calés del poble sa noble majestat, el fet de ser enxampat caçant elefants a Botswana en ple segle XXI fa més aviat "antic", per dir alguna cosa. Un es pot imaginar el Robert Redford i la Meryl Streep, a començaments de segle XX, amb salicot, mosquitera i somriure de colonitzador il·lustrat, tot prenent un whisky amb soda després d'una fatigant jornada de cacera de tot mamífer que es bellugués, però la veritat és que imaginar-se un rei (ja un vestigi intrínsecament medieval) caçant elefants de dia i elefantes de nit, fa més que olor de ranci, fa, simplement, pudor de resclosit.
• Les intrigues vaticanes de l'entorn del papa Benet XVI. Això del majordor traïdor que fa plorar el papa en ser descobert és de "xist", que diria en Montilla del Polònia. Home, que en plena era de la comunicació instantània, del twiter i dels satèl·lits, els secrets de cambra del papa estiguin en perill per culpa de les lluites intestines de poder d'un estat que fa olor d'arna, ja no fan ni pudor de resclosit, fan llàstima, als ulls no només dels agnòstics sinó fins i tot dels catòlics convençuts. Tots recordem les batalles per control de la Banca Ambrosiana, i dels rumors que el papa Joan Pau I va morir pressumptament emmetzinat en un contuberni que volia acabar amb l'obertura vaticana. Això de no poder obrir les finestres, no fos cas que el Vaticà es ventilés massa i hi entrés aire fresc, no deixa de ser un reflex d'una visió del món que es transmet orgànicament de dalt a baix i llavors s'entén perquè la homosexualitat és condemnada, les dones no poden ser ordenades sacerdots i els capellans no es puguin casar.
• El desgovern del governador. En una Europa de moneda única -no se sap encara si per gaire temps més, vist com estan les primes de risc- la persistència de governadors de bancs nacionals és un vestigi d'un passat que tots esperem que no torni. Hom es pregunta: què fa un governador que no pot governar ni la política fiscal ni la política monetària d'un estat? Hom es respon: doncs fiscalitzar el sistema financer de l'estat que li ha tocat governar, no? I la resposta a la resposta? Doncs fàcil: Bankia. Benvinguts al passat.

De carreteres i altres consideracions

Ahir dissabte vaig acompanyar al meu fill petit al seu primer examen oficial de la Universitat de Cambridge, el "Starters". La prova es feia al centre que l'acadèmia d'anglès a la que va el meu fill té a Malgrat de Mar. Així doncs he tornat a gaudir la fantàstica experiència que suposa circular per aquesta carretera (fa un parell de mesos vaig haver d'anar fins a Palafolls per un partit de bàsquet del meu fill gran).

No em reiteraré amb les vergonyes de les que vaig escriure no fa tant en aquests mateix blog, però sí que parlaré i escriuré sobre la vergonya que vaig descobrir en un tram de Nacional II que no feia des de petit: el que va de Palafolls a Malgrat de Mar. No recordo haver vist en tota la meva vida tan alta densitat de prostitutes per metre lineal de carretera. La cosa és tan surrealista que sembla difícil de creure, cal veure-ho amb els propis ulls. La munió de cotxes de matrícules diverses de països de la Unió Europea que van de vacances cap al Maresme són benvinguts amb les rialles i la profusió de carn de les simpàtiques jovinzelles dels marges de la Nacional II. I a quarts de nou del matí ja estan instal·lades o en procés de muntar la paradeta.

I aquesta és la imatge que hom s'endú: la d'un país de pandereta, d'una república bananera, com si d'una vulgar Burkina Fasso es tractés. El Conseller Puig va dir que es legislaria al respecte. No sé què més cal fer per aturar aquesta vergonya digna d'un país del quart món. Com és possible que no es legisli d'urgència i es permeti que aquesta sensació globlal d'impunitat a tots nivells que sembla instal·lada a les Espanyes continüi com si res?

Perquè això és el que som: un país de pandereta, que segurament és el que col·lectivament ens mereixem. Amb polítics de pandereta, i visió del país interessada i curt terminista. Una altra vergonya, d'un altre caire, més civilitzada, per dir-ho d'alguna manera, però també vergonya al capdevall: la de les benzineres abandonades. Em va venir al cap aquesta xacra perquè també en vaig veure una a la Carretera Nacional II, i les senyoretes de companyia la fan servir també d'aparador. Però n'hi ha moltes més.

Només a la C-66, que després es transforma en A-26, entre Flaçà i Olot n'hi ha tres, i fa una eternitat que hi són, en un estat de deixadesa lamentable i una degladació que es va fent més i més patent. Abans d'arribar a Bordils hi tenim una Petrocat abandonada (segurament de l'època en que el seu impulsor, senyor Prenafeta, ex-secretari general de presidència de la Generalitat i amic de la senyora Ferrussola, se la va haver de vendre a cuita-corrent), abans d'arribar a Besalú, a Sant Ferriol, n'hi ha una altra, que diria que havia estat una Agip, i ja en plena A-26 a tocar de la sortida de Castellfollit de la Roca hi ha una, que si no recordo malament es deia Red Star. És que no hi ha cap normativa que obligui a algú que tanca un establiment a peu de carretera que restitueixi el terreny públic que ocupava al seu estat original? Tant costa d'entendre això? Doncs sembla que sí, i mentre no ho entenem, els irresponsables campem sense que ningú els exigeixi cap responsabilitat....

Així de bé va el país.

Carlos Dívar

En aquest Estat en el que ens ha tocat viure hi ha encara disfuncions democràtiques descomunals. Poc a poc algunes d'aquestes barbaritats anacròniques van sortint a la llum i contribueixen a fer que el ciutadà emprenyat -col·lectiu cada cop més extens i cada cop més emprenyat, i sinó que els preguntin a les 50.000 ànimes que divendres al vespre, a l'estadi Vicente Calderón xiulaven, es recordaven de la mare de la senyora Aguirre i dels elefants i de les elefantes del Borbó- comenci a alçar la veu de forma sostinguda.

L'anacronisme en qüestió es diu Consejo General del Poder Judicial. El nom, de per sí, ja denota estructura orgànica de cementiri -d'elefants, amb tot el respecte del món pels malhaurats paquiderms, especialment si són de Botswana-. Ens assebentem que està format per 20 vocals i que els presideix l'eminentíssim Sr. D. Carlos Dívar, ja saben, aquell prohom que s'ha manifestat darrerament en favor de concedir el grau de protecció màxima a la noble llengua mandinga.

Doncs resulta, que per uns disposició de 1996 (no ve dels temps del dictador, no), els vocals d'aquesta grandiosa institució no tenen la obligació de rendir comptes sobre els seus viatges oficials. És curiós com tracten el tema de diferent dos articulistes de prestigi. El senyor Francesc de Carreras a La Vanguardia (ell mateix es considera "constitucionalista", jo més aviat, llegint els seus articles, el situo entre l'Albert Rivera i l'Albert Boadella), pràcticament no li dóna importància, mentre que el senyor Sebastià Alzamora a l'Ara, ho tracta amb un sarcasme molt divertit. Francament, em quedo amb la versió del senyor Alzamora.

Al capdevall la causa (instruïda per la fiscalia arran d'una denúnicia d'un vocal del Consejo) ha acabat arxivant-se, i el  denunciant el jutge Gómez Bermúdez, recusat per set membres del Consejo, en desaprovació per la denúncia. I això és una alta institució de l'Estat: una olla de grills dividida i plena d'enveges, com si d'una peixeteria de barri es tractés.

Perquè aquí del que es tracta és de la qüestió de fons: el senyor Dívar s'ha gastat en caps de setmana 13,000 Euros en viatges suposadament oficials, en cap de setmana insisteixo, acompanyat (no ha volgut revelar la identitat de l'acompanyant), en hotels i restaurants de luxe a Puerto Banús i Marbella. Ja m'explicarà algú què és allò tan oficial que es pot fer en cap de setmana a Marbella, quan els jutjats i resta d'institucions públiques són tancats.

Doncs el que deiem. Com que entre ells es protegeixen per si de cas (avui tu per mi i demà jo per tu, com va passar amb les Caixes d'Estalvis i està passant a les Diputacions/ones), el fiscal no ha apreciat indicis d'irregularitat de cap mena a aquests viatges "en missió oficial", i per tant ha arxivat la causa.

Com apunta en Sebastià Alzamora és provable que aquesta feina tan important que feia el prohom Dívar, estigués relacionada amb la protecció i per la co-oficialitat de la llengua mandinga. Tal vegada fins i tot serà llengua amb la que d'aquí a un temps, ens podrem relacionar amb les magistrats. Viure per veure!!!Això sí, tots donen lliçons d'ètica....

Luís de Guindos

Mariano rajoy I, El Breve, va voler imitar el President Mas en la composició del nou govern espanyol (voldria imitar-lo en moltes altres coses, però no se'n surt) i va crear també l'equip dels millors, aquells que havien de retornar les nobles terres de l'Espanya grande y libre al lloc que li pertoca al món (vaja, entre la setena i vuitena potència econòmica mundial, posem per cas...algú se'n recorda?). I així, per economia va triar Don Luís de Guindos.

El Sr. de Guindos ha fet la seva immensa carrera professional en el món de l'Administració Pública. A l'Època del senyor que parlava català en la intimitat, va ser Secretari General i Director General de Política Econòmica i  Secretari d'Estat d'Economia (rang immediatament anterior al de ministre), a més a més de ser assessor de l'ICO i de Renfe. Un Currículum públic brillant, si senyor. Quan els seus van plegat, no li va tocar més remai que buscar-se les garrofes i va anar a raure a aquell prodigi de banc nord-americà anomenat Lehman Brothers que passarà a la història per haver estat la primera gran fallida bancària (sense rescat) de les moltes que van succeir-se a partir del 2008 com a conseqüència de l'esclat de la bombolla generada primer als Estats Units i després a escala mundial per la història de les "subprimes". Doncs fins que Lehman va fer fallida el Sr. de Guindos en va ser conseller per Europa i Director General per Espanya i Portugal. Amb aquesta gran capacitat de predicció que ens acaba de demostrar aquesta setmana no va ser capaç d'intuir el que passava al gran dels grans i, és clar, es va enfonsar amb el vaixell. Sort que la divisió financera de Pricewaterhousecoopers va acudir al rescat i allí es va quedar fins al segon rescat de Mariano cap a les nobles fustes dels despatxos del carrer Albacete.

Les compareixences del ministre De Guindos aquesta setmana marcaren, sense dubte, el zènit de la seva carrera. En pocs dies ens ha demostrat moltes coses, tantes, que són impossibles d'abordar en un sol article, però no em resisteixo a una anàlisi d'emergència.

• La capacitat de predicció: el geni de les finances va començar dient que el forat de Bankia li costaria a l'Estat uns 6 ó 7 mil millions d'Euros.
• La comunicació de què disposa el ministre: com és possible que un rescat que superarà finalment els 23.4000 milions d'euros (perquè algú se'n faci una idea és més d'una vegada i mitja el pressupost de la NASA) es pugui estimar 5 dies abans en 6.000 milions? Només es pot explicar per una frivolitat indigne d'algú que és un alt representant de l'Estat.
• La consideració cap al governat: en la seva compareixença al Congrés, el geni afirmava que ara sí, que el consell d'administració estarà format només per 10 membres en comptes de 18 i que seran tots professionals de reconegut prestigi dins del món de la banca.
• El reconeixement del desastre generat per ells mateixos: vol dir, per simple inferència, que fins ara Bankia estava governada per una pandilla de polítics incompetents que no servien per res i que l'únic mèrit dels quals era ser del PP i amic d'algú. Home ministre, gràcies per l'aclariment. En castellà diuen "nunca es tarde cuando la dicha es buena".

Doncs sí, resulta que ara han vist que un consell d'administració format per polítics i per persones com la respectable senyora Carmen Cavero, que té entre els seus principals títols el ser cunyada del vicepresident de la Comunitat de Madrit (concepte, no ciutat), no acaba de rutllar....

Ara que faig memòria recordo d'una caixa d'estalvis, ja difunta, que va estar presidida durant molts anys per un personatge gris, gris, el mèrit més gran del qual era tenir una galeria d'art a Olot i haver casat la seva filla als Jardins de Cap Roig, Calella de Palafrugell. Així va acabar l'entitat. I saben què? el més fantàstic de tot, és que no passa res, i el nou president de Bankia, senyor Goirigolzari, noble ex-jubilat, cobra 600.000 euros anuals, que paguem -i pagarem- entre tots, és clar.

Monopoli de la mort

He volgut esperar que passés gairebé un mes de la mort del meu pare per tal de guanyar una mica de perspectiva en relació a tot allò que té a veure amb els serveis funeraris des que hom rep o s'assebenta de la mala notícia de la defunció d'una persona estimada fins que el funeral s'ha acabat.

No parlaré de la major o menor sensibilitat de les persones que ens van atendre durant el procés (des de dimecres 25 de març fins a ahir, 18 de maig en que vaig rebre una enquesta de qualitat), perquè això no va amb les empreses sinó amb les persones, i ja se sap, de persones n'hi ha de bones i de - diguem-ne- no tan bones a tot arreu. Hi ha individus amb sensibilitat i empatia, que entenen que en moments com aquests cal una determinada actitut davant "el client" i d'altres que, ras i curt, tan els fa.

Però més enllà d'això, hi ha un fet que em deixa -en ple segle XXI i en un estat autoanomenat civilitzat- que em costa d'entendre: el monopoli. No sé com funciona a d'altres places, però a la ciutat de Girona la cosa és senzilla quan hom es mor: o t'enterra Mémora o t'enterra Mémora, així de clar. No m'ho podia creure però és veritat. El procés surrealista ja comença a l'hospital, on el personal d'administració (o sanitari de guàrdia) en conèixer el decés, et diu, després de donar-te el pèsam: "no pateixi, de seguida trucarem a Can Poch i ells s'ocuparan de tot". Can Poch, per qui no sigui de Girona, és el nom de la "funerària de tota la vida" que va ser adquirida per Mémora. Només per curiositat antropològica m'agradaria saber si hom es podria endur el cos del seu difunt a casa i, posem per cas, enterrar-lo a l'hortet del darrere, al "backyard" que diuen els americans. Vull pensar que deu incomplir una muntanya de normatives i ordenances municipals.

L'aparença de tot plegat és d'una professionalitat encomiable, però és clar, tal com els escrivia aquest mateix matí en resposta a l'enquesta de qualitat que Mémora ha tingut a bé fer-nos arribar, si no hi ha competència, no hi ha incentius de millora de cap mena. Deixo a part la qüestió del preu, també netament influïda per la manca d'alternatives. Morir-se no és car, és un luxe.

Hi ha, torno a dir, persones i persones, però el rerefons de tot plegat és d'una "funcionarització" -i que ningú no s'ofengui pel símil- que acaba fent que la qualitat sigui una variable secundària o fins i tot terciària.

I finalment, hi ha l'estupefacció per part del seu personal quan algú es queixa de la "qualitat" dels serveis perquè no hi deuen estar gaire acostumats. En moments com aquests de desconcert i dolor, la immensa majoria de les famílies s'empassa acríticament, des del color del taüt fins que algú tingui la barra, la fatxenderia i m'aturo per no escriure barbaritats, de demanar-te si "ja ha pensat què vol fer amb els cabells del seu pare, perquè en podríem fer una joia...". De vegades penso que hi ha negocis que haurien d'estar prohibits. I tant que alguns es queixen de la prostitució...

Acabo: la meva impressió, després del servei rebut, és que els del monopoli de la mort no tenen ni idea del que és la qualitat, senzillament perquè no els cal; al capdevall, tot plegat no deixa de ser més que un simple tràmit documental que els cal per tal de mantenir l'aparença que el sistema és robust, però el que de veritat compta és només el punt 9 de la seva política de qualitat, que transcric literalment en castellà perquè a la versió catalana del web (que està equivocada, visca, altra vegada, la qualitat) no hi és.

"9. La rentabilidad de la empresa y su contribución a los resultados del grupo como forma de asegurar la satisfacción de socios y accionistas que nos permitan consolidar nuestra organización en el futuro y desplegar los planes y estrategias de manera continua. Armonizar los esfuerzos para obtener los mejores resultados con respecto a la operatividad, productividad y rentabilidad".

Més clar, aigua.

Bruce Springsteen (18 de maig)

No sóc un enamorat de les cançons del Boss, però sí de la seva música i de la seva capacitat de contagi a l'escenari. I ahir vaig tenir l'oportunitat de tornar a gaudir en viu i en directe d'un espectacle en majúscules. Malgrat el colapse pel que fa als accessos en vehicle a la plaça d'Espanya (per alguns com jo l'única oportunitat d'accedir al peu de Montjuic), malgrat el caos organitzatiu (monumental) als accessos a l'Estadi amb unes cues apocalíptiques, malgrat la imperícia de tots (i quan dic tots vull dir tots, també en majúscules) els suposats cambrers que es dedicaven sense traça ni esma a servir cerveses mig esbravades a 7,5 euros la peça i malgrat que el concert va començar 45 minuts en retard, que tenint en compte que els que tenim la sort de treballar havíem de fer-ho l'endemà, no era que ens entusiasés. La qualitat del so, amb molts més acoplaments en un concert on se suposa que tot a de rodar com un rellotge suís, tampoc van ajudar.

Aquest caòtic començament, després d'haver pagat noranta euros per barba, no augurava res de massa positiu, i per acabar-ho d'adobar, l'aire era més aviat fred i humit i fins i tot amenaçava que encara podria caure alguna gotallada. Però al capdevall, si en Bruce va començar tard, va ser amb tota seguretat per respecte al seu públic fidel, perquè si hagués començat puntual, ni la mitat de l'aforament hagués estat ple.

I a tres quarts de deu el Boss va sortir per fi a l'escenari, amb els seus 62 anys ja fets, portats com si fóra un teenager, saltant de cantó a cantó de l'escenari, deixant-se tocar i embolcallar pels incondicionals que a peu dret a tocar de l'escenari van animar sense parar el concert després de, molts d'ells, haver passat més de 24 hores fent cua per a poder tenir el privilegi de ser els primers d'entrar a la pista i poder aconseguir l'anhelat lloc al costat de l'ídol.

A l'ídol cada cop se l'enten menys quan canta, ja que té aquella característica que tenen els artistes que no són del món terrenal, com ara Mark Knofler o Bob Dilan, que arrosseguen les paraules de tal manera que no hi ha maneres d'entendre una frase sencera, i no sóc pas precisament dels que tenen gaire problemes per entendre l'anglès. Però la potència de l'espectacle i la màgia que desprèn el Boss per tots els porus de la seva pell compensen qualsevol mancança.

Bruce Springsteen aconsegueix una comunió (mai més ben dit) amb els seus fidels que s'inicia amb la primera canço i acaba quan l'espectacle fa hores que ha finalitzat. I això és possible també perquè a més a més d'estar en plena forma, el seu equip, la seva E Street Band està formada per veus i instrumentistes poderosos, amb una secció de vent senzillament apoteòsica, encapçalada per el nebot d'en Clarence Clemons, mort l'any passat d'un atac de feridura. En Bruce va dir en català "el trobem a faltar". I aquesta va ser l'altra constant de la nit, cada vegada més freqüent en els seus concerts. El Boss va parlar, va parlar molt i ho va fer en català. I això és un fet que cal agrair-li perquè, a l'igual que Guardiola a les seves rodes de premsa, dóna a la nostra llengua categoria d'idioma normal, de primera divisió. I tan sols per això ja caldria treure's el barret, però és que a més a més, el Boss és i es comporta com una persona senzilla i amb sentit de l'humor, que tan es veu una cervesa que li passa algú del públic en dos glops (ho va fer per dues vegades), com puja a una nena del públic, li cedeix el micro i la convida a cantar la tornada d'una de les seves cançons.

En definitiva, fins i tot per un profà en la seva música, un espectacle aclaparador de rock, soul, folk, gospel (pletòrica la veu de Michelle Moore) en el que el Boss es deixa, durant tres hores, el cos i l'ànima. Si ho comptes per hores, el concert va costar a raó de 30 Euros l'hora, que vist així, no és res de l'altre dissabte. Fins i tot ara que sembla que tornarem a comptar en pessetes, ens acabarà semblant barat.

Catastrofisme i efectes colaterals

Sempre he sentit un gran respecte intel·lectual pel Sr. Paul Krugman, economista, premi Nobel d'economia 2008 i col·laborador habitual del New York Times. En general coincideixo en moltes ocasions en les seves anàlisis i comparteixo molts postulats de la seva línia de pensament.

Avui però he quedat perplexe en llegir l'entrada al seu blog d'ahir diumenge. Reprodueixo el link a continuació: 

 http://krugman.blogs.nytimes.com/2012/05/13/eurodammerung-2/?smid=tw-NytimesKrugman&seid=auto

El senyor Krugman en un article molt curt, amb cap profunditat de contingut es dedica a fer de taumaturg i anuncia entre d'altres perles coses tan plausibles però tan dramàtiques com la sortida de Grècia de l'Euro, la fugida massiva de capitals d'Espanya i Itàlia cap a Alemània i la restricció a la llibertat de moviments de capital a la zona Euro, i tot això a molt curt termini. Francament em sorprèn aquesta manca de rigor i -sobre tot- de responsabilitat en una persona com ell, ja que les seves opinions tenen un gran nombre de seguidors i aquests vaticinis podrien acabar provocant una alarma social que acabessin actuant de catalitzador en part dels seus pronòstics.

Sense ser un expert en macroeconomia, i basant-me només en el sentit comú, penso que malgrat un escenari de possible sortida de Grècia de l'Euro (de fet, probablement proper si els partits sortint de les eleccions de fa dos diumenges no es posen d'acord aquesta mateixa setmana), aquest país no representa més d'un 2% del PIB Europeu, i que la situació d'Irlanda o Portugal (països de dimensions i economies similars a la grega), no és ni de lluny la que tenen a Grècia, on durant anys i anys l'economia pública ha estat un absolut descontrol, una total mentida estadística i un llatrocini institucional descarat.

Per tant, la sortida de Grècia de l'Euro, escenari -insisteixo- més que probable, no hauria de provocar per si sol una situació de fugida massiva de capitals d'Espanya i/o Itàlia. Sí que és cert que hi ha hagut moviments (legals) de capitals espanyols i italians que han buscat -i que busquen- refugi en països suposadament més sòlids, però aquest no deixa de ser, en la meva opinió, un fet minoritari (a Grècia, la fugida de capitals es va avaluar en més de 40.000 milions d'Euros).

El problema però és que veus autoritzades com les del Sr. Krugman no haurien de jugar a la ruleta russa d'una forma tan sorprenentment frívola. Esperem que tot quedi en foc d'encenalls perquè si a part del fet grec el que pronostica el senyor Krugman es compleix, a la pròpia idea d'Europa li queden els mesos comptats, i això sí que seria un drama de proporcions desconegudes a nivell mundial.

Vergonyes Valencianes

Diu la dita que els humans som els únics animals que ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra. Llegueixo una notícia que em deixa senzillament estorat. La Generalitat Valenciana negocia la construcció d'un part temàtic de 40 hectàrees de Ferrari, semblant al que hi ha a Abu Dhabi. Això sí, posen com a condició que no costi un cèntim d'euro al contribuent valencià.

Explica la literatura econòmica que les crisis solen tenir -entre d'altres- efectes depuratius i que tornen a situar tot i tothom al seu lloc. Doncs sembla que en el cas valencià encara som lluny de tot això, en vistes d'aquesta notícia. Els polítics del PP valencià -juntament amb els del PP madrileny- es van pensar durant molts anys que això era Xauxa (Jauja per a ells).

Pel PP valencià (com molt bé a descrit en Ferran Torrent en moltes de les seves novel·les) la política, el totxo i els bancs valencians eren tot el mateix: una expressió de la nova Espanya, aquella que s'havia d'erigir en la tercera o quarta potència econòmica mundial, trencant els paradigmes existents i demostrant urbi et orbe com es fan les coses al País Valencià (Comunidad Valenciana per a ells): Ciutat de les Arts (fa aigües per tot arreu), Aeroport de Castelló (sense avions i sense comentaris), els estudis cinematogràfics d'Alacant -la Ciutat de la Llum- (els deute de 190 milions d'euros projecta molta més ombra que no pas llum), la Copa Amèrica i el circuit urbà de Fòrmula 1 de València (sense comentaris) i....la joia de la corona: Terra Mítica (en concurs de creditors, amb un ERE acabat de presentar, un forat patrimonial espectacular i un prodigi d'encert en les previsions: un promig de 500.000 visitants contra unes previsions de 3 milions per any).

Doncs aquests senyors que s'han carregat el país inundant la costa del País Valencià d'actius escombreria, que han destrossat de forma molt irreversible el patrimoni de les generacions futures, que s'han carregat per art de màgia Bancaixa, la CAM i el Banc de València (així sí, ningú no és a la presó, però que a un ciutadà comú se li acudeixi deixar de pagar dues quotes de la hipoteca), que no han fet res per a potenciar el veritable teixit de pimes valencianes (no fa tants anys potent i diversificat), que tenen una Generalidad Valenciana de facto intervinguda, ja que els darrers crèdits que no han pogut pagar han estat directament pagats per l'ICO, que han, en definitiva, causat uns danys directes i indirectes estratosfèrics, que costarà anys i anys de reparar, si és que s'acaba aconseguint,  ara aquests senyors (em permetran l'eufemisme), volen tornar-hi amb un nou parc temàtic. I ningú no diu res i això és el més extraordinari de tot.

Això sí, si la cosa es materialitza, no costarà ni un cèntim d'euro als valencians. Perdoni'm que rigui.

Mentiders compulsius

A voltes amb les polèmiques generades pels polítics dels territoris ibèrics hi ha dos casos de personatges que se les donaven d'il·lustres, que han quedat retratats en molt poc temps.

Un cas és el d'aquell simpàtic prócer de la pluralitat lingüística peninsular, el senyor Carlos Dívar, ja saben, aquell que estava orgullós d'haver permès que un jove africà s'expressés en un tribunal espanyol en el seu idioma, el mandinga (veure la meva entrada al blog del 12 de febrer). Tot un respectable magistrat que ocupa la presidència del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial. Doncs aquest senyor, pressumptament, i només pressumptament (no ens cansarem de dir-ho), va ser denunciat per un vocal del Consell General de gastar més de 6.000 euros dels pressupostos públics per a pagar-se caps de setmana privats. Pel que semblava, avui la xifra ja pujaria a més de 10.000 euros. Com pot algú denunciar un senyor pressumptament tan respectable si no hi ha al darrere de la denúncia quelcom de molt sòlid? Tal vegada no sigui cert, però de moment, i només de moment, la pressumpta declaració d'inocència del mandingo no m'ha semblat pressumptament prou contundent.

I el segon cas, és veritablement per a sucar-hi pa. El president de la Junta de Extremadura, envoltat pressumptament de banderes rojigualdas y de fons blaus amb l'anagrama del PP, li deu haver dir al seu conseller de salut, senyor Fernández Perianes allò del "si tenjs cujons, dimite". Perquè l'interfecte-ara ja ex-conseller-  ha insistit que no desitja que "el més mínim dubte" posi en dubte l'esforç, el treball i la responsabilitat que està desenvolupant el govern regional en el seu conjunt i el seu departament en particular. I això ho diu un individu que ha ocupat el càrrec tres mesos i que tot cobrant un salari públic, que no és precisament baix, ha continuat exercint la medicina privada en una consulta oftalmològica a Portugal, a l'altre costat de la frontera, on, a més a més i amb tota probabilitat, deu emetre les factures (si és que en fa, ja se sap com actúen molts metges a les seves consultes privades per escarni de tots) sense IVA.

Això sí, el tal Parianes, en una roda de premsa de tres minuts en la que ha fet com el caçador d'elefants diu "cap retribució, ho repeteixo, per la tasca assistencial que hagi pogut realitzar puntualment durant aquest temps" (a veure qui te nassos de provar que cobrava si segur que no emet una sola factura). I per si no n'hi havia prou, també afegeix, a tenor literal: "Ho he fet fruit de la meva vocació com a metge". Sí senyor, màxim respecte al codi hipocràtics. Ja em perdonaran, però això sí que és tenir collons, com un toro, que hagués dit la meva àvia, en pau descansi.

Vergonya BANKIA

La nacionalització de Bankia torna a posar de manifest que Espanya és un estat de pandereta.

I no ho dic només perquè l'Estat, amb diners del contribuent, hagi d'anar a rescatar una entitat bancària privada amb l'adquisició d'un percentatge d'accions minoritari del banc matriu BFA, sino que ho dic per les següents raons:

• Perquè el regulador, és a dir, el Banc d'Espanya, no va fer res per aturar una situació de forat patrimonial que des de feia mesos era box populi.
• Perquè malgrat l'anterior, el senyor Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador del Banc d'Espanya, ni ha dimitit ni segurament té la més mínima intenció de presentar la seva dimissió i també segurament, a les nits dorm deu hores seguides com un pinxo.
• Perquè malgrat l'anterior i l'anterior, el govern del mentider compulsiu va permetre la fusió de dos malalts terminals: Caja Madrid i Bancaixa, per raons estrictament polítiques i no de sinèrgies econòmiques o financeres.
• Perquè el senyor Rodrigo Rato, que ha començat moltes aventures, públiques i privades i no n'ha acabat ni una de bé, se'n va sense l'exigència de cap responsabilitat, després d'haver ingressat l'any passat 2,4 milions d'Euros en concepte de salaris pagats per Bankia.
• Perquè el govern del desaparegut Mariano I el Breve, té la desvergonya de nomenar com a nou president un individu que es va jubilar amb una pensió de més de 52 milions d'Euros i que al capdemunt en cobrarà per fer de President de Bankia, 600.000, això sí, diuen que està topat i per tant no podrà cobrar més que això (sort!!).
• Perquè tothom que tenia dos dits de front i responsabilitats de poder sabia que a Caja Madrid i a Bancaixa, com a tantes altres caixes, els criteris de gestió eren -per a les grans decisions- polítics i no econòmics (el compte de resultats importava tres pitus, aquí el que comptava era ser amic de la Generalitat Valenciana, de l'Esperança, de'n Florentino i de l'Aznar, Josemari pels amics de l'Escorial.
• Perquè tot això no fa altra cosa que contribuir al desprestigi de l'Estat i té efectes catalitzadors cap a la desconfiança cap a Espanya, el seu deute sobirà i les inversions estrangeres.
• Perquè viure en un estat on passen coses com aquestes, és a dir, cròniques de morts llargament anunciades que acabem pagant tots amb total impunitat pels seus responsables, em comença a provocar mal de ventre "sistèmic". 

S'acaba el temps i això cada vegada més s'assembla a Burkia Fasso, i els que malhauradament ho pagaran més fort són els nostres fills, hereus del desgavell i la irresponsabilitat col·lectiva.

 

Si tenjs cujongs...

El lamentable espectable de les declaracions del president de la Junta de la Comunitat Autònoma extremenya, Sr. José Antonio Monago, fent referència als genitals i a la violència verbal per respondre una opinió de l'alcalde de Barcelona, Sr. Xavier Trias, en relació a la continuació de l'AVE Madrid-Lisboa -tram espanyol- torna a posar de manifest la mediocritat, el desconcert i la escassa amplitud de mires de la classe política espanyola. 

Les declaracions en sí mateixes, més enllà de la menció genital en llengua catalana, cosa que ni tan sols cal prendre en consideració ja que venia seguida del despreci malintencionat de l'acabament de la frase en deixar anar un: "lo digo en catalán por si no me entiende"...no cal ni comentar-les. Senzillament caldria dir que és de sentit comú que les persones maleducades o grolleres no haurien de poder fer política, ja que són un mal exemple per a tothom, fins i tot pels del seu color polític. Així és com la política acaba en el més absolut dels desprestigis. Només cal mirar Grècia (per cert, faig un incís, em preocupa molt que el que està passant a l'Estat Espanyol s'assembla cada vegada més al que va passar a Grècia,...les passes s'estan reproduint d'una forma alarmantment similar...) que ara ja confirmat, després del despropòsit electoral de diumenge passat, acabarà com el "gallo de Morón: sin plumas y cacareando".

Però més enllà dels atributs, la reflexió que suscita aquest desafortunat incident és que hi ha una manera de fer espanyola que és francament preocupant, i que està a les antípodes del -malmès però encara viu, en altres èpoques, admirat- "seny català". Ni al Capità Enciam, aquell boy scout d'Iniciativa que va per Barcelona en bicicleta, se li acudiria fer declaracions d'aquesta mena. Ni tan sols el lerrouxista de Ciutadans (anos), Albert Ribera, diria tals barbaritats. Fins i tot l'Alícia Sánchez Camacho és més sensata en les seves manifestacions públiques.

Però a l'Espanya cavernària, de la que cada dia em sento més llunyà, hi ha una casta que fa les coses pels genitals, o dit de manera menys eufemística, "por cojones". Només cal recordar que el Sr. -ara altra vegada ministre- Arias Cañete, volia trasvassar l'Ebre a València "por cojones" (literalment, en un descuit, pensant que no hi havia micros al voltant va dir, a tenor literal:"El Plan Hidrológico Nacional lo aprobaremos por cojones"), o la gran gesta bèl·lica de la conquesta de la difícil plaça estratègica de Perejil contra el poderós enemic marroquí: "Federico - Trillo, ministre de defensa en el govern Aznar- vuelve con la victoria, por cojones", li va atzivar el senyor del bigotí; o per collons els valencians han fet una mica de tot, des d'ignorar sistemàticament el col·lectiu afectat pel descarrilament del tren urbà al 2006 que va provocar més de 40 morts, o carregar-se el barri històric del Cabanyal, o signar contractes multimilionaris amb el Sr. Bernard Eclecstone per a muntar un circuit urbà de fòrmula 1. Per collons han nacionalitzat Bankia aquesta tarda, quan només fa quatre dies deien que no posarien un cèntim d'euro més al sistema bancari, ni apujarien els impostos, ni l'IVA, ni.....

L'Espanya de "los cojones", es la de l'arbitrarietat, la del cop de puny sobre la taula, la dels excessos d'adrenalina que desborda el nus de la corbata Hermés i esbulla lleugerament la gomina del cabell, tot provocant un estat d'excitació que els fa pensar que són els masters de l'univers, quan fins i tot els bolivians se'ls enfoten a la cara. L'Espanya que continua invertint en un AVE a Extremadura quan els portuguesos han suspès la inversió en la connexió des de Lisboa fins la frontera; l'Espanya que vol fer el túnel de Canfranch, en contra de la Unió Europea, Déu i el Món sencer; l'Espanya que rescata les autopistes madrilenyes fracassades, o els bancs dels seus amics del PP; l'Espanya que manté les inversions de l'AVE a Galícia quan això només té, si el té, un rèdit electoral de cara a les eleccions gallegues, perquè fins i tot ells saben que no té la menor justificació econòmica. L'Espanya arbitrària que es gasta una fortuna per construir un pont sobre el Ter al costat de l'Hospital Trueta, que encara espero que algú me'n doni una justificació que m'aturi les nàuses perquè francament sóc incapaç d'entendre qui el va projectar, qui el va aprovar i com l'estan finançant (hi passo gairebé cada dia fent jogging), quan tenim una Nacional II aturada des de fa gairebé 3 anys, amb accidents mortals pràcticament cada setmana.

Vist tot això, i -malhauradament- el que ens espera com a catalans -no per previst deixa de ser dolorós quan es produeix amb tota la seva cruesa i el sarcasme que ho acompanya-, penso que ara sí, com a ciutadans d'un país incomprès i no respectat per a bona part de la resta d'Espanya cal tenir collons, i tenir-los de veritat, per demanar el pacte fiscal, l'agència tributària pròpia i el que calgui, i si no, tenir collons, com alguns ciutadans estan fent ja als peatges de les autopistes catalanes, i pagar els impostos a l'agència tributària de Catalunya. Si volen que tinguem collons, potser la reflexió és "o ara o mai", i en aquest sentit penso que el President Mas està enfocant el debat cap a la línia que cal. Ens esperen mesos interessants...

2000 entrades al Blog "Reflexions de Taverna"

Avui és per a mi, un dia important, he acabat la 1/2 marató de Girona (1:48, no és el millor temps de la meva vida però darrerament reconec que he entrenat poc) i el blog "Reflexions de Taverna" ha registrat la visita 2.000. Des que vaig decidir l'inici d'aquest quadern el dia 6 de novembre de 2011 (de fet era un projecte llargament acariciat que no havia portat a terme abans perquè em feia mandra la part més "tècnica" de la qüestió) fins avui, 6 de maig han passat exactament 6 mesos i una muntanya de coses, tant en el món com a la meva vida i aprofito per fer un petit balanç.

A nivell personal he corregut la meva primera marató, i a més a més, des del gener de 2012, 4 mitges maratons (Granollers, Barcelona, Olot, Girona) , una cursa de 10 km. (Girona) i una cursa de muntanya (Vall-llobrega). A la feina han passat coses importants, en sentit positiu. El meu pare, gran seguidor d'aquest blog com ja he escrit alguna vegada, ens ha deixat després d'una cruel malaltia. A nivell polític Espanya ha canviat de govern, no se sap ben bé si per millor, però comencen a haver-hi moltes veus crítiques. La crisi econòmica s'agreuja, la idea d'una Europa unida està cada vegada més qüestionada, l'atur no para de créixer i a França, amb la derrota de Sarkozy, s'albira un canvi de proporcions encara desconegudes (com també segurament passarà a Grècia amb el creixement dels extremismes).

Faig un balanç personal d'aquest periode i concloc que haver pensat i haver escrit 64 articles des del primer dia és un balanç força raonable, del que em sento prou satisfet. Des d'aleshores he mirat d'expressar el meu punt de vista sobre aspectes diversos: política, música, societat, literatura, actualitat, catalanisme polític, economia, macroeconomia i d'altres misèries mundanes.

Un amic i company "blogger", en Jordi Angusto, aquests dies acaba de fer un epíleg al seu blog, i escriu que ho deixa temporalment. Entenc que mantenir un quadern de bitàcora és feixuc i requereix un esforç i sobre tot un temps, del que moltes vegades no es gaudeix. Malgrat tot, i entenent i respectant la seva decisió, jo vull continuar. Si més no, escriure el blog em permet canalitzar unes energies que de vegades, si me les guardés a dins, em provocarien constants atacs de "mala llet".

En fi, només volia dedicar una nota d'agraïment a totes aquelles persones que alguna vegada  m'han seguit. Us convido a seguir-ho fent. Moltes gràcies.

Improvisació, IVA i sensació de descontrol

La política econòmica del nou govern comença a definir-se de forma clara. I ho fa en forma d'indefinició i una constant sensació d'improvisació i decisions preses més des d'una perspectiva purament política que des d'una òptica de gestió. Les anunciades divergències de criteri entre els diferents equips econòmics del govern han començat a posar-se de manifest. I pel que sembla, els rínxols engominats del Sr. Luis de Guindos s'imposen a les ulleres del Sr. Cristobal Montoro.

Ara per fi, el govern espanyol acaba d'anunciar que a partir de 2013 "no hi haurà més remei" que apujar els tipus de l'IVA. És el que té l'arrogància, la improvisació i el govern a cop de decret publicat al BOE. Finalment s'han hagut de rendir a l'evidència del que tothom amb dos dits de seny i coneixement de macroeconomia feia temps que clamava. Però fins i tot en aquesta circumstància (el dèficit de l'Estat a finals del primer trimestre és de un 1,85%, 19.700 milions d'Euros, és a dir, un 52% del dèficit total acordat amb Brusel·les (37.270 milions d'Euros per a tot l'any), continuen dient mentides i tapant forats amb l'argument d'un "canvi de ponderació" dels diferents impostos.

Els polítics són, a més a més d'altres coses, els reis de l'eufemisme (algú sap ben bé què vol dir allò de la "geometria variable"?). El canvi de ponderació no sé tampoc què significa (perquè ni ells s'ho creuen); és com si, dient les coses a mitges, o mig d'amagatotis, o dosificant la veritat a trams, com en una novel·la per lliraments setmanals, canviés la magnitut de la tragèdia. L'única veritat aquí és que no han apujat l'IVA per dos motius:

- El 2010 i el 2011 el partit ara al govern va impulsar una agressiva campanya que deia "No más IVA", i van recollir una muntanya de signatures, encapçalats per la senyora Esperanza Aguirre (que ara guarda al respecte un curiós silenci), cal preparar una mica més el terreny i continuar amb les mentides tipus "la cosa estaba mucho peor de lo que imaginábamos" o tipus "no hemos tenido más remedio" o tipus "como nos dejaron el patio los socialistas que incluso hemos tenido que saltarnos nuestras promesas"...

- El 50% de l'impost està cedit a les Autonomies, i per això té una incidència menor sobre la caixa central del 'Estat, i ja se sap, els problemes de la perifèria no són mai tan problemes com els de Madrit (concepte, no ciutat).

Però no es podrà aguantar fins a final d'any i vaticino que l'hauran d'apujar abans perquè les dades macroeconòmiques no acompanyen (ni malhauradament acompanyaran) i perquè com que han retardat de forma partidista i incomprensible l'aplicació de moltes mesures d'ajustament tot esperant la victòria a les eleccions andaluses del passat mes de març que no va arribar mai, i perquè moltes de les mesures dissenyades i anunciades ara no tindran efecte fins a 2013, i perquè determinades Autonomies i ajuntaments estan senzillament en fallida tècnica (la en altra temps nineta dels ulls de la dreta Comunidad Valenciana, entre d'altres).

Tinc una extraordinària curiositat acadèmica i antropològica per veure com acaba aquest 2012, des d'una perspectiva macroeconòmica i pressupostària. Continuarà.