Adéu a Vicenç Burgell (I)

El meu pare va morir el dimecres 25 d'abril, dia de Sant Marc. Avui l'hem acomiadat a l'església de Santa Maria del Mar de Palamós. Aquest és el meu petit homenatge particular a la memòria d'una gran persona. Descansa en pau, Vicenç.

"No oblidarem el Sant Jordi de 2012 mentre visquem. Per a nosaltres sempre més serà el dia que et vas acomiadar, Papa. I ho vas fer com has fet totes les coses de la teva vida, amb discreció, amb orgull, amb dignitat, amb cura pels detalls, un pas per davant de la resta de mortals. Ens vas dir adéu de forma conscient, agafant-nos les mans, mirant-nos als ulls, fixament, com si t’haguessis deslliurat per fi de l’intens dolor físic que t’oprimia els intestins només unes hores abans. Ara penso que em vaig deixar tantes coses per dir-te…. Que no et vaig demanar perdó pel que de vegades et vaig fer patir i et vaig fer enfadar. Però tots dos sabem que amb la darrera mirada ens ho vam dir tot. I només per això t’estic infinitament agraït.

Tu sabies de la malaltia que t’estava consumint, fins i tot més que els oncòlegs. Nosaltres, que només ho vam viure de molt aprop, ho podíem intuir, sospitar, però tu ho sabies, i no ens en deies res. Vas patir en silenci perquè no ens volies fer patir. Fins i tot en això has estat un exemple. Quan ara fa set mesos et van detectar un petit punt a la cua del pàncreas en un tag rutinari ens vas comentar literalment que estaves “cuit”, i nosaltres no ens ho podíem ni volíem creure. I malgrat el teu coneixament i la teva saviesa, vaig pensar que estaves equivocat i que aquella injusticia no podia ser veritat. Vas lluitar fins al final, patint la quimioterapia només amb la convicció que allò ens infundia esperances a nosaltres. I malgrat tot, mai no vas llençar la tovallola. “Valor, esperança i resignació” em vas dir la setmana passada. I això és el que vas seguir, així és com et vas comportar.

El dimecres al matí, mentre esperàvem per iniciar els tràmits burocràtics de la defunció -que sigui dit de passada, potser per desconeixement, potser per tristor, he trobat molt poc edificants i que estic convençut que tu Papa, tampoc haguessis aprovat- només hi ha hagut un detall que he trobat digne de recordar, una frase en una guia de dol, entre grisos impresos d’autoritzacions judicials, catàlegs de taüts i certificats d’assegurances: “Quan algú important es mor, una part de nosaltres mor amb ell”. I vaig pensar que això sí que és una gran veritat. Deixes un buit molt difícil d’omplir, Papa. Precisament perquè has estat tan important per a tots nosaltres, un veritable Pater Familias en el més literal sentit de la paraula per a tots els que t’hem tingut a prop, des de la Mama fins en Blai, el petitó de la família.

Un amic em va dir ahir: “La tristor no és culpa del que tens, és gràcies al que has tingut”, i en aquesta gran veritat he trobat en part l’escalf que em calia en un moment com aquest. Hem viscut tantes coses plegats!!! I aquest record, juntament amb el teu comiat és un llegat que romandrà per sempre, i precisament per això mateix aquesta tristor ha esdevingut també joia, perquè sí que ens han pres la teva vida, però ningú ens podrà prendre tots els valors que ens vas transmetre, tot allò que vam viure plegats, el que ens vas ensenyar.

Ens queda la recança de tot el que encara havies de fer amb la Mama, dels teus projectes, de tot el que encara havíem de fer plegats: aquell creuer per les illes gregues, per aquesta Mediterrània que ha format part indestriable de la teva vida, les clases d’aquarel·la que encara havies de fer a l’Adrià i en Marc, aquell S’Alguer que tu i jo havíem de tornar a dibuixar junts aquest estiu, tot el que encara havies de fer d’avi a en Blai, tots els serrans i tots els calamars que encara havíem de pescar junts des de la Potinga, que sempre més ens durà el teu record. Tantes coses que trobarem a faltar, Papa.

Allà on siguis, esperarem que ens envïis l’adreça de correu electrònic, tal com em vas prometre, i així t’anirem explicant què fem i com els nens es van fent grans, orgullosos de portar el teu cognom.

Vull acabar amb un petit poema que abans d’ahir, mentre preparàvem el teu comiat vam trobar amb el meu germà Miquel. Es diu “El ocells et canten” i és d’un poeta desconegut, però estem convençuts que t’hagués agradat.

T’atrau aquesta llum prodigiosa
i la simfonia de la dansa que giravolta
per aquests cels tan blaus.
Si ara t’enlairessis,
veuries com t’han robat el cor
unes notes que brunzeixen
pel teu desig de volar.
Allò que s’estén per l’espai més vast,
ara s’estén per l’espai que abraces
i encara no t’omple del tot.
El cel i la mar no han estat
mai prou somiats per tu."