dissabte, 31 de març del 2012

Hereu

Vaig conèixer en Jordi Hereu fa molts anys, quan només era militant del PSC de Sarrià, de la mà d'un amic comú. Aleshores apuntava maneres i estava a punt de ser nomenat regidor de la via pública. Format a Esade i amb cara de bon minyó vaig pensar que no tenia gaire perfil de gestor públic, i no li augurava una gran carrera política. Em semblava una persona de perfil baix i poca ambició. I de fet, algunes de les seves errades en l'exercici del seu càrrec van ser de jutjat de guàrdia (només cal recordar la famosa consulta de la Diagonal, que va costar a les arques públiques 3 milions d'euros).

El seu mandat ha tingut llums i ombres, segurament més ombres que llums, però també ha tingut mèrits i encerts, un dels quals ha estat tal vegada el no endeutar la ciutat més enllà de la seva capacitat de repagament. I aquesta herència permet avui a Barcelona tenir les mans lliures per a ser més sobirana que Madrit, posem per cas.

En Jordi Hereu es va acomiadar ahir de la política després d'haver fet una llarga carrera municipal, incloent la màxima responsabilitat, la d'alcalde. Ahir va abandonar voluntàriament el seu escó a l'Ajuntament en un gest que l'ennobleix i el dignifica.

És un dels escassos polítics d'aquest país que ha tingut la honestetat, la dignitat i el coratge, d'abandonar la mamella del salari públic quan el seu temps ha passat. No cal recordar les gestes nobilíssimes de personatges com -només per citar-ne un parell que considero el summum de la cara dura- José Montilla o Joan Saura, que vendrien la seva ànima al diable per a seguir cobrant un sou públic amb independència del que facin. Com hagués dit en Lluís Llach, no és això companys, no és això.

Des d'aquests espai, vull expressar-li el meu reconeixement i la meva admiració. Molta sort en els teus nous destins Jordi.


Violència i coaccions

El dijous em vaig aixecar a quarts de sis del matí per sortir a córrer mitja horeta per La Devesa. En fer els estiraments abans de començar ni em recordava que era el dia de la vaga general. Només d'arribar a la rotonda de la plaça dels jutjats la imatge dels piquets "informatius" amb banderes i cara de mala llet tallant el trànsit em va recordar que el 29M estava en ple desenvolupament. Lògicament uns metres més amunt, la policia municipal tallava el trànsit amb tanques impedint que els escassos vehicles que volien accedir al centre de Girona des de l'avinguda de Sarrià o Pedret ho poguessin fer. Em vaig adreçar als piquets i els vaig dir que quin era aquell gran exercici de democràcia que consistia en impedir l'accés a aquells que es volien desplaçar lliurement. Com no podia ser altra cosa em van increpar i em van encoratjar a continuar corrent, cosa que, en veure la desproporció de forces, vaig optar per fer ràpidament.

I és clar, veient com començava el dia vaig tenir clar que allò seria un desgavell, i que a més a més, tothom dels sindicats i d'aquesta esquerra que continua vivint als llimbs com si encara poguéssim anar tirant de veta, reclamaria l'èxit massiu de la convocatòria. I no m'estranya. A les vuit en punt tenia una reunió a l'oficina d'empreses del Banc Sabadell de Girona. M'hi acosto i veig tots els treballadors a la porta amb cara a cavall entre la indignació i la resignació: pany de la porta siliconat i vidres pintats amb esprais de colors. Una vegada més, on queda la llibertat?

I llavors en posar la ràdio i intentar sortir de Girona amb cotxe per anar cap a Sant Joan les Fonts (una altra petita epopeia de desviaments i cues) ja vaig anar confirmant que l'èxit seria massiu: accessos a polígons tallats amb pneumàtics encesos, accessos a les ciutats tallats amb barricades, conductors de transport públic amenaçats...

El més curiós de tot és que un Estat en el que el nivell d'afiliació sindical amb prou feines supera el 10%, una minoria (que no ha de treballar per a tenir el sou garantit, perquè o li paga el sindicat o està alliberat de treballar en raó del seu càrrec) exerceixi una coacció tan gran als que voldrien treballar. I no vull amb això donar-me-les d'esquirol, perquè entenc que hi pugui haver una part important de treballadors emprenyats amb la política econòmica que està marcant el govern de Rajoy I El Breve, i perquè la reforma laboral suposa certament una passa enrere en relació a drets adquirits que han costat molt de guanyar. Però la realitat és tossuda, i quan no hi ha caixa (ni pública ni privada), necessàriament s'han de reajustar molts paràmetres justament per a garantir que el poc que queda ens permeti anar tirant a tots i sentar les bases per a una nova època, en la que tots (excepte els rics, que aquests juguen en una altra lliga) haurem de ser més pobres i més modestos.

I per acabar, les manifestacions de violència que es van veure en algunes grans ciutats, en particular a Barcelona (terra de promissió durant molts anys per a àcrates, anarquistes, alcohòlics i indocumentats de tota mena, atrets per la permisivitat imperant impulsada per aquests nois tant d'esquerres que han governat la ciutat des de l'adveniment de la democràcia), van ser portada de tota la premsa occidental l'endemà. La foto del mosso a la Borsa de Barcelona i el fum dels contenidors cremant ha donat la volta al món, com si fóssim una Grècia qualsevol. El món s'acaba i no tinc clar que s'acabi bé...



dimecres, 28 de març del 2012

Dorsal 16741 (2)

Encara estic de ressaca de la marató de diumenge, i de fet, ja tenia al cap escriure algunes de les vivències extraordinàries que vaig experimentar al llarg del matí. Jo m'havia marcat tres objectius, que en prelació de prioritats eren:
- Completar la marató.
- Acabar-la corrent tota l'estona (m'havia autoprohibit caminar, si ho havia de fer tenia clar que abandonava).
- Acabar-la en menys de quatre hores.

Donat que vaig tenir un problema al soli de la cama dreta dues setmanes abans de la cursa, vaig comptar amb l'inestimable ajut de l'equip de fisioterapeutes de Fisioart de Girona, i hi vaig incorporar un quart objetiu que em va inculcar la Carme (la "jefa") i de fet el vaig passar al capdavant:
- Evitar lesions que em deixéssin tres mesos fora de combat.

Així doncs amb aquests quatre propòsits em vaig plantejar la cursa, però sobre tot, sobre tot, el que tenia molt clar era que volia viure intensament l'ambient de la cursa. I penso que el resultat final és totalment satisfactori. La classificació és el de menys, perquè per a fer un temps decent cal ser més jove, o entrenar més o dormir més o cuidar més l'alimentació, o segurament una combinació de tot plegat, que jo malhauradament no estic en condicions de complir tant com voldria. Tot i així ahir vaig mirar les classificacions i al final la posició global que vaig assolir va ser la 10.992, que sobre 19.500 corredors no està gens malament.

El més meravellós de tot plegat és l'ambient indescriptible d'aquesta festa de l'esport: del total de corredors, gairebé la meitat eren estrangers. Vaig veure equipacions de països tan llunyans com Sudàfrica o el Canadà. Hi havia una quantitat extraordinària de francesos i d'italians (molts amb una bandereta italiana pintada a la galta), a part d'alemanys, danesos, suecs,....Pel que sembla, la Marató de Barcelona s'ha consolidat als circuits internacionals, cosa que diu molt a favor de la ciutat.

I llavors hi ha l'organització. Si al mes de febrer escrivia de la grandíssima organització de la Mitja de Granollers, aquesta cursa és d'un desplegament de mitjans i coordinació que impressiona fins i tot als més escèptics. Tant les assistències com la informació com els punts d'avituallament són inmillorables, per no parlar de la zona de recuperació o la informació que en tot moment se't dóna o el vídeo que et va grabant en punts concrets de la cursa.
Però el que més el va cridar l'atenció va ser la diversitat dels corredors, i no només per nacionalitat. Vaig poder gaudir de l'"espectacle" d'una colla d'atletes de Sant Celoni que van córrer amb una gegantessa al cim de les espatlles, que s'anaven turnant (van acabar la cursa, ells i gegantessa), llavors hi havia els corredors disfressats, entre els que destaco un senyor d'uns 60 anys que corria disfressat de nadó amb un gran xumet penjat al coll i tocat amb perruca rinxolada, o una noia vestida de sevillana, o una colla de britànics que anaven enfundats en un vestit de licra negra que els cobria fins i tot la cara (com si anéssin disfressats de superherois) i per pantalons portaven uns calçotets decorats amb la bandera britànica, o uns disfressats de vickings (amb casc de banyes).

I per acabar unes quantes anècdotes. A la zona de guardarroba, abans de començar, em vaig trobar amb un company de feina (en Dani) de pura casualitat. Al kilòmetre 39, a la Plaça de la Catedral, vaig trobar-me una amiga de Palamós (la Jacky) que feia fotos (i me'n va fer una que enllaço tot seguit). Al kilòmetre 40  vaig prendre constància que l'avinguda Paral·lel no és plana sinó que té un desnivell que sembla una muntanya del Pirineu. Al kilòmetre 42 els meus dos fills van saltar la tanca del públic i vaig entrar a l'arribada corrent amb en Marc agafat a la mà dreta i l'Adrià a la mà esquerra: la cirera d'un pastís d'una dolçor increïble.

diumenge, 25 de març del 2012

Dorsal 16741 (1)

Avui ha estat un dia important. He completat una marató per primera vegada, i no pas una marató qualsevol, sinó la de Barcelona, i tot i tenir problemes al soli de la cama dreta (de fet he corregut amb un pegat que m'agafava tot el bessó ja que arrossegava un trencament fibrilar des de feia quinze dies) he aconseguit acabar-la en un temps que m'atreveixo a qualificar de força digne (4:08).

Si participar a les mitges maratons de Granollers i de Barcelona el mes de febrer ja va ser una experiència molt interessant i plena, però sense incerteses perquè aquesta és una distància que domino, la marató de Barcelona ha estat una vivència extraordinària i única, de les millors que recordo en molt de temps, i a més a més oferia l'alicient addicional del repte que suposava provar si seria capaç de superar una distància que mai no havia corregut fins avui.

He de dir que em vaig preparar molt a consciència (gairebé 380 kilòmetres en dos mesos i mig) i vaig arribar a córrer una distància de 32 kilòmetres (Girona-Anglès-Girona), però quan volia fer una altra sessió per acabar d'acostar-me als 40 kilòmetres vaig patir l'esguinç al soli, problema que he arrossegat amb intermitència pràcticament fins ahir.

Com que hi havia quelcom de mític a més a més de repte en aquesta prova, vaig decidir acabar la preparació anant a Barcelona la tarda abans (hi havia d'anar igualment a buscar dorsal i xip) i quedar-m'hi a dormir.

L'experiència insisteixo, ha estat màgica: a les set del matí la línia 3 del metro de Barcelona era plena de gom a gom, i els que es retiraven de la festa de la nit del dissabte es fonien amb els que, acabats de dutxar i esmorzar, portaven dorsals, cinturons amb ampolles de "gatorade" i pantaló curt en direcció cap a l'avinguda de la Reina Maria Cristina. A més a més, la munió de llengues que s'hi parlaven (preeminència del francès i en menor mesura l'anglès) era impressionant.

L'escriptor japonès i corredor de maratons Haruki Murakami, en el seu llibre "De què parlo quan parlo de córrer" (imprescindible encara que no agradi el món del "running" i altament recomanable a tothom qui li agradi la literatura de qualitat) escriu una reflexió que em va quedar gravada quan vaig decidir a finals de 2011 córrer la primera marató, i és literalment "pain is inevitable, soffering is optional" (el dolor és inevitable, el patiment opcional), i tot i que ho vaig entendre quan ho vaig llegir, i posteriorment rellegir, fins que no ho he viscut avui en les meves pròpies carns no ho he copsat amb tota la seva intensitat.

A partir del kilòmetre 32, o al menys aquestes han estat les meves sensacions, tot el cos m'ha començat a fer mal, però aleshores es quan el cap comença a tenir un paper preponderant en la gestió de les ordres a les cames i a la resta del cos. Ha estat llavors quan he entès veritablement que el patiment és opcional. He gaudit d'aquest tram final com no m'hagués imaginat mai, quan en circumstàncies normals hagués pogut ser un infern de patiment.

Dedico aquesta marató al meu pare, que m'ha ensenyat els valors de la disciplina i l'esforç i m'ha vingut a veure arribar al kilòmetre 42 juntament amb la resta de la meva família. Vicenç aquesta va per tu.





dissabte, 24 de març del 2012

Austeritat pública i creixement

Des de fa un temps però reconec que cada vegada amb més freqüència segueixo les reflexions de l'economista nord-americà i premi nobel d'economia Paul Krugman. No només perquè és més d'esquerres que de dretes (es fa un tip de denunciar amb arguments sòlids i argumentats els despropòsits de tota mena dels conservadors nord-americans, especialment ara, en plena campanya electoral als Estats Units i on sembla que si un dels dos candidats és dolent -Micke Romney- l'altre és pitjor -Rick Sartorius d'aquells de l'escola del negacionisme de l'evolució de darwin i convençut que la universitat pública és el focus de l'ateïsme...-), sinó perquè els seus postulats estan impregnats de sentit comú.

L'altre dia vaig trobar una petita perla seva al New York Times Global Edition (13 de març) que es titulava "What Greece means", i la veritat és que després de llegir-lo a un li queden té pocs dubtes de que els Europeus no estem fent les coses ben fetes. I el que és pitjor, que els nostres polítics i gestors es perpetuen en l'error.

No només perquè com ja he escrit unes quantes vegades en aquest blog es va començar la casa per la teulada: una moneda única en països de producte interior brut dispar, amb un tipus de conversió inspirat en les economies més riques (fonamentalment el marc alemany, del que per cert, hi ha un clam creixent en alguns sectors econòmics alemanys per a recuperar) i això, que ja de per sí es prou greu, sinó perquè si això ho adobem amb una total divergència en matèria econòmica i fiscal ja tenim el brou de cultiu del desastre quan les coses es torcen. Un sistema momentari únic no es pot implantar si, com a mínim les regles de política fiscal no són les mateixes per a tothom perquè està ple de febleses quan esclata una crisi econòmica. I això és exactament el que ha passat, que les coses s'han torçat. En té la culpa l'endeutament públic? En part, només en part. Penso que el principal culpable ha estat precisament l'endeutament privat, induït en gran mesura pel sistema bancari mundial, fins a arribar al paroxisme en determinats països com Islàndia, Itàlia o Espanya. 

El que és cert és que les receptes que s'han vingut aplicant des de les institucions europees (el banc central europeu està dominat per l'ortodòxia econòmica alemanya) s'han fonamentat en predicar i aplicar una disciplina monetària i de correcció dels excessos de la despesa pública de forma obsessiva (quan insisteixo només és la causant d'una part del problema). I aquí coincideixo amb el que diu en Paul Krugman: "proveu d'elimiar el dèficit una vegada ja teniu greus problemes i tindreu la recepta per a la depressió". I de fet, ho comentava jo mateix aquí fa uns dies, dos anys d'austeritat i mesures contra el dèficit grec han acabat provocant uns efectes col·laterals que han, des del meu punt de vista, empitjorat i molt la situació. En dos anys Grècia ha doblat la seva xifra d'aturats i ha provocat la major fuita de capitals de la seva història. El país està menys endeutat, sí, però més deprimit que mai. A Irlanda l'atur juvenil és del 30% (a Grècia i Espanya del 50%) i el que és pitjor, els seus joves universitaris fugen massivament del país en cerca d'oportunitats al Canadà, als Estats Units, a Sudàfrica, a Austràlia...

A Espanya la situació macroeconòmica pot empitjorar substancialment si s'apliquen mesures d'austeritat molt dràstiques, que al meu entendre s'haurien de ponderar (això no és incompatible amb la racionalització de la despesa pública, farcida d'excessos totalment evitables, abusos i casos de corrupció que cal perseguir i castigar -i.e. ex-Director General de Treball a Andalusia-) i si al cim el govern s'entesta en complir els objectius de dèficit per la via dels ingressos i acaba, com penso que farà, castigant encara més al consumidor via increment de l'IVA, dels impostos sobre els combustibles i els rebuts del gas i la llum (i si no, temps al temps...), tindrem un extraordinari escenari d'empobriment col·lectiu i allargament de la crisi durant uns quants anys més. 

Irracionalitat jacobina

Madrid ciutat és un lloc fantàstic, on paga la pena passar-hi uns dies gaudint de les seves extraordinàries possibilitats. Un lloc on hi tinc amics de debò i al que m'encanta anar sempre que en tinc ocasió. Madrit concepte és ben bé una altra cosa. És quelcom on, amb independència del color polític dels que governen, hi ha algun tipus de virus -deu ser el virus del poder- que transforma la gent amb sentit comú en gent forasenyada, obsedida per la centralització i per fer esdevenir la capital l'únic centre de poder, l'origen i el final de tot plegat.

El darrer exemple de la irracionalitat l'ha tornat a donar la senyora Ana Pastor, ministra  de foment. Madrit s'entesta en perpetuar les grans errades comeses, amb total impunitat, per anteriors governants, la majoria de dretes i defensors d'una concepció absolutament jacobina de la política i de l'Estat.

No van tenir-ne prou els senyors del PP, a l'època del simpàtic ministre, també de foment, de nom Álvarez Cascos (aleshores persona de confiança del gran demòcrata que parlava català a la intimitat, si calia; ara no es parlen) a crear una xarxa radial de trens d'alta velocitat exhorbitantment cara de construïr, insostenible pel que fa al manteniment i totalment irrendible des d'un punt de vista d'explotació (expecte la línia Barcelona - Madrid totes les línies d'AVE espanyoles són deficitàries), sinó que impulsats per la mateixa ona centralitzadora van crear el concepte de les autopistes radials amb epicentre a Madrit, que corrien paral·leles a les carreteres nacionals (també radials of course) i per extensió la M-50 (a Barcelona ens hem hagut de conformar amb la B-30; la B-40 i la B-50 pertanyen al món de la ciència ficció). Ara les autopistes estan en fallida i algú (qui serà????) les haurà de rescatar. L'altre dia el senyor Macias, de Convergència, provava d'explicar-ho, amb poca fortuna, a en Manel Fuentes al Matí de Catalunya Ràdio.

Però efectivament no se n'ha après. En un Estat en el que la màxima sembla ser: "tu malbarata que algú altre ja pagarà", on les grans errades d'infraestructures (entre d'altres) amb càrrec a l'erari públic es deixen passar amb total impunitat, la senyora ministra no en té prou en que Brussel·les vagi dir fa quatre mesos que l'eix ferroviari que s'havia de prioritzar (i per tant cofinançar amb fons comunitaris) era el mediterrani. Semblaria sensat, no? Un eix que donaria sortida a la producció destinada a l'exportació que representa gairebé el 65% del total espanyol sembla que té tot el sentit del món. Doncs no, aquesta setmana la senyora ministra seguia insistint en el túnel de Canfranch i el corredor central, no sigui que deixéssim Madrit  sense tren...Com és possible tanta irracionalitat? Com és possible que el comissari europeu li digués alt i clar que el corredor central no figurava entre les prioritats d'inversió de la Unió Europea i la ministra continués entestant-s'hi. Només se m'acut una cosa, o millor dit, dues: electoralisme (hi ha eleccions autonòmiques a Andalusia i Astúries aquests diumenge) i -em sap greu expressar-ho així però cada cop ho veig més clar- anticatalanisme. Sembla que tot allò que serveixi per perjudicar Catalunya, per activa o per passiva, estigui dins l'eix de prioritatats dels ministeris espanyols.

En tornar a sentir les paraules de la ministra no hi podia donar crèdit. Que aquella senyora excretés el que va dir sense quedar vermella em sembla de jutjat de guàrdia, i deu voler dir, que amb una bona dosi de cinisme i un punt de desvergonya ja es pot aspirar a ser ministre o ministra. I el millor de tot és que ningú del Govern de Madrit la va corregir....Quan veig aquest tipus d'actuacions penso que l'entesa i l'encaix de Catalunya a Espanya és cada vegada més difícil. Hom té la sensació, cada vegada més, que només ens volen pels impostos que recapten (i no tornen). 

dijous, 22 de març del 2012

Una bomba de rellotgeria: el dèficit tarifari elèctric

Després de l'esclat de la bombolla immobiliària que encara cueja (i cuejarà per anys), en ple procés de desmantellament de l'estructura bancària i de caixes d'estalvi espanyol, després de la fallida de les autopistes madrilenyes, i amb una situació de dèficit públic creixent, el dèficit de tarifa del sector elèctric espanyol, que fa temps que s'arrossega però que ha crescut de forma exponencial (i irracional) amb el zapaterisme, és un altre dels grans merdés que es guarden sota la catifa i que no trigarà a esclatar.

El forat actual està quantificat en 24.000 milions d'Euros, una frugalitat que suposa ni més ni menys que aproximadament el 3% del PIB de l'Estat Espanyol. El problema addicional és que, malgrat que el "Real Decreto-Ley 14/2010" establia que el dèficit previst no podria superar el 2012  1.500 milions d'Euros, resulta que la proposta d'ordre ministerial que ha de revisar les tarifes del 2012 ja preveu un dèficit de 5.270 milions d'Euros. Fantàstic. És com en el cas de la disposició addicional segona de l'Estatut de Catalunya: s'aprova una llei i el mateix que l'aprova és incapaç de cumplir-la. Hi ha d'altres exemples, com la llei per combatre la morositat empresarial, i tants d'altres.

En fi, per què es produeix aquest dèficit, o primer de tot, què és aquest dèficit? Doncs la diferència entre el cost de generació de l'electricitat que es consumeix a Espanya i el que cobren les companyies elèctriques dels consumidors (nosaltres) mitjançant el pagament de la factura elèctrica. El dèficit s'ha generat, fent-ho simple, ras i curt, perquè en els últims anys, l'Administració de l'Estat ha apostat, mitjançant la subvenció, pel desenvolupament de fonts de generació alternatives a les convencionals, procedents de fonts renovables. La idea en sí no és dolenta, ja que la dependència d'Espanya de l'energia procedent de combustibles fòssils (petroli o gas natural) o de les nuclears era, i en menor mesura continua essent, molt alta. Ara bé, com tantes i tantes coses la seva implementació pràctica, amb la generació d'un forat que s'avalua en uns 5.000 milions d'euros cada any en els darrers anys, ha estat, com a mínim, poc reflexiva.

La subvenció és gairebé sempre dolenta, ja que en la majoria dels casos reflexa ineficiència, i si bé estem d'acord en que calia un desenvolupament de fonts d'energia alternatives, com gairebé sempre, a la Pell de Brau ens hem passat de frenada. Actualment un terç de la capacitat de generació d'energia instal·lada procedeix de fonts renovables: eòlica, fotovoltaica, termoelèctrica, biomassa, etc...i això s'ha fet en molt pocs temps, amb una gran inversió procedent en molts casos de fora d'Espanya, i ha estat com a conseqüència de la subvencions. En molts casos subvencions altíssimes, incomparablement superiors a les pagades en d'altres països europeus:22,5 € per MWh en front 3€ a Anglaterra o 1 € a França per posar dos exemples. Però és que a més a més, s'han subvencionat fonts d'energia que tenen un cost de producció molt elevat (perquè estan encara en fase incipient, i per tant poc madures per a la producció massiva), per exemple la solar fotovoltaica costa gairebé 450 € per MWh mentre que la nuclear en costa menys de 50. Home no vull dir que Fukushima no faci por, però entre poc i massa....   

Un dels primers consells de ministres de Rajoy I el Breve ha congelat les primes a la generació via renovables sine die i ha establert una moratòria per tots els projectes que encara no estaven registrats, però és clar ha de mantenir les primes a les instal·lacions existents. La mesura és sensata, però no atura el problema, només el pal·lia parcialment. I què es fa amb el dèficit existent? Doncs en part (gairebé la meitat) es "titulitza". I què vol dir això? Doncs més o menys el que van fer els banquers americans amb les anomenades "subprimes": s'agafa el dèficit tarifari i es converteix en un "dret" que té un valor de cotització en un mercat secundari organitzat...Sense comentaris. Tothom sap com va acabar el pollastre de les subprimes, sinó que li preguntin a Lehman Brothers.

I algú sap qui acabarà pagant al final tot aquest pastís? Doncs jo en tinc lleugeres sospites...De moment la factura elèctrica ja pujarà a partir del mes d'abril.


dimarts, 20 de març del 2012

Centre de recerca Príncep Felip de València

Avui trenco una norma no escrita que tinc des de fa molt temps, i és la de no fer massa cas els correus electrònics que arriben amb missatges reivindicatius, o d'acció suposadament solidària que cal enviar en còpia oculta a quantes més persones millor. No reenviaré el correu que he rebut (d'una font de confiança), però sí que en parlaré en aquest espai.

El correu informa d'un ERO massiu al Centre de Recerca Príncep Felip. La notícia em crida l'atenció, ja que parla del comiat salvatge de més de 100 treballadors, dels quals una vuitantena, investigadors. També diu que el centre, que depèn de la Generalidad valenciana, (sí sí aquella que fins no fa gaire tenia com a màxim dirigent un senyor estirat i alt que va a missa cada diumenge i té una senyora que quan rep regals diu literalment a l'emissor que "se ha pasado tres pueblos") que tanca catorze línies de recerca entre les que destaquen algunes dedicades a l'alzeimer, càncer i parkinson. Faig una cerca per internet i em costa poc trobar notícies de la premsa convencional que corroboren la veracitat de la notícia. No em puc estar doncs de contribuir, encara que sigui amb una goteta, a la difussió d'una situació que penso és del tot reprobable i que una vegada més ens porta a avergonir-nos de molts d'aquells que constitueixen la mal anomenada classe política.

Pel que sembla, més enllà que el "mètode" de comiat exprés utilitzat diu molt dels seus responsables, el centre costava per sota dels deu milions d'euros l'any i segons la Generalidad, s'havia de racionalitzar. El que oblida mencionar la nota de premsa és que la "Sociedad Proyectos Temáticos de la Comunidad" disposa aquest 2012 d'una aportació de 35 milions d'euros per activitats tan edificants i de tan valor afegit com el desenvolupament d'actes tals com la Fòrmula 1, l'Open de Tenis, el Màsters Golf i la Volvo Ocean Race. Ja tenen part de raó, ja els francesos, quan des del seu guinyol de Canal+ s'enfoten dels espanyols tot resaltant que més enllà de l'esport, ni cinc de calaix.

I és que el model que la Generalidad ha volgut impulsar a València coincideix amb el de l'Espanya del "pelotazo", la de la cultura del diner ràpid i fàcil, l'especulació i el curt termini. Aquest és el model de la insostenibilitat, arrodonida amb el desig d'obtenir l'aigua que el territori no té de forma natural per tal d'augmentar l'especulació i la destrucció del medi. Sembla ser que la cultura de les urbanitzacions i els camps de golf encara no ha estat desterrada. I no ho ha estat perquè encara n'hi ha molts que manen, o són prop del poder, que ho porten a l'ADN.

Alguna cosa deu haver vist el gran mecenes de les ciències i la cultura anomenat Sheldon Adelson quan ha decidit que la millor ubicació a Europa per a instal·lar el macrocomplexe de casinos, hotels i centres comercials és Espanya. Si Barcelona fós finalment l'escollida, la nostra capital competiria amb les simpàtiques vil·les de Macau i Singapur, creant riquesa efímera, devorant sòl de forma irreversible i recrutant centenars de persones per a treballs de baixísima qualificació. Em pregunto per què en Sheldon no haurà escollit Estocolm o Munich, posem per cas? Deu ser que hi fa massa fred.


dilluns, 12 de març del 2012

Ètica i Política

Llegeixo a l'Ara d'avui que el Lehendakari basc (no sé si és molt honorable o no, però no ho tinc del tot clar) s'ha gastat en tres anys (2009-2011) 125.000 € de l'erari públic basc en classes d'Euskera, atenent a un compromís electoral que va fer l'any 2009 quan va arribar a la Lehendekaritza.

En temps de retallades generalitzades de la despesa pública, el pressupost de classes del Molt Honorable s'incrementa aquest any 2012 en 8.000 € fins a arribar als 48.112 € per a ser exactes. Home, l'afer té molt poca justificació, però si resulta que el Sr. López, de nom de pila Patxi (suposo que per dissimular), ha estat 50 de les seves 53 primaveres de vida vivint totalment d'esquenes a l'euskera -com, d'altra banda, un percentatge majoritari de la població basca, siguin autòctons o inmigrants- té poca justificació que hores d'ara el senyor es desperti amb ganes de fer un aurresku i poder demanar en Euskera unes tapes al casc antic de Donosti.

Perquè a més a més, sembla que les classes no estan donant el fruit desitjat. Hom podria pensar que, després de tres anys d'esforços i 125.000 € invertits en classes particulars, els resultats, en persones de quoeficient intel·lectual normal, haurien de ser espectaculars. Fins i tot l'Ex-President de la Generalitat José Montilla, va treure força profit de les seves classes de català amb professor (de fet era professora) particular a primera hora del matí. Però diuen males llengües que aquest no és el cas. Sembla més aviat el cas d'un tal Aznar o un tal Zapatero amb l'anglès. Diuen que no hi ha maneres, i això que la promesa electoral implicava que abans d'acabar el mandat concediria una entrevista exclussivament parlada en Euskera. Anem malament, fins i tot allà on la gent és rica i sàvia i feliç, allà on lliguen gossos amb llangonisses.

Doncs això, hi ha una escola de pensament econòmic que diu, tot referint-se a la "res publica", que allò que no té cost, no val res, i que per tant no és valorat. És escandalós, encara que el tresor públic basc i el seu flamant concert econòmic s'ho puguin permetre, que es dil·lapidin impunement els diners que són de tots. Això és el que fa mermar la confiança del ciutadà del carrer en la (seva) classe política. Si el Sr. López vol fer classes d'Euskera per quedar bé i per què muda i per què fa modern fantàstic, però amb tres alternatives que no són cap de les que s'han produït en realitat:
- o es paga ell els capricis (especialment si, com sembla, no n'ha de treure profit),
- o els paga el govern basc a preus raonables, és a dir, de mercat (jo amb 125.000 € en tres anys em comprometria fins i tot a parlar mandinga, una llengua que als alts estaments de la judicatura espanyola sembla agradar-los molt)
- o els paga el govern basc però si al cap de quatre anys no és fluent en Euskera com el Sr. Ardanza, que torni fins l'últim cèntim d'euro, però d'això, els que han viscut tota la vida de la cosa pública, no en volen sentir ni parlar.

Cada vegada entenc més determinats col·lectius que formen part dels anomenants indignats. Notícies com aquesta farien indignar fins i tot els més indiferents. O tempora, o mores.


dissabte, 10 de març del 2012

"Jo Mai Mai" - Joan Dausà i els tipus d'interès

L'Albert Puig és probablement un dels més grans coneixedors del panorama musical del país. I des del seu "Delicatessen" a ICAT FM de tant en tant descobreix autèntiques perles, no només de cantants locals, sino d'arreu del món.

Recentment vaig tenir l'oportunitat d'escoltar una de les seves darreres reconamacions, en Joan Dausà, i com gairebé sempre, la va encertar de ple. De'n Dausà en sabia la faceta de locutor, narrador (fa la veu de'n Xavi Masdeu protagonista de la magnífica sèrie d'animació "Arròs covat" del 33) i actor, però no en sabia la faceta de cantant. I de fet "Jo Mai Mai" és el seu primer disc, publicat recentment, el més de febrer.

"Jo Mai Mai" és un projecte en el que en Dausà, s'ajunta amb una sèrie d'amics seus, Martí Maymó (baix dels Manel), Àxel Pi (cantant de Sidonie), Clara Segura (actriu), Arnau Vallvé (bateria dels Manel), Carol Duran (violí i cantant de La Carrau), que m'imagino que deuen ser "els tipus d'interés".

Es tracta d'un disc intimista, que definiria com sorprenent, en el fons i en la forma, i en el que la melanconia i la tristesa és un dels fils conductors de les 11 cançons del disc. Les cançons parlen de situacions quotidianes, d'aquelles que ens passen o poden passar a tots i expliquen situacions de solitud, desamor, suïcidi, malaltia i mort, i records d'un passat que no tornarà, però amb una naturalitat que les fa especials. A destacar uns arranjaments musicals basats fonamentalment en el piano, que presideix totes les cançons.

Algunes de perles del disc són: "1979", un autèntic poema d'amor i mort amb un acompanyament de piano excepcional, "Jo mai mai", la cançó que dóna nom al disc, que jo qualificaria d'exquisida per la seva naturalitat, "M'hauria agradat", màgica per la trista resignació que desprèn, o la sorprenent "Parlant de tu i de mi" que justament parla de la rutina i la incomunicació. L'únic punt segurament millorable és la durada de les cançons, que de promig no arriba als tres minuts per peça.

En qualsevol cas, un disc molt recomanable. 

divendres, 9 de març del 2012

La disbauxa grega

Sembla impossible que el bressol de la civilització occidental, la pàtria de la filosofia i del pensament modern pugui estar en aquesta situació de desgavell econòmic i moral.

Avui els ministres d'economia de la Unió Europea celebren cofois que els creditors privats de l'economia grega (fonamentalment el sector bancari), els que no fa tant temps van comprar deute públic grec en grans quantitats, hagin acceptat una quitança del cinquanta per cent del valor dels seus títols. Doncs aquest xantantge, orquestrat i tutelat per la Unió Europea i tolerat pel Banc Central Europeu, ha estat acceptat pel noranta-cinc per cent dels creditors. Institucions que han acceptat que de cada mil euros de títols de deute de l'economia grega, només els en tornaran cinc-cents al seu venciment.

Home, doncs, que voleu que us digui... si amb aquesta dràstica mesura la cosa s'arreglés per sempre més, continuaria sense estar-hi d'acord però com a mínim ho entendria, però el fons de la qüestió continua sense resoldre's (l'endeutament de l'economia grega continua essent gegantí, d'un 120% del seu P.I.B., després de la quitança), i aquesta solució d'avui, no deixa de ser més que un pegat que no farà sinó allargar l'agonia.

I en que es basa aquesta afirmació tan rotunda? Doncs el en fet que Grècia és una economia molt petita, escassament industrialitzada, amb molt poca productivitat, amb grandíssima economia submergida,  i el que és pitjor, amb un percentatge d'ocupació generada exclussivament pel sector públic que enrigui-se'n vostès d'Extremadura. Més del 60% de la població activa treballa de forma directa o indirecta pel sector públic.

Amb aquesta situació de fet, una massiva fugida de capitals grecs cap a l'exterior, fonamentalment cap a Xipre i Suïssa als darrers anys, estimada en més de 40.000 milions d'Euros, i amb el frau i la corrupció instal·lats a la vida quotidiana (quaranta-cinc mil morts cobrant pensions de jubilació fins fa quatre dies), el país té un futur escàs dins la Unió Europea. Què ha aconseguit aquesta política radical d'austeritat i contenció auspiciada per la troika? Doncs doblar la taxa d'atur i triplicar la fugida de capitals. La situació de Grècia avui és que gasta menys (fins i tot el ministre d'economia, Evangelos Venizelos, es veu més prim) i deu menys diners, això és una evidència, però també que té menys futur, menys il·lusió col·lectiva i menys ganes de sortir endavant.

Tinc pocs dubtes que Grècia haurà d'acabar sortint de l'Euro i que acabarà fent default (no sé si serà primer l'ou o la gallina). Només una devaluació basada en una altra unitat monetària pot fer tornar massivament els capitals d'inversió al país hel·lè, i el turisme, i l'activitat productiva....

El pitjor de tot això però és l'efecte dominó que aquesta quitança irresponsable pot provocar a la resta de països perifèrics amb problemes estructurals i d'endeutament. Els portuguesos poden reclamar demà mateix que per què ells no? I els irlandesos, i si això succeeix s'hi afegiran espanyols i italians, i si tot això passés (que no crec, al menys en el cas d'Itàlia i Espanya) seria el principi de la fi d'aquesta Europa que van somiar els Adenauers, els Köls, Delors i companyia. 

Fins que no hi hagi una veritable harmonització fiscal i una sobirania econòmica absoluta per part de Brussel·les, l'Europa que coneixem continuarà essent un bonic somni que un dia va poder ser.

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

Encara no tinc els detalls del tot clars, però continuant amb la idea que la justícia fa com els àrbitres de la Leb Or (espero que ningú no s'enfadi pel símil, que cada dia trobo més encertat), avui hi ha hagut sentència al recurs presentant per la Generalitat contra la demanda interposada per tres (3, sí 3) famílies per a reclamar el dret a educar els seus fills preferentment en castellà.

Sentència que, d'una banda pretèn ser salomònica -les 3 famílies tenen dret a educar les seus fills en castellà, sense dir com però es respecta l'essència del model lingüístic de Catalunya en que l'ensenyament utilitza com a llengua vehicular el català- però que en el fons, el que acaba fent és avalar -amb certes reserves, això sí, però avalant, al capdevall- el model lingüístic català.

En la meva modesta opinió, i sense entrar encara a fons en el els fonaments de dret de la sentència, la judicatura, a l'igual que una part de la caverna (i amb això no estic equiparant judicatura amb caverna, ni molt menys) li comença a veure les orelles al llop.

Queda clar que a Catalunya alguna cosa ha canviat força ràpidament des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya. I encara que l'independentisme sociològic continua essent una opció que no és majoritària, hi ha coses que ja mai no tornaran a ser com abans, i la prova és que en l'última enquesta del CEO (Centre d'estudis d'opinió) hi ha un 44% de la població de Catalunya que es manifesta a favor de la independència, cosa que tan sols fa cinc anys era impensable. Entrevistes difoses per les Espanyes com la de'n Jordi Pujol per part de'n Jordi Évole a la Sexta el diumenge passat contribueixen a crear un estat d'opinió a les Espanyes que deixa si més no entreveure cada vegada més clarament, que la paciència dels catalans no és infinita. Els mateixos resultats dels referendums (il·legals) convocats l'any passat a  Catalunya, amb un significatiu èxit de participació, dónen senyals inequívocs a Espanya que encara que molt de boqueta, els catalans no ho aguantaran tot gaire més temps. 

Catalunya ha fins i tot aguantat estoicament el desmantellament del sistema financer de caixes catalanes (en gran part gràcies a la negligència dels propis catalans). I l'expoli i el maltracte han estat sistemàtics els darrers anys, tant que fins i tot l'Enric Millo ja anuncia l'estudi d'un tracte diferencial per a Catalunya en matèria de finançament (dins de la LOFCA, això sí, que ningú no s'exciti abans d'hora), o la ministra Ana Mato ve a Catalunya a inspeccionar les Rodalies en persona.

Però hi ha fronteres que la pròpia Espanya sap que no es poden trespassar, que potser ens abocarien a una via de no retorn. I una d'aquestes fronteres és la llengua, pedra angular de la identitat catalana i balda fonamental en la integració i convivència pacífica de tots els que viuen i treballen a Catalunya. Si un tribunal hagués trespassat aquesta frontera, les conseqüències a mig termini haguessin estat, potser, letals. I això ho saben, per això apliquen els principis dels àrbitres de la Leb Or, que quan s'han equivocat perjudicant molt l'equip local, li piten una tècnica a l'entrenador de l'equip visitant per a posar-se el dit al nas per a treure's una burilla.  

Sobirania nacional (Espanya) i sobirania real (Europa)

El senyor Rajoy I, "El missing", surt poc, però en la línia de la mediocritat excelsa de les classes polítiques espanyoles, quan surt és per fer-se notar. I jo que pensava, ingènuament, que vuit anys d'oposició li haurien servit per aprendre algunes coses bàsiques,...anglès, posem per cas, o comptabilitat nacional, per, posem per cas, entendre com es genera un dèfit del 8,5% del PIB, o de macroeconomia per entendre que, posem per cas, apujar els impostos sobre la renda no són el vehicle més adequat per a corregir els dèficits de l'estat.

La setmana passada a Brussel.les va fer un dels papers més galdosos d'aquest període de govern de 3 meses que ara porta. Va posar els bemols sobre la taula, i va dir ben fort -i en castellà, perquè és incapaç de parlar altra llengua, aquesta és la riquesa lingüística del personatge- que el sostre de dèficit del 4,4% que "imposa" Bruseles no es podrà complir perquè venim d'una herència emmetzinada del 8,5% i que per tant, encara que, això sí, farem tots els possibles, l'objectiu es fixa en el 5,8% i que Brussel.les pot dir missa però que Espanya és un país sobirà i que ningú no els ha de dir què ni com han de fer les coses.

Fantàstic! Les seves declaracions han fet la volta al món autoanomenat civilitzat i d'entrada les conseqüències han estat una caiguda significativa de la borsa espanyola i un incrment de la prima de risc.  
I tot per la sobirania nacional!!Llavors, aquesta sobirania nacional tan madrilenya (de Madrit, concepte, és clar) esdevé encara més nacional quan al Consell de política fiscal i financera s'informa que l'objectiu de dèficit dels ajuntaments i les comunitats autònomes roman invariat, en el cas de les comunitats a l'1,5%. O sigui, que no en té prou en no fer cas als acords presos a Brussel·les sinó que, a més a més, és insolidari amb les autonomies que, com Catalunya, tenen transferides competències com ara Sanitat o Educació, grans consumidores de recursos públics. Així, la culpa del dispendi i de les desviacions sempre serà de les autonomies (i la gran pregunta que es fa la dreta ja comença a estendre's, com taca d'oli: per què hem de tenir 17 "de tot"? Per què 17 defensors del poble, o 17 sanitats, 17 televisions, o 17 models educatius?). Però, senyors de la caverna...ja sé que no són gaire defensors de la memòria històrica, en el sentit més ample de la paraula,...no se'n recorden que l'Espanya radial i la de les autonomies la van crear Vostès? I només per a frenar una Catalunya que, legítimament, demanava la seva autonomia. Ara el monstre que han creat se'ls ha girat en contra.

I en comptes de començar a tallar d'arrel aquelles fonts de despesa inútil que el Govern de Madrit pot controlar de forma directa, doncs no, es tracta d'abraonar-se contra les autonomies en general, i contra Catalunya en particular. Per què no comencen a demantellar les diputacions? Per què no es carreguen el Senat? Per què no eliminen els càrrecs de confiança? Per què no reformen les Mútues? Per què no retallen la despesa militar? Per què no es carreguen el Ministeri de Cultura? Per què no reformen la prestació d'atur.....?

És una forma especial d'entendre la sobirania nacional, la dels pebrots i l'Intereconomia, la gomina i la corbata rosa, els botons de puny i en Cristiano Ronaldo. No tenen ni tan sols perspectiva que la sobirania és un concepte arcaïc (ja ho deia Ortega i Gasset), i que un país independent com Grècia ja fa molt de temps que ha perdut la sobirania, la dignitat de país, i fins i tot l'honor, que com diria Calderón, és patrimoni de l'ànima, però l'ànima grega no és ni tan sols de Déu, sino de la troika. Cal que el Senyor Rajoy I vagi en compte amb la sobirania nacional, no sigui que quan es giri d'esquena els mercats li prenguin de les mans, com li va passar als grecs... 

dijous, 1 de març del 2012

Barra lliure

El món no és ni dels valents ni dels agosarats ni dels honrats, ni dels dignes. El món és dels poderosos. I aquesta afirmació tan contundent entronca amb aquella màxima clàssica que l'Onassis repetia tot sovint: "no hi ha com tenir calés per fer calés". Això ha quedat demostrat en la segona part de la orgia monetària organitzada pel Banc Central Europeu, que ahir va completar una segona subhasta al sistema bancari europeu, per -ni més ni menys- mig bilió, amb b, d'Euros.  Aquesta operació és la continuació d'una primera operació d'un import similar que el Banc Central va subhastar el mes de desembre passat. Aleshores, hi van acudir sobre tot les entitats bancàries del Sud d'Europa (aquella subhasta va evitar amb tota probabilitat, la fallida d'alguna entitat bancària espanyola). A la d'ara hi han acudit tots, els petits i els grans, tant si venen del Nord com si pugen del Sud: 800 entitats bancàries, entre les que no hi faltaven les espanyoles a les que se'ls ha adjudicat un import de més de 100.000 milions d'Euros. Fins aquí les dades objectives.

Si aquestes subhastes haguessin servit per a retornar el crèdit als mercats minoristes, doncs home, sense veure-ho del tot bé, ho podria arribar a entendre com una mesura anticíclica per mitigar l'impacte de la crisi i animar el consum i la inversió. La cosa és senzilla, et deixen diners a 3 anys a l'1%, és a dir, de franc, o millor dit, a tipus negatiu descomptant la inflació (o sigui que el que cal és demanar-ne quant més millor), i tu, banc els deixes als teus clients a un diferencial raonable, posem Euribor a un any més un diferencial del 2%, i ja tens que t'estàs guanyant un diferencial de 2,5 punts i amb aquest petit marge, vas fent la viu-viu, però has tornat a posar diners al sistema.

De fet és el que fan els nord-americans, que tenen moltes vegades impulsos keynesians (des del Governador de la Reserva Federal, Ben Bernanke, fins al President Obama, passant pel novel d'economia Paul Krugman,...) i consideren que quan les crisis són tan profundes com l'actual, cal deixar-se d'ortodòxies anti-inflacionistes i fer fluir el diner a l'economia, és a dir, fer anar la màquina de fer bitllets i injectar liquiditat al sistema, però la gràcia, és clar, és que la liquiditat arribi a l'economia real. Si pel camí hi ha algun banc que fa aigües per tot arreu (per exemple Lehman Brothers), doncs se'l deixa caure i s'evita esquitxar el contribuent.

Però a la vella Europa la cosa és lleugerament diferent. Des de la visió talibana del Banc Central alemany i la presidenta del seu govern, per a qui sense disciplina fiscal i pressupostària no hi ha lloc al cel, fins a l'orgia immobiliària i hipotecària espanyola, que algun il·luminat va pensar que duraria tota la vida (estan bojos aquests romans!!!!). I què fa la banca espanyola? Doncs s'endeuta barat per a col·locar aquest diner en títols de deute segurs que rendeixin més de l'1% o encara més dur: tapa forats de capitalització i, o no presta diners, o els presta amb un diferencial del 6% pel cap baix. I què fa l'Estat Espanyol? Doncs s'inventa un brodiu anomenat FROB (acrònim que fa riure per no plorar) i amb diners de tots, recapitalitza els bancs que estan en fallida tècnica: Unnim, Catalunya Caixa, Caja Sur, Caja Castilla la Mancha, CAM, entre d'altres....El mite del "Spain is different" continua essent cert.  I amb diners de tots els contribuents, els bancs continuen guanyant diners prestant-ne pocs a tipus d'escàndol. I llavors un s'assebenta que, per exemple, un senyor bancari indultat pel Govern Espanyol el passat Nadal, de nom Alfredo Saez, va cobrar l'any passat un salari de més d'11 milions d'euros, o que una senyora que es diu Botín en va cobrar 4,09. Visca la barra lliure!!!