759 milions de raons

L'afer dels 759 milions impagats de forma il·legal, o com a mínim al·legal, per part de l'administració espanyola i les conseqüències que n'han transcendit públicament posen de manifest ara ja de forma més que evident algunes percepcions que molts ciutadans del carrer tenim des de fa temps:

1. La situació de les finances públiques de Catalunya penja d'un fil. La qüestió, vist el lamentable especatacle d'aquest Nadal (i mesos anteriors) és quant trigarà a petar, perquè al meu negociat, del que està passant se'n diu suspensió de pagaments de facto i no s'albira que la cosa hagi de canviar substancialment als propers mesos.

2. Sense un finançament que es pugui controlar des de Catalunya de forma total o majoritària, l'autonomia, el federalisme i d'altres mandangues eufemístiques són una pura entel·lèquia. L'única independència de veritat no té a veure tant amb banderes, llengües i d'altres fets que configuren l'ànima d'un poble (que també, òbviament), sinó més aviat amb la capacitat d'un determinat col·lectiu de gestionar els seus ingressos i les seves despeses.

3. En la mateixa línia, sense possibilitats d'obtenir finançament a un preu raonable via emissió de deute (que, recordem, necessita de l'autorització del ministeri d'economia), la capacitat de maniobra de la Generalitat és francament escassa, perquè en una crisi global i en particular de la magnitut que afecta especialment per aquests paratges del Sud, la possibilitat de generar ingressos incrementals és limitada, mentre que els interessos dels préstecs, el pagaments a proveïdors i les nòmines dels 230.000 funcionaris catalans cauen cada mes (i dos mesos cauen de forma doble en el darrer cas). 

4. L'Estat ho ha fet molt bé aquests darrers anys amb la política del "café para todos" de la que escrivia fa uns dies en aquest mateix blog: ha transferit el gruix de la despesa (política sanitària, de seguretat, d'educació, de benestar social, i d'altres bagateles com ara la Renfe), sense que hi hagi hagut una paritat en la transferència dels ingressos necessaris. La famosa llei de la dependència n'és un dels darrers exponents més clars.

5. Aquesta mateixa estratègia, sibil·lina i perversa, és la que ara donarà ales a la política de recentralització amb l'excusa brandada a tort i a dret pel govern central sobre tot als forums de les institucions europees -amb independència de quin sigui el seu color polític-, que són les autonomies les que malbaraten els recursos i les responsables de que Espanya no compleixi amb els objectius de dèficit, i que per tant se les ha de controlar molt de prop.

6. Si l'Estat ha d'acabar intervenint les finances catalanes i rescatar Catalunya, la nostra autonomia es veurà substancialment afectada. Ja mai més res no serà igual que ara.

7. Algú s'ha fixat que ens bascos no parlen mai de problemes de finançament ni d'ajuntaments rescatats per les diputacions forals?

Conclusió: estem en un atzucac de molt difícil sortida. Mal m'està dir-ho però una de les poques esperances, des d'un punt de vista polític, és que donat que la situació de les finances valencianes és encara pitjor que la catalana, el govern central probablement obrirà la caixa d'una forma més generosa i sense tantes conseqüències polítiques que si la situació fóra a l'inrevés.

Ens esperen temps interessants. Bona entrada d'any.

Per un miserable plat de mongetes

No em puc estar de parlar dels vestits, o més aviat, del judici dels vestits. La veritat és que "la cosa" està donant molt més de sí del que havia imaginat.

Malgrat la insignificància d'unes miserables jaquetes i camises, o el que és equivalent, vendre's per un plat de mongetes (l'afer és gairebé surrealista), les probes són implacables i aclaparadores, i a aquestes alçades de la vista, la sentència està cantada, al menys la de la opinió pública i més que probablemente també la dels jutges. Tinc una farcida llista de greuges respecte del mal anomenat estat de dret, i de la seva administració de justícia, però he de dir que tot i la lentitut, la falta de mitjans i de vegades altres factors exògens dels que més val no sospitar (vegi's si no el cas Millet, entre d'altres), avancem inexorablement cap a un estat de situació en que qui la fa, l'acabarà pagant. I així serà amb el senyor Urdangarin i també amb el senyor Camps, "Paco, te quiero cabrón", pels amics, coneguts i col·laboradors d'Orange Market.

I no només perquè tot plegat està tan fotut que el propi rei ha de treure de la foto les seves filles, ensenyar les vergonyes pressupostàries (parcialment i fent trampes) i humilar-se públicament per dir que els espanyols són tots iguals davant la llei, sinó perquè en aquesta situació de crisi de la que no s'albira encara cap esperança realista de sortida a curt ni a mig termini, la sensació d'impunitat dels que es pensaven impunes podria acabar provocant perilloses situacions populars de rebuig l'abast de les quals podria ser pitjor que les que ens han regalats els indignats a les principals ciutats de les Espanyes durant aquest 2011. I és evident que ningú no vol això, començant pels nous tecnòcrates instal·lats recentment al poder. Perquè això dels indignats al capdevall no preocupa al poder (quatre pringats "perroflautes"), però si la classe mitja i la classe treballadora s'emprenyessin de debò, llavors, ai las, les estructures de l'estat podrien arribar a trontollar.

El senyor Camps caurà, aquesta és una mort anunciada. Serà un cap de turc, com ja va demostrar el fet que en Federico Trillo ("presidente, las tropas están listas para la conquista de Perejil") fós l'emissari enviat per Génova a València per fer-lo dimitir, o per què es declarés culpable (hi ha un memorable article a La Vanguardia del 21 de Juliol de 2011 de Fernando Ónega - "L'alleujament"- que recomano vivament) per evitar que la condemna a un president de comunitat autònoma del Partit Popular pogués perjudicar la victòria del Partit Popular a les eleccions generals. Cert és que aquest fet deixa en evidència l'utilitarisme del PP (no et decapito perquè siguis culpable sinó perque la teva possible condemna em podria perjudicar políticament), però tot i això la realitat és que el partit l'abandona a la seva sort i el deixa tirat a la cuneta (que defensi la seva honorabilitat ell solet).

El pitjor del cas però, des d'un punt de vista deontològic, és que un senyor que es confessa honrat a capa i espasa, que professa i es vanta d'un catolicisme practicant extrem, pugui mentir amb tanta sang freda i un cinisme tan agosarat (dormen a la nit aquests individus?). És fantàstic veure els oblits de memòria i les negatives a les preguntes dels jutges i fiscals, que són immediatament rebatuts per escarni del mentider amb la reproducció d'una simple gravació de converses telefòniques kafkianes. Menteixen perquè no tenen, ara ja, cap altra alternativa. Es creien Déus i ara s'adonen que són simples mortals. Al menys de tant en tant, l'estat de dret ens dóna alguna satisfacció.

Involució a la vista

Tot i estar previst a la Constitució del 1978, l'estat de les autonomies, que es va desenvolupar a cuita corrent, va ser de facto un engendre post cop d'estat de l'inefable Antonio Tejero Molina, presumpte membre de la benemèrita guàrdia civil. La famosa LOAPA (pels que no se'n recordin, acrònim de "Ley orgánica para la armonización del Proceso Autonómico") es va promulgar el juliol de 1982, un any i mig després del cop d'estat de Febrer de 1981.

Aleshores, Catalunya i Euskadi van presentar un recurs d'inconstitucionalitat que afortunadament va prosperar ja que l'ara qüestionat Tribunal Constitucional va declarar nuls 14 dels 38 articles de la llei, que ja sense cap capacitat harmonitzadora va acabar aprovant-se l'any 1983. Com que els jutges van desarmar els arguments de la dreta espanyolista, llavors es va inventar el justament anomenat "café para todos" com a potent instrument de dilució de la força creixent que les autonomies catalana i basca estaven agafant. I així, com bolets en temps de pluja, el mateix any 1983 van anar sorgint estructures tan lògiques, reivindicades i justificables com la Comunidad Autónoma de Murcia o la Comunidad Autónoma d'Estremadura per posar dos exemples ("manda cojones" que diría el meu admirat Federico Trillo). Les administracions autonòmiques han tingut la seva quota part de culpa en el desfici pressupostari en què es troba actualment l'estat espanyol, i han estat responsables a més a més de la dilapidació injustificada d'una quantitat extraordinària de fons estructurals procedents de les Europes, però aquesta història seria mereixedora de molt més que una entrada de blogg (només a títol d'exemple, només a coeficients intel.lectuals molt limitats se'ls pot acudir fer carreteres innecessàries o pavellons poliesportius ultramoderns i equipats per jocs olímpics a cada poble de més de 1000 habitants).

La qüestió és que Espanya va muntar una estructura administrativa innecessària, cara i en la majoria dels casos ineficaç (des d'una perspectiva de servei al ciutadà, que és en definitiva qui paga els impostos) fonamentalment per desarticular el "fet diferencial català". No van poder contra els bascos i navarresos i el seu règim foral respectat fins i tot pel dictador, i es van acarnissar amb els catalans. Però malgrat tot, en època de vaques grasses, fons de cohesió a cabassos i emissions de deute a quatre rals, Catalunya anava fent la seva més o menys com aquell qui no vol, sense autonomia fiscal però sense que hi hagués excessiva pressió ni tensió generada per la caixa (o la seva manca).

Però la caixa buida ha estat una magnífica ocasió per a començar un altre atac, frontal, descarat i sense manies per part de Madrit ("concepte"; em permeto apropiar-me de l'expressió del periodista Iu Forn). I tant li fa si a Madrit són de dretes o d'esquerres, són nacionalistes espanyols i en major o menor grau, tots escombren cap a casa (seva). La famosa qüestió dels 759 milions d'Euros n'és una mostra evident. No et pago els diners de la disposició addicional tercera relativa a pagament d'infraestructures que tu (Generalitat) has avançat, malgrat que jo (Estat) ho tinc consignat als pressupostos de 2011. Però no patiu, Artur i Andreu, que us farem una bestreta de 1.000 milions i així podreu acabar de pagar la paga extra dels funcionaris.

El pols està servit. L'excusa de que el dèficit galopant que ofega les Espanyes ha estat causat per les autonomies (objectivament força cert) és perfecta per començar la involució i la recentralitatzació, com ja s'ha encarregat de recordar-nos des del primer dia el flamant nou equip econòmic de Don Mariano i l'encantadora Soraya. I com que hi ha cafè per a tots, si comencem a reduir competències (o disminuir transferències de la caixa central, que pel que fa al cas és el mateix), les reduim per a tothom. Qui cregui que d'aquest procés Catalunya en sortirà indemne, que aixequi la mà.

Monarquia 2.0

Si la monarquia té alguna possibilitat de supervivència a l'Estat Espanyol, i de moment semblaria que la cosa no arribarà a majors (malgrat l'efecte urdangarin i el fort desplegament mediàtic de la dreta cavernària espanyola per fer soroll i generar malestar) és fent passes decidides de cara a posar de manifest que es tracta d'una institució que:

• Posa l'honestetat i ls transparència al davant de tot
• Es capaç de fer les gestos necessaris per a fer que l'anterior es descodifiqui per part de la ciutadania de forma ràpida i evident.

I en aquest sentit els experts en comunicació de la Zarzuela s'han posat mans a l'obra de manera ràpida, i al meu entendre, eficaç. Tot els missatges que des de la casa reial s'han anat donant a la ciutadania en els darrers dies van en aquesta direcció.

D'entrada han anuanciat que el seu pressupost serà fet públic al mateix web de la Zarzuela com també es publicarà la liquidació del mateix. D'altra banda el missatge en relació al ex-esportista milionari presumpte (per cert molt eixerit a la felicitació de Nadal a la que surt amb la seva esposa i prole) ha estat contundent i els gestos encara més. Des d'ahir la figura de cera del presumpte ja no apareix amb la família reial; el diumenge quan tanqui el museu de cera, serà treslladat a la secció d'esportistes famosos (vejam quan dura, auguro que poc). 

Però el fet que segurament ha estat més explícit en aquest sentit és la visita del príncep a Catalunya en motiu d'un acte de la fundació Príncep de Girona, que òbviament presideix. Faig un incís: de la Fundació Príncep de Girona en parlarem un altre dia, perquè aquest cas requereix més d'un article. Tanco l'incís.  En el discurs d'aquesta setmana a Barcelona no només va parlar en català, sinó que ho va fer netament millor que d'altres personatges públic com un tal Sr. Montilla, sense anar més lluny, i a més a més, el seu missatge de modernitzar la institució tenia tot el sentit del món. Coincideixo amb en Toni Soler (en el seu article de l'Ara de diumenge passat) en que la monarquia espanyola ha estat tradicionalment una institució poc bel·ligerant amb  Catalunya que a més a més ha demostrat voluntat de posar ponts més que no pas treure'ls, i donats els temps que s'acosten tots els aliats que els catalans poguem tenir a Madrid seran benvinguts.

Visca el rigor periodístic

Llegeixo al Time Magazine de novembre un dels habituals reportatges especials sobre política internacional, tractats amb pretès rigor científic. En aquest cas es tracta d'un article que es titula literalment "Top 10 Aspiring Nations" i tal com el títol sembla suggerir, analitza el cas de 10 territoris que aspiren a la independència. Els reprodueixo tot seguit, en el mateix ordre que apareixen a l'article:

1. Escòcia
2. El País Basc
3. Tíbet
4. Ossètia del Sud
5. Kurdistán
6. Quebec
7. Sàhara Occidental
8. La República de Cascàdia ?
9. Padània
10. La Segona República de Vermont?

Home, el primer que se m'acut és que no es tracta d'un reportatge gaire rigorós, com passa tantes vegades quan des dels Estats Units es pretén tractar temes d'aquest tenor. O tal vegada es tracta d'una broma pre-nadalenca. Perquè algú ha sentit a parlar mai de la República de Cascàdia o de la Segona República de Vermont? ( essent Vermont, un dels estats dels USA, fins aquí arribo). Doncs pel que sembla, la República de Cascàdia seria el territori configurat per la unió del estats de Washington (USA), British Columbia i Oregon (aquests dos darrers territoris del Canadà), i que donaria la llibertat dels opressius Estats Units i Canadà a 14 milions d'ànimes. Francament, i sense ànim de despreciar ningú ni n'opinar gratuïtament, el o els que es va/n inventar la suposada República debien estar sota l'efecte de substàncies psicotròpiques, o tal vegada la reivindicació ha nascut l'any 2011, perquè jo no n'havia sentit a parlar mai, i aquest tipus d'afers són força del meu interès.

La segona consideració és que a la llista hi trobo a faltar Catalunya. Obviant la broma o la ressaca de les respectables Repúbliques de Cascàdia i Vermont (la segona, no sé què haurà passat amb la primera), no em crec que la Padània inventada pel polièdric líder de la Lega Nord Umberto Bossi tingui més possibilitats d'esdevenir independent que Catalunya. I no només perquè això de la Padània sigui un invent de fa quatre dies, sinó perquè senzillament no té entitat, ni llengua pròpia, ni una massa de gent al darrera que cregui en la idea i hi estigui disponsada a lluitar per la mateixa democràticament.

A Ossetia del Sud hi he estat no fa gaire i, ocupada com està per les tropes russes, té tantes probabilitats de ser independent de debò com les que té el Sàhara Occidental mentre el Marroc continüi essent una dictadura, a l'igual que el Tíbet amb la Xina. Ens queda doncs Escòssia, Euskadi, Quebec i Kurdistan, i a la llista, des d'una perspectiva assèptica hi afegiria Catalunya. O no mereix ser a la llista un país capaç de reunir en una manifestació el 10 de juliol de l'any passat un milió de persones al Passeig de Gràcia de Barcelona?

Per a saber-ne més: http://www.time.com/time/specials/packages/completelist/0,29569,2041365,00.html#ixzz1glxrW6oT

Monarquia i Obsolescència

La monarquia és una institució anacrònica, i em sembla que amb aquesta asseveració hi està d'acord pràcticament tothom, fins i tot els monàrquics. En el cas de la monarquia espanyola però, el suposat paper del rei a favor de la democràcia durant el cop d'estat dels bigotis i tricornis al febrer 1981 -paper que cada vegada està més qüestionat per les darreres línies d'investigació històrica- va fer rebrollar un sentiment de simpatia cap els borbons. Així doncs, durant pràcticament 30 anys la institució ha viscut dels rèdits d'una nit.

I mentre durant 30 anys la sang reial s'ha mantingut aïllada, la cosa no ha passat a majors; rumors amunt i avall sobre suposades febleses reials però poca cosa més. Els problemes han sorgit perquè els nouvinguts que s'han afegit a la família no eren de sang reial, dos plebeus (Urdangarin i Ortiz) i un suposat noble vingut a menys i descapitalitzat (de Marichalar). Els tres, ciutadans de carrer doncs, no han fet més que portar problemes a la família reial.

En ordre cronològic, el primer va resultar un trepa descarat, presumit i amb un gust estètic marcià. La segona, separada, amb caràcter i amb opinió (malu! que hagués dit la meva àvia). Al web oficial de la Casa Reial s'hi pot llegir "Su Alteza Real es la primogénita de tres hermanas. Contrajo matrimonio civil en 1999, divorciándose un año más tarde". I el tercer..., ai el tercer, si l'acaben jutjant no podrà tornar a Espanya perquè si ho fa, acabarà presumiblement a la presó. M'he permès la llibertat d'extractar una part de la seva biografia que apareix -encara- a la pàgina web oficial perquè no té desperdici: "En los últimos años, ha cultivado el interés por las cuestiones sociales y culturales, amén de las deportivas, intentando establecer caminos de diálogo entre unas y otras. Actualmente forma parte de los consejos sociales de diversas fundaciones españolas e internacionales, tales como la Fundación Balia por la infancia, la Fundación Equipara, y la Fundación Eisenhower Fellowships".

Sense comentaris.  La trama de les factures falses de l'Institut Nóos i les implicacions del Govern Balear i la Generalitat Valenciana són tantes i semblen tan clares, que fins i tot en Mortadelo i Filemón ho acabarien descobrint. La cosa deu estar molt fotuda perquè avui llegia a l'Ara que la família reial, invocant no sé quina llei de fa uns anys, està a punt de reformar-la precisament, per "fer sortir" de la família a efectes institucionals, a les dues filles grans del rei. Impressionant!!!! O sigui, que les volen fer fora per si pinten bastos. Això passa per no fer una selecció de personal acurada a l'hora d'engrandir el llinatge borbònic.

De fet, la història es repeteix, si no, que li preguntin a la família reial monagesca, a la belga o a la britànica... Auguro que en menys de 30 anys no quedarà ni una sola monarquia a Europa, llevat de la britànica que compta amb un suport popular que hores d'ara sembla blindar-la. A Espanya, se'ls està acabant el temps a marxes forçades.

Diari Ara: 1 any - Revista Cavall Fort: 50 anys - TV3 ???

Dues bones notícies en uns moments on cada notícia econòmica que es publica és pitjor que l'anterior.

Aquesta setmana passada al Caixaforum Cavall Fort va celebrar el seu 50è aniversari. L'enhorabona. Vaig subscriure els meus fills al Tatano i al Cavall Fort quan van tenir edat per llegir. I el meu gran, l'Adrià, segueix encara enganxat al Cavall Fort des que va fer nou anys i ja en té dotze. Jo el vaig llegir abans que ells i em va fer descobrir una llengua catalana que a l'escola pràcticament ens era negada. Per la nostra llengua és una gran notícia que després de 50 anys la revista tingui suficient salut financera (des del 1991 la revista depèn de la Fundació Cavall Fort) per a continuar publicant-se i a més a més tingui més trempera que mai. De fet, part del vici de la lectura i l'escriptura li dec al Cavall Fort juntament amb el Tintin i a l'Enid Blyton amb les aventures de "Los cinco".

I no fa gaire dies també es va celebrar el primer aniversari del diari Ara, del que en sóc subscriptor des de pràcticment el segon mes de vida. He d'admetre que al començament (vaig comprar el primer número i em va agradar però....) ho vaig fer gairebé com aquell que dóna diners per una causa justa, quasi filantròpica, però només com una col·laboració, convençuda sí, però sense gaire entusiasme, pensant que la viabilitat econòmica d'una aventura com aquesta en un país tan petit i complicat com el nostre, era més aviat baixa. Doncs estic content d'haver-me equivocat. El diari al que em vaig subscriure purament per la causa de la llengua resulta que ha fet forat. I ho ha fet perquè ha sabut trobar un lloc que no estava ben cobert al mercat de la premsa en català. Vendre més de 15.000 diaris de dilluns a divendres i més de 25.000 els caps de setmana són xifres que parlen per si soles (el primer any de vida) i una edició digital que ja és de les més seguides del país. L'Ara m'agrada per la pluralitat, per la frescor i la modernitat que destil·la i sobre tot, sobre tot, per les grans firmes que hi ha, entre les que en destaco l'Empar Moliner, en Toni Soler, en Josep Ramoneda i en Ferran Torrent. Si n'hi afegissim unes quantes més, algun diari que ha hagut de treure una edició en català a cuita corrent potser es començaria a preocupar.

En qualsevol cas, un país amb una premsa en català que es consolida des que El Periódico va fer una passa molt valenta l'any 1997 és un país que es normalitza, i això és bo en un món amb una alarmant tendència a la simplificació, sobre tot lingüística.

La tercera pota de la normalització de la llengua, ho mencionava en un altre article, és la televisió. La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió ha estat un veritable vehicle de cohesió de Catalunya, el que ha permés incorporar com a usuaris del català a milers de catalans immigrats i fills de la immigració. TV3 és el canal que ha vingut liderant als darrers anys (amb mitjans cada vegada més minços) la quota de pantalla de la televisió a Catalunya. I encara continua liderant-la. No podem permetre'ns el luxe de perdre allò que tan ha contribuït a la convivència i a la sortida del català de l'armari per un plat de mongetes. Esperem que el Govern deixi d'escoltar-se els seus aliats de la dreta espanyolista pura i dura i no perdi el nord, al menys en aquest àmbit en el que ens juguem un bon tros del nostre futur.

Sanitat Pública, inversions i retallades

Per una qüestió de malaltia d'un familar hem hagut de tornar a recórrer aquesta setmana a la Sanitat Pública, de la que n'he estat i continuo essent un fervent defensor. Tinc al meu pare ingressat a l'Hospital Trueta de Girona des de dimarts a la tarda i he de dir que les retallades (que evidentment hi són, i molt fortes), només es perceben de forma explícita en el hall de l'hospital ple de pancartes i rètols on a en Boi Ruiz i a l'Artur Mas els diuen de tot excepte guapos. Però enlloc més.

Vull des d'aquí no només donar les gràcies al personal de l'Hospital Trueta per l'atenció que li estan dispensant al meu pare, i a tota la nostra família, sinó manifestar que el nivell de qualitat de la sanitat que tenim a Catalunya i el nivell de professionalitat del seu personal és extraordinari i que com molt bé diem a Catalunya, "la processó deu anar per dintre", perquè insisteixo, no he estat capaç de percebre un simple retret, ni el més petit gest de desgana entre la colla de professionals que ens estan atenent. El nostre veí d'habitació i la seva família tenen la mateixa percepció que nosaltres. Ho vaig veure quan la vaig utilitzar pel naixement dels meus fills, per un greu accident de moto que vaig patir fa anys o per una cremada a la mà que em vaig fer l'estiu passat (crec que són les úniques 4 vegades a la meva vida que he hagut de menester la Sanitat Pública, però en tots casos la resposta ha estat de 10 sobre 10).

A Catalunya s'han fet bé moltes coses, però en particular dues; una d'elles és la creació de l'extraordinària xarxa de salut pública que tenim, i l'altra la Televisió de Catalunya, vehicle de cohessió social i de normalització de la llengua. I per aquesta raó, malgrat que s'han de fer retallades, i d'això tothom n'és conscient, cal anar en compte amb el que es retalla, perquè com deia l'altre dia el President Mas, no podem tocar os. En Sanitat no es pot tocar os, no es pot tallar més, perquè ens hi juguem el present i el futur. I perquè els professionals de la salut que tenim no s'ho mereixen.

També se n'han fet moltes de malament, en particular els últims 7 anys (no sóc de cap partit polític, però els dos darrers tripartits han estat una ruïna moral i econòmica pel país). Més que fer-les malament, s'han fet inversions i s'han consolidat partides de despesa corrent que s'han pensat amb els peus, sense tenir en compte que no tot es pot pagar a menys que no incrementin els ingressos i que hi ha despeses més necessàries socialment que d'altres. La intervenció aquesta setmana de l'exconseller Joaquim Nadal intentant justificar l'injustificable, ratlla el més lamentable patetisme. Podríem citar com a exemple la dilapidació de recursos públics només de 3 grans obres d'infraestructura totalment innecessàries amb la dimensió de "grandeur" que se'ls ha donat (si parlem de prioritats seriores de país):

•  La nova terminal de l'Aeroport del Prat, la flamant T1, funcionant a mig gas i amb la T2 (totalment renovada al 92 i al 2000) en una desoladora buidor i un estat d'abandonament que em fa emprenyar de valent cada vegada que hi vaig a raure.
• L'Aeroport d'Alguaire: sobren les paraules. Això si, portarem quatre russos i sis britànics a esquiar a Andorra.
• Les dessaladores del Prat i de Blanes, una no ha funcionat ni un sol dia des que es va inaugurar ara fa un any, l'altra funciona al 5%.

Aquestes tres criatures (monstres devoradors) han suposat una quantitat tal de diners malbaratats, que de no haver-se fet, podríem tenir Sanitat Pública i Televisió de Catalunya (d'acord, racionalitzades sí, però senceres), pels propers 30 anys de les nostres vides.

 

Senyor Montilla, a seques

Després de veure el lamentable episodi de la designació del Sr. José Montilla (que no oblidem manté la condició de Molt Honorable com a Ex-President de la Generalitat de Catalunya) com a senador per designació del seu partit (i malgrat el desacord de molts membres del PSC, entre els que hi ha l'Isidre Molas), un té la sensació que aquest senyor ha decidit jubilar-se als 56 anys.

Que el Senat espanyol és una institució que no serveix per a res i que ens costa molts calés ho sap fins i tot el meu fill petit. Hem d'esperar que les exigències de retallades que ens imposarà cada com més l'Europa de les dues velocitats liderada per Alemània i -en menor mesura- França, obliguin que durant aquesta legislatura el Sr. Rajoy hagi de treure estalvis de sota les pedres i el faci desaparèixer o com a mínim el racionalitzi per tal que el ciutadà del carrer vegi que governants i governats comencen a remar en la mateixa direcció.

Però mentre això no passi tenim un pre-jubitat de 56 anys que ha estat incapaç de mantenir la dignitat que es va guanyar a pols en esdevenir el primer immigrat andalús que assolia la màxima representació institucional de Catalunya. I amb encerts i errades va seguir portant el càrrec amb dignitat. Aleshores, passar de ministre d'indústria a President de la Generalitat va suposar una ascensió. Ara la seva renúncia, vergonyosa i indigna, suposa un acte de deslegitimació. Que ho hagin fet altres president d'altres comunitats autònomes no em serveix. Catalunya no és una "simple" comunitat autònoma, mal que els pesi a molts.

Recordo un temps on els que perdien les eleccions o eren desfenestrats de les secretaries dels partits polítics -en això l'aparell de Ferraz i Nicaragua té veritables mestres (Raimon Obiols -primer cas que recordo de les purgues polítiques a les txeques del PSC-, Josep Borrell, Joaquín Almúnia, Javier Solana, Rosa Diez, Pascual Maragall, Joan Clos,....), la sortida natural era Europa o en el pitjor dels casos una Ambaixada a Istambul o un càrrec a la ONU. Però fóra on fóra gairebé tots tenien coses a dir, continuaven (i molts encara continuen) fent carrera política, continuaven provant d'afegir valor com a contrapartida a uns salaris més que generosos pagats amb els diners de tots els contribuents.

Però el Senyor Montilla no parla altre que català i castellà i cap dels dos amb la desinvoltura necessària. Deu ser això...O que la quota de les Ambaixades a Llatinoamèrica està tota coberta.

Indults, insults I (in)justícia

Que l'Alfredo Sáenz demani un indult per una pena que estava recorreguda i que fa referència a uns fets que es remunten a ....1994 (tot just només fa 17 anys) em sembla comprensible, de fet és humà. Jo també ho faria si em trobés en la seva situació. Ara bé que un dels darrers Consells de Ministres del zapaterisme l'hi concedeixi (o li consideri parcialment) no fa res més que exemplificar allò que molts ciutadans del carrer fa anys que pensem.

Allò que ja fa anys va dir fa 25 anys l'aleshores l'alcalde de Jerez, en Pedro Pacheco: "La justicia es un cachondeo", ho entenc perfectament, perquè la sensació que li queda a un al cos és que la justícia no tracta tothom amb la mateixa vara de medir d'una banda (era, a títol de recordatori, per l'afer del xalet d'un tal Bertín Osborne, pressumpte músic, que al final tot i haver-se d'enderrocar, no va anar a terra), i d'altra banda, una justícia lenta és una vil contradicció, i per tant no és justícia, serà una altra cosa, però justícia entesa com a equitat, doncs no ho és.

Que la justícia és lenta, lentíssima, és una evidència tan innegable que ningú no ho pot refutar. Falta de mitjans al·leguen des del Ministeri, la Conselleria i en CGPJ. Potser sí, però no només.  Estic absolutament impressionat amb el cas Millet (per memòria: aquell delinqüent que passa els estius a Menorca i juga cada dia a tennis al Club d'Argentona), que de vegades penso que vivim a Burkina Fasso i no en un Estat de Dret. El delinqüent, confés a més a més, està tan tranquil perquè sap que la instrucció del judici (començada pel jutge Juli Solaz, que com a sobrenom li diuen "el cargol", i amb això està tot dit) encara no ha acabat, dos anys i mig després, i que quan l'acabin jutjant i condemnant (d'això ningú no en té dubtes) ni tan sols haurà d'entrar a la presó perquè haurà complert l'edat penal. Un insult a la intel·ligència i un mal exemple amb un corol·lari perillós: els criminals de veritat (de crims econòmics) sempre acaben sortint indemnes (o gairebé).  

Però tornant a l'Alfredo, si l'indult l'hagués demanat en Pepe Sánchez, o en Pitu Costa, tots dos ciutadans anònims i desconectats dels resorts del poder bancàri de l'Estat Espanyol, doncs potser el Consell de Ministres hauria considerat que tenia afers més urgents o importants sobre els que dilucidar.

Però és que a més a més, tant que els demòcrates s'omplen la boca parlant de separació de poders..., a sant de què un Consell de Ministres ha de tenir la capacitat de rectificar una decisió d'un Tribunal? No ho sé, però de vegades, i cada cop més sovint, tinc la trista sensació d'una progressiva Burkinafassització dels nostres drets i de les nostres vides.

Eurobons

No em crec que l'emissió d'Eurobons sigui la (única) solució al problema de l'especulació sobre el deute sobirà dels països perifèrics (i no tant perifèrics), però sense dubte ajudaria a redreçar la situació.

Si els americans o els japonesos tiren dels seus respectius bancs centrals i emeten paper moneda cada vegada que la cosa es posa negra, i al capdevall no passa res, per què caram els Europeus no podem devaluar la nostra divisa?

El problema principal és que una Unió Monetària sense una Unió Econòmica i sobre tot, sobre tot una Unió Política, és com un oxímoron. L'altre dia en Paul Krugman publicava un interessant article a l'Ara del que destaca una frase: "Vostès s'imaginen com funcionaria una empresa dirigida simultàniament per 27 directors generals? Jo tampoc". I és que mentre en Barroso sigui un titella, en Cameron s'ho miri de lluny, com aquell que va a la festa acompanyant un convidat però no coneix ningú, la Merkel i en Sarkozy jugin a veure qui la té més llarga i els perifèrics es passin el dia fent trampa i plorant perquè Europa els salvi (patètica la intervenció del sr. Rodríguez Zapatero de dilluns d'aquesta setmana "renyant" Europa) no arribarem enlloc.

Si aquest matí el senyor Barroso parlava de diverses opcions per emetre d'Eurobons, la senyora Merkel li responia a la tarda que això era un despropòsit i li esmenava públicament la plana (patètic, lamentable, grotesc). Mentre no ens creiem de debò la idea d'Europa estem jugant amb foc (i sembla que els nostres polítics no en són pas conscients). Per què tenim un Banc Central Europeu? Per què aquesta obsessió malaltissa amb el control de la inflació quan tot està a punt d'anar-se'n a rodar? Si Europa cau en globalment en una recessió profunda a qui li preocuparà la inflació?

Hi ha coses que em costa d'entendre, però el temps per al errors s'està acabant. Potser l'Euro ha estat al capdevall una entelèquia. Sense una Unió Política que acompanyi una veritable Unió Econòmica, la Europa que coneixem avui dia (al menys la dels països membres del SME), té els dies comptats.

Victòria enverinada

Les primeres paraules d'en Mariano Rajoy després de certificar la gran victòria del Partit Popular d'ahir a les Eleccions Generals ja deixen entreveure que els flamants guanyadors són conscients que la cosa anirà pel pedregar i que no els quedarà més remei que posar-se a fer els deures que exigeix Europa, els mercats i el sentit comú.  Que la festa es va acabar fa temps això ho sap tothom (exepte els membres del pitjor govern de la història d'Espanya, que s'entesten en no entendre res de res...d'on surt tanta mediocritat?), però el partit que va estar a punt de permetre que tot se n'anés a rodar no votant, per exemple, la llei de la reforma de l'edat de jubilació fa tot just quatre dies ara haurà d'aplicar, sí o sí, totes les cataplasmes que n'ho s'han posat quan calia. I sí, és cert que el deute espanyol és netament inferior al de molts altres països del nostre entorn: Alemània, França o Itàlia, per posar només tres exemples propers. Però també ho és que els factors diferencials de la crisi ibèrica fan que la necessitat de prendre mesures no es pugui ajornar ni 3 mesos. I també ho és que a Espanya la productivitat és baixíssima, i la taxa d'internacionalització de l'economia ridícula, cosa que no es pot dir de les altres tres economies.

Quan un Estat no ha fet els deures quan les vaques eren grasses i les llicències d'obres, els IVA i els impostos especials inundaven les arques públiques (diners que es van fer servir per fer obres megalomaníaques, augmentar el número d'empleats públic directes i indirectes, i d'altres actuacions de dubtosa rendibilitat social) el que caldrà fer ara que la cosa està tocada i va per llarg, serà d'una duresa mai vista en una economia que els darrers 20 anys s'ha acostumat a viure en els luxes del primer món (algú fardava no fa tant que Espanya era la setena potència mundial...). Algunes de les coses que s'hauran de fer per començar (més enllà del que cal per a reactivar l'economia productiva, que això és un altre capítol) seran tan dures com aquestes:

1. Caldrà apujar l'IVA amb efectes gairebé immediats, entre 1 i 2 punts percentuals (més dos que no pas un). És una mesura que contribueix ràpidament a augmentar la recaptació de l'Administració i que té efectes immediats en la reducció del dèficit. Però també hauran de tocar altres impostos de molt ampla base i que aporten recaptació, sobre tot el de societats i l'IRPF.

2. S'haurà de sistematitzar el programa de retallada de la despesa pública, afectant primer de tot els col·lectius en els que -altra vegada- la mesura té efectes més ràpids i significatius: el primer dels quals serà (en tinc pocs dubtes) els salaris dels funcionaris (a Irlanda ja han trencat el paradigma de que els funcionaris tenen lloc de treball i salari garantits de per vida, i a Grècia també). També es viurà una reducció en l'obra pública de dimensions descomunals (passarem de ser els reis de l'AVE a anar en patinet), i la xarxa d'empreses públiques i parapúbliques, Consells Comarcals, Mancomunitats, Diputacions, Entitats Supramunicipals, Televisions Públiques,.....començarà a encongir-se dràsticament en els propers mesos.

3. No tocaran les pensions perquè és una de les poques mesures que han anunciat de forma taxativa, però alguna cosa addicional s'haurà de fer en aquest àmbit, si no, temps al temps. El que sí es tocarà, i aquesta vegada a cop de decret, serà la tan publicitada reforma del mercat laboral (no serà el comiat lliure, però gairebé). I això amb els sindicats o contra ells, i si és aquesta última alternativa, que Déu ens agafi confessats perquè la conflictivitat laboral és l'última cosa que li falta a una economia amb 5 milions d'aturats (nominals).

4. El copagament sanitari (urgències, especialitats i medicaments), l'apujament de taxes universitàries i les de l'escola concertada seran una altra de les grans mesures que s'hauran de prendre. I les retallades de prestacions en tots els àmbits es donen per descomptades.

5. I finalment, algú haurà d'abordar, amb perdó, la porqueria que hi ha al balanç i a sota les catifes del molts bancs. És millor quedar vermells una vegada i fer neteja de debó, que no anar amagant la morositat i la sobrevaloració d'actius immobiliaris dient mitges veritats que no fan més que perjudicar el conjunt de l'economia a mig termini. Això sí, que en comptes de pagar el FROB es deixin caure a pes com ha passat a Islàndia o als USA amb Leman Brothers.

El gran dubte és si tot això no farà perillar la pau social....Sigui com sigui, ens esperen temps d'una duresa a la que no estem acostumats. Com deiem, que Déu ens agafi confessants a tots, i als catalans, tres vegades més.

Rynair 5 - Catalunya 0

Doncs ja està, ja els tornem a tenir aquí. He de confessar que feia molt de temps que m'ho temia. "El sector turístic ho necessita", diuen. Però això del sector turístic és com els mercats, no sé ben bé a qué es refereix. Perquè si per "el sector" entenem els pocs llocs de treball poc qualificat que genera el handling de Lesma, o els quatre llocs de treball de a la hoteleria, no entenc on caram és el valor afegit.

De la relació Ryanair - Generalitat hi hauria moltes coses a dir però se me n'acuden unes quantes en la meva prelació de prioritats:

1. Trobo un xantatge al·lucinant i intolerable que les Administracions Públiques paguin la quantitat com la que s'ha publicitat amb un "pre-acord" que no depèn de qui el signa sinó de que un Ens del que la Generalitat no en controla res, i especialment si incrementa o no les taxes. Si Aena decideix pujar taxes el 2012 ó el 2013, ó el 2014,....el pallasso (ho dic per les disfresses amb les que surt de vegades a l'editorial de la seva revista el Sr. Michael O'Leary) està legitimat per a marxar. Hem firmat un pre-acord que, com tantes i tantes coses que firmem els catalans des de primers del segle divuit, és paper mullat.

2. No he cregut mai en la cultura del subsidi ni de la subvenció. Si una cosa és antinatural, acaba caient pel seu propi pes. I això del Ryanair ho és d'antinatural. El 80% dels que arribaven a Girona-Costa Brava acabaven a Barcelona, i així seguirà essent en el futur. És normal que el pallasso mirés doncs de desviar quants més vols possibles a Barcelona. Un cop aconseguit, qualsevol excusa era vàlida per a sortir de Girona i de Reus....Si només ho aguantem per preus (anormalment) baixos, quan els aeroports de la Pell de Brau siguin privats, que ho seran més tard o més d'hora, llavors l'invent tornarà a trontollar, però ens hi haurem deixat uns quants milions d'Euros del contribuent, és a dir, meus, de Vostè, de tots.

3. Ryanair no juga net. El seu negoci no és transportar "bestiar" (ho dic per la manera amb la que tracten els viatgers), que això al capdevall és un ingrés atípic, sinó cobrar subvencions de les Administracions Públiques de tot Europa. I d'això jo en dic competència deslleial. Entenc les queixes del Sr. Piqué, tot i no ser precisament sant de la meva devoció, quan diu que Spanair juga amb condicions més favorables, perquè té raó, doncs en el cas de Ryanair és el mateix. Jo voldria que aquests diners els donessin a companyies serioses, que tracten les persones com a tals, i en tenim un munt d'exemples.

4. Aena no juga net. Si estava cantat que quan Ryanair arribés a Barcelona, Girona i Reus tindrien els dies comptats, per què els ho van permetre? La resposta és clara i ràpida: per què la T2 estava (i continua) gairebé buida. Aquesta resposta encadena una altra pregunta: quina extraordinària i pre-clara ment va dissenyar una ampliació de l'aeroport de Barcelona que fa que de les dues terminals, la vella sembli el desert de Gobi? Calia gastar-se, em pregunto, més de 150 mil milions en una T1 totalment infrautilitzada i una T2 que deu estar funcionant al 10%? Per què no hi ha ningú a la presó per malversació de cabals públics? No era més fàcil, barat i raonable una interconexió d'alta velocitat entre els tres aeroports per a fer un sol aeroport amb 3 terminals? Són preguntes que no tenen resposta... 

5. I acabo. Hi he volat molt amb Ryanair, i és que no ho puc suportar. Cada vegada és pitjor. El tracte és intolerable, i he dit que transporten bestiar en comptes de persones, però és que és la pura veritat. Les paraules: respecte, cortesia, educació, empatia, no formen part del vocabulari del pallasso.

Amb aquesta cessió el país hi surt perdent. Potser no a curt termini, perquè algun empresari turístic estarà content, però aquest acord no solventa els problemes de fons, un dels quals és que una infraestructura aeroportuària no pot dependre d'un sol client, i això, Sr. Recoder, no tenen ni idea de com solucionar-ho mentre no siguin els amos de la clau, i amb els temps que s'acosten, els amos de la clau trigarem a ser-ho, o potser no ho serem mai. Continuarà....

Ombres en la nit - Ferran Torrent

Ahir vaig acabar la darrera novel·la d'en Ferran Torrent. Tal vegada per les grans expectatives dipositades en un autor que -llevat de comptades excepcions- sol crear unes novel·les que m'entusiasmen i per l'extraordinària promocio mediàtica que Columna ha fet del llibre, n'he sortit amb un regust com a minim, agredolç.

Val a dir que el tema, encara que tocat fins a la sacietat -l'holocaust als camps de concentracio nazis i les seves consequències- continua formant part dels meus àmbits d'interès. No en debades vaig voler visitar Auswitch fa poc i malgrat el pas del temps vaig sortir-ne esfereit i sacsejat. Encara que sigui de pedra, un no poc restar indiferent a les piles de maletes, dibuixos de nens petits i a les tones de cabells o ulleres amuntegades....O a les restes de les càmeres de gas, per posar alguns exemples.

Potser d'un autor que ha escrit obres tan genials com "Gràcies per la propina" o "La mirada del tafur" n'exigeixo molt mes i crec que aqui, si be es tracta d'un treball interessant, molt interessant diria fins i tot, no es, ni de bon tros, la seva obra mes important.

La novel·la explica el "post Dachau" d'uns quants supervivents del camp que constitueixen un grup alliberat que es dedica a perseguir i a executar nazis (el "Nakam", que en hebreu vol dir revenja), aliens al treball de recerca i captura per a jutjar-los posteriorment desenvolupat per Simon Weisental i els seus col·laboradors des de Viena. Un d'ells es un gitano valencià, que va haver de fugir a Europa en començar la Guerra Civil.

La conclusio que en trec es que es tracta d'un llibre poc equilibrat. L'accio te lloc entre Austria i València, i si be la part austriaca es trepident, amb una bona descripcio dels cinc personatges i les seves circumstàncies, la novel·la va perdent ritme conforme s'hi van afegint secundaris (ja el final de la trama austriaca es excessivament ràpid i imprecis) i es desenvoca a Valencia, on tambe hi ha un desenvolupament irregular dels personatges, des d'un brillant espia rus disfressat de comerciant hongarès, fins a un parell d'espies britànics que semblen posats al llibre amb calçador.

L'obra constitueix una reflexio sobre la violència, la revenja i les seves consequències, que s'inicia amb la promesa d'alguna cosa mes, però des del meu punt de vista, no acaba arribant al moll de l'os del que preten explicar. El desenllaç, tambe excessivament precipitat, acaba fins i tot perdent versemblança.

Sembla que ara en Ferran te la idea de novel·lar sobre la crisi, tot i que jo li demanaria completar la trilogia iniciada amb  "Societat limitada" i "Espècies protegides", situacions que segurament estan en l'origen de la descomposicio de tot plegat que ens ha dut allà on som avui.

Euros, Dracmes i pessetes

Em fa gràcia tot aquest procés de pànic que ha generat als mercats (qui són els mercats? on són? tenen nom i cognom, més enllà de Goldman Sachs, Soros, o Botín, per citar-ne alguns? -estaria bé anomenar les coses pel seu nom-) la possibilitat de sortida de l'Euro de l'economia grega. Jo penso que és la millor solució pels grecs.

Els europeus som tan intel·ligents que els nostres pares patris van pensar en un complexe -i llarg- mecanisme tant d'adhesió a la Unió Europea com en un conjunt de regles molt estrictes (que ningú, ni Alemània, va complir al principi) per poder accedir a formar part de la Unió Monetària, així a cop de decret i cimera rera cimera....però ningú no va ser capaç de pensar en un mecanisme de sortida.

Segurament aleshores, moments de creixement que semblava que mai no s'havia d'acabar, encegats per la idea de crear el mercat més gran del món desenvolupat i una divisa capaç de fer-li ombra al dòlar, el possible abandonament del vaixell s'albirava com una entelèquia sobre la que no calia pensar. L'Euro era inamobible i per al segles dels segles. Ningú no va pensar en la diferència de PIB (entre el PIB de Grècia -20.222 € per càpita el 2010- i el de Baden Wurttemberg -32.840 € per càpita el 2008- hi ha un abisme tan gran com entre el de Catalunya i Extremadura), ni en les -associades- diferències de productivitat, ni en que l'harmonització fiscal era un pas previ imprescindible per dotar de coherència tot el sistema.

I ara ja hi som pel tros...Els grecs no han fet els deures (la Unió Europea tampoc, perquè es va creure totes les mentides que els grecs li van dir) i no se'n poden sortir. És un país condemnat. Sóc dels que penso que els grecs només tenen una lleugera possibilitat de tirar endavant si tornen al dracma. Grècia és un país de 11,5 milions d'habitants on no es produeix pràcticament res (i ho dic amb ple coneixement de causa), on el port de Pyreus i Thessaloniki han estat més d'un any en vaga, on cada dos per tres hi ha vagues generals (he tingut el curiós privilegi de veure l'aeroport d'Atenes un dia de vaga general...). Què tenen? Turisme, fonamentalment, però això els croats i els turcs ho tenen tan bo o fins i tot millor que ells i a preus molt més competititus. Com poden recuperar la competitivitat? Doncs molt fàcil, tornant al dracma i devaluant la seva divisa entre un 40 i un 50%, abaixant-se salaris, i recuperant així l'interès tant pels inversors estrangers com pels turistes.

Perquè és evident que la quitança d'un 60% del deute grec emès no és suficient, només dóna una bombona d'oxigen (petita), però com no es guany ràpidament competitivitat, la quitança haurà de ser del 100%, i llavors seran els mercats els que expulsaran Grècia de l'Euro (si és que la divisa no s'ha mort abans).

Els grecs, a l'igual que els espanyols, han dilapidat una immensa quantitat de fons estructurals del manà franco-alemany, en fer infraestructures de molt poc valor afegit a termini (és recurrent parlar dels trens, doncs citem l'autovia Badajoz-Almendralejo, i consultem el volum de vehicles diaris que hi circulen), en comptes de preocupar-se per l'economia del coneixement o de dissenyar i incentivar una política industrial que pogués canviar, al menys parcialment, el model. Però no, es van dedicar a "anar fent" mentre pagaven pensions de jubilació a 45.000 morts. I a la pell de brau, què? Home, sense que la situació sigui ni de bon tros com la grega, caldrà repensar molt bé la pertinença al SME, potser la tornada a la nostra vella i estimada pela no fóra cap barbaritat, però això serà motiu d'una altra reflexió.

Divorcis, separacions i sentit comú

Aquests darrers dies estic tenint la sensació que hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar en la capacitat dels humans d'interectuar entre nosaltres. No sé si serà un fenòmen provocat per la immediatesa de la globalització i la comunicació instantània, però el que es cert és que hi ha una creixent distància entre el que el sentit comú diu que s'hauria de fer (sense ànim de postular, simplement per a evitar que una existència ja complicada per si mateixa, s'hi torni encara més) i el que els humans (els homínids que diria l'Eduard Punset) acabem fent. La setmana passada he tingut coneixement de dues separacions amb nexes comuns: noies a la trentena d'anys, amigues, amb criatures petites i amb la creença per part meva que els seus matrimonis funcionaven.

Però dec tenir pa a l'ull ja que en ambdós casos la convivència debia ser tan difícil que han pres la decisió de buscar-se una muntanya de problemes addicionals -i de diners- (advocats, pactes de custòdia, risc d'incompliment dels compromisos econòmics acordats,....) als que ja arrosseguen per formar part d'aquest món i a més a més ser mares, per iniciar una nova vida totes soles. I em pregunto, si després de tenir fills en comú (petits) els matrimonis són de tan curta durada, no ho podien haver reflexionat més abans? -Fent una disgressió diré que conec el cas d'una parella de Girona que quan un amic comú de la parella m'ensenyava imatges del seu viatge de noces, aquests ja s'havien separat. Va ser un récord de matrimoni que va durar dos o tres mesos-.  Sense dubte tenim menys estoïcisme ara que fa uns anys, hem perdut la paciència i segurament acabem consumint relacions humanes com ho fem amb les camises o les ampolles de vi, tot i així penso que alguna cosa debem estar fent malament com a col·lectiu. Aquestes dues separacions s'afegeixen a la ja llarga llista d'amics i coneguts que se separen.

Hi ha també però un altre tipus de divorci, creixent i possiblement irreversible, i aquest és el dels polítics i els homínids del carrer (parafrassejant l'Eduard Punset), com nosaltres, aquells que si tenim la sort de treballar, ens llevem cada dia per anar-hi. No sóc dels que hagin defensat mai l'abstencionisme com una actitud vàlida, però és que la manca de sentit comú acaba gairebé forçant aquest divorci. I no obstant aquesta no deu pas ser una visió totalment compartida. De debó és veritat que un polític amb causes judicials obertes (l'amic Camps, Don Francisco, per exemple) pot concórrer a unes eleccions autonòmiques i guanyar-les amb un milió dos-cents mil vots? Però en tot cas, els exemples que ens envolten fan que el ciutadà amb sentit comú es qüestioni aquest divorci, ara sí, de manera molt seriosa. Algú amb dos dits de front entén què fa un delinqüent (encausat i amb presunció notable de culpabilitat) con en Silvio Berlusconi encara com a president del govern italià? La vergonya del parlament grec -ells, que van inventar l'àgora- és un espectable lamentable; el país s'enfonsa en la més profunda misèria, per utilitzar una expressió políticament correcta, i són incapaços de formar un govern de concertació urgent per evitar perdre la mínima sobirania nacional que els queda....

I llavors hi ha la nostra vergonya Ibèrica particular. El debat d'aquest dilluns dels dos candidats a les eleccions del 20-N va ser d'un perfil tan baix, d'una mediocritat tan lamentable i una sensació de déjà vu des del minut u, que el divorci és pràcticament inevitable. Serà grossa la cosa que el candidat de l'oposició guanyarà exclussivament per demèrits del president sortint, l'inefable ZP. En fi, el sentiment de la necessitat de divorci és tan gran, que em plantejo -potser per primera vegada a la vida- la possibilitat de no anar a votar, o millor d'anar-hi i dipositar els sobres sense papereta, o amb un puny tancat aixecant el dit índex...(continuarà)

New York, New York

Ens n'anem a New York a passar el pont de l'1 de novembre. Feia anys que no hi havia estat. Els anys de Chicago, de l'ICEX, del COPCA i de l'Illinois Institute of Technology ja comencen a quedar lluny. Quatre dies i quatre nits trepidants, maratorians. Repetim allò que ens venia molt de gust de fer i descobrim coses noves, com Harlem o el West Village. Recuperem el plaer, malgrat tot, de passejar a poc a poc i pendre'ns per Greenwich Village o Chealse. Durant el viatge faig una cosa que feia temps que em ballava pel cap, però que no acabava de reiniciar. Torno a escriure. M'enduc de viatge una Moleskin i començo a escriure tot el que fem. Recupero el cuquet  del bolígraf i la pàgina de paper en blanc. De tornada un quadern de viatge de més de 50 planes. En breu ho passaré a word i ho penjaré. Em bé de gust estrenar-me d'aquesta manera. També m'hi ha animat el retorn d'un vell amic i ex-company de feina, que després de mesos d'inactivitat torna a reactivar el seu blog i a més a més em comenta que ha escrit una novel·la. Benvingut al club. Aquest exercici m'ha de servir per a reprendre l'escriptura de "Segona Oportunitat", que tinc oblidat des de fa aproximadament un any. Abans de finals de 2011 m'hi torno a posar. Del viatge a New York ens queden moltes coses, però una de principal, els americans continuen essent uns mestres en l'exercici de fer diners. Hi tenen la mà trencada, malgrat la crisi. Entre els "fees", les "donations", les "contributions" i el tipus de canvi, ho venen tot, o al menys tot el que els queda. L'ànima ja fa molt temps que la van vendre.